¡Descarga Grècia antiga y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
Bloc 3: Grècia El medi natural. El concepte de Grècia al món grec. El territori de la Grècia antiga el composen els territoris de la Grècia continental, les illes, els territoris ocupats a l’Àsia Menor (Jònia, Dòria...), els territoris de la Magna Grècia (Sicília, sud de la península itàlica) i els del Mar Negre. No hi ha un determinisme geogràfic: és un espai polític i social, terra de pas. Al món grec predomina el mar, encara que la geografia sigui adversa (muntanyes, pocs rius, valls...). El medi té influència, però s’ha de veure en termes polítics i socials. És terra de pas de tres continents: Europa, Àsia i Àfrica.
Creta: és la segona illa més gran del Mediterrani. Té 5.120 km² i una situació estratègica ja que posava en contacte el món grec i Egipte. Gaudeix de planes suficients per a l’agricultura. Disposa d’aigua per una carena muntanyosa, el mont Ida (2.456 m.) és la més important (segons la mitologia Gea havia amagat allà els seus dos fills Zeus i Hera), que dividia l’illa en dues meitats diferenciades; la part septentrional comunicava amb Grècia i la part oriental comunicava amb Àsia. Degut a aquesta orografia del terreny la majoria de les comunicacions entre la mateixa illa es feien per mar.
Grècia continental: és un terreny eminentment muntanyós (nord-oest/ sud-est, amb el mont Olimp al nord). La causa d’aquesta orografia es pot situar en el moviment de les plaques tectòniques que s’estenen més enllà de les illes Cíclades, encara que hi hagi el mar enmig; és amb el contacte de dues d’aquestes plaques, l’euro-asiàtica i l’aràbiga (erupció del mont Besubi). Aquesta orografia tan particular va marcar les regions a la Grècia continental:
- Tessàlia: mont Olimp, Làrissa (ciutat més important).
- Lòcrida
- Etòlia.
- Dòrida.
- Fòcida: santuari de Delfos.
- Beòcia: Tebes.
- Àtica: Atenes.
- Eubea: Calcis (era una illa i part del continent).
- Peloponès: diferents regions: o Argòlida: Argos. o Arcàdia. o Acaia. o Èlide: Olimpia. o Messènia: Pilos. o Lacònia o Lacedemònia: Esparta. Hi havia una superfície agrícola reduïda: menys del 50% de les terres eren aptes pel conreu. En canvi a Tessàlia hi havia bones terres, així com a l’Àtica i a Beòcia, ja que el terreny no era tant accidentat. Les comunicacions per
terra eren bastant difícils. Les terres que hi havia prop de la costa eren més o menys bones (vinya, olivera...). Per aquest motiu van sortir a buscar noves terres. Hi havia una omnipresència del mar, que és el que marcà la cultura grega. Al sud de Tessàlia no hi havia cap nucli a més de 60 km de la costa. A l’estret de Corint hi havia un punt important de contacte i comunicacions. Era el model de comunicació marítima, més fàcil que la comunicació terrestre.
El clima era més sec i àrid que actualment. Un clima mediterrani semiàrid, amb estius llargs i secs i hiverns freds amb poques gelades. No obstant això, hi havia canvis més al nord-est on el clima era continental (no podia haver oliveres) i al sud-est el clima era més sec (no hi ha conreu de blat).
Quant a la vegetació el coneixement és problemàtic. Hi havia estepes, prats (matolls, arbres), boscos (molt semblant a l’actual). Alguns arbres de la zona eren: freixe, boix, om, arç, roure, àlber, salze, olivera, xiprer, pi d’Aleppo (resina), avet (la fusta s’utilitzava per construir naus i rems). De les espècies originals destaquen: figuera, olivera, vinya... a més de l’ametller, el cirerer, el perer, el noguer, la maduixera, el pruner... Altres plantes que es cultivaven eren: ordi, civada, llenties, safrà, alls, cebes, alfàbrega, menta, orenga, romaní i farigola, lli (que s’utilitzava principalment per fer oli per cremar)...
La fauna era variada. En destaquen: cérvol, porc senglar, llebre, conill (ús integral de tot l’animal: ossos, cornamentes, pells...). Actualment hi ha alguns animals extingit o molt difícils de trobar com són: castor, ós, teixó, lleó, llúdriga, llop, linx, perdius, tortuga, algunes serps...
Com a minerals s’utilitzaven sobretot:
- Marbre blanc d’Atenes (regió Pentèlic).
- Mines del Làurion (Àtica): plom, coure, plata...
- Coure d’Eubea, ferro de Lacònia, Beòcia i Eubea. Illes: centralitat del mar Egeu. Cíclades: sud de l’Egeu, amb clima suau i poques pluges: Naxos, Paros, Delos, Thera, Melos...). Els contactes de Grècia amb el Pròxim Orient es fan a través del mar Egeu. Aquest mar donava: tonyina, mol·luscs (murex=porpra). Hi havia l’obsidiana de Melos, marbre de Paros i Naxos.
Jònia: situada al nord de l’Àsia Menor amb tres grans regions: Tròada (Ilion) i Eòlida, situades més al nord; al centre la regió de Jònia i més al sud la Dòrida (Rodes).
Àsia Menor: zona de gran rellevància a l’època, ja que era l’espai de contacte amb el Pròxim Orient, amb terres més fèrtils.
Nord de Grècia: hi havia les regions de Macedònia, Tràcia i Epir. Tenia boscos densos, gràcies a la gran quantitat de pluja que queia, amb avets blancs, pi negre... Hi havia mines d’or a Macedònia i Tràcia. Situades més al nord hi havia les regions del Quersonès (la península), l’Hel·lespont (el braç de mar), la Propòntide (mar de Màrmara) i el Bòsfor (estret que uneix el mar Egeu amb el Pontus Euxinus o Mar Negre).
(Imatge d’una cràtera, anomenada pythos , gerres enormes, potser d’un metre vuitanta o més d’altura, i que tenien un sentit religiós). Les característiques dels palaus són:
- Monumentalitat i complexitat arquitectònica.
- No fortificacions: no els calien muralles, ja que Creta era una illa i no tenia enemics dins de l’illa.
- Columnes i pilastres (Knossòs): sembla que estiguin girades.
- Escales monumentals (Phaistos).
- Decoració pictòrica (Knossòs): sèrie de frescos decorant les parets: dofins, elements marítims... també les habitacions de la reina, la sala del tron...
- Difícil valoració de l’aspecte original, ja que actualment gairebé totes són reconstruccions, perquè quan es troben les restes està tot en estat de ruïnes.
Grècia continental: el món micènic.
- Heinrich Schliemann (1822-1890): va ser qui va començar les excavacions.
- 1874-1876: primeres excavacions de Micenes.
- Trobades Troia, Ítaca, Tirint (1871-1890).
- Carl Blogen (1887-1971): descobreix Korokou, Corint, Locris, Pilos...
- Cronologia (entre el 3.300 i el 1.100 aC.): o Hel·làdic antic. o Hel·làdic mig. o Hel·làdic recent.
- Palaus i necròpolis: coneixement poc diversificat. A Pilos es localitza un arxiu amb una sèrie de tauletes d’argila que recorda l’últim alfabet minoic. A les Cíclades també es troben jaciments minoics. Es tendeix a excavar només palaus i necròpolis (noblesa micènica, administració...) i altres aspectes són a les fosques.
Imatge de la planta del palau de Pilos i del mègaron tal i com hauria estat a l’antiguitat.
Imatges del palau i la ciutat de Micenes. Es poden veure les muralles que vorejaven la ciutat. Es pot observar la seva posició estratègica. Són més compactes i envoltats sempre amb muralles. L’element característic dels palaus micènics és la cambra central o Mègaron: llar de foc flanquejada per quatre columnes amb una lluerna a celobert perquè surti el fum i entri la llum. Serà l’estructura bàsica de les cases en època posterior, germen de les estructures del temple posterior. Hi ha certa influència minoica en la distribució de cambres i decoració.
Imatge del mègaron de la ciutat de Pilos. ESCRIPTURA A Creta s’han trobat restes d’escriptura jeroglífica i de Lineal A. Ambdues estan encara sense desxifrar, ja que no s’han trobat semblances amb cap escriptura del Pròxim Orient. L’escriptura jeroglífica té signes estilitzats, hi ha numerals i elements materials. Utilitzada bàsicament al nord de Creta (especialment a Malià), sempre en tauletes d’argila crua assecada al sol, a l’aire lliure (dificultats de conservació evidents), encara que també s’han trobat en d’altres suports com ara objectes de ceràmica, segells... L’objecte més conegut escrit és el disc de Phaistos, escrit en espiral, des del 1600 aC., és d’argila cuita, escrit en una variant local de Phaistos.
El “Lineal A” és un sistema d’escriptura no pictogràfic, segons sembla dels segles XVII-XV aC. Era un sistema sil·làbic que utilitzaven a Creta, Cíclades, Xipre... i està fet sobre tauletes d’argila. El “Lineal B” està molt millor documentada i està desxifrada, ja que era escrit en grec. Es va desxifrar per Ventris i Chadwick (1951-1953). Era escrita sobre tauletes d’argila (el 99% de les tauletes trobades) i era utilitzada generalment per la comptabilitat dels palaus. Preferentment eren les classes altes vinculades al palau qui en feien ús d’aquesta escriptura. L’arxiu de Pilos és escrit en Lineal B; les tauletes es conserven gràcies a que hi va haver un foc al palau on es guardaven les tauletes i amb l’escalfor es van coure, quedant com la ceràmica. D’aquesta manera s’han conservat a aquest arxiu més de 1.000 tauletes.
és l’exemple més clar de les tombes de càmara o tholos. Construïda aproximadament vers els anys 1250-1220 aC., ja a l’antiguitat es podia visitar, interpretant-se com un lloc d’emmagatzematge de les riqueses dels prínceps. Quan Schliemann la va descobrir, entre el 1874 i 1876 es va pensar que era la tomba d’Agamemnon. A la càmera sepulcral s’accedeix per un corredor anomenat dromos , a cel obert i de traçat horitzontal, vorejat per alts murs de pedres ben treballades. El dromos del “Tresor d’Atreu” amida 36 metres de llarg per 6 d’ample, arribant les seves parets laterals fins el 14 metres d’altura. El dromos condueix a una gran porta, de forma trapezoïdal, amb 5 per 4 metres d’alt i 2 per 6 d’ample. Sobre d’ella es troba un arc triangular de descàrrega format per blocs disposats en saledís. La porta permet entrar al passadís interior o stomion , recobert amb dos dintells de pedra d’un metre d’espessor. La càmera sepulcral es troba excavada a la roca, recoberts els seus murs per fileres de pedres que van fent més estret el diàmetre interior fins acabar tancant-la dalt de tot formant una anomenada falsa cúpula. Té una altura de 14 metres, gairebé la mateixa dimensió del diàmetre. A un costat de la càmera s’obre una porteta que dóna a una reduïda habitació excavada a la roca, que és la càmera sepulcral pròpiament dita.
Quant a la ceràmica hi ha una notable qualitat de les peces. Tenim cinc exemples d’aquesta qualitat:
1- Mínia 2- Kamares 3- Closca d’ou 4- Vas del pop 5- Vas dels guerrers
Ja es feia en torn ràpid, intentant imitar els atuells de bronze, són de més qualitat, sobretot del món micènic, la Grècia continental (1950-1500 aC.). A Creta, al minoic mig (2100-1500 aC.), es troba una ceràmica molt fina i molt prima anomenada “closca d’ou”, una tradició local evolucionada de la ceràmica kamares. Durant l’època dels segons palaus a Creta, la ceràmica serà molt més perfeccionada tant per la forma com per la decoració, amb motius naturals (florals, vegetals...) així com animals ( vas del pop ). Per les mateixes dates a la Grècia continental, a l’hel·làdic mig, es troba una gran varietat de formes i decoracions ( vas dels guerrers ).
ELEMENTS PER AL CONEIXEMENT DE L’ÈPOCA OBSCURA GREGA. Període on es desenvolupa la cultura grega arcaica i clàssica, que la seguiran. Comença amb l’esfondrament del món micènic fins l’arribada de l’època arcaica. Són els temps homèrics. S’assimila l’època obscura amb l’època que Homer descriu als seus relats ( Ilíada i Odissea, entre altres que no s’han conservat). Aquesta època es troba entre l’època micènica i arcaica, superada ja la idea pejorativa que es tenia d’aquesta. Hi havia una manca important
Entrada a la tomba Tresor d’Atreu
d’informació que ara sembla que comença a ser corregida. És en aquests moments quan es desenvolupa la cultura grega tal com la coneixem avui dia.
Fonts literàries: els poemes homèrics. La Ilíada relata el desenvolupament de la guerra de Troia, des de la pesta que assola els grecs fins a la mort de l’heroi troià, Hèctor (cant XXIV). L’ Odissea narra les aventures d’Odisseu, durant el retorn a la seva pàtria i les peripècies del seu fill Telèmac mentre fa la recerca del seu pare. Dins del cicle èpic troià, que no es conserva, s’incloïen:
- Cipríada: prolegòmens de la guerra.
- Etiòpida: de l’enterrament d’Hèctor a la mort d’Aquil·les.
- Petita Ilíada: episodi del cavall de Troia.
- Iliupersis: conquesta i saqueig de la ciutat.
- Retorns (Nestoi): tornada dels protagonistes. El lloc de composició d’aquests poemes èpics va ser la regió de la Jònia, cronologia entre els segles VIII-VII aC., i de la composició dels quals no se sap qui o quins van ser els autors. Es fixa per escrit al segle VI aC., i es pensa que poden ser dos poetes els autors. Els textos estan plens d’anacronismes, però també hi ha algunes exactituds. Es parla d’assentaments micènics, època del bronze i el ferro, dels doris i de l’Àsia Menor, de detalls dels armaments que duien, amb absència de trípodes i tradició d’enterraments entre la inhumació i la incineració. És realitza l’evocació d’un passat gloriós. També ens informa d’una època obscura o d’una època d’alt arcaisme. Així no podem estar segurs que la Ilíada i l’Odissea siguin bones fonts històriques.
Retrataven orígens mítics, que es recordaven per tradició oral. És més el retrat del final de l’època obscura que no pas de l’època micènica. Es poden utilitzar la Ilíada i l’Odissea com fonts històriques, però amb una gran ull crític, mirant-ho amb lupa.
Fonts literàries: Hesíode. Nascut a Beòcia, al segle VII aC. Els seus escrits són:
- Teogonia: origen del món i evolució de l’ordre diví.
- Els treballs i els dies (Erya kai hemerai): vida camperola de Beòcia, consells al seu germà Perses i la oikós. Hi ha altres autors que parlen sobre l’època obscura:
- Tucídides (460-390 aC.): Històries on narra les guerres del Peloponès (Llibre I, Arjaioloyia), on parla de la migració jònia.
- Heròdot d’Halicarnàs (484- 326 aC.): Històries (Llibres I-IV), en alguns moments parla de la migració que hi va haver en època obscura.
- Estrabó (64 aC.-24 dC.): Geografia, parla dels doris i les seves migracions.
Illa Zagora: Andros, del segle VIII aC. tenia cases rectangulars disseminades per la plataforma muntanyosa, fortificacions i un edifici que feia funcions de temple. Illa de Quíos: Emporion tenia una acròpolis fortificada. Les cases estaven exemptes. L’espai fortificat era a la part alta de la ciutat, on hi havia el temple d’Atenea, amb una casa amb un edifici d’estil Mègaron. Illa Eubea: Lefkandi, hi ha una tomba monumental (Heroon) dedicada a un home important de la ciutat, molt gran i llarga, feta de pedra i fustes, toves, palla... Necròpolis: són conjunts funeraris on s’han trobat diversos objectes, alguns dels quals són metàl·lics, per exemple agulles, poc armament (algun ganivet o daga)... La incineració : era el ritual per excel·lència al període. Es feia a tots els individus adults. Després de cremar el cos es recollien les restes i es dipositaven a unes àmfores. S’excavava una fosa i, a dins, un altre forat. Es col·locava l’àmfora en aquest i s’anava tapant el forat amb la resta de les cendres de la pira i sorra fins deixar-lo completament tapat. Al final del període se solia posar una pedra (o estela) per identificar les tombes. No a totes les zones s’incinerava, en algunes zones s’enterraven els cossos.
ELEMENTS PER AL CONEIXEMENT DE LES ÈPOQUES ARCAICA, CLÀSSICA I HEL·LENÍSTICA GREGUES. L’epigrafia és la ciència que estudia les inscripcions sobre suport dur, com la pedra, la fusta, el vori, la ceràmica...
- Inscriptiones graecae (IG).
- Inscriptiones Atticae. Conjunt d’inscripcions trobades i publicades.
- Supplementum epigraphicum Graecum.
Tipologia de textos:
- Lleis i decrets, actes administratius, dret civil, acords internacionals...
- Comptabilitat.
- Himnes religiosos.
- Inscripcions funeràries, votives (d’agraïment), commemoratives...
Fonts literàries: Hi ha una gran quantitat de textos clàssics conservats des de la pròpia antiguitat. Edicions crítiques sobretot des del segle XIX. Les més importants sèries són:
- Collections des universités de France (Col·lecció Budé: “Les belles lettres”).
- Oxford classical Texts, Loeb Classical Library.
- Teubneriana.
- Alma mater , colecció hispana de autores griegos y latinos, “Biblioteca clásica Gredos”.
- Fundació Bernat Metge.
Autors principals:
- Poeta Tirteu (segle VII aC.): va viure molt temps a Esparta. Textos elegíacs: Eunomia, Cants de Marxa...
- Soló (639-560 aC.): Estadista i legislador atenès. També va ser poeta: Elegia a les muses, és una aproximació a les seves idees així com a la seva feina de legislador. Època arcaica.
- Èsquil (525-456 aC.): tragèdies.
- Sòfocles (491-406 aC.): tragèdies.
- Eurípides (480-406 aC.): tragèdies.
- Aristòfanes (444-385 aC.): comèdies.
- Heròdot d’Halicarnàs (484-426 aC.): Històries, sobre tema principal de les Guerres Mèdiques.
- Tucídides (460-390 aC.): Històries, sobre el tema principal de les Guerres del Peloponès.
- Xenofont (430-354 aC.): continua la història de Tucídides: Hel·lèniques, Anàbasi (exèrcit dels 10.000) i Constitució dels Lacedemonis.
- Aristòtil (384-322 aC.): política, constitució dels atenesos. Intenta explicar quina és la millor forma de govern pel poble, mirant la seva història, cadascú en funció del poble el sistema que més li convé.
- Demòstenes (384-322 aC.): Demagogs : discursos.
- Estrabó (64 aC.-24 dC.): geografia.
- Plutarc (46-120 dC.): Vides paral·leles, biografies de personatges importants comparats amb personatges romans. Prosopografia i Eponímia magistratorial. Noms, biografies i successió de magistrats. Publicació de grans diccionaris especialitzats. És molt útil per fer datacions. La prosopografia és la biografia d’un personatge de només la seva vida pública reflectida en els seus càrrecs. Hi ha prosopografies especialitzades, com les Temàtiques (sobre un còmic, un tirà, un “banquer”...) i les que es centren més en llocs o èpoques (sobre l’Àtica, Lacedemònia, Ptolomeus...).
Geografia històrica. A part de les fonts escrites, hi ha les excavacions i les prospeccions arqueològiques, anomenada topografia històrica, que ens serveix per saber com estava organitzat el territori, els patrons d’assentament, la seva relació camp-ciutat, la xarxa viària de què disposaven, els seus recursos, on hi havia les fronteres...
ATENES: en època medieval es va transformar el Partenó en església. Al llarg dels temps la ciutat ha passat per diversos pobles, que l’han omplert d’història. El 1458 hi ha l’ocupació turca, on el Partenó sofreix la transformació en el palau del comandament i després en mesquita. Més endavant, el 1687, durant el setge per part dels venecians, el Partenó explota, ja que els turcs el feien servir de polvorí. El 1767 hi ha els primers estudis a càrrec de J. Stuart i N. Revelt, publicats en el volum “Antiquities of Athens”, del 1788. El 1801 els fa el
Magna Grècia i Sicília: territori ara italià, comprés entre el nord de la península itàlica i l’illa de Sicília, i que van ser molt ocupats a partir del segle VII aC. pels grecs mitjançant fundacions (procés d’ apoikia ). Van ser cap de pont del comerç grec dels voltants i de la zona occidental (ocupació del territori per la política i el comerç). És en aquesta zona on s’han descobert els temples més grans de la cultura hel·lènica. Alexandria: capital d’Egipte durant l’època hel·lenística (Ptolemàica), es comptava entre els seus edificis la magnífica biblioteca, el gran museu i el far. La ciutat era dissenyada de forma ortogonal, amb molts temples al seu voltant. El far d’Alexandria era una de les set meravelles del món antic. Va ser destruït de manera total al segle VIII per part dels àrabs quan es van apoderar del territori. Àsia Menor: la seva ciutat més important era Pèrgam, un assentament antic que va tenir el seu màxim esplendor entre els segles III-II aC. sota la dinastia dels atàlides (descendents d’Àtal). Va ser un regne poderós a la península d’Anatòlia. Hi havia la construcció d’un gran conjunt monumental a sobre de la ciutat, fet en honor de Zeus i anomenat Altar de Pèrgam. També hi havia una biblioteca, que rivalitzava amb la d’Alexandria (el mot pergamí procedeix del nom de la ciutat).
CERÀMICA: les produccions d’aquesta època són molt ben conegudes i d’un gran nivell tècnic. Hi ha tres tipus de figures àtiques:
- Àtica de figures negres (610-530 aC.): envernissades de color negre. Per donar la forma a les figures es treia el vernís de la figura.
- Àtica de figures roges (530-400 aC.): també envernissades en color negre però per donar la forma de les figures es gratava el vernís del fons de les figures.
- Vernissos negres (segle IV aC.): gran difusió al segle IV aC., amb vaixella normal de taula de menjar. Estris simples; van ser àmpliament copiats al llarg de la Mediterrània (sobretot a la Campània) i imitadors a Roses, i servien per fer datacions, pel comerç i pel consum, així com també de fonts gràfiques (decoració).
Altar de Pèrgam
Figures negres Figures roges^ Pelike de figures roges^ Kylix de figures roges
Vernís negre
Gairebé totes les imatges són d’escenes domèstiques quotidianes: un atleta després de fer exercici, escenes de mites religiosos, imatges d’atletes fent gimnàstica...
CRONOLOGIA, PERIODITZACIÓ I CARACTARÍSTIQUES PRINCIPALS DE LA GRÈCIA ANTIGA. Periodització general:
- Bronze egeu (Creta i Grècia continental): 3000 al 1200 aC.
- Època obscura: 1200 al segle IX aC.
- Època arcaica: segles VIII-VII aC.
- Època clàssica: segles V-IV aC.
- Època hel·lenística: segles III-II aC. El bronze egeu: Cronologia (a Creta segons les investigacions d’Evans):
- Minoic antic: del 3300 al 2100 aC.
- Minoic mig: del 2100 al 1600 aC.
- Minoic recent: del 1600 al 1050 aC. Extrapolació : periodització Cíclades i Grècia continental.
- Hel·làdic antic: del 3300 al 1950 aC.
- Hel·làdic mig: del 1950 al 1600 aC.
- Hel·làdic recent: del 1600 al 1100 aC.: o Hel·làdic recent I: del 1600 al 1500 aC. o Hel·làdic recent II: del 1500 al 1400 aC. o Hel·làdic recent III: del 1400 al 1100 aC.
- Submicènic: del 1100 al 1050 aC. Síntesi a través d’elements comuns : els palaus.
- Prepalacial: del 3000 al 1900 aC.
- Primers palaus: del 1900 al 1650 aC.
- Segons palaus: del 1650 al 1450 aC.
- Tercers palaus: del 1450 al 1200 aC.
- Postpalacials: del 1200 al 1050 aC. Característiques generals: hi ha un augment de la producció gràcies a un augment de la demografia, que es va donar per diverses causes: la millora en les tècniques, sobretot metal·lúrgiques, l’especialització artesanal, mitjançant la indústria naval i la decoració d’edificis, i la diversificació agrícola: ordi, llegums, figuera, vinya, olivera... Mirant com eren els seus enterraments ens podem fer un idea de com era de complexa la societat del bronze. Hi havia sectors socials diferenciats, cadascú dels quals s’ocupava d’alguna matèria en concret: la guerra, la religió,
reconstrucció, sense ruptura cultural (“thalassocràcia”), i una presència important a la Mediterrània oriental. Serà substituïda per la cultura micènica cap al 1430 aC.
L’època dels Tercers Palaus (1450-1200 aC.) comença amb la destrucció dels principals palaus anteriors i Knossós es converteix en capital de l’illa. És molt probable que hi hagués una invasió micènica. Entre 1400 i 1380aC. es produeix la destrucció de Knossós per causes encara desconegudes. Les ciutats són substituïdes per principats de tipus micènic, cosa que dóna pas al període postpalacial (o subminoic).
Hel·làdic recent I-II (1600-1400 aC.): Grècia: durant l’any 1600 moviments migratoris (possiblement són els aqueus) dels Balcans al Peloponès, els quals gesten la cultura que acabaria donant la civilització micènica. Hi ha un cert creixement demogràfic, conseqüència d’un creixement econòmic, influenciat per pobles mediterranis i arribant a la cultura micènica. Ja s’observen diferències socials observant la vida al palau. No se sap ben bé si hi havia una monarquia o una oligarquia, ja que hi ha una manca d’excavacions a les necròpolis. Les tombes s’estructuren en tholoi , amb una diferenciació per les seves dimensions, l’arquitectura i la proximitat a l’acròpolis. Hi ha tres teories que expliquen l’origen de la cultura micènica:
- La primera afirma que es va originar per les incursions de mercenaris egipcis a Creta (2n període intermig). La crítica és que hi ha la construcció del túmul B i el comerç.
- La segona afirma que hi ha una coincidència en el temps amb la migració indoeuropea (esteles escites són semblants). Crítica: hi ha una diferència cronològica, també amb la construcció dels palaus (sedentarisme de la població amb el nomadisme dels pobles indoeuropeus).
- I la tercera afirma que van evolucionar després d’un desenvolupament intern: les societats van evolucionar: cereals, vinya, olivera, metal·lúrgia... Hel·làdic recent IIIA-IIIB (1400-1100 aC.): És l’època d’esplendor de la cultura micènica: apareix el lineal B, presència important a la Mediterrània, restes de cultura material, complexitat arquitectònica amb la construcció dels grans palaus micènics del Mègaron, i convertits en centres de poder. Les característiques principals eren:
- Estructura política: tenien una mena de rei anomenat Wanax, que era el líder polític, religiós, militar, comercial... que havia sortit de l’evolució de diferents caps de clans micènics anomenats Basileus, Lawageta, Korete, Moroqa, Heqetai... El damo és el conjunt de la massa social, no tant privilegiada (en grec demos vol dir poble).
- Estructura territorial: es divideix en principats micènics, no és un imperi. El palau esdevé el centre del territori. Durant el segle XV aC. hi ha una violenta integració en estats més grans. Per exemple Pilos, que era dividida en dues províncies, Pilos i Leuctron, va ser dividida en 8 districtes que governava un korete per al wanax.
- Estructura econòmica: basada principalment en l’agricultura i la ramaderia. Hi havia propietat de la terra, la kotona , la terra explotada pels governants es deia kitemena (el propietari era el wanax ) i
kekomena (la terra del damos ). La propietat era privada i s’explotava directament o era arrendada. També l’exportació de productes era important: ceràmica, perfums, teixits... Durant la crisi del 1200 aC. (els pobles del mar) hi ha un col·lapse de la cultura micènica que no és uniforme i no se sap quina va ser la raó. Podria haver estat per causes ambientals, com un canvi climàtic, la desforestació de la zona, algun terratrèmol... o per causes humanes, amb la possible invasió dels Doris. Tot això va provocar la desaparició total de la cultura micènica.
ÈPOCA OBSCURA (1200-SEGLE IX AC.). Aquesta és una època poc coneguda però de gran importància. Sorgeix després de la desintegració del món micènic, amb una possible fusió i estabilització d’alguns grups ètnics que van acabar formant el poble hel·lènic. Van consolidar les bases de la vida política i cultural grega. Les seves característiques principals van ser:
- Es produeix un gran despoblament, amb una economia de subsistència i una autarquia comarcal.
- Les relacions amb el Mediterrani oriental es veuran disminuïdes.
- S’introdueix i es generalitza la metal·lúrgia del ferro.
- Es produeixen moviments migratoris cap a l’Àsia menor. És una migració no organitzada, no hi ha moviment comercial, sense manca de terres i no tenen pressió d’altres pobles. De tota manera es desconeix quins pobles van migrar i els seus moviments exactes, ja que l’arqueologia és escassa i les fonts literàries poc fiables. Documentades posteriorment les relacions amb variants dialectals. Es coneixen tres grans àrees que van habitar aquests pobles a l’època: Eòlida, Jònia i Dòrida. Eòlida: franja nord de l’Àsia menor i l’illa de Lesbos (Mitilene, al sud, i Metimna, al nord de l’illa de Lesbos), ocupada entre el 1140 i el 1050 aC. És la pitjor documentada. Segles XII-XI aC. (Esmirna línia de separació de dialectes. Hi havia santuaris comuns: Zeus, Eòlia (Hera), Dionís. El dialecte parlat a Lesbos també es parlava a Tessàlia i Beòcia. Hi havia la dodecàpolis eòlia, un conjunt de 12 ciutats, de la que Esmirna era la més important. Tenen una vinculació amb els frigis (zona més a l’est). Les ciutats es repartien en un petit territori fèrtil prop de la costa.
Jònia: és el territori més important. També hi havia, en època històrica, una lliga de 12 ciutats (illes de Samos i Quíos, Efes, Milet). Va ser poblada per una possible emigració atenesa, ja que hi ha molts aspectes en comú entre la Jònia i Atenes (culte a Dèmeter). Possiblement sobre l’any 1000 aC., i amb probale preesxistència de la cultura micènica.
Dins la filé trobem el cap, el filobasileus, que tenia certes funcions de tipus religiós. Servia per organitzar l’exèrcit, a través de les fratries i de les filés. Segons Aristòtil, la unitat bàsica és l’ oikos , una agrupació de cases familiars (com aldees) que tindrà una persona que les liderarà, el monarca. La unitat bàsica per reunir els oikos és la polis.
Organització política i social: al final d’època obscura ja hi ha monarquia:
- Basileus, era el rei.
- Consell (aristoi, literalment els millors), d’aquí vénen els aristòcrates. Aquests es dividien en kalòs i agathós , els quals tenien el monopoli de la guerra, és a dir, no treballaven, garantien la seguretat de la població.
- Petits propietaris i artesans.
- Jornalers, no tenien família ( genós ) i no es podien integrar al grup.
- Esclaus, que hi havia pocs. Economia i poblament: s’agrupaven en aldees no fortificades, al voltant de les oikós , les cases dels aristòcrates. Eren construccions senzilles (no hi ha monuments), amb una economia pastorívola (segons Snodgrass i altres autors).
ÈPOCA ARCAICA SEGLES VIII-VI AC. Aquesta època s’inicia a mitjans segle VIII aC. i finalitza l’any 478 aC. És un terme d’origen artístic (art clàssic i art hel·lenístic). Les dates tradicionals de l’inici de l’època són les següents:
- 776 aC.: començament de les olimpíades.
- 770 aC.: introducció de l’alfabet a Milet.
- 750 aC.: invenció peloponèsica de la birrem de combat.
- 750 aC.: invasió espartana de Messènia. La polis: era el marc ideal de la societat per viure. Concepte del nou ideal de comunitat. Són una comunitat de persones (conseqüències jurídiques: koinonia ), amb independència (autarquia). Tenen un marc legal propi ( nomos ), organització política pròpia ( politeia ). Concepte de ciutat-estat ( oikos , territori i santuaris rurals). Però el tret essencial de la polis , és que eren una comunitat de persones. L’element fonamental de l’existència d’una comunitat de persones, no el territori o la ciutat.
Causes de la formació: va haver una fragmentació geogràfica on els cultes familiars evolucionen des de les aldees. Es produeix una sinoikia (sinecisme), és a dir un procés d’acostament entre diferents aldees per formar petits assentaments. L’exemple més clar el trobem en la formació d’Esparta, que és la unió de cinc oikós o aldees que eren: Pitana, Limnea, Mesoa, Cinosura i Amiclas. Degut a canvis interns (econòmics, comercials, religiosos...) a les aldees cal un canvi sistemàtic de fer i hi ha un procés d’acostament i unió d’aquestes per realitzar la polis , una comunitat de persones amb un interès comú.
Elements centrals de la polis: són l’ asty, residència d’aristòcrates i artesans, al nucli urbà; l’ acròpolis , espai elevat, centre religiós, espai fortificat, refugi de guerrers: dóna cohesió a la polis ; àgora: plaça on es fan intercanvis comercials, centre neuràlgic de la polis , vida política, comerç, religiós...
Característiques de la polis: té una gran capacitat de transformació política; és un model exportable, com ho demostrarà el procés d’ apoikia o de fundacions de noves polis en altres territoris. Té una gran capacitat d’universalització, amb homogeneïtat i diversitat.
La societat arcaica: hegemonia absoluta de l’aristocràcia. Els aristòcrates: tenien l’hegemonia de terres, poder polític, poder militar, poder judicial (dret consuetudinari: els costums), control comercial... Tenien el prestigi social que donava la participació en les olimpíades. Hi havia oligarquies dirigents, famílies que ostentaven tot el poder: els Baquíades de Corint, els Basílides d’Efés; mantenien una solidaritat aristocràtica mitjançant l’ hospitium (hospitalitat) i el symposion (el banquet). L’aristocràcia actuava com a força centrífuga de la comunitat i també com a força centrípeta per relacionar-se amb altres polis.
El poble: els geomoroi : els pagesos, que vivien de forma miserable i en situació marginal davant de la gran propietat. Davant d’aquesta situació hi ha un desplaçament de pagesos a la ciutat, convertint-se en artesans, els demiurgoi , que tenien una situació una mica més privilegiada (a Corint era famosa la ceràmica i a Mègara els seus teixits). Hi havia un tràfic comercial incipient, però amb el control dels aristòcrates. També hi havia esclavitud, però era poca i s’encarregaven principalment de tasques domèstiques i era provocada sobretot per deutes.
Organització política: l’exemple d’Atenes: tota aquesta informació ens ha arribat gràcies a Aristòtil, sobre Atenes i la constitució dels atenesos.
La base política: els ciutadans es dividien en:
- Ciutadans lliures: politoi.
- Estrangers: metoikoi.
- Esclaus: douloi. Els estrangers, els metecs, només tenien drets civils i no polítics. Els ciutadans lliures formaven genoi i agrupant-se en fratries. Els aristòcrates eren anomenats eupatridai (ben nascuts); el demoi , el poble, eren els geomonoi més el demiurgoi. Hi havia tribus (philay), poblats (komai) i polis.
L’organització política: l’any 683 s’inicia la llista atenesa d’arconts, que en un principi eren tres, precedents d’època obscura:
- Arcontat: arcont epònim (poder executiu i dret familiar), polemarc, basileus, tesmotetes. o Polemarc: guerra i referència als estrangers. o Basileus: funció religiosa. o Tesmotetes: sis arconts més que es van afegir en època arcaica: elaboren lleis i les fan complir.
- Areòpoag: base del govern aristocràtic. Assemblea d’aristòcrates, eren formades per les persones més velles de les tribus. Va passar a ser format per antics arconts. Poders més grans: religiosa, judicial (p. Ex. Assassinats...)
- Ekklesia: conjunt de l’assemblea dels ciutadans lliures.
