Guarner libro, Apuntes de Idioma Latín

¡Descarga Guarner libro y más Apuntes en PDF de Idioma Latín solo en Docsity!

SANCHIS GUARNER.·. ,·. i "i

::-

JA '

VALENCIANS

Manuel Sanchis Guarner (V alèucia, 191 1-1981). Fou nebot del canonge historiador Josep Sanchis Sivera, de qui heretà l'amor i l'inte- rès per la personalitat valenciana. Doctor en Filo- sofia i Lletres i llicenciat en Dret, fou, en la seua època estudiantil, membre destacat d'Acció Cultú- ral Valenciana. Al Centro de Estudios Histó- ricos de Madrid treballà a les immediates ordres de Navarro Tomàs y Menéndez Pidal. Mantingué, d'ençà que era estudiant, estret contacte amb Fabra, Casacuberta, Rubió, etc. .Durant disset anys va treballar intensament en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear. El 1950-5! seguí a Columbia University estudis de fonètica i cartografia lingüística. És membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans i de diverses corpo- racions valencianes, i corresponent de les RR. Acadèmies Espanyola de la Llengua, de Belles Arts de Sant Ferran, y de la Història, de Madrid, i de la de Bones Lletres, de Barcelona. El 1973 fou elegit colós del País Valencià, i el 1974 obtin- gué el Premi d'honor de les lletres catalanes. És autor de més d'un centenar d'estudis de lingüís- tica, història, etnografia, dialectologia, història literària, etc., la majoria dels quals. fan referència al País Valencià.

<,

LA LLENGUA

DELS VALENCIANS

l

I I II I

l

I I i

Hv

Coberta: Josep Hortolà

Edicions en aquesta editorial· quarta: 1972 · cmquena: 1975 sisena: 1978 setena: març, ¡ 980 VUttena:,gener, 1983 novena: octubre, 1983 desena: febrer, 1985

Eliseu Climent, editor Perez Bayer, 7. 46002 València 84-7502-082-

Dtpostt legal: v. 239 _ 1985

L'?Jres a Arts Gràfiques Soler s A tvereta, 28-. 46018 Valènc'ia 1985

1 - ?Ctf. 2o-o

L t '(er_. fiD

Obligatorietat de la llengua autòctona Del nom i la unitat de l'idioma ... Fracàs de l'intent secessionista ... Esquema de Geografia lingüística Resum d'Història de la llengua El sediment ibèric La romanització.... ..

'1)' Al'abs i mossàrabs

El substrat mosSaràbic La repoblació cristiana després de la Reconquista El llast. provençal en la poesia ... ... ... ... ... ... Desenrotllament de la prosa literària.......... .. La cancelleria reial factor de coherència idiomàtica L'expansió medieval de la llengua ... Un Renaixement frustrat.......... .. Fracàs de les temptatives humanistes de purisme lin- güístic ........................ Decadència política i idiomàtica ...... , El desensonyament material i espiritual Una Renaixença felibre ... ... La problemàtica de^ la^ llengua^ en^ el^ segle^ XX Epíleg ............

P"igs.

9 21 39 65 89 89 99 105 118 123 135 138 143 145 149

155 Ï 167 175 183 203

I

li

I I ¡I .I

r '

pròleg

ta? ts els valencians que han e.

tnòtic amb idees ela b ompletat el sentrment pa-

. res so re la llengu · 1 1

t<:>ctones, s'ha avan at rou. a I a cu au-

científica, i són p_el de la solvencia

i l'afany de superació. qUI exigeiXen que el rigor

valencianistes. presJdesquen totes les activitats

Per t ot^ aiX· ò aquella segona^ d.^.. d

dels valencians no fou d e !CIO. e La llengua

una refosa total del _una reimpressió sinó

pliada ensems en què condensada i arn-

al

, sovmt vrug camb·a d

qu encara era polèmic..

1

f H. ' pe ro era mes concret ·r^ e^ to,^ el

IU. avent-hi ara un públi al.. I precep-

turat i disciplinat vaig t v. encia lector més estruc-

la meua opinió i ro ar Improcedent de silenciar

comentar les d'altri 1

creure oportú els editors i.. , com e

em van retreure justific d JO, 1 llavors alguns cn-

Sions. a ament en les seues recen-

La llengua pot ser estudiad.

gons el punt d'albir un fi 'òl a molt diversament se-

producte biofísic co::st veu en la llengua un

quantitat de sons; un antro en determinada

com un tret cultural eg la llengua

gua és un mitjà per a la tr , _a un socwleg, la llen-

idees. En aquest llibret dels sentiments i les

I 960, la llengua és ger als dê' ,, de vista però princ· al ra a es de diferents punts ' !I

' 1 P ment com un :D t h ·.. •

cu tural congènit al seu p. I e Istonco-

edició, una part de l'o gual en la primera •.

convèncer-los de. l sl?ologehca, dedicada a

però la majoria dels c:s ·t I engua dels valencians,

quina cosa és la llengua

0

el propòsit no és altre ue va encwns. HUI com ahir,.

llengua autòctona aclaJ t-Idespertar-l?s l'amor per la

n os-en les !dees. Aprendre

··-

una llengua no és igual que estudiar-la. Els infants

aprenen a parlar-la per imitació, fins que l'hàbit de

parlar adquireix automatisme. Però sols amb l'estudi

arriba hom a dominar-la, a conéixer les seues possibili-

tats i assaborir les seues qualitats.

M'havia engrescat en la feina i el nou llibre no con-

servava de l'anterior gairebé més que el títol. Quan vaig

adonar-me'n, ja duia escrites més d'un centenar d'ho-

landeses, quan l'editor m'havia demanat que no n'arri-

bàs a quaranta! En Fuster se'n pujà a la parra i cridava

paraulotes. Haguí d'aturar-me en sec i renunciar a un

resum d'Història de la llengua que ja havia començat a

redactar, el qual quedà aturat en el moment de la Con-

quista, és a dir reduït de fet a la diguem-ne "prehistò-

ria" o substràtum. No cal dir que malgrat el sacrifici de

Francesc Soriana, l'impressor, a l'editor, Fuster, se li

acabaren els xavos, i que la col.lecció projectada no

arribà a tenir-ne número 2. "Mea culpa".

Tanmateix el llibret tingué un èxit insospitat i als

sis mesos s'havia esgotat totalment. És clar que la gran

acceptació que tingué el meu opuscle no obeïa als seus

mèrits ben minsos, sinó a l'oportunitat de la seua apari-

ció. En totes les ocasions que minva el "sucursalisme"

habitual dels valencians per crisi dels factors polítics

externs, reviscola el patriotisme autòcton. A petició

d'uns· jóvens i il-lusionats editors n'he preparat ara

aquesta tercera edició, la qual, naturalment, serà en

gran part reproducció de la segona. N'hi ha, però,

esmenes i addicions; sobretot, he pogut ara incloure un

·breu resum d'Història de la llengua, que tan incompleta

deixava l'edició anterior, per més que pense tractar

aviat aquest tema amb molta més amplitud en un altre

llibre.

PRÒLEG A LA SISENA EDICIÓ

Poc d'aparèixer la cinquena edició d'aquest llibre, va¡g publicar en el diari de Valèncr·a "Las p. · " ¡ , rovm- CJas , en e mes d abril del 1975 una · · d f 1 " ' sene e quatre ar lC es sob_re parlar romànic prejaumí dels mossà-

-. Eren articles de divulgació d'un tema dr:rcr! I poc una mica eixuts i deliberadament pero rèplica molt agressiva r mol_t llarga (potser més de mitja-aotzeria d'arT- r ) del. drrectoJèdel diari, don José Ombuena al qua:cv!I" respondre amb una breu rèplica. ' "' . , de totes les Facultats univer- srtanes, el, Col·l.egr. de Llicenciats i Doctors, i fins i tot un grup d numeraris de les reials Acad,. la Història, tingueren a bé posrcw. Però la campanya tendent a separar idio-- :natrcament el País Valencià del Principat de Catalunya r de les Illes Balears, encara continua hui atiada princ ._ palment pel susdit diari. ' - 1 Podem recordar ací que don Teodor Llorente Oliva- res, el fundador de "Las Provincias" ana' a B 1 l' t b , arce ona oc u del 1906 ocupar un lloc en la presidència del I Internac¡?_nal de la Llengua Catalana, al qual dura la representacw de la societat valencianista "L Rat Pen t" A. · · o .. ·.. rxr ma terx el seu fill i successor en la di- reccw vltahcra del diari, don Teodor Llorente Falc' - o,

amb el pseudònim Jordi del Fenollar, publicà l'any 1931 dos volums titulats "En defensa de la personalidad va- lenciana", en què ara i adés defén la unitat idiomàtica de Catalunya, Mallorca i València, i combat amb energia les tesis d'un aragonesista d'aleshores que bonegava Jau- me I, perquè amb la seua política antinobi!iària havia impedit que València esdevingués un apèndix senyorial i latifundista del Regne d'Aragó. Però el temps passa, les persones canvien i les tradicions es perden. -.-----e; cinquena edició, tot i ser més nombrosa que les anteriors, s'ha venut en menys de dos anys. Això de- mostra que encara el llibre segueix tenint acceptació en- tre els valencians preocupats per informar-se sobre les nostres essències comunitàries i sobre la llengua, vehicle -d'expressió de la nostra cultura col-lectiva i el més no- tori dels signes diferencials externs d'un poble individu. vegada més, per raons de finançació, la present edició és una simple reimpressió en offset del text de la \ tercera. És clar que l'autor hauria preferit que contin- · '-griés les esmenes i addicions habituals en les reedicions d'un llibre, però caldrà deixar-ho per a més endavant. I potser serà ni.illor així. Ens trobem ara en una època de grans canvis, i no sols en el terreny sòcio-polític, i sembla probable que no tarden a produir-se importants trans- formacions estructurals al País Valencià. Comfiem que algun dia no llunyà, els meus contraopi- nants s'asserenen, i que en comptes de complaure's arn b insults i exhibicions d'intolerància, s'avingueu a raons.

Gener 1978

r ,t

L'home forma part d'una família, d'un país i d'una època. Ni la sang, ni la terra, ni el temps nostrats no els podem triar: els trobem. La intensitat de tots aqueixos lligams és sentida pels hòmens en grau divers. El vincle entre l'home i la terra no és una relació de causa a efecte sinó d'estímul i reacció. El patriotisme, com tots els sen- timents superiors, necessita de conreu. L'home primitiu és un animal errant ("Ubi bene, ibipatria"). La civilitza- ció no avança fins que l'home posa arrels en la terra cultivada. La millor definició del patriotisme que conec, la féu, naturalment, un poeta, Joan Alcover: Sap que la soca més s'enfila com més adins pot arrelar ...

Ens plaurà o no la manera de ser del poble a què pertanyem, però és el nostre. L'envaniment patriòtic no és ni elegant ni inteJ.ligent, ans és l'actitud que més difi- culta qualsevol millorament. Més fecund és un patriotisme ensems crític i resignat, com el que ha cantat Salvador Espriu: Em quedaré aquí fins a la mort, car estimo ... amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. La personalitat d'un poble i un país, la defineix la conjunció de fa,ctors geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L'expressió més sensible del particularisme d'una 9

/

· de la seua personalitat diferenciada, és la

. lengua_ pro.r:na. Com que l'home és ensems productor, I de la cultura, la seua llengua reflec- teiX tant la cultura 1 la personalitat de l'individu com Ja de seua La llengua no és tan sols un sistema s_1gnes per a comunicar, sinó que és també una op son preservades les més entranyables formes de VIda I de pensament de cada comunitat cultural indi- Emprarem també per definir la llengua pròpia, mots dun altre dels nostres poetes, Xavier_Casp:

Lien:gua! i d'aq?ell _que amb mi diu nostra! <..Quma ma va a la ma mes viva d'ala que aquesta que ens du al pols el mateix ritme? Llen¡¡ua: fidelitat entre home i pàtria.

consisteix essencialment a replegar el i espmtual dels nostres avantpassats, en la con- -. tmmtat de _la _tradicio cultural, en una fidelitat serena a les _que evite ensems les avaluacions ex-

1. les renuncies covards. L'idioma autòcton és un fet cada poble ha elaborat per al - _ us. comu 1 pnvatm, es un dels trets principals de ]a --deiXa _mtel·lect;t,al que ha heretat, és ensems factor inte- grant I expressw de l'ambient espiritual en què hom viu. , hem nascut a ValènCia i som valencians. EI Pa1s Y alenc1a, el Poble Valen cià, té una personalitat ben pels factors abans esmentats: Geografia, Economia 1 Cultura pròpies. Té també un idioma Amb premisses es dedueix
2. forçosa el seguent postulat, que, exposat d'aquesta sen- forma, irrefutable: "La llengua dels valencians es el valencia". Som nostre el _valencià; en parlarien ell devem escnure. Devem i podèm,- 1 perque devem, volem. Recordem les pàraules de Cer- vantes: "Homer escriví ·en grec perquè era grec; així ma- JO

.. iI•

teix, Virgili escriví en llatí petquè era llatí." mateix, Cervantes escriví en castellà perquè era castella ... I vosal- tres, valencians que em llegiu, ¿sabeu en quina llengua haveu de sentir-vos obligats a escriure? Qui renuncia a la seua llengua, seua pàtria, i el gni_r.en.t:ga_Qe_l¡¡,§eua__ pl!tria _és com el qui renega-de la seua mare. Un .un.. metec. MereiX bspre-dÍcterí"amb què l'increpà un altre dels nostres poe- tes, Martí Domínguez: Ai del poble que talla seus i abandona els solcs patns de les prop1es colhtes .... Més que per la naixença si es balafia l'heretat patnmom.

La llengua no és pas, com alguns imaginen errònia- ment un instrument intercanviable, apte per a expressar i idees preexistents; ben al contrari: la llengua està absolutament lligada a aquests conceptes 1 a aquestes idees. Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa signi: fica concebre la vida d'una manera pròpia. La llengua 1 el pensament són lligats i_ l'extermini d'una llengua vol dir tambe 1 extermmi de la cultu_ra de la qual la llengua ésl'expressió., UI!- poble que obhda .el seu idioma, és un poble en eltransü de la mort. El s'empobreix cada vegada que desapareix una cultura. L ex- termini d'una llengua, d'una cultura i d'un poble, són una sola i mateixa cosa. __ És un fet dolorós que hui,!Iloltsjóvens especialment els fills _de)es famílies ?enestants de cm- tats de València i Alacant, no han tmgut el valencm com a llengua materna perquè els seus els durant la infantesa. Però molts d'aqueiXos¡ovens, la maJO- ria dels treballadors -C¡)iou dcls estudiants, en arribar a !'adolescència, de_s_cobreixen el veritable caràcter den:ríón 11

ratura, és de creure que, per escassa que siga la cultura dels detractors del nostre idioma, hauran sentit parlar alguna vegada d'Ausiàs March, de Jaume Roig, de Joanot Martorell, de Joan Roís de Corella, etc., als que cal afegir Ramon Llull. Ramon Muntaner, Bernat Metge, Anselm Turmeda, Francesc Eiximenis, i també Teodor Llorente Jacint Verdaguer, Joan Maragall. Àngel Guimerà, Costa¡ Llobera. Joan Alcover, Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla, Sagarra, Rosselló Pòrcel, Salvador Espriu, Xavier Casp, Joan Fuster, Blai Bonet, Baltasar Porcel, etc. 2 .on Hi ha alguns que, vantant-se de cosmopolitisme, declaren que cal deixar de b(lJI4a_ és una i!efl_?.Zia_pgc_¡J_g![qcja,, perquè el món. marxa cap a la uizlút i convé anar els grups humans. ·· · -- - ·· -- - --- - ·-·-

E:s ben cert que la,tendència actual del món és a esvair tancats -i a'agrupar elspaïsos'e.ñ uriit'ilts superiors. Però cal no oblidar que s'exigeix essencialment __ respeCtuoses 1 no abso_r1Jents, que estan_ precisament basades en la lliber- tat de les nacionalitats, tots els drets de les quals són proclamats ben explícitament. No és el nacionalisme el qui caduca sinó l'imperialisme. Nacionalisme vol dirlliberc ta,!_i !_es nacwnahtats subjugades per un poble militarmenf més fort. Lés nacioiliilitats lliures, peda força centrípeta que les domina, amistosament s'ajunten relacionant-se. Els imperialismes es combatien recíprocament, i reduint el nombre d'Estats creaven les grans autarquies fortificades per a la guerra i tancades al comerç internacional. L' eli- minació dels petits absorbits pels grans, no ha afavorit mai Ja pau ni la unió dels pobles: va servir només per a enrobustir les potències rivals. I precisament abunden en la Història els exemples e:n què una gran potència ha resultat un colós amb els peus de fang i ha sucumbit víc-. lima de la seua debilitat interna, per la rebel·lió de les 14

·-

f

].

.,. I,

nacionalitats que tenia oprimides sota e.l jou imperial. En- cara que alguns partits polítics d'extrema pr.o- pugnen un Estat fort i generalment amb 1mpena- listes s'anomenen sovint "nacionalistes':, cal du que no té re; a veure aquest tipus de "nacionalisme:' el que simplement propugna la de _les ben al contrari, els moviments nacwnahstes .solen ser durament perseguits pels parl!dans dels Estats 1mpe- rialistes. Segons .. la vida. nacional .. , que ''la vida dJ.ssoluc!O de la cümïiíúiai-dels. pobles _fin,u:¡)J_Lcomença a. ser. apro?tada com a-riïítja- de finalitats polítiques, a .d1r, quan I Estat dominador i centralista féu de la nacwnahtat la de l_a seua-força expansiva", i "seria, certament, una erro.ma poh- tica d'unificació, si no l'haguéssem d'anome.nar. una traïció [a la Humanitat], el sacrifici de les !lllnones etmques a interessos nacionalistes" (AA's, 47, 22, 25). L'Europa que naix -o q_ue renaix- no és la de Hitler ni la de Napoleó, La umtat pob.les, que nosal- tres desitgem entusiastament, no sera mm produc.te, del predomini d'un Estat nega,do.r dels. que arnbas a sotmetre tot el gènere huma, 1 que h 1mposas, a_mb el seu esperit i la seua cultura, la seua llengua: La umtat per la qual treballem, té uns altres fonarr:ents 1 unes altres con- seqüències: és una unitat de pau 1 d'amor, basa?a en el respecte i la coHaboració de tots els :nons- truós predicar en nom de la el smc1d1 dels pobles, pretendre que els anglesos renunc1assen a Shakes- peare, els italians al Dant, els a Cervantes, etc. Els hòmens no parlaran ma1 tots una no s'expressaran ma1 tots en anglés, o o o castellà, encara gue d1a

a dominar tOfel món. Alio que des1tge!II -1 que confiem

quen·o-tar<rara--aser realitat-· Mme11s de tot el món a més de la seua lle!)g11:3_ __Ila<;1()nal, ..e!J _parlen .tots

-. "" ___ ,, ..... _.,, .. _.,. ___ --- 15

u.na a,Itra siga l'esperanto, siga el francés, siga 1 angles, siga el castellà, siga la que siga. " Alguns n'h!_ ha qui_ no volen que ell fills. apren-. ,uen el valenc¡a perque tenen por que aiXI no parlen mai bé el castellà. Desgraciats els pares que tenen tan poca confiança en la capacitat dels seus fills per a condemnar- los al Qualsevol persona d'·inteHigència normal pot dominar perfectament no sols dues sinó tres !amby?c.d'es·forç alguna.més. :Es simplement una quest10 d estudi, 1 SI aquest es fa be, el fruit és millor. Tots· els professors de llengües han pogut experimentar en els alumnes, _com el bilingüisme practicat des de la in- fan cia, afavoreix molt l'aprenentatge d'idiomes estrangers. No sols. per !'e;ceHència del bilingüisme com a tècnica pedagog1ca, smo atenent també valors psíquics i sociolò- gics,. !a comi_ss_ió d'especialistes de la UNESCO es pro- nuncia categoncament en 1953, a favor de l'ús de les llengües vernacles en l'ensenyament. En el mateix sentit s'han expressat sempre els pontífexs, tant Pius XII com Joan (vegeu, per exemple, el Missatge de Nadal de 1959, 1 sobretot en la seua famosa encíclica Pacem in Terris, tan influent en la Història Universal contempo- rània). En un altre capítol donarem xifres per als qui pro- pugnen l'abandó del valencià pretextant el seu localisme la petitesa de la seua àrea i la modesta quantitat dels parlants (pàg. 65). Tanmateix, cal considerar que els drets· 1 els deures aut?ritzen o obliguen els hòmens objectiva-

. ge13s en compte la seu_a quantitat. Ja d1gue Nmgu no ama la seua patria perquè és g,ran: perquè és seua." Però, a part d'això, la impor- tancia d una llengua no depén de la quantitat de la gent que la parla sin6 de la qualitat dels llibres que en ella s'escriuen. Això explica per què és molt més interessant per a nosaltres l'aprenentatge de l'alemany que no el del

16

xinés, malgrat la desproporéió en la quantitat dels respec- tius parlants. , La força i el prestigi de la nostra 'llengua dependra exclusivament del fruit del nostre afany, de la nostra capa- citat de creació espiritual. Ja ho va expressar lúcidament Pelai Briz adreçant-se a Mistral: Si et diuen que ta llengua és aspra i poc parlada, si et diuen que sa lira no deu francés polsar, tu, poeta: La llengua menyspreada !'a!é del geni basta per fer-la respectart

3.•' L'argument més esgrimit -i també el més irri· tant per l'ofensiu desamor que és_ el de no lar valencià per considerar-lo plebeu, znservzble per a I ex- pressió culta i elegant. Pretenen reduir el a esferes familiars Ja broma i la xala, les mterjeccwns 1 l'esplai popular.' Consideren parlar valencià és propi de menestrals i llauradors o de senyors de poble, 1 que expressant-nos en aqueixa llengua, correm el perill .que ens prenguen com a pertanyents a tals estaments reputats inferiors en l'escala de valors de certs piXavms dè València. :Es cert, per dissort, que i'ari_stocracia fa més de quatre segles que comença a desentendre s. de Ja llengua del país. Com han observat Josep R?meu 1.Ioan Fuster la deserció de la noblesa es consuma despres de la Ge;mania, quan els aristòcrates, en ser- vilisme, adoptaren la llengua de la cort reial, sentmt-se insolidaris amb el poble que s'havia revoltat contra eTis. (1)

(1) J ROMEU t FIGUERES Literatura Valencialla en "El Cortesi:J.no" de Luis MÚún. "Revista Valenci'ana de Filologia", 1951, I, 327; JOAN FuSTER, Antologia de la Poesia Valenciana. Barcelona 1956, pàg. 21. 17

r'

wWW. PEÇJ!UN Pot//{). p;,

• '

del nom i

la unitat de l'idioma

El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la .major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat de l'Alguer de l'illa de Sardenya. Ningú no ha negat mai la unitat de la llengua par- lada a tots aquests països, si bé, segons veurem, s'ha dis- putat, i es disputa encara, sobre la procedència que hagen o no de transcendir les modalitats regionals a la llengua literària. En canvi, el nom de la llengua sí que ha estat objecte de moltes discussions, especialment a València. La deno- minació científica amb què és coneguda internacionalment és la de _llengua catalana..Les raons que fonamenten l'ac- ceptació que ha tingut el nom de català per a la nostra llengua, són de diversos tipus: històriques -la llengua fou duta des de Catalunya pels conquistadors cristians a Mallorca i a València-, geogràfiques -el Principat de Catalunya és el més extens, més poblat i més fort eco- nòmicament de tots els països que la parlen-, i literà-

-la Renaixença de la llengua tingué origen ii Cata-

lunya on ha triomfat més plenament-. El nom de català aplicat al propi. idioma, l'admeten de bon grat tots els rossellonesos i els eivissencs, i també els mallorquins i els menorquins cultes; però els valencians generalment s'hi resisteixen. Mallorca presenta alguns exemples medievals 21

s

a

t' a

a, lS )-

at ra .1- l nt :ls 10 1a al o-

m ' l es la, la de en

le- tés

famosos trobadors, Bertran de Born i Girant de Bornelh, eren nadius de Limoges, regió que es considerava com el bressol de la llengua i la literatura occitana. Hui, científica- ment, s'anomena "llemosí" només el dialecte occità cir- cumscrit a la susdita regió de Limoges, al nord de Tolosa. Aquella parladura de lemosí, l'artíficiosa llengua lite- rària dels trobadors de les diverses regions occitanes, va codíficar-lo un català, Ramo!! Vidal_cle_Aes¡¡lú_(ll60-1210) en Las razos de trobar, la gramàtica més antiga que s'ha conservat d'una llengua moderna: "Totz hom qui vol trobar ni entendre, deu primerament saber que neguna parladura non es naturals ni dreta del nostre lenguatge, mas aquela de Lemosin; e de Provenza, e d' Alvergna e de Caersin. Per que ell vos dic que quant ieu parlari de Lemosin, que totas estas terras entendats, e totas las vezi- nas, e totas cellas que son entre elias, e tot l'orne que en aquelas terras son nat ni noirit, an la parladura natural. e dreta." Més tard en el segle XIV, el barceloní Lluís d'Averçó, en el seu Torcimany, presenta el llemosí com a llengua per exceJ.Iència de la poesia, contraposant-lo al català que era la llengua pròpia de la prosa.

Postericmpent, en iniciar-se la decadència de la nostra literatura, quan es relaxava l'arranjamU!nt de. la llengua i se n'aprofundien les diferències regionals, començà a canviar de sentit, i passà llengua antiga dels nostres. prosa o eri vers havien _Si_llc)_en.Ja nostra llengua, duran:t-eís seus segles d'esplendor. Llemosina anomenaven la llengua d'Ausiàs March els seus traductors del segle xvr: Baltasar de Romaní, "las obras del famo- síssimo philósofo y poeta mossén Osias Marco, cavallero valenciano de nación catalan... en verso limosín escri-

24

tas... fui movido a traducillas · en lengu<l: castellana"} ed. V 1,aen1a, e· 153C.)·,, Jorge de Montemayor diu haver-les, d Val'· tra- duzidas de lengua lemosina en castellano \e s. 1560; Saragossa, 1562, i Madrid, 1579); tniductor al llatí dels poemes que Ausme Marchi ex vernacula prisca lingua lemomcens1 que tunc valentini utebantur" (ed. Tournon, 1633). poeta cià anònim que lloà el S pili de Jaume R01g en 1 edlclo de València 1531, defensava la nostra llengua contra la penetració del castellà, dient: Criat en la pàtria no vol aquest llibre

que es diu llemosina, mudar son llenguatge ...

Amb tal accepció fou usat el t "llemosí" pels autors valencians que s ocuparen dn;

0 aquesta qüestió. El panegirista de la nostra llengua, el cavaller borrianenc, Mart!^ '^ de v·Iclana, _ae¡a_e^.^..^ __n^ 1574· ...... "Como el Rey [don Jayme] y los de su casa Y corte Y muc:hos de sus vassalles, hablavan lengua de Y de Limós, aquella como a mas común prevalesc10, non sin grande mixtura de otras lenguas. [de los demao aventureres conquistadores], y toda en ]Unto fue nom- brada Lengua limosina, con la qual tenemos escnpto. libro de las Leyes forales del Reyno, y las obras de Ausras March v muchos otros excellentes libros que. .dan de aquella primera (1). La h1potes¡. la feliç conjunció de diverses la. del valencià, l'havia formulada Ja el g¡ro;:u J:!:Ixlmems en en esmentar la treJ?-ta-dosena de la Ciutat i Regne de V alènc1a en la JUrats valencians del seu Regiment de la Cosa Aquesta terra [valenciana] ha llenguatge compost de diverses llen-

1) MARTÍN DE v ICIANA, Libro de las de las Lenglllls hebrea, gri!ga, latir.a, castellana y valenciana. Valènc1a 1574, pàg. 26. 25

gües que li són entorn, e de cascuna ha retingut ço que millor li és, e ha lleixats los pus durs e los pus malsonants vocables dels altres, e ha presos los millors." En el segle XVII M¡¡rc Antoni Ortí, el cronista de les festes commemorativês del Sigla Quarto de la Conquista de V alencia (1640), deia que calia rejovenir la llengua materna "desterrant de ella Jes veus antigues per les quals Ja solien nomenar Llengua Llemosina". Així mateL'l, en el segle XVI!!, el notari valencià Carles Ros, partint dels mateixos principis, anomena llemosí la llengua de tots els nostres clàssics, i valencià la dels seus contemporanis i coterranis, considerant que el valencià és la forma més correcta de la llengua llemosina, i que València és per al llemosí allò que Toledo és per al castellà, es a dir el lloc on millor es parla l'idioma. (1) També tingué fortuna el nom de llemosí a Catalunya i a Mallorca, si bé no tanta com a València, denominant sempre la llengua literària clàssica, per tal de diferen- ciar-la de la llengua decaiguda, penetrada de dialectalismes i castellanismes, que s'usava popularment en els segles XVII

i xv.m. Quan en el segle XIX s'opera la nostra Renaixença

literària, el sentit historicista i restaurador que el Roman- ticisme tingué a la nostra terra, afavoria la vigència dels noms de llemosí i llengua d'oc per a l'idioma culte renas- cut, denominacions de noble ascendència literària, que es consideraven elegants i ben adients amb la història i l'es- perit dels .Jocs Florals. Donaren el nom de llemosí a la llengua els inteJ.Iectuals catalans més destacats de l'època: Rubió i Ors, Milà i Fontanals, Piferrer, etc. (2)

(1) CARLOS Ros, Epítome del origen y grandezas del idioma valen- ciana. València 1734. (2) A. Rua.ró I LLUCH, Del nombre y la unidad de la Lengua catalana. Discursos Ieídos ante la Real Acadernia Española en la recepci6n pública del Sr. D. Antoni? Rubió y Lluch. Barcelona 19'30, pàg. 14. 26

\

Lle osí anomena l'idioma el barceloní Carles quan en 1833 escriu la seua Oda ¡mmortal:

... que fora de cantar en llen.gua uemosina, r no em queda més plaer, no tmc altre conho.t.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells s?-vis que ompliren l'univers de llurs cvstums e Hets,. la llengua d'aquells forts acataren los r_e1s, defengueren llurs drets, venjaren llurs agrav1s .. Muira, muir<t l'ingrat que al en sos llavis er estranya re(Yió l'accent natiU no plora; al pensar sos llars no es consum m s_'enyora, ni cull del mur sagrat les lires dels seus avts.

En-llemosí sonà lo meu primer vagit. quan del mugró matern la dolça llet. bev1a, en llemosí al Senyor pregava cada _dta e cUntics llemosins somiava cada mt. _ Si quan me trobe sol parl ab mon espent, en llemosí li parl, que altra sent, e ma boca, llavors, no sap mentir nt ment: puix surten mes raons del centre de mon ptt.

Ix, doncs; per expressar l'afecte més grat que puga d'home en cor, gravar la ma del cel, oh llengua, a mos sentíts més que la ue em tornes les virtuts de rna edat. ix, e crida pel món que mai m_on cor, cessarà de cantar de mon Patro la glor¿a; e pàssia per ta veu son nom e sa als propis, als estranys, a la pos-tentat.

L trascendència d'aquestes estrofes fou i cal dir-h; merescuda. A Valè.ncia, p_ocs pres, ,;,n 184}.; Tomàs Villarroya mereixia el lltol de Anbau .alencid per la seua Cançó:

En ta llaor desplegaré jo els lla vis i una cançó diré, filla del cel. en l'olvidada llengua de mos avis més dolça que la mel. 27