¡Descarga Guerra Freda y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
Introducció
Es denomina Guerra Freda a l’enfrontament polític, ideològic i militar que es va produir durant la segona meitat del S.XX entre el bloc occidental-capitalista (liderat pels EEUU) i l’oriental- comunista (liderat per la URSS). Aquest conflicte va definir les relacions internacionals a nivell mundial des del 1949 fins el 1991 i, tot i la gravetat dels conflictes i interessos econòmics, polítics i ideològics, es va lliurar de forma molt limitada al plànol militar.
- Orígens de la Guerra Freda (1945-1947):
La II Guerra Mundial va finalitzar amb la victòria de la “Gran Aliança” sobre els feixismes europeus i l’expansionisme japonès. D’aquest conflicte, els EEUU i la URSS no només van sortir com vencedors, sinó que també es van constituir com súperpotències ideològicament oposades que, teòricament, havien d’enfrontar-se per imposar la seva hegemonia a nivell mundial.
Tot i això, en un principi es va pensar que la col.laboració era possible. Per exemple, els comunistes van obtenir més del 25% dels vots tant a França com a Itàlia, i a Txecoslovàquia es van fer amb un 38%, formant-se un govern d’unitat nacional on un terç dels ministres eren comunistes.
Un altre exemple van ser les accions conjuntes entre les dues súperpotències per realitzar els judicis de Nüremberg amb l’objectiu de jutjar els alts càrrecs del partit nazi per crims contra la humanitat.
Però a partir de 1946 es va començar a evidenciar un clima d’enfrontament entre Moscou i Washington, mitjançant declaracions i informes diplomàtics que apuntaven a una confrontació inevitable:
- Al febrer, Stalin va pronunciar un discurs a Moscou on deixava clar que el capitalisme i el comunisme eren incompatibles i que la URSS havia de preparar-se per a un rearmament.
- Dues setmanes després, George Kennan , un expert en assumptes soviètics de l’ambaixada dels EEUU a Moscou, va enviar un telegrama a Washington ( “telegrama Kennan” ) on sentenciava que la URSS era un Estat hostil a occident i que continuaria amb la seva política expansionista.
- Al març, Churchill va visitar els EEUU i va pronunciar el seu famós discurs a la Universitat de Fulton (Missouri), on va parlar de “teló d’acer” fent referència a la separació entre l’Europa dominada per l’exèrcit soviètic i la resta.
- Al setembre, l’ambaixador soviètic a Washington (Nikolai Novikov), va enviar un altre telegrama a Moscou on deixava clar que els EEUU volien dominar el món i estaven preparant una guerra per portar a terme aquest objectiu.
Finalment el març de 1947 es va produir la ruptura definitiva entre les dues súperpotències quan el president Truman va afirmar que els EEUU ajudarien a qualsevol govern que fes front a l’amenaça comunista i proclamava la voluntat d’aplicar una política de contenció del comunisme ( “containment” ). Era la nova política exterior de Washington, més coneguda com la “Doctrina Truman”.
Així, entre el període de març a l’abril es van expulsar els ministres comunistes que participaven en govern de coalició a París, Roma i Brusel.les, per por a que el comunisme s’expandís per l’Europa occidental.
I continuant amb la idea de contenir el comunisme es va idear un pla per crear unes condicions econòmiques que evitessin la seva expansió en una Europa occidental que estava devastada per la guerra. El juny de 1947, el secretari d’Estat dels EEUU, va anunciar el Programa de
Recuperació Europeu ( “European Recovery Program” ), conegut popularment com el Plan Marshall.
Aquest es tractava d’un programa massiu d’ajuda econòmica per a Europa que amagava interessos diplomàtics i polítics dels EEUU, fet que va portar a la URSS, i als països que havien caigut sota la seva influència, a rebutjar l’ajuda. D’aquesta manera, Europa es va dividir en dos: la occidental, que va iniciar un ràpid creixement econòmic, i l’oriental, sotmesa a l’URSS i amb grans problemes de desenvolupament.
Finalment, i per acabar de consolidar la Guerra Freda, l’administració Truman va crear, mitjançant la Llei de Seguretat Nacional (juliol 1947), el Consell de Seguretat Nacional i la CIA.
Per la seva banda, l’URSS va reaccionar a tota aquesta nova doctrina de política exterior dels EEUU, amb dues mesures: primer, va crear al setembre el Kominform (Oficina d’informació dels partits comunistes i obrers), amb l’objectiu de coordinar les polítiques dels partits comunistes europeus; i segon, va elaborar la coneguda “Doctrina Jdanov” on es constatava la divisió del món en dos blocs i la necessitat de que els països del “camp antifeixista i democràtic” seguissin el lideratge de Moscou.
- Inici de la Guerra Freda (1948-1955):
L’any 1948 es considera l’inici de la Guerra Freda. La Doctrina Truman al març del 47 i la posterior Doctrina Jdanov de setembre del mateix any, van significar un punt de no retorn en les relacions internacionals a Europa.
D’aquesta manera, totes les nacions dominades per l’Exèrcit Roig es van constituir en “ Democràcies Populars”, que es caracteritzaven pel partit únic, col.lectivització de la terra, planificació econòmica centralitzada, prioritat a la indústria de base, persecució de la dissidència, etc. i la resta estaven sota la influència i el control dels EEUU mitjançant el Pla Marshall i l’exèrcit americà.
Els problemes sorgiren al voltant d’Alemanya i de la qüestió de Berlín. Tant el país com la capital estaven dividits en quatre zones d’ocupació. Les negociacions per acordar un status polític comú a Alemanya van fracassar i els representants de Washington, Londres i París, van decidir finalment iniciar un procés constituent a les seves zones d’ocupació (Acords de Londres, 1948). A més, van crear una moneda per a les seves zones d’ocupació, el Deutschemark, que també van intentar introduir a la zona ocupada per la URSS. Aquest fet va ser considerat una provocació per part de Moscou i va desencadenar el famós “ bloqueig de Berlín”, que va consistir en la interrupció de la URSS de tota comunicació terrestre entre les zones d’ocupació occidentals i Berlín occidental, amb l’objectiu d’apoderar-se finalment de tota la ciutat.
No obstant això, els EEUU, amb l’ajuda de la GB, van organitzar un pont aeri que va durar onze mesos i que, mitjançant més de 275.000 vols va aconseguir abastar a la població assetjada. Finalment, el 12 de maig de 1949, Stalin va aixecar el bloqueig.
Com a conseqüència de tota aquesta crisi, Alemanya es va dividir en la República Federal (RFA) sota el bloc occidental, i la República Democràtica (RDA), amb el bloc oriental, mentre que Berlín també quedaria dividit en dos i, a partir de 1961, mitjançant el mur.
També entorn als fets del bloqueig es va constituir l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN, abril de 1949), a la que Moscou va respondre amb el Pacte de Varsòvia (maig de 1955).
2.1 La Guerra de Corea (1950-1953):
La motivació bàsica del projecte va ser la superació de la vella enemistat franco-alemanya. Els recursos naturals de la conca del Ruhr, una de les zones mineres més importants d'Europa, havien estat un motiu de conflicte entre francesos i alemanys. Una gestió supranacional d'aquests recursos aconseguiria disminuir les tensions i associaria la República Federal d'Alemanya a la construcció europea.
A aquesta idea va seguir la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) i, en 1957, la signatura dels Tractats de Roma que van donar pas a la Comunitat Econòmica Europea .
A nivell mundial, els EEUU es van dedicar a establir aliances internacionals amb l’objectiu de consolidar el bloc occidental i guanyar terreny a la URSS. Entre aquests tractats tenim:
- Tractat de Rio de 1947 que va donar pas un any més tard a l’Organització d’Estats Americans (OEA).
- Tractat de San Francisco de 1951, un tractat de defensa amb Japó.
- Aliança militar ANZUS de 1951, amb Austràlia, Nova Zelanda i els EEUU.
- SEATO (Organització del Tractat d’Àsia del Sud-est) de 1954, amb GB, França, Austràlia, Nova Zelanda, Filipines, Tailàndia i Pakistan.
- Pacte de Bagdad de 1955, amb GB, Turquia, Iraq, Pakistan i Iran.
- La coexistència pacífica (1955-1962):
Amb la mort de Stalin el 5 de març de 1953, va pujar al poder Kruschev qui va instaurar una nova política exterior coneguda com “coexistència pacífica”. Es rebutjava la idea de que la guerra contra el capitalisme era inevitable i es preferia optar per una competició pacífica contra els EEUU.
Per l’altra banda, la reacció de Washington va ser tot el contrari. Es va parlar de la “doctrina de les represàlies massives”, és a dir, s’amenaçava a la URSS amb l'ús massiu de la bomba atòmica en cas de que Moscou adoptés una política exterior molt agressiva.
Aquesta reacció tan contundent dels EEUU es va deure principalment al sentiment d’amenaça que sentien per part de la URSS, ja que, en aquell moment, ja comptaven amb la bomba atòmica i, a més, el 1957 havien llençat el Sputnik , el primer satèl.lit a l’espai.
Tot i que aquesta etapa va ser definida de coexistència pacífica, les dues súperpotències no van deixar d’utilitzar qualsevol mitjà per imposar la seva hegemonia a les respectives àries d’influència. Per posar alguns exemples, la URSS va reprimir de forma brutal les protestes obreres de 1953 a la RDA, i els EEUU van utilitzar la CIA per derrocar els governs progressistes de Mossadegh a l’Iran en 1953, o d’Arbenz a Guatemala en 1954.
4.1 La crisi dels míssils a Cuba (1962) :
Des de la independència d’Espanya el 1898, l’illa sempre havia estat estretament vinculada al interessos dels EEUU. No obstant això, amb la revolució cubana de 1959 encapçalada per Fidel Castro , es van començar a prendre mesures que van afectar aquests interessos nord-americans.
D’aquesta manera, en 1961 Washington va passar a l’acció contra Cuba: va trencar relacions, va imposar un bloqueig econòmic, va excloure l’illa de l’OEA i, fins i tot, va intentar una invasió amb exiliats anticastristes a Bahía de Cochinos.
Davant d’aquesta situació, el règim de Fidel Castro, que en un inici no es definia com comunista, va decidir fer un apropament al comunisme per buscar la protecció de Moscou.
Així, els soviètics van desplegar a l’illa rampes de míssils i tropes que, a l’octubre de 1962, van ser detectats per avions espia nord-americans, desencadenant una greu crisi política entre els EEUU i la URSS.
Enfrontat a aquesta amenaça, Kennedy va decidir establir un bloqueig a l’illa conegut com “quarantena defensiva”, en un intent d’evitar que qualsevol vaixell procedent de la URSS pogués arribar a Cuba amb material militar. Aquest bloqueig consistia en un desplegament d’avions i vaixells de guerra al voltant de l’illa disposats a atacar els vaixells soviètics que s’estaven dirigint a Cuba en aquell moment.
Finalment, després d’una sèrie de negociacions secretes, Kruschev va proposar retirar els seus míssils de l’illa a canvi de la promesa per part dels EEUU de no envair Cuba i de retirar els míssils nord-americans desplegats a Turquia.
La proposta va ser acceptada per Kennedy i en un mes la URSS va retirar els míssils i va repatriar el seu material bèl·lic, mesures a les que van respondre els EEUU amb l’aixecament del bloqueig.
Un altre cop la “dissuasió nuclear” havia funcionat i les negociacions de les dues superpotències durant la crisi van donar origen al conegut “telèfon vermell” i a l’etapa de distensió.
5. La Distensió (1962-1975)
Cap a inicis de la dècada dels seixanta es va entrar en un nou període entre les dues superpotències conegut com el de la distensió. El motius que van portar a aquest canvi en la relació entre els EEUU i la URSS van ser deguts, després de la Crisi dels Míssils a Cuba de 1962, a una nova presa de consciència del perill mortal que suposava la cursa nuclear. A més, una relaxació de la tensió afavoriria als dos països per fer front a la contestació creixent que començava a aparèixer als seus respectius blocs: Conflicte entre Pekín i Moscou, la Primavera de Praga , o els problemes dels EEUU amb De Gaulle i amb una Europa que començava a ser una potència econòmica.
Durant aquest període va destacar l’establiment de comunicació directa entre el Kremlin i la Casa Blanca el 1963, més conegut com “telèfon vermell”, la signatura del Tractat de no proliferació d’armes atòmiques de 1968 entre la GB, els EEUU i la URSS, i l’Acord SALT I de 1969, que limitava la construcció d’armaments.
5.1 La Guerra del Vietnam (1945 - 1975):
Quan va finalitzar la II Guerra Mundial els rebels comunistes i nacionalistes van lluitar contra la dominació francesa per aconseguir la seva independència. El resultat d’aquesta lluita va ser la derrota francesa ( Acords de Ginebra 1954 ) i la corresponent pèrdua de la seva colònia d’ Indoxina. Però a més, Vietnam es va dividir en dos: un nord comunista i recolzat per la URSS, i un sud anticomunista que va rebre el suport dels EEUU.
No obstant aquesta divisió, al Vietnam del Sud existia una forta oposició (que incloïa els comunistes) i que degut al règim corrupte i impopular que va establir Ngo Dinh Diem es va radicalitzar. Així, no van trigar en crear un moviment guerriller conegut com Front Nacional d’Alliberament ( Viet Cong ) amb l’objectiu d’imposar un sistema comunista.
Per la seva banda, els EEUU, i seguint amb la seva política de contenció del comunisme, primer van donar suport a França contra els rebels, i posteriorment, un cop els francesos van ser derrotats, van decidir recolzar el Vietnam del Sud degut al caràcter anticomunista d’aquest país. No obstant això, aquesta implicació nord-americana es va realitzar duna manera indirecta
