¡Descarga Hª moviments socials y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
Història dels Moviments Socials, segle XX – II
Tema 1.- Els projectes estratègics del moviment obrer als anys vint
Lenin, cap de la secció bolxevic anuncia que la II Internacional ha acabat i que cal una tercera, que haurà de tenir trets diferencials: ja no haurà de ser una instància de consens sinó que haurà de ser una eina de disciplina, un partit mundial , per dirigir una revolució mundial. El 1914 Lenin fa aquesta proposta genèricament, hi ha la necessitat d’un partit mundial.
La revolució no és concebuda com un procés en un sol país, sinó com un procés mundial. Entre 1914 – 1917 no hi ha un procés revolucionari degut a les circumstàncies de guerra. La primera revolució russa, la de febrer, fa que els bolxevics plantegin anar més enllà. La proposta de la III Internacional es planteja en les famoses tesis d’abril. Els bolxevics porten la proposta a la tercera reunió de Zimmerwald, a Suïssa. El moviment de Zimmerwald serà una plataforma de debat minoritari que per primera vegada reuneix l’esquerra de la socialdemocràcia. Lenin presenta en aquesta tercera reunió la fi del moviment Zimmerwald i la necessitat d’una III Internacional. Quan la segona revolució russa, la d’octubre, es produeixi la principal preocupació de Lenin i dels bolxevics serà la consolidació del nou règim a Rússia. Després d’haver proposat la necessitat d’una III Internacional, un cop en marxa la revolució russa, ni Lenin ni el partit bolxevic tindran cap pressa per crear la nova Internacional.
Tot i que la III Internacional serà el partit mundial que encapçali la revolució, Lenin no vol llençar-se a la pràctica fins que s’obrís un procés revolucionari a Alemanya i a Europa. Quan s’obre el pacte Brest-Litovsk, Lenin diu que cal signar-lo i que cal esperar, perquè Rússia és el primer dels futurs trencaments (revolució europea) de la cadena imperialista. Nikolai Ivanovitx Bujarin opina que cal exportar la guerra revolucionària. Si bé la revolució afectarà el món, aquesta no arrelarà fins que no afecti un punt central capitalista.
El novembre de 1918 hi ha la revolució alemanya, però Lenin encara no crida a la constitució de la III Internacional per fer el partit mundial. Ho farà quan al desembre es vegi que la socialdemocràcia té el poder en detriment de les forces revolucionàries. Lenin fa una convocatòria d’una nova Internacional que impulsi el procés revolucionari. Lenin treu dues conclusions del procés alemany:
F 0 E 0 Cal projectar la idea del partit mundial perquè els sectors revolucionaris locals (alemanys) no tene prou força per ser els impulsors de la revolució.
F 0 E 0 Comença a situar-se la Revolució russa com a model, és a dir, comença a perfilar-se la centralitat de Rússia. No es pot esperar més que fora de Rússia surti una força coherent: els bolxevics han d’assumir el comandament de la III Internacional.
A inicis de 1919 es convoca la III Internacional. L’abril d’aquell any es consuma la reunió, un moment que sembla indicar un increment de les revolucions (Hongria,
Viena, ...). La URSS està en plena guerra civil i aïllada, cosa que en dificulta la participació.
El primer congrés (abril 1919) serveix per veure com constituir la III Internacional. Hi ha discrepàncies entre Lenin i Rosa Luxemburg, entre els soviètics i el partit comunista alemany, el qual proposa la idea dels seus dirigents assassinats Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Hugo Eberlein va ser l’encarregat de defensar el projecte alemany. Les diferències entre la proposta soviètica i l’alemanya són les següents:
º Lenin, Trotski, i companyia diuen que es constitueixi ja la III Internacional amb el model soviètic i amb un comitè executiu que surti de la primera reunió (Fotocòpia 1). És a dir, volen la creació d’un partit mundial per dirigir la revolució mundial amb Rússia com a model. Versió des de dalt.
º Eberlein defensa que a Europa es reactiva la cultura revolucionària i que cal incentivar partits revolucionaris locals que siguin els que facin la revolució. És a dir, defensa crear la III Internacional amb la suma de totes les forces revolucionàries. Versió des de baix.
Finalment, s’imposa la idea dels bolxevics. En el primer congrés les principals delegacions són la soviètica i l’alemanya. El 1919 es crea la III Internacional, ja comunista d’entrada, amb un rus, Grigori Zinoviev, com a president de la Comissió Executiva, i amb el model rus com a base. S’acorda que en un any es vagi a un segon congrés amb màxim consens en el que s’estructuri la nova Internacional.
La contradicció és que la Internacional Comunista neix en un moment d’eufòria, tot i el fracàs alemany, per la reactivació d’abril i les vagues de 1919-1920 (Fotocòpia 2), però la mobilització decau a partir de 1920-1921. Entre la segona meitat de 1919 i 1920 hi ha un moviment de simpatia per la III Internacional sense que hi hagi informació precisa del què és. Les adhesions provenen de grups que comencen a coincidir amb Lenin (Graci a Itàlia), d’elements de l’esquerra socialista discrepants de Lenin, ja que no tenen una visió mundialista de la revolució (Partit Socialista de Serrati); d’organitzacions anarcosindicalistes, com la CNT, ja en la clandestinitat, etc. També el sindicat nord- americà Industrial Workers of the World (IWW, coneguts com Wobblies), un sindicat revolucionari amb barreja llibertària, socialista, etc.
A inicis de 1920, quan Lenin veu que la Revolució a Europa és difícil, també veu la voluntat d’adhesió. Entre els russos no hi ha fissures, creuen que els soviètics han de dirigir la III Internacional. Lenin veu que tindran problemes perquè l’èxit de la convocatòria portarà a Moscou delegacions importants com la del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD), la del Unabhängige Sozialdemokratische Partei Deutschlands (USPD), la dels Industrial Workers of the World, entre d’altres. Lenin vol evitar que es desenfoqui la centralitat soviètica i comença a polemitzar amb uns grups comunistes que accepten el model rus però amb algunes discrepàncies. Lenin els escriu un opuscle, La Malaltia del Comunisme , amb la que els critica.
L’estiu de 1920 hi ha el segon congrés , el més plural i divers. Si el de 1919 és el congrés constituent, el de 1920 és el que constitueix la III Internacional. D’aquesta reunió en surten documents importants: els 21 punts , els estatuts i el rebuig a les idees antiparlamentàries (no fugir de l’ús del parlament, i dels sindicats per ampliar la força).
Davant la confrontació interna, Lev Trotski va apel·lar a les masses a Rússia, amb una convocatòria del primer de maig alternativa a la del PC rus, i a la Internacional a l’exterior, perquè li donessin la raó. La convocatòria a Rússia és un fracàs i el recurs a la Internacional no prospera per l’hegemonia del PC rus.
El sisè congrés , de 1928, ja no és de transició, sinó que ja es defineix una línia. Encara hi ha la distinció entre Bujarin i Stalin, però aquest últim comença a controlar el tema. Inicia una nova manera de fer prescindint del congrés i ampliant el Comitè Executiu (Fotocòpia 1). Liquida la instància democràtica de la III Internacional (el congrés) i aquest sistema s’aplica fins 1935, quan llavors el feixisme és una amenaça. El congrés de 1935 no és de debat, la línia política a seguir ja està pactada, i serveix per fer oficial la línia política a seguir.
9 – 10 – 2007
La defensa de la URSS és un tema central de l’estratègia de la Internacional Comunista perquè és l’únic país on s’ha fet la revolució. Això es confronta amb els moviments nacionals de base, hi ha un conflicte entre la dinàmica de base i la dinàmica de direcció. La III Internacional no és una coordinadora de partits, és el fonament del Partit Mundial. El 1943 es dissolt la Internacional Comunista, però el moviment comunista continua endavant amb el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) com a referent.
En la III Internacional es plantegen dues vies per adherir-s’hi: la ruptura i l’escissió. Dins de la ruptura hi ha dues variants:
La ruptura de la majoria. Els partits comunistes locals s’integren a la Internacional Comunista però amb un canvi de nom; per exemple, a França , la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) passa a anomenar-se Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). Aquí no hi ha escissió, sinó la permanència del partit socialista per una minoria comunista, però l’enllaç amb els sindicats i amb la massa segueix en mans del Partit Socialista Francès.
La ruptura de la minoria. A Itàlia , la majoria del partit socialista rebutja els 21 punts i el model de partit mundial, però no per rebuig a la revolució soviètica, sinó perquè Serrati i la majoria del Partit Socialista Italià (PSI) està en condicions de lluitar pel poder (en aquells moments hi havia combats contra els feixistes). Per tant, el PSI creu que seria un error expulsar els socialistes, canviar de nom, etc. La majoria del PSI rebutja entrar a la Internacional Comunista, tenen una visió pròpia de la revolució. El 1920 – 1921 la minoria comunista s’escindeix i crea el Partit Comunista Italià (PCI). La dreta del PSI també s’escindeix per ser massa revolucionari i el PSI s’integra al PCI, esdevenint el partit comunista la força de referència. Hi ha un PCI que arrossega una minoria qualificada que arrossegarà la majoria socialista. El PCI haurà de suportar la pressió del règim mussolinià. (Dibuix pàg. 4)
A Espanya , els partidaris de la Internacional Comunista són majoria el 1919-1920. El 1921, en l’escenari de ruptures i escissions que provoca rebuig per la divisió i en l’escenari de l’evolució de la URSS (enfrontaments interns pel comunisme de guerra), la majoria del PSOE favorable a la Internacional Comunista perd força i es crea el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE).
També hi ha algun cas de creació d’un partit comunista, com a minoria grupuscular, des de dalt; és a dir, que respon a la voluntat del Comitè Executiu de crear seccions nacionals pel Partit Mundial. A Mèxic , el Partit Comunista Mexicà és impulsat per l’arribada d’un doble delegat del govern soviètica i de la III Internacional, el príncep Vorodin. Aquest, havia anat als Estats Units a vendre unes joies de la tsarina per aconseguir divises i, a la tornada, passa per Mèxic i estableix contacte amb un petit grup marxista influït per uns desertors militars americans. Es constitueix el PCM, però està format per quatre gats.
La incidència de la Internacional Comunista serà variable. Es crearan partits comunistes forts amb incidència en el món obrer (França, Itàlia, Alemanya, Holanda, ...), seccions més o menys importants (Estats Units, Mèxic, Argentina, Xile, ...), petites seccions al Pròxim Orient (en territoris de l’antic espai otomà ara controlats per França i Anglaterra), etc. El fracàs més gran va ser al Regne Unit, el lloc central del capitalisme: el Partit Comunista Britànic va ser minoritari, amb una presència irregular dins el moviment obrer però amb un punt fort a Escòcia.
Política de la Internacional Comunista
Entre 1920-1921, es creu que la revolució a Europa és possible. El segon congrés coincideix amb la guerra russopolonesa, la qual semblava alimentar que la pèrdua de mobilització obrera podia tornar a ser gran. La revolució francesa era el model i l’exportació de la revolució per les armes era un referent. La derrota russa va esvair la idea. Aviat es va haver de rectificar la idea inicial.
En el tercer congrés de1921, el tema central va ser assumir que l’onada revolucionària s’acabava. Dit d’altra manera en termes militars, habituals en l’època: “El capitalisme és una fortalesa en que el comunisme ha assaltat la primera torre (Rússia), però no ha pogut fer més i continuar significa perdre forces. Cal canviar d’estratègia i passar de l’assalt al setge”. En aquest pas, el partit comunista ha de canviar d’actitud, els comunistes (l’avantguarda) han d’unir-se al moviment obrer que no ha participat en l’assalt. Cal tornar a les masses, recuperar la relació amb els corrents majoritaris del moviment obrer, amb qui s’havien enfrontat per la creació dels partits comunistes. També es va dir una altra cosa en boca de Karl B. Radek, en la nova etapa del moviment revolucionari, el que és bo per la URSS és bo pel moviment obrer.
A finals d’any, al desembre, es va celebrar una reunió del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, en el que utilitzen el Comitè Executiu Ampliat, amb veu però sense vot, en el que es conviden les seccions nacionals. Quan els congressos fallen el comitè ampliat els substitueix. El moviment comunista ha de proposar la política del front únic per fer front al capitalisme, que crearà un moviment de dissidència. El gir polític provoca rebuig. En uns mesos, després de trencar amb els reformistes per crear partits comunistes, han de tornar a una proposta de front únic. El PCF, el PCI i el PCE voten en contra, també hi estarà en contra una part del KPD. Serà el primer cop que la direcció russa s’imposa. Aquells partits més ben posats per fer el front únic són els que més s’hi resisteixen. La socialdemocràcia, davant la proposta d’aliança obrera,
l’expansió econòmica dels anys vint començava a fallar en alguna cosa. E. Varga, especialista en economia de la Internacional Comunista, va fer una anàlisi prospectiva econòmica i sobre això es va fer una anàlisi històrica: La revolució russa comença el 1917 i acaba el 1923, a partir de llavors s’obre un segon període d’expansió capitalista i ara, el 1928, comença a obrir-se un tercer període que coincidirà amb un augment de la força revolucionària. Cal preparar-se políticament i incentivar la línia de la confrontació, la política exclusiva dels obrers. Bujarin és president del Comitè Executiu, i a partir de 1928, hi ha desavinences entre ell i Stalin. Per Bujarin, el tercer període no és immediat; per Stalin això es produeix ja i cal canviar ara la política. Cal passar del socialisme lent de Bujarin a la industrialització forta pel rearmament de la URSS. Stalin dóna per superada la NEP, incorpora idees econòmiques de l’esquerra, fa el primer pas quinquenal i es carrega Bujarin. Per la Internacional Comunista això significa una nova depuració (ara bujarinistes) i la concreció de la idea de la classe contra classe amb un mot d’ordre: socialfeixisme. En aquesta nova etapa, la lluita contra el reformisme ja no és una lluita contra una forma de reformisme, sinó que la socialdemocràcia és un defensor del sistema, enemic de la classe obrera. La socialemocràcia és feixisme encobert: socialfeixisme.
Evolució de la socialdemocràcia als anys vint
Ha de reconstituir-se i tornar a trobar els elements comuns després de la ruptura de 1914 i teoritzar sobre la nova situació política, ideològica i social.
El primer intent de recuperar la identitat de la II Internacional es produeix poc després de la fi de la guerra. El 1918 es convoca una reunió a Berna (Suïssa, país neutral) perquè es reuneixin els partits enfrontats entre si. El febrer de 1919 es fa la reunió, amb socialistes francesos, austríacs, alemanys, etc., i se centrarà en 2 temes bàsics de la política europea: Quina resposta donar al règim rus i l’inici dels processos del tractat de Versalles.
a) Quina resposta donar al règim rus? (febrer 1919 amb guerra civil a Rússia.)
Hi ha una posició comuna, la resolució (Brandy?) amb tres punts bàsics: l’arribada al socialisme és per via democràtica ; el règim rus és un capitalisme d’Estat , i la imposició del socialisme per una part del proletariat porta a la guerra. També s’aprova a Berna que no es faci una intervenció exterior. Aquest no és un acord conflictiu.
b) Inici dels processos d’elaboració del tractat de Versalles.
Aquest sí que és un punt conflictiu. Hi ha un enfrontament entre socialistes francesos i socialdemòcrates alemanys en el que s’acusen mútuament de la responsabilitat dels seus governs en l’origen de la guerra. No es posen d’acord.
S’emplacen per una trobada posterior després del tractat de Versalles, on es discuteix el rellençament de la II Internacional. El juny de 1920 es fa la reunió a Ginebra , però és menys representativa, encara no s’ha perfilat la III Internacional, que està present. Hi ha una escassa assistència, només hi ha laboristes i socialdemòcrates alemanys (no hi ha
francesos), i s’acorda que la II Internacional està a les últimes. Bona part del socialisme europeu va a la III Internacional i en surten decebuts; com és el cas del Partit Socialista Suís (amb Robert Grimm al capdavant). L’esquerra socialista es trobarà en un terreny intermig entre la III Internacional (comunista) i una II Internacional que dóna per superada. Això portarà, a inicis de 1921, a intentar una tercera via que intenta coordinar no en una Internacional, sinó en un moviment unitari els detractors de la Internacional Comunista i de la II Internacional dels laboristes i dels alemanys.
De tot això en surt una reunió a Viena , el febrer de 1921, convocada pels socialistes austríacs, que venen a convertir-se en hereus del paper referent dels socialistes alemanys. Hi assisteixen els socialistes francesos (després de la ruptura), el que queda de l’USPD, el partit laborista independent, els socialistes revolucionaris russos (manxevics), etc. Acorden, davant la II i III Internacional, una plataforma unitària que no pretén ser una alternativa a les Internacionals, sinó una plataforma d’aproximació. S’hi fan quatre propostes:
º Condemna la ruptura entre socialistes i comunistes, i plantejament de recuperar la unió internacional.
º Planteja la legitimitat de l’accés al socialisme per via electoral i insurreccional segons els país.
º Manteniment de la sobirania nacional de cada partit al seu país. El que discutirà no serà la política nacional de cada partit, sinó la política internacional conjunta en un món de primera organització política global amb la Societat de Nacions. La proposta socialista era fer de la Societat de Nacions, no una instància de representació de governs (estats), sinó de parlaments, de nacions.
º En l’elaboració de la línia internacional els acords han de ser vinculants. El buró de la II Internacional era d’enllaç, però ara es vol que els acords siguin vincluants.
Els assistents es van anomenar Unió dels Partits Socialistes, però el nucli dur de l’antiga Internacional i els mitjans van anomenar-los la Internacional 2 ½.
Això coincideix en un moment de crisi a Rússia (Kronstadt, replantejament de la NEP, ...). El desembre de 1921, la III Internacional acorda una recuperació de la unitat (front únic) en resposta al moviment de Viena, i es fa una reunió conjunta amb una delegació de la III Internacional (amb Radek al capdavant), amb una representació de la II Internacional (amb el socialista belga Émile Vandervelde) i la delegació de la reunió de Viena (amb l’austríac Friedrich Adler, del PSÖ). La reunió es fa a Berlín , l’abril de
- Allà es planteja superar la divisió, etc. La proposta unitària d’Adler quedarà empantanegada (no descartada), perquè cap a on anirà la reunió serà a un enfrontament entre Vandervelde i Radek. Radek planteja que estan disposats a anar cap a la unitat a condició de la defensa incondicional de la URSS. Vandervelde diu que es pot defensar la URSS, ja ha acabat la guerra civil, però no el conflicte intern. El conflicte intern que indica Vandervelde fa referència a la lluita del PCUS amb les nacionalitats perifèriques, sobretot a Geòrgia i a Ucraïna (amb una forta resistència anarquista). Ucraïna i Geòrgia no volen seguir en aquell Estat i els partits socialistes estan enfrontats al PCUS.
cinquanta, es definís com un partit nacional, és a dir, no s’identificava per la qüestió de classe, sinó per la qüestió nacional.
El tema identitari defineix també la política d’aliances , que no serà de classe, sinó de política. La posició que accepta la política d’aliances més laxe és l’austríac Karl Renner, que considera que la política d’aliances no té límit. L’escenari on s’ha de portar a terme la lluita de classes és el parlament (la representació de la nació) i no el carrer. Renner diu que es pot pactar fins i tot amb la dreta. La política de pacte majoritària que accepta la socialdemocràcia és al que proposen els alemanys: aliar-se amb qui permeti que el programa mínim siguiaplicable. Dins el socialisme francès, Léon Blum i Paul Faure, plantegen que en procés electoral es poden aliar amb forces no socialistes, però no poden anar al govern si no es pot aplicar un programa socialista clar.
Conclusió estratègica final , pas del capitalisme al socialisme. L’accés al poder s’ha de legitimar i el socialista alemany Rudolf Hilferding, als anys vint, diu que el capitalisme nou s’allunya del mercat i es converteix en un capitalisme organitzat en el que se suma, a la organització capitalista, una difusió social (societats anònimes). Per ell, això obre un camí de via evolutiva del capitalisme al socialisme, no cal una revolució necessàriament. El que han de fer els socialistes, davant l’organització del capitalisme, és convertir-se en els gestors polítics del procés, per accelerar-lo, mantenir-ne la línia i incrementar dia a dia els beneficis que poden rebre els treballadors. El capitalisme organitzat ha abandonat les crisis cícliques, ja no es pot esperar una crisi com feia el socialisme d’abans de la guerra. 1
El moviment obrer a Catalunya
La Confederació Nacional del Treball (CNT)
La CNT sorgeix arran de l’èxit del moviment unitari Solidaritat Obrera que, inicialment, integrarà societats d’ofici i, en termes ideològics, hi haurà anarquistes, sindicalistes revolucionaris, sindicalistes, radicals i socialistes. En els primers dos anys de Solidaritat Obrera s’anirà perfilant, i després dels fets de juliol de 1909 passarà a ser una coordinadora estable dels sindicats de Catalunya. El 1910 donarà lloc a la Confederació Regional del Treball de Catalunya , una denominació d’inspiració francesa. En aquest estadi de la confederació hi haurà anarquistes, sindicalistes revolucionaris, socialistes, etc., però després de l’èxit la majoria de la Confederació Regional de Catalunya decideix passar a l’àmbit estatal amb la creació, el 1911 , de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Això significarà la retirada dels socialistes perquè ja estan representats a l’àmbit espanyol per la UGT. Des de llavors, a nivell nacional, la CNT i la UGT entren en rivalitat, però en el cas català no hi ha color; la CNT és absolutament majoritària.
Dins la CNT hi conviuran anarquistes, sindicalistes revolucionaris i sindicalistes que comparteixen una cultura llibertària genèrica amb elements comuns (antiestatisme,
(^1) SWEEZY, Paul M. Teoria del desarrollo capitalista.
acció directa, ...), però no deixarà d’haver-hi certa tensió entre anarquistes i sindicalistes, ja que aquests últims no segueixen els principis llibertaris gaire a fons.
La primera generació de cenetistes és el grup de Revista Blanca, un grup anarquista doctrinal, amb Francisco Urales (pseudònim de Joan Montseny) com a nom destacat. Seran els grups anarquistes que el 1927, per defensar el lideratge anarquista a la CNT, es federaran a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Constituiran una coordinació amb els sindicats. La relació serà horitzontal fins que les circumstàncies de la guerra civil ho facin canviar. La segona generació, la de sindicalistes revolucionaris sorgida a partir de la Gran Guerra, amb els noms destacats de Salvador Seguí i Àngel Pestaña a Barcelona, i de Joan Peiró a Mataró. Després de la mort de Seguí i la deriva reformista de Pestaña, Peiró esdevé el gran referent sindicalista. La tercera generació organitza els grups d’acció, que ja existien, però era es multiplicaran: la repressió patronal bloqueja la via sindicalista, viable entre el 1916 –
- El lock out patronal de l’estiu de 1919, bloqueja la indústria catalana fins el 1920. El lock out buida la caixa de resistència de la confederació i buida les fàbriques de quadres sindicals, posteriorment, els obrers són readmesos un a un. Això esgota la confederació i la repressió de Martínez Anedo i del comte de Salvatierra acaba per posar la CNT a la defensiva. L’alternativa al bloqueig de la lluita de masses, al lock out , és la proliferació de grups d’acció, com Nosotros (García oliver, els germans Ascaso, Durruti, ...). Si no funciona el sindicat s’enfronten a trets. Es distancien del sindicalisme de masses.
La CNT és un sindicat de corrents i propostes diverses que s’agrupen sota el terme anarcosindicalisme, però no sense tensions. El 1919 es reuneix el congrés de la CNT al teatre de la Comedia de Madrid, i en aquesta reunió sectors anarquistes plantegen replicar el lock out patronal amb l’ocupació de fàbriques, com es fa a Itàlia. I seran aquestes els que proposen l’adhesió a la III Internacional. Per contra, Seguí, Pestaña, i companyia, rebutgen l’ocupació de fàbriques (la CNT no té prou força) i no veuran clar entrar en una Internacional promoguda per una secció socialdemòcrata que, a més, volia apropiar.se d’un mot definidor de l’anarquisme: el comunisme. El congrés decideix enviar una delegació, amb Ángel Pestaña, a la segona reunió de la III Internacional i allà li diuen que els sindicats no poden participar-hi, que han d’anar a la Internacional Sindical Roja, la qual estarà subordinada al Partit. El desencant és immediat. El sector minoritari tercerista^2 (J. Maurín i Andreu Nin de la federació catalana, i Hilari Arlandis de la valenciana), controla la CNT en la clandestinitat. En un ple reduït degut a les circumstàncies de la clandestinitat, s’accepta l’entrada a la Sindical Roja (1921-1922); per la qual cosa, provisionalment, la CNT va participar en aquesta Internacional sindicalista. Nin marxa cap a Moscou just quan Pestaña en torna. Pestaña és detingut i empresonat; fins el 1922 no podrà exposar el seu informe sobre l’experiència a Moscou. Pestaña posa marxa enrera i se suma a una proposta de constitució d’una nova internacional anarquista que prendrà el mateix nom que la primera per donar-li prestigi.
Després del congrés de la Comedia, es presenten unes dades de 700.000 afiliats a Espanya: 437.000 a Catalunya, 136.000 al País Valencià i 109.000 a Andalusia. La força de la CNT es localitza a la costa mediterrània, però hi ha alguns altres nuclis dispersos.
Les xifres de Catalunya estan inflades. El 1918-1919 la CNT s’ha plantejat com a sindicat únic: lluita contra la patronal i contra els altres sindicats. La lluita és violenta,
(^2) En l’evolució del grup tercerista hi ha influència del sindicalisme revolucionari francès
i de la figura d’Alfred Rosmer.
Sobre la qüestió agrària , el PSOE, com la socialdemocràcia occidental, es proposa una idea col·lectivitzadora, però la força socialista no afectava les zones agrícoles d’Espanya. Quan el PSOE s’estén cap al sud i estableix contacte amb el món jornaler, canvia d’idea i defensa la propietat de la terra. Ha d’idear un programa sindical i no centrar el programa en la socialització. El PSOE fa un programa agrari nou amb l’èmfasi posada en el dret sindical dels jornalers i en l’ accés a la propietat de la terra : “la terra per a qui la treballa”.
Sobre la qüestió nacional , pel PSOE fins els anys vint del segle XX, és una cosa de burgesos o, en el millor dels casos, de republicans federals. Hi ha un rebuig a ni tan sols considerar el tema. La nova relació amb els liberals , el debat sobre l’autonomia a Catalunya, etc., farà que canviï de posició. Sobre això, és important la pressió de la força socialista a Catalunya. El 1918, el PSOE recolza la campanya pro-autonomia catalana i, a més, modifica el seu programa per proposar un nou model d’Estat: la Confederació Ibèrica de Nacionalitats i Nacions, que es constituirà políticament a mesura que tinguin més maduresa social i política.
Totes les evolucions s’inclouen en el debat socialista. El 1919 els socialistes estan en crisi. El debat de política interna acaba en un debat sobre política exterior, com és el debat sobre la III Internacional. El PSOE es paralitza i discuteix el tema de la III Internacional, perquè el debat sobre els republicans es tanca el 1919 amb el trencament de la Conjunció. Al PSOE li costarà tres congressos i dos anys en decidir què fer amb la III Internacional. Al llarg dels tres congressos es produirà una desmobilització del partit i un estancament de la UGT, però no un retrocés.
Sobre la desmobilització, l’índex de participació de les seccions locals al congrés (les que tinguessin el pagament al dia, les que estiguessin motivades, etc.) mai era del 100 %, en els bons moments era d’un 70 %. En el primer congrés (1919) hi ha un 70 %, en el segon (1920) un 20 %, i en el tercer (abril
- es va mantenir en el 20 %.
Hi ha una desmobilització d’afiliació al partit, i una preocupació més pel dia a dia que pel debat de la III Internacional. La UGT, controlada per Largo Caballero, es beneficia de la repressió a la CNT i talla el debat. En el tercer congrés (1921) els terceristes no tenen força i es decidirà que no van ni a la III Internacional ni a la II, van a la 2 i ½. El congrés està en un repartiment de 60 % de comunistes respecte a un 40 %, però els votants a favor de la III Internacional no volen l’escissió del PSOE i els contraris a la III Internacional no aniran al PCOE.
El partit dominant fins llavors perd força (Pablo Iglesias és vell, Besteiro és, més aviat, mediocre, ...), mentre que el sindicat s’ha enfortit. En els anys vint hi haurà una preeminència dels interessos del sindicat per sobre del partit. Això dóna lloc a un episodi polèmic de la història del PSOE: l’ acceptació del PSOE i de la UGT del règim de Primo de Rivera i la seva participació en instàncies governamentals.
La crisi socialista va ser important perquè va produir una marxa enrera, aquell acord de 1918 (reconeixement federal) ha estat present en el PSOE, però sí que va canviar la forma de fer política. El 1919-1920, l’impacte del comportament de la Lliga, la qual
abandona el projecte autonomista i va contra el moviment obrer (La Canadenca), va fer tirar enrera el PSOE. S’identificava el tema nacional amb la Lliga. La proposta programàtica de l’autonomia va seguir, però la política no ho reflectia:
a) Francisco Largo Caballero estava distanciat del tema i creia que no competia al moviment obrer; b) Julián Besteiro, que assumeix la direcció política del PSOE a la mort de Iglesias, és capaç de distingir la Lliga del tema nacional; c) Indalecio Prieto, situat a l’escenari basc, és hostil a qualsevol reivindicació nacional perifèrica.
La política del PSOE, fins la guerra civil, dependrà de la conjuntura i del líder que incideix més en la política del partit. Aquesta va ser una part de la crisi.
L’altra conseqüència de la crisi és la inversió de poder partit – sindicat. En la socialdemocràcia hi ha diferents combinacions entre sindicat i partit: a Anglaterra el partit depèn del sindicat, a Alemanya i a França és diferent. El cas espanyol és de primacia del partit, però la situació canvia el 1920-1921 arran de la crisi. Largo Caballero controla i arracona els partidaris de la III Internacional que hi ha dins la UGT. A partir de 1921 la UGT marcarà el socialisme espanyol i, més concretament, el marcarà el seu principal dirigent: Largo Caballero. Per ell, el triomf del socialisme a Espanya seria conseqüència de l’expansió de la organització obrera, principalment de la UGT. Quan els treballadors industrials i els del camp estiguessin organitzats en el moviment socialista, imposaria l’hegemonia a la societat, prendria el poder, i iniciaria la transformació socialista de l’Estat. La UGT havia crescut, però era un sindicat minoritari. Els objectius immediats de Largo Caballero era fer créixer la UGT i que això marqués la política laboral espanyola.
Serà la UGT i Largo Caballero que tingui el poder, mentre que el PSOE, que passa de 50.000 afiliats als 15.000 afiliats consolidats, perd Pablo Iglesias i Besteiro el substitueix. Julián Besteiro era conegut per l’intel·lectualisme, amb un cert bagatge cultural, amb capacitat de diàleg, etc., però en el camp dialèctic Largo Caballero el superava. L’actitud més oberta de Besteiro va quedar en segon terme en el tema nacional. Quan Primo de Rivera fa el cop d’Estat , Indalecio Prieto planteja la condemna immediata del cop, Largo Caballero i Besteiro condemnen el cop però eviten un enfrontament entre els obrers i la dictadura ja que això pot frenar el creixement obrer. S’acaba imposant la tesi de Largo Caballero i Besteiro de condemna del règim riverista com una forma més del règim monàrquic, de capitalisme subdesenvolupat. Diuen que posar-se a l’expectativa activa, i actuar com durant la Restauració. Quan Primo de Rivera ofereix un tracte de favor a la UGT, Largo Caballero no diu que no perquè és una opció pel creixement del sindicat. Diferents sectors polítics (republicans, I. Prieto, ...) rebutgen el canvi de càrrecs electes a càrrecs de designació, però Largo Caballero i Besteiro creuen que cal aprofitar qualsevol ressort de poder i que cada càrrec socialista respongui a l’elecció de les forces socialistes: si s’ofereix un càrrec x, els socialistes decidiran si hi responen i qui hi va.
L’objectiu fonamental de la no distinció entre el règim parlamentari i el dictatorial (segueix sent una monarquia, segueix havent-hi capitalisme, ...) era aprofitar la situació, l’entesa amb Primo de Rivera, per aconseguir una expansió dels comitès paritaris (organitzacions obreres i patronals), que són acceptats per la UGT i, finalment, rebutjats per la CNT.
a) Largo Caballero: Conspira amb els republicans en el pacte de Sant Sebastià amb la mateixa idea de quan col·laborava amb la dictadura: aprofitar els ressorts del poder en el seu favor. b) Prieto: També conspira amb els republicans. Té una idea socialdemòcrata clàssica i fer del socialisme el referent de la lluita per al democràtica. c) Besteiro: Es dilueix i queda en un terreny ambigu. Refusa entrar en el règim republicà perquè no és un règim socialista, però tampoc seguint en la dictadura.
Francisco Largo Caballero, dirigent de la UGT, i Indalecio Prieto, dirigent del PSOE, estan en ascens; però Julián Besteiro cau en declivi.
L’evolució del comunisme a Catalunya i a Espanya
El Partit Comunista d’Espanya (PCE) és origen de dues ruptures :
La primera ruptura és la que es produeix dins les joventuts socialistes. A inicis de 1920, Vorodin retorna a Rússia des de Mèxic acompanyat d’un desertor polític americà M. Seaman, però que es feia dir Ramírez. Vorodin passa per Madrid i estableix contacte amb les joventuts socialistes en un moment en que els terceristes tenien la majoria, però que s’havia de materialitzar en un congrés. Vorodin i Seaman acceleren la ruptura perquè el PSOE s’integri a la III Internacional: s’entrevisten amb els terceristes del PSOE i amb les joventuts (terceristes). Vorodin marxa i Seaman es queda i força la creació de la secció espanyola de la III Internacional a través de les joventuts. La primavera de 1920 , a partir de les joventuts socialistes, es crea el Partit Comunista Espanyol, constituït només de joventuts socialistes. Era insurreccionalista. De la gent del Partit Comunista Espanyol hi havia tres noms importants: Dolores Ibárruri, el grup comunista de la Universitat de Madrid, Andrade i Porteda.
La segona ruptura es produeix l’abril de 1921 en el si de la minoria tercerista del PSOE, que acaba constituint el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE). Durant un període van coexistir dos partits comunistes, però uns i altres estaven enfrontats i s’acusaven de ser centristes, de ser precipitats, etc. Óscar Pérez Solís, venia del republicanisme, era militar i va abandonar l’exèrcit, era favorable a la II Internacional i en els anys vint va acabar sent un defensor del tercerisme. Pels de les joventuts aquest era un model d’oportunista. El 1922 es fusionen els dos partits i adopten el nom de Partit Comunista d’Espanya (PCE). El primer problema era la militància: la majoria de les joventuts no van seguir el nou partit. Els primers anys són de davallada de militants, sense un lideratge clar, i això coincideix amb el canvi de política de la Internacional Comunista, la política del front únic. Es crea un petit partit, el PCE, d’un sector obrer minoritari, d’universitaris madrilenys, i que va rebre un reforç important quan gent de la CNT catalana partidaris de la Internacional Sindical Roja (Nin, Maurín, Arlandis, ...), va adherir-se al PCE. Això va donar una bafarada d’aire al PCE i un element d’expansió. Però li genera un problema, un nou motiu de discrepància política i personal: als recels entre joves i grans s’hi suma la visió de la lluita obrera dels cenetistes catalans i dels ugetistes bascos, la visió del tema nacional, etc. Maurín s’enfronta a la direcció del PCE de la que Pérez Solís ara n’és el líder, amb el suport de Moscou. Pérez Solís va ser empresonat el 1925 i durant l’estança a la presó va contactar amb el sindicalisme catòlic. Sent el Secretari General del PCE trenca i se’n va al sindicalisme catòlic (crisi brutal). Pérez Solís acabarà sent un dels fundadors de Falange. Maurín també xocarà amb José Bullejos, líder a Vizcaya.
A banda de la minoria que constitueix el Partit Comunista espanyol, la majoria de les joventuts socialistes ara sí que trencaran amb els socialistes i s’integraran com a joventuts comunistes. El partit comunista, ens els anys vint, va perdent gas, té escassa presència en el moviment obrer, però el tema queda més o menys pal·liat perquè sectors de la CNT (Maurín, Arlandis, ...) introdueixen el partit comunista a Catalunya.
La davallada del comunisme espanyol es consuma per:
a) La deficient presència en el moviment obrer organitzat. b) Els problemes de recepció de la crisi de la Internacional Comunista. c) Les dificultats per estabilitzar un grup dirigent (cas Pérez Solís).
A la inversa, el comunisme català va tenir un lleuger ascens. La federació comunista catalana va prendre un nom per expandir el comunisme a les balears, Federació Catalanobalear, amb Pere Canal com a màxim exponent. El 1927 el PCE estava tocant fons (Pérez Solís reconvertit, rivalitat entre José Bullejos , el secretari general substitut de Pérez Solís, i Joaquín Maurín , el dirigent de la federació catalanobalear, ...). Bullejos venia del món sindical de les mines de Vizcaya, i no destacava per tenir una gran talla poítica. Maurín, que tenia més personalitat política, se sentia recolzat per la federació catalana. Hi havia un xoc d’orígens (socialisme tradicional contra tradició catalana), de personalitats, ... És una lluita pel lideratge. Maurín serà detingut el 1924, s’estarà 3 anys a la presó, i el 1927 en surt i marxa a París. França i Bèlgica és terra d’exili. A París, Maurín comença una etapa de consolidació intel·lectual amb contracte amb centres comunistes dissidents/crítics del comunisme oficial^3.
Això contribueix al xoc entre Maurín i la direcció. Un primer episodi és l’acusació de corrupció. Aquesta primera fase difamatòria se supera i vindran diferències polítiques. La dictadura de Primo de Rivera està a les últimes i es discuteixen les propostes alternatives a la dictadura. La direcció comunista, seguint les directrius del Comitè Executiu de la Internacional Comunista amb Dimitri Manuilski 4 com a president, proposa com a alternativa la consigna democràtica del proletariat i del camperolat (doctrina de Lenin el 1905). Aquesta, és una consigna genèrica que no respon a la situació política del país. Davant d’això, Maurín i la Federació Catalana, fa una proposta heterodoxa: en l’etapa democràtica burgesa, després de la caiguda de la dictadura, proposa que sigui una república democràtica federal. Això es troba en un context a Catalunya en el que hi ha la creació d’una nova fornada republicana (Estat Català, ...). Es configura l’esquerda política, que té conseqüències pràctiques:
En la lluita per la república federal , Maurín accepta complicitat amb republicans, independentistes, ... Té un comportament que no coincideix a la lluita classe contra classe, a la denúncia del socialfeixisme.
L’altre motiu de discrepància és quin sindicat ha de tenir el partit. La direcció del partit comunista pateix l’actitud hermètica de la Internacional (^3) Cal recordar que 1927 és la data de la ruptura oficial amb Trotski. (^4) El president del Comitè Executiu era Zinoviev, però a partir del trencament amb Trotski, la presidència canviarà de titular (Bujarin, ...) però serà Manuilski qui controlarà el tema.
obrer i serà l’indicador del comunisme dissident. Tanmateix, la Federació Catalana seguirà existint i entrarà dins la Federació Comunista Ibèrica. A Catalunya apareix un comunisme dissident, oficialment la totalitat de la Federació Catalana segueix a Maurín. Quan aquest és expulsat del PCE, alguna gent deixarà el BOC (Hilari Arlandis, Pere Ardiaca, Joaquín Olaso, ...) i aniran a reconstituir la secció catalana del PCE. La major part de la militància comunista està al BOC. Per competir amb el BOC, el PCE necessitarà una imatge, la organització regional catalana del PCE prendrà el nom, a finals de 1932, de Partit Comunista de Catalunya.
El resultat dels comunistes és:
- BOC: Comunista dissident, no trotskista.
- PC de Catalunya: Regional catalana del PCE. No té independència.
- Izquierda comunista: Petit nucli de trotskistes.
Evolució del socialisme a Catalunya i a Espanya
La organització socialista, en els anys de la Primera Guerra Mundial, es renova amb gent del republicanisme catalanista (Serra Moret, Rafel Campalans, Gabriel Alomar, ...). Alomar, el 1910, publica un article precursor en el que fa balanç i retrospectiva del catalanisme: una primera etapa de catalanisme burgès de la Lliga i una segona de catalanisme petit burgès que busca un reforç en les classes mitjanes. Alomar diu que hi haurà un tercer catalanisme, un d’obrer. El futur de la identitat catalana està en l’adhesió al catalanisme del moviment obrer. La proposta d’Alomar va calant i els joves independentistes evolucionen cap al socialisme. Aquest procés anirà en paral·lel a la Federació Catalana del PSOE , amb Josep Recasens, que obrirà la porta del socialisme als joves. La Federació Catalana del PSOE reconeix la identitat de Catalunya i serà la federació i els republicans federals els que, en el congrés del PSOE de 1918, proposen la confederació de nacions i pobles.
En els anys vint, el PSOE queda aturat. La Federació Catalana del PSOE seguirà funcionant i quan el 1923 es tanca el període del govern civil de Martínez Anido, es reactiva la política catalana i proposa una idea.
El socialisme creix arreu entre 1922-1923, a Catalunya hi ha un espai de creixement del socialisme i hi ha una proposta de catalanisme obrer que ha arrelat en joves sectors cenetistes. Sobre la possibilitat del creixement del socialisme a Catalunya, diuen que no es pot fer amb una afiliació massiva al PSOE, per tant, s’ha de crear una plataforma oberta, socialista i federalista, on hi haurà la Federació Catalana del PSOE.
Domènec Martí i Julià és un metge que, a finals de la seva vida, presideix la Unió Catalanista (1903-1906 i 1914-1917), una agrupació cultural on hi ha esbarts, grups excursionistes, etc. Ha fet un canvi cap al socialisme humanista i concep en el 1914-1915 reorienta la Unió Catalanista cap al socialisme i deixa entrar joves (Serra i Moret, Rovira i Virgili, ...). La proposta de Martí i Julià la rebutgen les bases. Quan el 1922-1923 surt la proposta de la plataforma hi ha gent que havia estat amb Martí i Julià i li posen el nom de Unió Socialista de Catalunya. La Unió Socialista de Catalunya
neix el 1923 amb la idea de la tercera etapa del catalanisme i el diari Justícia Social serà el portaveu. Inicialment, la Federació Catalana del PSOE (partit) i la Unió Socialista de Catalunya (plataforma) estaran molt unides. Al PSOE no li fa gens de gràcia la idea, però tampoc hi haurà un enfrontament. Tanmateix, la dictadura de Primo de Rivera provoca discrepàncies. La Unió Socialista de Catalunya rebutja qualsevol col·laboració amb la dictadura i proposa un front únic amb la CNT per lluitar contra la dictadura. El 1925 el comitè federal del PSOE estableix la incompatibilitat de PSOE i Unió Socialista de Catalunya. A partir de 1930, la Unió Socialista de Catalunya es reorganitza com a partit amb l’aportació de Joan Comorera. 25 – 10 – 2007
Tema 2.- La crisi dels trenta i la resposta al feixisme. Socialdemocràcia
i “planisme”. Comunisme i Front popular.
Un dels tòpics de la socialdemocràcia que va heretar el moviment comunista era el de l’ensorrament inexorable del capitalisme i la posició del socialisme en la Història. La teoria de l’ensorrament va ser objecte de debat 5 des de finals del segle XIX. El revisionista alemany Eduard Bernstein va posar en qüestió això argumentant que l’empobriment massiu de la població no es produïa. En els anys vint, en contra d’aquesta teoria, hi havia la teoria de Rudolf Hilferding: per ell el capitalisme havia passat del lliure mercat (generador de crisi) a una fase més sòlida. Quan el 1928, en el VI congrés de la Internacional Comunista, Eugen Varga va fer aquella previsió de la futura crisi capìtalista que liquidaria l’expansió dels feliços vint. Va fer una prospectiva i va marcar una línia política, la del tercer període. Va aplicar la teoria de l’ensorrament. El 1929 es produeix la crisi i va presentar-se com la més forta des dels anys setanta del segle XIX , però el desenvolupament i les conquestes de la crisi van deixar descol·locats tant els internacionalistes comunistes com els socialdemòcrates.
Pels socialdemòcrates, la realitat va desmentir Hilferding i la crisi va agafar la socialdemocràcia en llocs sense poder. La crisi havia d’enganxar-los en la gestió, no en l’oposició. La crisi va afectar negativament la socialdemocràcia.
Per la Internacional Comunista, la crisi va desmentir la teoria de l’ensorrament. No es va obrir un nou període revolucionari, al contrari, va augmentar la contrarevolució. El principal beneficiari de la crisi serà el feixisme. La crisi va afectar políticament als dos grans centres capitalistes d’Europa (Alemanya i Gran Bretanya) i també a França. A Alemanya, hi ha un retrocés de l’esquerra alemanya. És un retrocés en termes globals; els socialistes baixen i els comunistes pugen, però aquests últims no recuperen la pèrdua socialista. Hi ha un gran ascens del nacionalsociaisme. La mobilització obrera revolucionària no era la que dominava, sinó les classes mitjanes que donaven suport a opcions autoritàries, tradicionals o no. A la Gran Bretanya, els laboristes van retrocedir, hi va haver un ascens de la dreta conservadora i va crear-se un partit nacional popular amb sir Oswald Mosley al capdavant: el British National Party. Aquest partit no va tenir èxit perquè el partit conservador li ocupava el terreny. A França, l’esquerra marxista no va retrocedir, però, tot i això, augmenten les classes mitjanes i la deriva autoritària que es donava en partits tradicionals del centre-dreta francès i del partit radical. (^5) SWEEZY, Paul. Teoria del desarrollo capitalista.
