¡Descarga historia catalanisme y más Resúmenes en PDF de Historia solo en Docsity!
T8: Orígens i consolidació del catalanisme (1833 - 1901)
1. ELS FONAMENTS CULTURALS: LA RENAIXENÇA
Context: Repressió de la llengua i la cultura catalana. (1714 – Decret de Nova Planta). La Renaixença és un moviment cultural i literari que tenia com a objectiu recuperar l’ús de la llengua i dels senyals d’identitat catalans. És a dir, els catalans volien recuperar la llengua i la cultura catalana. 1.1 La societat civil, bressol del catalanisme Al llarg del segle XIX, la majoria de la població va mantenir la llengua catalana pròpia, tot i que el castellà era l’idioma oficial. Era el que es feia servir en les administracions públiques, en l’ensenyament i en els actes oficials. En aquells moments, es parlava el català però només en l’ús quotidià. Era una repressió lingüística. És per això, que els catalans van començar a reivindicar-se escrivint amb català. A partir d’aquí, la societat catalana va començar a crear entitats culturals i cíviques (ateneus, societats literàries, editorials) i sobretot, donen molta importància a escriure revistes i publicacions en català les quals defensaven la llengua i recuperació tradicions culturals i folklòriques. La Renaixença comença l’any 1833 quan Bonaventura Carles Aribau publica Oda a la Pàtria. Durant la renaixença hi van haver 2 moviments culturals: Renaixença literària i cultural i la Renaixença popular.
1.2 La Renaixença literària i cultural
La Renaixença literària va ser un moviment cultural que va sorgir a Catalunya, als anys 30 del segle XIX, per reivindicar l’ús públic i literari de la llengua catalana i tracta el passat medieval. És a dir, és un recull de el català antic per portar-lo al present. (Eren els intel·lectuals qui estudiaven el passat). Es considera que la Renaixença comença el 1833 , quan Bonaventura Carles Aribau publica “Oda a la pàtria”. També, té molta importància les propostes de Joaquim Rubió Ors (Lo Gaiter del Llobregat, 1841) per recuperar el català com a llengua literària. Aquests intel·lectuals estudiaven la història de la llengua catalana de l’època medieval, per tal de poder escriure en propietat.
1858. Jocs florals. Es van re instaurar els jocs florals. És un certamen (concurs) literari que tenia com a objectiu aconseguir que la gent tornés a escriure en català, ja que la finalitat d’aquests era promoure i difondre el català i reconeixien la llengua literària culta. - Jacint Verdaguer. (Poeta) - Narcís Oller. (Narrativa) - Àngel Guimerà. (Teatre) Els jocs florals també eren una festa cívica.
1.3 La Renaixença popular
És el contrari de la renaixença literària. No s’utilitzaven llengua medieval. No era tant difícil d’entendre. Era una sàtira (crítica) literària que defensava present. La gent que formava part d’aquesta renaixença en particular, consideraven que si català havia evolucionat, s’havia d’utilitzar el català d’aquell moment i donar-li valor. No buscar orígens tant antics. És a dir, defensaven la idea de fer ús del “ Català que es parla ara ”.
- Teatre sarcàstic.
- Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler) va fer una crítica i una paròdia dels Jocs Florals i va crear els Focs Artificials. Finalment Pitarra va formar part de la renaixença literària i es va presentar als Jocs Florals.
- Josep Anselm Clavé, va promoure el català entre les classes obreres. En aquell moment, sorgeixen les publicacions periodístiques que incorporen l’ús de la llengua catalana.
- Exemples de diaris: La Renaixensa, el Diari Català ,
- Exemples de revistes: La Tramunt ana Difonen l’ús de la llengua catalana a un espai públic.
2. ELS PRIMERS MOVIMENTS ANTICENTRALISTES
A Catalunya es construeix un estat liberal el qual aixeca moltes crítiques cap als sectors que proposen fórmules descentralitzadores, i això fa que sorgeixin plantejaments autonomistes i federalistes.
2.1 El progressisme radical i l’anticentralisme
Les diferents constitucions del nou estat liberal, defineixen Espanya com una nació única. El model d’organització estatal és centralitzat políticament, econòmicament, militarment, jurídicament i administrativament. A arrel d’això, es creen els moviments populars, per exemple les Bullangues. Bullangues (1835 – 1843) que són unes reivindicacions a Barcelona que es creen per el descontentament centralista. (Importants: Insurrecció a Barcelona (1842) i Jamància (1843), un projecte de reforma de l’estat que buscava l’anticentralisme i buscava també una nació federal i popular). Dècada moderada (1844 – 1854). Tot estava una miqueta més calmat tot i que va augmentar el centralisme. A causa d’aquest descontentament, els moderats catalans es van distanciar dels homòlegs espanyols i van reivindicar el particularisme català. Escriptors i polítics que defensen la descentralització de l’estat:
2.2 Les propostes foralistes del carlisme
El Carlisme tenia un fort arrelament a Catalunya (sobretot zones rurals). Aquest defensava els principis absolutistes i tradicionalistes i fan ressò de la defensa institucional tradicionalistes de Catalunya. El Carlisme és oposat a la centralització política i a l’administració de l’estat liberal. Al segle XIX els carlins catalans defensaven la monarquia federalitzada que defensava Carles i volien tots els furs i les llibertats que havien estat trets al 1714. Hi ha conflictes bèl·lics, i es crea la Diputació de Catalunya (L’òrgan suprem del govern al principat). L’any 1872, a la Tercera Guerra Carlina, Carles VII publica un manifest que restablia les lleis i els privilegis de Catalunya suprimits per Felip V el 1714.
L’any 1833 el Centre Català va convocar el segon congrés catalanista que denunciava el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es fa una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i impliquessin organitzacions estrictament catalanes. El congrés no va acabar-se per causes polítiques i discrepàncies en altres sectors del catalanisme, tot i que arribaven a qüestions semblants com proteccionisme i el dret català però tenien ideologies diferents.
3.2 El fracàs d’ampliar les bases del catalanisme
El projecte d’Almirall fa una organització interclassista on aplega els corrents catalanistes i que sigues força política per intervenir a les eleccions però va ser inviable. Almirall, era un català massa republicà per atraure els sectors de la burgesia que estaven en òrbita dels partits monàrquics (Carlistes) i no remarcava el contingut social del moviment com el republicanisme federal i no va saber atraure a les bases populars. Les discrepàncies dels membres del Centre Català amb orientació progressista van conduir a una escissió del moviment ( 1887 ). L’oposició Almirall a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 (Era per considerar-la l’expressió del pacte burgesia catalana amb monarquia centralista) va contribuir al seu aïllament i poc després, el Centre Català va desaparèixer.
3.3 La Lliga de Catalunya i el missatge de la reina regent
L’escissió del Centre Català a la formació de la Lliga de Catalunya ( 1887 ) que va incorporar homes com Narcís Verdaguer, Lluís Domènech... al costat dels que provenien de la Renaixença com Àngel Guimerà. La nova organització tenia un caràcter més conservador que el projecte d’Almirall amb la qual cosa van connectar millor amb una burgesia cada cop més descontenta amb política dinàstica. El nou grup va fer les seves reivindicacions de l’oficialitat de la llengua catalana, de la defensa del dret civil català, el proteccionisme, i execució política catalana i marge partits amb implantació a tot l’Estat. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent ( 1888 ), adreçat Maria Cristina on demanaven autonomia per a Catalunya. Any següent la lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del manteniment del dret civil català i contra el projecte de reforma del Codi Civil, discutit al congrés de diputats de Madrid. Finalment el govern va canviar la redacció del Codi Civil i això es va considerar que va ser “la primera victòria del catalanisme”.
4. PER QUÈ ES CONSIDERA ALMIRALL EL PIONER DEL CATALANISME? Valentí Almirall ( 1841 - 1904 ) és considerat el primer polític que va elaborar una teoria sobre el catalanisme. Procedent federalisme, ell va ser qui va defensar les raons per les quals Catalunya havia de tenir formes d’autogovern pròpies. Per Almirall no només la història, la llengua, i la cultura justificaven les reivindicacions polítiques catalanes, sinó també les diferències entre una Catalunya industrial (mes moderna i dinàmica) i Espanya agrària (amb clar predomini classes tradicionals i sistema polític centralista). Aquesta particularitat demanava l’existència d’unes institucions polítiques pròpies dotades de les atribucions polítiques que fossin més eficaces cap als problemes: polítics, socials, econòmics i culturals país.
En els seus escrits va ser extremadament crític amb el sistema polític de la Restauració que el denuncià amb el llibre “España tal cual es” l’any 1887, en què va assenyalar que el caciquisme, la corrupció i el freu electoral dificultaven la reforma de la vida política espanyola. Com que es desconfiava de la política espanyola i dels seus partits, va aprofitar per proposar mobilitzar el conjunt de la societat catalana perquè prengués consciència de la seva situació de subordinació política. Després es va establir les seves principals demandes polítiques i més endavant va presentar-les al rei. DOC.1 ALMIRALL I LO CATALANISME El l’obre lo catalanisme de l’any 1886 va desenvolupar la seva teoria sobre el particularisme català, en que defineix Catalunya com una nació i que es considera un antecedent clar del nacionalisme català. El Catalanisme regionalista no es satisfà amb el senzill canvi govern ni d’institucions, si no que aspira a molt més. El sentiment catalanisme ens diu que l’organització actual de l’estat espanyol no permetrà mai regions en general i a Catalunya recobrar el lloc en el què el deute els crida. DOC.2 INICIATIVES CATALANISTES D’ALMIRALL
- Primer diari polític catalanista: Diari Català ( 1879 )
- Primer Congrés d’entitats i personalitats catalanistes ( 1880 )
- Primer Partit polític catalanista d’àmbit exclusivament català: Centre Català ( 1882 )
- Primer memorial polític catalanista: Memorial de Greuges ( 1885 )
- Primera teorització política del catalanisme: Lo catalanisme ( 1886 ) DOC.3 MEMORIAL DE GREUGES Almirall va ser el principal redactor del memorial de greuges, considerat el primer manifest polític del catalanisme. Va ser presentat pel el rei Alfons XII el 10 de març de 1885 per una societat representativa catalana: escriptors, polítics, industrials... DOC. 4 EL PRECURSOS Idees principal text escrit per Enric Prat de la Riba.
- Moviment nacional: Almirall brillarà.
- Multituds no van escoltar-lo.
- La força econòmica de Catalunya: unió formal i consumada (Per no fer cas a Almirall).
5. EL CATALANISME CONSERVADOR
Al costat d’un catalanisme que provenia del republicanisme federal i tenia un caràcter progressista, la dècada del 1890 van emergir amb força les tendències del catalanisme conservador. 5.1 El Catalanisme tradicionalista: Torras i Bages Durant la implantació de l’Estat liberal una bona part del clero català s’havia arrenglerat amb el carlisme i havia adoptat posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració i després de que la Santa Seu fes pública amb el suport d’Alfons XII, part clero va abandonar aquests plantejaments per buscar espai dins del liberalisme més conservador. VIGATANISME: Moviment cultural i intel·lectual impulsat en gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic.
DOC.1 PROJECTE DE CONSTITUCIÓ PER L’ESTAT CATALÀ
La configuració d’un catalanisme federal implicava dotar Catalunya d’una entitat política i organitzativa pròpia, que havia de ser el fruit d’un gran pacte federal amb les altres regions o nacionalitats espanyoles. Definia una organització interna catalana (estatal, social i política) defensava la identitat i la llengua catalana, els interessos econòmics propis i dotava l’autogovern català d’àmplies atribucions. DOC. 2 LES BASES DE MANRESA Les bases estaven estructurades en 17 articles i definien un poder regional que es basava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l’estat central quedaven en matèria legislativa, educació, justícia... S’hi proclamava la oficialitat de la llengua catalana, es demanava que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits pels catalans i s’hi declarava voluntari el servei militar. El seu caràcter es basa en la defensa del restabliment d’antigues institucions, com l’audiència reial i les corts, que haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i ña vinculació de Catalunya amb Espanya a través d’un pacte.
7. EL CATALANISME COM A REGENERACIONISME
La crisi del 1898 afavoreix el salt del catalanisme a l’actuació política amb la creació de la Lliga Regionalista, l’any 1901. Aquest partit va aconseguir importants èxits electorals, va enviar per primera vegada catalans a les corts espanyola i va dominar la vida política fins l’any 1931. 7.1 L’oportunitat: desastre del 98 La crisi del 98 va tenir un abast econòmic i militar, però a Catalunya va comportar també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política. La pèrdua de les últimes colònies va comportar el desprestigi dels partits dinàstics. Aquesta incapacitat va afavorir al catalanisme. A més, la conjuntura del 98 afavoreix la consideració d’intel·lectuals activistes que defensen un nou programa polític i la creació d’un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l’autonomia. 7.2 Candidatura dels quatre presidents L’any 1899, amb el fracàs del projecte regionalista del govern Silvela-Polavieja i protesta ciutadana “Tancament de Caixes” = dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, que actuaven com portaveus polítics van crear un partit: Unió Regionalista. A la junta directiva hi havia els industrials mes actius darrers anys de protestes, alguns dirigents del Tancament de Caixes i representants de la burgesia agrària. El seu programa incloïa referències regionalistes explícites i demanava autonomia política i administrativa a Cat. Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari la Veu de Catalunya va abandonar la unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català, l’any 1900. Estava format per joves professionals (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran i Ventosa...) que eren clarament favorables en la intervenció catalanisme en la política per la via electoral. L’abril del 1901, a Barcelona, la Unió Regionalista i el Centre Nacional es van posar d’acord en presentar una candidatura unitària a les eleccions, ja que el primer grup tenia una base social ben nodrida de comerciants i industrials, però no disposava d’un projecte polític definit, mentre que el segon tenia un programa polític possibilista i experts, però necessitava suport social.
Aquesta iniciativa es va conèixer com a Candidatura dels quatre presidents, atès que encapçalava Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres. Malgrat el triomf electoral dels partits dinàstics en el conjunt de Catalunya, la candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l’elecció dels quatre regionalistes. 7.3 Un partit de nou tipus: la Lliga Regionalista L’èxit de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: La Lliga Racionalista, un partit que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal. A les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir 11 regidors a l’ajuntament de Barcelona, els republicans 11 i els dinàstics 4. Les victòries del 1901 van marcar una fita dins el corrupte sistema electoral de la restauració, perquè va ser la primera candidatura no dinàstica que va guanyar a Barcelona. A partir d’aquell moment el joc polític a Catalunya ja no era entre conservadors i liberals, era entre republicans i catalanistes. La Lliga va provocar la fi del monopoli electoral. Això va causar la fi de la corrupció electoral. Inicialment, la lliga va tenir influència entre els industrials, comerciants i professionals de Barcelona. Ara bé, gràcies a la seva expansió per la resta de Catalunya (Sobretot comarques centrals i orientals) va esdevenir un partit força determinat entre els agraris. El seu programa polític fou capaç d’aplegar la majoria dels sectors benestants del país disposats a lluitar contra el corrupte i a favor d’un reformisme polític que atorgués autonomia a Catalunya.
