¡Descarga Rev. Industrial y Comercio Internacional: Dependencia, Especialización y Crecimiento - Pro y más Apuntes en PDF de Administración de Empresas solo en Docsity!
TEMA 4: LA PRIMERA GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA DEL SEGLE XIX
4.1 La integració dels mercats de productes i de factors de producció
La Revolució Industrial, sobretot completada amb la revolució dels transports, va significar canvis importants en la disponibilitat de productes i també de factors de producció, fins al punt de revolucionar el conjunt de l’economia: mentre que les economies preindustrial eren economies d’auto abastament, en les quals el comerç, i sobretot el comerç exterior, eren secundaris, la finalitat de les economies industrials es produir per a vendre, cosa que les fa dependents del comerç, tant interior com internacional: de fet, com mes avançada es una economia industrial, mes gran es la seva dependència respecte al comerç exterior.
La superació del coll d’ampolla que significava la carestia del transport va fer possible una augment dels intercanvis molt superior a l’augment de la producció; al llarg del segle XIX, mentre el PIB mundial va créixer a una taxa aproximada del 2.5% anual, el comerç internacional ho va fer entorn del 4%; el resultat va ser que el comerç exterior per càpita es va multiplicar per 25 al llarg del segle. Amb el benentès que el creixement del comerç interior va ser anterior i mes important que el del comerç exterior, si be no se n’acostuma a parlar tant perquè fa de mal conèixer i no es xifrable.
La integració dels mercats de factors de producció es va produir exportant factors dels llocs on eren relativament abundants cap als llocs on eren escassos. Com que es evident que la terra no es pot moure, el treball i el capital es van traslladar on la terra era abundant. La terra apta per a l’agricultura i la ramaderia, escassa a Europa en relació amb la seva demanda, era abundant en altres zones del mon, que no disposaven de població, capital ni organització econòmica per a explotar-la. Aquesta ocupació de terra als altres continents va provocar que els europeus disposessin de sis vegades mes terra conreable per càpita, en perjudici dels pobladors anteriors, que practicaven una economia de baixa intensitat i que es van veure arraconats, delmats o totalment destruïts per l’empenta dels emigrants, el capitalisme i les armes europees. La gran emigració europea representa el major moviment de població de tota la historia de la humanitat; la quantitat de capital que els països industrialitzats van invertir a l’exterior també representava una magnitud sense precedents. En conjunt, la integració dels mercats comporta l’extensió del capitalisme a nivell mundial i el domini del mon per part dels països capitalistes.
El resultat va ser la brotada d’una economia internacional centrada a Europa i en benefici d’Europa, principalment per tres raons: el major valor afegit dels bens industrials, la liquidació de les manufactures tradicionals, que no poden competir amb els productes industrials, i l’increment de la dependència de la resta del mon respecte dels països industrialitzats.
4.1.1 El creixement del comerç
L’expansió del comerç va ser una característica constant al llarg del segle XIX; les relacions comercials abastaven cada vegada mes països i mes productes, fins al punt que podem parlar de l’aparició d’una economia internacional en el sentit que els països depenien cada cop mes dels intercanvis amb l’exterior.
El creixement del comerç, es a la vegada conseqüència i factor del desenvolupament tècnic i econòmic que representa la Revolució industrial i la seva difusió. Conseqüència perquè el desenvolupament provoca l’especialització, tant personal com sectorial i geogràfica, i perquè en una economia especialitzada, cada persona, sector o país necessita intercanviar mes coses amb els altres, tant per a obtenir les matèries primeres i els aliments necessaris com per a trobar compradors per als seus productes. També perquè a conseqüència de l’especialització, capes importants de la població disposen d’una major capacitat adquisitiva, gracies a la combinació d’augment de rendes i baixa de preus, que els permet accedir al consum de
productes abans impensats; i encara perquè la industrialització posa a disposició del comerç mitjans de transport molt mes eficaços i barats, que amplien les àrees de mercat. L’increment del comerç es també factor de desenvolupament perquè l’increment dels intercanvis permet una millor assignació dels recursos econòmics i una major eficiència, aconseguida a traves de l’especialització i la difusió de la tecnologia industrial; al seu torn, la demanda permet l’especialització, de manera que es produeix un creixement en cercle virtuós: l’especialització provoca l’expansió del comerç, que al seu torn fa possible una major especialització...Per tot plegat, el comerç es converteix també en un mitja de transmissió del creixement econòmic des dels països desenvolupats a la resta del mon.
Per entendre aquests processos cal tenir en compte que el comerç, tant interior com exterior, es basa en la carència d’un be o en la possibilitat d’obtenir-lo en el mercat local. La diferencia de preus depèn dels cost relatiu dels factors de producció i dels costos de transport. Tanmateix, al segle XIX s’observa que gran part dels intercanvis afecten països amb una dotació de recursos i uns costos dels factors semblants: la raó s’ha de buscar en el fet que els intercanvis no depenen nomes d’una diferent dotació de factors, sinó sobretot de l’avantatge tècnic i de les economies d’escala. El país mes avançat tendeix a especialitzar-se en el productes mes remuneratius i, com mes quantitat en pot produir, mes barat ho pot fer, i per tant mes dificulta la competència, l’entrada i la permanència d’altres productors en el mercat, ates que disposa d’economies d’escala que no estan a l’abast d’aquestes darrers. La resta de països poden obtenir avantatge en aquells productes secundaris que cadascun d’ells sigui capaç de vendre a millor preu. En conseqüència, les economies d’escala fan que un petit avantatge el començament s’ampliï, tant per l’increment del mercat com per la major especialització, que ajuda a introduir millores tècniques; amb el benetes que el processos tècnics varien constantment, i per tant el predomini en un producte determinat es perd quan un altre país adopta un procediment que permet produir-lo i vendre’l mes barat.
4.1.2 Característiques del comerç internacional
Les principals característiques del comerç internacional de 1815 a 1913 son:
• Un creixement molt gran, tant en termes absoluts com en termes per càpita. El
creixement del comerç va ser molt superior tant a l’augment de la població com al creixement de la producció.
• Un creixement desigual pel que fa a la participació en el comerç internacional tant dels
diferents països com dels diferents productes.
• Un clar predomini d’Europa sobre el comerç mundial, tant pel volum comercialitzat com
pels beneficis obtinguts del comerç.
• Una major separació entre les àrees oferents de productes primaris i les àrees oferents
de productes industrials i, per tant, una major divisió internacional del treball.
L’increment del comerç fou degut a l’impuls dels països mes avançats, les economies dels quals produïen bàsicament per vendre i aportaven els mitjans de transport i l’organització comercial i financera necessàries: requerien a la vegada matèries primeres i aliments per a sostenir la seva producció i mercats per a les seves manufactures. Per tant, els productes que van canviar les estructures comercials mundials van ser els relacionats amb la industrialització: en una primera etapa, el coto, el carbó, la maquinaria i els minerals; mes tard s’hi van afegir els aliments i altres productes industrials: cereals, carn sucre, cafè, olis, fertilitzants, tints, cautxú...
Ates que la producció per a la venda i la divisió internacional del treball van començar a les economies europees, no es estrany que la major part del comerç fos intraeuropeu. D’altra banda, la demanda europea va ser l’incentiu per a la producció i la comercialització de
En una primera fase, de 1815 a 1847, l’expansió comercial fou moderada i les politiques econòmiques proteccionistes i fins i tot prohibicionistes, seguint la tradició mercantilista dels segles anteriors. El creixement va ser degut a la recuperació del retrocés que havia significat la llarga etapa de guerres gairebé sense interrupció des de 1775 a 1814; al creixement de la població; a la primera difusió dels productes i la maquinaria de la Revolució Industrial, i a l’inici de les millores en els transports.
L’acceleració del creixement comercial serveix per a caracteritzar una segona fase, de 1847 a 1868, que mostra taxes de creixement superior al 5% anual. Aquest impuls del comerç va ser degut a la demanda de matèries primeres industrials i a l’oferta de productes manufacturats; a la construcció de línies ferroviàries, amb la seva doble incidència sobre la demanda de productes i l’abaratiment del transport; a la divisió internacional del treball, sobretot a escala europea, i a l’augment de les disponibilitats de moneda com a conseqüència dels descobriments d’or a Califòrnia i a Australia.
Aquest impuls comercial es va veure reforçat per l’adopció del lliurecanvisme a Gran Bretanya i la seva difusió cap a altres països, a partir de la teoria del creixement complementari a la industrialització; tot i que el gran moment lliurecanvista no va arribar fins a 1860, amb l’anomenat tractat de Cobden-Chevalier entre Gran Bretanya i França, molts països havien anat rebaixant les seves tarifes i les potencies industrials havien forçat l’obertura comercial de l’Imperi turc, la Xina i el Japó.
La imposició del lliurecanvisme hi va jugar un paper important l’anomenat clàusula de nació mes afavorida, per la qual un país concedia a un altre una rebaixa automàtica dels aranzels pactats si un tercer país obtenia una tarifa mes baixa. D’aquesta manera, qualsevol rebaixa aranzelària es difonia a molts mes països que els signats del tractat: a partir de 1866, la tendència al lliurecanvisme que implicava la clàusula de nació mes afavorida afectava tot Europa, excepte Rússia i els territoris dels Balcans sotmesos a l’imperi turc.
4.2.2 La depressió del darrer quart del segle i l’inici del nacionalisme econòmic
En una tercera fase, de 1868 a 1896, les taxes de creixement del comerç van ser molt mes baixes que a l’etapa anterior. La desacceleració del comerç va ser important sobretot a Europa, per diverses causes coincidents:
• La maduresa de les industries nacionals, que permetien estalviar compres a l’exterior.
• La fi de la primera gran empenta de construcció de línies ferroviàries.
• Les dificultats de molts països monoexportadors primaris, els productes dels quals
cada vegada tenien unes taxes d’intercanvi mes desfavorables.
• La depressió econòmica, que va comportar la caiguda del poder de compra d’una part
important de la població.
• La substitució de les politiques de creixement alternatiu per politiques d’industrialització
protegida, primer pas cap a un retorn general al proteccionisme.
Entre els anys 1873 i 1895 les economies capitalistes es van veure afectades per una etapa de creixement desaccelerat a causa d’una crisi de sobreproducció, tant industrial com agrària, que es va traduir en una crisi financera. Un excés d’oferta respecte a la demanda solvent va provocar una baixa de preus i una caiguda de beneficis que van expulsar del mercat les empreses menys competitives, i es va iniciar així el cercle viciós: augment de l’atur-caiguda dels salaris-disminucio de la demanda-fallida de mes empreses. Tot i que la primera a manifestar-se va ser, com sol passar, la crisi financera, les arrels de l’estancament s’han de buscar en la industria i l’agricultura.
En la industria, el progrés tecnològic, sobretot en la siderúrgia, havia provocat un fort increment de la productivitat i de la producció: l’oferta conjunta d’acer de Gran Bretanya, Alemanya, França i Bèlgica s’havia triplicat entre 1865 i 1873, just en el moment que el principal client, les empreses constructores de línies ferroviàries, limitaven les comandes: les línies principals ja estaven construïdes i moltes eren poc rendibles, de manera que no animaven a fer noves inversions. El resultat va ser que desprès de 1873 la capacitat de producció de rails a Gran Bretanya era gairebé cinc vegades la producció real i els preus van baixar un 60%; a Alemanya la producció va caure mes d’un 20% i els preus un 37%. Aquesta crisi de la industria pesant es va transmetre a la resta de l’economia a traves del descens del consum.
La causa principal de la crisi agrària va ser l’arribada del gra d’ultramar, que arribava a Europa a preus inferiors als costos de producció europeus, a causa de la major productivitat de l’agricultura nord-americana i el fort abaratiment dels transports: de 1870 a 1904, el transport combinat per ferrocarril i nau de vapor va permetre reduir a menys d’un terç el cost del transport entre Chicago i Liverpool, de manera que la mitjana del preu del blat a Gran Bretanya el quinquenni 1895-1899 era pràcticament la meitat del preu de 1871-1875. Moltes empreses agràries familiars europees, amb poca terra i excés de ma d’obra, i per tant amb una productivitat baixa, no podien subsistir davant la competència dels cereals i mes tard d’altres productes primaris obtinguts a partir de terra abundant i estalvi de ma d’obra gracies a l’ús de maquinaria agrícola, o be a traves de la pressió fiscal sobre la pagesia. El superior rendiment per superfície de l’agricultura europea no resultava molt empobrit, amb la consegüent crisi de demanda que ampliava la crisi industrial al sector de bens de consum.
La crisi financera es va iniciar amb la caiguda de la borsa de Viena el 1873 que es va contagiar a la resta de borses, provocant la fallida d’una gran quantitat de bancs i de companyies ferroviàries. En el fons de la crisi hi havia un excés de capital que no trobava inversions remuneratives i acabava participant en empreses d’alt risc, sovint relacionades amb politiques de creixement induït, principalment a traves de la construcció de línies ferroviàries. Es el que s’ha anomenat el mite del ferrocarril: la falsa idea que el ferrocarril provoca el creixement econòmic, quan nomes pot impulsar el creixement existent.
Hi havia, per tant, molt capital invertit en línies deficitàries, construïdes sovint amb subvencions estatals pagades amb emissions de deute públic a partir de la idea que el creixement econòmic i l’augment de les exportacions que la disponibilitat del ferrocarril induiria permetrien pagar el deute. La caiguda dels valors ferroviaris i dels títols de deute públic, els interessos del qual sovint no eren pagats, va provocar el descens de les cotitzacions a la borsa i va fer trontollar el sistema financer mundial.
Les conseqüències de la depressió foren diverses i molt importants. Pollard la considera un gran trencant històric: el pas d’una fase d’optimisme i integració internacional, representada pel lliurecanvisme i la divisió internacional del treball, a una fase d’egoisme nacional, d’industrialització concurrent, de protecció de la producció i el treball de cada país i de captura de mercats que duraria fins desprès de la Segona Guerra Mundial.
Per a sortir de la crisi es van intentar dos camins: la defensa de la producció nacional, tant industrial com agrària, a traves del proteccionisme i el progrés tècnic. El progrés tècnic era la sortida vertadera, però mes lenta. Per als països del segon cercle significava adoptar els processos de la primera fase d’industrialització, cosa només possible amb l’ajuda de l’estat i la protecció del mercat. Per al països avançats implicava l’elaboració i difusió de nous productes, més rendibles i amb mercats no saturats.
Aquest proteccionisme de final del segle XIX va ser molt diferent de l’anterior; des del punt de vista aranzelari, no era, en conjunt, tan elevat, però era un i era també molt mes selectiu, tant pels productes que afectava com perquè mitjançant tractats bilaterals tendia a privilegiar les
4.3 Els moviments internacionals de factors de producció
4.3.1 Volum, origen i destinació de l’emigració
L’emigració era tres quartes parts britànica i una quarta part alemanya i la seva destinació era per a les dues terceres parts els Estats Units i per a una quarta part les colònies britàniques: nomes un de cada dotze habitants elegia una altra destinació.
Al darrer període (1881-1915) les proporcions canvien: mes de la meitat de l’emigració prové de l’est i del sub d’Europa. L’emigració italiana gairebé iguala l’anglesa i tant el conjunt de la meitat de la italiana. Els canvis afecten menys la destinació dels emigrants: la proporció que va als Estats Units baixa lleugerament.
El resultat es que al llarg del període 1821-1915, els emigrants van sortir de Gran Bretanya i d’Itàlia; Alemanya, Austria-Hongria i la península Iberica hi van participar amb un 10 % aproximat cadascuna.
La primera gran onada d’emigració als Estats Units es va produir els anys 1844-1854 i va representar afegir un 15% a la població existent. La majoria dels nouvinguts eren irlandesos, que fugien de la fam provocada pel procediment de la patata. Una segona onada important d’emigració, tant britànica com alemanya, coincideix amb la Guerra de Secessió. Els contingents màxims d’emigrants d’aquests dos països arriben els primers anys de la dècada dels vuitanta; mentrestant creix amb força l’emigració italiana i la de l’Europa meridional i oriental, que a partir de 1900 aportaven més de la meitat del total d’emigrants.
Junt amb l’emigració europea hi hagué una emigració forçada africana: a pesar de la prohibició del comerç d’esclaus, aquest es va continuar practicant amb destinació als estats del sud dels Estats Units, a les colònies espanyoles del Carib emigració asiàtica, especialment d’indis i xinesos i amb menor proporció japonesos, sobretot cap als països de l’Índic i del Pacífic, però també cap al Carib i el Brasil, sovint amb contractes que diferien molt poc de l’esclavitud. Aquesta definitius, si be van ser molts mes els que van retornar al seu país. Tanmateix, aquesta emigració no tingué per als països d’origen la importància de l’europea, ates que el seu percentatge sobre la població india o xinesa era molt baix.
4.3.2 Causes i conseqüències de l’emigració
Les causes de l’emigració europea responen a mecanismes d’expulsió i atracció. L’expulsió pot ser física, com a conseqüència de guerres o persecucions, però la seva importància es petita davant l’expulsió econòmica: pagesos sense terra o be obrers sense feina, com a conseqüència de la conjunció de dos fenòmens, el creixement demogràfic i el canvi tecnològic.
L’expulsió es l’aspecte passiu de l’emigració: hi ha una massa disposada a emigrar, però el que fa prendre la decisió de marxar, el factor actiu, es l’atracció, l’esperança d’una vida millor, fins i tot de l’enriquiment.
Aquesta atracció cresqué encara mes en els moments en que països com els Estats Units, el Brasil i l’Argentina van concedir terres i el Brasil també ajudes d’instal·lació als emigrants. Secundàriament, van afavorir l’emigració la desaparició de traves legals, l’abaratiment del viatge, paral·lel a l’augment de la seva seguretat i comoditat, i la millora de la informació, potenciada per les mateixes empreses de transport.
El resultat de l’emigració es el pas de zones amb mes oferta que demanda de treball, i per tant amb atur elevat i rendes baixes, a zones amb mes demanda que oferta de treball, i per tant sense atur considerable i amb rendes elevades.
Les conseqüències de l’emigració van ser favorables, tant per a Europa com per als països de destinació. A Europa els efectes principals van ser la disminució de la pressió sobre la terra i, sobretot a la segona època, les remeses dels emigrants, mes secundàriament, l’emigració va permetre també una millora dels salaris industrials i de l’economia en general.
L’excés d’immigració pot, però, provocar un retrocés relatiu dels salaris dels treballadors no especialitzats; de fet, als Estats Units a partir de 1880 i a l’Argentina i el Brasil en el moment de màxima emigració, s’observa que els salaris no especialitzats s’estanquen o creixen molt menys que la resta d’indicadors econòmics.
4.4 Moneda i patrons monetaris
Moneda o diner és qualsevol mitjà de canvi generalment acceptat per tothom.
La moneda es intrínsecament una unitat de valor que permet comprar qualsevol cosa respecte a les altres. Perquè sigui acceptable, una moneda ha de complir les característiques de permanent, portàtil, divisible i difícil de falsificar.
Hi ha dues formes de moneda: de compte i efectiva; aquesta, al seu torn, pot ser real i fiduciària. La moneda de compte indica una unitat de valor, però sense contrapartida física; s’utilitza nomes en la comptabilitat, en els contractes o en comparacions.
La moneda efectiva es la que te una contrapartida física. Una peça de metall encunyat; mes tard aparegué el paper moneda i en temps recents les targetes de crèdit. Es divideix, en real i fiduciària.
• Moneda real: es aquella que conte el valor que representa: el seu pes en or o plata és
el seu valor en or o plata.
• Moneda fiduciària s’accepta per un valor superior al seu valor material. Pot funcionar
com a moneda secundaria d’una moneda real o be com una moneda única.
La moneda real acostuma a ser metàl·lica; la fiduciària pot ser metàl·lica o no metàl·lica.
La forma com s’organitza la moneda s’anomena sistema monetari. Els sistemes monetaris poden ser reals o fiduciaris. Els sistemes reals tenen un patró metàl·lic, o sigui, la unitat monetària esta definida per llei en una quantitat determinada de metall noble.
Els sistemes amb patró, a mes de la definició del pes de la unitat monetària han de complir altres condicions: llibertat de circulació i de comerç, o sigui, qualsevol persona pot comprar, vendre, importar o exportar el metall patró i no hi pot haver cap restricció a la circulació interior de la moneda patró; convertibilitat total, de lingot a moneda o a bitllet i viceversa, de manera que qualsevol persona pot dur metall a la seca perquè li sigui encunyat, refondre monedes per obtenir metall, canviar moneda per bitllets i a la inversa, i força alliberadora il·limitada, que obliga tant els particulars com l’estat a acceptar els pagaments fets amb la moneda patró.
Els sistemes amb patró metàl·lic poden ser monometal·lics o bimetàl·lics: els sistemes monometal·lics tenen un sol patró, or o plata; els sistemes bimetàl·lics tenen alhora un patró or i un patró plata.
És evident que els sistemes monometàl·lics són més senzills. Els sistemes bimetàl·lics tenen l’avantatge de la seva major versatilitat: permeten disposar de monedes d’or per als pagaments importants i de monedes de plata per a les despeses petites; però sobretot permeten disposar d’una massa monetària suficient, superior a la que podria per si mateix qualsevol dels dos metalls.
4.5 La creixent necessitat de mitjans de pagament
Tot i l’augment de les disponibilitats d’or i plata, el creixement dels intercanvis exigia una major disponibilitat de mitjans de pagament, que nomes va ser possible incrementant el diner bancari.
Tant el compte corrent com el bitllet de banc incrementen l’oferta monetària. El compte corrent incrementa la massa monetària a traves de la transferència i el crèdit. Els bancs concedeixen crèdit amb els diners dels seus clients, diners que per tant estan a la vegada a disposició d’aquests i dels obtentors del crèdit. Encara mes, els bancs emeten paper moneda per damunt del seu encaix basant-se en el principi de la reserva fracciona’l. Els bitllets emesos permeten al banc concedir mes crèdit, amb la qual cosa augmenta la velocitat de circulació de la moneda.
Per al conjunt dels tres països principals EUA, Gran Bretanya i França, l’oferta monetària es va multiplicar, la resta fou deguda al creixement del diner bancari. Aquesta creació de diner per part dels bancs va acompanyar un creixement econòmic que en cas contrari s’hauria pogut veure frenat per l’escassetat de moneda i les seves conseqüències.
4.6 La construcció d’un sistema internacional de pagaments
El sistema internacional de pagaments es basa en tres principis: mentre que el trasllat de mercaderies es imprescindible, el trasllat de diners no ho es, es pot pagar mitjançant compensacions; les compensacions son mes fàcils com mes gent i mes places hi ha involucrades; el sistema ideal es el que disposa d’un centre de clearing i opera amb monedes de valor fix. Els pagaments mitjançant compensació tenen un doble avantatge: per als particulars, l’estalvi del cost del transport de la moneda i la disminució del risc de pèrdua; per al conjunt de l’economia, una major disponibilitat de moneda: els diners, no disponibles per a ningú durant el trasllat, continuen actius si el pagament es fa per compensació, i així s’evita una disminució en l’oferta monetària metàl·lica i sobretot en la caixa dels deutors. Aquest manteniment de l’oferta monetària es important per a la bona marxa de l’economia, ja que permet defugir l’encariment del crèdit i la deflació i allunya també la temptació que un país, amb vista a la disminució del seu estoc monetari, prengui mesures proteccionistes, i per tant restringidores del comerç.
4.6.1 La lletra de canvi
Els deutes se salden a traves de lletres de canvi; nomes en casos extrems, quan un país presenta uns dèficits elevats i continus en la seva balança de pagaments, s’ha de recórrer al trasllat de metall noble, en moneda o en lingots.
La lletra de canvi ha estat la principal forma de pagament a distancia i de trasllat de capitals fins a l’establiment de les transferències mitjançant ordinadors, en temps molt recents.
Dins del sistema monetari internacional de pagaments de patró or, la lletra de canvi era l’instrument idoni per a facilitar els pagaments i cobraments amb la major rapidesa i el menor cost possibles, i també per a facilitar la disponibilitat immediata de diners mitjançant el descompte, de manera que, com a l’edat mitjana, la lletra de canvi continuava essent un instrument de canvi, gir i crèdit.
La lletra de canvi moderna es una ordre de pagament emesa pel creditor contra el deutor a favor d’un banc en el qual el creditor disposa d’un compte de crèdit; a traves d’aquest, el banc cobra i paga les lletres a favor i contra el client i li concedeix un crèdit o descobert fins a una quantitat determinada. Les monedes tenen una paritat segons el seu contingut metàl·lic, però també tenen un preu de mercat, una cotització, que varia en cada plaça i moment lleugerament per damunt o per dessota de la paritat. Aquesta desviació es deguda al joc de l’oferta i la demanda de la moneda en qüestió respecte a la moneda local.
Els bancs fan servir paquets de lletres per compensar els pagaments entre ells, però també es poden utilitzar un o mes centres intermediaris redistributius. Si la cotització d’una moneda baixa molt, els deutors poden preferir pagar enviant or; per tant, la cotització de les monedes oscil·la dins de la denominada banda d’arbitratge, limitada pels punts de l’or, o sigui, les cotitzacions a partir de les quals resulta preferible pagar o cobrar en or en lloc de fer-ho en lletres.
4.6.2 Sistemes bilaterals i multilaterals
La compensació dels comptes entre dos països, o entre dues places comercials, fins i tot d’un mateix país, es pot dur a terme de forma bilateral, que es la mes directa i mes estesa. Tanmateix, les relacions multilaterals, com mes amplies millor, permeten reduir la quantitat de moneda necessària per a compensar els pagaments, i per tant son mes convenients. La compensació es duu a terme mitjançant transferència de crèdits, generalment mitjançant lletres de canvi: paquets de lletres son endossats per a compensar els pagaments entre les places.
Normalment diem que la balança de pagaments d’un país respecte a un altre o respecte al conjunt de països es favorable o desfavorable per una quantitat determinada que indica el saldo anual dels crèdits respectius entre ambdós països o entre el país en qüestió i la resta; això pot portar a pensar, erròniament, que els pagaments s’efectuen entre governs i un cop a l’any. Res mes lluny de la realitat: els pagaments els fa cada empresa deutora a la seva creditora a traves dels bancs i no es tracta d’una liquidació anual, sinó d’un flux constant de pagaments i cobraments mitjançant lletres de canvi; nomes els càlculs estadístics de la balança resultant d’aquests moviments s’acostumen a fer en conjunt i un cop a l’any.
4.6.3 La teoria del patró or
El sistema internacional de pagaments de patró or, que disposava d’uns mecanismes de compensació que n’evitaven els desajustos o els reduïen, fins al punt que es va arribar a pensar que l’economia mundial s’autoregulava mitjançant els mecanismes monetaris.
Segons la teoria del patró or, la cotització de les lletres de canvi tenia importants efectes equilibradors sobre les diverses economies nacionals. Si el mecanisme d’autoregulació que significava el mercat de lletres resultava insuficient, el patró or disposava encara de dos mecanismes secundaris per a retornar a l’equilibri econòmic: la sortida d’or per a pagar el dèficit dels països deutors amb els països creditors i les variacions en el tipus d’interès; a mes a mes, aquests tres mecanismes estaven connectats.
La regulació mitjançant la cotització monetària aplicada a les lletres ja ha quedat explicada: quan la cotització es baixa disminueixen les importacions i tendeixen a augmentar les exportacions; el país que ha gastat mes del que ha ingressat disposa així d’un doble mecanisme per a equilibrar la seva balança de pagaments.
Quan la cotització d’una moneda s’allunya massa de la paritat, fins al punt de sobrepassar el cost del trasllat d’or, es beneficiós pagar en or per a saldar les quantitats que les lletres de canvi no poden equilibrar. La sortida d’or significa per al país deutor una disminució de l’estoc metàl·lic, que es el suport de l’emissió de moneda: si es disposa de menys or per a recolzar la moneda, cal disminuir l’emissió de paper moneda i el crèdit. Es genera així una deflació, una caiguda dels preus interiors i un encariment dels productes exteriors: el país importarà menys i exportarà mes, i torna així a l’equilibri de la balança de pagaments.
Precisament perquè la sortida d’or posa en perill les necessàries reserves del banc central, aquest intenta evitar-la mitjançant el darrer mecanisme equilibrador: la modificació del tipus d’interès. Una puja del tipus d’interès pagat als dipòsits bancaris o exigit als crèdit te un doble efecte sobre les reserves d’or: per una banda, atreu or nacional i estranger, a la recerca d’una renumeració mes alta; de l’altra, redueix l’oferta i la demanda de crèdit, i per tant el diner bancari. Redueix l’oferta perquè els bancs, de l’or que han dipositat al banc central, no en
