¡Descarga Iconografia y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Iconografia
TEMA 1:
FIGURACIÓ I NO FIGURACIÓ
- (^) Figuració: obra on s’hi representa una al·legoria. Cal la realitat que ens envolta.
- No figuratiu: no representa res reconeixible per la realitat.
- En tota la història de l’art de l’Europa Occidental són de representacions figuratives (persones, objectes...). Però també hi ha de no figuratives sobretot en els inicis més ornamentals, les grans obres són figuratives.
- Es podria dir que l’art és la reproducció amb la realitat, però aquesta varia segons el punt de vista de l’observador.
- Els temes de l’art reflecteixen les inquietuds de l’ésser humà, és per això que hi ha una interminable quantitat de temes. A partir del segle XIX, l’artista comença a desvincular-se del promotor, el qui encarrega l’obra, per tant, fins aquell moment es representen els temes al domini de la classe amb poder. Des d’aquest moment l’artista treballa subjectivament i es feien temes de menys domini general.
CLASSIFICACIÓ DE TEMES
- Mitològics.
- Bíblics.
- Històrics.
- Hagiogràfics: de vides de sants.
- (^) Escenes de gènere/escenes de la vida quotidiana: vida domestica, d’oci, bodegons, retrats. Gènere vol dir varietat, és a dir, conjunt d’escenes molt variades. Des de l’antiguitat ha hagut un grau de temes en memòria a la via quotidiana i que sempre
han estat considerats temes secundaris. Tot i que tenia més valor el retrat, tot i que eren anònims.
TEXTOS I CONTEXTOS
Ez 1, 1-
- Ezequiel era un profeta que va tenir una visió al costat del riu Quebar. En aquella visió veia quatre éssers amb aparença humana, però cada un tenia quatre cares i quatre ales. La cara del davant, aspecte d’home, la del costat dret tenia aspecte de lleó, la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere d’àguila.
Ap 4, 1-
- És el llibre de l’apocalipsi, també es parla dels tetramorfs. Ens parla d’un tro i d’una gran claror, i els quatre costats del tro hi ha quatre éssers plens d’ulls. Un semblant a un home, el segon a un lleó, el tercer a un toro, i el quart a l’àguila.
- Els comentaristes ( Ireneu s. II d.C.) estableixen la relació amb els quatre evangelistes:
Mateu: home alat. Marc: el lleó. Lluc: el toro. Joan: l’àguila.
- Aspectes cristològics: L’home en la seva nativitat. Toro de sacrifici en la seva mort. El lleó la resurrecció. L’àguila l’ascensió.
- Tècnicament totes dues obres eren perfectes, però Atenea es va enfadar i va trenca l’obra d’Aracne, i aquesta intenta suïcidar-se per evitar que Atenea la mati per orgull i la deessa penedida la converteix en aranya.
- Aquesta és la història que Angulo Íñiguez defensa que hi ha representada al quadre. Més tard es troba un inventari de l’època on hi ha escrit que existeix una faula d’Aracne pintada per Velázquez.
- A la sala del davant hi ha cinc dones treballant, de les quals destaca una perquè la llum incideix en ella, va vestida de blanc i esta d’esquena nosaltres, és Aracne, i la dona de l’esquerra, que és vella, és Atenea. Per tant estan representades dues vegades, al tapís i a l’escena de gènere.
- A la sala del darrere es pot reconèixer a Atenea amb el casc, i a Aracne amb l’obra del rapte d’Europa parlant.
- Les posicions de les dones del davant són semblants als Ignudi de Miquel Àngel.
- (^) Aquesta seria la interpretació més senzilla, però hi ha una altra basant-se en les idees del segle XVII que no va ser fet. En aquella època hi havia una discussió sobre quin art era més important, i es podria entendre la separació de la pintura superior a les artesanes treballant el fil, quedant a la sala superior Atenea i Aracne formant part del tapís, representant la pintura, la noia de l’esquerra amb un instrument, representant la música, i les altres dues l’escultura i l’arquitectura.
- Amb aquesta interpretació és que la llum incideix des de darrere i s’entén que la pintura no té transcendència en l’artesania.
CONTEXTOS
- (^) Quan s’està davant d’una obra d’art, s’ha de situar en el context de l’obra, cosa que no elimina la possibilitat de la seva repercussió posteriorment.
ABSÍS DE SANT CLIMENT DE TAÜLL
- (^) La imatge del segle XII presenta a Déu com un emperador, però al segle XV es fa una obra nova i un retaule gòtic, ja que la pintura havia quedat antiquada. Per tant viu una etapa en què és ignorada.
- (^) Més tard es pinta damunt la pintura fins que a començaments del segle XIX, quan arriba l’art medieval a Catalunya, és el moment en que les treuen i les guarden en absis falsos.
- (^) És important a l’hora d’analitzar una obra el recorregut històric que té.
DONA AMB UNES BALANCES, VERMEER, 1664
- La pintura flamenca d’aquesta època tenia com a tema imatges de gènere, ja que hi havia una burgesia a Holanda interessada en tenir aquestes imatges a casa, es compta amb les imatges de temes bíblics i mitològics.
- La gent valorava especialment el realisme de les figures, les textures, els objectes etc., la representació d’un espai íntim amb una claror dolça.
- També podia fer que els hi agradés els temes mitològics íntims o llegir un discurs moral.
- (^) Hi ha altres elements que criden l’atenció com el de darrere de la dona, on hi ha representat el Judici Final , un tema molt conegut a l’època en què al final dels
- (^) El llenguatge escrit verbal és més codificat i ordenat que no pas el llenguatge de les imatges.
- Ex: “Helena de Troia”, Dante Rossetti, 1863; “Les senyoretes d’Avinyó”, Picasso, 1907; “Laocoont”, s. I d.C.
- Per expressar alguna cosa, l’artista pot fer-ho amb una representació (sense cap acció) d’una narració (característic de les escenes amb accions):
Obra amb una figura: pot ser una persona, un moble, un animal etc. Grup: més d’una figura a l’obra. Escena: representació d’una figura o un grup que estigui fent una acció.
- El que es vol expressar en una imatge es fa de dues maneres:
Presentació: no explica cap fet.
Ex: “Autorretrat”, Van Gogh. “Santa Susana”, 1629-33, Duquesmoy: va ser una màrtir. “Zeus de Fídies al temple d’Olímpia”: es pot comparar amb Pantocrator. Narració: explica un fet, una idea i es fa a través de la narració.
Ex: “Columna Trajana” s. II d.C: representa fets bèl·lics contra els bàrbars. “Lapidació de Sant Esteve”, Carracci, 1603-04: tema religiós, és un màrtir perquè va ser el primer cristià que va morir a causa de la fe. “Frontal d’Avià”, s. XII-XIII: la imatge del centre és la Mare de Déu i el Nen. A la part superior esquerra és l’anunciació. A la part inferior dreta és l’Epifania. A la part superior dreta és el naixement de Jesús. A la part inferior dreta és la presentació del nen al temple de Jerusalem.
ELEMENTS SIMBÒLICS
- Personificació: figura humana que representa una idea abstracta o un element de la naturalesa.
- (^) Atribut: objecte real que defineix o caracteritza una personalitat o figura d’acord amb la seva biografia o amb convencionalismes.
- Al·legoria: narració feta a base de personificacions o símbols.
- Divisa o empresa: element simbòlic propi del final de l’Edat Mitjana. Composició d’ús personal i de caràcter enigmàtic, acompanyat d’una frase. Pertanyien a persones d’alta societat. El rei solia portar una divisa.
- Emblema: composició que per una banda és visual i per l’altra és literària. Format per una frase, títol o lema, una representació i l’epigrama (composició poètica de caràcter satíric o moral) sota la imatge, que és un text literari. És d’àmbit general, pertany a tota la societat. S’estructura amb una imatge. Inscripció i subscripció.
SACRAMENTARI DE METZ, 870
- Hi ha jerarquies d’àngels: els serafins tenen el cap i sis ales; els querubins tenen quatre ales. Es representen al voltant de la divinitat.
- La figura del mig és Pantocrator, mestre de Taüll. A sota hi ha un home i una dona. L’home està sobre un monstre marí, i a la mà dreta subjecta un gerro. En el món antic, un personatge masculí o femení que porti un gerro representa el riu o el mar, en aquest cas és una personificació del mar.
- La dona està amantant a dos nens. Asseguda sobre el terra d’una muntanya, per tant, és la personificació de la terra.
- (^) Ara significa altar.
- Envoltat per quatre costats, i al voltant té uns relleus.
- La figura del centre és una dona amb dos nens, representa la terra.
- A la dreta hi ha un personatge assegut damunt d’un monstre marí, i sota d’aquest unes onades. Porta un vel que el rodeja, és la personificació del vent del mar.
- A l’esquerra passa el mateix, però la dona està asseguda sobre un cigne, i sota d’aquest hi ha unes plantes, és la personificació del vent de la terra.
- Són atributs les robes que s’aixequen i les envolta.
- (^) La sanefa de baix s’anomena greca.
LA RECUPERACIÓ DE BAHÍA, JOAN BAUTISTA MAÍNO,
- Tema històric.
- (^) Bahía és una ciutat de Brasil que va ser colònia portuguesa. Formava part del Salón de Reinos del palau del Buen Retiro que va fer construir Felip IV i el Conde Duque de Olivares, on les obres representaven diferents fets bèl·lics. Havien tingut lloc a diversos regnes que formaven la corona Hispànica. Eren 12 quadres de fets bèl·lics i el Conde es va encarregar de la organització.
- Portugal es considerava colònia espanyola, i les colònies de Portugal també eren considerades d’Espanya.
- L’any 1620 es funda la companyia Holandesa de les Índies Occidentals, que conquereix Bahía de todos los Santos.
- A la dreta hi ha un tapís que representa el rei Felip IV, al darrere hi ha un altre home, que és el Conde Duque, i la dona de l’esquerra és Minerva; els dos personatges coronen al rei amb una palma, que significa la victòria.
- A la part inferior hi ha tres personatges amb diferents atributs:
1er: porta una creu trencada, representa l’heretgia. 2n: la dona porta serps com si fossin el cabell, representa la discòrdia. 3er: té dues cares, representa la traïció.
- A la part superior hi ha dos àngels que aguanten un text que posa “Sed dextera tua”, és un text dels salms que significa que han vençut la guerra amb l’ajuda de Déu.
- Fadrique ensenya el tapís com a triomf als holandesos derrotats.
JEROGLÍFICS
- El 1419 a Florència apareix del llibre “ Horapollo ”, que és de jeroglífics.
- El “ Fisiòleg ” és un llibre que parla d’animals i tracta temes fantàstics a l’Edat Mitjana, com el Bestiari.
- (^) Un símbol bastant comú és l’ Ouroboros , que és la representació d’una serp que es mossega la cua, símbol d’eternitat. En canvi el falcó representa una divinitat, i un feix de papirs una cosa antiga.
- Bernini ho recull d’un llibre anomenat “ Hipnerotomachia Poliphili ”, que és un llibre simbòlic que només hi ha personificacions plenes d’al·legories.
TEMA 2: TRACTAMENT DE LA ICONOGRAFIA
- Els signes artístics tenen un significat menys precís, de manera que queden més oberts a la interpretació.
- Segons Wittkower , una imatge és un compost de missatges que ha ordenat una persona. Hi ha quatre nivells de significat:
1er: Literal o figuratiu : es basa en allò que es mostra. 2n: Literal temàtic : el significat figuratiu i el tema poques vegades coincideixen. 3er: Múltiple : cal aprofundir en els fets històrics i de diferents àmbits per entendre el significat de l’obra. 4t: Expressiu : el més difícil de captar, l’artista al·ludeix a qüestions personals.
- Segons Peter Burke , la interpretació del contingut de les imatges es diu iconologia o iconografia.
ARTEMISA GENTILESCHI, BETSABÉ
L’ESTIU, RUT I NICOLÀS POUSSIN, 1660
- (^) Una manera de representar l’estiu és la cega.
SANTA CECÍLIA, ARTEMISA GENTILESCHI
- Santa patrona de la música perquè porta la guitarra i mira cap amunt.
- Iconografia: es parla al segle XX. Paraula d’origen grec. Eicon: imatge, i graphein: descripció; descripció de les imatges. Al llarg de la història ha tingut dos significats. En primer lloc era retratística antiga, en el segle XVIII es recupera perquè és la gran època dels col·leccionistes i arqueòlegs que tenien interès per als retrats de l’antiguitat de personatges històrics. Al segle XIX s va crear la “Junta de Iconografia Nacional”, interès per personatges importants espanyols. El segon significat és la definició de Castiñeiras, que es refereix a l’estudi descriptiu i classificador de les imatges a partir del seu aspecte exterior i de les seves associacions textuals que busca desxifrar el tema d’una obra.
- Altres diuen que té a veure amb el significat de l’obra. Els estudis neixen en un àmbit religiós. El Concili de Trento del segle XVI, es dedicava a representar els personatges religiosos. Ja hi ha textos escrits de com han de ser representats els temes. Bernard de Monfaucon escriu un llibre anomenat “L’antiguitat explicada i representada en figures”, representa obres de l’antiguitat, ja és un estudi de l’antiguitat.
- (^) Un altre autor va ser Émile Male , que va escriure quatre llibres, un és “L’art religiós al segle XVI a França”, obres religioses de l’Edat Mitjana, no només les descriu, sinó que els models que l’artista ha tingut davant. També escriu sobre les fonts d’ inspiració (1908). Apareixen nous estudis en format de diccionari, s’intenta fer índex
- (^) Aby Warburg 1860-1929: era un historiador que va fer el pas de l’iconografia a l’iconologia. Va presentar un estudi d’història de l’art el 1912. En l’estudi comenta les pintures del “Palau Schifanoia de Ferrara” del segle XV, tracta temes mitològics i astrològics. Analitzava les imatges i les relacionava amb imatges de l’antiguitat de Grècia i Roma. Va fundar una biblioteca on tenia els seus estudis i ordenava els llibres segons el seu tema. Buscava la relació de l’art amb una cultura, com un document de l’època. Hi van estudiar altres autors com Gombrich i Erwin Panofsky 1892-1935, que és el més conegut.
- (^) El mètode de Panofsky consta de tres nivells:
1er: Significació primària o natural o descripció pre-iconogràfica: es veuen les formes pures i objectes de la naturalesa. Les formes pures representen figures o altres objectes. També s’identifica el motiu de l’obra.
2n: significació primària o convencional o descripció iconogràfica : cal tenir en compte la història dels tipus, un mateix tema pot representar-se de diferents maneres al llarg de la història. Exemples: “San Angelo in Formis” segle XI-XII: és l’últim sopar. Grup de romans. “Sant Joan Baptista”: sol anar acompanyat d’un xai, que fa referència a Crist. “Mausoleu de Gal·la Placídia” segle XV: és el Bon Pastor, Jesús. És una al·legoria literària.
3er: Significació intrínseca o contingut o descripció iconològica : és el significat més profund de la composició. Intrínseca significa de si mateix, d’aquella obra en concret. Investiga els principis de l’obra que ens indiquen que hi ha rere l’obra, que ens parla de l’època, l’autor etc. Només serveix per les obres figuratives. Si no és figuratiu no es pot aplicar, es passa del primer al tercer.
- En el primer nivell hi ha la història de l’estil , cal situar l’obra en el seu estil artístic. Un exemple:
PLAFÓ DE JUSTINIÀ, RAVENNA S. VITAL, ABSIS,
SEGLE XVI
- Tema retrat.
- No hi ha jerarquia de personatges ni interès per la perspectiva, per això els personatges es trepitgen.
- Panofsky l’anomena cultura de l’estil.
- En el segon nivell hi ha la història dels tipus , que són les variacions que ha sofert un mateix tema al llarg de la història. Exemples:
JUDITH/ SALOMÉ, SEGLE XVII F. MAFFEI
- (^) Tema bíblic de l’Antic Testament.
- Salomé fa matar al cap de Baptista; i Judith mata a Holofernes.
- Judith és un personatge de l’Antic Testament; era una dona hebrea i de bona posició que vivia a Israel, i els enemics de la ciutat estaven saquejant la ciutat. Ella per defensar el seu poble surt per la muralla fins arribar al campament enemic i se’n va a sopar amb l’enemic, Holofernes, un general, el va emborratxar i el va decapitar amb l’espasa del mateix general. Agafa el seu cap i torna a la ciutat. Salva Israel i queda com una heroïna.
- (^) Els personatges del davant són soldats que es van quedar adormits i no van veure la resurrecció.
- És important el tema del gènere al que pertany l’obra. Un exemple:
MISSORIUM DE TEODOSI, 338 D.C
- És una placa de plata que es feia per commemorar el casament.
- Al centre està l’emperador Teodosi i als costats els governants, més als laterals hi ha uns soldats amb escuts i llances a banda i banda.
- Hi ha un personatge agenollat davant de Teodosi, que està sent investit, assumint un càrrec.
- A la part inferior hi ha una dona femenina, a sobre hi ha un putti, i la dona porta una cornucòpia, una banya d’un animal que es buidava i hi portava una divinitat, i era símbol d’abundància.
- A la part superior hi ha el gènere de retrat i a la part inferior és una al·legoria de la terra que dóna els fruits com a conseqüència de bon govern.
TEMA 3: FONTS I MODELS DE LA CULTURA JUDEOCRISTIANA I GRECOLLATINA
CULTURA JUDEOCRISTIANA
- Models : imatge que després ha estat copiada tot i que després no ha de ser el mateix personatge.
- Fonts : textos que es relacionen amb la imatge.
- (^) Bíblia : vol dir llibre, paraula grega que en plural és “llibres” perquè no només interpreta un llibre, sinó diversos. Però en llatí es va interpretar en singular. Llibres del judaisme i del cristianisme. Es divideix en dues parts, l’Antic Testament i el Nou Testament, un testament és un pacte, pacte que Déu va establir amb els homes. El naixement de Jesús és el que separa l’ Antic del Nou testament. En l’Antic Testament és la història del poble d’Israel, el personatge més important és Abraham. Hi ha un Déu invisible però que parla, important perquè marcarà la cultura judeocristiana. Conjunt de llibres, uns 70, que d’aquests uns són d’història, com l’Èxode o el Gènesi, i altres de poemes com els Salms o els Càntics, altres de tipus moral i altres de personatges. Al Nou Testament hi ha el quatre relats evangèlics, les actes dels apòstols, cartes i finalment el llibre de l’Apocalipsi, que tracta de revelacions. En els diferents grups que al llarg dels any han sorgit, accepten alguns però altres no.
Segons el cristianisme, Jesús és Déu. Fins que Jesús no apareix Déu és invisible, i per els jueus segueix sent invisible perquè no estan d’acord en representar-lo, no feien ús d’imatges. Al segle XX es va descobrir la “Sinagoga de Dura Europos “ a Síria, que va ser destruïda al segle III a.C, que les parets estaven pintades i les pintures es van arrancar i es van traslladar al museu de Damasc, està dividit en registres que hi ha escenes de l’Antic Testament, hi ha episodis en que Déu salva el
