¡Descarga Interpretació, qualificació i integració del contracte y más Apuntes en PDF de Derecho Civil solo en Docsity!
LLIÇÓ 11. INTERPRETACIÓ, QUALIFICACIÓ I INTEGRACIÓ DEL
CONTRACTE
Encara que teòricament es puguen analitzar com a operacions separades i successives, en la realitat la interpretació, la qualificació i la integració contractuals constitueixen mecanismes absolutament interrelacionats i que, amb freqüència, es fan de manera conjunta, en la mesura que en funció de la interpretació que s'atribueix a una determinada clàusula, se'n condiciona la qualificació i se'n fa necessària la integració per mitjà dels diversos criteris oferts per l'ordenament jurídic.
4.1. La interpretació del contracte
La interpretació del contracte té com a finalitat fonamental establir el sentit i l'abast de la voluntat de les parts en la plasmació de la reglamentació contractual. Com diu la STS de 21 de novembre de 2002, la interpretació del contracte és el mecanisme jurídic que té per finalitat investigar la vertadera i real voluntat dels contractants per a establir l'abast i sentit del pactat fixant les obligacions assumides. Exemple: Una clàusula en què en un contracte de compravenda es ven l'immoble "lliure d'arrendataris", inclou els que ocupen l'immoble sense contracte d'arrendament? Incompleix el venedor si a l'immoble hi ha ocupants sense cap títol jurídic en el moment de vendre la cosa? Es tracta d'una qüestió de la màxima importància perquè contribueix a delimitar el contingut vinculant del contracte i a determinar en quins casos les parts han incomplit el vincle contractual. És indubtable que la interpretació contractual presenta una certa proximitat a la interpretació de les normes (art. 3.1 CC), però també és evident que són funcions d'abast divers en la mesura que els interessos a tutelar són diferents (la voluntat dels contractants, en un cas; un interès general, en l'altre) i que no es pot prescindir del diferent objecte sobre el qual es projecta (una relació contractual concreta i específica, en un cas; una regla general i abstracta, en l'altre). Dins de la interpretació contractual, la contraposició bàsica s'estableix entre la interpretació denominada subjectiva , tendent a esbrinar la voluntat o intenció concorde dels contractants, i la interpretació denominada objectiva , encaminada a dissipar els dubtes o les ambigüitats de la declaració contractual conferint-li un sentit i un significat objectiu fins i tot amb independència de la voluntat real dels contractants. En el Codi civil, les regles d'interpretació contractual, que es troben en els articles 1281 a 1289 CC, als quals també es remet l'article 50 CCom, ofereixen criteris no sempre coherents, en uns casos més propis d'una interpretació subjectiva (art. 1281 a 1284 CC) i en d'altres més pròxims a una interpretació objectiva (art. 1285 a 1289 CC). Per això, no és estrany que la doctrina acostume a enunciar una sèrie de principis rectors de la interpretació contractual per aclarir i coordinar l'abast d'aquests preceptes:
El principi de cerca de la voluntat real dels contractants tracta d'establir la voluntat comuna i històrica que va presidir la formació i la formalització del contracte. Això significa intentar esbrinar què és el que les parts van voler pactar de comú acord (i no solament el que una part volia o va entendre) en subscriure el contracte. El principi de conservació del contracte , entre una lectura que implica privar el contracte o certa clàusula d'efectes, i una altra lectura que li permet produir-los, implica que s'ha d'optar per aquesta última. Finalment, el principi de bona fe determina que també en la interpretació del contracte s'ha d'acudir a l'estàndard de conducta que representa aquesta clàusula general. Es pot trobar una aplicació d'aquest principi en l'article 1288 CC, que estableix el criteri d'interpretació contra stipulatorem, és a dir, contra la part que ha ocasionat la foscor d'una clàusula contractual. En el Codi civil ens trobem amb una pluralitat de regles sobre interpretació , la qual cosa, si s'apliquen totes simultàniament, pot conduir a resultats contradictoris. Per tant, és necessari jerarquitzar aquests criteris en els seus elements bàsics per a determinar, en cas de conflicte, quin ha de prevaler. Abans que res, s'ha de destacar que el criteri del paràgraf primer de l'article 1281 CC , segons el qual "[s]i els termes d'un contracte són clars i no admeten dubte sobre la intenció dels contractants, cal atenir-se al sentit literal de les seues clàusules", tradicionalment conegut com a in claris non fit interpretatio (les qüestions clares no necessiten interpretació), resulta contradictori perquè, per a determinar que existeix aquesta claredat sobre els termes contractuals i aquesta falta de dubte sobre la intenció de les parts, ja s'ha d'haver produït una activitat interpretativa sobre les regles contractuals. El criteri rector principal de la interpretació apareix recollit en el paràgraf segon de l'article 1281 CC, en la mesura que atorga prevalença a la "intenció evident dels contractants" per sobre de les paraules concretament utilitzades per aquests. Això significa que el criteri principal que ha de presidir la interpretació en el nostre Codi civil és l'esbrinament d'aquesta voluntat conjunta dels contractants. Aquesta intenció dels contractants es pot establir, com diu l'article 1282 CC , atenint-se principalment als seus actes coetanis i posteriors al contracte (i encara que aquesta norma no ho explicita també es pot acudir als seus actes anteriors). També obeeix a aquesta línia de prevalença de la voluntat contractual l'article 1283 CC , en la mesura que confereix preponderància a aquesta voluntat malgrat que els termes emprats pels contractants siguen de caràcter general: no s'han de considerar compresos en un contracte "coses diferents i casos diferents d'aquells sobre els quals els interessats es van proposar de contractar". L'article 1284 C C respon clarament al criteri de conservació del contracte, ja que, entre els diversos sentits que admet una clàusula, s'inclina pel més adequat perquè produisca efectes. L'article 1285 CC estableix un criteri d'interpretació de caràcter sistemàtic, en propiciar
Prevalen les condicions particulars del contracte sobre les condicions generals, llevat que aquestes siguen més beneficioses per a l'adherent. Es considera que, en principi, les condicions particulars reflecteixen més adequadament la voluntat de les parts. Els dubtes en la interpretació de les condicions generals s'han de resoldre a favor de l'adherent. Com és evident, es tracta d'un criteri similar al de l'article 1288 CC. L'article 80.2 TRLGDCU també consagra la prevalença de la interpretació favorable al consumidor, ja que "en cas de dubte sobre el sentit d'una clàusula preval la interpretació més favorable al consumidor". Supletòriament, s'ha d'acudir a les regles d'interpretació del Codi civil. No s'ha plasmat legalment la regla de la condició més important, que confereix prevalença a la condició de més transcendència en l'economia contractual o que constitueix el nucli bàsic de les prestacions contractuals. S'ha de recordar, en fi, que la clàusula que reserve a favor de l'empresari facultats d'interpretació del contracte té la consideració d'abusiva (art. 85.3 TRLGDCU). 4.2. La qualificació contractual La qualificació d'un contracte constitueix una operació molt més complexa que la mera subsumpció d'una relació contractual concreta en un esquema legal predeterminat. Es tracta de determinar quin és el règim jurídic que correspon a l'operació econòmica articulada per les parts, en funció dels pactes establits entre elles. Per a això, és necessari precisar què és el que han volgut les parts i quin és el vertader abast dels criteris legals. Exemple: Així, una cessió d'ús d'un immoble per a habitatge, amb l'obligació del cessionari de rehabilitar-lo i reformar-lo totalment, sense que per això haja de pagar cap renda, es pot (entre altres possibilitats) qualificar com un arrendament d'habitatge amb prestació en espècie (la rehabilitació) o com un contracte atípic de cessió d'ús per obra (ad meliorandum). La diferència en la qualificació implica l'aplicació o no, per exemple, de les clàusules de protecció de l'arrendatari quant a la durada o la renda. De moment, s'ha de destacar que l'anàlisi de la reglamentació contractual pot conduir tant a la inserció de l'acordat en un règim típic com a la constatació del caràcter atípic del que volen les parts. La qualificació del contracte com a operació d'identificació de les regles legals aplicables al supòsit negocial constitueix una qüestió de transcendència màxima perquè, en determinar el règim jurídic que es projecta a aquest contracte, conforma el contingut de drets i obligacions de les parts. Respecte a la qualificació del contracte, la jurisprudència ha afirmat reiteradament que "els contractes són el que són i no el que les parts contractants diguen que són", amb la qual cosa s'estableix la llibertat dels tribunals de qualificar el contracte d'acord amb el seu vertader contingut més enllà de les denominacions emprades per les parts. Exemple: Encara que convinga amb el meu amic Alexandre que li cedeix en comodat el meu cotxe durant un any, i l'Alexandre accepta aquesta qualificació, si incloem l'obligació de l'Alexandre de pagar-me 100 euros al mes per aquest ús, el contracte no és comodat, sinó d'arrendament (art. 1741
CC). Una regla similar a aquests criteris jurisprudencials es pot veure en l'article 3.II de la Llei de venda a terminis de béns mobles, que inclou en l'àmbit d'aplicació d'aquesta llei "els actes o els contractes, siga quina siga la seua forma jurídica o la denominació que les parts els assignin, mitjançant els quals les parts es proposen aconseguir les mateixes finalitats econòmiques que amb la venda a terminis"; o en l'article 9 de la Llei de repressió de la usura, que també estén la seua aplicació a "qualsevol operació substancialment equivalent a un préstec de diners, siguen quines siguen la forma que revesteix el contracte i la garantia que s'haja ofert per al seu compliment". 4.3. La integració contractual Com és fàcil imaginar, quan les parts negocien la formalització d'un contracte no analitzen, discuteixen i arriben a un acord sobre totes les vicissituds i qüestions que poden arribar a imaginar-se. Les parts se solen preocupar d'establir les qüestions a les quals confereixen més rellevància i no es dediquen a pactar sobre aspectes que, sovint, no deixaran de ser hipòtesis que no arriben a complir-se. Exemple: Si una persona es decideix a arrendar un local per instal·lar una botiga de roba, els aspectes que sens dubte més li importaran (i que negociarà i pactarà amb el propietari) seran la durada del contracte i la quantia de la renda. És possible que en el contracte s'incloguen clàusules sobre la realització d'obres, sobre les despeses generals de l'edifici o sobre la facultat de subarrendar. Però és perfectament possible que ni el propietari ni l'arrendadatari no donen importància, en el moment de formalització del contracte, a aquestes qüestions. I llavors es planteja el dubte, al cap d'uns quants mesos: quin tipus d'obres pot fer l'arrendatari sense autorització del propietari? Qui ha d'assumir les despeses generals de l'edifici? Necessita l'arrendatari permís del propietari per a subarrendar una part del local a una amiga que vol instal·lar un petit negoci de bijuteria? L'actitud dels contractants que no es preocupen de preveure totes i cada una de les hipòtesis que es poden esdevenir és racional i sensata: negociar és car (implica costos de temps i diners) i no té lògica malversar aquests recursos a pactar qüestions que potser mai no es verifiquen. Davant altres models jurídics, que exigeixen incorporar en el contracte una infinitat de previsions, en el nostre ordenament tenim un instrument que permet omplir les llacunes de previsió dels contractants. La integració contractual és el mecanisme pel qual s'ofereixen solucions de reglamentació a les manques que presenten els contractes, perquè les parts no han previst res o perquè el que han previst ha esdevingut ineficaç. Aparentment la solució immediata hauria de ser recórrer al que les parts haurien previst si s'hagueren enfrontat a aquesta llacuna de regulació (és l'anomenada autointegració). Però aquesta solució no sembla adequada: tot recurs a allò que les parts haurien decidit en el moment de la formalització del contracte no passa de ser una mera elucubració, davant de la constatació que, una vegada plantejat el problema, cada part intentarà que prevalga la solució més favorable als seus interessos.
l'ús constitueix la pràctica habitual o la manera normal de procedir en els contractes d'una classe determinada. Cal tenir en compte que, en canvi, l'article 1287 CC atribueix a l'ús tant la funció interpretativa com la integradora (suplint l'omissió de clàusules que ordinàriament se solen incloure). Una aplicació d'aquesta funció integradora de l'ús també es troba en l'article 708.2 LEC, quan permet resoldre la indeterminació d'alguns elements no essencials d'un contracte, "conforme al que siga usual en el mercat o en el tràfic jurídic." La referència a la llei que conté l'article 1258 CC exigeix distingir dues hipòtesis: a) Si la norma és dispositiva, el pacte entre les parts en pot excloure l'aplicació supletòria. Si les parts no han acordat res, la norma dispositiva en pot desplegar els efectes en la reglamentació contractual, d'acord amb la seua funció integradora. L'existència de pacte en contra de la norma dispositiva en deroga l'abast. b) Si la norma és imperativa, no se'n pot excloure l'aplicació per pacte entre les parts (art. 1255 CC). L'existència de pacte en contra de la norma imperativa no en deroga l'abast. Malgrat la impossibilitat d'excloure'n l'aplicació, aquesta norma imperativa també forma part de la reglamentació contractual i en desplega els efectes. Encara que en l'article 1258 CC no s'esmenta, la publicitat constitueix un element fonamental per a la integració de la reglamentació contractual. La vinculació contractual no es limita al que s'ha pactat expressament i als elements esmentats en l'article 1258 CC, sinó que també es projecta al contingut de la publicitat efectuada per alguna de les parts. Aquest criteri apareix reflectit en l'article 61.2 TRLGDCU. Article 61.2 TRLGDCU: "El contingut de l'oferta, promoció o publicitat, les prestacions pròpies de cada bé o servei, les condicions jurídiques o econòmiques i garanties ofertes són exigibles pels consumidors i usuaris, tot i que no figuren expressament en el contracte formalitzat o en el document o comprovant rebut, i s'han de tenir en compte en la determinació del principi de conformitat amb el contracte." Només s'exclou el cas en què les clàusules del mateix contracte són més favorables al consumidor que les publicitades (art. 61.3 TRLGDCU). L'exigibilitat de les característiques incloses en l'oferta, promoció i publicitat també s'establien en l'article 3.2 del Reial decret, de 21 d'abril de 1989, sobre informació a subministrar en la compravenda i arrendament d'habitatge. En aquesta matèria, incideixen profundament les modificacions introduïdes per la Llei 29/2009, de 30 de desembre, per la qual es modifica el règim legal de la competència deslleial i de la publicitat per a la millora de la protecció dels consumidors i usuaris. Encara que aquestes normes es refereixen als contractes amb consumidors i usuaris, el criteri jurisprudencial té un sentit més general: fonamentalment des de la STS de 27 de gener de 1977 s'ha admès, com a derivació de la bona fe, que la publicitat també és un element integrador del contracte. Una funció molt important de l'article 1258 CC es planteja en els casos de clàusules abusives i condicions generals.
Les clàusules abusives són nul·les i es tenen per no posades (art. 83 TRLGDCU), la qual cosa pot generar una llacuna en la reglamentació contractual disposada per les parts. Per resoldre aquest problema, l'article 83 TRLGDCU continua dient que imposa, amb una certa redundància, que el contracte continuarà sent "obligatori per a les parts en els mateixos termes, sempre que puga subsistir sente dites clàusules". Encara que s'ha suprimit de l'article la facultat del Jutge d'integrar el contracte, això obliga al jutge a integrar i completar el contracte, i fins i tot disposar de facultats moderadores dels drets i obligacions de les parts en cas de perjudici apreciable per al consumidor i usuari. Per aplicació del principi de conservació del contracte, el jutge només està autoritzat a declarar la ineficàcia del contracte quan les clàusules subsistents impliquen una situació no equitativa en la posició de les parts que no pot ser reparada. Exemple: Si un promotor edita fullets publicitaris d'un edifici en els quals inclou una zona comunitària amb piscina i jardins, encara que en els contrac tes o en el títol constitutiu de l'edifici no faça referència a aquests elements d'esbarjo i en la realitat no existeixen (o existeixen però tenen caràcter privatiu), els adquirents, tant si són consumidors com no, poden exigir al promotor que l'habitatge o el local dispose d'aquests serveis o en compense la inexistència. Les condicions generals no incorporades (art. 7 LCGC) o nul·les (art. 8 LCGC) també generen una llacuna en la reglamentació contractual i es fa necessari omplir-la. Conforme a l'article 10.2 LCGC, "[l]a part del contracte afectada per la no-incorporació o per la nul·litat s'ha d'integrar d'acord amb el que disposen l'article 1258 del Codi civil i les disposicions en matèria d'interpretació que aquest conté". La remissió a l'article 1258 CC per a la integració del contracte resulta plausible, però no passa el mateix amb la remissió a les regles d'interpretació, perquè implica una certa confusió de l'abast d'un i altre mecanisme.
