¡Descarga Introducció a Humanísticoliterària y más Apuntes en PDF de Traducción solo en Docsity!
INTRODUCCIÓN HUMANÍSTICOLITERARIA I
TEMA 1: QUÈ SÓN ELS TEXTOS LITERARIS?
Què diferencia els textos literaris dels altres? Quin és el seu tret distintiu? La teoria literària del segle XX ha provat de respondre a aquestes preguntes: a principi de segle tenim el Formalisme Rus (i relacionat amb ell el Cercle de Praga, l’Estructuralisme i l’Estructuralisme Francès).
L’origen d’aquesta pregunta és una idea del jove Jakobson al 1921. Jakobson volia que l’estudi de la literatura com a ciència caigués sobre la Història de la Literatura perquè les obres literàries son molt diverses. Extreure la llei que fa d’un text una obra literària va ser el seu objectiu. Ell volia una disciplina el més científica possible. Jakobson va formular aquest principi:
“L’objecte d’una ciència de la literatura no hauria de ser la literatura mateixa sinó la literarietat”
La literarietat és la condició que fa d’un text una obra d’art. Jakobson buscava la literarietat en el mateix text sense voler saber res del context, o de l’autor, la intenció, el lector, etc.
Què és la Literarietat? Tenim tres respostes de tres escoles de Teoria de la Literatura. Les tres posen l’accent en un ús específic de la llengua, un ús que no es troba en altres textos.
1) a) Els^ Formalistes Russos^ parlen de^ Desviació^ ( Shift^ en anglès i^ Écart^ en francès). La llengua literària es una
desviació respecte a una llengua estàndard o neutra. Es contraposa. Un autor escriuria sempre en una llengua diferent de l’estàndard de la seva època. El plaer estètic s’obté al veure com es desvia de la norma.
Jan Mukarovský (1932) diu que la llengua literària no és una subdivisió de l’estàndard sinó que hi existeix al costat i barça TOTA la llengua d’ara i del passat (medieval, etc). Entre les dues llengües (la literària i l’estendard) hi ha una estreta relació: quan s’usa la llengua literària es viola la llengua estàndard i és això el que dóna relleu a la llengua poètica, pel contrast. La llengua poètica necessita l’estàndard com a rerefons per a establir les seves violacions. Mukarovský diu que com més fixada està la llengua estàndard més es percep la violació. (veure dossier)
b) Problemes: aquesta noció no resol el problema. El poema de l’escombraire (veure dossier 1) es desvia de la norma però no és Literatura. A més, amb això vindríem a dir que quan més extravagant és un autor més literari, i que passa amb el escriptors més fidels a l’estàndard, com Galdós?
• No tots els textos amb desviacions són textos literaris. hi ha textos que reconeixem con Literatura però
que tenen un nivell de desviació molt baix. Ex: novel·la realista.
• La violació hauria de ser intencional i sistemàtica. Més que una desviació hauria de ser un sistema de
desviacions.
• Els formalistes russos comparen dues coses que no es poden comparar. La llengua literària és concreta
de cada escriptor, no existeix com a ent abstracte. Dir el contrari és una fal·làcia.
Saussure: Llengua Parla
Formalistes Russos: llengua poètica llengua poètica de cada escriptor
• Mai no defineixen l’estàndard. no sabem què és. I no es pot dir que és el contrari de la ll. literària
perquè no es pot definir contraposant.
2) Los^ estructuralistes franceses , entre els que destaca^ Roland Barthes , oposen la noció de connotació i
denotació (1964). La connotació es la denotació pura.
“ Un sistema connotat és un sistema en el que el pla de l’expressió està constituït per un sistema de significació”.
*** Barthes** partia de les idees de Hjemslev, el pare de la Semiòtica.
Hjemslev havia dit que un signe era:
SCANT/ Semiòtica denotativa SCAT
científiques de lo que ell pretenia.
- És molt fàcil veure la funció poètica a un sonet. Què passa quan anem a la prosa. Avui llegim Ciceró com a Literatura però ell no va escriure novel·les ni poesia, va escriure discursos persuasius (funció conativa). Què fem amb aquests textos?
Genette, a Fiction et Diction (1961) considera que no hi ha una sola manera de plantejar-se la pregunta sobre la Literarietat:
)1 Quins texts són literaris? (Ja contestat). Si ho formulem així, diu que hi ha una
qualitat inherent a la Literatura
)2 En quines condicions els textos són literaris? Ja no es tracta d’una qualitat
inherent. Això permet la reversibilitat de la condició literària. Un text que avui es llegeix com literatura no ho era considerat fa un segle i viceversa.
Derivades de la primera pregunta, Genette diu que sorgeixen les poètiques essencialistes o tancades i si ens basem en la segona, les poètiques formalistes.
● Poètiques essencialistes: Formulades a l’Antiguitat, com la Poètica d’Aristòtil. En la seva Poètica , Aristòtil posa la condició literària en la Mimesi : representació o acumulació d’esdeveniments i accions imaginaris. El poeta inventa histories, ficcions fent veure que son reals.
Aristòtil diu “ el poeta ha de ser abans artesà d’històries que de versos perquè és per la ficció que es poeta i allò que fingeix son accions ”. Per a ell, el poeta és un contador de contes. Ell es centrava en la Tragèdia però es pot passar a altres generes (poemes èpics, novelles). Quan Aristòtil diu imaginaris no vol dir que no sigui igual a la realitat, sinó passats per la imaginació de l’autor: seleccionats, ordenats... Ex: A sang freda Mitologia incorporada a la tragèdia Hi ha, per tant, obres que entren en la Literatura (pel seu tractament de la ficció) en règim constitutiu (tota ficció és Literatura) i segons un criteri temàtic (al ser imitació de la realitat ens fixem en el tema: la matèria que ens presenta imita la realitat).
● Poètiques formalistes: Allò que decideix el que és Literari és l’ús especial de la llengua. Segons això, tota la Poesia entra dins la Literatura en règim constitutiu pq tota la poesia és Literatura i segons un criteri no temàtic ara sinó remàtic ( referit a la forma). Segons això, diu Genette, el poema del basurero seria literatura.
Amb aquests dos grups no resolem el problema de Ciceró (o dels assaigs, biografies, cartes, diaris que es llegeixen avui com Literatura). Necessitem formular alguna teoria que ens permeti ficar tot això dins de la Literatura. Genette diu que això entra en el camp d’un altres poètiques, les poètiques condicionalistes.
● Poètiques condicionalistes: Es per als textos que no són ni ficció ni poesia paro tanmateix han rebut la condició de literaris en alguns moments. Ex: els assaigs de Gracián. Aquestes poètiques tenen bases subjectives, basades en judicis de valor. Diuen que és Literatura qualsevol text que ens produeixi satisfacció estètica.
Genette estén el criteri de Jakobson “ és literatura en el camp de la dicció qualsevol text en el qual l’objecte de discurs sigui tingut per menys important que les propietats intrínseques del discurs mateix ”. és a dir, quan tinguem un text (com Ciceró) que llegim més per la forma que no per l’objecte del discurs (expulsió de Catilina) és Literari.
En tot cas, aquestes poètiques serien condicionalistes en el sentit en que permetrien que algunes obres entressin dins la Literatura en règim, no constitutiu pq no formen part de la història, sinó en règim condicional: és literatura si ens fixem en la forma i no en l’objecte. si ens fixem en el fons, Ciceró és un document històric. Aquest és un criteri remàtic pq es fixa en la forma.
Genette diu que cal incorporar ala Literatura totes aquestes poètiques. Hem de ser comprensius pq hi ha molts textos que se’ns escapen. Problema: es pot llegir un text fixant-se en la forma i en el fons. La definició de Genette depèn massa de la lectura individual. Si és qüestió de lectura individual, pq les editorials en massa es posen d’acord per publicar els discursos de Ciceró com a literatura?
On és el límit? Qui decideix què és literatura? Per respondre això tenim la resposta de Brioschi i De Girolamo :
● Condició simbòlica :
1. Singularitat^ de l’obra literària (uniqueness): el text literari no es pot tocar, és únic pq ens interessen les
exemplificacions del text. Si només ens interesses el que denota, podríem canviar-la. Ex: lleis de Newton
2. Multiplicitat d’interpretacions : Cada lector o grup de lectors s’interessa més en un aspecte del text: el
lèxic, la rima, etc. La multiplicitat es dóna quan hi ha exemplificació. El text pot llegir-se de moltes maneres. Amb altres tipus de text denotatiu es pot arribar a una interpretació comuna molt ràpid (Ex: manual de la rentadora).
● Condició institucional : Una obra literària ho és pq hi ha un acord tàcit entre lectors que decideixen a cada moment quines obres són literàries i quines han de ser llegides com a literàries (?). Nosaltres, els lectors, decidim llegir un text com a literari. No llegim Dickens per veure com funcionava la moneda anglesa a principis del s.XIX, no el llegim igual que llegim els llibres d’història.
Com funcionen els textos literaris? Què els fa literaris?
Que nosaltres els reconeguem i llegim com a tals. Què ens fa adoptar una actitud diferent en front d’una novela de Dickens que d’un llibre d’història de l’Anglaterra victoriana? Perquè reconeixem en Dickens una obra literària i podem emmarcar-la dins un gènere. Ha d’haver algun acord comú, es poden poder ficar en alguna categoria i per això existeixen els gèneres. Perquè es realitzi la condició institucional necessitem els gèneres, que varien al llarg dels segles igual que la nostra percepció d’ells.
TEMA 2: HISTORICITAT I SINGULARITAT DELS TEXTOS LITERARIS. SENTIT I SIGNIFICACIÓ.
HISTORICITAT
Condició històrica: el fet que els textos estan plenament inserits en l’època en que van ser escrits. Això es manifesta en tots els nivells del text. De seguida podem percebre una mentalitat diferent: contingut, llengua,... La categoria formal tb sol tenir característiques d’època diferents. Ex: comèdia pastoril. Totes les exemplificacions estan marcades històricament.
Hi ha elements històrics en els texts literaris i en els no literaris. En aquest sentit no són diferents. El que passa és que en el text no literari ha deixat d’interessar-nos i el literari encara ens interessa.
● Els textos literaris són discursos d’ús repetit : Tornem a llegir aquests textos pq diuen coses interessants i coses interessants per a nosaltres avui dia. Per la seva condició simbòlica diu el que l’autor volia que digués però alhora continua produint sentit per a les generacions posteriors (discurs d’ús repetit).
● ¿El text té diferents sentits per a cada generació o hi ha algun fil conductor? La nostra lectura pot tenir dos enfocaments:
Què volia dir quan va ser escrita? aquesta és la lectura filològica. El text es conserva tal i com va ser escrit: es respecten absolutament el text i l’època. El lector s’oblida d’ell mateix i la seva època per endinsar-se en la del llibre. Això és un ideal impossible: les reconstruccions no poden assolir-se al 100%.
Lectura actualizadora : Pq estudiem Shakespeare? Pq ens interessa. Fem una lectura que ens fa interessant el text en l’actualitat. Contrastem el text amb la nostra experiència actual
No només rellegim textos literaris sinó que a més els traduïm per fer-los més assequibles a tot el món. Traduir és una operació d’actualització que pot respondre a diversos interessos. No és el mateix actualitzar Shakespeare per representar-lo que per estudiants que no saben anglès. El traductor té tota una gama de possibilitats que se li obren per traduir.
• Històries de la Literatura: formen un Cànon
• Crítica literària
• Imitació/ apropiació
• Tb hi ha estudis de Recepció i de Literatura Comparada per veure com es rep una obra en
una altra cultura i com una literatura influeix en una altra.
Definició de Recepció: Interpretació d’una obra en un sentit (còmica, tràgica) pels seus contemporanis i a cada moment històric. Exemple : El Quixot al s.XVIII era una obra còmica però pels Romàntics era una tragèdia.
Cada època analitza una obra a la seva manera. Aquesta interpretació és lliure. La interpretació és el que nosaltres posem en l’obra. Si nosaltres canviem, l’obra tb canvia. No és el mateix llegir una obra als 12 anys que als 30. Tb ens influeix la societat, el país, etc.
De totes ameres, l’obra diu el que diu i no es poden buscar interpretacions que no existeixen. La interpretació té uns límits. Tb. es poden fer diverses interpretacions de la mateixa obra. A una obra literària hi ha una disponibilitat de sentit. És a dir, no esgota el seu sentit en una sola lectura; té molts de sentits (això es relaciona amb les exemplificacions). De totes aquestes possibilitats només actualitzem algunes. Hem d’admetre que la nostra interpretació és parcial.
Com sabem que la nostra interpretació és correcta? És una qüestió no resolta. Francisco Rico (veure dossier) diu que la profunditat amb que llegim una obra depèn del sentit que li dóna la Filologia i el valor que nosaltres li sabem descobrir. No podem esclavitzar-nos pel sentit filològic però tampoc ens podem inventar el que ens doni la gana. El diàleg entre aquests dos tipus d’interpretació varia al llarg del temps perquè fa dialogar diferents sentits i significats.
Brioschi i De Girolamo (veure dossier) diuen que el traductor rellegeix l’obra: ha de ser un bon lector perquè les ha de reescriure.
TEMA 3: LA COMUNICACIÓ LITERÀRIA. ANÀLISI PRAGMÀTICA
L’anàlisi pragmàtica és la relació amb comunicació efectiva entre el text i els lectors ( comunicació literària ) La 1ª disciplina que va ocupar-se del component pragmàtic va ser la Retòrica clàssica. El 1er tractat important sobre va ser la Retòrica d’Aristòtil. Aristòtil va definir la Retòrica com l’art de descobrir tots els mitjans de persuasió possibles. La Retòrica s’ocupava en particular d’un tipus de discurs molt específic: el discurs persuasiu (el que està destinat a obtenir l’assentiment del receptor, es a dir on hi predomina la f. conativa de Jakobson).
Acte comunicatiu Jakobson Retòrica clàssica tema missatge matèrica (res) text text discurs escriptor lector emissor receptor orador auditori
Per persuadir, l’orador posa en joc mitjans relacionats amb el discurs sinó tb amb l’orador i l‘auditori. Aristòtil distingeix dos grans grups de mitjans de persuasió:
1. Mitjans no artístics^ ( átechnoi pisteis/ probationes inartificialis ): No pertanyen a la Retòrica.^ Ex :
documents legals que l’orador pot llegir l’auditori (contractes, testaments...), rumores (el consens de la ciutat sobre algun tema), tormenta (confessions obtingudes mitjançant la tortura),...
2. Mitjans artístics^ ( entechnoi^ pisteis/ probationes artificialis): Són els recursos de la Retòrica. L’orador ha
de saber usar-los.
2..a Mitjans racionals:^ relacionats amb la raó. És el que la Tradició Retòrica anomenava la via
objectiva de la persuasió. Funció : convèncer ( fidem facere )
2..b Mitjans ètics:^ relacionats amb^ l’ethos^ de l’orador, la personalitat moral amb que es
presenta a l’auditori
2..c Mitjans emotius:^ relacionat amb les emocions que desperta en l’auditori
El m. ètic i el m. emotiu són el que la Tradició retòrica anomenava la via subjectiva de la persuasió. Funció : commoure ( animos impellere )
Aquests dos exemples que hem posat són arguments racionals per probabilitat però cadascú és d’un tipus diferent:
• Gandhi^ és un^ Exemple
• Els germans^ és una^ deducció : si el gran no sap el petit encara sabrà menys; Els arguments de tipus
deductiu es diuen Entimema.
B) Mitjans ètics: Estan relacionats amb l’ethos de l’orador (caràcter moral que l’orador sap donar d’ell mateix). ( Veure dossier: mitjans ètics nº 7, 8 i 9)
Aristòtil diu que per resultar creïble, l’orador ha de guanyar-se el respecte i l’admiració de qui l’escolta. La disposició de l’auditori és fonamental. Per a Aristòtil aquest és el més potent dels tres mitjans. Els arguments retòrics no són indiscutibles, qui aconsegueixi més credibilitat guanyarà. L’orador deu aparèixer com algú digne de confiança (a qui l’auditori estimi i cregui). Això no s’aconsegueix si l’orador es queda fora del discurs. L’ethos no és l’orador fora del discurs en la seva vida privada sinó el caràcter, la imatge que sap donar d’ell mateix dins del discurs, adequat a l’auditori a qui es dirigeix.
Aristòtil diu que l’orador ha de tenir tres virtuts per captivar al públic:
• Sentit comú, intel·ligència, seny:^ Un estúpid defensaria arguments dolents o prendria una decisió dolenta
• Virtut:^ ha de preferir el bé al mal. És sincer. No ens enganyaria.
• Benevolència:^ Hem d’estar que qui parla vol el nostre bé.
No es tracta de com és l’orador en la seva vida privada sinó com es presenta en el discurs. Pot, i generalment ho fa, fingir. Si té les 3 virtuts ha de mostrar-les en el discurs. A l’actuació de l’orador se li deia hipocrisis.
C) Mitjans emotius: Aristòtil diu que és bàsic que l’orador sàpiga quina audiència te. Manipular les seves emocions és la clau per guanyar. Ex : als joves no parlar-los del passat als vells no parlar-los del futur tenir en compte l’estat d’ànim de l’auditori, si són rics o pobres
Aristòtil no va preveure que els auditoris són heterogenis. La Retòrica moderna diu que si un discurs persuadeix a l’auditori universal és perquè és cert (però d’aquest tipus n’hi ha pocs, de discursos). Tb diu que l’orador ha de descomposar l’auditori i seleccionar a quin sector l’interessa persuadir, com el fa el target marketing.
Els mitjans racionals (ampliats a la següent sessió) (VEURE DOSSIER)
Al camp de l’argumentació tenim la Dialèctica i la Retòrica. La Dialèctica El sil·logisme és el raonament deductiu per excel·lència. El formen dues premisses i una conclusió. Els sil·logismes tenen dos PVs diferents:
• Deducció formal:^ el que la nostra raó pensa que és possible deduir per les premisses. La seva validesa es
basa en la raó i no té en compte el món extern.
• Versemblança^ del que diem en la realitat fora del sil·logisme. Es basa en la veritat de la realitat
Si separem els 2 PVs diem que és una deducció purament formal, que no depèn de la nostra experiència del món (per aquest motiu la Retòrica no s’ocupa del sil·logismes, perquè no tenen res a veure amb la nostra experiència del món.
Pel que fa a l’argumentació en el camp de la Retòrica veiem que hi ha 2 formes d’argumentar:
1. Arguments per inducció:^ Exemplum/ paradeigma
Operen d’abaix a dalt, és a dir, partim de la realitat. Podem induir a partir de casos concrets (els bebès no parlen) i fer una llei general. La força no està en el nombre d’exemples que hi trobem ( hi ha milions de bebès que no parlen ) sinó en: la claredat amb que hem formulat la llei que no hi ha excepcions L’orador es basa en exemples per fer una afirmació general. Ex : l’home necessita viure en companyia. Arguments : els homes primitius vivien en companyia les abelles i les formigues viuen en comunitat La força d’aquests exemples no els fan indiscutibles (s’hi poden trobar moltes objeccions) però apel-len a valors que compartim. Ex : lo innat (primitius); la eficàcia i l’ordre. Tipus d’exemplum segons Aristòtil (veure dossier):
llavors cap home no és realment lliure” Sil·logisme: “ la llibertat consisteix a no tenir lligams tots els homes són esclaus dels diners o de la fortuna, cap home no és realment lliure”
Funció de la màxima: Aristòtil (veure dossier) busca raons de tipus psicològic. La màxima es basa en l’experiència (i per això és més adequada a la vellesa). Els auditoris són estúpids. La màxima parla d’allò que coneix, confirmant la seva experiència i a tothom li agrada que li diguin el que ja sap. L’orador ha d’esbrinar quines opinions té l’audiència abans de fer el discurs. Les màximes donen caràcter al discurs. Tendeixen a ser reflexions de tipus morals o sobre la condició humana en un sentit molt ample. el fet que parlin de la Humanitat li dóna un to ètic. Pareix que moralitzi i això realça l’ethos de l’orador. Ex : Kung-Fu les frases del mestre shaolin: “ les muntanyes són més altes que les valls”
CONTACTE INTELECTUAL És la versió moderna del que la Retòrica clàssica anomenava persuasió. Aquesta noció la va posar en circulació
Chaïm Perelman al seu Tractat de l’Argumentació. Perelman diu quines condicions són necessàries per
argumentar davant d’un auditori. Cal que es produeixi el contacte intel·lectual:
1. Formar una comunitat
2. Obtenir la seva disposició a debatre la qüestió
A diferència de la lògica formal, en l’argumentació retòrica pot fer-se un discurs
fantàstic i que l’auditori passi olímpicament. No es produeix el contacte intel·lectual.
No només actua l’orador, tb actua l’auditori (que calla però pensa).
Des del punt de vista de l’orador per aconseguir aquestes dues condicions:
1) l’orador ha de atribuir un valor a l’adhesió de l’interlocutor, al seu concurs mental..
Un bon contacte intel·lectual es produeix no quan fa arguments aplastants sinó quan
col·labora amb qui l’escolta, quan el sap interessar. Qualsevol forma
d’argumentació ja és això.
La persuasió i el contacte intel·lectual són el contrari de la imposició per la força.
Ha de dialogar en el mateix nivell i avenir-se a compartir arguments i donar
contrarguments. Ex: discussió entre una mare i el seu fill
2) L’orador renuncia a la posició d’autoritat absoluta. S’avé a articular els arguments,
a compartir-los amb l’auditori.
Busquem interlocutors dignes que ens entenguin (això no vol dir que ens hagin de
donar la raó), que saben posar-se al mateix nivell i sintonitzin (això ja ho deia
Aristòtil). Si volem que algunes persones ens escoltin hem de rebaixar-nos nosaltres
i el discurs. Per això busquem interlocutors dignes i hem de passar dels que no
volem escoltar-nos, qui rebutja el contacte perquè això rebaixa l’argument de
l’orador.
El contacte intel·lectual és l’establiment efectiu, real, d’una relació orador-auditori.
De vegades aquesta relació ja ve donada. Ex: revista científica
De vegades és difícil dir si s’ha establert el contacte intel·lectual. Ex: TV, l’auditori
és massa heterogeni.
La relació orador-auditori depèn de:
• La qualitat de l’orador (ethos)
• L’adequació a l’auditori (aptum): l’auditori no sol constituir un bloc
homogeni. L’integren diverses faccions i cada individu pertany
simultàniament a diversos grups.
L’orador per a adequar-se a un auditori tan poc homogeni ha de
descomposar-lo. El discurs selecciona aquella característica del discurs que
és la que interessa que actuï perquè es produeixi l contacte intel·lectual. Tb
evita que actuïn les característiques que no interessen.
Què passa quan traslladem això a la Literatura? Condicions de la comunicació
literària (veure esquema al dossier).
Conclusió :Acceptar que són formes de comunicació molt diferents i preguntar-nos en
quin grau ens poden ser útils les coses de la Retòrica per la comunicació literària.
Què passa quan traslladem això a la Literatura? Condicions de la comunicació
literària (veure esquema al dossier).
TEMA 5: L’ANÀLISI DELS TEXTOS PERSUASIUS: ASPECTES FORMALS I
LINGÜÍSTICS
Doctrina de l’estil segons la Retòrica clàssica
Aristòtil hauria volgut una Retòrica on l’estil no intervingués. Que la persuasió es
produís a través d’un transparent (ideal de Retòrica purament racional). Ex: textos
científics, manuals, llibre de text, moviment Plain Language Movement (EUA).
En la pràctica els oradors usaven figures amb efecte persuasiu. Per això Aristòtil diu que
cal estudiar les figures estilístiques. D’aquí neix una doctrina retòrica de l’estil. Tota
aquesta doctrina està subordinada a un fi: la persuasió. Aquests recursos van passar a
usar-se en Literatura (època de Quintilià).
L’estil té 2 aspectes:
• La qualitat de l’expressió ( aretai/ virtutes elocutionis )
• Els registres de l’expressió ( genera elocutionis )
(Dossier. L’estil)
Adequació a les condicions en què es produeix el discurs (internes i externes). Governa
les 3 qualitats específiques pròpies de l’estil:
.a Correcció lèxica i gramatical: relacionada amb l’ethos de l’orador i la
credibilitat del que diu. A més, l’orador no té ocasió de corregir el text.
Les figures ajuden el discurs però moltes vegades comporten incorrecció
del que seria l’ús normal de la llengua.
Pleonasme: ho he sentit a dir-ho
Tautologia: afirmació innecessària perquè es conté a si mateixa
“el van lapidar amb pedres”
Cacosíndeton: “Espanya és una monarquia i per tant, Joan Carles
I és rei d’Espanya” mal i bé “hi ha un rei, Joan Carles I”
Amfibologia: “Ambigüitat per mala disposició sintàctica”
“Woody va passejar amb Joan Clos i la seva novia,
Sun-Li”
