¡Descarga El Poder Político: Tipos, Evolución y Formas de Gobierno - Prof. Requejo y más Apuntes en PDF de Ciencia de la administración solo en Docsity!
Tema 0: Ciència Política i Política
La ciència política és una disciplina que pertany a les ciències socials. Podem definir-la, segons N.Bobbio, com l'estudi de la política. Per donar un significat més ample diríem que és la disciplina dins de les ciències socials que aborda la teoria i la pràctica de la política i busca descriure i explicar patrons o regularitats que existeixen en els sistemes polítics i en el comportament polític i electoral. Aristòtil és considerat el primer politòleg de l'historia. En un sentit estricte s'hi produeixen dos grans canvis. El primer és l'autonomia de la política. A mesura que els estats es van modernitzant, prestem més atenció als partits polítics. La llibertat d'expressió ens porta al pluralisme. El capitalisme porta a la creació de la classe social, és més, que la classe obrera pugui votar ho canvia tot. La fractura entre església i estat dona lloc a la creació de partits cristians. Sobre la creació de la ciència política no hi ha una obra fundacional i tampoc una consolidació solida. A l'any 1904 sorgeix l'APSA, que és una associació professional, i al 1906 l'APSR (revista). Del 1950 al 1970 es produeix la revolució del comportament. Els politòlegs van dir que s'havia d'estudiar el comportament electoral. A partir ençà és comença a ramificar.
I La teoria política (teoria normativa)
Es aquella part de la ciència política que es pregunta per aspectes conceptuals i normatius de la política.
I El comportament polític
El comportament polític és l'estudi del comportament dels actors polítics, individuals o
col·legiats. A partir d'aquí trobem tres enfocaments principals:
-Estructural (socialització): Influència de factors socials i grups de referència.
Vot: reflex de la conformitat de les persones amb les normes socials predominants en
el grup de referència.
-Socio-Psicologic (escola de Michigan): Vot: Acte polític fonamentat en la
percepció i el mapa cognitiu que tenen els electors sobre principals components del
sistema polític.
-Racionalitat: Vot guiat per l'utilitat. El que tothom suposa que es millor.
I La política comparada
S'estudien els diferents sistemes polítics. Es pregunta perquè es produeixen les
revolucions i perquè tenen èxit. Els diferents sistemes polítics són els règims, sistemes
electorals, institucions i partits. Els casos més similars els comparem perquè tenen out-
puts semblants.
I Anàlisi de polítiques públiques
públiques. No només es busca descriure les polítiques sino també comparar-les veure el
procés que es fa per arribar a aquesta política publica i no a un altra.
Exemple: Thomas R. Dye “Understanding Public Policy”
I Ciència de l'administració
És l'estudi de l'organització administrativa de l'estat. Aquí es comparen els diferents
regims d'administració publica.
I Les relacions internacionals
És l'estudi de les relacions entre els estats en totes les seves variants. Hi ha diferents
enfocaments. El realista s'identifica amb els estats i un autor seria Hobbes. El que fa un
estat te repercussió en altres.
El liberalisme s'identifica amb l'estat, i es centra en les accions.
El constructivisme és la construcció social, i es centra en les conseqüències de les accions.
El marxisme és la classe, i un dels seus millors exponents és Marx.
Conceptes
Claredat conceptual
Història
Perspectiva
Exemples i
números
Política
comparada
Són les diferents pautes que s'han de seguir i tenir en compte alhora de fer un treball sobre ciència política. Els termes de concepte i historia van directament relacionats, per que per exemple, qualsevol concepte que s’utilitzi al treball s’ha d’estudiar la seva historia, i la perspectiva que ha tingut en diferents punts de vista. En els exemples i números s'ha de justificar i comentar. El perquè de la política comparada ve donat perque la millor manera de contrastar dades es comparant-les.
Dicotomies clàssiques de la ciència política
Positiu/Normatiu : Quan es parla d’algun article normatiu o llibre normatiu es refereix més a com haurien de ser les coses i no com son. En canvi, un estudi positiu es refereix a les coses com son actualment, en el mateix moment.
Natura/Criança : Hi ha una sèrie de teòrics que diuen que tots els éssers humans compartim unes cosses innates, per l’àmbit biològic (natura), per un altra banda els estudiosos de la criança pensen que els humans estan determinats per la seva cultura i àmbit social (aprenem uns rols que ens fan ser diferents).
Estructura/Agència
socialment (Estructura) o a l'inrevés, que els diferents camps socials determinen la consciencia
d’una estructura (Agència). Sovint ens quedem en l'estructura.
Holisme/Individualisme : Un individualista (metodològic, no teòric) parla de l’acció social, la guerra per exemple, no existeix, son individus concrets que agafen armes i disparen contra un altre individu en concret. Aquells fenòmens que es veuen col·lectius son en realitat individualistes però junts. El holisme, en canvi, es pensa que les coses individuals son causades per coses socials, no per una pròpia acció individualista, i que existeixen veritablement els col·lectius, i no son coses individuals juntes (tal i com pensen els individualistes). Però cap d’aquestes dues dicotomies neguen les teories d’una i d’un altra.
Política
L'home és social per naturalesa, per tant tothom entén les relacions socials. La paraula política ve del grec, en que vol dir polis (ciutat). Designa el conjunt dels afers propis de la societat. En aquesta definició intervé l’antropologia aristotèlica en la qual l’home, com a zoon politikon, la seva participació en la política es pròpia, es natural. El problema d’aquesta definició es que es massa ampla i no es pot definir un objecte propi d’estudi propi d’una ciència. L’Autonomia política neix amb Maquiavel i es remata amb Hobbes. Tot problema polític té relació amb el poder. La política té dues dimensions: la vertical i l'horitzontal.
La vertical es preocupa de les relacions que hi ha entre governants i governats. En aquesta dimensió ens trobem elits, mes o menys identificades com a tals, que exigeixen obediència a la resta de la població i miren de legitimar el seu domin. Un problema d’aquesta es estudiar per que en països on hi ha una democràcia igual per a tots “suposadament, com es que, tot i això, hi ha cognoms a la elit que es van repetint al llarg del temps. Aquí el poder tant es pot exercir de dalt a baix com de baix a dalt.
L'horitzontal és la política que compren les relacions existents entre els membres d’una comunitat política en termes de cooperació o d’autoafirmació egoista. S’estudia per que els moviments socials son així, per que s’han arribat a un determinats ideals un cert numero de gent per aconseguir una determinada cosa. Com a exemple tindríem una assemblea o les relacions entre partits polítics.
Els nivells on es present la política són en els governs i institucions polítiques, els actors privats formalment no polítics (mitjans de comunicació) i la societat civil.
Hi ha quatre conceptes rellevants de la política:
- Com a control sobre les persones i recursos > Poder
- Com a activitat desenvolupada per institucions públiques >Institucionalització
- Com a activitat regida pels valors de l'ordre i l'equilibri social > Sistema de valors
- Com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat contra una amenaça exterior > Violencia organitzada (Bobin diu que l'estat és l'unic que pot exercir la violencia)
Existeixen tres maneres d'analitzar la política
- Com a estructura: polity Quan s’estudia l’estructura. L’interès es veure les normes i en quines institucions s’han fet per poder regular l’organització social, és bàsicament l’arquitectura de la política, com esta organitzada.
- Com a procés: politics S’observa com els diferents actors polítics van interactuant entre ells per anar guanyant poder. En aquest cas es refereix a la política que implica una manera determinada de comportar-se d’un col·lectiu o d’uns individus que podem identificar com ho fan (ex. Analitzar com negocien els partits per formar una coalició de govern, que fan les ONG's).
- Com a resultat: policy És la resposta a la combinació de l’estructura i procés a cada conflicte que cal gestionar. Aquestes respostes en forma de decisions efectives son el producte final de la política (Quines mesures s’adopten en sanitat i educació?, Quines mesures prenen respecte l’atur?, Quins resultats obtenen?).
Aquests tres aspectes es poden barrejar entre ells, es poden analitzar aspectes concrets en els que coincideixen dos d’aquests aspectes.
Ètica i política
Maquiavel deia que s'ha de separa l'ètica de la política. Estan relacionades degut a que la política suscita qüestions de principi la qual cosa implica escollir entre valors contradictoris i sovint s’inicia i es manté per raons ètiques.
Evolució del poder polític-modern
- Societats acèfales Aquesta evolució es centra bàsicament en els països democràtics. Les societats acèfales són nòmades i estan molt basades en la família. Econòmicament es basen la caça i la pesca, en la pròpia supervivència; per això no pot tenir excedents econòmics. Això va lligat a que a la societat no existeixen desigualtats de propietat, degut a que aquesta no existeix, bàsicament. Al no haver-hi desigualtats no hi ha govern, l’única jerarquia que existeix es la del cap, gent que s’encarrega de guiar al grup; aquests (els caps) estan sotmesos a la tradició, al igual que els propis membres.
- Societats segmentaries Aquesta segona etapa experimenta dues transformacions: passen de ser societats sedentàries, i per una altra banda ja apareixen els conceptes de propietat, degut a que aquests si que tenen excedents econòmics. En l'àmbit social es comença a conèixer la desigualtat, degut a les riqueses, que son majors. El poder polític s'estabilitza i comença a guanyar identitat, ja que apareixen un tipus d'elits com l'aristocràcia, o d'altres basades en el llinatge (reis), la riquesa i la tradició, i justificades per la religió.
- Ciutat-estat Aquí, l'economia segueix sent agrícola i la base de la societat, tot i aixi hi ha una gran expansió cap al comerç i l'artesania. Apareix l'esclavisme. En la societat es comença a diferenciar entre el camp i la ciutat. Els vincles de llinatge i tribu es debiliten. El poder polític obté una major identificació respecte a d'altres esferes socials, té més importància. La ciutadania comença a participar al govern.
- Imperi burocràtic Té forces trets similars al anterior, però esta marcada per la necessitat d'emprendre grans projectes que requereixen d'alts nivells de coordinació: obres hidràuliques, manteniment de fronteres extenses, etc. Això porta a una centralització del poder a mans d'una dinastia, normalment legitimada per la religió i que executa el seu poder mitjançant un aparell burocràtic. La societat esta composta per súbdits units per creences religioses i lleialtat a la dinastia imperial. Ex: imperi romà
- Feudalisme Té lloc arran de la ruïna de l'imperi burocràtic; el que acaba passant al llarg del temps es que el centre del poder (l'imperi) acaba xuclant molts recursos de la perifèria, la qual s'arruïna i es converteix en una societat de subsistència, passant a convertir-se en una economia agrícola. Disminueix el comerç i l'activitat econòmica es descentralitza. La societat esta marcada per la inseguretat, on emergeixen els senyors feudals. La religió agafa influencia. Les ciutats no arriben a ser manades totalment per reis ni senyors feudals, i s'acaben convertint en tipus de repúbliques.
- Els primers estats moderns
Apareixen per un motiu econòmic; al començar la modernitat (caiguda de Constantinoble, descoberta
Legitimitat i legalitat La legitimitat és el valor en virtut del qual quelcom o algú és acceptat com a correcte/cert, com a tal. En la ciència política es fa evident la justificació del poder; l'acceptació popular d'una autoritat o règim sobre el poder polític; l'acceptació moral i per consens, sense necessitat de coerció; la capacitat d'un sistema polític d'engendrar i mantenir la creença de que les institucions polítiques existents són les més adients.
I Tipus de legitimitat
El poder assoleix la legitimitat des del moment que les seves decisions s’ajusten als valors i creences que dominen una societat. Segons Weber existeixen tres possibles fonts: la tradició, la racionalitat, i el carisma. Encara que es pot afegir una quarta: el rendiment o eficiència.
La tradició. El que justifica un lideratge, una decisió o una institució és que sempre s’ajusta als costums del passat. El precedent sempre és un argument clau aquí. Molt habitual a les societats pre-modernes. Exemple: les monarquies medievals.
La racionalitat legal. El que justifica una decisió, un lideratge o una institució és que es troba en conformitat amb el marc legal existent. Exemple: un diputat defensa la legitimitat del seu poder sobre la base de que se l’ha votat segons unes normes del joc idealment acceptades per tothom.
El carisma. La justificació d’una decisió, d’un govern o d’una institució es troba en la qualitat excepcional de les persones o normalment, la persona, que els formula o els autoritza. Que un líder sigui carismàtic significa que desperta una tensió molt irracional, com per exemple admiració i per això les seves decisions son acceptades. Són líders amb una capacitat de seducció capaç d’impulsar una visió convincent del que ha de ser el futur col·lectiu. Aquest carisma i admiració que neix de la gent gràcies a aquest, es gràcies a la confiança.
I també
El rendiment. La justificació d’una decisió, d’un govern o d’una institució es troba en que condueixin a resultats jutjats com a positius tenint en compte els objectius que (se suposa) que te la societat. Un exemple serien els bancs centrals, els quals tenen un gran poder (degut a que son els que poden canviar els tipus d’interès, concedir crèdits, etc.) i actua com es degut en moments clau de l’economia.
Numinosa/Civil (numinosa en tant que divina i civil tot el contrari)
I Tipus de legitimitat (II)
L'origen és la tipologia weberiana. Consta de la satisfacció de determinats objectius o valors essencials, com la llibertat i la igualtat, és a dir, el dret a fer tot que les lleis permeten (Montesquieu) o Gaudi tranquil de la independencia privada (Constant). La participació activa en el procés polític porta a una democràcia participativa.
I Legitimitat
La legitimitat de les normes jurídiques és la concordança amb el sistema de valors que encarnen els drets humans. Bobbio deia que els drets humans positivitzats s'han generalitzat primer, per a universalitzar-se després cosa que implica un consens general sobre la seva validesa paradigmàtica.
I Legitimitat democràtica
Per parlar de legitimitat d'un poder no és suficient l'existència d'un sistema normatiu preestablert ni tampoc de processos decisoris predeterminats. Les dues qüestions han d'aparèixer configurades sobre la base de criteris democràtics (Habermas). Cal que concorrin tres principis essencials:
- La llibertat dels individus per pensar i parlar
- Igualtat entre els individus per participar en els processos de presa de decisions
- Estructura de la deliberació en comú. Evitar la demagogia, la corrupció, la manipulació, etc
I Legalitat
La legitimitat racional-legal es troba recolzada en l’existència de lleis. Aquestes son un tipus de normes jurídiques. Una norma jurídica regula el comportament humà, l’incompliment de la qual comporta una sanció imposada per una autoritat externa (la mateixa que fa les lleis). Són de caràcter general i obligatòria a tota la societat. No deixen de ser regles sobre el que pots fer i el que no pots fer. Hi ha normes jurídiques que no son lleis, per exemple les de les institucions (estatuts d’una associació), les quals si s’incompleixen se t’imposa una sanció; son normes internes. Les relacions entre les persones han de ser governades per les lleis, no per les persones. Existeix un marc legal que ha de ser clar, de coneixement públic i no-retroactiu. Aquest principi de legalitat es contraposa a l’arbitrarietat de la llei del més fort.
I Legalitat vs legitimitat
Legalitat = noció jurídica. Legitimitat = noció ètico-política Legitimitat i legalitat poden trobar-se en contradicció, degut a la següent pregunta: les lleis il·legítimes s’han de complir? Per superar les contradiccions legislatives hi ha 4 vies: per canvi legislatiu, per protesta (civil), desobediència civil, o per rebel·lió.
Prescripció
Pura: lligada exclusivament als judicis de valor. En principi, impossible de desenvolupar científicament, ja que son simples qüestions morals. Instrumental: connecta els judicis de valor amb els de fet. Es susceptible d’anàlisi científica (si que es pot fer un anàlisi de quins son els instruments per arribar a un objectiu determinat). Exemple: Quins passos s'han de seguir per portar a terme una secessió interna?
I Enfocaments
En la positivista, hi ha una veritat certa i objectiva que cal explicar. L'investigador ha d'estar fora del context (neutralitat). Les fonts d'informació poden ser qualitatives i quantitatives. Deducció. Explicació bàsica. En la interpretativista , hi ha poques veritats i moltes realitats que cal comprendre. L'investigador forma part del context i no es neutre. Les fonts d'informació poden ser qualitatives o quantitatives. L'inducció--> mètode bàsicament qualitatiu (difícilment quantitatiu)
I Els biaixos
És una desviació sistemàtica de la veritat en una investigació que produeix una estimació incorrecta de l'associació causa-efecte, o de qualsevol altra associació.
Endogenitat Biaix de selecció
- Error en la mostra
- Auto-selecció
Selecció de casos (ex:partits polítics o països) Biaix de desitjabilitat social Relació espúria
VX. Les fal·lacies
Argument que sembla vàlid, però que no ho és (Hamblin,1970). És un error en l'argumentació.
Tipus de fal·lacies lògiques
- Ad hominem (cap a l'home)
- Argument per autoritat
- Fal·làcia de l'home de palla
- (^) Argumentumad populum
- Afirmació del conseqüent
- Secundum quid
Poder i feminisme
El feminisme és un moviment que s'oposa a qualsevol forma patriarcal de discriminació personal, social o econòmica patida per la dona per raó de sexe. Teoria política crítica que busca l'arrel de les desigualtats entre dones i homes amb l'objectiu de combatre-les. Per això és teoria i pràctica (moviment). La teoria feminista és un paradigma, un marc interpretatiu que promou la visibilitat i la constitució com a fets rellevants de fenòmens que ni son pertinents ni significatius des d’altres orientacions. La teoria feminista posa en relleu estructures i mecanismes ideològics que reprodueixen la discriminació o l’exclusió de les dones en els diferents àmbits de la societat. El gènere serveix per posar de manifest els mecanismes i dispositius que creen i reprodueixen espais de subordinació, discriminació i opressió de les dones de cada societat. S'utilitza el gènere per asignar als homes i a les dones espais i recursos. El patriarcat és el sistema en el qual vivim, i és un conjunt d’entramats institucionals i simbòlics sobre els que reposa la normativitat de gènere. El gènere opera com una estructura de poder. No és un concepte estàtic, sinó dinàmic. Les relacions de gènere varien i es descriuen en funció de l'historia i la cultura. La tercerera direcció que pren el feminisme és com a paràmetre científic en la ciència social (i política). Kate Millet defineix el concepte de patriarcat com “un sistema de domini masculi que utilitza un conjunt d'estratagenes per a mantenir a les dones subordinades”. Diu que no es pot analitzar una societat sabent que un 50 per cent de la població viu sotmès al altre 50 per cent. Com a sistema de dominació, té poder per produir les definicions socials següents:
- Heterodesignació sobre els dominats (Ex Napoleo Bonaparte, Ortega i Gasset, Hegel)
- Autodesignació sobre si mateixos (Joan Pau II, Rousseau)
- Designació de realitats i pràctiques simbòliques: restricció de drets polítics (Bordieu. Violencia simbòlica)
Evolució del pensament feminista: segle XVIII: Primera onada feminista
Fins aleshores prioritzava el discurs de l'excel·lència i el de la inferioritat. Memorial de greuges. François Poullain de la Barre publica un llibre al 1673 titulat “De l'égalite des sexes. En aquest es parlava de que la subordinació de la dona no tenia origen en la natura, sinó en la societat.
Segle XIX: Segona onada: el moviment sufragista
S'origina als EEUU i després arriba a Anglaterra. Les dones comencen a pensar i elaboren la Declaració de sentiments/Seneca Falls (1848), es recull la igualtat de drets i els drets universals usurpats i negats. Les dones critiquen el matrimoni, el divorci... Un llibre destacat és “La subjecció de la dona” de John Stuart Mill i Harriet Taylor. Amb la primera guerra mundial es paralitza el moviment sufragista.
Segle XX: tercera onada: Diversificació dels feminismes
S'arriba al feminisme de la igualtat. Simone de Beuvoir en el llibre “El segon sexe” estudia la condició de les dones en les societats occidentals.
expulsades del mercat laboral i ser mares i esposes en una família patriarcal.
El feminisme i el marxisme analitzen la societat com a sistemes de domini. El marxisme es conscient de les diferencies entre genere, però no les reivindica. El feminisme radical neix al maig del 1968. És una nova esquerra allunyada del comunisme.
Segle XXI: Feminisme post modern, multicultural i teoria queer
El post modern estronca amb el debat igualtat-diferencia. El multicultural recull la necessitat de reconeixement de minories culturals, en tensió amb practiques patriarcals.
Tema 2: Estat
Revolució Científica: A nivell analitic, la més important Economia: Com es va formant un sistema ecoòmic capitalista Sistemes politics: Evolució des de 1500 fins al S.XXI Teoria política: Relacionat amb la filosofia
El segle XVII és clau per la revolució científica, també per la filosofia i el barroc. Surt la primera gran teoria política, elaborada per Tomas Hobbes. És també el segle de les guerres religioses. A partir de J.Locke s'inagura un corrent de pensament que arriba fins avui dia, el liberalisme polític. És el segle també de la guerra civil anglesa. Tot això dona pas al s.XVIII amb la revolució francesa o el procés d'independencia dels EEUU. L'objecte del tema és l'estat. Parlem dels estats des de principis del s.XVI, basat en un potent concepte de centralització. Allò que centralitza és l'economia i la defensa del territori. De un sistema de poliarquia, amb un procés de centralització, s'arriba a la monarquia. Els estats s'han d'entendre a partir de tres elements: hi ha d'haver un territori, una població I un govern, que imposa decisions a tota la població del territori. El territori no és només terrestre, sinò que també es aeri, marítim I subsol. La població de l'estat canvia cada dia. I finalment, hi ha unes institucions de govern (conjunt d'institucions). Se'ls anomena els tres elements constitutius. Es poden relacionar entre si de maneres molt diferents. L'element central és el govern. Parlarem de forma d'estat segons dos criteris, el criteri govern- població → liberaldemòcrata (estats occidentals on hi ha eleccions), Socialista (Revolució Russa: Xina, Vietnam, Cuba) I Autoritària (feixisme italià, nazisme alemany) I el criteri govern-territori → Federal, Regional I Centralitzat. Entre el segle XVI I XVIII és consoliden les monarquies absolutes. A mitjans del s.XVII es produeix un procés que qüestiona la monarquia (Guerra civil anglesa). La monarquia que retorna després de la dictadura, conseqüència de la victorià de la guerra per part del parlament, serà una monarquia limitada. En el segle XVIII apareix la revolució americana I la revolució francesa. A partir d'aquests tres fenòmens esmentats, es va construint un tipus d'estat anomenat liberal, aquest proposa una ruptura respecte a l'anterior sistema. Esta caracteritzat per dotar-se de constitucions escrites, documents als quals s'estableixen coses: com s'ha d'organitzar un estat I drets dels ciutadans. Des d'aquí, els súbdits passen a ser ciutadans. Al liberalisme polític l'interessa o l'hi “obsessionen” els drets. Consideren que tenen dos amenaces els ciutadans, l'estat I altres individus, per això han de protegir l'àmbit privat dels individus, que es coneix com a llibertat negativa. La segona obsessió és la separació del poder en executiu, legislatiu I judicial amb la finalitat de que no depenguin tots d'una mateixa ma, sinó podria ser despòtic. Un exemple d'aquesta separació de poders seria la constitució americana (1787). També es creara la divisió de poders, és a dir, els poder de cada ciutadà en l'estat(país) I en l'àmbit particular dels estats federats. Una altra tècnica és el pluralisme polític, ja que es parteix de la base de que existeixen diferents interessos, idees... Els que tindran dret a vot seran aquells que paguin impostos (sufragi censatari), que son els propietaris masculins blancs. I finalment, trobem el principi de legalitat, qualsevol decisió política ha de seguir unes normes. Qualsevol infracció implica una penalització (multes...) A la segona meitat del s.XIX es van afegint a les constitucions drets I llibertats diferents, ara cerquen influir en les decisions importants. Són drets com el sufragui universal masculí I el dret a associació. Stuart Mill és un dels pocs liberals que defensa el sufragi universal masculí I reivindica el femení. Hi ha una etapa d'incorporació de nous drets (s.XX) en la qual ens trobem ara. Són una serie de drets dirigits a garantir unes condicions mínimes de caràcter social I econòmic. Com per exemple el dret a una pensió, dret de malaltia, un subsidi d'atur, tenir dret a unes vacances remunerades, tenir accés a un sistema sanitari públic,etc. Aquests drets s'implementen després de la primera guerra mundial, però abans d'aquest succés, ja havia estats que garantien algun d'aquests drets, com l'Alemanya de Bismarck.
