¡Descarga Importancia de la psicología comparada en la evolución animal: Darwin, conductismo y etolo y más Apuntes en PDF de Etología solo en Docsity!
TEMA1.
La obra de Darwin trenca amb el que havien dit els anteriors. Continuen George Jihn Romanes i Conway Lloyd Morgan.
La importància de la psicologia comparada (entre espècies) és que no podem seguir l’evolució de la conducta des del principi, relativament es pot amb els fòssils.
L’aproximació possible és la comparació d’espècies actuals. Ens guiem pels fòssils i sabem quines espècies són més primitives, modernes.
Va haver-hi 2 grans impulsadors del comportament animal:
L’invent de Ramones és la comparació. Un altre medi és l’etologia cognitiva. Antropomorfisme, es basava en la fantasia.
Conway va ser un dels pares del conductisme. Occam, va proposar un principi (de parsimònia). Va aplicar la llei de parsimònia per escultar el pensament humà.
Conductisme: no ens hem de posar al cap o al pensament (perquè és més filosofia)
Conductisme americà:
- Watson: Comportament innat no té res a veure amb el del humà.
Conductisme clàssic. No s’han de fer hipòtesis precipitades. Lligar estímuls- respostes i reforços. El que practica són models de caixa negre. Es basa en els estímuls que provoquen conductes/ respostes. Busca lleis universals en el mateix sentit de la física (per exemple: la gravetat). En un sentit absolut, en el cas de la conducta sobre tots els animals. Treballa al laboratori (situacions artificials). Aquests 2 últims fa que el conductisme s’apropi de l’etologia, perquè els etòlegs estudiaven més aspectes, el conductisme només volia estudiar el procés d’estímul- resposta amb els reforços. Als etòlegs no els interessa les lleis universals sinó les específiques.
Etologia: Tinbergen Lorenz i Von Frisch són els considadors (marquen la direcció):
- Tinbergan. Experiments de camp no invasius. Sense que l’animal s’enterés feia experiments. Un cop va estudiar les gavines, els observa, els hi canviava els ous per més grans per veure com reaccionava. També com les vespes troben els nius al allunyar- se tant. L’aportació fonamental és les 4 causes de conducta (va agafar l’idea d’ Aristòtil adaptant-la).
4 causes de Tinbergan (marca els 4 límits d’interès que té l’etologia):
- Que controla la conducta ‘’estímuls’’ causa immediata. Hi ha interns i externs.
- (^) Historia evolutiva de cada individu. Antogenia: historia de la vida de cada individu (seguiment des de que neix fins que mor).
- El valor funcional o adaptatiu de la conducta (la més important) Per què serveix la conducta? Què li aporta?.
- Filogènia o evolució (amb relació a les espècies). Estudiaríem l’evolució de l’animal. Línea d’estudi evolutiva. Interès en semblances i diferències. És la causa
que té més dificultat, per la recerca ja que no hi ha màquina del temps (s’han de comparar espècies).
Segons Aristòtil les 2 primeres són causes pròximes durant la vida de l’individu i les darreres són els últims canvis més lents.
Esquema 4 causes power: presenta articulades les 4 causes a través del punt de vista evolucionista. Entre els gens de cada un i els gens de l’espècie és on es mou l’explicació filogènica (història evolutiva de l’espècie).
Aquests gens es desenvolupen (mecanismes: física i psíquicament). L’individu emet conducta, es provocada per estimuls. Li serveix per adaptar-se (sobreviure i reproduir-se) i solucionar problemes de supervivència.
- Lorenz. Era metge. Va fer els patrons fixes de conducta (conductes innates i que l’animal no necessita aprenentatge. Fet amb els mecanismes desencadenada innat. Empremta: aprenentatge molt ràpid.
- Karl Von Frisch. Codi de les abelles. Va descobrir que es comunicaven per menjar (dança en forma de 8, indicant l’angle de menjar: la velocitat indica que hi ha més menjar. El soroll de les ales també aporta informació. Va revolucionar el camp de la comunicació animal.
Disciplines relacionades amb l’etologia:
- Psicologia comparada. Des de els s. XIX ja existia la psicologia però es va anar ampliant. Apareix als anys 70. Es compara l’aprenentatge (estratègies de resolució de conflictes) S’estudia els estímuls negatius: càstig. Es necessària per l’etologia. Es prolonga i s’amplia amb Mackintos (condicionament clàssic) i Pearce.
- (^) Ecologia conductual. Aprofundeix entre relació conducta- ambient.
- Sociobiologia. La inventa Edgar Wilson (especialista en formigues) a l’any 75 fa un llibre que és diu sociobiologia, on analitza els determinants del comportament social dels animals. Ha tingut molta importància.
- Psicologia evolucionista. S’aplica essencialment als humans (contrari a la comparada= S. Pincker.
TEMA2.
- Teoria de l’evolució.
Darwin i Wallace.
Hi ha 5 conceptes clau de la teoria de l’evolució:
- (^) Variabilitat. Genotip. Gens que no s’expressen. Fenotip. Aspectes físics, emocionals i conductuals que es poden mesurar.
Es fonamental perquè el procés de selecció natural ho necessita, perquè sinó no es podrien seleccionar.
individu és la suma de la seva capacitat reproductiva i d’ajudar a membres familiars). Segons el grau de parentiu s’han de distingir entre germans i germanastres (per número de gens que comparteixen). Un altre concepte d’altruisme familiar és que en molts animals la germana és la que cria als fills.
Teoria d’optimització. Dianka. Idea fonamental basada en la sinàptica. Un animal quan té una conducta adaptada obté un benefici (balanç positiu). Teoria dels jocs. Ho van formar en termes econòmics: balanç entre el cost (despesa d’energia, risc, temps...) i benefici. Quan s’aconsegueix equilibri més el benefici de cost, aquesta estratègia és adaptada per tots els individus de l’espècie i la conducta s’estabilitza (es converteix en una estratègia evolutiva estable: conductes que proporcionen estabilització entre cos i benefici ‘’conducta territorial’’). El cost és complicat de mesurar; es fa calibrant el risc i el benefici amb comprovació biològica (grau de supervivència, de reproducció...)
Variabilitat genètica. No la veiem exactament com Darwin. S’han fet canvis: Els matemàtics quan fan teories de com ha evolucionat fan la llei de Hardy; diu que fer un càlcul en termes de probabilitat i freqüència on els individus s’aparellen a l’atzar no hi hauria més variabilitat, seria constant (en la teoria hi ha factors ambientals i no ambientals que afecten a la variabilitat). En la pràctica si que presenten variabilitats. 4 factors que la variabilitat argumenta:
- Mutacions. Canvis en els gens (estructurals, reguladors) provocats per factors externs (rajos x, tòxics, radiacions solars...) també pot aparèixer en el procés de meiosis quan els cromosomes es separen ‘’s’enganxen troços’’. Si és resultat d’una mala producció no és un fenomen molt habitual. Mutació d’un gen concret: color d’ulls. En una població pot haver-hi moltes mutacions (variabilitat). És un punt de partida per l’evolució.
- Migracions. Explica el flux de gens. 2 poblacions separades, cada una té el seu propi flux de variabilitat, si un va cap a l’altre es barregen gens. A la llarga aquestes combinacions s’estabilitzen i no hi haurà diferència. Generen més variabilitat.
- (^) Deriva genètica. Els aparellaments no són aleatoris. Fa que la combinació de gens estiguin determinats per l’ambient (efecte del fundador i l’efecte del coll d’ampolla):
- Efecte del fundador. Model de la illa. Grup que es queda a una illa limitat a reproduir-se entre ells. Si el fenòmens es irreversible s’hi pot quedar indefinidament allà, i poden haver-hi noves espècies (es determina la reproducció). Les possibilitats de combinació queden afectades i alguns gens poden ser compartits entre poblacions. Requereix una barreja geogràfica (despreniment d’un riu...)
- Efecte del coll d’ampolla. Es redueixen els individus i en sobreviuen uns concrets (els que estan adaptat al canvi).
Hi ha un fenomen ambiental (meteorit, un depredador, canvi de temperatura...) això fa que només en sobrevisquin alguns. La variabilitat decreix; hi ha certs gens que augmenten, els dels que sobreviuen.
Determina canvis en la combinació (augment o disminució), però no a l’atzar.
- Selecció natural. Aparellament selectiu. Gran descobriment de Darwin. S’ha descobert que certs trets estan associats als indicis de salut d’un mascle (perquè les femelles volen cert tipus de mascle). Això canviarà les condicions gèniques. En molts casos les preferències (tendències) creen dimorfisme sexual (diferència entre mascle i femella). Hi ha trets que indiquen característiques dels mascles i atrauen a les femelles.
2- Modalitats i patrons d’evolució.
Rutes generals que ha aconseguit l’evolució. 3 genètiques (les 2 primeres les més importants):
- (^) Evolució divergent: Espècie molt proximesdonen lloc a estereotips diferents (carnívor antecessor dels ossos i dels llops; dóna familia d’ossos i llops).
- Evolució convergent: Esp+ecies llunyanament aparentades al llarg del procés evolutiu dóna estereotips semblants (3 animals que no tenen res a veure tenen ales: ocells, mosques...)
- Evolució paral·lela. No estan directament emparentades.
Les divergents i les convergents en cert moment són evolucions paral·leles, conceptes que es relacionen amb analogia i homologia:
- Analogia: similitud entre espècies sense antecessors en comú que presenten semblances (convergents).
- (^) Homologia: Similituds entre espècies que si tenen a veure amb antecessors en comú. L’extremitat anterior s’assembla.
- Hi ha casos mixtes.
Analogia i homologia conductuals: comparant espècies trobem semblances a la conducta analògics i homològics :
- Conducta analògica: Per exemple la crida d’alarma de perill d’un ocell l’entén altres espècies (conills) perquè tots manifesten la conducta d’alarma semblant, i requereix una adaptació del medi i han de tenir restriccions perquè funcioni la missió d’alarma. Tots han hagut d’aprendre la millor conducta per un fet determinat.
3- Especiació (objecte natural, no han estat creats per humans).
Les espècies es distingeixen, sobretot els animals primitius no responen al 100% de les preguntes sobre les espècies. L’espècie té un geneotip (que es pot o no compartir amb altres espècies). Té uns trets diferencials (genotips). En una espècie tots tenen el mateix aspecte, hi ha diferencies que queden incorporades com en el cas dels albins. Té com a característica més diferencial que els individus d’una espècie no es poden reproduir fora de la població, només entre ells, no poden haver-hi ‘’íbrids’’, hi ha casos en que si que es
- Comunicacional. Rituals de festeig per copular, tenen codis entre ells (llenguatge) és diferent al ritual d’una altre espècie, si no compleix el ritual de senyals no funcional. Poden tenir entre espècies senyals idèntiques però la del ritual de copular no per evitar immigracions.
- Anatòmic. Els òrgans sexuals són diferents i és impossible copular. Passa sobretot en insectes.
- Gamètic. Per raons de tipus químic fa que l’espermatozoide no avanci o que no pugui entrar a l’òvul prohibint la fecundació.
- Postzigòtic. Es formen després de la creació de l’ou.
- Mortalitat. Neix sense maduresa sexual.
- Esterilitat. Neix amb maduresa sexual però no és fèrtil.
- (^) Degradació. Són fèrtils però la segona generació no ho és o és molt reduïda i aleshores a la tercera definitivament és nul·la.
