¡Descarga Introducció i protozoos y más Apuntes en PDF de Parasitología solo en Docsity!
TEMA 1. INTRODUCCIÓ
Concepte de parasitologia : la parasitologia és una branca de l’ecologia, concretament de la cinetologia (estudi de les poblacions). és una ciència dedicada a l’estudi dels paràsits.
• parasitologia general
• parasitologia aplicada
• animal
• veterinària
• mèdica (humana)
• vegetal
L’objectiu de la parasitologia és conèixer i estudiar d’una manera integral el fenomen parasitari.
Triada ecològica:
• agent i reservori contagiant (humà, animal, inanimat)
• hoste
• ambient
Tipus d’interaccions hoste – paràsit (I)
1. mecàniques
- Echinococcus sp. F 0 E 0quist hidatídic
L’Echinococcus sp. té dues formes. és un cestode petit que viu als intestins del gos. Si algun altre animal els ingereix poden formar quistes que poden arribar a ser molt grans. Si aquest quist es rebenta, es produeix una reacció immunitària molt important i una infecció de echinococcus en fase larvària a l’interior de l’individu.
- Taenia multiceps : hi ha una fase larvària al cervell de les ovelles que acaba comprimint l’hemisferi cerebral i l’ovella es mor. L’hoste definitiu és el gos.
2. expoliatives
• paràsits hematòfags com les paparres que s’alimenten de sang i
poden causar anèmia i infeccions greus. A la paparra li interessa la part cel3lular de la sang (només glòbuls vermells i blancs) i torna el líquid que no vol a l’hoste. Les paparres són importants vectors de patògens. Pràcticament tots els paràsits hematòfags són vectors de patògens.
3. tòxiques
4. vehiculització
paràsits que fan migracions com la Fasciola hepàtica (tremàtode) viu dins dels conductes biliars, sobretot en
remugants. La Fasciola comença migrant de la llum dels intestins als conductes biliars, per tant travessa la barrera intestinal i la càpsula de Glisson del fetge. Quan travessen la barrera intestinal arrosseguen altres bacteris que formen part de la microbiota normal de l’intestí. El fetge és un òrgan estèril, quan arriba la Fasciola amb altres microorganismes poden causar infeccions greus.
5. transformació de teixits
• Spirocerca lupi és un paràsit de cànids, és un nemàtode (cuc) que
s’acaba localitzant a l’esòfag. A alguns animals els hi causa un tumor.
6. inducció de canvis : p.ex: al·lèrgia a la saliva de les puces i als
culicoides.
7. relacions d’hipersensibilitat
8. fenòmens de tolerància immunològica
Interaccions hoste – paràsit (II) : reaccions de l’hoste per defensar-se del paràsit
• reaccions inespecífiques de l’hoste
• fagocitosis: la leishmania ha desenvolupat uns mecanismes pel
quals no es destrueixen mitjançant fagocitosis; poden viure i multiplicar-se dins del macròfag.
• resposta inflamatòria: intentar aïllar el microorganisme que ha
entrat a l’hoste.
• aïllament (càpsules i quists): es forma una càpsula de teixit
conjuntiu al voltant del paràsit que evita que sigui viable. Hi ha microorganismes que fan quists i que van creixent i multiplicant-se dins la càpsula.
• reaccions específiques de l’hoste
• resposta humoral: a base d’anticossos, sol ser poc eficaç
contra els paràsits perquè són massa grans.
• resposta cel·lular
interaccions hoste- paràsit (III): evasió de la resposta
• localització poc accessible al S.I
• variacions cícliques d’antígens
• camuflatge antigènic
• síntesis d’antígens histocompatibles
• immunosupressió
Introducció històrica
TEMA 2. GENERALITATS. TIPUS DE PARÀSITS
1. segons de dependència d’un hoste
• facultatius: a vegades es presenten com a paràsit i a vegades poden
tenir vida lliure encara que si un paràsit no depèn estrictament del seu hoste no ben bé correcte nombrar-lo paràsit. Ex: Strongyloides stercoralis (nematode)
• obligats: necessiten l’hoste per poder sobreviure. Ex: Fasciola
hepatica (trematode)
La Fasciola hepàtica viu en els conductes biliars, sobretot en Re. Va del conducte colèdoc, als intestins i dels intestins a les femtes. Els ous tenen larves que es mouen amb facilitat per l’aigua. Troben un cargol, l’infecten. Després surt del cargol, s’enquista a l’herba fins que els Re se’l mengen i torna a començar el cicle.
2. segons el temps de contacte amb l’hoste
• permanents: un cop arriben a l’hoste, poden reproduir-se de forma
indefinida. Ex: Giardia spp. (protozou)
• temporals: el paràsit necessita sortir de l’hoste per tal de completar
el cicle. Ex: Fasciola hepàtica.
• intermitents: s’apropen puntualment a un hoste i al cap d’un
temps, quan ja s’han alimentat, reproduït... l’abandonen. Ex: Aedes albopictus (mosquit), tàbacs, paparres...
Teories sobre l’origen dels paràsits
• deriven d’avantpassats de vida lliure
• aquesta adaptació a la vida parasitària ha suposat, en la major part
dels casos, la pèrdua de la vida lliure.
• la selecció dels més aptes afavoreix als menys patògens
• el parasitisme té tendència a evolucionar cap al comensalisme. El
paràsit és un comensal que s’aprofita de l’hoste però sense causar-li grans problemes.
Adaptacions
Aparells bucals, òrgans de fixació (ex: hipoestoma aparell de les paparres per fixar-se a l’hoste), mecanismes d’invasió, fisiologia digestiva, mecanismes “anti” immunitat, sistemes de propagació.
Tipus d’especificitat
• imposada (ecològica): sempre està al mateix hoste perquè és l’únic
hoste que hi ha. Per exemple: els paràsits de rat-penats només estan a rat- penats perquè són els únics animals que viuen en aquelles coves.
• innata (fisiològica, filogenètica): un paràsit ja està predeterminat.
El paràsit depèn d’algun nutrient, molècula... que només està a aquell hoste.
TEMA 3.GENERALITATS. TIPUS D’HOSTES
Tipus d’hoste segons la fase del cicle biològic que hi té lloc
• hoste definitiu : hoste en el qual el paràsit arriba a la maduresa
sexual o la fase d’activitat sexual. Adults i fases sexuals.
• hoste intermediari: en el qual el paràsit desenvolupa la seva fase
larvària o asexuada. Immadurs i fases asexuals.
Ex: En el cas de Taenia Solium i Tenia Saginata l’humà és l’hoste definitiu perquè té l’estat adult. Vaca i porc són els hostes intermediaris perquè tenen la fase larvària del paràsit
• parantènic: hoste accidental on es talla el cicle. El paràsit està en
fase de latència. Normalment aquests hostes poden ser depredats per l’hoste definitiu. Són acumulatoris. Dins d’aquest tipus d’hoste no hi ha cap transformació ni cap divisió del paràsit. Aquest espera
poder arribar a l’hoste definitiu per ingesta. Els paràsits queden protegits de les condicions ambientals. No són necessaris però aquest tipus d’hostes donen eficàcia al paràsit. A vegades poden ser imprescindibles, depèn.
Ex: Toxocara cati és un paràsit de cicle directe en adult. Viu als intestins dels gats. Posen els ous al medi ambient i ja és infectiu. Si és ingerit per un gat ja té el cicle complert. De tant en tant pot intervenir un hoste paratènic. Per exemple: si és ingerit per un ratolí, s’enquista en els teixits i arriba al gat quan aquest es menja el ratolí. Toxocara cati és molt sensible a la dessecació i per això busca hostes alternatius i és on s’enquista esperant a l’hoste definitiu: el gat.
Tipus d’hoste segons l’especificitat
• hoste principal: és l’hoste necessari perquè el paràsit tanqui el cicle.
És on trobem amb més freqüència el paràsit i és on aquest està més adaptat.
• hoste auxiliar: el paràsit pot completar el cicle però l’eficàcia no és
suficient. Si hi hagués adaptació, podria esdevenir hoste principal.
• hoste accidental: el paràsit no hi està adaptat, pot ser rebutjat o pot
matar-lo. No hauria de ser parasitat. El paràsit troba l’hoste de manera accidental.
Altres tipus d’hostes
• hoste d’amplificació: tenen la capacitat de donar més formes de
propagació del paràsit.
• hoste reservori: mantenen la infecció en un ambient determinat.
Mantenen un bioequilibri. Normalment són animals salvatges. És un hoste ben adaptat que no pateix de forma greu la infecció del paràsit.
Ex: la leishmania es dóna en humans i pels humans el reservori són els gossos que també poden patir la malaltia. El reservori en el cas dels gossos són mosquits.
• vector: organisme (normalment artròpode hematòfag o sangoneres
que són anèl·lids) que assegura la transmissió biològica i té un paper actiu e la transmissió. El paràsit pateix canvis de fases dins del vector i això significa que el vector és imprescindible per la transmissió. Ex: malària.
Ex: cicle biològic de Dipylidium caninum : es tracta d’un cestode dels gats, que són eliminats per les femtes, s’eliminen segments de l’individu que estan plens d’ous. Les larves de puça s’alimenten d’aquests fragments. La larva es forma a la puça i perquè es completi el cicle la puça ha de ser ingerida pel gos o pel gat. La puça no actua com a vector perquè no implica transmissió passiva però si que és un hoste intermediari. També pot parasitar humans, sempre per ingesta.
Reflexions
• pot ser un vector un hoste inermediari? sí
Classificació dels protistes
• Philum Sarcomastigophora: aspecte musculat, amb flagels.
• p. retortamonada
• P. axostylata
• P. Euglenozoa
• P. Sarcodina
• Philum Cliophora: ciliats.
• Philum Apicomplexa: complexe apical
• Philum Mixozoa: paràsits de peixos
• Philum Microspora: paràsits d’insectes i de conills
Classificació dels animals paràsits
• Philum platelmintes: cucs plans, cestodes, tènies i trematodes.
• Philum nematoda: cucs rodons
• Philum nematomorpha:
• Philum acanthocephala:
• Philum Annelida: sangoneres.
• Philum Arthopoda: potes articulades, la gran majoria són
ectoparàsits Classificació dels paràsits Domini o Imperi – regne – tipus o Philum – Classe – ordre – família – gènere
- espècie. Nomenclatura binomial: |gènere i espècie| Fasciola hepàtica |gènere sp. | Babesia sp. : vol dir que no se sap l’espècie |gènere spp.| Babesia spp. : vol dir que hi ha més espècies.
Introducció als protistes Morfologia: cèl·lules eucariotes amb orgànuls especialitzats, pleomórfiques, unicel·lulars alguns amb etapes multicel·lulars. Generalment microscòpics.
Locomoció: per cilis i flagels o mitjançant pseudòpodes. Hi ha formes de vida lliure i tot tipus de simbiosi: mutualisme, comensalisme i parasitisme. Respiració: aeròbia o anaeròbia. Depèn de la localització. Nutrició:
• autòtrofa: no sol aparèixer en protozous de vida lliure.
• heteròtrofica
• saprozoica o osmòtrofs: captura de nutrients per osmosi,
implica pinocitosi.
• holozoica o fagòtrofs: ingestió de partícules més grosses,
implica fagocitosis mitjançant fagosomes, citostomes o citopigi/ citoprocte.
Reproducció:
• asexual
)a fissió binària : a partir d’un individu s’obtenen dues cèl·lules
filles idèntiques.
• transversal
• longitudinal
)b fissió múltiple: a partir d’un individu se n’obtenen molts.
Apareixen diferents tipus de cèl·lules esquizonts (meronts), esporonts, quists. A partir d’aquestes apareixeran els zoits, merozoits, esporozoits, trofozoits, taquizoits (es divideixen molt ràpid) i bradizoit (es divideixen molt a poc a poc).
• esquizogònia: partim d’un trofozoit, quan té més de 2
nuclis rep el nom de esquizont, després es divideix i dona lloc a merozoits que després es poden transformar en trofozoits.
esporogònia: partim d’un zigot per fusió de dos gamets, per un procés de meiosis apareix l’esporont i dins d’aquest, apareixen esperozoits.
ingestió d’aliments contaminats. El quist arriba a l’intestí prim, allà allibera el trofozoit que comença a multiplicar-se, alguns s’enquisten i surten per les femtes i torna a comença el cicle.
Tricomonàdids
Classificació
• Philum Axostylata : tenen axostil
• Ordre Trichomonadida : són flagel·lats que viuen a nivell del
tracte intestinal. Es transmeten directament, ja que sobreviuen poc al medi, o per ingestió d’aigua. Alguns ho fan mitjançant contacte sexual. Tenen forma de pera, nucli evident a la tinció, de 3 a 5 flagels a la part anterior i un flagel recurrent que delimita una membrana ondulant.
• Fam. Trichomonadidae
• Gèn. Trichomonas : 4 flagels anteriors, el
recurrent no té extrem lliure. T. vaginallis, T.g. gallinae (a la boca dels coloms)
• Gèn. Tritrichomonas : 3 flagels anteriors i un de
recurrent. T. foetus (a vaques i provoca avortaments)
• Gèn. Tetratrichomonas
• Gèn. Pentatrichomonas : 5 flagels anteriors i un
de recurrent. P. Homini a l’intestí de l’home i del gos. Cicle directe, no hi ha formes de resistència, evita el medi ambient.
• Fam. Monocercomonadidae
• Gèn. Histomonas : H. meleagridis , paràsit molt
patògen. Viu al cec o al fetge i la seva morfologia depèn de la seva situació. Al cec té 1 o 2 flagels mentre que al fetge és aflegelat. Provoca tifohepatitis. En el seu cicle utilitza un hoste paratènic: un cuc que viu al cec de les gallinàcies. Cicles biològics: directes, alguns amb hoste parantènic (com les Histomonas), sense formes de resistència. Multiplicació per fissió binària simple.
Trichomonas gallinae
• Taxonomia
Philum Axostylata
• Ordre Trichomonadida
• Fam. Trichomonadidae
• Gèn. Trichomonas
• T. Gallinae
• Hostes
• Columbiformes: freqüent en coloms. És l’hoste principal.
• gal·liformes, rapinyaires
• transmissió directa
• alimentació
• Ordre Trichomonadida
• Fam. Monocercomonadidae
• Gèn. Histomonas
Morfologia: pleomòrfic, de 1-4 flagels, no té formes de resistència.
Hostes: gal·liformes en general, indiot (Meleagridis gallopavo), Heterakis Gallinarum F 0 E 0nemàtode que viu al cec de les gallines I és fonamental en la transmissió de la Histomonas Meleagridis. És un hoste paratènic, és imprescindible per completar el cicle. D’entre les gal·lifromes afecta principalment a l’indiot. Els pinsos per Gall d’indi van tractats amb antibiòtic contra la histomona perquè provoca molta mortalitat. L’hoste natural és la gallina I també fa de reservori. Cicle biològic de la Histomonas meleagridis
Solen viure a la llum de l’intestí. La femella de Heterakis ingereix el que hi ha al cec I per tant ingereix Histomonas. Passen els ous a l’Heterakis I via fecal van a parar a l’exterior. També surten Histomonas lliures però no resisteixen l’exterior ni els àcids de l’estómac. Les Histomonas que es troben dins l’ou d’Heterakis poden anar a l’exterior gràcies a l’ou, estant protegides. A l’exterior esperen ser ingerides I poder arribar al cec. Llavors poden sortir I viatjar fins al fetge si la soca és patògen. A l’indiot produeix riHehepatitis
En el cicle també hi ha un cuc de terra que a la vegada fa de hoste paratènic de l’ou a l’Heterakis que porta la histomona. El cuc de terra no sempre intervé.
TEMA 5: LEISHMANIA SPP.
Leishmania spp. Philum Euglenozoa : és un flagel·lat en almenys alguna de les seves fases.
• Subfilum Kinetoplasta: qualsevol protozou que té l’estructura del
Kinetoplast*
• Família Trypanosmatidae
• Gènere Trypanosoma
• Gènere Leishmania
Leishmania: 3, 4
Trypanosoma: 1, 2, 3, 4
*Kinetoplast F 0 E 0part del mitocondri que conté material genètic. En una tinció queden tenyits igual el medi i el kinetoplast.
Identificació d’espècies i soques
• manifestacions clíniques
• formes cutànies (botó d’orient)
• formes mucocutànies (espundia)
• formes viscerals (Kala- azar)
• distribució geogràfica
• cultius laboratorials
• mètodes immunològics
• mètodes bioquímics
• mètodes moleculars
• electroforesis d’isoenzims (zimodemes) (mètode de referència):
veure com són e diferents les soques de leishmania mitjançant l’estudi de diferents enzims.
Consideracions epidemiològiques
• Paràsits
• Aproximadament hi ha 20 espècies dins del gènere
Leishmania.
• Leishmania infantum en la P.I
• Hostes
• Mamífers i rèptils
• Flebotoms (70/ 700) són petits mosquits que participen en la
transmissió.
• Gènere Phlebotomus
• P. perniciosus
• P. ariasi
Dades epidemiològiques de la Leishmania infantum
• aïllades a partir d’humans 22/33 soques (zimodemes) conegudes
d’aquesta espècie
• formes cutànies i formes viscerals. Soques viscerotropes i soques
dermotropes.
• 12 espècies de flebotoms a la P.I: (P. perniciosus, P. ariasi)
• El gos es considera el reservori, però només s’han aïllat 6 zimodemes
dels 22 descrits en humans.
• Població estimada de gossos: 4-5 milions. Uns 450.000 poden estar
parasitats. 50-60 % són asimptomàtics
• Curació clínica no implica una “curació epidemiològica”
• La serologia no detecta tots els animals infectats
Leishmania spp****. i Leishmaniosi
• endèmiques en regions tropicals i subtropicals
• distribució geogràfica limitada per la distribució dels vectors
• prevalences de 12.000.000 (humans), en gossos Catalunya
concretament el Priorat és on hi ha més prevalença (18), seguit de Mallorca (14) i Calatayud (13). On n’hi ha menys és a Menorca (0) i Santiago (1,6)
• incidències (humans)
• viscerals 500.000/ any
• cutànies 1.000.000 – 2.000.000/ any
TEMA 6. PHYLUM APICOMPLEXA- PROTOZOUS III
Subclasse Coccidia (Ordre Eucocidia)
1. Subordre Eimeriina
1..a Família Eimeridae
1..b Gèn. Eimeria
1..c Gèn. Isospora
1..d Gèn. Cystoisospora
1..e Família Cryptosporidiidae
1..e..i Gèn. Cryptosporidium
1..f Família Sarcocystidae
1..f..i Gèn. Toxoplasma
1..f..ii Gèn. Sarcocystis
1..f..iii Gèn. Neospora
1..f..iv Gèn. Besnoitia
1..f..v Gèn. Hammondia
2. Subordre Haemosporina
1..e..ii Família Plasmodiidae
1..e..ii..i Gèn. Haemoproteus
1..e..ii..ii Gèn. Leucocytozoon
1..e..ii..iii Gèn. Plasmodium
3. Subordre Adeleina
1..f..vi Família Haemogregarinae
1..f..vi..i Gèn. Hepatozoon
Subclasse Piroplasmia (Ordre Piroplasmia)
.a Família Babesiidae
.b Gèn. Babesia
.c Família Theileriidae
.c..i Gèn. Theileria
Característiques del Phylim Apicomplexe
• Totes les espècies són paràsits
• Presenten un complexe apical que són un conjunt d’eines que li
serveixen al paràsit per penetrar les cèl·lules de l’hoste. Està format per un anell polar, conoide, microtúbuls subpeliculars, micronemes, roptri i per un micropor.
• Multiplicació F 0 E 0a cada cicle apareixen els 3 tipus de multiplicació.
• Esquizogònia o merogònia
• Gametogònia
• Esporogònia
Identificació de les espècies de coccidis segons
• específic d’espècie: a la ovella té una espècie i la cabra en té una
altra.
• la morfologia de l’ooquist
• la mida de l’ooquist
• el temps d’esporulació.
• Lesions macroscòpiques
• Contingut intestinal
• Mortalitat: % d’animals que moren degut a coccidis
• Morbilitat: % d’animals que emmalalteixen però que no moren.
