L’educabilitat: La relació entre educació i pobresa.
L’article tracta de com afecta, quins àmbits són més vulnerables, objectius, conseqüències,
desenvolupament l’educabilitat...
Els organismes internacionals i els governs han donat més importància i valors a la idea de que
l’educació és un mecanisme de lluita contra la pobresa. De com en els últims anys s’ha produït
una expansió de l’educació i com ha anat millorant en alguns països. I com és la relació
bidireccional entre educació i equitat entre educació i pobresa.
L’objectiu de l’article és difondre el concepte teòric d’educabilitat i els diversos aspectes que
se’n deriven, entendre les relacions entre educació, pobresa i equitat, i analitzar les seves
conseqüències de l’absència a l’hora de dissenyar polítiques educatives per part de diversos
organismes internacionals.
Del dels anys 90, hi ha un cert consens internacional que assenyalen els beneficis de la inversió
en educació com a lluita contra la pobresa, a favor de l’equitat social. Els arguments que els
destaquen són : 1. Les persones que no tenen accés a l’educació tenen menys possibilitats de
viure una inserció laboral i social exitosa, i, 2. L’educació obre la porta a un ple exercici dels
drets de la persona i a la seva plena participació en la vida de la comunitat.
Des d’aquesta perspectiva s’ha de veure l’educació com a condició necessària per a l’equitat,
però també és necessària una certa equitat per poder educar, i, es posa èmfasi el fet que per
generar les condicions d’educabilitat necessàries, ha d’haver-hi un treball conjunt entre Estat,
família i societat civil.
Les condicions d’educabilitat no és simplement viure en la pobresa econòmica, és també patir
l’exclusió social i no poder formar part de la societat, dificultant així les propis drets.
Perquè els nens puguin anar a l’escola, és necessari reunir una sèrie de requisits, com estar
alimentats, sans, amb un ambient que no dificulti les pràctiques educatives, amb uns valors i
actituds. Perquè tot això es compleixi els alumnes han de tenir la capacitat d’adaptació a un
entorn múltiple i canviant i la capacitat d’individualització i autònoma, sinó podem arribar a
generar el que s’anomena indeducabilitat, corresponen a una distribució inadequada de les
responsabilitats entre les diferents institucions esmentades.
No es pot responsabilitzar als infants el no tenir un accés a l’educabilitat, sinó a les escoles i a la
societat civil. Es pot considerar un exemple d’ineducabilitat quan a l’escola posen tasques per
fer a casa on hi ha infants que no tenen unes condicions familiars aptes per ajudar al nen.
Tal com assenyala l’article (Tarabini, 2008b) tothom és potencialment educable, però el
context familiar i escolar són factors condicionants claus en el desenvolupament o impediment
d’aquestes tasques.
Els efectes de la pobresa es manifesten en els tres àmbits: un model familiar de carència
múltiple, un oci de risc o de soledat i una actitud de l’Infant de resistència davant l’escola.
El procés de globalització viscut durant els últims anys ha provocat l’existència d’una agenda
educativa estructurada globalment, implicant així el reconeixement la importància de les
forces supranacionals, tant en els processos d’elaboració com en els objectius mateixos de la
política educativa, encaminat a cercar el creixement, la productivitat i la competitivitat, de
forma que aconsegueixi reduir la pobresa i garantir l’estabilitat social, ajudant amb recursos a
aquelles escoles amb major concentració d’alumne pobre o en àrees desafavorides i en
famílies pobres.
