¡Descarga Fundamentos del Lenguaje: Desde la Comunicación Verbal a la Función Simbólica y más Resúmenes en PDF de Logopedia solo en Docsity!
1. LA COMUNICACIÓ HUMANA
La comunicació humana és un acte que consisteix a compartir, idees, pensaments, desitjos, emocions i, en general, qualsevol tipus d'informació. En el procés de comunicació hi ha un intercanvi d'informació que pot tenir lloc mitjançant sons, mímica, gestos, expressió facial, grafismes, símbols, etc., però el mecanisme de comunicació més important i específic de la condició humana és la parla. La parla és un mitjà d'expressió que utilitzem per comunicar-nos quotidianament; no obstant això, hi ha persones que per diferents raons no poden parlar o ho fan amb dificultat. En aquests casos serà important valorar la implantació d'un sistema alternatiu o augmentatiu de comunicació (SAAC). Dur a terme el procés d'implantació d'un SAAC i aprendre a comunicar-nos amb les persones que l'utilitzen serà l'objectiu principal d'aquest llibre; no obstant això, abans d'abordar els SAAC, serà imprescindible aprofundir en els fonaments del llenguatge (que veurem en aquest nucli formatiu) i en els processos de comunicació (al nucli formatiu següent). 1.2. EL PROCÉS DE LA COMUNICACIÓ.
1.2.1. Components del procés comunicatiu La comunicació és un procés que es porta a terme en un espai i temps on intervenen diferents elements
- Emissor: Persona que transmet el missatge amb una intenció determinada.
- Receptor: Persona que rep el missatge. Ha de conèixer la intenció amb les que l’emissor ha enviat el missatge. (intencionalitat comunicativa) Sinó es dona intencionalitat per part de l’emissor i receptor no hi haurà comunicació. Tampoc es produirà comunicació sinó hi ha feedback o retroalimentació – que suposa que el missatge que envia l’emissor és interpretat i respost pel receptor, i així successivament- és una condició indispensable per a què el procés comunicatiu es completi. No s’ha d’oblidar que en tota seqüència comunicativa, des de la idea que l’emissor vol comunicar fins el resultat que el receptor interpreta, es produeix una pèrdua molt important d’informació. De fet el receptor tant sols interpreta una part del missatge que l’emissor pensava transmetre.
- Codi: El missatge que es transmet està codificat , és a dir, utilitza un codi o llenguatge que coneixen tant la part emissora com la receptora. Si la part receptora no conegués el codi que ha utilitzat l’emissora, no podria desxifrar el missatge. a) Codi lingüístic
- Verbal : oral o escrit
- No verbal : Braille o la llengua de signes. b) Codi no lingüístic
- Visual : ex. Senyals de trànsit.
- Gestual : ex. Gestos d’un àrbitre.
- Acústic : ex. So de les campanes d’una esglèsia.
- Canal: Medi físic a través del qual es transmet el missatge.
- Context: Engloba tot un conjunt de factors i circumstàncies en els quals es desenvolupa la comunicació. Pot ser:
- Situacional: Moment en què es produeix l’acte comunicatiu.
- Sociohistòric: Època en què es produeixen els missatges.
- Lingüístic: En relació amb el que s’ha dit abans i després d’un missatge. 1.2.2. L’elaboració del missatge
comuniquem amb precisió Llenguatge verbal parlat. pauses, la fluïdesa, l’entonació,l’accent, vocalitzacions (mm, oh..) NO VOCAL VERBAL-NO VOCAL Correspon als diferents tipus d’escriptura. Llenguatge verbal escrit
NO VERBAL-NO VOCAL
Cinèsica: El llenguatge corporal, l’expressió facial, els gestos amb les mans i la mirada acompanyen el missatge verbal i també comuniquen emocions i pensaments. Proxèmica: La forma com les persones utilitzen l’espai influeix en la seva capacitat de relacionar-se amb els altres. Totes les persones tenen les seves pròpies necessitats territorials i l’ús que faci d’aquest espai i distància és important a l’hora d’establir un context fluït de comunicació. Es considera que la majoria de persones actuen segons 4 zones distintes de proximitat: Zona íntima (0 a 15 o 45 cm): És la més important i la que la persona cuida com la seva propietat. Només deixem entrar en aquesta zona als que estan emocionalment molt a prop de la persona. Es distingueix una subzona que arriba fins uns 15 cm del cos i només es pot accedir mitjançant el contacte físic. És la ZONA ÍNTIMA PRIVADA. Zona personal (46 cm a 1,22 m): És la distància que separa a les persones en una reunó social, en la feina o en les festes. Zona social (1,23 i 3,6 m): Aquesta distància és la que separa a la persona d’aquells que considera extranys. Zona pública (més de 3,6 m) És la distància cómoda per dirigir-se a un grup de persones.
1.3. EL LLENGUATGE I LES SEVES FUNCIONS
1.3.1. El llenguatge i les seves funcions La comunicació verbal només és possible a través del llenguatge. LENGUATGE és un codi simbòlic i estructurat de signes orals i escrits dotats d’un ficat comprensible per a tota la gent que pertany a una mateixa comunitat lingüística. El llenguatge compleix DUES FUNCIONS funcions bàsiques: FUNCIÓ COMUNICATIVA: Perquè el llenguatge tingui funció comunicativa cal que les persones que es comuniquen tinguin una INTENCIÖ COMUNICATIVA i facin servir una MATEIXA LLENGUA o codi de signes. La funció comunicativa del llenguatge pot adoptar diverses subfuncions: → Funció INSTRUMENTAL: per reclamar o demanar coses als altres. → Funció REGULADORA de la conducta dels altres manant o exigint. → Funció INTERACCIONAL: per relacionar-se amb els altres. → Funció PERSONAL: per autoafirmar-se i manifestar preferències i gustos. → Funció HEURÍSTICA: per preguntar-se sobre tot allò que li interessi. → Funció IMAGINATIVA: per crear o jugar. → Funció INFORMATIVA: per explicar, contar o manifestar a la resta de gent el que es vol. FUNCIÓ SIMBÒLICA: És la capacitat de fer servir símbols i representar-hi alguna cosa. Permet a l’èsser humà associar el significant (una imatge, una paraula, un signe...) amb el significat (allò que està representant). Per exemple, si veiem una creu de llum verda pel carrer (significant) som capaços de pensar que hi ha una farmàcia (significat) Aquesta funció simbòlica posa de manifest l’estreta relació que existeix entre el pensament i el llenguatge. El llenguatge és essencial per desenvolupar la funció simbòlica perquè participa en l’organització del pensament i el pensament evoluciona amb el llenguatge.
No obstant això, les teories de Vigotsky són de gran interès, i fan un pas més, doncs en certa mesura justifiquen l'evolució del llenguatge en el nen. Encara que sosté que llenguatge i pensament són dues coses diferents amb processos diferents en un moment donat, conflueixen per retroalimentar-se i no separar-se ja en cap moment de la vida. Per a ell, la relació entre pensament i paraula no és un fet, sinó un procés, un feedback de la paraula al pensament i del pensament a la paraula. Des de les diferents experimentacions s'ha constatat que l'evolució del llenguatge no és alguna cosa que es desenvolupi de manera constant ni uniforme, sinó que està en funció de l'avanç del nen i de l'entorn que li envolta, necessari perquè es posi en actiu la capacitat innata que té. Sens dubte, el desenvolupament del llenguatge infantil condiciona l'evolució del seu pensament. De fet, només es pot dir que el llenguatge s'ha interioritzat intel·lectualment i el pensament es formula de forma verbal quan en el nen s'amplia activament el seu repertori lèxic, afegint nous conceptes –concrets i abstractes– al seu pensament. PRINCIPALS ETAPES DEL L’EVOLUCIÓ DEL LLENGUATGE Alguns estudis sobre el desenvolupament del llenguatge han demostrat que pensament i llenguatge inicien el seu recorregut de manera separada fins que, aproximadament als 2 anys apareix la funció simbólica. El nen quan neix, no té aquesta capacitat representativa i no l’adquireix fins els 18 – 24 mesos. És en aquest punt on el pensament es fa verbal i el llenguatge racional és el que diem el pas entre la fase prelingüística i la lingüística. FASE PRELINGÜÍSTICA CARACTERÍSTIQUES S’inicia en el naixement i dura fins el moment que comencen a dir les primeres paraules. Abans que els nens utilitzin els signes de la llengua ja són capaços de comunicar-se amb les persones que tenen al voltant per això es diu que la competència comunicativa va abans que la competència lingüística. Segons Piaget ....aquesta fase prelingüística correspon al periode de la inteligencia sensoriomotriu, en aquesta etapa el nen juga amb els seus órgans fonatoris, experimentant sensacions musculars, vibratories i auditives. Li agrada practicar exercicis fonétics, balbuceig i vocalitzacions sense intenció. Les seves cordes vocals emeten sons per plaer motor. A la vegada que fa sons també s’escolta a si mateix, això li permet prendre consciència dels seus propis sons respecte a la resta de sons que hi ha al seu voltant. D’aquesta manera es va fent sensible a les paraules. El nen acompanya aquestes manifestacions verbals amb gestos, expressions facials, corporals ...
Descobreix que alguns sons que ell fa tenen una repercussió sobre el medi. Exe: quan plora els pares s’acosten i l’agafen. Comença a sensibilitzar-se amb la relació causa – efecte entre els sons vocals que ell fa i algunes situacions que canvien. EVOLUCIÓ DEL LLENGUATGE Els primers sons que fa el nen són el plor, rialles, crits, sons a l’empassar, rots i succions. Cap al 3r mes apareix el gorceig és a dir sons guturals com /jj/, /gg/, /kk/. Cap als 4 mesos s’introdueix el balbuceig /a/ /e/ /o/ i els sons consonàntics guturals com /g/ /k/ que després són substituïts per /m/ /p/ /br/ /gr/. Cap als 5-6 mesos el nen respon vocalment als estímuls, vocalitza en públic i en privat, segueix amb els ulls la mirada de l’adult, crida més fort, la seva veu és espontànea i social i el balbuceig incrementa el seu repertori fonètic.. Cap als 6 mesos es gira quan escolta la veu dels seus pares, vocalitza amb entonació, somriu, crida quan està enfadat, repon selectivament al to de la veu de la seva mare. És l’edat del laleig, el nen fa cadenes de síl·labes (varia el volum, controla la durada i la intensitat de la veu), s’escolta i pren conciència dels sons que fa i balbuceja molt sovint. Entre els 7–8 mesos reconeix als familiars adults, s’espanta davant de persones extranyes i el balbuceig inclou sons pròxims a les vocals i a les consonants del llenguatge adult. Comença a unir varies sil·labes, escolta quan parlen, imita els sons dels altres, associa síl.labes diferents, li agrada xuclar objectes i pren aliments sólids. Cap als 10 mesos va guanyant en precisió amb vocalitzacions més curtes, fa les primeres produccions intencionals, repeteix el que escolta, reprodueix l’entonació de l’adult i comença a comprendre la seva. Comença a fer la preconversa, és a dir, vocalitza més fort els intervals deixats lliures pels adults, així com intenta espaiar i escurçar vocalitzacions per deixar lloc a la resposta de l’adult. Reacciona a l’escoltar el seu nom, millora la veu, somriu i vocalitza quan veu alguna cosa familiar que li agrada. Reclama l’atenció vocalitzant. Quan estan a punt de fer l’any comencen nous canvis en el balbuceig. Les cadenes de síl·labes poden alternar consonants i variar l’énfasi i l’entonació. Comença a sonar com la parla de l’adult. Els nadons, molt sovint, produeixen llargues i complexes sequüències de sons sense significat, seguint la modulació de les frases dels adults. Aquestes seqüències apareixen en situacions on el llenguatge és
A partir dels 18 -24 mesos apareix el llenguatge telegràfic. El nen té un sistema propi que no copia de l’adult, fa combinacions de dues paraules. Es dóna un període d’intel·ligència simbòlica on el nen comença a entendre i a disposar d’alguns símbols que li permeten representar objectes o fets no actualment perceptibles, i els representa mitjançant símbols o signes diferenciadors. Dels 18 als 30 mesos el nen demana les coses utilitzant la paraula i el gest. Pot produir dos paraules o dos xifres de memòria. Comprèn alguns pronoms personals i possesius. També produeix moltes paraules noves, sobretot noms, verbs i adjectius i és capaç de produir enunciats de dos o tres paraules. Expressa una opinió negativa. Utilitza unes 50 paraules i enten moltes més. S’uneix als que canten cançons infantils. Defineix les joguines pel seu ús. Utilitza el verb utilitzant-lo en frases curtes. Mira imatges de llibres, anomena i ensenya. Als 3 anys ja modula les paraules, té un vocabulari més ampli i s’entèn per les persones que no són de la família. De vegades fa substitucions fonètiques i utilitza formes gramaticals no convencionals. Utilitza pronoms personas i plurals. Sap descriure les activitats del present i les experiències del passat. Fa moltes preguntes, li agrada escoltar contes i coneix algunes cançons. Al començament dels 4 anys el nen té un llenguatge rudimentari, encara pot conèixer fins 2000 paraules diferentsi el seu llenguatge està bastant estructurat, utilitza alguns nexos i flexions. És el període de jugar amb el llenguatge. És l’etapa de combinar paraules en enunciats més o menys llargs, utilitza les flexions de gènere , número i temps. També utilitza diferents paraules com articles, pronoms, preposicions ... Encara que utilitza un gran número de paraules, el desenvolupament del vocabulari encara s’ha de completar: incorporant noves paraules i especificant el significat. En quan al desenvolupament cognitiu del llenguatge i el pensament estàn molt relacionats. El nen utilitza les paraules com instrument del pensament. L’acció verbal comença a reemplaçar a l’acció. A través del llenguatge, manifesta la seva capacitat lógica i algunes nocions espacials i temporals s’adquireixen mitjançant l’acció. A partir dels 7 – 8 anys es dóna el pensament operacional concret de Piaget: el nen pot comprendre i adoptar perspectives d'altres persones i resoldre problemes concrets amb les seves facultats mentals, és a dir, sense necessitar sempre una relació física amb els objectes.
A partir dels 11 – 12 anys accedeix al període operacional formal de Piaget el pensament del nen es desenvolupat d’una forma molt més abstracta i això ho nota perquè a l’enfrontar-se als problemes poden establir hipòtesis, arribant a suposicions diferents que no necessàriament estan bé o malament i descartarles segons el seu interés momentani. 1.3..3. MECANISMES FISIOLÒGICS DEL LLENGUATGE La comunicació mitjançant el llenguatge verbal necessita de la participació de diverses estructures i sistemes fisiològics. Tot aquest procés el podem sintetitzar en tres fases: una de recepció, una de processament i una altra d’expressió. A) LA RECEPCIÓ DEL MISSATGE El missatge arriba en forma de so, és a dir, vibracions de l’aire, a la via auditiva. A l’oïda interna les vibracions són transformades en impulsos nerviosos que, a través del nervi auditiu, arriben al cervell. B) EL PROCESSAMENT DE LA INFORMACIÓ I LA RESPOSTA. Aquests impulsos arriben al cervell on s’haurà de processar, (descodificar i interpretar) la informació rebuda i construir un missatge de resposta. Això és possible per la parcel·lació del cervell en diverses àrees, que s’ocupen de funcions específiques. En aquests processos que hem vist intervenen: → L’àrea de descodificació o àrea de Wernicke. A aquesta àrea arriben impulsos nerviosos per descodificar. Aquesta zona, juntament amb les àrees d’associació auditiva, forma una unitat funcional destinada a la comprensió del significat de les paraules. → L’area de codificació o àrea de Broca. És la zona del cervell encarregada de la codificació del llenguatge, incloent tot el procés de construcció, ideació i elaboració de missatges, en forma d’impulsos nerviosos. La comprensió de les frases i la seva resposta és possible gràcies a la connexió entre les dues àrees. A més d’aquestes àrees principals, en el procés comunicatiu participen altres àrees: àrees motores (responsables dels moviments) o àrees en les quals resideixen funcions com l’anàlisi, la síntesi, l’abstracció o la simbolització, etc. C) L’EMISSIÓ DE LA RESPOSTA
Mecanismes externs: Estimulació adequada: A la infància es reben contínuament estímuls que poden afavorir o entorpir l’aprenentatge. Per això, en el procés d’adquisició del llenguatge, cal una estimulació motivadora, en la qual les persones adultes han de mantenir una actitud comunicativa cap al nen o nena. Processos d’imitació: La imitació és un mecanisme eficaç d’adquisició del llenguatge en la infància. És molt important que les nenes i els nens escoltin les persones adultes en el seu entorn natural i les incitin en els seus processos imitatius. Processos d’interacció: La interacció consisteix a fer alguna cosa entre dues o més persones. La interacció s’aprèn i, a mida que s’aprèn a interactuar, s’aprèn a parlar. A mida que la nena o el nen avancen en el domini del seu entorn, utilitzen tots els recursos comunicatius que estan al seu abast per relacionar-se, de manera que es produeix un efecte multiplicador: a més comunicació i més persones amb les quals entaular-la, millors resultats. 1.4. TRASTORNS EN EL LLENGUATGE SALUT: és l’estat de benestar físic, mental i social complert i no només l’absència de malaltia (segons l’OMS). MALALTIA: Alteració de la salut que ha de complir mínim dos d’aquests criteris: a) Tenir un agent etiològic reconegut (saber-ne la causa, Etiologia) b) Tenir un grup de signes i símptomes identificables. c) Presentar alteracions anatòmiques consistents La paraula PATOLOGIA del greg, i la seva arrel pathos significa “malaltia” i logos “tractat”, per tant es pot definir com “tractat de la malaltia”. La patologia té tres parts importants:
- L’etiologiao reconeixement de causa
- La fisiopatologia estudia com es produeix la malaltia.
- La simptomatologia que s’ocupa dels símptomes i dels signes. Símptomes : Fan referència a l’apreciació subjectiva d’una determinada malaltia. Per exemple, en una grip es produeixen símptomes perquè la persona afectada sent malestar, cansanci, mal de cap...(punt de vista de la persona, el que sent la persona)
Signes : es refereix als aspectes objectius o físics de la malaltia. Per exemple, seguint el mateix exemple de la grip, un dels signes que es podrien presentar és la febre, que es pot registrar objectivament amb un termòmetre; (medible objectivament) Altres conceptes que també serà necessari conèixer per abordar aquest nucli formatiu son els de: Síndrome : És un conjunt de signes i símptomes que s’han estudiat previament i que es donen amb certa freqüència ( estadísticament s’ha vist que sovint es presenten junts). NO es considera malaltia perquè no en coneixem les causes i/o l’orígen. Trastorn : És la presència d’un conjunt de símptomes, accions o comportaments que provoquen alteracions de la conducta. Està associat a patologies o desordres mentals, cognitius o del desenvolupament. Els trastorns no es poden definir de la mateixa forma que es defineixen les malalties: en la malaltia hi ha lesions orgàniques objectivables (p.ex: Alzheimer), en el trastorn no existeixen proves diagnòstiques físiques que demostrin ser la causa, (p.ex. Esquizofrenia). TRASTORNS DEL LLENGUATGE: Alteracions que sorgeixen en la comunicació. Poden ser deguts a la malformació, lesió o disfunció de qualsevol de les estructures anatòmiques o processos fisiològics que participen en la comunicació verbal. Explica aquestes afirmacions: POTSER SURT EXAMEN
- L’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa.
- El síndrome premenstrual existeix.
- El TDA/H és un trastorn.
- La Síndrome de Down no és una malaltia.
- L’Anorèxia nerviosa és un trastorn de l’alimentació.
- La Diabetis és una malaltia crònica. ------------------------------- ANEM PER AQUI NIVELLS, ÀMBITS I ZONES D’AFECTACIÓ del llenguatge 1.4.1 Nivells d’afectació del llenguatge
→ Perinatals : es donen en el moment del naixement. Per exemple, les anoxies que tenen lloc al part. → Postnatals: Es produeixen després del naixement. → Causes de tipus funcional: Són degudes a un funcionament patològic dels òrgans que intervenen en l’emissió. Un exemple seria una disfonia provocada per un mal ús de les cordes vocals. → Causes orgàniques-funcionals: Malgrat la majoria de vegades quan l’òrgan està afectat també ho està la funció, pot ocórrer que només estigui alterada la funció i l’òrgan no. Això és el que es denomina disfunció. → Causes endocrines: Afecten fonamentalment al desenvolupament psicomotor del nen, però també poden afectar al seu desenvolupament afectiu, al llenguatge i a la personalitat. → Causes ambientals: Fan referència a l’entorn familiar, social, cultural i natural del nen i a com aquest influeix en el seu desenvolupament. → Causes psicosomàtiques: El pensament pot ocasionar una expressió oral anòmala, i els desordres en la paraula poden afectar al pensament. Els problemes emocionals en un nen poden produïr problemes tant en el seu comportament com en el seu llenguatge. Les interaccions socioafectives són molt importants per al desenvolupament del llenguatge en edats primerenques, ja que les interaccions anòmales predisposen tant a trastorn psicològics com lingüístics. En el diagnòstic d’un problema o alteració del llenguatge és necessari valorar el dèficit orgànic que existeix, així com els problemes psicològics que aquell trastorn orgànic pogués afegir.
