¡Descarga La religió a Hispània y más Apuntes en PDF de Filología hispánica solo en Docsity!
Document 24. La religió en la Hispània romana
- Pervivència de cultes preromans.
- Els cultes romans oficials a Hispana.
- Els cultes domèstics.
- Cultes orientals.
- El cristianisme.
- PERVIVÈNCIA DE CULTES PREROMANS
- Tradicionalment s’ha considerat que els aspectes relacionats amb cultes i creences tenen una major inèrcia al canvi cultural, més fàcil en aspectes externs o materials; en qualsevol cas és evident que no resulta fàcil generalitzar. Abans de l’arribada dels romans, en la península hi havia dos grans cercles de creences, la zona ibèrica, centrada en creences a- nimistes basades en la naturalesa , i la zona occidental, d’arrel indoeuropea, que no excloïa un cert sentit animista, però tendia a personificar més les forces naturals. En realitat coneixem mal la primera zona, normalment per deduccions iconogràfiques, la rà- pida adopció de la vida romana en aquestes regions dificulta la reconstrucció de la situació anterior. En canvi, la pervivència de déus i rituals indígenes en la part occidental de la península durant l’època imperial romana ens aporta una mica de llum. Però és una llum filtrada i possiblement tampoc fidel de la realitat completa anterior a la conquesta.
- Si durant el període republicà es mantenien vives bona part de les creences anteriors, entrants ja en l’Alt Imperi, en les regions meridionals i mediterrànies, aquests cultes entraren en ràpida decadència, coincidint amb una intensa activitat romanitzadora. Però en l’oest i nord peninsulars es mantingueren (fig. 1). Sovint s’arribà a l’assimilació indígena de cultes romans afins , en una mena de versió local; això explicaria, per exemple, l’ele- vat culte a les nimfes en Gallaecia , cultes romans continuadors d’anteriors veneracions als cursos d’aigua.
- L’administració romana va evitar el conflicte en temes cultuals, sempre que no qüestio- nessin el seu poder. Per això en el Baix Imperi encara serà possible trobar les darreres traces de la pervivència d’ancestrals cultes preromans en zones abruptes, mentre avan- çaven no ja els cultes romans sinó el cristianisme.
Exemple d’inscripcions hispanes amb menció de déus indígenes
1. Consagrado al dios Endovélico. Junia Elvina, en cumplimiento de su voto, Elvia Ybes, la madre a su hija cumplió el voto prometido con agrado ( CIL II, 136). 2. ¡Diosa Ataecina Turibrigense Proserpina! Por tu ma- jestad, te pido, ruego y suplico que tomes venganza del robo que se me ha hecho y de quien me quitó, robó e hizo desaparecer lo que está escrito a continuación: 6 capotes de lienzo, 2 camisas de mujer... [falta el final] ( CIL II, 462).
Fig. 1. Ara romana consagrada per Júlia Màxuma ( sic. Màxima) al déu lusità Endovèlic. Museu de Lisboa, segle II.
2. ELS CULTES ROMANS OFICIALS A HISPÀNIA
2.1. Les deïtats
- La religió romana oficial estava presidida en Roma pel Pontifex maximus durant la Re- pública, càrrec que acumulà a la fi August i darrera seu els emeperadors. L’ideari res- taurador d’August fomentà uns determinats cultes oficials, però la plebs romana mantenia els déus ancestrals de la primera comunitat de romans, déus de caire agrícola, com el Li- ber pater , versió plebea d’ Iuppiter optimo maximo , així com les deïtats femenines de Li- bera i Flora.
- El contacte amb el món grec, ja durant l’etapa republicana, va provocar, al seu torn, un procés de constant d’innovació , anomenat amb diversos termes: interpretatio (assimi- lació de divinitats externes al món romà) o evocatio (integració directa en el panteó romà de déus estrangers). D’aquesta forma, els hispans, quan adoptaven la religió romana, no ho feien com un tot tancat, adaptaven unes creences “romanes” que, en realitat, no eren immutables i que es trobaven en canvi gradual.
- Com a factor ideològic d’aglutinació i cohesió, en totes les províncies de l’Imperi, la re- ligió oficial estava conformada en honrar la Tríada Capitolina ( Iuppiter , Iuno i Miner- va ), els tres déus principals. Progressivament guanyà terreny el culte a l’emperador , du- rant l’Alt Imperi, limitat a emperadors ja morts; també prosperà el culte a les divae o emperadrius difuntes. De forma paral·lela, hi havia tota una sèrie d’abstraccions divines oficial, com la deessa Roma , o altres que beneficiaven la societat ( Fortuna , Concordia , etc.). També estaven els genis o numens que representaven entitats com un conventus jurídic o una colònia romana. És evident que aquest cultes tenien una sentit polític.
- És freqüent trobar en les ciutats importants evidències del culte als déus genuïnament greco-romans (fig. 2). Aquests cultes tenien un objectiu marcadament polític, perquè comportaven l’acceptació implícita de la superioritat de Roma, així com la participació dels membres en una realitat multiètnica de gran escala.
Exemples d’inscripcions hispanes i textos amb menció de déus genuïnament romans
3. A Júpiter Óptimo Máximo. Flavia Rufina, hija de Lucio, emeritense, flamínica de la provincia Lusitania e igualmente del colegio emeritense perpetuo y del municipio de Salacia, lo ofreció como regalo ( CIL II, 32= ILS 6.893). 4. Consagrado a Juno Augusta. En honor y recuerdo de Cecilia Januaria, Lucio Cecilio Epitynchano lo erigió de su propio dinero para su queridísima esposa ( CIL II, 4.081). 5. A Apolo Augusto, Vibia Trofima cumplió su voto con buen ánimo y con agrado ( CIL II, 1.403). 6. Al genio de la colonia Júlia Víctrix Triumphalis Tarraco, Lucio Minicio Aproniano, duumvir quinquenal, mandó erigirlo según su testamento por un valor de 15 libras de plata ( CIL II, 4.071). 7. A los hispanos que pedían licencia para fabricar un templo a Augusto en la colonia Tarraconense, se les concedió, lo cual sirvió después de ejemplo para las demás provincias (Tácito, Annales , 1, 78). 8. Al emperador César Tito Elio Antonino Augusto Pío, hijo del divino Adriano, nieto del divino Trajano Pártico, biznieto del divino Nerva, el colegio sacerdotal de los seviros au- gustales mirobrigenses consagró este monumento, estando la obra autorizada mediante un de- creto de los decuriones, a cargo de Marco Licinio Liciniano (Fita, F., 1912: BRAH , p. 229).
- Nombrosos déus protectors de la salut, les aigües, les activitats econòmiques o la guerra i la ultratomba van ser venerats a Hispània, encara que de forma desigual i de vegades sota sincretismes, associant-se a divinitats indígenes que més o menys ja com- plien aquesta funció abans de la conquesta.
- En el nord, on es veneraven els rius, es va expandir el culte a les Nimfes , deesses protec- tores de les aigües. Mercuri com a déu protector de l’artesanat també tingué cert ressò popular (fig. 2).
- ELS CULTES ORIENTALS
- Les relacions interprovincials van facilitar la difusió de les religions orientals. L’anhel u- niversal de protecció és clau per comprendre el seu èxit, en particular al llarg del segle II i, especialment, del segle III. Enfront del món de valors civils de l’Alt Imperi, poc a poc guanyaren la partida una sèrie de cultes diferents en origen i ritual. Aquestes religions, sovint les anomenem mistèriques (del grec mysteros , amagat), però amb un denominador comú: confortaven l’iniciat amb l’esperança d’una resurrecció en el més enllà, i ocasio- nalment, també amb una protecció en vida, aspectes absents en el panteó grecoromà, que era més distant en la relació entre deïtat i suplicant.
- El fenomen de propagació de les religions orientals va afectar el poble, però tampoc van faltar seguidors entre les elits, iniciant-se en aquest segment un debat entre racionalitat i tradició, d’una banda, i innovació, d’altra. Els emperadors van desenvolupar unes políti- ques contradictòries en aquest sentit, mentre uns apostaven per la continuïtat tradici- onal, altres com Hel·liogàbal, a principis del segle III, ho feien per la introducció com- pleta en Roma dels déus siris.
- Com en altres províncies, Isis i Serapis , déus d’origen egipci, van arribar aviat, p. e. en Empúries hi ha un recinte dedicat a Serapis que data de la segona meitat del segle I a. C., però aquests cultes van assolir un major ressò des del segle II. Isis , associada al cicle del renaixement de la vegetació, es documenta a València, Cabra (Còrdova) i Mèrida. Se- rapis (fusió tardana d’Osi-ris i Apis) va ésser especialment venerat en Panoias (Tras-os- Montes, Portugal) i Mèrida.
- Els sagnants cultes frigis també es testifiquen, particularment a Cíbele (incorrectament Cibeles, que és la forma castellana) en Lusitània, i d’ Atis en la Bètica i la Tarraconense. El conegut mausoleu romà de la Torre dels Escipions , proper a Tarragona, no representa als dos generals que arribaren a Hispània, com pretenia la tradició popular, les seves es- cultures eren dues representacions d’Atis.
- El déu persa Mitra es va propagar amb gran èxit entre les tropes, a causa del seu caràcter d’ invictus. El seu culte es desenvolupava en uns edificis especials, els mitreus, com els trobat a Mèrida o prop de Mataró. En aquests recintes l’iniciat simbòlicament moria per a renàixer al rebre la sang d’un bou sacrificat (fig. 3). Curiosament, el dia 25 de desembre es considerava el dia del naixement de Mitra; el dia del naixement de Jesús és força in- cert, segons les versions contradictòries dels mateixos evangelis, però es va fixar aviat en aquest dia proper al solstici i a la festivitat del mateix Mitra.
- Mariners, soldats i comerciants, més exposats als perills incerts dels viatges, foren moltes vegades els seus primers seguidors dels cultes orientals i, gràcies a la mobilitat d’aquests col·lectius, també els seus propagadors. Les classes populars, afligides per una creixent pressió social a mesura que es configurava el Baix Imperi, foren un camp abonat per la seva adopció
Exemples d’inscripcions hispanes amb menció de déus orientals
9. A Isis Señora. Marco Octavio Teófilo, liberto de Octavia Marcela Moderatila, hija de Marco, cumplió su voto con agrado ( CIL II, 33). 10. Al altísimo Hypsistos Serapis consagra el recinto sacro, incluyendo una gastra (cavidad circular) y misterios, el senador Gaio C. Calpurnio Rufino (Alföldy, G. 1995, MM , 36, p. 256). La inscripción se data c. 200 d. C. 11. Al dios invicto Mitra lo dedica Secundino ( CIL II, 5.366).
5. EL CRISTIANISME
- El cristianisme ha de considerar-se al principi com una més d’aquestes religions orientals i d’implantació tardana. Els seus orígens són una separació del judaísme. A Hispània arribaren algunes comunitats de jueus des de les repressions de les revoltes en temps de Neró i, especialment, de Vespasià, però en aquestes comunitats la religió hebrea no s’o- bria als gentils, per la qual cosa gairebé no es detecta la seva traça en la Hispània romana.
- La tradició cristiana considerà, en base a la Carta als Romans de Sant Pau, la presència d’aquest apòstol en l’extrem Occident ja en temps de Neró; en realitat, s’ha de matisar que el text només indica un desig de venir i no la seva materialització. No cal insistir que la tradició de Sant Jaume arribant a Galícia (i aturant-se en Saragossa) és només això, una tradició i no història. Durant els segles I-II no es documenta activitat de comunitats cris- tianes en Hispània, no és fins a finals del segle II que Ireneu de Lió (Gàl·lia) indica que hi ha ja alguns fidels a Hispània.
- La primera confirmació d’església organitzada en la península es troba en l’ Epístola 67 de Sant Ciprià , que data de mitjan segle III. Per tant, fou entre finals del segle II i la primera meitat del segle III quan el crisitianisme comença a introduir-se en Hispània i també a organitzar-se. La difusió del cristianisme es caracteritzà per una capil·laritat social , en la que jugaren diversos factors. La repressió de les revoltes jueves dispersà petites comunitats d’aquesta nacionalitat fins i tot per occident; en alguns casos contenien alguns conversos a la nova fe. Més encara, els comerciants i els soldats hispans que sor- tien fora podien tornar convertits per altres companys d’ofici, o reforçar-se amb els seus homòlegs que visitaven Hispània; el nou culte no era un fet exclusiu d’una única capa social. L’anàlisi de la documentació disponible qüestiona el pretès origen africà del cris- tianisme hispànic (segons aquesta teoria hauria arribat via nord d’Àfrica), i poden ésser vàries les procedències dels primers cristians aquí arribats.
- Les ciutats van acollir als primers fidels, des d’aquests llocs, progressivament, es va anar propagant pel medi rural, fins aconseguir, de vegades en dates tardanes, els districtes muntanyosos i apartats (d’aquí l’origen del terme pagà: paganus era aquell que vivia en un pagus o partida agrícola que diríem avui).
- Durant la segona meitat del segle III el cristianisme va créixer a Hispània fins assolir un notable arrelament. Com en altres parts de l’Imperi es va veure afectat per les perse- cucions. Al voltant de l’any 250 l’emperador Deci va obligar tots els habitants de l’Im- peri a la possessió d’un libellus , document que certificava la seva participació en ritus pagans. La negativa va generar alguns màrtirs, però van ser molts més els fidels que van cedir o, simplement, van comprar aquest document a un sacerdot pagà i van enllestir el tema. Després van ser qüestionats i acusats de libellatici o lapsici pels resistents. Entre els que havien tingut un lapsus (caiguda en la fe) es trobaven Basílides i Marcial, bisbes de Lleó-Astorga i Mèrida, respectivament; els seus propis fidels arribaren a l’extrem de
Félix; nuestra Calahorra presentará a los dos que veneramos. Barcelona se elevará apoyada en su ilustre Cucufate... La ciudad capital de los lusitanos (Mérida), transportadas por Cris- to las cenizas de la adorada virgen, las depositará junto al ara misma; se gozará igualmente de llevar en su regazo la sangre de Justo y Pastor, dos cuerpos, dos sepulcros, dos tesoros."
Prudenci, Peristephanon , 4.
Elements per a un comentari:
Prudenci (348- c. 410) va ésser un hispà que abandonà la carrera administrativa per dedicar-se a la literatura i és representatiu de la vitalitat que encara mantenien algunes ciutats, com la seva Barcino natal. Prudenci arribà a ésser un dels més grans poetes llatins cristians i en el Periste- phanon lloa els màrtirs d’Hispània, exposant en vers uns fets que havien passat un segle abans. En altra obra del mateix autor, el contra Symmachum , reflecteix la resistència d’alguns cercles aristocràtics pagans.
a) Prudenci cerca associar a cada ciutat uns màrtirs emblemàtics. Narra episodis tan coneguts en- tre els fidels del moment que de molts es pot permetre ometre el seu nom, aquest ja el completa- ran els seus lectors.
b) Les tres perles tarraconines són el seu bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi, cremats vius el 259 en l’amfiteatre d’aquella ciutat, en el marco de la persecució decretada pel emperador Valerià. En les ruïnes de l’edifici encara són visibles, damunt l’arena, els fonaments d’una esglé- sia visigoda de finals del segle VI i, al seu damunt, les restes d’una església tardoromànica del segle XII, aixecades en el seu record.
c) Els dos màrtirs de Calahorra són Emeteri i Celedoni, dos soldats de la Legio VII Gemina víctimes de la persecució de Dioclecià. La ciutat riojana mantenia un actiu paper en la vigilància de vàscons i pobles pirenaics mal romanitzats. Altra víctima del mateix cos fou el centurió Marcel. San Cucufate (en català Sant Cugat), va ésser un màrtir relacionat amb Barcelona).
d) La verge emeritense es Santa Eulàlia. La narració, guarda pel final, busca un efecte emotiu i es clou amb els dos nens màrtirs de Complutum (Alcalà d’Henares), Just i Pastor.
