¡Descarga Apunts hispania antiga y más Apuntes en PDF de Filología hispánica solo en Docsity!
Unitat 10. Els pobles preromans del centre i oest peninsular
- Els vacceus.
- Els vettons.
- Carpetans i òlcades.
- Els lusitans.
- Els cèltics meridionals.
Fig. 1. Situació general dels pobles del centre i oest de la Península.
- ELS VACCEUS
- Els vacceus es situaven a occident dels celtibers,un territori definit per un conjunt de ciutats fortificades (oppida) distribuïdes a distàncies regulars, amb afinitats lingüístiques i culturals entre elles (fig. 1). Els lligams amb Celtibèria també eren remarcables, durant les guerres de conquesta romana els vacceus foren els aliats clau que subministraven aliments als celtibers, d’aquí els constants atacs romans ja a mitjans del segle II a. C. a la zona vaccea.
- El medi físic diferia notablement, però, de la Celtibèria: front el caràcter serrà d’aquesta, els vacceus ocupaven les fèrtils planes del Duero Mitjà, un espai d’uns cinquanta mil quilòmetres quadrats que inclou les actuals províncies de Valladolid, sud de Palència, oc- cident de Burgos, nord de les de Segòvia, Àvila i Salamanca i l’est de les de Zamora i
Lleó. El panorama històric previ als vacceus és variat, prop de Valladolid s’havia desen- volupat, a principis del primer mil·lenni a. C., la cultura de Soto de Medinilla, una for- mació de l’edat del bronze final que es caracteritzava pels poblats formats per agrupa- cions de cases circulars construïdes amb materials peribles. Les poblacions de l’horitzó Soto de Medinilla començaven a intensificar l’agricultura i, en la fase final, ja coneixen l’ús del ferro.
- La cultura vaccea pròpiament dita arrenca a començaments del segle IV a. C. amb l’emergència de ciutats fortificades, l’adopció de ceràmiques clares modelades a torn amb pintures negres (possiblement manllevades de Celtibèria) i l’adopció del ritual social del vi. Algunes representacions: com la perspectiva zenital dels animals (fig. 2a), també són comuns amb Celtibèria (fig. 2). Aviat es van desenvolupar nuclis importants proto- urbans, com Intercatia (Paredes de Nava, Palència), Pallantia (prop de Palència), Cauca (Coca, Segòvia) i molts altres, que es convertiren, a la llarga, en ciutats romanes.
- Les excavacions efectuades en el darrer decenni en Pintia (Padilla de Duero, Valladolid) permeten començar a conèixer en propietat una d’aquestes ciutats. Pintia tenia un pe- rímetre d’unes 25 hectàrees, i estava envoltada per una doble muralla de tovots amb un fossar entre ambdós recintes. A l’interior, les seves cases eren rectangulars o trapezoïdals, construïdes amb base de pedra i parets de tovots i es subdividien en dues o tres estances.
- Allò que va cridar més l’atenció dels escriptors antics fou la peculiar organització política dels vacceus i l’adjudicació col·lectiva de les terres agrícoles. L’agricultura es consi- derava un dret de subsistència comunal i les formes de riquesa aristocràtica passaven per l’acumulació de ramats i objectes metàl·lics, punts en comú amb altres pobles del centre i oest peninsular (fig. 5b).
- A les necròpolis els difunts eren cremats i dipositats en urnes, amb acomiadaments que incloïen rituals del vi. A l’igual que els vettons, les tombes es marcaven amb una pedra dreta (fig. 2b) a mode d’estela primitiva, les tombes no es superposaven, s’organitzaven en cercles amb espais no ocupats entre ells, que permetien el seu creixement; l’explicació és que aquests cercles reproduïen l’organització social dels grups que l’havien caracte- ritzat en vida.
- Si altres elements són comuns, era singular el seu ritual d’exposició als voltors dels cadàvers dels caiguts en combat, a fi de facilitar l’elevació de les ànimes dels difunts, segons ens relata Claudi Elià (10, 22).
El col·lectivisme vacceu
Entre los pueblos limítrofes de los celtíberos uno de los más adelantados es el de los vacceos; estas gentes reparten anualmente las tierras que poseen entre sus miembros, dis- tribuyendo las cosechas de acuerdo con las necesidades de cada cual y condenando a muer- te a quienes ocultan o guardan para sí lo que no les corresponde.
Diodor de Sicília 5, 34, 3.
Elements per a un comentari:
a) Per a Diodor els vacceus figuren entre els veïns més avançats dels celtibers, gràcies al seu original accés col·lectiu a la terra. L’origen d’aquest sistema pot ésser la propietat tribal que, en compte de derivar cap a una fragmentació en favor de famílies nuclears, es manté cohesio- nada, una organització arcaica i simple. La llei referent al seu compliment és rigorosa, tal ve- gada perquè el mecanisme està ja entrant en crisi quan escriuen Diodor o les seves fonts.
- Necròpolis de poblats com La Osera o Las Cogotas (Àvila) reflecteixen les agrupacions gentilícies en els grups de tombes separats per espais lliures, i les jerarquies per la riquesa de les armes. La presència de tresors (fig. 5b), en una regió que no conegué la moneda fins a la plena implantació romana, indica el pes d’una aristocràcia eqüestre, que no dubtà en ésser aliada del romans en les guerres contra els seus veïns. El concepte d’estat urbà no es trobava aquí desenvolupat, a diferència de la Celtibèria, la seva societat sembla res- pondre a uns elemental divisió entre camperols i guerrers. L’accés a les armes donaria prestigi i es plasmaria en l’acumulació de ramats i objectes preciosos (fig. 5).
- Algunes fonts anomenen nuclis vettons a Helmantica (Salamanca) i Turgalium (Trujillo, Càceres), però aquests semblen ésser nuclis que es romanitzaren i potser no eren els més destacats abans de la conquesta. S’ha intentat ajustar els límits dels vettons literaris al de la manifestació escultòrica dels verracs (fig. 4), unes rudimentàries talles d’animals en pedres molt dures, relacionables amb grups ramaders. La influència tècnica podria venir de Turdetània, però la datació dels verracs no està gens aclarida, alguns semblen tardans i la seva pervivència en ambients romans, inclòs els inicis del Baix Imperi, està provada. Els més coneguts són el conjunt anomenat “Los toros de Guisando” (fig. 4), molts s’han desplaçat del seu lloc original en l’edat Medieval o Moderna, però la troballa a la ma- teixa Àvila d’un exemplar in situ (fig. 4) confirma altre troballa, gairebé centenària, d’una d’aquestes escultures en la porta del castre de Las Cogotas. En ambdós casos s’evidencia el simbolisme de fita protectora en una zona de pas. Avui dia es consideren fites senyalitzadores d’entorns de pas de ramats.
Fig. 4. Esquerra: conjunt de verracs conegut com “Los toros de Guisando” (El Tiemblo, Avila); dreta: verrac in situ localitzat en l’excavació de la Porta de San Vicente, anterior a les muralles medievals d’Avila.
Fig. 5. Esquerra: esquema de la societat gentilícia guerrera vettona; dreta: tresor d’Arralbe (Zamora).
3. CARPETANS I ÒLCADES
3.1. Els carpetans
- Al sudoest dels celtibers s’estenien els carpetans, centrats a la vall del Tajo (fig. 1). La seva cultura només ha sigut entesa en dates properes i sembla mantenir certa inèrcia des de l’edat del ferro, encara que en el segle IV a. C. es propagà el coneixement de la cerà- mica modelada a torn des del món ibèric, que s’adaptà a tradicions locals (fig 6). En realitat, la falsa imatge de retard cultural carpetà provenia de la seva comparació militar amb els celtibers i de la poca informació que tenim d’ells a les fonts, un cop conquerits pels romans ja en el primer quart del segle II a. C. No obstant, sembla que havien desen- volupat monarquies locals, comparables a l’entorn ibèric.
- Carpetans van ésser alguns nuclis que posteriorment van arribar a ser importants ciutats romanes, com Complutum (Alcalá de Henares) o Toletum (Toledo), però no sabem del cert el grau de vida urbana que assoliren en època preromana.
Fig. 6. Vas de ceràmica a torn pintada i estampada procedent del Cerro de las Cabezas (Valdepeñas, Ciudad Real), inicis del segle III a. C. Les ceràmiques estampades són comuns a vettons, carpetans, cèltics, lusitans i galaics, i po- den combinar-se, com en aquest cas, amb pintura.
3.2. Els òlcades
- La divisió senzilla de grans grups en la Meseta podria haver estat una mica més complexa si considerem altres grups mal documentats, potser celtibèrics o emparentats amb ells. A orient dels carpetans, en les serranies a cavall del Guadiana, Tajo i Xúquer es si- tuarien els mal coneguts òlcades, la poca informació que tenim d’ells procedeix prin- cipalment de les guerres que el cartaginès Anníbal desenvolupa en la zona.
- ELS LUSITANS
- A l’oest dels vettons, s’estenia una extensa regió: Lusitània. Es tractava d’un país verte- brat a un costat i a l’altre de la meitat inferior del riu Tajo, amb el límit nord en el Duero i el límit sud en el Guadiana. Aquesta regió no equival a la totalitat de l’estat modern de Portugal (en l’Antiguitat al nord del Duero eren Galaics, al sud del Guadiana eren Cèltics, una denominació genèrica), però afegia, en canvi, la quasi totalitat de la comunitat espanyola d’Extremadura (fig. 1). Seria injust recordar els lusitans només per la seva bel·licositat, com fan les fonts literàries, en realitat el registre arqueològic mostra un panorama cultural divers i presidit pels regionalismes, lògic en un territori gran que surt que roman en la Protohistòria.
- No s’ha de perdre de vista que el concepte lusitans és una creació romana, que tot just es va formar en el moment de conquesta per unir comunitats davant d’un perill comú. Dit d’altra forma més planera, els habitants d’aquella extensa regió possiblement no tenien consciència de formar cap nació o cultura comuna, senzillament vivien en poblats que s’agrupaven en entitats d’abast comarcal i poca cosa més, amb noms com: poesusi, ta- pori, seani, turduli veteres, etc., que eren els autèntics referents organitzatius indígenes a
Elements pel comentari:
a) Els escriptors antics distingeixen clarament entre guerra convencional, en la que l’enemic passa a ser hostes, i pillatge (llatí: latrones, grec: lestai). A principis del segle XX s’abusà de l’a- nacrònica comparació del lladronici antic amb el bandolerisme vuitcentista, inciat com un conflicte antinapoleònic i que ve perviure per altres motius de crisi social decimonònica.
b) Repareu com no tots es convertien en latrones: el text insisteix que només ho feien els més pobres i joves, ambdues coses van unides en els sistemes parentals d’accés a la propietat, la col- lateralitat i l’edat són determinants en la transmissió de l’estatus. La inexistència de mecanismes col·lectius, com el vacceu, agreugen el problema, que aconsegueix el seu màxim en la Lusitània, encara que també s’intuïa en el mercenariat dels vettons. A més la concentració de riquesa en po- ques mans, com suggereixen els ramats d’Astolpas, sogre de Viriat, devia aguditzar la situació.
c) El lladronici alleugera cíclicament les tensions internes, projectant els desposseïts a l’exterior, en particular a la rica Turdetània, on poden actuar de mercenaris o, simplement, robar ramats. Quan els romans van fixar una frontera la tensió devia augmentar. Quan els romans oferiren so- lucions que implicaven estabilitat agropecuària, les bandes lusitanes deposaven les armes.
- ELS CÈLTICS MERIDIONALS
- En l’extrem suroccidental de la península, en el curs inferior del Guadiana, es menciona la presència de celtes (fig. 1). Cèltica seria, doncs, el nom simple de la regió més meri- dional de Portugal, l’Algarve actual. Altres grups ocuparien les Beires portugueses i també la zona espanyola entre els rius Betis i Anas coneguda com Betúria (fig. 1). La seva cultura material (punyals d’antenes, vasos impresos...) connecta amb elements del centre peninsular (fig. 7a), més que no pas amb el proper Guadalquivir.
- Algunes fonts distingeixen una Betúria Cèltica (nord de la província de Huelva i sud de la de Badajoz) d’una Betúria Túrdula (a cavall de Còrdova i Ciudad Real). Part dels nu- clis antics de la zona tenen un nom d’arrel inequívocament cèltic, com Nertòbriga (Fre- genal de la Sierra, Badajoz); curiosament, hi ha una altra Nertòbriga en Celtibèria.
- Dels túrduls resulta difícil indicar una adscripció més precisa, si eren ibers o celtes. La seva menció en Andalusia podria connectar amb moviments migracionals procedents de la costa atlàntica portuguesa, pròxims a Conimbriga (Coïmbra), on es mencionen uns tur- duli veteres, nom confirmat per la troballa d’un pacte d’hospitalitat en el Castro da Senhora de Saúde (Pedroso, Portugal) i datat l’any 7 d. C. Pel camí potser haurien ocupat part de la “Cèltica”. Es tractaria de migracions que esdevindrien, a la fi sedentàries, al marge dels famosos latrones lusitans, que semblen una activitat més específica.
Fig. 7. Esquerra: armes i vasos de la Betúria cèltica espanyola; dreta: ara romana de l’Alt Imperi dedicada al déu lu- sità Endovèlic: “A Endovèlic (li dedica) Júlia Màxuma (sic. Màxima)”, Museu Nacional d’Arqueologia de Lisboa.
