¡Descarga El Lenguaje: Su Especificidad y Evolución - Prof. 984 y más Apuntes en PDF de Lingüística solo en Docsity!
Tema 1 - EL LLENGUATGE.
1. ESPECIFICITAT DEL LLENGUATGE.
Hi ha molta diferència entre llenguatge/comunicació animal i humà (és específic nostre).
És específic nostre pq els signes lingüístics són arbitraris (depèn de la relació de significat “house” “casa” amb el significant “lloc on es viu”). Característiques de l’arbitrarietat:
- Entitats abstractes : depèn de la societat.
- Parla desplaçada : la capacitat del llenguatge permet transmetre el coneixement i la cultura.
- Doble articulació : amb pocs fonemes tenim moltes unitats dotades de significat(/a/ no té significat però si diem “a casa” sí).
- Creativitat : amb un nº limitat de “regles” podem crear nº de paraules i textos il·limitat.
- Ús metalingüístic : podem utilitzar el llenguatge per a parlar sobre el llenguatge.
Propietats del llenguatge (Hockett):
- Economia : quantitat limitada de sons.
- (^) Creativitat : crear paraules i textos il·limitats amb regles limitades.
- Simbolisme : capacitat del llenguatge a remetre a entitats fora del llenguatge.
- (^) Introducció històrica.
- Tradició gramatical (dels grecollatins): les bases de la lingüística moderna naixen amb Saussure (princ S.XX). Era neogramàtic (fan comparatisme). Es fa:
- (^) Estudi del sànscrit (Índia): aproximació a l’estudi del llenguatge.
- Positivisme: dades científiques comparades (S.XIX).
Evolucionisme: es comparen llengües per veure la relació (darwinisme).
- Romanticisme: es valora el passat (la història). Interès per textos de les antigues llengües germàniques.
El sànscrit va morir com a llengua (només ús religiós).
F.Schlegel va comparar sànscrit amb llatí, grec i alemany i va trobar semblances.
El 1er idioma és l’idioma, però s’ha deduït que pot haver desplaçat a altres llengües que havien abans al territori mediterrani.
- 2 teories per a explicar açò:
- Teoria del arbre genealògic : les diferents llengües indoeuropees es van formar a partir de la disgregació d’una llengua mare (l’originària, es diu per a explicar les semblances entre llengües d’una mare no comprovada). El pas del temps fa que estes llengües es separen i es disgreguen.
- Teoria de les ones : les llengües no són uniformes (es parteix d’una llengua que té diverses varietats geogràfiques. Qualsevol innovació pot partir d’un punt i anant estenent-se –com quan es tira una pedra plana a l’aigua- ). La llengua va estenent-se a altres llengües i debilitant-se.
Dificultats del mètode comparatista:
- Partien de l’escriptura (com q la llengua escrita és més conservadora que l’oral es fixaven en el canvis de lletres).
- Es comparaven llengües a partir de dades heterogènies (ex. des del punt de vista temporal grec, llatí, sànscrit...).
Principals aportacions del comparatisme a la llengua moderna:
- Llei fonètica : explica l’evolució de les llengües i les seues semblances.
- Diferencia entre llengua i dialecte (s’entén millor): al principi té connotació despectiva, però una llengua és un dialecte destacat.
- Preveure les diferencies graduals entre les llengües veïnes : dos paraules iguals en dos idiomes i no saber de quin ve.
- Descobrir que les estructures gramaticals no són iguals a totes les llengües : les del llatí o grec no són iguals a totes les llengües.
- Principis fonamentals de la lingüística moderna.
1.3.1. Llenguatge i comunicació.
Jakobson va adaptar un model al llenguatge que procedia de les telecomunicacions, ja que el llenguatge serveix per a comunicar.
Hi ha tres estats de llengua i hi ha unes raons per a açò, però la lingüística no es basa en això (en canviar d’un estat de llengua a altre).
La llengua té una existència sincrònica (parlem del català d’ara, no del del segle XV).
Tot i no conèixer la història de la llengua podem parlar, ja que tenim unes regles que seguim.
Quan passem d’un estat de llengua a un altre no és la substitució d’un sist. Homogeni a altre també homogeni. Ex: caiguda de la “m” final pq va passar a ser llatí col·loquial i va tardar en consolidar-se.
[ nunquam mai // iam ja // portam porta ]
1.3.6. El llenguatge com a estructura.
La llengua és una estructura en que cadascuna de les unitats està relacionada amb les altres. La seua relació és d’oposició (és diferent a altres sons o paraules). Les unitats de llengua tenen sentit en la mesura que s’oposen a les altres. Ex: la lletra “a” és diferent i oposada a la “e” i a la “o”...
- Principals models lingüístics.
1.4.1. La gramàtica tradicional.
Característiques:
- Vocació filològica: pretén facilitar l’accés a les llengües clàssiques, amb la finalitat de que aquest coneixement fóra per estudiar la cultura i la literatura llatina i grega.
- Caràcter normatiu: dóna regles per a parlar i escriure correctament.
- No hi ha un mètode explícit de com s’ha d’analitzar el llenguatge.
- Semanticisime: distincions gramaticals a partir de distincions semàntiques.
En la gramàtica tradicional es barregen molt nivells de llenguatge sense haver-hi clara distinció entre uns i altres. LA g.t. no és un tractament immanent del llenguatge (no és un llenguatge perquè siga un estudi per si mateix, sinó per a escriure, llegir, estudiar llengües...). No s’estudia des de dins atenent a les pròpies categories.
En la gramàtica es fixava en l’estructura llatina i grega, però s’ha d’analitzar la d’avui en dia com cosa nova. Les llengües allunyades del llatí i del grec no tenen les mateixes característiques.
El positivisme : fica en dubte la gramàtica tradicional. Cal atendre només a les dades que es poden constatar (veure i mesurar). Ex: vestit de llana / viatge a València / viatge de València.
En relació amb el positivisme està el formalisme(a la forma, a allò que es veu; que només s’ha d’atendre a les diferències formals).
Es qüestionarà el semanticisme de la gramàtica tradicional (no hi ha molts tipus de cap cosa si no es demostra, hi ha que buscar el significat únic).
1.4.2. L’estructuralisme.
L’ estructuralisme és la primera aproximació al llenguatge immanent. El llenguatge és una estructura. Les llengües s’han d’estudiar des de dins, des de les seues categories. Té un mètode inductiu (s’estableixen regles segons aspectes generals a partir de les dades particulars). Té dos formes:
- Tradicionalisme europeu : bases del llenguatge segons Seasseu.
- (^) Tradicionalisme txec.
Aportació de l’estructuralisme americà: l’anàlisi dels constituents immediats (analitzar sintàcticament. Ex: SN + SV).
Distribucionisme (EEUU): mètode formalista (s’ha d’ordenar i demostrar les estructures lingüístiques). Els sintagmes en una oració es distribueixen segons l’ordre. Ex: SN va davant del Verb. Al principi no hi havia etiquetes per a les distribucions , després sí.
Conductisme : estudi del comportament humà. Davant un Estímul jo en faig una Resposta (Acció - Reacció).
1.4.3. La lingüística generativa.
L’estructuralisme americà plantejava dos problemes:
- Model conductista : era massa simple.
- No es podien analitzar els elements discontinus.
- L’estudi del llenguatge no es pot separar de la seua funció cognitiva i comunicativa, per tant, es basa en l’ús.
- Categorització (es tracta d’ordenar, es basa en Aristòtil). Es basa en:
- Trets necessaris : per a que s’incloga un element en una categoria s’han d’incloure tots els trets característics.
- (^) Trets suficients : per a estar en eixa categoria han de tindre uns elements suficients.
- El llenguatge té una natura simbòlica (fa funció de significat). No es pot separar el significat de ka gramàtica (pq tb té significat). Si tenim dos estructures gramaticals diferents, també tenim dos significats diferents. Ex:
He sent a letter to Mary.
He sent Mary a letter.
Al canviar els sintagmes, canvia el significat, pq “Mary” passa de ser CI a CD, encara que el significat nosaltres l’entenguem d’una manera (igual que els generativistes. Els cognitivistes diuen que si quelcom canvia, el significat ja canvia).
- No hi ha límits discrets entre nivells de llenguatge (com semàntica i pragmàtica, o semàntica i gramàtica – està fent-se, no està tancada-). Hi ha altres oposicions com sincronia i diacronia, competència (el saber) i actuació (les accions), denotació i connotació... no s’han d’entendre d’una manera excloent.
[COMENTARI TEXTOS TEMA 1 APUNTS ]
