¡Descarga Materials OCE Joan Lluís y más Apuntes en PDF de Teoria del Estado Constitucional solo en Docsity!
Marcel Mateu Vilaseca Joan Lluís Pérez Francesch
Índex
.1 Concepte i evolució de l’Estat. 1.. El concepte d’Estat. 2.. Els elements constitutius de l’Estat. 3.. Tipus d’estat. 4.. La formació i evolució de l’Estat. .2 La constitució i el constitucionalisme. 1.. Origen i evolució del constitucionalisme. 2.. (^) Concepte, contingut i funcions de la constitució. 3.. Elaboració i reforma de la constitució 4.. La garantia jurisdiccional i la interpretació de l’ordenament jurídic conforme a la Constitució.
.3 La Constitució espanyola i les altres fonts del Dret (aquest apartat no entra a examen però es recomana una lectura a títol informatiu) 1.. L’ordenament jurídic i el sistema de fonts. 2.. La Constitució com a norma jurídica suprema. 3.. La llei i les normes governamentals amb rang de llei. 4.. El reglament. 5.. Els tractats internacionals i el dret comunitari. 6.. L’Estatut d’autonomia i l’ordenament jurídic autonòmic.
.4 Els principis estructurals de la Constitució espanyola:
1.. La forma d’Estat: l’estat social i democràtic de Dret. 2.. La forma de govern: la monarquia parlamentària. 3.. La forma d’organització territorial: l’estat de les autonomies.
- La garantia jurisdiccional de la supremacia normativa de la Constitució mitjançant la figura del Tribunal Constitucional.
- Les fonts del dret, a partir de la Constitució com a norma jurídica suprema i com a norma normarum , és a dir, norma que estableix els criteris generals i procediments per a l’elaboració de les altres normes de l’ordenament jurídic. - Els principis estructurals de la Constitució espanyola: la forma d’estat (estat social i democràtic de dret), la forma de govern (la monarquia parlamentària) i la forma d’organització territorial (l’estat de les autonomies).
Objectius
En els materials didàctics d’aquest mòdul trobareu els continguts i les eines procedimentals per a assolir els objectius següents:
- – Comprendre el concepte i de l’evolució de l’estat com a forma d’organització política de l’edat moderna i contemporània.
2.- Aproximar-nos als elements constitutius de l’Estat: poder sobirà, poble, territori,
3.- Analitzar l’origen i evolució del constitucionalisme, des de les revolucions liberals fins els nostres dies.
4.- Estudiar el fenomen de l’Estat constitucional, la seva evolució i els seus problemes més importants, a fi i efecte de copsar les implicacions que aquest concepte presenta avui en dia.
5.- Determinar com s’elaboren i es reformen les constitucions, en què consisteix la superioritat normativa dels textos constitucionals, els mecanismes de garantia d’aquesta jerarquia suprema, i els criteris d’interpretació de l’ordenament jurídic segons allò establert a la Constitució.
6.- Saber quins són els tipus de normes que formen l’ordenament jurídic l’espanyol, les seves principals característiques i llurs relacions.
7.- Estudiar les característiques i funcions dels principis constitucionals bàsics o estructurals de la Constitució espanyola (les decisions fonamentals del poder constituent ).
El poder polític ve dotat de l’atribut de la sobirania. Un autor que va expressar a la perfecció aquest concepte és Bodin^1 , al segle XVI: “sobirà és aquell poder suprem sobre ciutadans i súbdits no sotmès a les lleis”. Ens ve a dir que qui és sobirà fa la llei, és la font del dret, és la justificació darrera del poder polític establert, i no ha de demanar permís a ningú per a imposar les seves decisions. La sobirania és un concepte que ha anat evolucionant al llarg de la història, com a font de legitimació del poder polític existent, primer situat en mans del monarca, més tard en la nació o en el poble^2. Avui, des d’un punt de vista democràtic, el titular originari de la sobirania, entesa com a poder il·limitat de creació i justificació de l’Estat és el poble, que exerceix aquesta sobirania mitjançant l’establiment i la ratificació d’una constitució, la qual regula els poders constituïts de l’Estat.
El concepte de sobirania té una doble accepció. Ara acabem de parlar del sentit “intern” del concepte (com a poder suprem sobre els ciutadans ), però n’hi ha un altre que podem dir-li “extern” ( sobirania com a independència ) o més propi de les relacions internacionals entre Estats sobirans. La sobirania com atribut màxim del poder estatal apareix lligada a la inexistència d’un ordre mundial supraestatal plenament coactiu, de manera que els estats apel·len a la seva independència per tal de reivindicar una igualtat teòrica entre ells i alhora llur independència.
B) El poble.
Cal diferenciar poble i població. El primer és un element constitutiu de l’estat format pel conjunt de ciutadans, que són aquelles persones que gaudeixen del vincle jurídic de la ciutadania o nacionalitat. La població en canvi, és un concepte més ampli, ja que està integrada per totes les persones residents en aquell estat a més dels ciutadans, és a dir, els estrangers i apàtrides.
L’estat exerceix la seva sobirania sobre tota la població que es troba al seu territori, però cal destacar que el regim jurídic és divers: només els ciutadans tenen tots els drets; els altres poden veure com alguns drets els són restringits, especialment els de més contingut polític, com el dret de sufragi o l’accés a alguns càrrecs públics.
(^1) Jean Bodin (1529-1596) és conegut per la seva formulació d’un concepte modern de sobirania] (^2) En les monarquies absolutes, el rei és sobirà per la gràciae Déu].
C) El territori El territori és l’àmbit espacial de competències de l’Estat , o, en paraules de Kelsen^3 “l’àmbit de vigència d’un ordre jurídic” on exerceix la seva sobirania. El concepte jurídic de territori és més ampli que el concepte físic, en el sentit que a banda de la terra ferma (en el cas espanyol el territori peninsular, les illes Balears i les Canàries, altres illots petits, i les ciutats de Ceuta i Melilla) compren el mar territorial (la zona adjacent a la costa fins a 12 milles) i la columna d’aigua fins el subsòl marí, així com l’espai aeri sobre la terra ferma i el mar territorial 4.
No es poden considerar parts del territori “la plataforma continental” (el subsòl situat fora del mar territorial fins una profunditat de 200 metres) o la zona econòmica sobre les quals els estats tenen normalment drets d’explotació de recursos naturals i de pesca (la columna d’aigua de 200 milles de distància del límit del mar territorial). D’altra banda, les ambaixades en estats estrangers i els vaixells i avions quan estan en aigües o en espai aeri internacional no es poden considerar tècnicament part del territori de l’estat, però hi té vigència l’ordenament jurídic d’aquest estat, i se’ls hi aplica el principis d’immunitat i d’extraterritorialitat 5.
1.3. Tipus d’estat Segons les interrelacions entre dos dels elements constitutius de l’estat (el poder i el poble) podem arribar a la conclusió que al llarg de la història i avui mateix els tipus d’estat es poden considerar de dues classes: els estats democràtics i els no democràtics o autocràtics. L’estat democràtic és aquell en el qual la sobirania resideix en el poble, entès com a conjunt de ciutadans, que llur voluntat determina la manera de ser del poder polític establert. Per tant la forma d’estat no és democràtica quan la sobirania no resideix en el poble o quan aquest no pot exercir plenament tots els seus drets per a configurar l’ordre establert. També cal tenir en compte que en la interrelació territori/poder polític es pot arribar a una conclusió similar. En els Estat plurinacionals,
(^3) L’austríac Hans Kelsen (1881-1973) és un dels juristes més importants del segle XX. (^4) l territori és l'àmbit físic sobre el qual recau la sobirania estatal. 5
secularització que permetrà separar la religió de la política, la qual cosa significarà que aquesta es legitimarà per si mateixa i que l’estat com a organització no estarà subordinat a l’Església. L’Estat absolut serà la primera forma d’estructura estatal. Li diem absolut perquè persegueix la concentració de tot el poder polític, passant de la poliarquia medieval a la monarquia del món modern. El Rei és una institució emergent, que trenca els antic vincles feudals (les relacions de vassallatge) i es comença a relacionar directament amb els seus súbdits. El Rei serà així el titular de la sobirania, i entorn el seu poder s’edificarà l’estat. Aquest poder no necessita la religió, sinó que com va teoritzar Maquiavel (1469-1527) es justifica per si mateix, té les seves pròpies regles de funcionament, i es valora l’èxit en la capacitat d’accedir i mantenir-se en el poder^8. L’estat necessita un Príncep que imposi un ordre, que sàpiga fer servir la força però també cercar el consentiment dels súbdits. Una mica més tard el francès Jean Bodin (1529-1596) en definir la sobirania va posar de manifest el caràcter hegemònic del poder estatal , com a poder comú a les diverses famílies o sectors socials. Per la seva banda, l’anglès Hobbes posarà de manifest el caràcter irresistible del poder estatal, la seva capacitat d’imperium per tal de generar un ordre per la convivència 9. Aquest autor, a la meitat del segle XVII en el context de les tensions per tal d’establir un nou ordre a Anglaterra, defensa al seu Leviatan (1651) la creació d’un estat fort per tal de superar la guerra civil, a partir d’un contracte de submissió dels súbdits.
Aquesta primera formulació de l’estat com a estat absolut es fa realitat històricament en allò que s’ha anomenat estat-nació –Anglaterra, França- on les lleis van tenint progressivament un caràcter més territorial que personal, tot creant-se ensems un àmbit de comerç cada vegada més lliure dins el si de les fronteres.
A partir del segle XVII les concepcions contractualistes i jusnaturalistes, entre d’altres que estudiarem a l’apartat següent , posaran les bases del constitucionalisme. Les revolucions liberals o burgeses portaran com a conseqüència l’establiment d’un estat liberal, limitat, per una Constitució, per un reforçament del Parlament com a òrgan que frenarà el poder del Rei, per la separació i control dels poders estatals i per
(^8) Maquieavel, el florentí Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, autor d’El Príncep (1513) va ser di plomàtic, funcionari públic, filòsof polític i escriptor. (^9) Thomas Hobbes (1588 -1679). El seu llibre el Leviatan és considerat el primer tractat modern de filosofia política.
la garantia dels drets i llibertats dels ciutadans. Aquesta és l’aposta del constitucionalisme de la tradició liberaldemocràtica, que comentem a continuació.
**2. La constitució i el constitucionalisme.
- Origen i evolució del constitucionalisme.**
Començarem pel concepte i origen del constitucionalisme, i exposarem després els seus fonaments ideològics i la seva evolució històrica (les revolucions liberals d’Anglaterra, Estats Units d’Amèrica i França, el segle XIX a Europa i la democratització i l’extensió del constitucionalisme al s. XX).
A) Concepte i origen del constitucionalisme.
El constitucionalisme és un moviment ideològic, polític i jurídic, que propugna una forma d’organització política basada en la limitació del poder –i per això s’oposà en els seus orígens a l’absolutisme i es vinculà amb el liberalisme- i en la garantia de la llibertat i els drets individuals. La llibertat apareix com a gran valor a desenvolupar mitjançant l’aprovació de constitucions. Per tal d’entendre el constitucionalisme i les idees de fons que defensa és determinant recordar el famós article XVI de la Declaració de drets de l’home i del ciutadà (1789) , aprovada durant la revolució francesa: “Tota societat en què no està assegurada la garantia dels drets ni determinada la separació dels poders, no té Constitució” 10. Els dos grans instruments per a portar a terme la limitació del poder i la garantia de la llibertat individual seran el principi de la separació de poders i el reconeixement d’uns drets i llibertats als ciutadans.
L’Estat constitucional neix com a Estat liberal, i el dret és la tècnica mitjançant la qual es pretén aconseguir la limitació del poder polític, el seu control i evitar així l’arbitrarietat. Per al primer constitucionalisme només hi ha Estat constitucional quan aquest respon als principis liberals (limitació i separació dels poders, garantia de la llibertat individual enfront la intervenció estatal, i d’altres que també en seran determinants com ara el govern representatiu i la sobirania nacional). El constitucionalisme es desenvolupa en una teoria però també en una pràctica consistent en l’ordenació racional de la comunitat política mitjançant l’aprovació de
(^10) Portada de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
Right (1628), l’ Habeas Corpus Act (1679) o el Bill of Rights ( 1689), o a les antigues colònies nord-americanes, la Declaració de Drets del Bon Poble de Virgínia (1776) i la Declaració d’Independència (1776). A Europa, cal destacar la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (1789), el mateix any de l’esclat de la Revolució francesa. La Constitució francesa de 1791 no contindrà cap declaració de drets i remetrà a la de
- La Constitució dels Estats Units d’Amèrica (EUA) tampoc no contindrà cap declaració de drets quan s’aprovi el 1787, però incorporarà a partir de 1789 les deu primeres esmenes.
Si bé en un primer moment les declaracions de drets se situaren fora de les Constitucions, aviat es posaren en relació i a la llarga s’incorporà a tots els textos constitucionals una part, anomenada dogmàtica, dedicada a reconèixer una llista de drets fonamentals a les persones.
D’aquesta manera, les Constitucions es divideixen en dues grans parts, la dogmàtica i l’orgànica en la que es regula l’organització dels poders de l’Estat. Cal dir també que la part orgànica s’estructurà a partir del principi de la separació, equilibri i control dels poders, entenent que el poder limita el poder i aquesta és la millor garantia de la llibertat dels ciutadans.
Amb l’evolució de l’estat constitucional les declaracions de drets reconeixeran drets de llibertat (d’expressió, de moviments, de propietat), drets polítics (associació, sufragi universal, participació), i drets econòmics, socials i culturals (educació, sindicació, vaga, seguretat social). Però en tot cas, la idea de Constitució ha restat lligada als reconeixement i garantia dels drets fonamentals, i a l’organització del poder públic segons el principi de la separació de poders.
b) El moviment constitucionalista beu també de la font del pensament contractualista. La Constitució és concebuda, des d’aquest punt de vista, com un pacte o un contracte del que sorgeix la societat i el mateix estat. El iusnaturalisme, en la seva versió racionalista, fou una filosofia molt influent durant els segles XVII i XVIII, que defensà l’existència d’unes lleis naturals prèvies a les humanes, que la raó podia deduir. En termes polítics, s’entenia que els membres d’una societat pactaven i consentien l’establiment d’un govern limitat i representatiu, que havia de respectar les condicions del pacte subscrit i no anar més enllà. Autors importants que expressen aquesta ideologia , tot i que cadascun amb els seus propis matisos, són Locke, Rousseau
o Kant^11. Es parteix que hi ha un “estat de natura” que ha de ser respectat en la configuració de la societat i de l’Estat. La Constitució és el document que expressa el pacte fundacional de la societat organitzada i de l’estat. Inicialment, per tant, el constitucionalisme en la seva versió liberal sosté la rígida separació entre Estat i societat, el primer com àmbit del poder que cal limitar i el segon com espai de la llibertat. Una separació que s’anirà esvaint amb els anys, a mesura que augmenti l’intervencionisme estatal.
c) El racionalisme és un tercer element que cal tenir en compte pel que fa a la fonamentació filosòfica del constitucionalisme. El liberalisme es desenvolupa paral·lelament a les idees racionalistes, i de forma específica es pot observar en la Il·lustració del “segle de les llums” (S. XVIII). Es parteix de la possibilitat de copsar el món mitjançant la raó. Segons els il·lustrats, la veritat es coneix mitjançant la discussió lliure i racional. La raó és la màxima font per a conèixer la realitat de la vida. El racionalisme es manifestarà en una defensa del dret escrit, producte de la raó, en contra dels costums tradicionals, i per tant en la força ordenadora de la raó humana. D’aquesta manera es faran codificacions del dret, i es redactaran textos constitucionals, delimitats en un únic document.
d) La concepció de la Constitució com a norma suprema. La idea que hi ha una llei fonamental, primària, de la que deriva la resta i que per tant no totes les lleis són iguals en importància és un altre fonament del constitucionalisme. D’antic, la idea de Constitució s’ha associat a una norma superior i fonamentadora de la comunitat política. Així, a Roma tenim les constitutio de l’Emperador, a l’edat mitjana les lex terrae , o a l’antic règim les lleis fonamentals del Regne. Però on es veu més clar aquest caràcter és en la tradició anglesa del common law , el dret comú del regne format per regles no escrites, principis, i precedents judicials que es consideren superiors a les lleis
(^11) Inserir imatge de cadascú, amb aquest peu:
John Locke (1632-1704) fou un filòsof empirista anglès. La seva obra Assaig sobre el govern civil és considerada el manifest del liberalisme modern.
Jean-Jacques Rousseau (1712 -1778 ) publicà El contracte social el 1762. El seu famós Discurs sobre l'origen i fonaments de la desigualtat entre els homes (1755) és concebut com un diàleg obert amb l'obra de Thomas Hobbes.
Immanuel Kant (1724 -1804) és el màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent als segles XIX i XX.
universal, el dret d’associació política, i una ampliació de la base social de legitimació de l’Estat. Constitucionalisme i democràcia no sempre han anat units, però als dos darrers segles hi ha hagut un procés d’incorporació de la democràcia a les estructures de l’estat constitucional. En tot cas, la Constitució respon a un acte d’autodeterminació voluntària d’una comunitat que s’expressa de forma sobirana.
C) Evolució històrica del constitucionalisme a) Les revolucions liberals a Anglaterra, Amèrica i França. En aquest primer moment, que correspon a les revolucions liberals, el constitucionalisme inicia el procés de limitació del poder polític fins aleshores associat a l’absolutisme. La Constitució esdevé un instrument mitjançant el qual la burgesia aconsegueix participar de la direcció de l’estat. La sobirania apareix associada a la nació, tot i que en la pràctica dominarà una concepció de compartir el poder entre el Rei i el Parlament. Els drets que es garanteixen són propis de l’estat liberal, i s’articulen al voltant de la llibertat, la seguretat i la propietat. La Constitució no és un text democràtic perquè domina una concepció del poder en mans d’un sector reduït del poble, la burgesia, i en general aquelles persones que tenen un determinat nivell de rendes o ingressos (sufragi censatari). Les característiques anteriors es mostren en els tres grans models de revolució liberal, als quals podem associar unes característiques específiques del constitucionalisme i marcaran unes línies d’evolució 13 :
A Anglaterra triomfen una gran part dels principis del constitucionalisme liberal al llarg del segle XVII. Es tracta d’una adequació lenta i evolutiva de les institucions tradicionals. La continuïtat institucional es produeix mitjanant el principi de sobirania parlamentària. El triomf del Parlament en la “Gloriosa Revolució” de 1688 es reflecteix en dos documents constitucionals: el Bill of Rights (1689), declaració de drets enfront el Rei, i l’Act of Settlement (1701), que estableix les noves condicions del govern reial i la independència dels jutges. A Anglaterra es desenvolupa un
(^13) Lectura recomanada a Sistema constitucional espanyol (03.510), mòdul 1, pàg. 28, amb el mateix text: Vegeu Rafael Jiménez Asensio(2003). El constitucionalismo. Proceso de formación y fundamentos del Derecho Constitucional (2a. ed., pàg. 36- 45). Madrid. Marcial Pons.
constitucionalisme basat en l’equilibri de poders , que pretén establir un govern moderat, en el qual les institucions es limitin entre elles: el Rei, el common law , les lleis, els costums, el Gabinet, el Parlament, els jutges, ...
El sistema polític anglès es configura a partir de finals del segle XVII com un règim parlamentari : el Gabinet se separa progressivament del Rei i de la seva exclusiva confiança. Els Ministres necessitaran la confiança de la Cambra dels Comuns i s’establirà la convenció de que els membres del Govern han de ser també membres del Parlament; el Govern sorgirà de la majoria parlamentaria, i serà responsable políticament davant el Parlament; el Primer Ministre anirà adquirint relleu com a líder de la majoria parlamentària i com a cap del govern. Al sistema polític anglès es desenvoluparà un bipartidisme, influït pel sistema electoral majoritari, entre conservadors ( tories ) i liberals ( whig ). El reconeixement dels drets de les persones per part dels jutges és un altre objectiu del constitucionalisme anglosaxó, de manera que es pot parlar de dos moments en aquest procés: el reconeixement judicial en el cas concret ( freedom of speach, freedom of meeting ) i les grans declaracions en textos legals parlamentaris. Al mateix temps, es consagra el principi de la submissió del poder al dret mitjançant el rule of law , és a dir, la subjecció a la llei ordinària del país, administrada pels tribunals ordinaris.
Un dels fets més singulars del constitucionalisme anglès és què no té un text constitucional escrit i codificat. La Constitució està formada per un conjunt de textos de diferents tipus, des del segle XIII fins els nostres dies. Per això es diu que hi ha una “ constitució no escrita”, la qual cosa vol dir que no està escrita en un únic text. Les fonts del dret constitucional anglès són lleis parlamentaries amb caràcter constitucional (statute law) –entre les quals podem destacar la Carta Magna (1215), la Petition of Right (1628), l’ Habeas Corpus Amendment Act (1679), el Bill of Rights (1689), l’Act of Settlement (1701) o les Parliament Acts (1911 i 1949), entre d’altres -; el dret judicial (case law) derivat de les decisions judicials més importants, tant del dret consuetudinari (common law) com del dret legislat; les convencions (conventional rules) és a dir, les pràctiques que es consideren vinculants a la vida política (així s’han anat desenvolupant institucions com el Primer Ministre, el Gabinet o la responsabilitat política d’aquest davant el Parlament). D’altra banda, la constitució anglesa és una constitució flexible , és a dir, que les lleis que en formen part es poden modificar sense un procediment especial, com si fossin les lleis ordinàries. Les lleis constitucionals es diferencien de les altres pel seu contingut, però no per la jerarquia. No hi ha per tant superioritat normativa de la constitució ni cap òrgan que vetlli per la constitucionalitat de les lleis. Aquesta concepció de la Constitució és única, tot i la influència del dret anglosaxó en altres parts del món, com ara la Commonwealth (federació de les antigues colònies).
- Els Estats Units d’Amèrica
En definitiva, la democràcia ha estat sempre associada al constitucionalisme americà, si més no, al llarg del segle XX, però cal recordar que abans - si més no fins el 1870, com a conseqüència de la guerra de secessió- restà vigent el sufragi censatari masculí i l’esclavitud.
El procés revolucionari francès es caracteritza per una ruptura radical amb l ’Ancien Régime. El fet que va desencadenar la revolució va ser la convocatòria dels Estats Generals (antic parlament estamental) per part del rei Lluís XVI el 1789. La força de la burgesia, l’antic tercer estat, va convertir aquell Parlament en una Assemblea Nacional constituent. El primer text què es va aprovar va ser la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)^17 , influïda pels documents anglesos i americans. Després es va aprovar la Constitució de 1791 , que és la primera constitució liberal escrita del continent europeu. A partir de 1792, França entra en una voràgine violenta, amb la conseqüent inestabilitat política i constitucional, fins arribar al cop d’Estat de 1799, amb el qual s’inicia l’etapa napoleònica que dura fins el 1814. L’experiència francesa es caracteritza per una gran inestabilitat constitucional. La Constitució esdevé un text que expressa els valors de la majoria política conjuntural , en una tendència que també es pot observar al llarg de tot el segle XIX a l’Estat espanyol. La cultura constitucional francesa, en les seves primeres formulacions liberals, es fonamenta en la concepció de la “ llibertat pública ” de les persones, en una construcció de garantia enfront l’Estat; en el principi de sobirania nacional, que concep la nació com a persona moral amb independència de les persones concretes i que només pot actuar mitjançant representants (Sieyès) 18 ; en el principi d’imperi de la llei ( regne de la loi) segons el qual la màxima norma és la llei elaborada pel Parlament, com a expressió de la voluntat general. b) El segle XIX a Europa El constitucionalisme del segle XIX es veu condicionat per la caiguda de Napoleó i per la Restauració monàrquica defensada pels Estats centreeuropeus que el derrocaren. Així es formalitzà a la Conferència de Viena de 1815. La Restauració es proposa restablir el “principi monàrquic” segons el qual el poder de l’Estat deriva del Monarca, que és el centre de tota la vida política. Però ja no és possible el retorn al poder absolut, de manera que s’aprovaran Cartes atorgades ( limitacions graciables del Monarca, que consenteix un Parlament dòcil com a col·laborador en algunes matèries), i les Constitucions pactades , entre el Rei i el Parlament, producte d’una mena de sobirania
(^17) Lectura recomanada: Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de l'Assemblea Nacional Constituent francesa. 18 Emmanuel-Joseph Sieyès, (1748-1836), polític, eclesiàstic, assagista i acadèmic francès, va ser uns dels teòrics de les constitucions de la Revolució francesa i de la era napoleònica.
compartida entre el Rei i la Nació. Ara es parla de la monarquia limitada o constitucional, perquè els Monarques es veuen obligats a pactar els seus poders****.
Exemple : Són exemples de cartes atorgades la Carta Constitucional que Lluís XVIII concedí als francesos el 1814, les Constitucions estamentals dels Estats alemanys o la Constitució dels Països Baixos de 1815, i a l’Estat espanyol l’Estatut Reial de 1834. Com a casos de Constitucions pactades tenim la francesa de 1830, a Itàlia l’Estatut Albertí de 1848, la Constitució alemanya de 1871, o les constitucions espanyoles de 1845 i 1876.
A partir dels anys trenta del segle XIX es dóna un procés de democratització i de parlamentarització del constitucionalisme. El Parlament augmenta els seus poders mitjançant el control del Govern, els monarques perden prerrogatives, s’estenen els drets i llibertats de les persones, etc. En aquest context trobem la Constitució que crea el regne de Bèlgica el 1831, la Constitució francesa de 1848, i d’altres estats com a Holanda (1848), Suïssa (1848), Dinamarca (1848), o Espanya (1869). Paral·lelament a Alemanya la unificació vindrà de la mà de la Constitució imperial de 1871, que reservarà a l’emperador importants àmbits de poder polític, mentre que al Regne Unit es desenvolupen diverses lleis d’ampliació del sufragi (universal el 1918) i un ampli desenvolupament del parlamentarisme amb un Primer Ministre autèntic centre del sistema polític.
c) El segle XX: democratització i extensió del constitucionalisme
Durant el segle XX, el constitucionalisme d’una banda s’associa definitivament a la democràcia, i de l’altra s’estén a pràcticament tot el món, malgrat que amb una qualitat variable segons els diferents Estats.
Hi ha una primera onada d’experiències constitucionals, en el període d’entreguerres, entre les que destaquen la Constitució de la República alemanya de Weimar (1919), Àustria (1920), o la de la IIª República espanyola (1931). La inestabilitat social i política del període ve marcada per l’aparició de la Unió Soviètica i les seves constitucions de 1918, 1924 i 1936, que inspirarà el constitucionalisme socialista en la segona postguerra, la ruptura amb l’Estat de dret que significa el totalitarisme feixista i nazi, que repercutirà també en la instauració del franquisme a Espanya 19. Arran de la segona postguerra, amb la derrota dels règims totalitaris, augmenta la democràcia constitucional, amb textos tan significatius com la constitució italiana de 1947, la Llei Fonamental de Bonn (1949) o la constitució francesa de 1958. Després d’aquesta primera onada, es donà una segona els anys setanta entre les quals hi ha la d’aquells Estats que recuperaren la democràcia, com Portugal o Grècia el 1975, i Espanya el 1978. En un tercer moment durant els anys noranta amb la caiguda del comunisme als països de l’Europa de l’est, s’elaboraran noves constitucions.
El segle XX veu consagrar-se l’ Estat social i democràtic de dret (definició de l’art. 1 de la CE), la normativitat constitucional plena – per a ciutadans i poders públics- i suprema mitjançant el control constitucional de les lleis , reformulant-se la vella idea
(^19) La identificació estat-societat és pròpia d'ideologies amb una visió totalitzadora i no democràtica.
