¡Descarga OCE Tema 8-10 y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TEMA 8: El Govern
EL GOVERN COM A ÒRGAN CONSTITUCIONAL
El Govern és un òrgan constitucional i per tant no només previst sinó regulat en els seus aspectes fonamentals a la Constitució: al Títol IV (“del Govern i l’Administració”, arts. 97 a 107) i al Títol V (“de les relacions entre el Govern i les Corts Generals, arts. 108-116). Després de molts anys sense que hi hagués una llei específica que regulés el Govern, les previsions constitucionals van ser finalment desenvolupades per la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern.
El Govern és l’òrgan que dirigeix políticament l’Estat , tot i que aquesta no és una funció que realitzi tot sol, sinó conjuntament amb les Corts Generals; sí que exerceix en exclusiva la direcció de l’Administració, de la que forma part com a òrgan superior de l’Administració de l’Estat. Per tant, la Constitució no defineix el Govern només com a Poder Executiu sinó que en l’actualitat és el veritable motor del sistema polític i encara que li correspon executar les lleis i l’exercici de la potestat reglamentària la seva funció principal és governar, és a dir, dirigir la política general de l’Estat. Govern i poder executiu són dos termes que sovint s’utilitzen com a sinònims. I en canvi, aquesta equiparació és doblement inexacta perquè el Govern no és només poder executiu (és també clarament un òrgan de direcció política, funció que comparteix amb el Parlament) i el Govern (format pel president o presidenta, els vicepresidents –si n’hi ha- i els ministres) no és tot el poder executiu (l’Administració també en forma part). Per tant, el Govern o el Consell de Ministres (que d’acord amb l’actual Llei són expressions sinònimes), és alhora un òrgan polític (que dirigeix la política interior i exterior de l’Estat) i l’òrgan administratiu suprem que culmina l’administració Pública.
Així mateix, el Govern és un òrgan col·legiat : els acords es prenen de forma conjunta (si no hi ha unanimitat, les decisions s’han d’adoptar per majoria), prèvia deliberació. Però el govern és un òrgan amb preeminència del seu President; d’una banda, perquè la relació de confiança amb el Parlament s’estableix només amb ell (investidura individual per part del Congrés) i només a través d’ell es pot exigir responsabilitat política al Govern; però, d’altra banda, la preeminència (que no supremacia) del president en el si del Govern ve donada també perquè, a més de tenir importants funcions pròpies, dirigeix i coordina l’acció del Govern i gaudeix d’una disponibilitat externa sobre el Govern (n’elegeix i destitueix lliurement els altres membres). Per tant, malgrat el caràcter col·legiat del govern, la preeminència del seu president impedeix considerar-lo com a un òrgan integrat per iguals. També és un òrgan complex , integrat necessàriament pel President i uns Ministres, i hi pot haver un o diversos vicepresidents i encara d’altres membres que pugui establir la llei (art. 98.1 CE); per tant, el govern està integrat per òrgans unipersonals (President i cadascun del ministres i vicepresidents) i un òrgan col·lectiu o pluripersonal (el Consell de Ministres); actua en Consell de Ministres (president/a, els vicepresidents –si n’hi ha- i els ministres) o a través de Comissions delegades del Govern (reunió de diversos Ministeris que incideixen sobre un mateix camp temàtic). I finament, a més de ser un òrgan constitucional, que dirigeix l’Estat (conjuntament amb les Corts), un òrgan col·legiat, complex i amb preeminència del seu president, és un òrgan responsable davant del Parlament. Tal com correspon a un sistema parlamentari, el govern ha de comptar sempre amb la confiança del parlament, des de la seva designació (amb la investidura del President del Govern per part del Congrés) i al llarg de tot el seu mandat (perquè en qualsevol moment, també el Congrés, té la possibilitat de cessar-lo).
FUNCIONS DEL GOVERN
La Constitució encomana tres grans funcions al govern (art. 97 CE): la direcció política de l’Estat, l’exercici de la potestat reglamentària i la funció executiva.
1. Direcció política de l’Estat : és la funció principal del govern i la podríem definir com l’activitat d’orientació, impuls i iniciativa en el funcionament del sistema polític, que implica fixar uns objectius polítics i triar els mitjans per assolir-los. Cal tenir present que bona part de l’activitat de direcció política no s’articula jurídicament, no són actuacions juridificades (no es tradueixen en una norma ni en un acte jurídic, com a mínim inicialment). Són per exemple, declaracions del president o dels ministres, relacions de política econòmica i social (amb els sindicats, la patronal, etc) i negociacions (amb partits polítics, agents socials, grans empreses, CCAA, Unió Europea, organismes internacionals, etc). Algunes d’aquestes actuacions després sí que poden tenir una concreció en part juridificada.
Dins de la funció de direcció política de l’Estat, podem distingir quatre grans àmbits: la direcció de la política interior, de la política exterior, la defensa de l’Estat i la direcció de l’administració civil.
- Exercici de la potestat reglamentària: La potestat reglamentària és una funció pròpia del Govern (art. 97 CE), que pot aprovar reglaments ja sigui en desenvolupament i execució de lleis, o bé perquè crea, d'acord amb el que les lleis permeten, reglaments independents de caràcter normalment organitzatiu. Ja hem vist en el Mòdul 1 el concepte de reglament i les seves classes i la seva posició en l’ordenament jurídic. Ara remarquem que la potestat reglamentària es confereix al govern directament per la Constitució (no deriva de mandats o habilitacions legals), amb caràcter general i sense sotmetre-la a la concurrència de circumstàncies d’urgent necessitat (com en els cas del Decrets llei) ni de delegació expressa (com en el cas del Decrets legislatius), però es tracta d’un potestat limitada , perquè no pot contradir normes amb rang de llei ni regular matèries objecte de la reserva de llei. En aquest sentit, la Llei del Govern (LG) explicita que els reglaments, més enllà de la seva funció de desenvolupament o col·laboració amb la llei, no podran tipificar delictes, faltes ni infraccions administratives, establir penes o sancions, ni tampoc tributs, cànons o altres càrregues o prestacions personals o patrimonials de caràcter públic (art. 23 LG). A més d’aquest límits materials, l’exercici de la potestat reglamentària, si bé no està sotmès al debat públic i contradictori de la potestat legislativa, sí que està sotmès a determinats requisits procedimentals, que fixen la Llei del Govern (Llei 50/1997, art. 24) i la Llei de Règim Jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (Llei 30/1992, LRJPAC). L’atribució constitucional de la potestat reglamentària es realitza en favor del Govern. Ara bé, com hem esmentat anteriorment, el govern és un òrgan complex que actua mitjançant diversos òrgans. Els reglaments que aprovi el President de govern o el Consell de Ministres adoptaran la forma de Reial Decret i són jeràrquicament als qui aprovin el Ministres, que adoptaran la forma de Ordre Ministerial (arts. 23 i 25 de la Llei 50/1997). Per tal que puguin entrar en vigor i produir efectes jurídics, el reglaments del govern han de ser publicats al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE).
- Funció executiva. És la tercera i última de les grans funcions que la Constitució encomana al govern. La Constitució diferencia la funció executiva de la reglamentària (art. 97 CE).
Tanmateix, una part de la doctrina interpreta la funció executiva com a qualsevol activitat governamental de naturalesa aplicativa, mentre que la potestat reglamentària en seria una de les seves manifestacions.
racionalització del model parlamentari (que juridifica les relacions de confiança i potencia l’estabilitat governamental), la qüestió de confiança (que és un mecanisme a mans del president del Govern) només necessita la majoria simple de diputats per a que s’entengui que la confiança ha estat confirmada.
e. El president del govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres però sota la seva exclusiva responsabilitat, té la facultat de decidir la dissolució d’una de les Cambres o de les dues, quan vulgui però especialment si considera que no té els suport d’una majoria parlamentària suficient per tirar endavant el seu programa de govern.
TEMA 9: EL PODER JUDICIAL
PODER JUDICIAL I POTESTAD JURISDICCIONAL
El sistema parlamentari (basat en la col·laboració entre el Parlament i el Govern)
estableix el Poder Judicial com un poder separat dels altres poders de l’Estat,
competent per a exercir la potestat jurisdiccional.
L’art. 117. 3 de la Constitució defineix la potestat jurisdiccional com la facultat de
jutjar i fer complir allò que ha estat jutjat, i estableix que correspon en exclusiva als
jutjats i als tribunals, és a dir, als òrgans del Poder Judicial.
Etimològicament, tenir jurisdicció significa “dir el dret” ( ius dicere ). Jutjar és
determinar el dret, resoldre un conflicte que ha sorgit en l’aplicació del dret a un cas
concret. Qualsevol funcionari aplica el dret a un cas concret, però a diferència de
tots els altres el jutge té el màxim grau d’irrevocabilitat que permet l’ordenament
jurídic (efecte de cosa jutjada de les decisions que adquireixen fermesa). La
diferència a l’hora d’aplicar el dret entre un jutge i un altre funcionari està en qui
aplica i en com aplica aquest dret. El jutge està en una posició especial perquè és
independent, és a dir aplica el dret subjecte només a la Constitució i la llei, i des
d’un posició d’imparcialitat subjectiva i objectiva (és un tercer, un òrgan supra
partes , no “contaminat” per les parts ni per l’objecte) i predeterminat per la llei
(prèviament determinat per la llei abans que es produeixi el cas). A més, el jutge
també es diferencia de la resta de funcionaris per com aplica el dret: en un procés
degut, caracteritzat per la publicitat, la controvèrsia, la igualtat de les parts, la no
indefensió i la motivació de la sentència, i amb una decisió que s’imposa
imperativament a les parts implicades en el procés i que gaudeix del màxim grau
d’irrevocabilitat que permet l’ordenament jurídic.
Des d’un punt de vista orgànic, el Poder Judicial és el conjunt de jutjats i tribunals en
què els jutges i magistrats exerceixen la potestat jurisdiccional, el que
tradicionalment s’ha anomenat la jurisdicció ordinària. Per tant, cal tenir clar que hi
ha alguns òrgans jurisdiccionals com el Tribunal Constitucional o els tribunals
consuetudinaris que no formen part del poder judicial i per tant no estant regulats
per la Llei Orgànica del Poder Judicial. Tampoc no formen part del Poder Judicial ni el
personal cooperador (fiscals, advocats, procuradors, advocats de l’Estat, policia
judicial) ni el personal al servei de l’Administració de Justícia (auxiliars, agents,
l’única invocació de la defensa i els restabliment del dret objectiu violat. b. La institució del jurat , que permet als ciutadans participar en la funció jurisdiccional i actuar com a jutge en alguns processos penals. Per manca de consens, la previsió constitucional de l’establiment del jurat (art. 125 CE) no va ser desenvolupada per llei fins el 1995 (Llei orgànica 5/1995, modificada el mateix any 1995 i posteriorment en diverses ocasions).
El Tribunal del jurat està format per nou jurats i un magistrat de l’audiència provincial que el presideix; exercir com a jurat és un dret i un deure (retribuït), i per a ser-ho cal complir els requisits que fixa la Llei (arts. 9 a 12). El jurat només pot actuar respecte d’alguns delictes (que fixa l’art. 1 de la Llei de Tribunal del Jurat). La funció dels jurats és emetre un veredicte en què declararan provat o no el fet jutjable que el magistrat president hagi determinat com a tal, i també hauran de proclamar la culpabilitat o no culpabilitat de cada acusat per la seva participació en el fet delictiu sobre el qual el magistrat president dictarà la sentència, en què collirà el veredicte del jurat i imposarà, si s’escau, la pena i també resoldrà, si convé, sobre la responsabilitat civil del penat o de tercers.
PRINCIPIS ESTRUCTURALS I FUNCIONAMENT DEL PODER JUDICIAL
De l’art, 117 de la Constitució se’n poden extreure els dos principis fonamentals
sobre els que s’estructura el poder judicial: la independència i la unitat
jurisdiccional.
- La independència dels jutges i magistrats.
Els jutges i magistrats només estan sotmesos a la Constitució i a la llei. Han
d’actuar sempre amb independència respecte dels ciutadans i dels poders públics,
inclosos els altres òrgans del Poder Judicial; han de dur a terme la seva funció
jurisdiccional sense cap mena de pressió, ni exterior ni tampoc les pressions o
pertorbacions que poguessin provenir del propi Poder Judicial. En l’exercici de la
seva funció jurisdiccional no poden rebre ordres de ningú , ni del govern, ni del
parlament, ni dels tribunals d’àmbit superior. Els jutges no estan jerarquitzats i per
tant no poden rebre ordres, ni instruccions ni suggeriments ni directrius sobre
l’aplicació o interpretació de l’ordenament jurídic, ni de caràcter general ni
particular, provinents d’altres jutges o tribunals (d’àmbit territorial superior). L’única
via per corregir aquella aplicació o interpretació és, quan s’escaigui, la via dels
recursos legalment establerts. Per tant, la independència és una garantia del procés
just i no un privilegi del jutge.
Per tal que aquesta independència sigui efectiva, la pròpia Constitució ,
d’una banda, desapodera al Govern de les funcions d’aplicació de l’estatut legal
dels jutges (que històricament havia tingut) per atribuir-les a un òrgan autònom, el
Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i per altra banda, garanteix la
inamovibilitat dels jutges i magistrats : no podran cessats, suspesos, traslladats
ni jubilats si no és per les causes previstes a la Llei i amb les garanties que aquesta
ofereix.
La inamovibilitat dels jutges i magistrats ha estat una de les conquestes clàssiques del constitucionalisme occidental, com a garantia de la independència enfront del poder executiu.
Els jutges o magistrats que es considerin pertorbats en la seva independència ho posaran en coneixement del CGPJ, sens perjudici de practicar per si mateixos les diligències que considerin indispensables per a assegurar l’acció de la Justícia i restaurar l’ordre jurídic (art. 14 LOPJ).
La independència té com a contrapès la responsabilitat. Com correspon a un
Estat de Dret, basat en la responsabilitat dels òrgans aplicadors del dret, els jutges
són responsables de la seva activitat. Tot i que es podria considerar que el risc de
ser declarats responsables pot hipotecar la independència i la imparcialitat del
jutge, cal entendre que la responsabilitat és la garantia que té el ciutadà que el
jutge aplicarà amb independència el dret i que la seva actuació no degenerà en
arbitrarietat; tot i així, la responsabilitat s’ha d’establir amb cauteles per evitar que
sigui instrumentalitzada pels poders polítics per pressionar el jutge, i més en
sistemes com l’espanyol en que el jutge és un funcionari públic. En aquest sentit, la
Constitució només declara que els jutges són responsables (art. 117.1 CE) i fa un
referència indirecta a la responsabilitat disciplinària (art. 122.2 CE). És la LOPJ la
que regula la matèria, establint tres tipus de responsabilitat: la penal, la civil i la
disciplinària. A banda de la responsabilitat personal del jutge, els danys causats per
error judicial i els que siguin conseqüència del funcionament anormal de
l’Administració de Justícia donaran dret a un indemnització a càrrec de l’Estat (art.
121 CE i 292-297 LOPJ).
- La unitat jurisdiccional.
D’acord amb el que estableix l’art. 117.5 CE, el principi d’unitat jurisdiccional és la base de
l’organització i funcionament dels Tribunals. En primer lloc, aquest principi és expressió de la unitat de
la potestat jurisdiccional , i encara que existeixin tribunals especialitzats (civil, penal, social i contenciós
administratiu), es prohibeix l’existència de jurisdiccions especials, excepte les admeses expressament per
la Constitució: la jurisdicció constitucional, la militar (tot i que es vincula amb la jurisdicció ordinària en
en audiència pública. Hi ha tres tipus de resolució judicial: les provisions, que són les més senzilles, impulsen el procés i no han de ser motivades (per exemple, la citació d’una persona perquè declari); les interlocutòries, que han de ser motivades i bàsicament resolen qüestions incidentals però que poden tenir importància en la resolució final (per exemple la no admissió a tràmit d’una demanada o l’arxiu o sobreseïment d’una causa penal) i les sentències, que són les resolucions judicials que decideixen el fons de l’assumpte i tenen una d’estructura més complexa (antecedents i fets provats, els fonaments de dret, la decisió -el fallo, en castellà- la imposició dels costos del procés i la informació dels recursos possibles, i els vots particulars si n’hi ha). Quan la decisió és ferma (perquè s’han esgotat tots els recursos possibles o perquè has transcorregut el període de temps per a interposar-los, la sentència adquireix la força de cosa jutjada i el seu compliment és imperatiu: “és obligat complir les sentències i les altres resolucions fermes dels jutges i Tribunals” (art. 118 CE).
EL CONSELL GENERAL DEL PODER JUDICIAL
Amb la finalitat de reforçar la independència externa dels jutges i magistrats, apareixen en el constitucionalisme posterior a la Segona Guerra Mundial –a França i Itàlia– els consells superiors de la magistratura , que es configuren com a òrgans autònoms (no d'autogovern judicial) als quals s'atribueixen funcions en relació amb el govern del Poder Judicial, concretament pel que fa a l'aplicació de l'Estatut legal de jutges i magistrats (nomenaments, promoció i responsabilitat disciplinària). Aquesta experiència la segueixen, amb matisos diferents, la constitució espanyola (art. 122.1 i 2 CE) i també la de Grècia i Portugal. A l’Estat espanyol, el Consell General del Poder Judicial és l’òrgan de govern administratiu de tots els jutjats i tribunals que integren el poder judicial, però no té potestat jurisdiccional i per tant no forma part, en sentit estricte, del Poder Judicial. No és un òrgan jurisdiccional , perquè no dicta sentències per a resoldre casos que afecten els ciutadans i les administracions, i tampoc no pot donar ordres ni instruccions als jutges en l'exercici de la funció jurisdiccional. Es caracteritza també per ser un òrgan previst i garantit per la Constitució (art. 122.1 i 2 CE) i suprem pel que fa a les atribucions que la Constitució i la Llei Orgànica del Poder Judicial li
confereixen; és un òrgan de garantia de la independència externa del Poder Judicial ; és un òrgan
independent dels òrgans legislatius, executius i judicials, un òrgan autònom en quant a la seva
organització i el seu funcionament intern , i un òrgan integrat per un nombre elevat de membres (21),
format no només per jutges sinó també per altres juristes.
Pel que fa a la seva composició , l'article 122.3 de la Constitució estableix el següent:
“El Consell General del Poder Judicial serà integrat pel President del Tribunal Suprem, que el presidirà, i
per vint membres nomenats pel Rei per un període de cinc anys. D'aquests, dotze entre els Jutges i els
Magistrats de totes les categories judicials en els termes que estableixi la Llei orgànica; quatre, a
proposició del Congrés dels Diputats, i quatre a proposició del Senat, elegits en tots dos casos per majoria
de les tres cinquenes parts dels seus membres, entre advocats i altres juristes, tots de competència
reconeguda i amb més de quinze anys d'exercici de la seva professió”.
Tot i que hi ha hagut desenvolupaments molt diversos d’aquestes previsions
constitucionals pel que fa als dotze que han de ser jutges o magistrats, actualment
tots els vint vocals són elegits per les CCGG i els dotze escollits entre
membres de la magistratura ho són a partir de les candidatures presentades pels mateixos
jutges, ja sigui mitjançant les seves associacions o bé de manera individual reunint un nombre mínim de
suports (LO 2/2001, de 28 de juny).
Pel que fa a les seves atribucions, la Constitució remet a la llei, que estableix com a més importants les
següents:
a) La inspecció del jutjats i tribunals; b) la formació dels jutges (des de la seva selecció, la direcció de
l'escola judicial –incorporada per la LO 16/1994– fins a les funcions de formació i perfeccionament dels
jutges i magistrats); c) nomenaments, provisió de destins, ascensos i situacions administratives; d) règim
disciplinari; e) intervenció en els nomenaments d’altres òrgans (nomenament de dos magistrats del
Tribunal Constitucional, elecció de president del Tribunal Suprem i elaboració de l'informe previ al
nomenament del fiscal general de l'Estat); f) Informar i dictaminar sobre avantprojectes i proposicions de
llei que afectin substantivament o processalment l'Administració de justícia; i g) fer la seva memòria
anual i la relació de necessitats de l'Administració de justícia, que ha de remetre a les CCGG i al Govern
(Ministeri de Justícia).
Per mandat constitucional, els Magistrats del Tribunal han de ser escollits entre juristes de reconeguda competència; són independents i inamovibles. La durada del seu càrrec és de nou anys -sense possibilitat de reelecció immediata, excepte si s'ha servit en el càrrec per un termini no superior a tres anys-, sense que la Llei hi hagi previst límit d'edat per al seu acompliment. Amb la finalitat d'assegurar la continuïtat en les actuacions del Tribunal, aquest es renova por terceres parts cada tres anys : és a dir, 4 Magistrats cada vegada (art. 159.3 CE). El Ple del Tribunal tria entre els seus membres, per votació secreta, al President; nomenat pel Rei, el seu mandat és de tres anys però es permet una reelecció (art. 160 CE i art. 9 LOTC). Pel mateix procediment és escollit, també por tres anys, el Vicepresident del Tribunal (art. 9.4 LOTC).
El Tribunal s’estructura en dos òrgans individuals (el president i el vicepresident) i tres tipus d’òrgans col·legiats: el ple, la sala i la secció.
- El ple està format pels dotze magistrats i és competent en tots els procediments (excepte en el de recurs d'empara que només ho fa prèvia avocació), així com en els principals actes d'autogovern i d'administració que realitzi el Tribunal.
- Les dues sales estan formades per sis membres. La Sala Primera és presidida pel president del Tribunal i, la Sala Segona, pel vicepresident. A part d'altres funcions menors, tenen competència per a resoldre els procediments de recurs d'empara i, en determinades circumstàncies, altres processos constitucionals.
- Les quatres seccions estan formades per tres membres i tenen competència, a part d'altres qüestions de tipus menor, per a resoldre l'admissibilitat dels recursos dels diversos procediments i, en determinades condicions, la resolució d'assumptes d'empara.
El Tribunal funciona d'acord amb els principis bàsics dels òrgans jurisdiccionals i, en tot allò que no preveuen les lleis específiques del Tribunal, ha d’actuar d'acord amb la Llei de procediment civil amb caràcter supletori. Les decisions s'adopten mitjançant proveïments, interlocutòries i sentències. Està prevista la figura dels vots particulars, que pot emetre un magistrat que discrepi de la majoria i que s'ha de publicar juntament amb les sentències. Els acords del Ple, les Sales i les Secciones exigeixen la presència dels dos terços dels Magistrats que els formen. En les votacions, cada magistrat disposa d'un vot igual, però, en cas d'empat, el president disposa del vot de qualitat ( o vot diriment). El Tribunal compte amb una Secretaria General. El seu titular es també Lletrat Major, i exerceix de cap dels Lletrats al servei del Tribunal Constitucional, que és un cos de lletrats que assessoren els magistrats des del punt de vista tecnicojurídic.
Per a les qüestions de govern i de tipus administratiu, els òrgans són el ple, el president i el secretari general (que no té la categoria de magistrat i dirigeix sota la supervisió del ple i del president l'organització administrativa del Tribunal). El president, en les funcions d'aquest tipus, estarà assistit per una junta de govern. El ple i les sales, d'altra banda, tenen secretaris de justícia que fan funcions similars a la dels secretaris judicials.
FUNCIONS I PROCEDIMENTS
La Constitució encomana tres grans funcions al TC (que en el fons són concrecions de la tasca fonamental de garantir la supremacia de la Constitució): el control de constitucionalitat de les normes amb valor de llei, la garantia de la divisió de poders (horitzontal i vertical) i la tutela dels drets fonamentals. Aquestes tres funcions les porta a terme principalment mitjançant els següents procediments:
- El control de constitucionalitat de les normes amb valor de llei , principalment mitjançant el recurs d’inconstitucionalitat i la qüestió d’inconstitucionalitat, però també amb el control previ dels tractats internacionals i el conflictes en defensa de l’autonomia local.
- La garantia de la divisió de poders : 2.A. La garantia de la divisió vertical de poders, en relació a les CCAA, depèn de l’objecte: les normes amb valor de llei ja hem vist que les controla mitjançant el recurs d’inconstitucionalitat, i les normes infralegals, mitjançant els conflictes de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes; també ha de resoldre les impugnacions per part del govern de disposicions sense rang de llei i resolucions de les Comunitats Autònomes; en relació als ens locals, els conflictes en defensa de l’autonomia local també li permeten portar a terme la funció de garant de la divisió vertical de poders que estableix la Constitució; 2.B. Pel que fa a la garantia de la divisió horitzontal, el procediment adequat és el conflicte entre òrgans constitucionals de l’Estat.
- La protecció dels drets fonamentals el TC la realitza fonamentalment mitjançant el recurs d’emparament.
Quadre resum de les funcions del TC i dels principals procediments mitjançant les exerceix.
Funcions Del TC
Control de constitucionalitat de les normes amb valor de llei
Tutela dels drets fonamentals
Garantia de la divisió (vertical i horitzontal) de poders
Principals procediments
Recurs d’inconstitucionalitat
Recurs d’emparament constitucional
Conflicte de competències entre Estat i CCAA, o entre CCAA Qüestió d’inconstitucionalitat Conflicte en defensa de l’autonomia local Control previ de constitucionalitat dels Tractats Internacionals
Impugnacions per part del govern central de disposicions sense rang de llei i resolucions de les Comunitats Autònomes Conflicte en defensa de l’autonomia local Conflictes entre òrgans constitucionals de l’Estat
Les competències del Tribunal es relacionen en l'art. 161 de la Constitució i són desenvolupades a l'art. 2.1 de la seva Llei Orgànica. Es tracta d'una enumeració oberta, amb expressa previsió que el Tribunal coneixerà de les altres matèries que li atribueixin la Constitució o les lleis orgàniques.
A) El recurs d'inconstitucionalitat: és un procediment per a controlar la constitucionalitat de normes amb rang de llei i es caracteritza sobretot pel seu caràcter directe (els subjectes legitimats per a interposar el recurs ho fan sense cap condicionant davant del mateix TC) i abstracte (s'impugnen normes en si mateixes, no contextualitzades per cap supòsit concret). a) Objecte del recurs : es poden impugnar les lleis, disposicions i actes amb valor de llei que explicita l’art. 27.2 LOTC (i la Disposició Addicional 5a d’aquesta mateixa Llei: normes forals fiscals dels territoris d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia).
a formar part de l'ordenament jurídic espanyol. Es pretén evitar la integració en el Dret espanyol de normes internacionals contràries a la Constitució. Aquesta via ha estat utilitzada en només dos casos: en el primer, la Declaració 1/1992 va concloure que Espanya només podia integrar el Tractat de Maastricht si prèviament es reformava l'art. 13.2 de la Constitució, com així es va fer (agost de 1992); en el segon, la Declaració 1/2004 va dir que no feia falta modificar la Constitució per incorporar l'anomenat Tractat constitucional de la Unió Europea. a) Objecte: tractats internacionals el text dels quals ja estigui definitivament fixat però als que no s’hagi prestat encara el consentiment de l’Estat espanyol. b) Legitimació: el govern de l’Estat i qualsevol de les dues cambres són els que poden requerir al TC perquè es pronunciï sobre l’existència o no de contradicció entre un tractat i la Constitució. c) Termini: des que el text d’un tractat estigui definitivament fixat i abans que l’Estat presti
el seu consentiment. d) Efectes: si el Tribunal declara que hi ha contradicció entre el tractat i la Constitució, les autoritats espanyoles només poden subscriure el tractat si prèviament s'ha reformat la Constitució. La declaració (no és una sentència) té caràcter vinculant.
D) El recurs d'empara (o emparament): és un procediment que té com únic objecte la tutela dels drets fonamentals enunciats en l'article 53.2 CE i és un recurs generalment subsidiari (només es pot acudir en empara davant el Tribunal Constitucional si s'han esgotat les vies judicials que es preveuen a l'ordenament). Els actes parlamentaris sense valor de llei representen una excepció a la subsidiaritat perquè es poden recórrer directament davant el Tribunal Constitucional. a) Objecte del recurs : els actes, omissions o disposicions sense rang de llei dels poders públics que vulnerin els drets i llibertats recollits als articles 14 a 29 i 30.2 CE. No és possible impugnar una llei o norma amb rang de llei mitjançant el recurs d’empara, però sí els seus actes d’aplicació. Els causants de la lesió dels drets fonamentals han de ser poders públics (no persones particulars), tot i que es pot reclamar contra la resolució judicial que no ha restablert el dret vulnerat en un litigi entre particulars. La lesió que es pretén reparar ha de ser real, concreta, efectiva i certa (el TC ha refusat entrar a conèixer situacions merament cautelars, temudes, potencials o futures (STC 27/1997).
b) Legitimació : pot interposar-lo tota persona natural o jurídica que invoqui un interès legítim, el Defensor del Poble i el ministeri fiscal (art. 162.b CE).
c) Termini : variarà segons quin sigui el poder públic que hagi produït la vulneració del dret (20 dies, 30 dies o 3 mesos). Així: 1. Els actes o omissions del poder judicial: 30 dies a partir de la notificació de la resolució que posi fi a la via judicial (art. 44 LOTC); 2. Les decisions o actes sense valor de llei de les Corts Generals o dels Parlaments Autonòmics: 3 mesos a partir que l’acte és ferm (art. 42 LOTC); 3. Les disposicions, actes jurídics o vies de fet del Govern o de les seves autoritats o funcionaris, dels òrgans executius col·legiats de les Comunitats Autònomes o de les seves autoritats, funcionaris o agents: 20 dies a partir de la notificació de la resolució en el procés judicial previ (art. 43.2 LOTC).
d) Efectes: inter partes (afecten les parts del procés), tot i que la jurisprudència que es desprèn d'aquestes resolucions judicials té un caràcter interpretatiu general del contingut dels drets fonamentals i, des d'aquest punt de vista, es pot considerar que tenen un valor erga omnes. En cas d’estimació del recurs l’art. 55.1 LOTC detalla que els efectes són (un o tots tres): la declaració de la nul·litat de la decisió, acte o resolució impugnada, determinant els efectes concrets; el reconeixement del dret; el restabliment del recurrent en la integritat del seu dret, amb l’adopció de les mesures apropiades per a la seva conservació.
E) El conflicte de competències: és un procediment per a garantir el repartiment constitucional de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes o entre les comunitats autònomes entre si, però només per a conflictes que es produeixin mitjançant normes de rang infralegal. Els conflictes poden ser
de dos tipus: positius, (quan els dos òrgans es consideren igualment competents) o negatius (quan els dos òrgans es consideren incompetents).
a) Objecte del recurs : només les normes reglamentàries (no les lleis i normes amb valor de llei) i les resolucions i els actes que emanin dels òrgans de l'Estat o de les comunitats autònomes (i també les omissions) que no respectin el repartiment competencial que es deriva del bloc de la constitucionalitat. b) Legitimació : en el conflicte positiu, els legitimats per interposar-lo són els governs, tant de l’Estat com de les CCAA. En el conflicte negatiu, els governs autonòmics no tenen legitimació activa, sinó que aquesta només correspon al govern de l’Estat i als particulars que hagin sol·licitat a l’Estat i a la CCAA que exerceixin una competència respecte de la qual les dues administracions consideren que correspon a l’altra. c) Termini : en els conflictes positius, el govern de l’Estat té dos mesos (des que es publica o comunica la disposició o resolució o acte que entén viciat d’incompetència) per a formalitzar directament el recurs davant el TC o per fer un requeriment a la CA per a que rectifiqui; el govern de la CA també té aquest termini de dos mesos, però necessàriament ha de formular el requeriment d’incompetència abans de poder acudir al TC. L’òrgan requerit té un termini d’un mes per atendre el requeriment o rebutjar-lo, i passat aquest termini l’òrgan requerent té un nou termini d’un mes per plantejar el conflicte davant del TC. En els conflictes negatius, l’interessat (persona física o jurídica) haurà d’haver esgotat la via administrativa davant d’una administració i reproduir la seva pretensió davant del govern de l’altra; l’administració sol·licitada en segon lloc haurà d’admetre o declinar la seva competència en el termini d’un mes; si declina la seva competència o no es pronuncia en aquest termini, l’interessat té un nou termini d’un mes per a presentar la seva demanda davant el TC. d) Efectes: tant en els conflictes positius com negatius, el TC ha de determinar a qui correspon la titularitat de la competència en controvèrsia (i anul·lar o confirmar la disposició o resolució impugnada); la decisió del TC vincularà a tots els poders púbics i tindrà plens efectes davant de tothom (art. 61.3 CE)
F) El conflicte entre òrgans constitucionals: és un procediment per a resoldre les controvèrsies competencials que puguin sorgir entre òrgans constitucionals de l’Estat. Per tant, és una garantia de la divisió horitzontal del poder que permet determinar si un d’aquests òrgans ha usurpat comptències d’un altre òrgan constitucional. És una atribució del TC que la Constitució no preveu sinó que és una ampliació material que realitza la LOTC (arts. 59 i 73 a 75). a) Objecte del recurs : les disposicions o decisions dels òrgans constitucionals que suposadament han envaït atribucions d’algun altre; el que interposa l’acció pretén que es declari la seva competència i l’anul·lació de les disposicions o decisions exercides indegudament. b) Legitimació : l’art. 59 de LOTC enumera els òrgans que estan legitimats activament i passivament: el Govern de l’Estat, el Congrés dels Diputats, el Senat i el Consell General del Poder Judicial. Qualsevol d'aquests òrgans està legitimat, mitjançant acord del seu òrgan plenari, per interposar conflictes entre ells, d’acord amb el que preveu la LOTC; però la LO 2/1982, de 12 de maig, del Tribunal de Cuentas, ha estès a aquest òrgan constitucional la legitimació per a interposar el conflicte entre òrgans constitucionals (art. 8).
c) Termini : la LOTC dóna un mes per a presentar la notificació a l’òrgan que es considera que s’ha extralimitat en les seves competències, a comptar des que es té coneixement de la decisió presumptament indeguda. Si l’òrgan al que es dirigeix la notificació afirma que actua en l’exercici constitucional i legal de les seves atribucions (o transcorre un mes des de la notificació sense que rectifiqui la seva decisió), podrà plantejar el conflicte davant del TC en el termini d’un mes (art.73.2 LOTC, redactat per la LO 6/2007).
