¡Descarga MEDIEVAL ESPANYA y más Apuntes en PDF de Historia de la Edad Media solo en Docsity!
Dimecres 11-9-
TEMA 1. LA FÍ DE LA HISPÀNIA ROMANA I EL
REGNE VISIGÒTIC DE TOLEDO (ss. III-VIII)
L'agonia de l'Imperi romà. Invasions versus migracions. Regnes germànics
Des del segle III fins al segle VIII. Primera seqüència que suposa la desaparició de l’impero roma o la construcció de la primera identitat política independent de la península ibèrica, el regne visigot de Toledo. Al llarg dels segles entre 218 a.c i el 476 d.c, des de l’arribada dels primers romans a Empuries fins a la desaparició de l’imperi romà la península va patir un procés progressiu, consolidat i decadent de romanització. El qual suposà la transformació completa de la cultura ibèrica preexistent, conglomerat de pobles diferents, que nomes tingueren una qüestió en comú, la influencia desenvolupada entre els pobles ibèrics colonials dels colonitzadors de la mediterrània. No varen constituir una unitat política, sinó es coneix amb una sèrie de característiques comuns per als pobles que habitaven la PI en la vesant meridional i oriental, com la ceràmica, la moneda, el ferro; però mai es va constituir una unitat política independent. La regió atlàntica va patir la influencia cèltica. Procés de romanització que suposa la incorporació de la PI a un món mediterrani i romà, per primera vegada pas endavant en el procés de civilització que permet l’existència d’una cultura en comú per als pobles de la mediterrània.
Ente el 476 i el 507 es produeix l’arrelament d’un poble germànic en les terres peninsulars, els visigots, que crearen una nova entitat política, independent de la resta de territoris de l’imperi romà. Existència plena que s’allarga entre el 507 i el 711, des de la batalla de Vouillé fins la batalla de Guadalete. La primera va ser guanyada pels francs, que expulsaren de la Gàl·lia els visigots que s’establiren en la PI. L’any 711 suposa la victòria del musulmans i la desaparició del regne visigot de Toledo. Període d’imitació degrada de la romanitat per part dels visigots, degradada o transformada per la introducció dels valors culturals germànics entre la població hispanoromana. En el 711 el mon islàmic arriba fins a l’extrem meridional d’Occident.
Decadència de l’Imperi Roma, per la crisi del sistema esclavista tradicional, que treballaven en latifundis, la creixent autonomia de les grans propietats rurals en mans de grups privilegiats i poderosos i l’afonament dels pilar bàsics que havien sostingut
l’imperi roma, com l’afonament de les ciutats, del poder públic de base jurídica i l’afonament de la legitimitat del poder polític imperial. La fi de l’imperi roma i la violenta irrupció dels bàrbars estigué propiciada per la inexorable i creixent fiscalitat de l’imperi roma, enorme tributació que va sotmetre a la població romana. Els tributs cada vegada mes difícil de recaptar, hi havia que pagar les obres públiques i defensives, mantindre l’avituallament gratuït de la població, fer front al pagament dels serveis militars contractats al servei de l’imperi, pagar a les tropes militars, a més de l’enquistament de nous poderosos en l’administració de l’Imperi, com bisbes generals de l’exèrcit, aquestos estaven exents de pagar els impostos, perquè constituïen la classe dirigent que administrava l’imperi. Per això, per les dificultats de recaptar els impostos, desprès de la primera irrupció de pobles bàrbars en el imperi aquest posa en marxa una reforma fiscal, en el mon rural obligaren a que totes les vendes de terra fetes pels propietaris contemplaren la de les mans que treballaven la terra, dels esclaus, servs o camperols lliures; procés d’adscripció a la terra per a garantir la recaptació fiscal. Altra vesant pròpia del món urbà, la ciutat era centre del mon polític, administratiu i recaptació dels impostos, amb aquesta reforma la classe dirigent, els membres de la cúria, del senta ciutadà, foren encarregats de recaptar els impostos de la seua regió, i en cas de no poder fer-ho haurien de pagar de la seua butxaca la quantitat assignada en els cadastres, el que provoca una fugida del grup curial fora de la ciutat, i un intent per desfer-se d’aquest estatut que contemplava l’exercici de càrrecs polítics.
La infiltració dels bàrbars dins de les terres de l’Imperi mai havia segut un problema. Roma romanitzava a tots els pobles en el que tingué contacte. Els pobles germànics trobaren en l’exèrcit romà una forma de viure. El problema comença en el segle III quan s’observen grans migracions des de la península escandinava. Comença a experimentar-se un canvi climàtic que espenta els pobles del nord cap al sud, o també promoguda per la empenta de pobles asiàtics com els uns oferiren a la part oriental d’Europa. En el segle V, la segona onada d’expansions germàniques, en la vora del Danubi i del Rin, eren confederacions de pobles que havien arribat a un grau d’organització rudimentari i havien constituït monarquies guerreres, gracies al contacte regular amb la romanitat. La primera onada va ser impossible de parar per la manca de recursos fiscals. L’any 406 un grup va passar la frontera del Rin, tes pobles, vàndals, sueus i alans, es dedicaren a saquejar la Gàl·lia. En el 409, els tres pobles foren reclutats pel general roma per a recolzar un colp d’estat que volia tirar del poder a l’emperador Constantí III i establir a Maximus. La situació posa de manifest la greu situació interna
casa en la ciutat de Narbona en Gala Plasidia, la filla de l’emperador Teodosi. Ataulf volia viure a la romana.
Des de aquesta posició hegemònica, el 418, els visigots firmaren un nou tractat de federació amb Roma, que els porta des de la part oriental de l’imperi al mateix centre, la Gàl·lia, territori entre les ciutats de Touluse, Narbona. Ja no eren bàrbars, no eren membres d’una tribu, sinó un cos auxiliar e imprescindible de l’exèrcit romà. Així es pot entendre la migració del visigots fins al centre de l’imperi. I com 30-40 anys desprès pasaren a la PI, per lluitar contra sueus, vàndals i alans. La presència dels visigots en la Gàl·lia queda arrelada entre el 418 i el 507, data de la batalla de Vouillé. Una presència en un llarg període de temps. El 476, desprès de la desaparició de l’imperi es converteix en el regne visigot de Toulusse, entre el 476 i el 507, perquè aquesta any els francs (altre poble germànic) guanyen en batalla als visigots. Que comencen una fugida cap a la PI, 507 començament del regne visigot de Toledo. Amb el naixement d’aquest la PI constituí un poder independent, el Regnum Gotorum va constituir la primera entitat sobirana. Arribada dels bizantins al segle VI, quan l’emperador d’orient decideix reconstruir l’imperi d’occident. Des de orient, l’imperi romà supervivent, s’inicia un període de recuperació, que suposa campanyes victorioses contra els vàndals en el nord d’Àfrica, reconquerir Sicília, Cerdanya, Mallorca, desembarcament de tropes bizantines en el sud d’Itàlia, i les illes adriàtiques, desembarcament entre la desembocadura del riu Xúquer, i el sud de Portugal. El domini del regne de Toledo no coincidia amb l’antic regne romà. Regió de Septimania, molt romanitzada, Etna, Narbona, Carcasona, Besiers, Agne, Magalona i Nimes, que caigué en poder del visigots, que tingué un fort arrelament visigot. Entitat sobirana independentment nova en lo polític.
La puixança del poder bisbal i la consolidació del regne visigot Toledo.
Es comencen a experimentar nous canvis en el poble visigot. Creixent connexió entre el poder bisbal i l’aristocràcia guerrera visigoda en el regne de Toledo. Acostament per la presencia bizantina en la PI, el rei visigot Liuva, tenia que fer front als francs pel nord, per això associa al tro al seu fill Leovigild, per fer front als bizantins pel sud. Estratègia militat que tingué un paper fonamental en el naixement del regne visigot de Toledo. Interès d’evitar la propagació de les fidelitats hispanoromanes cap als bizantins, per això establiment del regne. Crear un nou regne no era fàcil, per això LEOVIGILD prengué cinc gran mesures: 1. Un poble de tradició nòmada desitjava
arrelar-se al territori, per això era necessari implantar una sobirania territorial, per això vencé i extingí als sueus, i comença a fer front als bizantins, i establi una frontera fortificada amb els muntanyesos, com la fundació de Victoria, Olite, que tingueren aquesta finalitat. 2. Establir un marc legal, de forta tradició romana, que incorporava les tradicions germànics, el Codex Revisus, acostava als visigots i hispanoromans política i ètnicament, desprès s’anomenaria Liber Iudiciorum. Fent possible els matrimonis mixtos. 3. Establir una normativa per a la transmissió del poder. Els visigots sempre s’havien servit del cabdillatge militar, els guerrers triaven un cap per anar ala guerra. Ara era necessari transformar el cabdillatge en una estructura estable de poder monàrquic, que suposava establir una dinastia, una transmissió del poder mitjançant l’herència per la sang i en una terra precisa. Moltes vegades es produïen rebel·lions de la noblesa visigoda que volien triar ells al rei. Adjudicació de títols administratius i politics a les grans famílies de l’aristocràcia visigoda, que comencen a anomenar-se amb apel·latius romans, com comtes o ducs. 4. Acostament a la noblesa hispanoromana. Tota la noblesa d’orige hispanoromà troba refugi dins del cos administratiu de l’església, dins dels bisbats especialment. L’elit dirigent del territori tenia doble vesant, visigoda amb caràcter militar i hispanoromana amb caràcter eclesiàstic. La fusió dels dos grups hauria de donar pas a la creació d’una estructura estable de poder. 5. Per a crear aquesta estructura estable hi hagué un intent d’unificació religiosa. Els visigots eren arrians, interpretació del cristianisme primitiu. Els hispanoromans eren catòlics. Per això hi hagué un conflicte inicial, però sempre amb el propòsit d’establir una unificació religiosa. La primera opció , va ser instar la fusió en el arrianisme, en un concili de Toledo en el 580. Però la superioritat intel·lectual del cristianisme catòlic impossibilita la conversió dels hispanoromans al arrianisme. Però l’any 589, el fill de Leovigild, Recared, sí acomplí el propòsit de la unificació religiosa però sota el catolicisme romà. Aquesta fusió entre el poder polític i el poder religiós justificaria amb arguments la persecució dels jueus, al llarg de tota la historia del regne visigot de Toledo. Aquest procés de aculturació no impedeix oblidar la forta tradició germànica i el caràcter militar dels visigots. L’aristocràcia germànica era militar, organitzada en clans i en llinatges, dins de la qual tot home lliure era considerat un soldat, un guerrer. Aquest estava acompanyat en la cort pels mes importants caps dels llinatges. L’organització visigoda tenia un caràcter milita i la cessió de títols i terres a aquesta aristocràcia no era més que una forma de retribució del servei militar. La romanització dels visigots, els permeteren acceptar les idees dels romans, però al mateix temps, els visigots
Dins de les ciutats van proliferar les esglésies i monestirs, de manera que es van convertir en un santuari, un centre fonamentalment religiós, sota la jurisdicció dels bisbes, al costat del procés accelerat de ruralització, com ja s'ha dit.
Les villae es van rodejar de tot tipus de serveis, vivint aleshores un autèntic floriment. Comptaven amb tot tipus de luxes, que posaven de manifest l'hegemonia de la classe dirigent, i la seua ruralització des dels finals de l'imperi romà. El poder dels poderosos radicava en el món rural, i no tant en la propietat de la terra com en l'ascendència dels poderosos per damunt d'una població rural servil, depenent. Cal recordar que al món antic i l'Alta Edat Mitjana no existeix una veritable pressió demogràfica en relació a tota la superfície europea, per la qual cosa, allò important no és la propietat de la terra, sinó el domini sobre la mà d'obra que la treballa, els vincles coactius sobre els camperols.
La principal font de riquesa i poder va ser la dependència servil. L'aristocràcia guerrera visigoda, o la noblesa eclesiàstica hispano-romana van tenir els mateixos interessos: viure de la terra, del treball servil i l'acostament entre ambdós grups. Un acostament que es produirà de manera espectacular amb el naixement del Regne Visigot de Toledo; però per tal de que es produïsca aquesta fusió, era imprescindible l'homologació religiosa, per això la conversió d'uns o altres a la mateixa religió resultava fonamental per a la veritable integració d'aquesta elit. Finalment, els visigots acabaran per convertir-se al cristianisme el 589; però no pot oblidar-se que aquesta convenció va resultar una qüestió eminentment política, perquè la cristianització romana havia sigut fonamentalment urbana, mentre el món rural garantia la supervivència de les antigues creences paganes, bé el panteó greco-llatí o indígena, que va donar lloc a una efervescència de les creences antigues, degut fonamentalment al citat procés de ruralització.
És important subratllar que la conversió dels visigots al catolicisme fou política, donant lloc a la fusió de les elits, és a dir, a la incorporació dels bisbes al govern del regne. Van ser aquests qui van permetre la realització veritable del Regne Visigot de Toledo, convertint l'administració bisbal en l'administració política del regne. Un bon exemple d'aquesta fusió entre regnum i ecclesia , és que d'ara endavant, les assemblees de bisbes començaren a governar el regne, sota la presidència del rei visigot, qui governava mitjançant els concilis, on s'aprovaven les lleis, i participaven els bisbes i
l'aristocràcia visigoda. És en el regnat de Recared quan s'inicia aquesta veritable integració.
De nou es repetia la mateixa història que a l'última etapa de l'imperi romà; l'Església servia per a governar el regne, reproduint-se el mateix procés que a l'època de l'Església Imperial. De fet, el rei sempre pertanyia als principals llinatges visigots, però nomenava directament als bisbes entre les famílies senatorials hispano-romanes. Amb aquesta manera de governar el regne, les conseqüències serien immediates:
- Procés creixent d'integrisme religiós, que va suposar la presecució i confiscació dels béns, i les morts dels jueus. Va suposar una minva de les xarxes comercials de la Mediterrània, una reducció del comerç, una degradació encara pitjor de la vida urbana.
- Una distància creixent entre l'Església visigoda i la romana, d'on va nàixer l'Església mossàrab, amb uns ritus i creences religioses diferenciades de les romanes. Va accelerar l'aïllament peninsular.
Dimecres 18-9-
Farem ara referència a la conflictivitat, la protofeudalització i de l'ocàs del Regne Visigot. Cal assenyalar des del principi, que la decadència d'aquest regne era implícita a la seua estructura política. Cal parlar d'un fenomen general que va donar lloc a la seua desaparició, el morbum gothicum , causa fonamental de la greu inestabilitat interna del regne, per les lluites i rivalitats entre les principals famílies i els principals llinatges de l'aristocràcia visigoda, que encara mantenien una estructura familiar ampla, i uns vincles d'unió inspirats en la força de les armes. De fet, aquests llinatges es rodejaven d'homes armats, anomenats gardingos.
Aquesta rivalitat entre l'aristocràcia va suposar directament un atac continu a la figura del monarca, per tant, existia una confrontació entre la tendència electiva de l'aristocràcia, que volia triar rei per elecció entre els principals llinatges, i per altra banda l'interès dels monarques per establir una dinastia, per transmetre per dret de sang entre els seus descendents l'herència del tron. Tot açò va fonamentar el persistent fenomen de lluita i guerra civil dins del regne.
El principi dinàstic mai es va imposar en la teoria política visigoda, perquè els principals llinatges s'atribuïen la legitimitat d'escollir entre ells mateixos un rei, seguint
aquell moment, Aquila II va cridar a tropes del nord d'Àfrica per tal de que li ajudaren a derrocar a Rodrigo.
Podem observar com hi havia una gran divisió territorial a la Península, trobant sempre la regió nord-oriental de Septimània oposada a Toledo. Els bisbes van intentar regular de manera pacífica la successió, introduint juraments de fidelitat entre la noblesa visigoda, i excomunicant als usurpadors i traïdors.
L'any 633, al IV Concili de Toledo, els bisbes van introduir una fórmula mixta per tal de triar el rei, mitjançant la qual, la reunió dels magnats de la noblesa visigoda i dels bisbes visigots de la cort del rei difunt, triarien al successor, de manera que s'intentava garantir una solució pacífica, garantint l'elecció, però feta tan sols pels membres de la Cort del difunt. No obstant això, només es va aconseguir el pagament dels vots en l'elecció, per mitjà de terres títols, etc, que garantirien la fidelitat al nou rei. Observem aleshores un procés de protofeudalització de l'Estat.
Divendres 20-9-
Es va viure una debilitat creixent del poder i autoritat de la monarquia visigoda, en l'àmbit polític i econòmic. Aquesta situació justifica les habituals confiscacions de béns i terres a tots els traïdors del passat, i la contínua persecució dels jueus i les confiscacions dels seus béns, per tal d'engrossar el patrimoni d'un rei que necessitava or per premiar als seus fidels. Per això s'ha parlat d'un fenomen de protofeudalització que cal caracteritzar amb uns elements:
- Autoritat reial feble.
- Poder territorial de l'aristocràcia molt gran en les seues regions.
- Concessió d'atribucions polítiques de la monarquia a l'aristocràcia regional en el seu territori, de manera que el comte o el duc acumulava totes les competències reials.
- Creixement de la gran propietat d'eixa mateixa aristocràcia a les seues regions, una acumulació de propietats que passaven a convertir-se en patrimoni personal del comte; una privatització dels tributs de l'Estat. Açò està associat a un procés de servitud i desaparició dels propietaris al·lodials de terra.
La reducció dels electors possibles del rei al cercle més reduït de cortesans del rei difunt pretenia que el grup dominant de l'aristocràcia establirà una successió
pacífica, és a dir, els membres del seguici personal del difunt va donar lloc a la designació de Wamba com a hereu del tron, però aquesta designació no va evitar una nova conspiració de part de l'aristocràcia, descontenta, que es va rebel·lar i va portar al tron a Ervigi. Després, Ègica va intentar el tron a Vitiza, però es va produir una nova sublevació, que va portar al tron a Roderic.
Aquest episodi final del Regne Visigot de Toledo és el marc general en que es produeix l'arribada dels musulmans. El grup de fidels de Vitiza van cridar a tropes de l'exterior per tal de reforçar un colp d'Estat contra Roderic. A l'arribada de les tropes del nord d'Àfrica, Roderic es trobava lluitant contra els vascons, i va haver de baixar per fer front als seus enemics, uns musulmans que havien acudit cridats per l'aristocràcia visigoda i amb l'ajuda del Comte Julià, un personatge a mitjà camí entre allò històric i allò llegendari, d'origen bizantí, que va cedir les naus necessàries per creuar l'estret de Gibraltar.
El fenomen de cridar a tropes estrangeres no era nou. Temps enrere, Atanagild havia cridat als bizantins per fer-se amb el tron de Toledo, per exemple. Ara bé, aquesta última ocasió va produir un resultat molt diferent, ja que els musulmans es van quedar a la Península, i van comprar el dret de successió al tron al presumpte hereu, Àquila II, cedint 3.000 explotacions agràries del patrimoni de l'Estat visigot, la qual cosa ha sigut interpretada pels historiadors com el reconeixement explícit de l'arrelament regional de l'aristocràcia visigoda i el seu desinterès per establir un govern centralitzat. Aquesta compra dels drets de successió significaria avançar en la protofeudalització de l'Estat.
D'aquesta manera es va produir la desaparició de la monarquia visigoda, però també la dissolució de totes les estructures de poder, amb una única batalla, essent vençut Roderic a la Batalla del Riu Guadalete, al juliol de 711, ja que tota l'aristocràcia fidel i pròxima a Vitiza i Àquila va abandonar abans d'entrar en combat.
Com pot explicar-se que una única batalla desintegre el Regne visigot de Toledo? Podem apuntar a sis raons:
- Manca de solidaritat entre el grup dirigent visigot, i la seua contínua rivalitat, part fonamental de la història del regne.
- La feblesa de l'autoritat central monàrquica, que en comptades ocasions va poder sobreposar-se a les rebel·lions aristocràtiques, la qual cosa anuncia la protofeudalització.
