mòdul 2 Interculturalitat i educació. UOC, Apuntes de Psicopedagogía

¡Descarga mòdul 2 Interculturalitat i educació. UOC y más Apuntes en PDF de Psicopedagogía solo en Docsity!

La interculturalitat

en les polítiques

públiques

i escolars

El cas de Catalunya

Jordi Pascual i Saüc

P01/02047/

4. La interculturalitat en les polítiques escolars a Catalunya ............................................................................................ 38 4.1. Els precedents: de la diversitat cultural obviada a l’esclat de l’altre cultural................................................................. 38 4.2. Aparició del programa feble de l’educació intercultural ................... 40 4.3. El debat obert sobre els límits i les possibilitats de la interculturalitat a l’escola: cap al programa intercultural fort? .............................................................................. 42 5. L’extensió de la interculturalitat a altres camps de les polítiques públiques ................................................................ 44 5.1. La interculturalitat en les polítiques sobre els mitjans de comunicació.................................................................................. 45

Resum ........................................................................................................... 48

Activitats ..................................................................................................... 51

Exercicis d’autoavaluació ....................................................................... 51

Solucionari .................................................................................................. 53

Glossari ......................................................................................................... 53

Bibliografia ................................................................................................. 54

Introducció

La interculturalitat ha esdevingut un dels discursos socials més en voga en el tombant de mil·lenni. La qüestió de la diversitat cultural ha ocupat d’una ma- nera creixent l’atenció del pensament filosòfic i antropològic d’Occident, i la ci- ència social en general s’ha vist interpel·lada sovint sobre quines són les condicions socials en què apareix la diferència cultural i com es gestiona políti- cament. Aquest mòdul és una proposta d’aplicació d’aquestes teories i concep- tes en un àmbit concret i a la vegada proper: el camp de les polítiques públiques educatives a Europa occidental, amb especial atenció al cas de Catalunya.

El que aquí us proposem és, doncs, un exercici de recerca, un descens al nivell micropolític, per tal de veure quina incidència té la interculturalitat en polítiques de l’àmbit escolar en el nostre país. Es tracta de veure per què –i per a què– ha esdevingut rellevant l’origen cultural de les persones (de vegades, com veurem, només d’ algunes persones) a l’hora de gestionar els serveis, recursos i programes que els impliquen. Per a dur-ho a la pràctica, seguirem les passes convencionals d’una investigació en ciències socials.

Així, doncs, primerament, ens proveirem dels conceptes bàsics que ens permetran d’il·luminar el nostre camp d’estudi. També ens fornirem les categories operatives que ens han de permetre d’anar més al fons i analitzar els tipus d’actuacions du- tes a terme: els conceptes de model d’integració (assimilacionista , pluricultu- ralista o segregacionista ), el tipus d’actuació segons diferents graus d’atenció de la diversitat cultural, etc.

En segon lloc, aplicarem aquests conceptes a les polítiques d’altres societats occidentals properes a la catalana fent èmfasi en el seu nivell local, per ocupar- nos després dels marcs estatals que ens són més immediats: el govern central i la Generalitat.

En tercer lloc, ens ocuparem de les polítiques públiques en l’àmbit concret de l’es- cola, prenent com a marc i referents el camí recorregut per diversos estats de l’Eu- ropa occidental i aprofundint en el cas català.

Es tractarà, en definitiva, d’explorar les possibilitats i els límits polítics d’allò que en diem interculturalitat en les polítiques, particularment escolars, i veurem el valor estratègic que té per als agents estatals i civils en joc. Una qüestió central ens acompanyarà al llarg de tot el trajecte: som davant d’un tema polític que no- més afecta les minories culturals , o bé davant els gèrmens d’un debat social més ampli que cada vegada més ens concerneix a tots?

1. El camp de les polítiques públiques ( policies )

En aquest primer apartat del mòdul es presenten les eines teòriques necessàries per a poder fer l’anàlisi de polítiques concretes i veure si, i de quina manera, hi ha emergit la qüestió de la interculturalitat. Aquesta anàlisi s’aplicarà a països occidentals en l’apartat segon i tecer, i específicament a Catalunya en el quart.

A continuació es defineixen les nocions de política , polítiques i micropolítiques d’una manera operativa.

1.1. Política i polítiques

Des d’Aristòtil, política fa referència a ciutadà , civil i públic , és a dir, amb els afers de la ciutat (no debades el terme deriva del grec politikós , que té la mateixa arrel que polis , que en grec clàssic significa ciutat ). Per a un dels autors clàssics de les ciències socials, Max Weber, el concepte política significa l’afany de participar del poder o d’influir en la distribució del poder, sia entre Estats, sia entre els grups humans que l’Estat inclou. En una formulació més agosarada, Michel Foucault ha proposat de comprendre el poder com la guerra continuada per al- tres mitjans.

En qualsevol cas, es tracta, doncs, de definicions àmplies: tant podem conside- rar qüestió política una decisió presa pel Govern de la Generalitat; com, posem per cas, les demandes que les entitats de persones amb sordesa fan a una qual- sevol agència de l’Estat. Tanmateix, al llarg de la seva història recent, la ciència política s’ha ocupat, sobretot, únicament d’una part dels fenòmens polítics: d’aquells que són més institucionals : eleccions, partits, parlaments, governs; és a dir, d’allò que conformaria el sistema polític i que en anglès anomenem politics. En canvi, tradicionalment les polítiques públiques (en anglès, policies ), enteses com a programes d’actuacions d’abast públic o civil, o bé no s’havien tingut en compte, o bé havien quedat en un segon pla.

De fet, històricament, l’anàlisi de les polítiques públiques seguirà l’aparició i el desenvolupament de l’anomenat Welfare State o estat del benestar en les de- mocràcies occidentals.

Abans i després de l’estat del benestar Si l’entenem com el conjunt d’accions que l’estat du a terme per amortir les condicions i els efectes del mercat, l’estat providència ve de lluny. Ja des del segle XVII, en alguns països europeus, trobem mesures de distribució de recursos als pobres, com ara, a Anglaterra, les Poor Laws o de control dels preus dels cereals; això sí, més orientades a garantir el mante- niment de l’ordre, que no pas seguint una inspiració redistribuïdora global.

Lectures complementàries Per a una definició més completa del terme política , vegeu: Bobbio, N.; Mateucci, N. (ed.) (1983). Diccionario de Política. Madrid: Siglo XXI. També podeu llegir la conferència clàssica de Max Weber “La política com a professió”, que podeu trobar en versió castellana a: Weber, M. (1983). El trabajo intelectual como profesión. Barcelona: Bruguera. Si voleu aprofundir en el plantejament de Foucault, vegeu: Foucault, M. (1992). Genealogía del racismo. (pàg. 29 i següents). Madrid: La Piqueta.

Polity Hi ha encara un tercer concep- te que la ciència política ha emprat per a definir el seu camp d’aplicació: el de polity , que podem traduir per comuni- tat política i que alguns autors, valent-se d’una metàfora pro- cedent de l’economia, anome- nen mercat polític.

Ara, l’estat del benestar ( Welfare State ), pròpiament dit, que implica polítiques redistributi- ves a gran escala i sobre la base del reconeixement d’una sèrie de drets socials, s’inicia just després de la Segona Guerra Mundial. L’Estat intervé des d’aleshores de forma massiva, bé que amb diferències d’uns països a uns altres, en l’àmbit dels ingressos (redistribució de la renda), de la sanitat (sistemes de seguretat social), de l’educació (expansió i universalització del sistema educatiu), etc. Com a primera conseqüència d’aquesta mutació, els estats aug- menten de volum i d’influència.

Tant el creixement progressiu durant trenta anys, com la posterior crisi, desen- cadenada per la davallada econòmica dels setanta del segle XX, però també pel fet de ser qüestionat per diversos sectors de població (joves, dones, minories); faran de les polítiques públiques de l’ estat providència un terreny propici per a la recerca des de les ciències socials.

Fins als anys setanta, però, les polítiques públiques seran vistes com a total- ment supeditades a factors econòmics (les polítiques en funció únicament dels re- cursos materials), o bé com a resultats ( outputs ) de la màquina del sistema polític (és a dir, de la politics ), com si les polítiques fossin merament receptes de govern. No serà fins pràcticament als anys vuitanta que alguns autors han advertit la ne- cessitat de restituir la bidireccionalitat de la relació entre política i polítiques.

La participació ciutadana al punt de mira Una anàlisi de les polítiques públiques com la que aquí es proposa aporta les eines per estu- diar els nivells de participació ciutadana en determinats àmbits, més enllà de la participació estrictament electoral. Així, una política d’habitatge en què veïns, inquilins i propietaris són invitats a avaluar-la i a pronunciar-se sobre els criteris d’accés a l’habitatge que cal adoptar (si hi ha d’haver discriminació positiva envers certs col·lectius o no, posem per cas), serà més participativa que una altra en què el paper dels ciutadans no va més enllà de poder optar, en el cas que es compleixen uns certs requisits preestablerts, a accedir a un habitatge de lloguer protegit.

Entre els avantatges d’aquest canvi de perspectiva (respecte a la ciència política funcionalista o estrictament economicista), que representa con- cedir més protagonisme a les polítiques concretes, hi ha:

1) el fet de permetre il·luminar actors fonamentals de l’arena política (com ara sindicats, grups de pressió, agents locals o internacionals), que una anàlisi en excès estatalista deixava a l’ombra;

2) el fet de facilitar l’anàlisi dels mètodes de gestió que l’estat és capaç d’incorporar a partir de la seva relació amb els agents i les institucions ex- ternes.

Lectura complementària Per a aprofundir en la relació entre l’estudi de les polítiques públiques i el desenvolupament i crisi de l’estat del benestar, vegeu el capítol I de: Mény, Y.; Thoenig, J.C. (1992). Las políticas públicas. Barcelona: Ariel.

POLÍTICA

(institucions, sistema polític)

POLÍTIQUES

(programes, accions)

Per a nosaltres, ocupar-nos del camp de les polítiques públiques i de les con- nexions d’aquestes amb els camps de les micropolítiques, voldrà dir conside- rar sempre que ens sigui possible:

1) l’espai públic on es gesten i es despleguen discursos o actuacions més o menys consensuats, més o menys contestats, el qual és, a la vegada,

2) l’espai (o arena ) en què s’entrecreuen les estratègies d’agents diversos (agèn- cies estatals i civils, d’una banda; agents polítics –en sentit restringit, allò que se’n diu la classe política– , agents tècnics i agents de base d’una altra banda), cadascun d’ells amb posicions i relacions de força desiguals, amb recursos propis i amb les seves pròpies expectatives i demandes.

Per tant, a partir de les aportacions teòriques de les ciències socials (i no solament de la ciència política), el concepte polítiques ( policies en anglès) ens permet analitzar d’una manera operativa un camp central en l’aparició i el desplega- ment de la qüestió de la interculturalitat: el camp de les relacions de poder micro entre agents i agències, ja siguin estatals o civils.

2. La interculturalitat en les polítiques públiques

a les societats occidentals

Moltes de les qüestions relacionades amb la diversitat cultural que es plantegen en el nivell de les polítiques públiques a Catalunya han estat ja posades damunt la taula en altres països de l’òrbita occidental. En aquest segon apartat farem un resum d’aquests antecedents de polítiques en relació amb la interculturalitat, amb el benentès que les experiències prèvies no es poden traslladar sense més d’un context a un altre, però sí que poden constituir referents, positius o nega- tius, per als agents de l’arena política del nostre país.

En el camp de les polítiques, podem distingir dos grans focus d’aparició de la qüestió de la interculturalitat a les societats occidentals:

1) El que concerneix a la immigració estrangera, principalment vinculada al procés de recuperació econòmica de les exmetròpolis europees després de la Se- gona Guerra Mundial (1945-1975), immigració procedent sobretot de les seves excolònies.

2) El que fa referència a la presència de diverses comunitats culturals dins un mateix estat. És el cas dels estats que s’han constituït com a plurinacionals (com ara el Canadà, el Regne Unit, Bèlgica, entre d’altres) i estats pluriconfessionals (Holanda, per exemple).

Com veurem, en relació amb aquests dos grans processos d’aparició de políti- ques de la diversitat cultural, el cas de Catalunya és paradoxal: d’una banda, com a part de l’Estat espanyol, aquells dos focus d’interculturalitat hi han apa- regut de forma ben tardana. En primer lloc, la immigració del Tercer Món co- mença a ser rellevant just quan aquells països pioners d’immigració tanquen fronteres, cap a l’any 1975. I, altrament, el reconeixement de la plurinaciona- litat no es produeix fins a la Constitució del 1978, i encara amb una certa am- bigüitat. Ara bé, Catalunya, com a societat relativament autònoma, ha viscut onades immigratòries de procedències culturals diverses, molt intenses just a partir dels anys cinquanta, i, d’altra banda, el catalanisme que defensaren les forces antifranquistes fou un dels principals motors d’aquell procés de consti- tució d’un estat plurinacional.

2.1. Models d’integració cultural a les societats de capitalisme avançat: entre l’assimilació i la segregació

Si ens situem en el nivell de l’estat, és a dir, de la política institucional (de la po- litics ), trobem que els països occidentals han respost a la immigració estrangera

oposats: ni el model francès no elimina tota manifestació cultural comunità- ria, especialment si aquesta manifestació no sobrepassa el nivell de la privaci- tat; ni el pluralisme cultural britànic o holandès no qüestiona algunes normes i alguns valors comuns al conjunt de la societat, com ara les regles del règim de- mocràtic; ni tampoc la legislació alemanya no nega tot dret als estrangers (les seves lleis en matèria d’asil i refugi han estat fins fa poc especialment generoses). Així, doncs, hi ha una base comuna a tots els estats democràtics occidentals i un marge de variació en l’acceptació del manteniment provisional o definitiu d’algunes diferències culturals.

D’altra banda, en termes de cohesió i pau social, per exemple, cap dels models considerats s’ha mostrat més eficaç que els altres. En aquest sentit, les protes- tes juvenils esdevingudes als suburbis de les ciutats de tots aquests països, amb una participació important dels fills de la immigració estrangera, ha posat en dubte l’eficàcia mateixa d’una política merament estatal.

En general, l’aparició de la interculturalitat com una qüestió rellevant per a la política estatal (la politics ) ha tingut lloc en les societats regides per un model d’integració pluriculturalista.

Això no vol dir que en un país de model pluriculturalista necessàriament totes les polítiques que s’hi despleguen siguin d’inspiració intercultural, com tampoc no significa que la preocupació per la diferència cultural sigui completament es- tranya als agents implicats en les polítiques públiques –i, especialment, locals– en estats de model assimilacionista. Justament veurem a continuació aquest nivell local de les polítiques que es refereixen a la diversitat cultural.

2.2. Més enllà de la dicotomia assimilació/segregació culturals: el camp de les polítiques locals a Europa

Hem parlat dels dos àmbits principals en què sorgeix la interculturalitat com a qüestió política: l’àmbit de les relacions derivades de la immigració de po- blació estrangera a les societats occidentals i l’àmbit de l’anomentat etnona- cionalisme. Doncs bé, mentre que el segon serà sovint plantejat com un element de la política estatal, com una qüestió d’estat , el referent a la immigració no eu- ropea ha tendit a dirimir-se principalment en l’àmbit local. Sobretot des de la dècada dels setanta, en bona part a causa de l’agreujament dels efectes de la re-

Cada cop més, des dels diferents països europeus occidentals, s’ha vist la necessitat d’abordar la qüestió de la integració multicultural en l’àm- bit de les polítiques públiques (les policies ) i en una escala preferentment local.

Les protestes juvenils als suburbisurbans han posat en entredit la política estatal d’integració sociali cultural.

cessió econòmica en les perifèries urbanes, a la vegada enclavaments de les mi- nories immigrades, s’han succeït esclats de conflictivitat social en aquestes zones urbanes del centre i nord d’Europa. Als ulls de la comunitat política, gueto social i gueto ètnic s’han confòs, de manera que, a partir dels setanta, la dimensió ètni- ca o cultural ocuparà un lloc rellevant dins les polítiques de la ciutat.

Quan ens encarem amb l’anàlisi de polítiques locals, però, el concepte de mo- dels d’integració cultural, que ens ha estat útil per a comparar polítiques esta- tals, esdevé excessivament genèric. Se’ns fa massa rígid. Per bé que la tradició política estatal pesi sempre, amb diferències d’un país a un altre i d’uns àmbits a uns altres, quan els responsables d’un programa local s’enfronten amb de- mandes de grups culturals minoritaris poden jugar amb recursos i opcions tàc- tiques dins un ventall de possibilitats més ampli que aquell estrictament marcat per la política d’integració oficial. Per exemple, en un municipi francès, ens po- dem trobar amb subvencions a entitats per a la formació de sectors de població immigrada (i, per tant, actuacions específiques), sempre que s’ajustin a uns ob- jectius igualitaristes.

Davant de la major variació del contingut de les polítiques locals, les nostres ca- tegories d’anàlisi s’han de fer més precises. Per aquesta raó, aquí ens servirem amb fins operatius del concepte d’ actuacions , que té un abast més restringit i precís que el concepte de polítiques, per tal d’analitzar polítiques concretes.

La tipologia d’actuacions que us proposem té en compte dos criteris princi- pals: el públic al qual van adreçades i l’objectiu cap al qual s’orienten. Aplicant aquests criteris al nostre objecte, obtindrem una descripció més matisada del grau de diversitat cultural que incorpora una actuació o mesura política. Se- gons aquest doble criteri, hi ha quatre tipus d’actuacions possibles:

1) Actuacions generals o adreçades a la població en general, i orientades vers la igualtat. Un exemple d’actuació general igualitarista és la decisió d’un govern d’escolaritzar tots els infants dins el mateix currículum i tipus d’escoles, amb in- dependència de la seva nacionalitat, cultura o d’altres característiques dels grups als quals pertanyen.

2) Actuacions específiques o adreçades a la població immigrada, i orientades vers la promoció de la diversitat cultural. Una mostra seria la promoció d’ac- tivitats pròpies de cada comunitat cultural (festes o rituals col·lectius, manifes- tacions musicals, etc.).

3) Actuacions generals i orientades cap a la pluriculturalitat. La difusió per televisió de reportatges sobre la vida dels diversos grups que componen la po- blació seria una actuació d’aquesta mena.

4) Polítiques d’igualtat d’oportunitats , que es duen a terme mitjançant me- sures de discriminació positiva, per exemple, afavorint quotes d’ocupació de certs llocs de treball per membres de les minories culturals. Es privilegien, doncs, mesures de tipus específic orientades vers la integració en institucions com ara el mercat laboral, l’escola o l’Administració pública.

Vegem ara fins a quin punt els municipis de diferents països de l’Europa occi- dental han incorporat la perspectiva de la interculturalitat en les seves políti- ques públiques, i quina mena de polítiques n’han resultat.

2.2.1. Les polítiques locals en relació amb la diversitat cultural a França i a la Gran Bretanya

En el cas francès i en el britànic, Lapeyronnie ha observat que cada autoritat local combina, a l’hora de programar les seves polítiques, elements similars, però amb combinacions diferents. Més exactament: en ambdós casos trobaríem actuacions i fins i tot polítiques dels diversos tipus definits, per bé que amb un pes desigual en cada cas. La dissemblant tradició de política estatal i, sobretot, el pes diferent de l’Administració local acaba essent decisiva.

Així, mentre a la Gran Bretanya podem parlar d’una política d’integració a es- cala local , definida alhora com d’igualtat entre grups culturals i de promoció de la pluriculturalitat (polítiques d’igualtat d’oportunitats i de gestió comunitària, principalment), a França , on el marge d’actuació dels ens locals és més limitat, es fa més difícil parlar d’una política local d’integració i, en tot cas, hi predomi- nen les polítiques de dret comú , de vegades combinades amb altres mesures, més o menys específiques i amb una certa representació de les minories.

Aquestes dues línies de política d’integració local tenen conseqüències radical- ment distintes quant a la institucionalització de la qüestió pluricultural tant en l’àmbit polític, com, de retruc, en el professional.

Pel que fa al sistema polític local, els dos països han generat processos de par- ticipació dels grups culturals minoritaris ben diferents. A la Gran Bretanya, la creació en els governs municipals de les grans ciutats dels Community Rela- tions Councils (consells de representació de les minories culturals) ha afavorit l’organització política d’aquells grups i, sobretot, l’aparició d’un grup interme- diari, el qual gestiona allò que Lapeyronnie anomena l’espai de les Race Rela- tions Industry –una mena d’espai polític de la interculturalitat–, format per les elits de les minories, els seus membres amb més estudis i més adaptats a les regles de joc occidentals. En canvi, a França, malgrat que l’Estat ha reconegut com a interlocutors les associacions d’immigrats, la manca de consells i comis- sions de participació en els nivells locals els ha privat de més protagonisme.

Lectura recomanada Per a l’aprofundiment d’aquest punt, cal que llegiu: Lapeyronnie, D. (1993). “Las políticas locales de integración de las minorías inmigradas. Los casos francés y británico”. A: G.Ph. Tapinos (dir.) (1993), Inmigración e integración en Europa. Barcelona: Fundación Paulino Torras.

En referència a l’àmbit professional, a les ciutats britàniques el desenvolupa- ment de les polítiques pluriculturals ha obert espais de professionalització, so- vint vinculats a la mateixa Administració local i a aquell grup intermediari. Figures com ara assessors, mediadors o educadors especialitzats en intercultu- ralitat hi han trobat un camp de reconeixement i promoció educativa i labo- ral. Per contra, en el cas francès, els nous camps de la integració cultural i in- terculturalitat han passat a engrandir l’àmbit d’actuació dels professionals del treball social; aquí, la interculturalitat com a via de promoció professional no s’hi ha donat.

No obstant això, el mateix Lapeyronnie ha assenyalat els límits d’una política comunitària i pluricultural com la desplegada pels grans municipis anglesos du- rant les últimes tres dècades. Els situa just en la pedra angular en què s’assenta aquest tipus de política local, la participació de les minories culturals auspiciada des de dalt i la formació d’un grup intemediari de doble interès i de doble llen- guatge (radical davant de les autoritats locals i conservador davant de les bases comunitàries) que ha tendit a perdre legimitat social. Amb paraules seves:

“...la política comunitaria […] es esencialmente una política participativa. En ella, los grupos se definen por niveles de participación en el sistema político. Su nivel de integra- ción equivale a su capacidad de acceso al sistema de redistribución y al sistema político. Por esto, la lógica de la política comunitaria es la competición para la obtención de re- cursos escasos: todo lo que se concede a un grupo es necesariamente en detrimento de otro. El defecto de semejante orientación es que es poco representativa. Deja poco lugar para la expresión de reivindicaciones particulares transversales entre los grupos, o a la re- presentación de conflictos culturales. Los grupos ponen el acento de manera casi exclusiva sobre su unidad interna y sobre sus intereses propios. Esto explica el hecho de que los líde- res comunitarios en Gran Bretaña acusen de racismo a los que subrayan las dificultades que pueden experimentar a veces las mujeres pertenecientes a minorías inmigradas y colocadas en un estatus de inferioridad. Con el desarrollo de un pluriculturalismo radical, se facilita el conservadurismo y el mantenimiento de un cierto status cultural. En otros términos, las demandas sociales quedan muy poco tratadas y expresadas.” D. Lapeyronnie (1993). “Las políticas locales de integración de las minorías inmigradas. Los casos francés y británico”. A: G. Ph. Tapiros (dir.). Inmigración e integración en Eu- ropa (pàg. 261). Barcelona: Fundación Paulino Torras Doménech.

2.2.2. L’experiència holandesa

No sempre, però, les polítiques locals desplegades dins un model d’integració pluricultural han seguit una mateixa orientació, ni tampoc han conduït a uns mateixos resultats. L’experiència holandesa, per exemple, és distinta. Tot i com- partir un model final semblant, l’assumpció política de la qüestió de les mino- ries immigrades per part de l’estat i dels municipis ha seguit un procés invers al britànic.

A Holanda, fins al 1980, la política estatal en relació amb aquesta qüestió ha- via estat ambivalent: es reconeixien els drets de ciutadania als immigrats de les antigues colònies (la Guaiana, etc.), de la mateixa manera que la Gran Bretanya ho feia amb els membres de la Commonwealth, i alhora hom practicava una po- lítica d’acolliment temporal i de promoció del retorn per als immigrats d’altres països (marroquins i turcs, principalment), segons una concepció d’aquests com

Lectura complementària Si voleu aprofundir en les conseqüències del sistema de representació política de les minories culturals als grans municipis de la Gran Bretanya, podeu consultar: Jacobs, B.D. (1986). Black politics and urban crisis in Britain. Cambridge: University Press.

2.3. El lent despertar del reconeixement de la diversitat cultural a l’Estat espanyol

Els dos principals focus que han afavorit l’aparició de la interculturalitat com a qüestió políticament rellevant en altres estats occidentals, el problema de la plu- rinacionalitat de l’estat i el problema de la integració cultural de la immigració anomenada no comunitària, han tingut un ressò tardà en el sistema polític espa- nyol. Un cert reconeixement del caràcter plurinacional per part de l’estat no s’es- devé fins al restabliment del règim democràtic al final dels anys setanta i encara amb una fórmula jurídica dual ( nació espanyola / nacionalitats històriques ), que plasma un consens fràgil –si més no, a escala estatal–, tot i que comporta la institució d’unes certes cotes d’autogovern per a aquelles nacionalitats , especial- ment àmplies en matèria de política cultural i, més concretament, quant a la po- lítica lingüística.

Tenint en compte l’experiència d’altres estats plurinacionals, es podia suposar que aquesta condició afavoriria l’adopció d’una política de caire pluriculturalis- ta també per a les minories procedents de la immigració estrangera. Com veu- rem tot seguit, però, la política espanyola en matèria d’immigració es decantarà més cap a l’assimilació que cap a la promoció de la diversitat cultural. La inter- culturalitat només esdevindrà digna de consideració política en l’àmbit educa- tiu i encara de forma relativament recent, al principi dels noranta.

2.3.1. Definició d’una política d’immigració i aparició del discurs de la interculturalitat

Fins al 1991, l’Estat espanyol encara no havia definit una política d’immigració pròpia. Amb uns índexs de població estrangera baixos, si els comparem amb els seus veïns del nord (el 1994 no sobrepassava l’1,4% del total de la població), en- cara que en continu creixement, amb una legislació d’estrangeria restrictiva –con- dició necessària per a complir el seu paper de guardià de la frontera sud, arran del seu ingrés a la CE el 1985– com a tot recurs, es repetia una i altra vegada que havia deixat de ser país d’emigració, per passar a ser país d’immigració.

La primera mesura governamental que marca l’inici de l’adopció d’una política activa d’immigració és el procés de regularització extraordinari obert el 1991, amb el doble objectiu de donar una oportunitat de legalització a la població que el rigor de la Llei d’estrangeria del 1985 havia condemnat a la clandestinitat i, a la vegada, millorar el control sobre la població estrangera. S’acolliren a aquest indult uns 130.000 estrangers. A partir d’aquell moment el control minuciós en la concessió de permisos de treball s’exerciria per l’anomenada política de cupos , és a dir, per l’establiment de quotes màximes de treballadors estrangers per sec- tors d’activitat.

Lectures complementàries Pel que fa a la legislació espanyola que afecta els estrangers, podeu llegir: Carrillo, M. (1992). Els estrangers a Espanya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill. Per a una anàlisi jurídica de la regularització del 1991, vegeu: Segarra, J. (dir.) (1991). El trabajador extranjero y la regularización de 1991. Barcelona: Fundación Paulino Torras.

Una política activa en matèria d’immigració En l’article “Hacia una política activa de inmigración”, publicat a la revista Economía y so- ciología del trabajo el 1991, Ramón Aragón Bombín, que era aleshores director general de migracions del Ministeri de Treball, explica la necessitat d’adoptar una política activa en matèria d’immigració i anuncia els seus objectius: dominar els fluxos migratoris i aconse- guir la integració social dels immigrats. Pel que fa al primer objectiu, la consigna que llançà l’esmentat càrrec polític fou que calia “no evitar els fluxos sinó canalitzar-los , arbitrant una sèrie de mecanismes de regulació i control”.

L’abril del mateix 1991, el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de Llei que instava els poders públics a adoptar un seguit de mesures, articula- des al voltant de tres eixos: control dels fluxos migratoris; integració dels im- migrats; i ajuda al desenvolupament dels països emissors d’emigració.

La futura política estatal d’immigració estarà marcada a partir d’aquest mo- ment per dues actuacions. La primera és la reforma de l’estructura administra- tiva encarregada de gestionar la política d’estrangeria. A partir del 1993, la immigració deixa de ser una qüestió de política estrictament laboral per a pas- sar a ser un assumpte de competència del Ministeri d’Afers Socials. Això can- viarà parcialment quan, uns anys més tard, l’àrea social s’integri de nou al Ministeri de Treball, que passa a anomenar-se Ministeri de Treball i Afers So- cials_._ El que no canvia, però, és el fet que el Ministeri de l’Interior continua mantenint la potestat de concedir o denegar els permisos de residència a l’Es- tat espanyol: la immigració és encara una qüestió de política interior.

Paral·lelament, la necessitat de tractar la qüestió immigratòria de forma global donarà peu a l’elaboració d’un programa d’accions en diferents àmbits: ocu- pació, formació, habitatge, sanitat i protecció social. Serà l’embrió de la segona gran actuació estatal: l’elaboració del Plan para la integración social de los inmigran- tes , que serà aprovat pel Consell de Ministres del 2 de desembre del 1994.

Els objectius del pla estatal són, literalment:

“a) Eliminar cualquier tipo de discriminación injustificada, tanto en el ejercicio de derechos y deberes como en el acceso a los servicios existentes. […] b) Promover una convivencia basada en valores democráticos y en actitudes tolerantes. […] c) Garantizar una situación legal y socialmente estable. […] d) Combatir las barreras que dificultan la integración. […] e) Luchar contra la explotación. […] f) Movilizar a la sociedad contra el racismo y la xenofobia. […]” Ministerio de Asuntos Sociales (1995). La educación cultural en España (pàg. 45).

Gairebé tots els objectius del pla s’orienten cap a la normalització dels immi- grats en la societat espanyola, és a dir, vers l’accés en igualtat de condicions,

Una legislació selectiva A pesar de la reforma del Re- glament de la llei d’estrangeria el 1997, que flexibilitza l’ante- rior, i de la promulgació de la progressista Llei 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya d’Estrangepla, retallada al cap de poc de veure la llum en sentit restrictiu (Llei 8/2000), la legislació en matèria d’immigra- ció continua essent molt restric- tiva, especialment per als no comunitaris.