¡Descarga Normals i difernets y más Ejercicios en PDF de Sociología solo en Docsity!
Tema 1.- normals i diferents:
un model d’anàlisi
L’assignatura es pot sintetitzar amb aquests dos enunciats:
1. normals i diferents. Les relacions entre normals i diferents poden presentar moltes
manifestacions, que es poden estudiar amb cinc tipus ideals: oposició, minoria, depreci, desviació i delinqüència. El control social es refereix a aquestes relacions.
2. L’estructura social defineix el que és normal i diferent. Això implica la relativitat: la
societat canvia, per tant el que és normal en un lloc i un moment concrets, pot no ser-ho en un altre lloc i un altre moment. Cal, tanmateix, un brevíssim recordatori del que s’ha estudiat sobre l’estructura social al llarg de la carrera:
0.- l’estructura social: un recordatori
La Sociologia com la resta de les ciències socials té una doble perspectiva d’anàlisi, micro i macro: que són dues maneres complementàries d’estudiar societat,
- L’anàlisi de l’acció social dels individus (perspectiva micro)
- L’anàlisi de l’estructura social (perspectiva macro) Són dues anàlisi complementàries i no contradictòries : perquè l’estructura social condiciona l’acció dels individus i l’acció dels individus va construint l’estructura social.
1.- Acció i estructura: diferents anàlisis
Les dues perspectives són complementàries, però diferents.
- La perspectiva micro-acció és concreta i visible, i per tant immediata a l’anàlisi.
- (^) En canvi la perspectiva macro-estructura és abstracta, una mica menys visible i poc immediata a l’anàlisi. Per posar un exemple molt contemporani:
- L’acció d’educar un nen es fa amb comportaments concrets i visibles; i per tant en podem fer una anàlisi immediata: només cal observar i explicar aquests comportaments i la relació social que s’hi va establint.
- L’estructura condiciona l’acció eductiva: si l’acció d’educar un nen a la nostra societat és molt diferent de la que hi ha o hi havia en altres societats, és per l’impacte de l’ estructura social: els canvis demogràfics (hi ha menys nens), econòmics (els nens no treballen), politics (els drets dels nens), i culturals (els nens són molt valorats).
- Per tant, si a la nostra societat l’educació dels nens és més lleugera o líquida, no és perquè els educadors siguin més bons o més dolents sinó pels canvis en l’estructura social que condicionen l’acció educativa.
La societat és acció (perspectiva micro): Els individus inter-actuem constantment amb els altres, i això ho fem a través dels:
- rols (papers) que tenim (tots tenim molts rols, perquè cada relació que tenim amb els altres la fem amb un rol).
- els rols tenen les seves normes (formals o informals, explícites o implícites) i les sancions corresponents.
- tots els rols tenen els seus status (la valoració que els altres fan del rol).
- I la societat vindria a ser el resultat de tots els rols/status del tots els seus individus.
La societat és estructura (perspectiva macro): La societat és un sistema organitzat, és a dir una estructura , a partir de quatre parts que interdepenen: població, economia, política i cultura. L’estructura de la societat condiciona la vida i l’acció dels individus. Una definició operativa de l’estructura social se segueix de l’enunciat, segons el qual “ la nostra espècie sobreviu gràcies a que produeix, per tant requereix algun tipus de direcció i desenvolupa algun estil de vida ”. Aquest enunciat permet observar quatre àmbits en qualsevol societat: la població, l’economia, la política i la cultura.
L’estructura demogràfica (la població) es probablement la menys visible i la més important perquè en ser la que organitza els assumptes més bàsics (la vida i la mort), és la que defineix els marcs de totes les relacions socials. L’estructura econòmica és més visible (sobre tot en moments de crisi, quan es pot observar com l’estructura condiciona l’acció) i ens organitza les relacions socials lligades a la supervivència de l’espècie. L’estructura política (avui l’estat) és molt visible perquè s’encarrega de gerenciar la societat (a partir del que marquen els poders de les estructures demogràfica i econòmica). L’estat és, doncs, el gerent dels poders demogràfics i econòmics. L’estructura cultural és la mes visible perquè és la que organitza la manera com vivim cada dia (és l’estructura de la quotidianitat): ara bé la cultura (és a dir la manera de viure) depèn
- de com som (demografia),
- de com sobrevivim (economia),
- i de com ens “gerenciem” (política) Si féssim un “índex d’eficàcia estructural”,
- l’estructura demogràfica seria l’estructura de major eficàcia ( i la menys visible) en l’organització de l’estructura social,
- mentre l’estructura cultural seria la més visible i la de menor eficàcia estructural.
La taula que segueix esquematitza la seqüència organitzativa de les quatre estructures i enumera els seus principals components
Som una espècie que sobreviu produint
Per tant amb algun tipus de direcció
i algun estil de vida.
població economia Política (la gerència)
cultura i organització de l’estil de vida dinàmica
1. Moviment natural
de la població (natalitat i mortalitat)
2. Moviments
migratoris
estructura
1. Edat
2. gènere,
3. (població activa),
4. assentament (urbà
tècnicament : els sectors econòmics primari: extracció (agricultura), secundari: transformació (indústria), terciari: distribució (serveis).
socialment divisió del treball (qui fa què)
l’Estat : tres tasques (legislar, executar, jutjar)
a diferents nivells (central, autonòmic, local)
amb algun tipus de participació (directa o indirecta, voluntària o forçada)
la cultura
els sistemes de transmissió cultural : institucionals (parentiu-família, coneixements-escola, comunicació-mass media, creences-esglésies)
no institucionals (grups primaris, xarxes socials)
L’organització de l’estil de vida
2.- L’estructura condiciona l’acció: fa més o menys probable l’acció
La relació de l’estructura social amb l’acció dels individus és la següent: l’estructura condiciona l’acció, és a dir que la societat explica l’acció dels seus individus en termes de
1.- perquè és l’estructura social la que determina què és normal i què es diferent en cada societat. 2.- i com que l’estructura no és estàtica sinó dinàmica: els canvis demogràfics, econòmics, politics i culturals, modifiquen el que es normal i el que és diferent Perquè tot canvia. Canvien la gent (la demografia), el treball (l’economia), els estats (la política), i l’estil de vida (la cultura). La gent (la demografia):
1. La revolució demogràfica (baixada de la mortalitat, allargament de l’esperança de vida, i
conseqüent baixada de la natalitat) ha allunyat la mort, ha alliberat la dona de la subordinació i el sexe de la reproducció, i ha capgirat les piràmides de població.
2. La mateixa revolució demogràfica feta en dos llocs i dos moments diferents (països del
primer món i països del tercer món) ha donat resultats contradictoris: els primers tenim unes poblacions estancades i envellides, i els altres tenen poblacions excessives, estan sobrats de gent jove, i per tant generen fluxos migratoris. El treball (l’economia):
1. La reducció del temps de treball humà necessari està transformant l’estructura
econòmica (hi ha menys feina i hi ha més gent per fer-la) i modifica també les relacions socials extra econòmiques i tota la vida social.
2. El sistema econòmic de lliure competència, que és “per se” estructuralment anòmic, ha esdevingut avui un factor de contradicció entre les probabilitats d’enriquiment (lligades a la cultura econòmica de l’enriquiment) i l’estrangulament **d’aquestes probabilitats per la crisi financera mundial. L’Estat (la Política):
- Estem passant d’uns estats durs i severs (Leviathan) als estats-empresa de serveis: l’estat contemporani és un empresa de serveis amb el conseqüent canvi en la relació amb els seus ciutadans: de súbdits a clients (i el client sempre té la raó). I quan el gerent ha d’administrar la crisi, això li comporta com a mínim tres crisis específiques: la de legitimitat, la fiscal i la de gestió
- Al redós d’aquest canvi, la violència i altres agressions de l’estat estan passant de ser comportaments normals (recordeu Weber) a comportaments susceptibles de ser criminalitzats i fins i tot definits com delinqüència. L’estil de vida (la cultura):
- Estem passant d’un estil de vida de morir aviat i produir per subsistir, marcat per la limitació (i la por així com també l’esforç) - a un estil de vida de viure molt, de produir i consumir molt, marcat per la llibertat i l’hedonisme
- La cultura avui es urbana i associativa, i cada cop menys comunitària: canvis en el control social (una cultura d’individus plurisocialitzats)**
Tots els canvis s’emmarquen en un doble eix paradoxal: 1.- d’una banda, el procés de racionalització creixent, ha portat a estructures cada cop més enormes i poderoses (corporatitzades) on l’individu sembla comptar molt poc. 2.- Tanmateix, d’altra banda, la importància de l’individu està creixent: l’individu és avui subjecte com mai no ho havia estat en tota la història. Un resultat del aquest doble eix és l’ambivalència amb que vivim avui: el protagonisme de l’individu en contraposició amb la seva debilitat en front de les grans coroporacions
5.- conclusió: en aquesta assignatura mana l’estructura.
Aquesta assignatura es planteja des de la perspectiva estructural: explica les relacions entre normals i diferents com un resultat de l’estructura social i la seva evolució, perquè és l’estructura social la que determina què és normal i què es diferent en cada societat. No s’analitzarà, doncs, l’acció dels individus, sinó a partir de les estructures que els condicionen i expliquen.
1.- normals i diferents,
unes relacions complicades
1.- Unes de les relacions socials més complicades que tenim els éssers humans són les que establim entre normals i els diferents.
- Els normals són els normals, encara que soni a perogrullada
- I els diferents poden ser:
a) socialment valorats: (en aquest cas són l’élite de la societat, sigui econòmica, sigui
política, o cultural, esportiva, mediàtica, etc.)
b) socialment disvalorats: en aquest cas la relació entre normals i diferents pot revestir
diverses manifestacions. Les cinc més rellevants analíticament són les relacions d’oposició, minoria, depreci, desviació i delinqüència.
2.- definició del que és normal i diferent: Una elemental seqüència lògica permet definir socialment el que és normal i el que és diferent:
- ¿què defineix socialment la majoria dels comportaments socials?: la normalitat.
- ¿què defineix la normalitat? : la norma (normes i valors), perquè normal ve de norma. Segons el diccionari: “normal és que és conforme a la norma, que no es desvia”
- ¿què (qui) defineix la norma? : el que mana ( el poder), tal i com s’argumentarà a continuació
- ¿i què defineix el poder?, és a dir, quina és l’arrel del poder (d’on surt el poder?): la desigualtat social. Els individus s om socialment desiguals i per això les relacions socials solen ser asimètriques, i per això habitualment en tota relació algú s’imposa i mana (i si mana té el poder).
- Es a dir: la desigualtat social (i el poder que se’n deriva) són el punt de partida de la relació entre normals i diferents (i per tant, del control social)
micro i macro, 1.- a escala micro, la desigualtat social sol expressar-se a través dels rols-status, i dels seus petits poders (els rols de pare, de profe, d’empresari donen el poder de definir la normalitat a escala dels seus àmbits de poder) 2.- a escala macro, la desigualtat social sol expressar-se a través dels grans poders estructurals. Per posar dos exemples, b) les classes socials manifesten la desigualtat: la classe dominant mana, té el poder i per tant defineix què és normal i què es diferent (a través nombrosos recursos escampats per tota l’estructura social): per exemple, si el seu poder prové de la propietat privada dels mitjans de producció, és lògic que defineixi com normal el respecte a la propietat privada) a) els canvis demogràfics manifesten i modifiquen la desigualtat social: per exemple, la revolució demogràfica modifica el poder de gènere (que abans era exclusivament masculí) i modifica el poder de les generacions (per exemple, quan hi havia pocs vells, aquests manaven i “podien ” definir el que era normal i el que era diferent; quan hi ha molts vells, manen menys i per tant tenen menys poder per definir el que és normal i diferent)
3- els que manen, doncs, defineixen el que és normal i el que és diferent (el poder defineix el que és normal i el que és diferent) 3.1.- La definició de poder que va fer Max Weber és prou vàlida: “ Poder és la probabilitat d’imposar la pròpia voluntat en una relació social, encara que sigui contra tota resistència i sigui quin sigui el fonament d’aquesta probabilitat”. El poder és doncs resultat de la desigualtat social (algú s’imposa en una relació social: algú guanya) i és inseparable de la relació en la qual s’exerceix.
3.2.- Si la desigualtat social fa que les relacions socials siguin asimètriques, “algú” hi sol imposar la seva voluntat. Qui ho fa (és a dir qui aconsegueix el poder –sigui individu o grup-) guanya, i per tant està en condicions de “poder” definir el que és normal i el que és diferent.
5.- relativitat La desigualtat social varia en el temps i en l’espai: per tant varien els que manen, varien el poder i el seu exercici, i en conseqüència varien les definicions de normalitat i diferència:
- Temps: el que és normal avui pot ser diferent demà o potser va ser diferent ahir; i a la inversa el que és diferent avui pot ser normal demà o va poder ser normal ahir
- (^) Espai: el que normal aquí pot ser diferent en un altre lloc; i a la inversa el que és diferent aquí pot ser normal en un altre lloc.
Exemple: no és mateix l’ordre (i per tant la normalitat i la diferència) d’una societat amb
- molta gent que viu molt de temps (població)
- rica, terciaritzada i consumista (economia)
- un règim polític democràtic (política)
- i un estil de vida hedonista (cultura) que l’ordre (i per tant la normalitat i la diferència) d’una societat amb
- poca gent que viu poc temps (població)
- pobra, agrícola i amb economia de subsistència (economia)
- polítiques absolutistes (política)
- i un estil de vida basat en l’esforç i el sacrifici (cultura)
6.- estructura social i relacions entre normals i diferents.
Per exemple, fent un primer catàleg seguint les quatre estructures parcials, es podria fer el següent llistat dels diferents: Demografia : els individus i grups que ocupen les cohorts extremes de la piràmide de població (nens i vells); els individus i grups –immigrants o no- que componen minories ètniques o culturals; i els individus i grups que malgrat ser majoritaris són socialment subalterns (negres en règim d’apartheid, dones en societats masclistes, etc) Economia : els individus i grups que no produeixen normal (per causes sociopolitiques, físiques, àdhuc biològiques: atur, malalties, incapacitats, etc), o produeixen marginalment o produeixen en contra de la norma (els que roben) Política: els individus i grups que no participen o participen en contra en qualsevol de les manifestacions de la política: la política stricte dictum, o les polítiques d’habitat, de mobilitat, de comunicació, religiosa, de seguretat, etc. Cultura : els individus i grups que trenquen o no arriben a les definicions socials de normalitat (sobre tot pel que fa a la salut i al sexe)
les estructures
Població economia politica cultura
normalitat freqüències majoritàries en la piràmide de població
productivitat i consum defints pel poder econòmic
participació definida pel poder polític
definicions socials o culturals de normalitat
diferència extrems de la piràmide. Minories ètniques i majories subalternes
No produir o no consumir; marginalitat productiva
no participació (activa o passiva, voluntària o involuntària)
Trencament o no assoliment d’aquestes definicions
7.- un quadre sinòptic de les relacions entre normals i diferents
desigualtat social
poder diferent elite: D
Legitimació Normalització
normes
valors
Diferents: trenquen n
no arriben v D
relacions normals i diferents
oposició minoria depreci desviació delinqüència
2.- el model d’anàlisi:
una mateixa diferència pot comportar relacions
d’oposició, minoria, depreci, desviació, i
delinqüència/criminalització
L’anàlisi precedent permet entendre per què les relacions entre normals i diferents presenten una amplíssima fenomenologia, cobrint una enorme gamma de relacions socials (de fet, tants caps tants barrets).
Òbviament, una mateixa diferència (comportament o situació) pot generar diferents tipus de relacions socials, fins i tot contradictòries: relativitat, doncs. I la relativitat de les relacions entre normals i diferents és objecte de l’anàlisi sociològica perquè depèn de l’estructura social així com també de l’acció dels individus;
El model d’anàlisi : com que els normals i els diferents es relacionen de moltes maneres, els sociòlegs hem construït un model per a la seva anàlisi amb cinc tipus ideals de relació que pretenen ser una tipologia prou exhaustiva i suficient.
- la relació entre normals i diferents pot ser d’ oposició al poder (i canvi de la normalitat) per part dels diferents,
- la relació entre normals i diferents pot ser demanda d’un status específic per part dels diferents: relacions de minoria
- la relació entre normals i diferents pot ser de depreci quan els diferents no assoleixen els valors normals
- la relació entre normals i diferents pot ser desviació social quan els diferents trenquen les normes
- la relació entre normals i diferents pot ser delinqüència quan els diferents trenquen les normes que protegeixen béns estratègics. (Queda clar, doncs, que no tots els diferents són desviats, i només alguns d’aquests individus o grups són els criminalitzats).
El model no contempla les relacions dels diferents que volen esdevenir normals, perquè això és el procés de normalització, que és l’equivalent a un procés de desclassament quan hom vol canviar de classe social o també pot entendre’s com el procés de mobilitat social ascendent
La iniciativa en la relació:
estructura i acció: en aquesta assignatura
mana l’estructura
Assumint doncs que el model omddd està dissenyat per poder explicar les relacions
entre normals i diferents des de les dues perspectives, la micro (l’acció) i la macro
(l’estructura)
- acció: el model es pot aplicar a cada una de les relacions entre normals i
diferents des de la perspectiva micro (cada relació és una interacció concreta,
visible, observable, i immediata a l’anàlisi),
- Estructura : com que l’estructura condiciona l’acció , cada relació entre normals i
diferents s’explica des de les condicions estructurals (perspectiva macro:
abstracta, menys visible i poc immediata a l’anàlisi).
L’assignatura es limita a la perspectiva estructural.
Per tant, estructura social i model OMDDD:
1.- L’estructura social és la variable independent clau per a l’anàlisi de les relacions
entre normals i diferents, perquè cada estructura social defineix què és el normal i
què és el diferent en cada lloc i en cada moment
2.- (tal com s’ha dit a la pàgina anterior), l’estructura social explica la major o menor
probabilitat i freqüència de que es donin les diferents relacions del model, així com
el seu major o menor predomini.
2.2.- Relacions de minoria (iniciativa dels diferents)
Els diferents no s’oposen a la normalitat ni volen canviar-la, només reclamen un status de diferent socialment reconegut. Es tracta de poder ser diferent amb un reconeixement social Per tant, el diferent que estableix relacions de minoria:
1. no qüestiona el poder
2. i no vol una nova normalitat
3. només pretén viure la seva diferència amb algun tipus de reconeixement social
Tanmateix, ull al concepte de minoria: el terme “minoria” té diverses acepcions. Per exemple, el Casares diu: “minoria es una parte menor de los individuos que componen una colectividad ”, i la wikipèdia: “ El término minoría se refiere a un grupo de población humana numéricamente minoritario y con ciertas creencias y costumbres, que permiten identificar a sus miembros entre todos los habitantes de la comunidad a la que pertenecen”. En aquest model que pretén explicar les relacions entre normals i diferents, la minoria no es defineix per la quantitat de diferents sinó pel tipus de relació que aquests volen establir :
- les relacions de minoria no impliquen “ser menys quantitat de gent”
- sinó “ser uns diferents que reclamen una relació amb reconeixement social”.
(exemples: els okupes que no volen canviar el mercat immobiliari i només pretenen viure tranquils, els que roben per sobreviure en un context de privació o crisi sense voler canviar el sistema econòmic, les minories sexuals que sense voler canviar la normalitat sexual demanen que la seva orientació sexual sigui socialment reconeguda, els que maten si no hi ha més remei –per defensar-se per exemple-, etc.)
control social: els normals poden acceptar o refusar la pretensió dels diferents d’establir relacions de minoria.
- Si les accepten, les relacions de minoria comporten l’acceptació social del dret a la diferència.
- Si les refusen, poden fer-ho depreciant els diferents, considerant-los desviats o criminalitzant-los. Es a dir, amb menyspreu, exclusió, o eliminació
- Més encara, així com les relacions d’oposició es solen confrontar amb les de criminalització/delinqüència, la relació preponderant quan es refusen les relacions de minoria sol ser la de depreci , i en aquest cas, el control social s’exerceix bàsicament a través del menyspreu
Nota sobre els savis: El concepte de “savis ” encunyat per Goffman és útil per a l’anàlisi de les relacions de minoria: en aquestes relacions, els savis són persones normals la situació dels quals les porta a estar molt informades de la vida dels diferents, simpatitzar i ser acceptats per ells.
- el savi s’ha de oferir i ha de ser acceptat
- es pot ser savi per l’ofici i per
- pot ser individual i col·lectiu La importància dels savis en l’establiment de relacions de minoria diferents i normals està empíricament demostrada al llarg d’aquests darrers anys.
Una descripció elemental: les nou característiques comparables (probabilitat) Les relacions de minoria es poden donar amb major probabilitat quan una diferència és viscuda i és vista (realitat i percepció) com:
1. un comportament o una situació
2. conscient, (amb diferents graus de consciència)
3. volent (expressament)
4. col·lectiu o individual,
5. amb algun tipus d’orgull
6. amb arguments que només reclamen respecte,
7. disposa d’algun tipus d’organització,
8. té capacitat de ressò social dels seus arguments
9. i és fonamentalment pacífic/a,
2.3.- Relacions de depreci (iniciativa dels normals)
Els diferents no arriben als valors normals (és a dir, els normals consideren que els diferents no arriben als valors normals).
- Per tant estan en situació de diferència: es tracta d’una diferència passiva.
- Els diferents, doncs, estan en una situació que els impedeix assolir la normalitat (sobre tot si es dóna en situació de pobresa)
Les relacions de depreci poden presentar dues manifestacions: 1.- Els normals consideren que els diferents no arriben als valors normals. 2.- el depreci pot ser també el sentiment amb que els diferents viuen la seva relació (a partir de la percepció de la construcció social de depreci): els diferents s’auto-menysvaloren
(exemples:
- els okupes no arriben als valors normals –per exemple convivència, higiene, etc-,
- els normals consideren que els que roben no arriben als valors normals de dignitat i respecte a la propietat privada ¡sobre tot si són pobres!. D’altra banda, els que roben es poden autodepreciar, sobre tot si són pobres.
- els normals consideren que els homosexuals no arriben als valors del sexe normal, i els homosexuals poden viure la seva sexualitat amb vergonya i automenyspreu.
- els que maten no arriben als valors normals perquè són covards o agressius, etc.)
Control social: com que les relacions de depreci es donen quan no s’arriba als valors, les sancions més usuals són les morals, i la manifestació més usual és el menyspreu
Una descripció elemental: nou característiques comparables (probabilitat) les relacions de depreci es poden donar amb major probabilitat quan una diferència és viscuda i és vista (realitat i percepció) com:
1. una situació (per tant, passiva)
2. conscient (amb diferents graus de consciència) o inconscient
3. més aviat sense voler
4. mal viscuda (fatalisme, vergonya, etc..)
5. individualment,
6. sense arguments per a reclamar ni respecte ni legitimitat,
7. ni disposa d’organització
8. sense capacitat de ressò social dels seus arguments
9. fonamentalment pacífic/a, però amb manifestacions de vegades agressives
2.4.- Relacions de desviació (iniciativa dels normals)
Els diferents trenquen normes
(és a dir, els normals consideren que els diferents trenquen normes).
Per tant, els diferents agredeixen els normals en qualsevol dels seus béns, trencant les normes que els protegeixen. L’agressió pot ser real o percepcional (pot ser construïda socialment: recordeu Thomas, el que definim com a real, acaba sent real en les seves conseqüències ). Sigui com sigui, és una diferència activa.
- desviació és trencar qualsevol norma,
- delinqüència és trencar les normes que protegeixen els béns estratègics de la societat (per tant, mentre tota delinqüència és desviació, no tota la desviació és delinqüència: la delinqüència és una part de la desviació). La diferència entre delinqüència i desviació depèn, doncs, únicament d’una sola variable: la perillositat ( agressió a les àrees més sensibles de cada societat, i que per tant estan protegides per les normes més fortes: les lleis).
Control social: els normals es relacionen amb aquests diferents criminalitzant-los: aplicant- los les sancions més dures, principalment l’ exclusió del grup i/o la seva eliminació (física o moral, temporal o permanent, parcial o global)
Una descripció elemental: nou característiques comparables Les relacions de delinqüència es solen donar amb major probabilitat quan una diferència és viscuda i és vista (realitat i percepció) com:
1. Comportament que trenca normes relatives a béns sensibles (lleis)
2. conscient, (amb diferents graus de consciència)
3. volent o sense voler
4. col·lectiu o individual,
5. amb orgull o fatalisme
6. sense arguments per a reclamar respecte ni legitimació,
7. amb variables graus d’organització,
8. sense capacitat de ressò social dels seus arguments
9. fonamentalment agressiva (amb o sense violència
delinqüència i criminalització:
- la delinqüència és una definició política
- la criminalització és una relació social
La diferència entre criminalització i delinqüència és crucial per a l’anàlisi: La delinqüència és la definició que fan els estats (i només els estats, per això és una definició política) de que un determinat comportament agredeix un bé estratègic i trenca la norma que el protegeix (una llei). Lògicament, com que un bé estratègic és un bé protegit, els estats ho solen catalogar als codis penals (els codis penals no “creen” o “generen” la delinqüència, només la “cataloguen”). Delinqüència és, doncs, la denominació formal (l’etiqueta) que els estats donen als comportaments que agredint béns estratègics trenquen les lleis. La criminalització , en canvi, és una relació social en la que la població (o una part d’ella) se sent agredida en algun bé estratègic, estigui o no protegit el bé per una llei, i sigui realment o sigui només en la percepció. Per tant, la població (o una part d’ella) vol excloure i/o eliminar els diferents que han agredit un bé estratègic.
Delinqüència i criminalització solen coincidir. Així ho expliquen tant la lògica social com la lògica del poder (si no hi ha correspondència entre definició política i relació social, hi ha crisi: el poder no normalitza prou). Ara bé, delinqüència i criminalització poden no donar-se amb simultaneïtat. Es el que passa per exemple quan:
Hi ha criminalització prèvia a la delinqüència: El procés de criminalització pot ser previ a la definició política de delinqüència: es dóna quan els normals són agredits o senten que són agredits en béns importants, i reaccionen definint i excloent/eliminant els diferents que els agredeixen. Aquests processos socials de definició i exclusió/eliminació poden tenir base real o no (realitat versus percepció); i es poden fer:
- informalment o formalment
- espontàniament o organitzadament
- I hi poden intervenir i/o liderar diversos empresaris morals (predicadors, intel·lectuals, polítics, periodistes, etc), fins arribar als poders legislatius que estableixen o modifiquen les lleis. Si el procés culmina i s’arriba a la intervenció de l’estat, la criminalització esdevé delinqüència: l’estat confirma la relació de criminalització definint l’agressió com delinqüència (incorporant-la al corpus jurídic, habitualment a través del codi penal).
Hi pot haver criminalització posterior a la delinqüència el procés social de criminalització també pot ser posterior a la delinqüència (pot ser una conseqüència de l’establiment de les lleis)
La delinqüència pot ser anterior i posterior a la criminalització: d e la mateixa manera, la definició la delinqüència pot fer-se d’acord amb un procés previ de criminalització, i pot fer-se sense cap procés previ de criminalització.
Per tant, la cosa va així : criminalització : agressió a un bé estratègic, encara que no hi hagi lleis que el protegeixin. L’agressió pot ser real o només percepcional. Lògicament, si la relació de criminalització triomfa, l’estat l’acabarà definint com delinqüència incorporant-la al codi penal. delinqüència: l’estat defineix que un comportament agredeix un bé estratègic i per tant el protegeix per normes amb rang de llei. I això pot ser independent del procés de criminalització. Es a dir, els normals criminalitzen i l’estat penalitza (l’estat defineix la delinqüència amb els tipus penals).
Els processos de criminalització depenen de variables socials: els canvis demogràfics, econòmics, polítics i culturals, com s’anirà veient al llarg de tota l’assignatura.
- per tant, el punt de vista dels normals és el que sol definir les relacions amb els diferents (la definició dels normals)
- tant és així, que molt sovint els diferents es viuen i es veuen a sí mateixos tal com els han definit els normals (per exemple com a desviats, depreciats, o delinqüents)
els significats dels normals i les seves estratègies Els normals es poden relacionar amb els diferents de diferents maneres (amb els cinc tipus ideals del model), perquè els normals poden tenir diverses concepcions dels diferents i per tant diverses estratègies del que cal fer amb ells. La heterogeneïtat es palesa, doncs, en diferents estratègies de relació que poden ser enteses d’acord amb la següent lògica:
1. Segons la concepció que els normals tenen de la societat en general,
2. solen tenir una concepció dels diferents,
3. Per tant se’n deriva una estratègia de què fer amb ells
4. Que es concreta en determinades polítiques i intervencions
A continuació es presenta un esquema amb quatre tipus ideals d’estratègies.
Estratègia 1
1. la concepció de la societat és estàtica i immutable (una societat tancada), per tant es
considera que la desigualtat és natural (l’ordre és naturalment immutable i els éssers humans som desiguals no només socialment sinó també naturalment). Per tant, és natural que els normals siguin normals i que els diferents siguin diferents.
2. concepció dels diferents: són individus que alteren l'ordre natural i immutable de la societat, i
són una clara disfunció.
- La diferència es tracta o d'un mal imputable només a l'individu o grup diferent (dolenteria, perversió, etc)
- o es pot tractar d'un càstig més o menys diví (probablement per culpes anteriors pròpies o familiars).
3. estratègia: clarament repressiva
4. intervencions concretes: amagar, excloure, tancar, fins i tot exterminar les diferències
Estratègia 2 1.- la concepció de la societat és estratificada i oberta (més aviat per consens) , per tant, corresponent a societats obertes amb mobilitat social i amb desigualtat merament social (els éssers humans som iguals per naturalesa i desiguals només socialment). 2.- concepció dels diferents:
- individus que s'enfronten a la socie 0 0 1 Ftat (per exemple trencant la normes)
- individus que n'han quedat despenjats (per exemple no arribant als valors o quedant marginats). 3.- estratègia: Repressió per als que s’enfronten (amb desigual interès en la seva reinserció o rehabilitació) i algun tipus d’atenció material per als que han quedat despenjats 4.- intervencions:
- contundents per als que s’han enfrontant (tancar, excloure, etc.)
- (^) mecanismes de reinserció (amb desiguals voluntat i inversió)
- serveis socials per als que han quedat despenjats.
Estratègia 3 1.- concepció de la societat: conflicte (lluita de classes). La desigualtat social resulta del domini d’una classe sobre les altres, la classe dominant té el poder i imposa les seves definicions dels diferents. La desigualtat social depèn més del sistema de classes que de l’individu 2.- concepció dels diferents:
- individus que han quedat despenjats,
- alguns dels quals s'enfronten a la societat. 3.- estratègia:
- (^) repressió per als que s’enfronten i responsabilit 0 0 1 Fzació de la societat tant en la definició de les diferències com en la rehabilitació o reincorporació dels diferents
- atenció no només material, sinó també moral (terapèutica, simbòlica) per als que han quedat despenjats
4.- intervencions: tancar i excloure si cal,
- contundents per als que s’han enfrontant (tancar, excloure, etc.)
- responsabilitzant els normals dels diferents (reinserció crítica se'n deia abans).
- serveis personalitzats per als que han quedat despenjats.
Estratègia 4 1.- la concepció de la societat és la d’un sistema irracional definit pels poderosos (conflicte social multidimensional de poders) 2.- concepció dels diferents: són detonants o indicadors de la irracionalitat social, són resultat del conflicte de poders. 3.- estratègia:
- reivindicar el diferent i
- confrontar-lo amb la societat, com l’únic que pot evidenciar la irracionalitat social (segons la teoria de l’anomenat “bon salvatge” no contaminat per la societat). 4.- intervencions: totes aquelles que permetin desvetllar les contradiccions de la societat (inicialment, les propostes de desinstitucionalització o el desassilament formaven part d’aquesta estratègia).
Conclusió: insistim en la importància de l’estructura social
a) l’estructura social és la variable independent clau per a l’anàlisi de les relacions entre normals i diferents, perquè qui mana a cada societat defineix què és normal, què és diferent, quins són els béns estratègics, i quines són les agressions als mateixos.
b) l’estructura social explica la probabilitat i freqüència de que es donin les cinc relacions del model, així com el seu predomini.
