¡Descarga Obra literaria Marçal y más Resúmenes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
4.1 MARIA-MERCÈ MARÇAL
Maria-Mercè Marçal naix el 13 de novembre de 1952, circumstancialment a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), d’on ella es considera sempre originària. Sempre recordarà els orígens de la seva família, establerta al camp i dedicada a la vida de pagés. És principalment el seu pare, que havia arribat a iniciar estudis universitaris en la seva joventut, qui l’estimularà cap a la cultura. Estudia el batxillerat a l’Institut de Lleida, després d’haver obtingut una beca. De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català. El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Del 1969 al 1971, viu en un col·legi major, el de Santa Eulàlia de les Teresianes. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a “mística”, on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dona classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, “un canvi molt radical en la seva vida”. Abans d’acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l’època. Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que naix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta, a banda de promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta i de donar suport a empreses de traducció tan importants com la de les Faules de la Fontaine i el volum de Les Flors del Mal , de Charles Baudelaire, a càrrec de l’escriptor Xavier Benguerel. El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s’afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida. Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol , i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions , Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines , de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.
Alguns cantautors del moment s’interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. És el cas de Marina Rossell, Teresa Rebull, Ramon Muntaner, Txiqui Berraondo, Maria del Mar Bonet, Celdoni Fonoll i Gisela Bellsolà. Els anys vuitanta s’inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l’estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D’aquest període, també és Terra de Mai , en el qual l’autora parla de l’homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida , on inclou el poemari Desglaç , en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare. També és important citar el seu vessant com a traductora, en la traducció d’autores com Colette, Yourcenar, Leonor Fini i, en col·laboració amb Monika Zgustová, les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També conrea esporàdicament l’assaig literari en articles i conferències. Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte “La disputa de fra Anselm amb l’ase ronyós de la cua tallada”. La narració “Viratges, reminiscències”, inclosa en el llibre Barceldones , suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l’anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien , fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d’expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d’Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seva consolidació com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps. No abandona mai la militància en el moviment feminista, tot i que, progressivament, es va centrant de manera prioritària en el terreny cultural i literari. En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d’aquest moviment femení internacional el 1992. Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d’un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l’artista Xavier Marcè.
➢ Tradició heretada i tradició triada A Ivars d’Urgell, en un ambient de poble i d’una família que treballa directament dins un univers camperol, Marçal rep una doble tradició: la de l’amor a les lletres del seu pare, i els versos i cants populars de la mare. El món acadèmic i el món popular i folklòric formen part des de menuda del seu univers. Però Marçal n’hi afegeix un altre: la tradició literària femenina d’autores a qui llegeix i estudia intensament com ara Renée Vivien, Maria Antònia Salvà, Sylvia Plath, Adrianne Rich, Colette, Akhmàtova, Tsvetàieva, Yourcenar –a qui tradueix– i moltes altres, com per exemple Clementina Arderiu, de qui en l’antologia poètica publicada a Edicions La Sal, al 198 5, en fa la introducció i selecció de poemes. ➢ Una manera pròpia de dir Marçal busca una nova manera de dir-se, intentant despullar el llenguatge de tota la seva càrrega masclista, unes paraules noves per dir l’experiència des de la seva pròpia vivència de dona. En aquest sentit el llenguatge heretat no li serveix. Li cal dir amb paraules noves la pròpia experiència. Aquesta veu pròpia ha de retratar el desig, des d’un esquema nou, que no tinga a vore amb el tradicional subjecte actiu masculí, i subjecte passiu femení. I el seu llenguatge és una reafirmació d’un subjecte que desitja i expressa el seu desig. Com a dona, Marçal s’atorga el dret a ser a tots nivells en l’àmbit afectiu, eròtic i sexual. És una tasca important de recodificació dels símbols d’una societat patriarcal i de la necessitat d’innovar perquè no té gaires precedents femenins a banda de les Trobairitz, Safo o escriptores de la Rive Gauche com Renée Vivien. ➢ Quotidianitat femenina Marçal té un repte més a banda de tots els anomenats fins ara: no deixar al marge de la seva poesia tot allò que forma part de la quotidianitat de moltes dones, l’univers íntim, la llar, tot allò que tradicionalment s’ha apartat dels “grans” temes poètics. El món de les dones no és menut ni marginal, i mereix la màxima categoria poètica («Quin pany de cel de quadrets de cuina les estovalles!»). ➢ Dens univers emocional Laia Climent, de la Universitat Jaume I, ha tractat el tema de les emocions i sentiments en Bruixa de dol dins Llegir Maria-Mercè Marçal (pàg. 63 i següents). Climent considera que les emocions en Marçal formen un teixit pantèmic continu, on s’esplaien i mesclen la tristesa, la solitud, la traïció, el terror, la desesperança i fins i tot l’eufò ria amb totes les seves contradiccions. La paraula contradicció és important; Marçal sempre fuig dels llocs coneguts, dels clixés o dels sentiments massa transitats. En ella hi ha una immersió a la fosca, que en el llibre Bruixa de dol apareix sovint en forma d’ombra, foscor, llocs allunyats del sol, de les evidències cegues. ➢ L’ús del sonet Pel que fa a la tradició culta, hi trobem sonets – que poden ser llegits com un primer exercici per arribar, en obres posteriors, a escriure sextines, una forma mètrica occitana adoptada pels poetes medievals catalans, que per primera vegada s’utilitza en llengua
catalana per tractar l’amor lèsbic. En aquest sentit mira d’evitar la tercera persona (ell i ella) per no marcar el gènere gramatical i fa servir el tu i el jo com a joc d'espills. Cal tindre en compte que la sextina està considerada una de les formes poètiques més difícils, estructuralment més complexes. Que Marçal arribe a dominar aquesta modalitat poètica és una manera clara de parlar a la tradició des d’un àmbit de competència, pot innovar des d’una mirada horitzontal a la producció poètica més elevada. I l’exigència formal ja apareix en Bruixa de dol amb la inclusió de nombrosos sonets. ➢ Nou diccionari Així, Marçal necessita crear-se un nou diccionari i partir d’una nova tradició. Per això parteix de la tradició popular, de la tradició clàssica i d’una simbologia que designa significats a molts elements com ara els animals o les plantes: cargols, cargolines, rèptils, ocells, petxines, gats, llops, boscos. També recull elements dels anys setanta com el grafit, «una dona sense un home és com un peix sense bicicleta», o eslògans de l’època feminista com «no volem sexualitat sinó sensualitat». A Sota el signe de drac , inclòs tant en el seu llibre de proses del mateix nom com en la introducció a la seva antologia poètica, Llengua abolida , hi trobem explicats alguns símbols a través de les seves pròpies paraules. També és cert que a banda del diccionari propi que la mateixa Marçal es va fer quan iniciava el seu camí poètic, la poesia no deixa de ser un diàleg, i qualsevol definició resultarà insuficient en tot allò que ens pot suggerir o que permet posar-nos-hi en contacte. 4.3.1. Estructura. El llibre es divideix en dues parts i va encapçalat per una introducció o lema, que anomena Divisa : Divisa: Bruixa de dol comença amb una divisa molt significativa Emmarco amb quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret. Jo tinc un nom i amb guix l’escric a sota. Part 1: Bruixa de dol Tota la primera part segueix un itinerari personal, on el jo poètic reflexiona sobre les relacions passades, el dol per la pèrdua, la independència i la solitud Es divideix en 4 parts : Hi podem trobar intertextualitat amb Clementina Arderiu i el seu poema «Clementina em dic, Clementina em deia» amb la necessitat de la poeta de tenir un nom i saber qui és.
V. "Brida". De nou un homenatge a una altra escriptora, Clementina Arderiu, de qui havia fet l’estudi preliminar i en publica una antologia a La Sal. Els mots brida i fira també hi són presents: Ara que ja de tanta casa torno... No em pregunteu, que no sabria dir-vos Per quina brida m’he sentit lligada. El cor encara vol tornar a gronxar-se desbocat a les barques de la fira : I dic que sí, que en mi tot clama d’esma cap aquella petita esbojarrada. ... i ja no sóc sinó una dona absorta. Amb la veu i amb el riure que s’aturen. Aquest poema té una estructura de cançó i els temes que tracta tenen relació amb no estar lligada per l’amor, i buscar altres camins i possibilitats vitals.
2. Tombant (consta de 12 poemes més la cita inicial): “Tombant” significa canvi. El canvi ens parla d’una relació passada, de la qual ha anat deslligant-se, fins que ara veu que no necessita un home. Al llarg dels poemes acull amb seguretat la solitud. Reflexiona sobre el dol del trencament i el procés d’acceptació final de la solitud volguda, passant pel dolor. En l’últim poema acaba dient “pujaré la tristesa dalt les golfes” perquè ja vol iniciar un futur acabant amb aquest procés de dol. Les formes són breus, alguns poemes com aforismes, i la mètrica i la rima són irregulars. I. "Avui, vint-i-u de desembre". El gessamí és un arbust ple de bellesa però de fruita tòxica. El poema I podria indicar el desig i a la vegada la por que fan les relacions efectives. Mercè Otero Vidal hi veu un lligam amb Mercè Rodoreda (cal recordar que Marçal va donar nom a un grup teatral – Bruixes de dol– dirigit per Araceli Bruch, que precisament estava interpretant textos de Rodoreda), pel que fa al món floral i vegetal. II. "Bon dia, tristesa". En aquest cas hi trobem una referència directa a una obra molt coneguda en aquell moment de Françoise Sagan, Bonjour tristesse (1 9 54). Cal destacar la cultura francesa de Marçal, les seves traduccions de Colette o Yourcenar entre d’altres. III. Inclou un eslògan feminista de l’època: una dona sense un home és com un peix sense bicicleta. IV. "La mort crema el darrer rostoll" és un poema dedicat a la mort, i a la necessitat d’una vida amb conviccions. Els arbres del canal ens donen un camí malgrat la mort ens iguali a tots. V. "L’arbre servarà molt temps" és un poema d’acceptació de la destrucció (un arbre) per passar a ser foc. Els arbres i les destrals hi són presents en el poemari, i hi tornarà a l’última part amb el vers «sense llops ni destrals». VI. "De primer van foradar-me les orelles" ens parla de la marca distintiva de les nenes, el forat de les orelles, i la gran importància que té el fet de néixer marcada. VII. "Tinc els ulls de fusta". Poema molt breu i intens, que, a més de parlar de la solitud, ens remet que la fusta –substància morta–; també pot albergar vida, encara que sigui petita i humil com la d’un cuc.
VIII. "Ja no m’enartes, sol". Format per versos hexasíl·labs, tracta, entre altres temes que pugui suggerir el poema, de la necessitat d’anar a les profunditats d’una mateixa; també la claredat és una forma de ceguesa. IX. "Les hores dansen". Un poema que ens porta a la infantesa, i la solitud té forma d’infant. Tal vegada no mossega i s’hi pot jugar amb la pròpia solitud. X. "Vaig embarcar ja fa molt de temps". XI. "Llum al balcó". XII. "Pujaré la tristesa dalt les golfes" és un poema conegut i estimat per molta gent; significa la superació de la tristesa. Un poema que permet aprofundir amb un lèxic potent, com la tarlatana , que és el teixit emprat per fer mosquiteres. La poeta tanca aquesta etapa col·locant l’amor com un patrimoni que no li impedeix omplir-se de nou les butxaques, però que sap posar en un lloc que no molesti (les golfes) estris que ja no tenen vigència.
3. Foguera joana (consta de 9 poemes): El títol juga a feminitzar la foguera de Sant Joan, cercant la identitat femenina i l’expressió del desig i el plaer des del punt de vista d’una dona. Els poemes ens parlen de records de relacions sexuals lliures, plaents i lúdiques. On el jo poètic gaudeix lliure de culpa i de convencions. Els poemes són majoritàriament eròtics. L’últim reflexiona també sobre la necessitat de “cremar” aquests records, amb la foguera del títol, com a símbol altre cop de regeneració i de mirar cap al futur (“records, atieu la foguera”… “Cal canviar de pressa el decorat”). Per al tema eròtic, utilitza metàfores de tradició literària per referir-se als òrgans femenins i masculins: petxina, peix, ocell, llangardaix, espasa… Les formes són breus i de rima i mètrica irregulars, també alguns en forma d’aforismes, com a Tombant. I. "Damunt un cel de fil". En la delicadesa d’un espai domèstic amb «un cel de fil» i «puntes de coixí», davant la lluna (símbol femení) hi té lloc l’amor, gràcies al poder d’enamorament que «cap flor no es tanca». II. "Amic, et citaré al cor d’una petxina". Demana a l’amant gaudir del plaer ben a poc a poc durant tota la nit. Hi apareixen símbols amb connotacions sexuals (petxina i llangardaix). III. "Els meus pits són dos ocells engabiats" (metàfora) mentre l’amant li ressegueix el cos i els busca per sobre el vestit de flors i fulles abans que li caigui (metonímia). [Quadern d’activitats: Activitat 28, pàg. 43] IV. "Dolç enemic" (apòstrofe, oxímoron i sinestè sia) en què la trampa de l’amant la condueix al plaer. V. "Avui tancaria el llangardaix en una gà bia" planteja un amor sense presses, lent, compartit i ple de carícies per descobrir les parts del cos. VI. "Si algú em deia que la teva espasa". L’espasa és una metàfora de l’òrgan sexual masculí i, per tant, esdevé un objecte de plaer.
VII. "El mag m’espera a frec de l’envelat". En aquest poema és present el tema de l’ombra com un element paralitzador. La bruixa ha de sortir de la solitud i la foscor; d’aquí, la lluita amb la pròpia ombra, amb un mateix/a. VIII. "Amic i desamic et diré ara". Hi és present l’antagonisme entre dona i home («amic i desamic») i les dues cares de l’amor: el plaer de l’amor físic, però la relació és amarga, trista, que clava ganivets. IX. "M’ets present com un déu, com un diable" (antítesi). La veu poètica se sent culpable de deixar-se portar per la força del desig, que la domina («Ullpresa vinc a tu per l’espiral»), i d’acceptar el joc plaent de l’amor. Hi ha la presència d’elements com ara l’herba, l’estella, les papallones, relacionats amb el bosc, i aranya, destral, espiral, granera, relacionats amb les bruixes. X. "Mentre el vent, cec, esqueixava un tabal". En aquest poema continuen les contradiccions. També hi són presents els elements de la natura: cor boscà, sargantana, l’angoixa vegetal. XI. "En bosc amarg cavalca un vent salvatge". És un viatge introspectiu, d’autoreconeixement, de la veu poètica («clavo la xarxa en la carn de l’onatge») i necessita estar sola. Per això la barca obre camí «lluny de tot seny», per retrobar-se i reconduir la seva vida en plena llibertat. XII. "Els teus llavis. La fruita. La magrana..." L’amor torna a ser expressat mitjançant imatges vegetals i animals. També hi apareixen elements relacionats amb les bruixes. XIII. "Bruixa de dol, al meu cau solitari". Aquest poema que tanca la secció tracta la presa de consciència de la pròpia identitat i l’assumpció del dolor de «Bruixa de dol». Tot i que l’amor s’ha convertit en cendra, la lluna recorda a la veu poètica que encara conserva la seva personalitat («l’arbre malferit serva a l’escorça la teva divisa») i que l’ha de recuperar. Finalment, desa «al calaix de la nit» el mirall que li ha servit per aprofundir en la pròpia personalitat i esborra les experiències fracassades. Part 2: Avui les fades i les bruixes s’estimen
1. Avui les fades i les bruixes…: Es tracta d’un sol poema, un sonet. Però de versos no decasíl·labs a l’estil de Petrarca, sinó alexandrins. Dona títol a tota la segona part, per tant és un poema programàtic. Ens parla ja no d’un jo poètic individual, sinó de tota una col·lectivitat, totes les dones, en els seus pols negatiu i positiu units. Remet a tota una tradició de visió tradicional de la dona. El tema essencial és que crida a la unió de totes, en una lluita col·lectiva, des d’un punt de vista optimista. 2. Els núvols duien confetti a les butxaques (8 poemes més una introducció breu): L’optimisme segueix en tota la segona part, aquí el confetti ens parla dels colors alegres, de la festivitat. Que el feminisme sigui una lluita festiva. Tot i així, el poema breu introductori parla de les “arnes” com dels perills i amenaces que no deixen fluir el moviment (els prejudicis, la tradició patriarcal…).
A través de 8 poemes, en general dedicats a amigues i dones estimades per ella, la poetessa juga amb formes tradicionals per fer una crida a la unió i la reivindicació feminista. Els pomes presenten mètrica irregular i rima assonant. La secció acaba amb el poema també programàtic “Cançó de fer camí”, on utilitza la barca com a símbol de la lluita on totes les dones poden unir-se. I. "Com un secret d’aigua verda" és una cançó de comiat que es duu a terme amb un intercanvi de mirades. Els elements més significatius estan relacionats amb el camp semàntic del mar: aigua, estrella marinera, estrella de la mar... II. "Cançó de saltar a corda" recorda una cançó de caràcter popular que es canta mentre dura el joc. La identificació entre pluja i bruixa (metàfora) adquireix rellevància mentre avança el poema, de manera que la pluja agafa els trets de bruixa («estalzim a la cara / i el vestit estripat») i els infants se n’han de guardar. III. "Magdalena" és la germana de Maria-Mercè Marçal. Els versos són molt curts, de tres síl·labes i destaca la varietat dialectal occidental de «lo». El poema recull moments viscuts i compartits per les dues germanes a la casa familiar. IV. "Velles corrandes per a la Pepa". Marçal dedica aquesta corranda a Pepa Llopis, dona de Joan Brossa i veïna del carrer. Destaquen les comparacions i el camp semàntic de les plantes medicinals. V. "Cançó de pluja". Aquest poema ens situa en el món del joc, de la festa, i dels infants en el cas que a l’endemà hi hagi previsió de pluja. És significativa l’antítesi dels gats que entren a casa d’esquitllentes mentre que els infants surten «per la porta més gran». També cal destacar l’ús del polisíndeton, que remet a la manera de parlar dels infants, i del llenguatge mitjançant la derivació i la tria de paraules del camp semàntic de la pluja amb algunes incorporacions dialectals com ara escatxingar i xorregalls. VI. "Jo conec una fada que es diu Fina" té una estructura circular. Aquest poema s’hi estableix un joc entre paraules masculines i femenines: taronger – tarongina, cargol - cargolina. La veu poètica situa la seva amiga en un món d’imaginació, de les fades i dels infants. VII. "Si fossis, Cinta, una llebre-llebreta" , situa el poema en un pla hipotètic en què l’amiga es convertiria en una llebre i la veu poètica en caçador. «I, jo fos caçador» conté ressonàncies de Joan Salvat-Papasseit. Cal destacar l’ús dels diminutius com a mostra d’afecte (llebreta, llaçadeta, rateta, estelleta) i la hipèrbole «ni et caçaria el vent». Té una estructura circular. VIII. "Cançó de fer camí". És un viatge metafòric de feminisme i llibertat en el qual la veu poètica convida altres dones a formar-ne part, a pujar en aquesta barca que esdevé el símbol d’una nova etapa plena de triomfs i deixa enrere les barreres que les limitaven («oblidaran tots els confins»). Els elements significatius són: violetes, març, lluna, bruixes, dansa vegetal, nit... És una cançó de reivindicació de la identitat col·lectiva.
3. Sense llops ni destrals (8 sonets):
s’iniciarà una nova vida, respectuosa amb la natura, en què les dones seran lliures. S’estableix, doncs, una complicitat entre les dones, ja que han de ser valentes i s’han d’ajudar les unes a les altres. 4.3.2. Formes. Bruixa de dol pren formes de la tradició culta i la popular. En total al llibre trobem: · 23 sonets · 14 cançons · 22 poemes breus De la tradició culta treballa el sonet en diferents versions. De la popular, utilitza cançons, romanços i corrandes. La mètrica respon a paràmetres irregulars, amb refranys (o tornades), i fa ús de moltes repeticions o anàfores i també paral·lelismes (figures retòriques més comunes). 4.3.3. Temes. Els temes que van recorrent el poemari són sobretot: ✔ La reflexió sobre l’amor, el desig i la pèrdua. Explora el desig des del punt de vista de les dones. El desig cap a un home i també cap a les dones. L’erotisme: el sexe, el cos. ✔ La reflexió sobre la solitud, des d’un punt de vista tant negatiu com positiu (necessària per ser un mateix). Recerca de la pròpia identitat. La buidor existencial. ✔ La reivindicació de la lluita feminista. La bruixa i la recerca de la identitat femenina. 4.3.4. Imatgeria o símbols. Al llarg del poemari Marçal juga amb el significat simbòlic de molts referents de la cultura popular, com també de la tradició literària, i crea a més tot un univers simbòlic propi. Podem agrupar alguns símbols en diferents imatgeries de temàtica connectada (o, dit d’una altra forma, en camps semàntics). · En referència a la identitat femenina: Lluna, bruixa, fada. Ombra, mirall. Aranya. Pluja, aigua, mar. · Referents al món de l’erotisme i el cos: Llangardaix, ocell, espasa. Flor, petxina, peixos. Heura, sal, foc. · Entorn el risc, el perill i el dolor: Ganivets, ullals, sang.
Ametlles o estels amargs. Foscor, negre. · Connectats al món dels contes o la tradició medieval: Drac, castell, cavall. Amic, alba. Beuratge, anell. Mag, bruixa, fada. · En referència als jocs d’atzar i la m à gia: Cartes, tarot, astrologia (signes zodíac). El mag, la bruixa… · Altres elements de la natura: Heura, arbre, fulles, pedra, bosc, llop, cargols… ✗ LLUNA La lluna serà en aquest llibre i en els immediatament posteriors imatge privilegiada, recurrent i obsessiva, punt de referència lluminós, alhora utòpic i atàvic. «Les llunes de Cau de llunes i de Bruixa de dol apareixen en la triple representació de lluna blanca de la primavera, lluna roja d’estiu i lluna negra d’hivern, és a dir, la lluna nova de la plantació, la lluna plena – granada– de la collita i la lluna minvant de la mort». La lluna minva i creix, apareix i desapareix, és signe de la renovació i té poder sobre l’aigua (el cos humà que també està format d’aigua), és el signe femení per excel·lència. La lluna també és un arcà del tarot i significa desori, canvis, confusions. La lluna té un sentit lúdic i transgressor, també de llibertat. ✗ LA BARCA En el primer poema del llibre hi ha una barca a la qual no puja i en el darrer poema, ella ja porta la barca i convida a pujar les altres dones. La barca, igual que les brides, que també apareixen al poemari, són l’emancipació, el dret a conduir la pròpia barca. ✗ AMIC A Bruixa de dol trobem en alguns poemes l’apel·latiu amic. En aquest sentit Marçal converteix l’ amiga dels trobadors, en l’amic. Tot i que, a mesura que avança la seva construcció poètica, seran les dones les destinatàries de la seva poesia amorosa, aleshores utilitza el senhal (pseudònim emprat pels trobadors provençals per a encobrir el nom de la persona a qui dirigien llurs composicions, especialment la dama, per tal de mantenir el secret dels seus amors), com trobem en poemes posteriors com ara «Fina amor, joc extrem, or subtil» a Desglaç. La paraula desamic , que utilitza Marçal a Bruixa de dol , en el vers «amic i desamic et diré ara», prové de la tradició trobadoresca d’Ausiàs March, que
Sense gens de recança. Però si algú gosés dir que hi ha joguina més dolça sobre la terra, que li caiguin de cop totes les dents per mentider! (Foguera joana, VI) ✗ LA SAL Es tracta d’un ingredient associat a la feminitat i d’un gran poder, també destructor, com ara l’antiga pràctica de sembrar de sal els camps per fer-los erms. Però també està unida a la vida. La mar, salada, és l’origen de tota vida coneguda. En Marçal la sal està relacionada amb la llengua, l’amor, els materials minerals. I de fet el seu cognom fonèticament és Mar i Sal. ✗ LA BRUIXA Insistim en la idea que Bruixa de dol té dos peus: un reposa en la tradició culta i l’altre en la tradició popular (que en les fonts originàries vindrien a ser el pare i la mare). Pel que fa a les formes més tradicionals trobem corrandes, cançons populars, romanços, refranys d’una rica tradició que ve per part de la mare i dels orígens rurals. La bruixa és la dona arrelada a la terra, fetillera, metzinera, la que pot fer màgia, conjurs, i que té el poder més obscur, tot i que Marçal estava en contra de la dicotomia natura- cultura, és a dir, defensa la dona com a força de la natura i no com a agent cultural. I la bruixa té molts elements per fer la poesia: la sal, el foc, la lluna. És una bruixa bona, sàvia, que s’agermana amb les fades, que es troba amb altres dones per a tenir més força i sobretot per fer la seva, per ser i viure. Al poble també es diu portar les ungles de dol , portar-les brutes de terra. La bruixa sempre va vestida de negre, potser perquè l’han perseguida tant que porta un dol per la repressió patida, perquè pateix en el present, però la indumentària triada crea una imatge potent amb un color tradicional. ✗ SIMBOLOGIA ESOTÈRICA Neus Aguado analitza també la simbologia esotèrica del poema carregat de símbols astrològics i neurològics, amb la presència de la simbologia del tarot; de les seves referències al món grecollatí, així com també de la festa pagana del solstici d’estiu. Els poetes del Mall busquen una riquesa lèxica, el gust per la forma, i també hi són presents els jocs d’atzar, les cartes, el circ, i altres elements presents en l’obra de Brossa que es troben en els primers reculls de Marçal. El foc també seria un element important, juntament amb els altres elements (aigua, terra, aire i foc). Per a Marçal el foc té una connotació de ritual – reunir-se vora el foc, ballar sobre les brases...– i de col·lectivitat.
5. Llengua i estil. Els trets lingüístics més rellevants en Marçal són: · els dialectalismes , propis del seu parlar occidental (de la província de Lleida) com l’ús puntual de l’article “lo”. · el lèxic del món rural , amb mots com “rella” (part de l’arada) o “saó” (pluja que amara la terra i la fa fèrtil). Fa que les paraules del món pagès esdevinguin cultes. · el lèxic provinent de la quotidianitat femenina (“estovalles”, “escombra” o “granera”, “bolquers”, etc.), normalment no reivindicat per poetes. · tria molt reflexionada del mot precís. Gran bagatge lèxic : això li permet ser molt creativa amb les rimes. Els trets a destacar del seu estil serien: · el rebuig del realisme històric, la voluntat de crear una poesia simbolista. · la fusió entre poesia i vida i entre fons i forma , indestriables. · el cultiu i la reivindicació en paral·lel de formes de poesia culta i popular. · la creació d’un univers poètic femení sense referents en la pròpia tradició.
6. Intertextualitat. Trobem influència i alguna citació o guinyades d’ullet a autors que Marçal admira, com: F. G. Lorca : en imatges provinents de l’imaginari popular i de les creences ancestrals, així com les de presagis de violència o tragèdia (foc, aigua, ganivets, negror, lluna…). Josep Vicent Foix : en citar algun vers com “al fons d’una petxina”, o en el títol, que ret homenatge al llibre del poeta Sol i de dol. Joan Brossa : en imatges de màgia, jocs de cartes, atzar… Vicent Estellés i Joan Salvat-Papasseit : referents en català de la la poesia eròtica. Marçal en reinterpreta algunes imatges, canviant la perspectiva al punt de vista femení. Tradició de la literatura medieval : reinterpreta i reutilitza símbols o imatges de la poesia trobadoresca i de la d’Ausiàs March , així com del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Per exemple, en la metàfora sexual del castell o en vocatius com “amic” i “desamic”. També la referència a l'”alba”, poema trobadoresc dedicat a l’espai de la nit dels amants que acaba quan surt el sol. 7. Significat i fonts del títol. El títol ens parla d’aquesta bruixa que és la poetessa i també representa totes les dones. Una dona valenta que gosa viure aliena a les convencions. Com tot el llibre, el títol reposa en dues fonts: la culta (Foix) i la popular (la cancó infantil). La bruixa va de “dol” per tot un recorregut històric d’injustícies i desigualtats. Però com en la cançó infantil, “plou i fa sol”, és a dir que no tot és dolent. El llibre és molt reivindicatiu des de l’optimisme, com es veu molt clar en els poemes de la segona part (en especial a Vuit de març i Cançó de fer camí).
