¡Descarga PAC 1 - El paradigma humanista y más Ejercicios en PDF de Pedagogía solo en Docsity!
PAC 1 - El paradigma humanista
Estudiant: Paula Terron Soler
Activitat 1. Exercici de reflexió i correlació. Acompanyar a la persona hasta donde ella pueda y un poco más Wilheim REICH El paradigma humanista podríem definir-lo de moltes formes, però la que més opto és que vetlla per la dignitat de les persones, per l’autonomia i per la llibertat. L’ésser humà presenta una condició de vulnerabilitat primària. Segons Butler, això implica una autonomia ‘condicionada per la dependència’ (Pié 2012:15 (1)), i, per tant, descarta la possibilitat d’autosuficiència. Som éssers humans fràgils, per què tenim mancances, ja que necessiten el que rebem de l’altre, per néixer depenem d’una altra persona, quan som nadons ens ha d’alimentar una altra persona… aquest patró pot evolucionar, però es repeteix en les següents d'etapes de la nostra vida. Alhora, aquesta dependència també evoluciona però cap a un nou sentit: la interdependència. Aquesta, parteix d’una reciprocitat entre éssers humans. És cert que partim d’unes dependències, però partim de la base d’unes capacitats, no tothom té el mateix grau de dependència, però ens necessitem totes. El que em refereixo és que s’aplica la frase: ‘lo más humano del ser humano’ (Pié 2012: 215 (2)), la necessitat de l’altre, el (nos)altre, teixim solidaritat per un bé comú, per les cures i per un objectiu col·lectiu. Per l’altra banda, Planella ens mostra que l’humà és pluridimensional, concretament té cinc dimensions, una d’elles és l’emotiva, on queden les emocions primàries com la tristesa, l’alegria, la compassió… per l’altre.
Com que som éssers que necessitem relacionar-nos, ja que si no tenim mancances emocionals, aquestes emocions són la connexió i la protecció d’una vinculació l’altre i la recerca del reconeixement mutu, la necessitat de relacionar-nos ens fa vulnerables, però alhora ens uneix. Aquí reu la connexió de la compassió i fragilitat, som éssers que sentim, el fet de sentir com a senyal d’humanitat. Cal destacar que no es pot confondre la compassió amb pietat. La compassió és una emoció, una forma d’estar amb el dolor de l’altra persona i davant d’això sentim pena; en canvi, la pietat és compassió acompanyada d’una acció, normalment sempre en diferents classes socials i realitats de desigualtat. Per l’altra banda, en l’escrit de Sennett podem extreure què es redueixin els processos de deliberacions i que es treballi perquè la necessitat ocupi més espai. Després que operessin a Sennett de forma errata, el metge i les estructures postoperacionals haurien d’haver prioritzat i intensificat l’acompanyament i alhora, les característiques individuals pròpies s’haurien d’haver valorat més i reflectir-se en la intervenció, conjuntament amb l’objectiu. Ens hem d’allunyar de les pràctiques que possibiliten un impediment pel desenvolupament, i fomentar més el vincle entre metge-pacient més i les necessitats d’aquest, incloure el marc humanista dins aquest camp, ajudaria ambdós i a tenir una relació qualitativa i alhora, ambdós sortirien més beneficiats. Pié ens ha ensenyat el sentit de la interdependència, no sabem fins a quin punt ho som, quasi la podríem tractar com a un fenomen, més que com una (nova) forma de relacionar-nos. Amb la interdependència se'ns obre una nova visió, una dimensió qualitativa amb l’objectiu de questionar dinàmiques, vincles de relació i aliances, i sempre des de la fragilitat i vulnerabilitat, des de la necessitat de l’humà per a ‘promocionar lo mas bàsico y fundamental que nos une con este otro’ (Pié 2012 : 219 (3)).
Al mateix temps, corporitzar la pedagogia significa trencar amb el sentit de què i els idealismes tradicionals que el cos ho pot tot. Els cossos són vulnerables, i s’han de cuidar, però per cuidar-nos, ens hem de saber vulnerables i que tenim necessitats, i per arribar a aquest concepte cal deconstruir-nos, i no relacionar la dependència o la autosuficiencia amb característiques humanes, ja que no ho són, però per arribar a aquest concepte, cal deconstruir-nos. Tal com ens diu Planella, cal «repensar la mirada que hacemos desde la pedagogía, sobre los cuerpos de los educandos, y analizar cómo la pedagogía educa a los sujetos pedagógicos sobre su propio cuerpo» (Planella 2005:190 (5)). El cos no és només allò que som, el concepte va molt més enllà. El cos és el que ens fa i ens construeix, a través de processos, vivències i de l’esdeveniment, que poden succeir o no... i depèn del nostre protagonista: l’atzar. «L’atzar pot convertir-se en l’escenari d’emergència d’experiències individuals i grupals. I l’atzar no està sotmès al control, la vigilància o la dominació, sinó justament al contrari: hi ha d’haver aquí una renúncia real a voler fabricar, esculpir un determinat tipus d’educació» (Pié. 2011: (6)). Quan Pérez de Lara ens menciona «les trampes del saber» es refereix al fet que som subjectes de drets i alhora professionals, i com a tal, cada lloc que anem, que ens situem, ens aporta unes vivències, reflexions, comportaments… i quan se’ns presenta una situació no hem de fer allò primer que sentim, sinó que cal allunyar-nos del nostre primer sentiment o reacció que sentim per actuar, per a ‘salir de nuestros sitios para pensar otra realidad no impuesta’ (Perez de Lara 1997: 171 (7)) per organitzar-nos, per construir. Al mateix temps, Pié ens mostra una perspectiva humanista que es relaciona molt amb Pérez de Lara, i és el tacte, que hauria de formar part com a qualitat qualificativa d’educadoris. Aquest, es basa els successos en necessitats, i en el fet de saber respondre l’altre més enllà del que se sol pensar que s’ha de fer, i a la vegada, transmetre consideració per l’altre com a subjecte únic. Així mateix, és un espai de resistència davant de les lògiques institucionals i burocràtiques.
Finalment, el concepte de la recuperació dels afectes ho comparteixen en diferents formes ambdós autores. Podem observar que Pié relata que allò que ens uneix més entre els éssers humans, és la vinculació més primària, una vinculació amb l’altre, des de la interdependència, i, replantejant els vincles, les aliances i necessitats. D’altra banda, Pérez de Lara, ens fa menció de diferents exemples de subjectes que es freqüenten en espais públics i on ‘el otro es para mí un otro sin más historia que mi historia’, reconeixent l’altre com a subjecte amb identitat, història de igual a igual.
(1) Pié. A. [Asun]. (2012). Capitol lX: Pedagogía de la interdependencia. A A. [Asun] Pié, Deconstruyendo la dependencia: Propuestas para una vida independiente (p. 217). UOC. (2) Pié. A. [Asun]. (2012). Capitol lX: Pedagogía de la interdependencia. A A. [Asun] Pié, Deconstruyendo la dependencia: Propuestas para una vida independiente (p. 215). UOC. (3) Pié. A. [Asun]. (2012). Capitol lX: Pedagogía de la interdependencia. A A. [Asun] Pié, Deconstruyendo la dependencia: Propuestas para una vida independiente (p. 219). UOC. (4) Pié. A. [Asun]. (2012). Capitol lX: Pedagogía de la interdependencia. A A. [Asun] Pié, Deconstruyendo la dependencia: Propuestas para una vida independiente (p. 22). UOC. (5) Planella, J. [Jordi]. (2005). Pedagogía y hermenéutica del cuerpo simbólico. Revista de Educación, 336 , 189-201. (6) Pié, A. [Asun]. (2011). Discapacitat, vulnerabilitat i dependència: la corporeïtzació de la pedagogia. Pedagogia i Treball Social: Revista de Ciències Socials Aplicades, 1 :9 - 26, p. 18. (7) Pérez de Lara, N. [Núria]. (1977). Imágenes del otro: imágenes, tal vez, de una función pedagógica otra. p. 171. [Recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). Capdevila, C. [Carles]. (2015). Entendre el món amb onze pensadors contemporanis. Arcadia. Planella, J. [Jordi]. (2006). Los hijos de zotikos. Nau Llibres. Revista Española de discapacidad (REDIS). (2013). (Revista espanyola de discapacitat - dependencia, interdependència i autonomia - Xabier
Etxebarria, X. [Xabier]. (2021). Dependencia, interdependencia, autonomía. Revista Española de Discapacidad, 9 (1), pp. 241-246. https://www.cedid.es/redis/index.php/redis/article/view/ (2011). Para todos la 2: La compasion. [Recurs d’aprenentatge audiovisual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). https://www.rtve.es/play/videos/para-todos-la-2/la-compasion/1251016/ Sennett, R. [Richard]. (2003). El respeto, sobre la dignidad del hombre en un mundo de desigualdad: “La compasión que hiere”. [Recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). Deligny, F. [Fernand]. (2009). Permitir trazar ver. Museu d’Art Contemporàni de Barcelona. Planella, J. [Jordi]. (2016). Acompanyamiento social. UOC. Hillman, K. [Karl]. (2001). Diccionario enciclopédico de sociologia. Editorial Herder.
