¡Descarga paradigma humanista pac 1 y más Ejercicios en PDF de Psicoanálisis solo en Docsity!
ACTIVITAT 1
Els orígens de l'Humanisme es remunten al S.XIV fins al S.XVI. Aquest corrent del pensament s'origina com a oposició del pensament teològic, el qual era el que imperava fins al moment i considerava que deu era el garant i el centre de la vida. Així doncs, el pensament humanista, trenca amb tot l'anterior i passen a situar l'ésser humà en el centre de totes les coses, tenint així un punt de vista antropocèntric de la realitat que ens envolta. En aquest corrent, es genera un gran interès envers totes aquelles disciplines que tinguessin com a fi desenvolupar els valors de l'esser humà, empoderant així a la societat. Dit l'anterior, trobem que en el realisme es reconeix la naturalesa del mateix educand com a punt de partida de la seva educació; és a dir, es té en compte les seves pròpies característiques personals, així com el seu ambient. Així doncs Hernández Rojas (1998. En Cruces. 2008:3) cita " la educación tradicional es partidaria de la enseñanza directa y rígida, predeterminada por un currìculum inflexible y centrado en el profesor." Aquest fet ens porta a reflexionar, ja que en l'actual sistema neoliberal i capitalista cada cop es destaquen més aquells valors individuals, així com l'egoisme, la desconfiança, entre d'altres, fet que ocasiona que la societat actual cada cop sigui més deshumanitzada, que es torni més competitiva en si mateixa i en conseqüència, tot i que el món està aparentment més interconnectat , les persones presentin grans dificultats per a comunicar-se entre elles, ja que han perdut el prisma de l'altre per tal de situar-se només a ells mateixos , valorant-se a través de si compleixen uns estàndards determinats per la societat o millor dit per haver seguit un determinat programa o X o Y. Al mateix temps, la pràctica del docent està perdent importància, ja que aquesta està esdevenint un mer executor de currículums perdent així la seva importància, ja que la seva tasca ja no es troba centrada en l'educand sinó que esdevé una mera activitat professional que es du a terme a canvi d'una prestació econòmica m'entres és vetlla per anar assolint uns objectius o unes competències que venen predeterminades.
Tot plegat, resulta impensable des de la perspectiva de l'humanisme i des del paradigma humanista, ja que és un greu error reduir pensar l'ésser humà com a quelcom aïllat de la vida en societat o tal com diu Cruces (2008) no hem d'oblidar que l'home es constitueix com a persona només a través de la relació amb els altres. És a través d'aquestes paraules, que podem trobar un punt d'interconnexió amb Asun Pié, ja que Pié ens introdueix el concepte d'interdependència en el sentit que necessitem els altres per viure, ja que sense els altres no podem viure, pel fet que totes les persones necessitem suports. És a través d'aquesta necessitat de suports, que Pié ens introdueix el concepte de vulnerabilitats, ja que totes les persones en essència som vulnerables, si mes no en algun moment de les nostres vides, ja que tots naixem necessitats de suports i a mesura que creixem tornem a necessitat d'aquests suports. Dit l'anterior, si ens remetem a l'acompanyament socioeducatiu, ens adonem que com a professionals, hem de fugir d'aquelles etiquetes professionals que venen preestablertes; és a dir, hem d'evitar caure en l'error d'encasellar-nos com a persones i consegüentment que la nostra labor es vegi condicionada pel fet d'haver perdut la nostra veritable tasca, pel fet de deixar-nos copsar per la visió de l'etiqueta present en la societat o en nosaltres mateixos. D'aquesta manera, Hernández Rojas (1998) a través de la seva cita envers l'educació tradicional ens consciència del fet que si perdem de vista la mateixa persona per tal de centrar-nos únicament en l'argot i el bagatge professional no podrem endinsar-nos a allò que realment ens importa, que és la persona i en conseqüència no podrem recuperar "el valor del encuentro con el otro" (Pié,2012:228); per tant trobem que des del paradigma humanista l'educació parteix de la implicació amb l'altre de "ser responsables de la transcendencia no solo personal sinó del conjunto" (Cruces,2008:34). A diferència de Pié (2012) i del que creien els humanistes en el document de Sennet ( 2006) a través del relat d'Arendt ens adonem que Arendt, en les seves pràctiques com assistenta social actua de forma impersonal en el sentit que considera que els educadors no s'haurien d'involucrar subjectivament amb l'altre i consegüentment considera que la compassió, entesa com aquell procés d'acompanyament envers l'altre, de situar-se al
És per això, que és important que les professions encarregades de l'acompanyament i de la cura de les persones, presentin una actitud compassiva per tal que a l'hora de relacionar-se amb elles, pugi identificar, entendre i motivar accions que puguin encaminar-se a mitigar aquest sofriment o si més no acompanyar-lo en el seu procés. D'aquesta manera, hem d'entendre que la compassió no només parteix de la premissa de sostenir a les persones en aquells moments de dificultat i fragilitat, sinó que aquesta, també implica la necessitat de compartir i confrontar el patiment per tal de trobar solucions; així doncs, la compassió compromet un canvi social en les relacions, on els subjectes motiven de forma intencionada una relació de suport i d'ajuda, o com tal com diu Duch y Mèlich, (2005 en Pié.2012:226) s'ha de tenir tacte ja que " una persona con tacto es la que practica el ejercicio de la orientación hacia el otro y la recepción del otro, justamente porque está dispuesta a responder a los interrogantes formulados y lo que resulta mucho más problemático, no formulados – que (me) plantea el otro". No obstant això, la virtut de compassió, no només hauria de ser una virtut exclusiva d'aquells professionals que es dediquen a la cura de les persones, sinó que aquesta hauria de ser un dels eixos principals de qualsevol relació interpersonal i intrapersonal, ja que no s'hauria d'excloure d'altres àmbits acadèmics ni personals, pel fet que formar-nos en la compassió, en la interdependència, en el tacte envers els altres ens portarà cap a una societat més justa, participativa i amb una consciència més global que no pas l'actual sistema el qual tal com diu Camps ( 2012) promou l'egoisme, l'egolatria, la singularitat de l'individu que només pensa en si mateix i que els altres no són importants, ja que amb ell no l'afecten. És aquest nedar a contracorrent un dels grans límits que presenta actualment l'acompanyament socioeducatiu que es presenta des del paradigma humanista, ja que tal com ja hem anunciat, la societat neoliberal i capitalista fomenta la individualitat en les persones, la competència entre elles, amb la qual cosa les relacions humanes es van debilitant i van perdent importància. Cada vegada més vivim en un món on tot ha d'estar descrit on posem una etiqueta a cada cosa, i aquest fet perjudica veritablement, ja que no ens deixa veure més enllà de l'etiqueta que s'adjudica.
És per això que com a futurs practicants de l’acompanyament socioeducatiu, hem de tenir molt present això i sobretot hem de tenir compassió ja que si com a educadors no tenim compassió no podrem fer un veritable acompanyament de la persona en el seu sentiment i ens quedarem només en la superfície, ja que serà a partir d’aquesta compassió, des d’aquest amor incondicional cap el reconeixement de l’altre que ens permetrà veure el que realment passa, ja que si establim uns llaç d’unió amb l’altre tenint present que tots som éssers vulnerables, o tal com diu Pié (2012:219) “Si no nos reconocemos como débiles y vulnerables el tipo de relación que estableceremos, muy probablemente, será de dominación, sujeción y negación de la diferencia.” Fet que ens faria incorre en una posició de pietat envers l’altre la qual cosa evoca cap a una perspectiva de superioritat, de situar-se per sobre del altre i en conseqüència no saber veure el seu dolor i més difícil encara de poder fer un veritable acompanyament en aquest. Finalment, i a tall de conclusió hem pogut contemplar com des del paradigma humanista l'acompanyament socioeducatiu es troba centrat en la persona, tenint present les seves pròpies particularitats i adaptant-se al seu context. Per això, tal com defineix Pié, haurem de tenir presents que tots som éssers vulnerables en el sentit que tots som iguals, serà a partir d'aquesta posició d'igualtat que podrem establir una relació amb les persones que juntament amb la compassió i l'amor incondicional envers els altres que podrem acceptar la nostra part vulnerable, que reconegui que tots som interdependents i que necessitem els altres per viure. Així doncs, serà des d'aquesta posició d'igualtat que podrem establir vincles amb les persones, que de veritat podrem fer-nos preguntes i conèixer sobre la veritat de l'altre, ja que si establim un vincle des d'una posició horitzontal serà quan veritablement podrem construir una col·laboració conjunta "desde el encuentro y el interés de encontrar soluciones al malestar" (Pié,2012 :225) És per això que tant Pié (2012) com Pérez de Lara (1997) consideren important deixar a un cantó els sabers professionals per tal de generar " un especio donde las cosas que pasan no se explican permanentemente desde aquello que los saberes médicos han nombrada como problema. Un espacio que construye relaciones que consiguen olvidarse de la cuestión de la discapacidad, la dependencia o el déficit" (Pié, 2012:225) per tal de donar
respectuosos amb els altres ja que tothom ens està aportant per ajudar-nos a créixer. L’humiltat, en el sentit de reconèixer quines són les nostres limitacions, o millor dit, vulnerabilitats, ja que essent conscient d’aquestes podrem maximitzar el nostre aprenentatge. Un altre aspecte rellevant que apareix en la fotografia és un llapis, en el sentit metafòric de que estic estudiant i de que sempre busco la forma d’aprendre coses noves, ja sigui a través de conversar amb els altres o a través d’algun tipus de formació. També en la imatge he considerat oportú afegir el meu gos, ja que a més de representar el meu amor pels animals i per la naturalesa, en especial ell és un company d’aventures que fan que compartim i visquem moltes experiències plegats. Finalment, tot i que a la imatge no s’aprecia molt bé, a la mà dreta porto un rellotge, la qual cosa representa el temps, el temps en essència és una gran vulnerabilitat per a mi, ja que no disposo d’aquell temps que m’agradaria per compartir amb els altres, i en conseqüència fan que faci molt la meva, prenent decisions sense valorar el conjunt de persones que formen el meu nucli de convivència. Alhora el temps també representa l’estrès, sóc una persona que gestiona alts nivells d’estrès però d’igual forma que es pot considerar una virtut, jo ho considero una vulnerabilitat ja que sempre vius amb la sensació de no arribar a tot el que voldries. BIBLIOGRAFIA Sennett, Richard (2006) “La compasión que hiere” a El Respeto. Sobre la dignidad del hombre en un mundo de desigualdades (pàg 134-156). Barcelona: Anagrama. Pié, Asun (2012) “ Capítulo IX: Pedagogia de la interdependencia” en A. Pié (coord.)… Deconstruyendo la dependencia: propuestas para una vida independiente. Barcelona. Material UOC. Larrosa J. y Pérez de Lara, N. (Comp.) (1997) “Imágenes del Otro” (pàg 163-174). Barcelona: Virus editorial. Vídeo, “Para Todos la 2: La Compasión” (Mèlich, Camps i Torralba)
https://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2- compasion/ Salicrú, J. (2017). Asun Pié Balaguer: “Tothom, per sostenir-se, necessita l’altre”. Valors. https://valors.org/asun-pie-balaguer-tothom-per-sostenir-se- necessita-laltre/ Cocemfe. (2019). Hablamos con Asun Pié, profesora de los Estudios de Psicología y Ciencias de la Educación de la UOC. Congreso sobre el derecho a la autonomía personal. https://www.autonomiapersonal.org/actualidad/blog/hablamos-con-asun-pie- profesora-de-piscologia-y-educacion-de-la-uoc/ Fabela, J. L. G. (2006). ¿ Qué es el paradigma humanista en la educación. Qué es el paradigma humanista en la educación, 1(2), 1-6. Cruces, M. G. A. (2008). La persona como eje fundamental del paradigma humanista. Acta universitaria, 18(1), 33-40. Mauleon, X. E. (2021). Dependencia, interdependencia, autonomía. Revista Española de Discapacidad, 9(1), 241-246. ANNEX
- Si ens remetem al RAE, ens adonem que defineix el concepte de compassió com aquell "sentimiento de pena, de ternura y de identificación ante los males de alguien" així doncs, tal com podem veure en aquesta definició presenta una forta tradició i carrega judeocristiana la qual cosa ens evoca cap a un sentiment de llàstima, que fa que és situí la persona que no pateix en una posició de superioritat enfront de l'altre, moltes vegades ocasionant que es confongui el terme de compassió amb pietat, atribuint-li així una connotació negativa de la paraula. Ara bé, tal com expressa Camps (2012) en para todos la 2, la paraula compassió fa referència a "padecer con el otro" en el "sentir con el otro" és a dir, tal com cita Mèlich (2012) en " poner-se al lado del otro para acompanyar-lo en su sufrimiento.".
que també s’hi podem englobar a les institucions així com altres tipus d’organitzacions socials. D’aquesta manera, ens adonem que com a essers humans hem de decidir si posem l’atenció de les nostres vides en el capital (sistema individualista, neoliberal…) o en la vida. Si posem el focus d’atenció en la vida, ens adonem que necessitem dels uns als altres per a poder viure, ja que sense els altres no podem viure d’una forma saludable, degut a que tots necessitem de suports constantment. Així doncs, ens adonem que cap persona pot viure sense l’ajuda dels altres ja que tots en algun moment o altre necessitem de suports. Per tant tal com anuncia Gil ( 2011 en Riu,C. 2012:132) em d’entendre la interdependència “como lazo que nos une a los otros, un lazo que está en el mismo corazón de la vida” i per tant ens adonem que “ no hay vida posible sin la dimensión común de la experiencia de tener que ser cuidado” ( Riu,C.2012:132). Des de aquest prisma, el concepte d’autonomia no s’ha d’entendre com allò contrari a la dependència si no que aquest també porta en si mateix el terme de dependència, ja que totes les persones som vulnerables i en conseqüència ens adonem que l’autonomia de cada persona es troba articulada en una dimensió col·lectiva, la qual es constitueix de forma conjunta amb els altres i per tant tal com diu Gallego,C. (2020:4) “no puede concebir-se sin los otros y no se traza sin efectos en la propia singularidad de cada sujeto.” D’aquesta manera, ens adonem que la possibilitat que tenim de decidir sobre la pròpia vida esta condicionada o pot ser bloquejada, segons la xarxa de vinculacions en que es trobi immersa la persona i per tant fruit d’això ens adonem que tots som interdependents ja que tots es trobem immersos dins d’una xarxa, i en cap cas podem estar fora d’aquesta.
- Tal com hem anunciat la interdependència té una estreta relació amb el concepte de cura i aquest si l’entenem en un sentit ampli ens adonem que té relació amb el tacte, amb la sensibilitat, amb l’organització d’espais, etc. Ja que la cura és una disposició envers l’acollida de l’altre per tal de fer-li la vida més fàcil.
Al mateix temps, també ens adonem que el tacte, o el tenir tacte es troba relacionat amb el contacte, amb la relació amb les persones, al el fet de mantenir-se units amb els altres. Aquest fet es important ja que si ho traslladem al camp de la pedagogia, ens adonem que el tacte no pot ser ensenyat, si no que aquest esdevé de la relació amb les persones, per tant es important que com a professionals, fugim de les dicotomies existents i de l’etiquetatge professional ja que aquest s’oblida de la persona, de crear un espai de relació amb aquesta, on puguin aflorar les “necesidades manifestadas y latentes, propias y ajenas”. (Pié,2012:226) Per tant, per tal que hi hagi tacte em de fugir de les dicotomies i el saber tècnic, fet que porta a parlar a Pie del concepte “pedagogia de los impossibles” ja que el tacte no pot ser ensenyat, per tant la seva pedagogia s’oblida d’educar per tal de passar a relacionar-se i a vincular-se des de la interioritat, es a dir, des de la pròpia persona. És per això que la pedagogia dels impossibles parteix de nul·les pretensions pedagògiques ja que aquesta fuig de protocols, etiquetes, programes, etc.. si no que la pedagogia de la interdependència es troba centrada en el tacte, en la persona i en les relacions humanes. Tenint present l’anterior, si volem donar visibilitat i portar a la pràctica la “pedagogia de los impossibles” el que haurem de fer com a professionals es porta a cap un procés de corporització de la pedagogia, en el sentit de deixar a un canto tota la lògica instrumental per tal de poder-nos centrar en la persona, en allò que passa i en allò que ens passa; es a dir en la relació esdevinguda. Per tant, el que haurem de fer per tal d’apropar aquesta postura als altres és educar en la interdependència, donant a saber que no som éssers individuals si no que som tots interdependents els uns dels altres per tal d’així “recuperar el valor del encuentro con el otro” (Pie,2012:228) i fugir de la deshumanització a la qual ens porta el sistema social actual, on les persones son valorades per la seva utilitat, benefici i rendiment i no pel que esdevenen.
- Per tal de contextualitzar la importància del cos sobre la que ens parla Pié, en primer lloc, hem de contextualitzar que en el passat, Descartes,
de forma horitzontal amb l’altre i en conseqüència establir un punt de trobada per tal de poder preguntar.-nos sobre la veritable veritat del altre i en conseqüència no veure’ns influenciats per aquelles trampes del saber que Pérez de Lara ens parla. Així doncs, pel que fa a la relació entre educador/a i l’altre que s’apropa a ell com a professional que és , tant Pérez de Lara com Asun Pié el que plantegen és que haurem de deixar a un canto els nostres sabers professionals per tal d que aquets no copsin la nostra mirada i en conseqüència serà a traves d’escoltar, sentir i respectar la singularitat pròpia de les persones que podrem realment conèixer la veritable veritat del altre; és per això que Pié parla del tacte ja que serà a través d’aquest, en el sentit d’estar connectat amb l’altre, que ens permetrà establir vincle i en conseqüència es generarà un espai on es podrà conèixer la veritable historia de la persona i del que esta succeint.
- Segons Pié, la recuperació dels afectes fa referència a reconèixer la persona com a quelcom incomplet i vulnerable; es a dir, reconèixer que el esser humà es incomplet i que necessita d’aquesta complementarietat per tal de poder subsistir i per tal de poder veure els altres tal i com són i no tal com ens imposen. D’aquesta manera, tal com diu Pié ( 2012:219 ) “Si no nos reconocemos como débiles y vulnerables el tipo de relación que estableceremos muy probablemente, será de dominación, sujeción y negación de la diferencia.” Dit l’anterior, al mateix temps, ens adonem que Pérez de Lara ens presenta que em de defugir de les imatges del altre que ens imposen, que ens fan veure la realitat de forma esbiaixada, ja que si ens fixem en aquesta, no podrem veure la veritable realitat; es per això que Pérez de Lara, en paraules de Seyla Benhabib ens diu que “nos demanda considerar a todos y cada uno de los seres racionales como un individuo con una historia, una identidad y una constitución afectivo emocional concretas” , (Benhabib, en Pérez de Lara.1997:164) ja que si assumim aquest punt de vista, acceptant que totes les persones som diferents i que les nostres diferencies ens complementen com a persones, podrem així llegir realment la realitat, podent-nos apropar realment al altre.
