pac 3 teoria de l'educació, Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga pac 3 teoria de l'educació y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!

Teoria de

l’educació

PAC3.Debats d’educació

La crisi de la cohesió social: escola i treball en

temps d’incertesa

Robert Castel

Alumne: Daniel Alconcher Rodríguez

Consultora: Esther Jordana Lluch

Tal i com comenta Robert Castel al llarg del debat, les societats capitalistes s’enfronten a una crisi econòmica i social que es preveu llarga e intensa. Aquesta crisi la podem catalogar de cohesió social, ja que no només afecta al mercat financer o la construcció com ens intenten fer veure. És una crisi que a colpejat amb duresa tota l’estructura de la nostra societat, ha acabat per estendre’s per tots els sectors i tot l’àmbit geogràfic de forma global, portant amb ella moltes mancances a nivell mundial. Tal i com Robert Castel senyala (pag.3 ) La crisi de la cohesió social: escola i treball en temps d’incertesa. “voldria proposar una interpretació de la crisi que travessem ,com esmicola les nostres certeses i desregula les estructures d’organització i de transmissió a les quals estàvem acostumats”. L’any 2006 els bancs donaven crèdits a tothom, amb clàusules abusives, sense la certesa que es poguessin fer front. Les comissions eren altíssimes i la gent es llençava a l’especulació sense cap de temor. La societat buscava el màxim benefici i ens vàrem abocar a una societat malgastadora, on l’objectiu era competir per qui tenia més poder econòmic. Eduard Cortes (2015) en una entrevista donada al portal cuarto poder, assenyalà: “el timo de la hipoteca se remonta al franquismo : no querian proletarios, sinó propietarios”. A partir de l’any següent tot canvia. La crisi esclata, la gent deixa de poder fer front a aquestes hipoteques que ens escanyen. Al deixar de pagar, el banc ens torna a valorar el pis, que ell mateix havia posat valor un temps enredera i ho fa amb un valor molt inferior del que ells mateixos ens havien adjudicat. Per tant, no tenim pis perquè se’l queda el banc i seguim mantenint el deute. !increïble! El banc comença a acumular patrimoni immobiliari, però no té diners. No es poden donar crèdits a “mansalva” i la gent no pot comprar aquests pisos que estan desocupats ni fer front als deutes que s’han generat. Tot i així, podem observar com el ministre Cristòbal Montoro l’any (2010) feia aquestes declaracions al portal diez minutos : “la burbuja immobiliària es un cuento chino , hay que volver a invertir en el ladrillo”. Òbviament no estàvem per la feina de complaure els desitjos del ministre, i la banca privada comença a fer fallida. Duran molts anys la banca privada acumulà molts beneficis que destinà a l’especulació. L’Estat es veu obligat a rescatar aquestes societats amb diner de les arques publiques “quina barra”. Miguel Àngel LLorente i Juan Ramon Capella (2014) van posar preu aquesta xifra: “La gegantesca malversación de caudales púbicos, para el rescate de la banca privada supera los 130.000 millones de euros”. Aquestes xifres són inassolibles per qualsevol Estat, es crea un desequilibri pressupostari important i el deute públic s’incrementa moltíssim. Això provoca dèficit en el pressupost que s’equilibra amb pujades de taxes, tant directes com indirectes, al mateix temps que augmenta l’atur i les prestacions a les famílies. Comença un procés que afecta sobretot a les famílies més vulnerables. No poden afrontar les exigències del mercat de consum i acaben trobant-se en una

individualista, submís, competitiu, per tal d’inculcar la passivitat i la submissió a la dictadura dels mercats. Tal com expressen Lopez i Garín (pag.6) “Porque la crisis económica no deja de ser una manifestación de la crisis social y moral de este mundo desbocado, más pendiente de los valores monetarios que de los derechos y necesidades de las persones”. El model actual d’ensenyament ens sentencia a una dictadura cultural on no se’ns deixa pensar més enllà del que el govern estima que pensem. Som a les seves mans per intentar millorar la situació actual, no per canviar-la o pensar- ne una de millor. Com Neill denunciava (1993, pag6) “ciutadans sense esperit creador, que encaixin en una societat que té com a model de l’èxit el diner”. Podríem assegurar que deixar d’invertir i investigar en l’educació, seria clarament com tallant-se les potes de la cadira on estem asseguts ara mateix, cauríem! Si les tallem serà impossible tornant-hi assentar i l’única opció que tindríem és canviar la cadira i buscar-ne una altra. Però senyors, no parlem d’objectes, parlem de persones i de la nostra societat, i sinó intervenim cada vegada serà pitjor. Com capgirar la situació?