¡Descarga PS Teoria de l'Educació y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
1. Una de les preguntes que han inspirat l’obra de múltiples pedagogs i educadors planteja com fer un home lliure a través de l’educació. A Frankenstein educador , Philippe Meirieu assaja una resposta en oposició a la idea de l’educació com a fabricació. Assenyala tres proposicions concretes que fa l’autor per tal de promoure aquelles condicions que permeten fer de l’educació una «pràctica de la llibertat» -tal com diria Paulo Freire- , a l’hora que intenteu respondre a la pregunta següent: es pot ser un educador sense ser un Frankenstein? Meirieu defensa que educar és acompanyar, és un acte que consisteix a fer lloc al que arriba i oferir-li els mitjans necessaris per ocupar-ho. No es tracta de fabricar un subjecte, tal i com fa Frankenstein, si no de construir un espai de seguretat favorable a l'aprenentatge d'un subjecte que haurà d'escriure la seva pròpia història. És per això que, Meirieu proposa que l'educador ha de ser un guia que acompanyi al subjecte en el seu procés d'aprenentatge, proporcionant-li els mitjans i un ambient favorable amb la finalitat que el subjecte “es construeixi per sí mateix”. Per tal de promoure aquest fet, Meirieu defensa els principis de: la llibertat, l'autonomia i l'educabilitat. Per ell, no hi ha llibertat que no estigui vinculada amb l'autonomia del individu; motiu pel qual defensa la idea de educar en la llibertat, en el senti que l'educand sigui el protagonista i responsable del seu procés. Comparteixo la idea d'aquest autor, motiu pel qual sí que penso que es pot ser un educador sense ser un Frankenstein. La revisió de les idees i experiències pedagògiques d'altres pedagogs reforcen la meva afirmació:
- Freire, defensa que s'aprèn amb la praxi que ens dona la mateixa pròpia vida i en les circumstàncies en que ens troba cada persona.
- Illich, promulga que l'educació ha de ser lliure i que afavoreix l'autoaprenentatge. Assenyalant la importància de la relació social en l'educació, perquè aquesta potencia el creixement intel·lectual de la persona.
- La experiència pedagògica de Neill ens mostra que l'educació és lliure, els educands són amos d'ells mateixos, i prenen les seves pròpies decisions tenint en compte les seves inquietuds i necessitats. Tal i com Meirieu defensa, aquí l'educador és el guia que acompanya al educand en el seu procés. Aquests aspectes ens mostren la possibilitat d'educar sense caure en la fabricació d'un altre persona, on la finalitat és la producció d'un producte. És per això que cal tenir present, que per tal de combatre amb aquest tipus d'educació hem de renunciar a inculcar les nostres pròpies creences i idees. 2. Meirieu ens recorda que hi ha un moment en la vida de qualsevol de nosaltres que, en la recerca d’allò que som, intentem trobar respostes a la pregunta: de què
sóc fill o filla? En aquest sentit, saber-se fill d’una història respon a la qüestió dels orígens: un és hereu de la generació que el precedeix; però això era sobretot així quan, encara no fa pas massa temps, les diferències d’una generació a una altra eren mínimes. En un context com aquest, la transmissió d’aquesta història que ens precedeix era relativament fàcil. Ara bé, en uns temps d’acceleració sense precedents de la història, què i com podem transmetre la nostra herència a les noves generacions? Té algun sentit fer-ho? Reflexioneu a partir dels arguments que exposa Meirieu en la seva obra. Meirieu en la seva obra parla sobre el concepte de la identitat, tenim clar que en la construcció de la identitat d'un individu és important el paper de l'herència cultural, social i familiar al qual pertany. Tal i com assenyala l'autor, no podem negar que avui en dia vivim una acceleració de la història sense precedents, les estructures familiars i socials han canviat de manera considerable aspecte que comporta que la transmissió que tradicionalment s'efectuava per una superposició de generacions ja no pugui efectuar-se així. Les generacions es separen cada vegada més una de l'altre, motiu pel qual apareixen problemes totalment nous, pels quals el pares no poden utilitzar amb els seus fills els mètodes que els seus propis pares van utilitzar amb ells. Malgrat aquesta dificultat, si penso que té un sentit en fer-ho perquè totes les persones necessiten aprendre i conèixer la cultura, els valors, els costums, els principis i les normes socials explicites i implícites de la societat a la qual pertanyen amb la finalitat de que tinguin unes arrels històriques. És a partir de l'educació dels pares, de l'escola i de la societat que l'envolta els encarregats de transmetre aquesta “herència”. El traspàs d'aquesta herència es realitza a través del contacte amb l'assaig/error, dintre de la zona de seguretat que aquests ambients ens proporcionen. D'aquesta manera l'entorn social i familiar participen en la creació de la identitat cultural de les persones. Meirieu al llibre diu que una persona no es pot construir com un membre de la col·lectivitat humana si no sap d’on ve. Si no coneix la seva pròpia història no és pot construir com a persona. 3.Meirieu ens recorda la necessitat de distingir entre la fabricació d’un objecte i la formació d’una persona mentre afirma que “lo «normal» en educación es que la cosa «no funcione»; que el otro se resista, se esconda o se rebele”. Sembla, doncs, que assumir aquest principi podria evitar moltes frustracions i, tanmateix, no són pocs els professionals de l’educació que suporten malament aquesta “resistència”. Llavors malden per restablir l’autoritat, fer prevaldre la disciplina, establir un protocol d’actuació que ordeni les pautes a seguir i estableixi els límits de la discussió, fer “passar pel tub” abans de decidir-se finalment per l’expulsió,
de ser»; es un acto de rebeldía contra todos los fatalismos y todos los aprisionamientos, es la afirmación de una libertad que permite a un ser desbordarse a sí mismo. Aprender, en el fondo, es «hacerse obra de sí mismo» (2003: 80). Aquesta cita convida a reflexionar sobre la llibertat dels individus a l'hora d'aprendre, considero que aquesta llibertat esta condicionada pel nostre entorn perquè sempre trobarem a algú que ens digui el que ens convé aprendre per tal de tenir el perfil desitjat de la nostra societat. Ara bé, si l'educand no dona el primer pas per aprendre poc pot fer l'educador. Motiu pel qual, cal tenir present la voluntat de l'educand per aprendre, és ell el qui decideix si vol o no. Com educadors hem d'acompanyar aquesta voluntat i proporcionar tots els mitjans necessaris per afavorir-la, per tal de aconseguir aquest fet hem de tenir en compte que cada individu tindrà un procés diferent segons les seves necessitats i inquietuds. És per això que no hem de posar-nos al seu lloc si no que hem de comprendre que tot aprenentatge suposa una decisió personal irreductible del que aprèn. La persona és va construint i superant a poc a poc, per tant no segueix un guió preestablert, ni segueix unes expectatives. Hem d'assumir que l'educació és un aventura imprevisible en la que es construeix una persona, un aventura que ningú pot programar. L'educand és el protagonista del seu sabers, del que aprèn, i no se li han de transmetre o establir la informació, ja que ell a mesura que va evolucionant va relacionant els seus sabers ja adquirits amb els nous. És per això que no se li poden implantar.
Les experiències pedagògiques tant de Neill a “Summerhill” com de Rebeca Wild a “El pesta” són un clar exemple d'aquesta cita.
5.Philippe Meirieu dedica diferents apartats del seu llibre a la qüestió dels coneixements (pp. 111-119 i pp. 132.136) o, millor dit, del “traspàs dels continguts” al concebre a l’educador com un “passador de cultura”. En aquest sentit, Meirieu afirma que els continguts educatius esdevenen el “pont” entre l’agent i els subjecte de l’educació. Preguntar-se, doncs, pel “què ensenyar” assenyala la necessitat de trobar “un lloc d’encontre” entre el treball de transmissió de l’agent de l’educació i el d’adquisició per part del subjecte de l’educació. Per a què aquest “lloc d’encontre” no resti buit, cal omplir-lo, doncs, de continguts educatius; però (i això no ho aborda directament Meirieu), què ensenya un educador social? Aquesta és una pregunta difícil de respondre perquè l’educació social és una professió de la que és complicat pensar en “allò que fa” sense associar-ho a situacions o institucions concretes. Així com ens resulta més fàcil imaginar què fa un mestre a l’escola, que és el que porta a Meirieu a reflexionar entorn al “traspàs de coneixements” i a defensar, per exemple, la necessitat de vincular la cultura juvenil
a la cultura escolar, no disposem d’una idea tan clara d’un professional de l’educació social perquè no sabem si ensenya (o ha d’ensenyar) alguna cosa. Arribats a aquest punt, i partint de les idees exposades per l’autor, té sentit parlar del “traspàs de continguts” en educació social? Si és així, a quin tipus de “continguts” cal referir-se? Què ensenyar, doncs, en educació social? Sí, té sentit parlar de traspàs de continguts en l'educació social. És per això que, cal assenyalar que la professió de l'educació social promou la incorporació de l'educand a la diversitat de les xarxes socials per al desenvolupament de la sociabilitat, la circulació social i la promoció cultural i social del mateix a través de l'adquisició de béns culturals, que li permetin ampliar les seves perspectives educatives, laborals, d'oci i de participació social. Un educador social ha de saber comunicar, intervenir, transmetre cultura i generar contextos perquè passin coses amb valor social i educatiu. Motiu pel qual, l'educador social realitza totes les accions necessàries per tal d'ajudar al subjecte que té al davant en la seva construcció; proporcionant-li les eines, consells, mitjans i mètodes necessaris però sempre remetent a la pròpia decisió del individu, perquè només aquesta pot fer-li progressar, créixer i integrar-se com a membres de la societat a la qual pertanyen. La figura de l'educador social, és el seu referent i acompanyant durant el seu procés d'aprenentatge, incitant-los per a què siguin elles mateixes les que aprenguin a treballar en la millora de les seves particulars situacions al món. Poc a poc la professió de l'educació social s'esta fent un camí, la figura de l'educador social la podem trobar dins de l'educació reglada (escoles, instituts) i en la no reglada (casals, associacions...) Aquest aspecte que demostra la seva importància educativa i com les tasques que aquesta figura realitza ajuda en la construcció dels subjectes proporcionant-li les eines necessàries pel desenvolupament de la seva autonomia.
6. Continuant amb la qüestió del “traspàs de coneixements”, en la pàgina 112 l’autor, citant a Olivier Reboul, diu el següent: “un aprendizaje solo es emancipador en la medida en que sus adquisiciones sean transferibles”. Comenteu el significat d’aquesta frase a la llum dels arguments que dóna Meirieu i contesteu la pregunta: per què diu que el “problema de la transferencia” s’enfronta a la “pedagogía del camello”****? Aquesta frase fa referència a que una persona podrà ser lliure o independent en el moment en que tots els coneixements que ha adquirit els pugui fer servir en la seva vida diària, atorgant-li un sentint als mateixos. Fet que comporta, la no dependència de l'educador i de la formació que ha rebut perquè l'assimilació i la posada en pràctica d'aquests coneixements comporta que pugui dependre de sí mateixa. És per això, que
curiositat innata dels individus, d'un desafiament de l'ésser; aprendre equival a explorar, investigar i buscar respostes a les preguntes que desitgem saber. La necessitat de comprendre el món que ens envolta, nodreix una actitud d'aprenentatge permanent. L'aprenentatge és el procés mitjançant el qual s'adquireix uns coneixements on l'ensenyament incideix sobre l'aprenentatge. Meirieu exposa que l'educand que aconsegueix aprendre ho fa perquè s'ha beneficiat d'un acompanyament precís, d'una escolta oportuna i d'uns instruments. Aquest aspecte, tal i com assenyala l'autor comporta que la pedagogia no pot mai desencadenar mecànicament un aprenentatge, si no que és cosa seva crear espais de seguretat en que un subjecte pugui atrevir-se a fer alguna cosa que no sap fer per aprendre a fer-ho. Finalment, en el llibre es reflexiona sobre deixar de banda l’educació com una simple poiesis per concebre-la com una praxis educativa, es a dir, com una acció que mai acaba sinó que es dóna de forma continua.
Tenint en compte aquests fets, Meirieu proposa una nova perspectiva pedagògica anomenada pedagogia diferenciada. Aquest tipus de pedagogia té en compte que cada educand presenta uns trets que els diferencia dels altres i l'educació deu realitzar-se en cada subjecte d'acord a les seves pròpies característiques. Per tal de que aquest tipus de pedagogia tingui efecte, és necessari que l'educador a l'hora de realitzar la seva tasca educativa tingui en compte les característiques dels diferents educands perquè aquest és el centre del procés educatiu.
8. Philippe Meirieu estableix set exigències per a la “revolució copernicana” en la pedagogia. Escull 4 d’aquestes exigències i explica-les. Si pots, il·lustra les explicacions amb exemples concrets. Meirieu postula la necessitat d'una “revolució copernicana” entorn a l'educació. Amb la finalitat que l'educació fugi del mite de la fabricació, l'autor proposa una sèrie d'exigències que s'hauria de seguir per aconseguir aquesta revolució. A continuació exposem 4:
- Renunciar a convertir la relació de filiació en una relació de causalitat o de possessió, acollint a qui arriba com un subjecte inscrit en una història que pot superar. Hem de renunciar a inculcar les nostres expectatives i desitjos als educands que tenim al davant, hem d'acceptar que ell escriurà la seva pròpia història.
- Reconèixer a aquell que arriba com una persona que no es pot modelar al nostre gust. És saludable que algú es resisteixi a aquell que el vol fabricar. No podem “obligar” que el subjecte que tenim al davant sigui com nosaltres volem.
- Acceptar que la transmissió de sabers i coneixements no es realitza mai de mode
mecànic, suposa una reconstrucció per part del subjecte, de sabers i coneixements, que contribueixen al seu desenvolupament. A mida que l'educand va evolucionant va relacionant els sabers ja adquirits amb els nous. És va formant segons els seus interessos , necessitats i inquietuds.
- Constatar que ningú pot posar-se al lloc de l'altre i que tot aprenentatge suposa una decisió personal. L'educador a d'acceptar que no disposa de cap mètode directe d'actuar sobre l'altre. En definitiva, aprendre és fer-se obra d'un mateix. 9. Escull 3 idees de l’obra de Meirieu que creguis que poden aplicar-se en qualsevol context educatiu d’un educador/a social. Explica-les i digues per què et semblen adients. La nostra tasca educativa com educadors socials, es pot situar en diferents contextos i situacions. Motiu pel qual, considero que la pedagogia diferenciada defensada per Meirieu és adient en la realització de la nostra tasca educativa perquè aquesta proposa la creació de mètodes per individualitzar l'ensenyament, adaptant les modalitats de formació de cada educand a les seves necessitats. La utilització de diferents mètodes d'aprenentatge comporta la creació de bones condicions (eines, mitjans, consells, orientacions...) perquè els educands és vagin construint per si mateixos. Com educadors serem el seu guia durant el seu procés educatiu, és per això que hem de afavorir la voluntat del educand per aprendre perquè aquesta és clau en el seu aprenentatge.
Pedagogia diferenciada: és una manera que tenen els educadors de poder treballar amb un grup heterogeni, utilitzant diferents formes pedagògiques per tal d’aconseguir l’èxit en el procés d’aprenentatge.
És saber utilitzar diferents i variades eines, situacions, activitats, ja sigui dins d’un context escolar com fora d’ell. És una nova concepció de prendre, per part de l’educador, el procés d’ensenyança - aprenentatge, aprofitant la diversitat del grup i no considerar-lo un inconvenient. Aquesta expressió pedagògica té en comptes els diferents escenaris dels individus, és a dir, les històries psicològiques, socials, afectives, etc., de l’educand.
Aquesta proposta em sembla adient perquè pren com a referència la individualitat de l’educand i a partir d’aquí s’elaboren estratègies, formes, models de pedagogia que busquen el benefici de l’educand, podent intervenir de forma adequada a cada situació, que se’l pugui presentar els educadors.
Hacer todo sin hacer nada (Rousseau): aquesta idea consisteix en que l’educador ha
