¡Descarga PAC B PROCESSOS COGNITIUS NOTA A 2018 y más Ejercicios en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
PAC B: Processos cognitius
Pregunta 1)
Com bé diu el text, en Joan –com la Mònica- es troba cap al final de la seva adolescència, ja que té setze anys. Tal com assenyalen Indelher i Piaget (citats a Moreno Hernández, 2014, p. 48), la característica fonamental de l’adolescència és l’entrada dels individus en la societat dels adults, inserció que té tres significats: de primeres, considerar-se igual que els grans i jutjar-los a un nivell d’igualtat i reciprocitat; després crear-se un programa de la vida futura i, en tercer lloc, reformar la societat de la qual s’entrarà a formar part ben aviat. Com a conseqüència, ja que l’entrada al món adult demana posseir noves estructuracions lògiques diferents a les que s’usaven durant la infantesa, entren enlloc les denominades “operacions formals”, les quals porten als adolescents a construir d’una banda representacions abstractes del que és real i possible, i de l’altra conjunts de coneixement organitzats. Aquest canvi permet que els nois i noies puguin teoritzar sobre situacions que van més enllà del que estan vivint a l’actualitat en primera persona, i, per tant, poden reflexionar sobre sí mateixos i sobre la societat, donant lloc a l’anomenat raonament formal, gràcies al qual els adolescents poden reflexionar sobre probabilitats, examinant amb molta atenció els problemes que se’ls presenten per trobar totes les solucions possibles i, només llavors, tractar d’esbrinar quina s’ha convertit en l’adequada per al cas concret que porten a terme. D’altra banda, també és gràcies al raonament formal que els adolescents poden raonar sobre el futur, ja que els facultarà per planificar més detingudament abans d’actuar i per controlar el seu comportament a partir d’aquestes reflexions; així com aplicar una teoria hipotètica que els ajudi a trobar la solució al problema que se’ls presenta, de manera que no estaran perseguint una representació concreta de la realitat sinó una elaboració conceptual sobre la mateixa. Finalment, permet començar a crear un raonament sobre el propi raonament degut a que les operacions formals que es duen a terme a l’adolescència recauen sobre el llenguatge, de tal manera que no mediten sobre la realitat, sinó sobre el seu propi pensament convertit en proposicions lingüístiques. Totes aquestes característiques pròpies del raonament adolescent reben el nom de característiques funcionals. Malgrat això, cal tenir en compte que tot i que en l’adolescència es produeixen els canvis en el pensament que hem assenyalat, es tracta d’una variació en relació a la infantesa gradual i que no afecta a tothom per igual, ja que els problemes concrets que visqui cada individu i la intervenció socioeducativa de que sigui objecte influeixen més decisivament en el desenvolupament d’aquests canvis del que es creia fa només uns anys (Moreno Hernández, 2014, p 47-51).
Si apliquem aquests conceptes al cas de la Mònica, en Joan i els pares d’aquest últim veiem que els dos adolescents estan relativament propers a acomplir la majoria d’edat, i que tal vegada aquest pot ser el motiu de que com a mínim el noi (doncs no se’ns parla de la relació de la noia amb la seva família, però entenc que ha desafiat l’autoritat dels adults que s’encarreguen d’ella abandonant el batxillerat) jutgi els seus pares en pla d’igualtat, considerant-se tan apte per raonar sobre la realitat amb lucidesa com ho fan els dos adults, raó per la qual segurament li molesta que els seus pares considerin la decisió de la Mònica desencertada i creguin que se’n penedirà, ja que amb aquestes paraules els progenitors del Joan estan – és possible que sense voler- menystenint la capacitat d’ella per a dur les regnes de la seva vida i decidir de manera responsable, situació que molestarà en Joan, qui creu que tant ell com la seva millor amiga poden perfectament prendre determinacions sobre el seu futur tal com ho fan els adults. D’altra banda, la Mònica abans d’iniciar el batxillerat s’havia creat el seu propi programa de vida, però els seus pares no li van respectar, la qual cosa probablement sigui vista pels dos adolescents com a autoritarisme per part dels progenitors d’ella, i tenint en compte que pels joves de l’edat de la Mònica i el Joan és important crear-se el seu propi pla de vida i dur-lo a terme, totes dues coses –la imposició d’uns estudis no volguts i el despotisme- seran rebutjables, i a més és possible que en Joan, en el seu afany de crear un món més just, consideri que tothom té dret a escollir amb llibertat el seu futur i que l’autoritarisme és una característica menyspreable que no es pot consentir i que els adults són propensos a caure-hi. I és que pels pares del Joan –i segurament també pels de la Mònica- tot el que la noia té a dia d’avui són els estudis i és convenient que els acabi perquè li permetran optar a més sortides que a ser model si és que més endavant canvia de decisió, però per contra els dos jovenets no tindran tant en compte els estudis actuals d’ella com una visió futurista on la noia serà feliç treballant del que li agrada, sense que els inconvenients de la professió de model o els problemes que pugui tenir per a fer-s’hi un lloc eclipsin la seva felicitat. Per al Joan el somni de
la Mònica, el que li fa il·lusió, té una direcció clara i per tant la solució més idònia al seu problema és deixar el batxillerat que l’han obligat a estudiar.
D’altra banda, hem de tenir en compte que pel que fa a la capacitat de reflexió a l’adolescència els nois i noies acostumen a veure’s afectats pel que Elkind (1985; citat a Moreno Hernández, 2014, p. 56) anomena egocentrisme adolescent, el qual té dues manifestacions: l’audiència imaginària –que provoca que els adolescents creguin que la seva conducta o aparença és el centre d’atenció dels qui l’envolten- i la faula personal, que els du a pensar que les seves vivències són úniques, la qual cosa els crea un sentiment d’invulnerabilitat vinculats a la idea de que les experiències negatives només els passen als altres ( biaix optimista ).
Tanmateix, davant del raonament formal, ens trobem amb l’intuïtiu, que es basa en la creació d’un idea ràpida a partir d’experiències anterior, sentiments o motivacions no conscient i que, segons Klaczynsky (200; citat a Moreno Hernández, 2014, p. 58) és el responsable de que els adolescents no tinguin dificultats per acceptar raonaments qüestionables si disposen de raons intuïtives per a fer-ho –com podria ser en el cas del Joan i la Mònica confiar en que el futur laboral d’ella serà més o menys idíl·lic, malgrat el raonament en sentit oposat que puguin fer-los els adults- no obstant, tal com diu Keating (1990; citat a Moreno Hernández, 2014, p. 59), hem de tenir en compte que els adolescents imaginen més possibilitats, en preveuen millor les conseqüències i valoren de manera més integrada tota la informació, no obstant els individus en aquesta franja d’edat, tant els més grans com els que es troben a la primera etapa de l’adolescència, assumeixen més riscos que els adults. La raó d’aquest fet la podem trobar en les seves prioritats, en la valoració que fan sobre allò que els sembla desitjable (Moreno Hernández, 2014, p. 59). En el cas que comentem, en opinió d’en Joan és preferible que la seva amiga sigui feliç amb la seva professió que no que opti a una altra potser més estable però que no la satisfaci. La vocació per sobre de la seguretat econòmica és segurament el que escolliria un adolescent, mentre que molts adults, si no es decantarien per l’opció contrària, com a mínim de segur que dubtarien més.
A més a més, el desenvolupament moral a l’adolescència determina que al llarg de la nostra evolució progressem en el coneixement dels altres (individualment i en grup) però també en els criteris que utilitzem per decidir què és bo i just o quins principis volem adoptar i quins creiem que haurien de regir la conducta aliena. En la mateixa línia, Kohlberg descrigué a mitjans de la dècada de 1970 sis estadis del desenvolupament que s’agrupen en tres nivells, els anomenats preconvencional (estadis 1 i 2, les regles i expectatives socials acostumen a ser externes al jo), convencional (3-4, el jo s’identifica amb les regles que han predeterminat els altres i/o les assumeixen) i el postconvencional (5-6, els valors s’identifiquen amb els principis escollits pels mateixos individus, sense normes ni pressions de l’autoritat). Els adolescents se situen majoritàriament en el nivell convencional, el que vol dir que gran part dels individus actuen sota principis morals que generin els vistiplau dels altres, normalment del seu grup d’amics (Moreno Hernández, 2014, p. 64). A més, segons Canteras, González Anleo i d’altres (2003 el primer i 2004 els segons; citats a Moreno Hernández, 2014, p. 65) actualment la joventut tendeix a pensar que els individus hem de ser lliures de fer el que vulguem mentre no perjudiquem a ningú, donant especial rellevància a la llibertat personal. Essent així s’explica encara una mica més que el Joan defensi la decisió de la seva amiga, ja que probablement les seves amistats es troben més o menys en la mateixa franja d’edat que ell, i per tant la seva manera de raonar i punt de vista coincidirà amb els del Joan, fet que encara reforçarà més la seva postura, doncs aquesta comptaria amb l’aprovació del seu grup d’amics. D’altra banda, és clar que si la Mònica s’equivoca amb el que acaba de fer només es perjudicarà a sí mateixa, per tant la seva decisió encaixa amb el principi moral d’escollir lliurament i sense pressions la manera com es vol viure sempre que no es causi cap mal a tercers. Sent així en Joan segurament no pugui veure cap aspecte criticable en el que està fent la seva millor amiga.
No obstant, hem de tenir en compte que els pares del Joan estan en una etapa vital molt diferent a la seva (se’ns diu que es troben a l’adultesa mitjana) i per tant ja han experimentat certs canvis cognitius que el seu fill encara ha de viure. Alguns d’ells tenen lloc en l’etapa de la joventut, per exemple els que estan vinculats al desenvolupament intel·lectual. Encara que continua sense existir unanimitat sobre les etapes del desenvolupament cognitiu posteriors a l’adolescència, Riegel (1984; citat a Fierro Arias, 2014, p. 42) ens parla d’una cinquena etapa del desenvolupament intel·lectual lligada al pensament dialèctic, el qual es manifesta a través del reconeixement, la comprensió, acceptació i solució dinàmica de les ambigüitats o conflictes
una professió que amb prou feines coneix enlloc de reflexionar sobre la multitud de possibilitats que se li obririen si acabés el batxillerat social que està estudiant i es dediqués a una professió on li sigui menys complicat fer-se un lloc al mercat laboral.
Pregunta 2)
Algunes de les raons d’aquesta dificultat que presenten ambdós ancians podem trobar-les en els problemes que afecten a molts individus durant la vellesa per orientar-se, facultat que es veu afectada en les persones grans en comparació amb les més joves, probablement com a conseqüència de que amb l’edat l’habilitat per a inhibir la informació rellevant disminueix. D’altra banda, les persones grans també mostren dificultats en la capacitat per seleccionar informació d’interès a l’hora de dur a terme una acció concreta ( atenció selectiva ), fet que pot ser un dels motius de que als avis del Joan els costi per exemple entendre les ofertes quan compren, doncs per a fer-ho haurien d’ignorar estímuls distractors (com poden ser altres ofertes que hi hagi al voltant, dades dins de la pròpia oferta que no siguin rellevants...). Així, també existeixen estudis que parlen d’una davallada en l’atenció dividida, la qual regeix la nostra capacitat per a realitzar diverses tasques de manera simultània, malgrat que altres estudis han determinat que les tasques per a les quals sigui necessària l’atenció dividida poden veure’s afectades només si són complexes, doncs en el desenvolupament de tasques senzilles no s’aprecien dificultats cognitives temps (Fernandez de Troconiz & Montorio Cerrato, 2014, p. 58). En aquest context dos adults que vagin a comprar diferents productes, que hagin de controlar quins estan d’oferta i quins no, preguntar als depenents, etc. és possible (encara que no probable) que puguin presentar dificultats.
Tanmateix, a la vellesa minva la capacitat per a desenvolupar el procés d’associació de noves idees , la qual cosa es relaciona majoritàriament a un nivell de velocitat menys alt a l’hora de processar la informació. Aquesta dificultat en les persones grans de vegades s’ha explicat en termes purament cognitius (com pot ser una atenció menys eficient) i, d’altres, a partir dels canvis fisiològics com pot ser la pèrdua neuronal, o com a conseqüència de factors afectius negatius o de la mateixa ansietat d’haver de fer tasques en un límit de temps (Fernandez de Troconiz & Montorio Cerrato, 2014, p. 51). Així, els avis d’en Joan segurament se senten més tranquils quan van amb ell a comprar perquè és probable que l’edat avançada conjuntament amb l’estrès que els pugui generar haver de realitzar la compra sense entendre bé les ofertes o sense saber a quin passadís es troba cada producte.
A més a més, hem de tenir en compte que a la vellesa augmenten les dificultats a l’hora de processar certs tipus d’informació. És a dir, hi ha tres fases hipotètiques per les quals passa la informació: la primera és la memòria sensorial –una imatge d’un estímul exterior percebut pels sentits que desapareix al cap d’uns instants-, la segona és la memòria del treball –que permet retenir informació per a poder resoldre un problema o atendre els requeriments d’una determinada situació- i finalment tenim la memòria a llarg termini –la que fa viable que emmagatzemem informació al cervell de manera permanent-. Els estudis sobre el funcionament de la memòria al llarg del temps demostren que a la vellesa es produeixen pèrdues a la memòria del treball i a la de llarg plaç temps (Fernandez de Troconiz & Montorio Cerrato, 2014, p. 63)., la qual cosa significa que encara que els avis del Joan hagin anat sols anteriorment a “l’hipermercat” poden tenir dificultats per a retenir ofertes que ja hagin vist o gaudit prèviament, així com per recordar a quina planta els van dir que estaven els articles del bany.
D’altra banda, una vegada s’ha assolit el punt culminant de la intel·ligència fluida (la qual reflecteix el nivell de competència intel·lectual que manifesta una persona a l’hora de dur a terme tasques noves) en els primers anys de maduresa, aquesta disminueix a la vegada que avança el declivi neurològic relacionat amb l’edat (Fernandez de Troconiz & Montorio Cerrato, 2014, p. 69). Per aquest motiu, la intel·ligència fluida té un paper important a l’hora de resoldre problemes o conflictes que no s’havien presentat prèviament, la qual cosa implica que dos ancians poden atabalar-se més fàcilment que una persona jove si van a comprar i es troben davant de qualsevol conflicte (no troben el producte desitjat, s’han perdut dins de “l’hipermercat” i no saben arribar al passadís que busquen, no entenen una determinada informació...), motiu afegit per a que en Joan consideri que si va amb els seus avis aquests se sentiran més segurs a l’hora d’enfrontar-se a qualsevol imprevist mentre fan la compra. BIBLIOGRAFIA:
Moreno, A. (coord), Cuevas, I., Rico, R., Fernández, M.I., Montorio, C. i Fierro, J.D. (2014) Psicologia del Desenvolupament II: Adolescència, joventut, edat adulta i vellesa. (3ª Ed.) Barcelona: FUOC.
