¡Descarga pensament y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Examen de pensament
2. Raonament: El raonament és una habilitat fonamental del pensament perquè esta present en tota l’activitat intel·lectual que realitzem. És un procés cognoscitiu productiu, ja que el seu resultat es produir una proposició nova a partir d’una informació prèvia. Sembla que és un procés conscient i intencional, però en realitat hi ha processos automàtics que poden influir. Si la informació prèvia és explicita parlem de raonament deductiu, si no ho és serà raonament inductiu o quotidià.
2.1. Raonament deductiu: Un raonament deductiu consisteix en un conjunt de proposicions donades, les premisses (com a mínim 2), i una proposició produïda, la conclusió, relacionades per una inferència lògica (operació mental amb la que s’extrau informació de les premisses per combinar-les d’una manera nova i obtenir una proposició nova).
• Raonament lineal o transitiu: És el formalment més simple i consisteix en poder
classificar almenys dos termes al llarg d’una dimensió, a partir de la comparació de cada un d’aquests termes amb un tercer (terme mitjà).
• La tasca de la inferència lineal: La major part de les persones poden realitzar
la inferència lineal o transitiva sense dificultats. Algunes inferències lineals requereixen una mica més de tems que d’altres. Les diferències entre les inferències fàcils i les difícils no es poden explicar únicament en termes d’operacions lògiques. La inferència lineal compara diferents termes en funció d’una dimensió. Encara que totes les persones som competents per fer interferències lineals algunes són més difícils que d’altres. El grau de dificultat de les inferències lineals no es pot explicar en funció de la complexitat de les operacions lògiques per realitzar-les- Hi ha dues explicacions psicològiques de la inferència lineal humà, la hipòtesi de la paralògica espacial i la del processament lingüístic.
• Inferència lineal. Hipòtesi de la paralògica espacial: La paralògica espacial
proposada per De Soto basa la inferència lineal en l’ordenació dels termes en una imatge mental. Els dos principis de la paralògica espacial són:
■ Que hi ha un sentit preferent (és més fàcil ordenat de millor a pitjor
que a l’inrevés).
■ Que els espais d’ordenació estan fixats en un extrem (sempre és
comença per un extrem i no pel terme mitjà).
• Inferència lineal. Hipòtesi lingüística: Clark proposa que aquesta es pot
explicar en termes d’operacions lingüístiques sense imatges espacials i comprèn tres principis:
■ La primacia de les relacions funcionals: Els negatius es
transformen en positius i els passius en actius.
■ Adjectius comparadors marcats: Alguns d’aquests impliquen una
posició en l’escala de comparació i altres no. Per realitzar una inferència lineal cal transformar els comparadors marcats en comparadors no marcats. Quin dels dos es pitjor? (deixes veure que tots dos són dolents)->Quin dels dos és millor?(pot ser que els dos siguin bons o dolent, o un de cada).
■ Congruència premisses-pregunta: Si la pregunta és congruent amb
la informació continguda a les premisses,és més fàcil fer la inferència que si no és congruent. I cal reformular la pregunta en funció de la informació de la qual es disposa, que és la continguda a les premisses.
• Inferència lineal amb més de tres termes: Requereix com a mínim tres
termes però pot presentar més de tres. La comparació dels termes extrems és més fàcil que la comparació dels propers. La inferència amb termes concrets és més fàcil no perquè la operació lògica sigui més senzilla sinó perquè els trets concrets faciliten la representació del esquema que ordena la informació.
• Raonament categòric: Consta de dues premisses i una conclusió (sil·logisme).Cada
una d’aquestes proposicions expressa una relació de pertinença a una classe (categoria) que s’expressa per mitjà del verb ser i és quantificada. Enfront aquest raonaments el primer es trobar les premisses i la conclusió, el llenguatge ordinari ens pot dificultar i podem trobar afirmacions que siguin formes diferents d’expressar la mateixa idea. Els errors sistemàtics en la inferència categòrica constitueixen una de les portes per les quals podem accedir al coneixement de forma natural de raonar.
• Estructura formal del raonament categòric:
■ Els modes de les proposicions : Tant en les premisses com la
conclusió del raonament categòric expressen una relació d’inclusió de classes entre dues categories, poden haver-hi quatre tipus diferents de relació.
•.a. La inclusió total de classe. Totes les x són y.
•.b. La inclusió parcial de classe. Algunes x són y.
•.c. Exclusió total de classe. Cap x són y.
•.d. Exclusió parcial de classe. Algunes x no són y.
■ Les figures dels sil·logismes: Tots els mamífers són vertebrats, els
gats són mamífers. Per tant els gats són vertebrats. Un dels termes està repetit en les dues premisses (mamífers) aquest és el terme mitjà. La inferència categòrica consisteix en establir una relació entre els dos termes que no estan repetits a les premisses a partir de la relació que tenen cadascú d’ells amb el terme mitjà. La conclusió conté els dos termes repetits però no el terme mitjà. Una regla establerta és que el subjecte de la conclusió està inclòs a la segona premissa i que el predicat prové de la primera. Les figures dels raonaments categòrics son els quatre tipus d’estructura que resulten de combinar els casos en què el subjecte de la conclusió és el subjecte o el predicat de la segona premissa, i el predicat de la conclusió és el subjecte o el predicat de la primera premissa. La figura més senzilla de resoldre és la primera, ja que el subjecte i el predicat de la conclusió compleixen la mateixa funció en les premisses corresponents.
■ Els axiomes dels sil·logismes : Un sil·logisme és vàlid ha de complir
amb dos axiomes quantitatius i quatre de qualitatius:
• Axiomes de quantitat: El terme mitjà ha d’estar distribuït un
cop. Cap terme no pot estar distribuït en la conclusió si no ho està en les premisses. Aquests són importants perquè són font d’error. Un terme està distribuït quan el que diu la proposició fa referència a tots els membres de la categoria a la qual fa referència el terme.
• Axiomes de qualitat : Si una de les dos premisses són
negatives , no hi ha cap conclusió vàlida. Si una premissa és negativa, la conclusió ha de ser negativa. Si cap de les premisses no és negativa, la conclusió ha de ser positiva. Si les dues premisses són particulars, no hi ha cap conclusió vàlida.
• Errors en la inferència categòrica : Les fal·làcies són molt sovint errors
sistemàtics, que la noma estadística és cometre l’error i no fer la inferència vàlida. Les persones no som necessariament competents per fer inferències valides. Cometre un error sistemàtic és la demostració d’aquelles situacions on la lògica i el pensament humà divergeixen. Hi ha dos tipus d’error:
Aquestes utilitzen connectors com i,o, aleshores... Llavors les proposicions poden ser afirmatives, negatives, conjuntives, disjuntives exclusives, disjuntives inclusives i condicionals.
• Errors en la disjunció exclusiva: Aquests s’expliquen per la manca de
distinció entre regla i exemple o per la dificultat per categoritzar elements heterogenis (costa molt englobar en la mateixa categoria dos elements d’un conjunt que són el més diferents entre ells).
• Errors en el condicional: Els errors en el raonament condicional s’han
explicat per la confusió entre regles condicionals simples i bicondicionals i per la dificultar d’utilitzar proposicions negatives.
La inferència condicional parteix d’una premissa major que estableix una connexió lògica entre un antecedent i un conseqüent en forma de relació condicional, una premissa menor que consisteix en afirmar o negar el conseqüent o l’antecedent, i una conclusió, que consisteix a afirmar o negar el terme no esmentat a la premissa menor.
-Modes de raonament condicional i bicondicional:
a. Afirmació antecedent
b. Negació antecedent
c. Afirmació del conseqüent
d. Negació del conseqüent
-Diferencies entre les relacions condicionals simples i les bicondicionals: En el cas de les condicionals només podem arribar a les conclusions amb el mode afirmació de l’antecedent i negació del conseqüent. Quan es tracta d’implicació material o bicondicional és pot arribar a conclusions amb qualsevol dels quatre modes.
-La tasca de la selecció de Wason: Un joc que per resoldre’l s’ha d’utilitzar adequadament el raonament condicional. És un altre cas d’error sistemàtic. Poden haver tres tipus d’error:
a. Interpretar una relació condicional simple com si fos bicondicional:
interpretar una condició com si pogués anar cap els dos costats. Si ens diu darrera de vocal nombre parell, entenem que darrere de nombre parell també ha d’haver una vocal.
b. Incapacitat per utilitzar la informació de proposicions negatives. No
interessar-se en la informació negativa.
c. Biaix d’emparellament: Seleccionar les targetes anomenades en la
regla. Selecciona directament el que l’han dit.
Resum del raonament proposicional: El raonament proposicional està compost per una primera premissa, que exposa la relació lògica entre les proposicions p i q (una regla general): Una segona premissa que afirma o nega p o q (un cas particular) i una conclusió que afirma o nega la proposició no continguda en la segona premissa. Les regles lògiques que generen errors sistemàtics són la disjunció exclusiva i el condicional simple. Els errors en la disjunció exclusiva s’expliquen per la manca de distinció entre regla i exemple o per la dificultat per categoritzar elements heterogenis. Els errors en el raonament condicional s’han explicat per ka confusió entre regles condicionals simples i bicondicionals o per la dificultat d’usar proposicions negatives.
• Teories sobre el raonament humà:
-Les teories que és basen en la lògica natural: Parteixen de la idea que els humans som competents per usar un nombre limitat de regles lògiques formals.
-Les teories del raonament basat en esquemes: Sostenen que les persones no som capaces d’utilitzar regles formals fora d’un context concret d’aplicació. El raonament formal no es independent del contingut. Es basen en que molts errors lògics es basen més fàcilment en problemes plantejats en termes abstractes que quan els mateixos raonaments apareixen en termes concrets amb un context determinat. Segons aquest tipus de teories les persones adquireixen els coneixements per continguts concrets que incorporen les regles lògiques per operar amb aquest coneixement però és molt difícil que una regla usada en un context s’apliqui a un context diferent. Un inconvenient de les teories basades en el coneixement és que no ofereixen una explicació clara de l’habilitat per raonar sobre coses desconegudes.
- La teoria dels models mentals : Són una representació analògica(l’estructura de representació es correspon amb l’estructura de la situació), concreta (representen exemples específics) i determinada de les possibles concrecions d’una premissa que es considera veritat. Segons la teoria dels models mentals, el raonament consisteix a trobar una conclusió coherent amb els models mentals de les premisses i a comprovar que no contradiu cap cas particular. Es Guía per el principi de veritat(un model mental d’una proposició només conté les possibilitats que són explícitament correctes). -Hi ha models mentals èxplicits (exemples que representen millor una proposició) : poden ser exhaustius (estem segurs que no hi ha cap cas implícit que contradigui l’exemple èxplicit) o poden ser no exhaustius (no tenim aquesta seguretat). -Hi ha models implícits (la representació que existeix d’altres possibilitats però que no estan clarament representades).
Teoria dels models mentals de Johnson-Laird:
a. Comprensió de les premisses
b. Formació dels models mentals de les premisses
c. Descripció del model mental (recapitulació del contingut èxplicit de les dos
premisses)
d. Conclusió putativa o temptativa (que sigui coherent amb els models mentals
formats).
e. Validació(repassar el model)
f. Conclusió definitiva.
Resum dels models mentals: Es poden donar en qualsevol tipus de raonament deductiu i amb algunes modificacions a l’inductiu. Donen una explicació unificada dels errors temàtics i formals (a la fase de comprensió es pot donar una interpretació errònia de les premisses, en la fase de descripció pot haver una conclusió vàlida que no està continguda en els models mentals èxplicits, i en la fase de validació es pot ometre el repàs de tots els models implícits si la conclusió putativa és molt creïble). Les teories que es basen en la lògica natural parteixen de la idea que els humans som competents per usat un nombre limitat de regles lògiques formals. Les teories del raonament basat en esquemes sostenen que les persones no son capaces de utilitzar regles formals fora d’un context concret d’aplicació. Segons la teoria dels models mentals, el raonament consisteix a trobar una conclusió coherent amb els models mentals de les premisses i a comprovar que no contradiu cap cas particular.
2.2. Raonament inductiu: El raonament inductiu parteix d’una col·lecció de casos particulars des quals s’extreu una conclusió. Aquesta conclusió comporta un risc d’error perquè no es coneixen tots els casos particulars, però aporta l’avantatge que la conclusió pot anar més enllà de la informació de la qual parteix, perquè incrementa el coneixement. Parteix sempre de una informació limitada i arriba a una conclusió que té un cert grau d’incertesa (és provisional fins que no disposem d’una nova informació que la contradigui).
*A diferencia del raonament deductiu que parteix d’una informació completa. Així doncs el inductiu incrementa el coneixement i el deductiu no.
El raonament inductiu es tant important com el deductiu. Incrementa la informació semàntica. Les dues tasques més rellevants d’aquesta classe de raonament són la inducció de regles
-Son contrastades en experiments amb els resultats dels quals. -Es pot verificar si les hipòtesis es compleixen o no.
• Comparació inducció de regles i la formació de conceptes: Tenen certs
trets en comú, per això molt sovint s’han intentat explicar des del mateix procés psicològic. Aquesta dicotomia pot ser explicada tot distingint entre processos explícits (comprovació d’hipòtesis; controlat que necessita la consciència dels subjectes) i implícits (formació de conceptes automàtic i inconscient). Regles Conceptes
-Estructura determinista -Es necessària una motivació especifica -Objectiva -Comprovació d’hipòtesis
-Estructura probabilística -No cal motivació especifica -Subjectius -Associació
• Inducció i generalització: Ens basem en la inducció per fer la generalització.
Aquesta la fem sobre la base de la nostra experiència , de la nostra observació llavors podem extreure conclusions provisionals que podem extrapolar a situacions futures. Extrapolem d’un cas particular a d’altres. La generalització és basa en el descobriment de regularitat en la realitat que en envolta. L’analogia es altre forma de generalitzar que els psicòlegs consideren molt rellevant.
Resum de la inducció: La inducció de regles, de la mateixa manera que la formació de conceptes, és un procés inductiu. La inducció de regles pot ser explicada per la teoria de la comprovació d’hipòtesis. La inducció de regles pot ser considerada un procés inductiu explícit i la formació de conceptes implícit.
• Predicció: És una tasca inductiva en la qual no s’extreu cap regla, sinó que es fa una inferència
sobre els fets futurs a partir de fets passats. Les prediccions poden variar molt en complexitat. La probabilitat d’ocurrència d’un fet (predicció sobre un fet individual), causalitat (estimar si l’ocurrència d’un fet determina que passi un altre).
• Probabilitat:
■ Noció de probabilitat: Es basa en informació incerta. Es tracta de
successos que poden passar o no i s’ha d’estimar si és més probable que passi o que no. Les característiques matemàtiques de les probabilitats: -Nombre entre 0 i 1. -La suma de les probabilitats de tots els possibles esdeveniments per la situació donada és 1. -Per esdeveniments mútuament excloents en una situació donada, la probabilitat d’un o d’altre és la suma de la probabilitat de cada un dels dos. -Per esdeveniments independents, la probabilitat de l’un i l’altre és el producte de la probabilitat de cada un dels dos. -La probabilitat condicional de A, donat B, és la probabilitat que ocorrin tots dos dividida per la probabilitat de B.
Definició subjectiva de probabilitat(psicològica): el grau en que una persona ideal creu que un esdeveniment passarà. Els judicis simples de probabilitat són més fàcils, especialment si són plantejats de manera abstracte. Però en qüestions practiques més concretes apareixen errors provocats per factors semàntics i motivacionals. A més errors en captar les correlacions i en fer inferències a partir de probabilitats respectives a dos successos. Aquestes dificultats es fan paleses en fenòmens com l’excés de confiança, l’optimisme no realista i el biaix a posteriori.
■ Biaixos en tasques probabilístiques:
-L’excés de confiança: És un biaix palès quan les persones jutgen la correcció del que un mateix ha fet un cop ha actuat. Quan es pregunta després d’haver actuat hi ha una tendència a considerar que la probabilitat d’encertar es més alta que abans d’actuar. -L’optimisme no realista: Pensar que un té una probabilitat més petita que li passi un fet aversiu que la majoria de gent. Es dona també en esdeveniments positius però en un grau més reduït. -El biaix a posteriori: creure un cop coneguda la ocurrència o no d’un fet contingent, que la probabilitat que un hagués assenyalat prèviament coincidiria amb el resultat real. -El biaix d’omissió: Tendència a passar per alt certes falles si es percep que el tema global és important. -El biaix de la confirmació: Tendència a prestar atenció principalment a la informació que confirma les opinions o creences existents, busquem evidencies positives. -Emmascarament: La presa de decisions també pot estar influïda per aquest fenomen psicològic. La presentació d’informació referent als resultats potencials en termes de guanys o pèrdues. En situacions formulades en terminis de guanys preferim l’alternativa que sembla més segura (resposta adversa al risc), En terminis de pèrdua mostrem una preferència pel risc. -Efecte de la persistència en el compromís: Quedar cada vegada més compromès en males decisions, encara que de forma evident augmentin cada cop més les pèrdues associades a aquestes. Aquesta deriva de la renúncia a admetre els propis errors i un desig de justificar les pèrdues.
Aquests biaixos consisteixen en una desviació de la probabilitat en certs fets, generalment favorables a la persona que jutja la probabilitat.
■ Heurístics: Són regles globals i intuïtives, fàcils d’aplicar i que
s’usen per fer inferències i resoldre problemes. Són regels empíriques ràpides , que redueixen la quantitat d’esforç cognitiu requerit i ajuden a prendre decisions més ràpides, però no necessàriament augmenten la qualitat o exactitud de les decisions presses. Es deriva de l’experiència i serveix de guia per prendre de manera ràpida i eficient decisions raonablement bones. Tres heurístics més utilitzats: -La representativitat o semblança: Com més semblant sigui un fet o una situació als exemples típics d’una categoria, més probable és que pertanyin a aquesta categoria. Davant de fets desconeguts , utilitzem models coneguts, analogies. Si les diferències són petites acceptem que les probabilitats de coincidència són elevades. El problema és que acostuma a ser superficial i podem cometre errors d’interpretació i d’explicació. Jutjar la pertinença a una categoria natural basant-nos en la similitud o semblança ens porta a cometre errors. -Disponibilitat: Judicis sobre la freqüència o la probabilitat de certs fets en termes de la facilitat amb que se’n poden recordar exemples. El raonament depèn de l’accés que tenim a la nostra memòria. Els nostres judicis utilitzen la informació més accessible que aquesta
El judici o formació de creences sobre un esdeveniment concret es pot fer a partir del raonament (sistema
- o a partir de la intuïció (sistema 1). El judici serà més o menys intuïtiu en funció de la predominança d’un o altre sistema. El sistema intuïtiu ocupa una posició entre les operacions automàtiques de la percepció i el raonament -Arran de la posició central que ocupa, el sistema intuïtiu és la base de molts processos de raonament (sobretot inductiu) i explica el perquè d’alguns errors de raonament.
• Judici predominança del sistema 1 (a partir de la intuïció): El concepte clau és
l’accessibilitat. Es refereix a la facilitat amb què certs continguts mentals ens vénen a la ment. En la dimensió d’accessibilitat tenim per un costat les operacions que tenen les característiques de la percepció i del sistema 1 intuïtiu. En l’altre extrem les del sistema 2 lent i que requereix un esforç. L’accessibilitat és un continu, no una dicotomia. L’adquisició d’habilitats incrementa selectivament l’accessibilitat de respostes productives i maneres productives d'organitzar informació. L’accessibilitat esta relacionada amb a saliència de l'estímul, l’atenció selectiva i l’activació de la resposta o priming. Alguns atributs són més accessibles que altres i han estat anomenats avaluacions naturals (Tversky & Kahneman, 1983) com; Propietats físiques (volum, distància, etc.), Similaritat, Propensió causal, Sorpresivitat, València afectiva...
• Judicis predominança del sistema 2 (a partir del raonament): Heurístic tema anterior.
• Teoria racional de la presa de decisions: És la teoria clàssica que proposa que prenem les
decisions a partir de l’avaluació racional, ponderada i sospesada de les diferents alternatives. La formulació de la teoria racional a partir del mitjans del segle XX es coneix com a teoria de la utilitat (Neumann & Morgenstern 1944). Es basa, entre d’altres, en els principis de: Dominància: si una opció es millor que una altra en un estat i almenys igual de bona en tots els altres estats, s’escollirà l’opció dominant. Invariància: diferents representacions del mateix plantejament d’opcions per a la presa de decisions comportaran sempre la mateixa decisió.
• Teoria prospectiva: La TP és una teoria sobre la presa de decisions que té en compte la intuïció
i no es basa només en la racionalitat. La idea principal de la TP és que els canvis i les diferències són molt més accessibles que els nivells absoluts d’estimulació.
• Resum: Alguns judicis i preferències complexes en diem “intuïtives” en el llenguatge quotidià
quan venen al cap ràpidament i sense esforç, com preceptes. Les impressions altament accessibles produïdes pel Sistema 1 controlen els judicis i les preferències, a no ser que es modifiquin o reemplacin per les operacions deliberades del Sistema
Els efectes d’emmarcament s’atribueixen al fet que formulacions alternatives d’una mateixa situació fan accessibles aspectes diferents de la mateixa. La teoria prospectiva és una teoria sobre la presa de decisions que incorpora els aspectes intuïtius i no racionals que hi prenen part. Els heurístics són dreceres de la ment que ens porten a prendre decisions basant-nos més en la intuïció que en el judici. Hi ha la possibilitat de generar pensaments correctius per evitar els possibles efectes negatius dels heurístics a partir del sistema 2. Finalment la proposició de que les mitjanes són més accessibles que les sumes unifica l'anàlisi dels heurístics prototípics.
4. Resolució de problemes.
• Definició de resolució de problemes: Un problema emergeix quan un esser viu té un objectiu i
no sap com aconseguir-ho. O quan un accepta una tasca però prèviament no sap com realitzar-la. Una mateixa situació pot suposar un problema per una persona però no per un altre. Si no hi ha interès per resoldre la tasca no parlem de problema.
• Exercici: Si es pot solucionar una tasca nova sense reflexió ni presa de decisions tampoc parlem
de problema, sinó d’exercici. Un exercici es basa en l’ús de tècniques, habilitats o destreses que hem après molt bé i utilitzem sovint, i per tant les apliquem de manera automàtica.
• Paradigmes psicològics de la resolució de problemes (enfocaments teòrics):
• Conductisme (assaig i error): L’estudi de la resolució de problemes partia de
descriure el pensament en termes d’associacions entre estímul i resposta. Es van dedicar a l’estudi dels processos d’assaig i error, caracteritzats pels intents de provar respostes diferents fins que una funciona.
En determinades ocasions, l’estratègia d’assaig i error és l’única que es pot fer servir, perquè no tenim informació suficient per fer una resposta més sistemàtica. Però d’altra banda no es considera gaire eficient, ni ofereix garanties de que la solució que es troba sigui útil. Les estratègies que més s’utilitzen a la resolució de problemes són els heurístics i els algorismes.
• Psicologia de la Gestalt: Parteix de la consideració que pensar és molt similar a
percebre. Que per pensar s’han d’organitzar els estímuls de manera que formin una unitat complexa, una Gestalt (forma o configuració). Els processos psicològics havien d’analitzar-se de manera global. El tot no és únicament la suma de totes les parts.
La Gestalt feia una distinció:
• Pensament productiu: S’aplica a la reorganització dels elements constitutius
d’un problema per tal de trobar-li una solució nova. El que podem relacionar amb un problema.
• Pensament reproductiu: Consisteix en l’aplicació de mètodes ja coneguts. El
podríem relacionar amb exercici.
Un problema es defineix com una situació en la qual es tracta d’arribar a una meta, i cal trobar els mitjans per aconseguir-ho. La Gestalt considera que trobar la solució a un problema equival a considerar-lo des d’una perspectiva diferent, reordenar-ne els elements o aprofitant-se també de l’experiència passada, generar un conjunt coherent o Gestalt (configuració perceptiva) a la qual s’arriba per insight.
L’insight: És un canvi sobtat que condueix les persones a experimentar la sensació de comprensió del problema. S’experimenta sovint en els problemes anomenats puzles. Per estudiar l’insight els Gestàltics vas idear problemes com el dels Cavalls i els genets, el dels 9 punts o el dels quatre triangles equilàters. Quan ens adonem d’aquest nou enfocament de percebre el problema, arribem a l’inight i donem la solució correcta.
Fixació funcional : Mentre que els conductistes es basaven en l’experiència i l’aprenentatge com a base del desenvolupament del pensament, els Gestàltics van mostrar que l’experiència anterior pot arribar a ser un impediment pel pensament productiu. Així doncs la fixació funcional és l’aplicació d’hàbits del passat que inhibeix la resolució productiva dels problemes. De vegades pot produir-se una mena de bloqueig mental contra la utilització d’un objecte en una nova forma d’ús. Per estudiar aquest fenomen idearen el problema de la capsa de llumins i el de les cordes penjades del sostre.
Però en situacions en què es requereixen funcions similars, l’experiència passada sí que és una ajuda.
Divideixen el procés de pensament en quatre estadis:
• Estadi de preparació (reconèixer que existeix el problema, recollir
informació, intents preliminars de la solució).
• Fase d’incubació (si fallen les temptatives preliminars deixem de banda el
problema un temps de manera conscient encara que de manera inconscient la tasca continua engegada).
• Il·luminació (Moment en que apareix la clau per a la solució o comprensió
sobtada [insight] i es posa fi al treball inconscient per fer sortir la resposta a la superfície i a la consciencia).
exemple els anagrames. La principal habilitat cognitiva és la recerca constructiva.
• Enfocament d’estratègies per resoldre els problemes: Els psicòlegs
cognitius han descrit dos tipus de problemes, els heurístics i els algorismes.
Un algorisme es un procediment que ofereix la garantia de produir una resposta a un problema, poden no ser sempre eficaços però funcionen sempre. No podem aplicar-los a problemes mal definits.
Els heurístics són regles empíriques que s’han anat desenvolupant a partir de l’experiència en la resolució de problemes, són limitats i bàsics i s’apliquen a molts tipus de problemes. No garanteixen arribar a una solució però és una estratègia que ens aporta facilitat i rapidesa en aquesta. Són mètodes genèrics i poc definits que únicament si coincideixen amb les demandes de la tasca són eficients.
• Reestructuració del coneixement. La ment del expert i del novell: A més
d’estudiar la resolució de problemes en problemes artificials han optat per estudiar també les competències de les persones en la resolució de problemes de la vida real. El sistema d’estudi ha consistit en examinar què passa quan resolem problemes en dominis rics de coneixement. E un domini de coneixement concret, el primer que succeeix és que s’activa un esquema afí a aquest coneixement i una vegada activat, el coneixement esquemàtic ajuda a especificar el problema per determinar-ne les característiques.
Es molt probable que el coneixement de l’expert s’organitzi de manera diferent de com ho fa el novell. Els experts utilitzen el esquemes generals de solució de problemes acompanyats de coneixements específics, contextuals de cada domini, el pensament expert s’aconsegueix amb la practica.
Els esquemes de dominis rics en coneixement, són més específics així que són poc generalitzables d’una esfera a altre de coneixement.
• Anàlisi del procés de resolució d’un problema: Un problema té tres components principals:
• Un estadi inicial (és l’estat del món que planteja el problema).
• Un estat final (altre estat del món en el qual el problema està solucionat).
• Un conjunt de processos operadors que poden transformar l’estat inicial
en l’estat final (són coses que és poden fer al món per intentar canviar el problema).
De Bono ha proposat cinc etapes per passar des d’un propòsit inicial o problema a la seva posada en acció final. L’avantatge és que pot ser aplicable a problemes socials, familiars i quotidians com a problemes amb estructura lògica:
1. TO (definició clara del propòsit del pensament o problema)
2. LO (recerca de la informació necessària per anar comprenent el
problema).
3. PO (etapa creativa, productiva i generativa de possibilitats)
4. SO (Reduir les múltiples possibilitats de l’etapa anterior a un únic
producte útil).
5. GO (passar a l’acció la solució escollida per dur a terme el propòsit de
pensament inicial o resoldre el problema).
• Resolució de problemes matemàtics: Polya va proposar una sèrie de passos en la resolució de
problemes basats en les observacions que va fer com a professor de matemàtiques.
•.a. Comprensió del problema (Recull informació i es formules preguntes com que vull? O
que tinc?)
•.b. Elaboració d’un pla (s’utilitza l’experiència passada per trobar un mètode de solució i
es pregunten aspectes com; conec un problema relacionat? Puc formular l’objectiu d’una nova forma?).
•.c. Engegada del pla (es posa en pràctica el pla de solució i es va comprovant cada pas)
•.d. Reflexió (Comprovar el resultat amb un altre mètode o veient com tot lliga i es pregunta
si es pot utilitzar aquest resultat o aquest mètode per resoldre altres problemes).
Aquest esquema esta relacionat amb les etapes de resolució proposades per la Gestalt i amb les cinc etapes del pensament de De Bono. En els problemes matemàtics amb narració s’utilitza el raonament quantitatiu, que és considerat un tipus de raonament deductiu, hi ha unes premisses i una conclusió. La diferència és que la solució inclou nombres. En aquest tipus de problemes hi ha dos estadis generals de resolució:
• El de traducció (traduir les paraules del problema a una representació interna,
comprensió, que va des de les paraules d’un problema narrat fins a una equació. Requereix els tipus de coneixement lingüístic, semàntic i esquemàtic. Consisteix en comprendre el problema i fer-se un esquema).
• El de solució (apliquem les regles d’àlgebra i de l’aritmètica a la representació interna.
Necessitem el coneixement operatiu que esta compost dels procediments que s’utilitzen en matemàtiques per fer comptes i per resoldre equacions i inclou algorismes aritmètics. Els algorismes són procediments exactes per portar a terme una tasca i s’oposa al procediment heurístic. I altre coneixement necessari és l’estratègic que és una tècnica general per resoldre problemes; no garanteix que es trobi una solució, però constitueix una guia per resoldre el problema. Aquest és necessari per avançar del estadi inicial al final, els procediments estratègics més emprats eren reduir en problemes menor i aïllar).
• Aplicació clínica de la solució de problemes : El propòsit del psicòleg és ensenyar als clients un
mètode sistemàtic d’enfrontar-se amb els problemes. Amb aquestes tècniques els problemes no deixaran d’existir, però el client incorpora al seu repertori de conducta algunes habilitats que li permetran enfrontar-se amb els problemes de manera més eficient, modificant la seva manera de pensar, analitzar els problemes, i en definitiva possibilitant la desaparició de l’ansietat i l’estrès. La solució de problemes no s’utilitza com a única i no hi ha evidencies de que sigui poc eficaç. Les persones menys eficients en la solució de problemes mostren baixes expectatives de control del entorn, escullen ràpidament una solució fins i tot sense buscar informació, tenen dificultat per recollir informació rellevant i per delimitar o concretar els problemes.
• La tècnica de solució de problemes de D’Zurrilla o Goldfried:
•.2. Orientació al problema; L’objectiu és desenvolupar una actitud positiva,
facilitadora a l’hora de resoldre problemes. El subjecte ha de pensar que és capaç de solucionar i controlar els problemes i s’han de suprimir els pensaments negatius i substituir-los per positius i facilitadors.
•.3. Formulació i definició del problema: Obtenir una bona definició del
problema cara a una solució correcta, per això és proposa buscar tota la informació relacionada amb el problema, especificar-ho amb els terminis concrets, identificar les variables rellevants, determinar les causes d’aparició o manteniment del problema i formular objectius clars i realistes.
•.4. Generació d’alternatives: Generar el més gran nombre possibles
d’alternatives. Han de ser variades. No s’han de valorar les alternatives del pacient. Tècnica important la pluja d’idees.
•.5. Presa de decisions: Triar entre les alternatives més apropiades. Hi ha que
valorar les conseqüències negatives i positives de cada alternativa. Per valorar les alternatives s’han de tenir en comptes criteris com el gran en el qual l’alternativa pot solucionar el problema, el benestar i malestar que implica l’elecció de la solució, quina alternativa és menys costosa en terminis de temps i esforç i quin és l’equilibri entre cost i benefici a curt, mitjà i llarg termini.
•.h. Triar i executar la millor solució
•.i. Revisar els resultats
La solució de problemes en els dilemes ètics recau en l’objectiu del procés. L’objectiu ha de ser que la solució sigui compatible amb els principis ètics i que lesioni el menys possible altres principis ètics i que sigui imparcial.
• El pensament crític : Fa referència ha habilitats cognitives útils per prendre decisions, millorar el
nostre raonament i reflexió, així com la planificació de la nostra conducta, aconseguir els nostres propòsits de la millor manera. No es tracta de solucionar problemes concrets sinó qüestions generals que afecten a més d’un domini de coneixement, a més altre característica del pensament crític es que esta dirigit a aspectes interns, el propi pensament envers aspectes externs com els problemes. Segons Ennis el pensament crític es compon de disposicions personals i afectives que afavoreixen el pensament i de habilitats cognitives desenvolupades al llarg de la vida i de l’educació. Segons altres autors el que es considera basic pel pensament crític és el coneixement, la capacitat d’inferència i d’avaluació i la metacognició.
