¡Descarga Pierre Janet y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
0 0
1. BIOGRAFIA I OBRES 1 FPRINCIPALS
Pierre Janet va naixer el 30 de Maig de 1859. Venia d'una família d'universitàris d'alta classe mitjana. Era nebot del conegut filòsof Paul Janet i germà de l'uròleg Jules Janet. Estudià Baxiller en el Col.lègi de Santa Bárbara de París i des de jove s'interessà per la ciència natural. Ingressà en la "Ecole Normale Supérieure", i als vint-i-tres anys va obtindre la "agrégation de Philosophie". Durant aquests estudis va conéixer a Durkheim, Bergson, Jammes (Alonso, 1989). Després es dedicà a l'ensenyament durant alguns anys en el Liceo del Havre. Allí conegué al Dr. Gilbert, metge molt conegut, qui el va espentar a que estudiara la hipnosi. Va escriure un treball sobre els seus primers experiments i va ser llegit per Paul Janet, en el seu nom, en la "Société de Psychologie Phisiologique" de París en Novembre de 1885, baix la presidència de Charcot. Açò li va guanyar fama entre els metges. El treball clínic de Janet en El Havre havia començat am l'examinació de dones histèriques. Els primers resultats van ser publicats seriadament en la Revue Philosophique des de 1886 fins 1889 i van ser la base de la tesi principal de Janet: L'automatisme psicològic" (1889). Però s'havia limitat només al camp filosòfic, no al mèdic. Quan fou traslladat a París va tenir l'oportunitat d'entrar en contacte amb el metge més influient de l'època: Charcot. Llavors va decidir començar els seus estudis de medicina. Passà aquests anys a la Salpêtrière amb Charcot, vegent pacients. Acabà els estudis de medicina el 1893 i llegí la seua tesi eixe mateix any. Entre 1893 i 1902 Janet va treballar amb certa llibertat a la Salpêtrière, però al morir Charcot, el seu successor, F. Raimond, no estava interessat en les neurosis però va mantenir el laboratori psicològic de la Salpêtrière. Durant aquest període Ribot demanà a Janet que el substituïra temporalment en el Collège de France. Més tard, T. Ribot li deixà el seu lloc com a professor titular de psicologia experimental en el Colège de France. Des de llavors va ser aquest el centre de les seues activitas. El 1904 va fundar el Journal de Psichologie amb el seu amic G. Dumas. Quan el director de la Salpêtrière, Raymond, va faltar i fou substituït per Dèjerine, què era hostil a Janet, la qual cosa obligà a Janet a abandonar aquest laboratori. Però la fama de Janet continuà obrint-se pas en l'estranger (Alonso, 1989). El 1913, en el Congrés de Medicina de Londres, va acusar a Freud per no haver reconegut la prioritat de la seua teoria de la histèria i de la catàrsis , la qual cosa li provocà l'enemistat dels psicoanalistes. Després, el temps que durà la primera guerra mundial va fer que el seu tractat de psicoteràpia, Medicacions Mentals (1919), isquera amb retràs i pareguera fora d'època (Gondra, 1997). Va permanéixer al Col·legi de França fins el 1935, que es jubilà. No roman inactiu i viatja a l'estranger donant conferències, dictant cursos, participant en songressos, va dictar un curs en la Sorbona. A la vellesa, seguia el desenvolupa- ment dels progressos de la psiquiatria. Visitava el professor Delay i de vegades atenia alguna de les seues consultes. I va tenir la possibilitat d'observar algunes tècniques terapèutiques psicològiques (Alonso, 1989). Pierre Janet morí el 1947, als vuitanta-set anys, en el moment en el qual s'iniciaven els preparatius del I Congrés Mundial de Psiquiatria (París,
- el qual ell anava a presidir. També va deixar sense acabar el seu llibre sobre la psicologia de la religió.
Al llarg de la seua vida escrigué trenta volúmens i un nombre molt elevat d'articles. Però la bibliografia més completa l'ha aconseguit Prévost, i no pretén ser una llista molt exaustiva.
Algunes de les seues obres són:
L'automatisme psychologique. Tesi per al doctorat de filosofia. Paris, Félix Alcan, 1889.
- L'état mental des hystériques (1892).
- Névroses et idées fixes. Amb Fulgence Raymond (1844-1898). 2 volums; Paris, 1898.
- Les obsessions et la psychasthénie. 2 volums, Paris, F. Alcan, 1903.
- Les névroses. Paris, 1909.
- Les medications psychologiques. 3 volums; Paris, 1919.
- De l’angoisse à l’extase. 2 volums; Paris, 1919-1920.
- La médecine psychologique. Paris, E. Flammarion, 1923.
- La pensée intérieure et ses troubles. Paris, 1927.
- L’évolution de la mémoire et de la notion du temps. Paris, 1928.
- Cours sur l’évolution de la personnalité. Paris, 1929.
- Cours sur la faiblesse et la force psychologique. Paris, 1930.
- L’amour et la haine. Paris, 1930.
- Les primeres manifestacions de la intel·ligència (1935-1937).
- Psichological Healing: A Historical and Clinical Study (2 vols.,1925).
(www.whonamedit.com, 13.04.2004)
2. ORIENTACIÓ TEÒRICA I PRINCIPALS APORTACIONS.
2.1 Context intern de la seua obra.
Primer que tot, voldria destacar les característiques de l'obra de Pierre Janet, i es que les seues descripcions clíniques són de gran minuciositat i riquesa de detalls, i la seua teràpia era més completa que la
sonambulisme, en en les visions extàtiques, en estats d'ensonyació catatònica, i el més impressionant, en els casoso de desdoblament de la personalitat (Carpintero, 1996). Un exemple molt conegut és el d'una pacient anomenada Leonia. Aquesta era avorrida, de mitjana edat, i quan l'hipnotitzaven, es tornava tot el contrari. Aquesta nova personalitat desapareixia al despertar. A més a més hi havia una tercera personalitat que li induiren els magnetitzadors quan era menuda. En cadascuna d'elles tenia un nom different, però no es reconeixien entre si. Els automatismes parcials presentaven diverses gradacions, des de les Distraccions fins als símpomes de les malalties mentals.
*Distraccions: eren estats d'absència mental durant els quals les pacients contestaven al terapeuta mentre que la seua atenció es centrava en una altra cosa. Quan elles estaven en un aconversació interessant, si Janet els ordenava alguna cosa la feien. Un altre fenomen és el de l'escriptura automàtica, la qual Janet utilitzava per a descobrir els sistemes d'idees inconscients dels seus pacients. Tot això després d'haver-los hipnotitzat.
Segons Gondra (1997) entre els símptomes que va estudiar Janet estaven els impulsos obsessius, les idees fixes i les alucinacions. A més també trobem les Possessions: actituds, sentiments i accions controlats per les idees fixes subconscients. Janet també donà molta importància als traumes i als records derivats d'ells, els quals donaven origen als símptomes. Aquests records formaven les "idees fixes subconscients" (difícils d'eliminar i actuaven al marge de la consciència).
Anàlisis i Síntesis Psicològics: En la Salpêtrière va cotninuar tractant les neurosis amb el mètode de l'anàlisi psicològic. Primer que tot estudiava la història clínica dels pacients, classificava els símptomes i a continuació intentava reconstruir la seua història mitjançant la hipnosi o de l'escriptura automàtica. Després d'açò, i de provocar la catarsis emocional, lluitava contra les idees fixes.
Histèria i Psicastènia: Aquests dos grups són els que formen les neurosi, ja que Janet les va dividir en dos. La histèria fou el tema principal del " Mental State of Histericals "(1893) i del llibre " Neuroosis e Ideas Fijas "(1989), en el qual va insistir en la noció de Disgregacio Psíquica. Així , l'estudi de les obsessions el dugué a delinear una nova neurosi: la Psicastènia. Va tractar d'aquesta última en el llibre " Las Neurosis " (1909).
En la Histèria, la lessió era purament anímica i no somàtica, i mostrava l'existència de forçes que operaven baix la consciència. Açò Freud ho explicà mitjançant la líbido sexual. Janet ho va interpretar des d'un punt associacionista, aprés de Charcot i Spencer, i va pensar que aquests transtorons descobrien estructures d'una personalitat desintegrada, amb nuclis diversos. Els histèrics, segons Janet, presenten fenòmens de suggesstió, i en aquests mostren incapacitat per a resistir respostes determinades front a algunes impressions o estímuls.Dominen lies idees fixes sobconscients, ja anomenades, que s'apropien d'un mecanisme de resposta sense importar què ocorre en la resta de la psique. Aquesta divisió la relaciona amb "un poder de reflexió molt dèbil" en la persona (Carpintero, 1996).
Tembé estava caracteritzada per l'estretament de la consciència, és a dir, que es reduïa el nombre d'objectes que podien entrar en la consciència en un moment donat. Aquesta limitació era provocada pre un transtorn en la distribució de l'energia mental que al final acabava en un problema orgànic (Gondra, 1997). Seguint amb Gondra (1997), i pel que fa a la Psicastènia, aquesta estava caracteritzada per les idees obsessives i les conductes compulsives. Entre les primeres trobem: escrúpols morals, vergonya, hipocondria. En les segones: accions explosives d'angoixa, pautes complexes de conductes com els rituals, manies, accions espiatòries...per a protegir-se d'algun perill potencial. El símptoma principal de la psicastènia és la Perturbació de la Funció de la Realitat o incapacitat per a viure el moment present. La perturbació de l'acció voluntària feia que els psicastènics forren indolents, indecisos, els provocava un mar de dubtes i vacil·lacions. La incapacitat d'atendre al present els portava a refugiar-se en el passat o fugir cap al futur. Com a conseqüència d'açò, els creava Sentiments d'Imperfecció característics. Síndrome Astènic i Hipnòtic: La força i la tensió psíquica van constituir l'eix de la última toria de les neurosis. En el seu tractat Medicaciones Psicológicas (1919), Janet va observar que els estats de crisis dels pacients es comportaven com vertaders energúmens. Tenien molta força, però no la sabien canalitzar i la malbarataven. D'ahí ve la distinció entre la tensió psicològica i la força. Janet va definir la Força Mental com energia disponible per al treball psicològic i la va medir en funció del nombre i velocitat dels moviments executats pel subjecte. La tensió Psíquica tenia relació amb la capacitat de síntesi i de la seua mesura donada pel treball intel·lectual. Aquestes caigudes de tensió es reflexaven en les crisisi estats d'agitació nerviosa, menter que la debilitat es manifestava en els estats d'esgotament i depressió. Janet va distingir dues síndromes neuròtiques: l'astènic (falta de força psicològica) i l'hipotònic ( baixa tensió). La teràpia dels astènics necessitava tres coses: augmentar els ingressos (augmentar la força), evitar despeses inútils(previndre malalties fídiques i evitar treballs superflus), i per últim, liquidar els deutes (la hipnosis i l'escriptura automàtica). El tractament dels hipotònics exigia eliminar els símptomes secundaris i potenciar l'activitat sintètica. Per a incrementar la tensió eren indicats l'alcohol i el café, que potenciaven la força dels estímuls. El sistema psicològic. Janet pensava i defenia la idea de que la dada fonamental de la psicologia eren els actes externs del subjecte, ja que el pensament no era una altra cosa que la reproducció interna dels actes realitzats amb els objectes, i els sentiments s'orientaven al control i regulació de la conducta. D'aquesta manera el seu punt de partida foren els reflexes i accions automàtiques més primitius. El seu sistema psicològic sortia d'una classificació de les tendències instintives pareguda a la de M. Baldwin (1861-1934) i a la del filòsof J. Royce (1855-1916). Janet va distinguir tres nivells en l'evolució: F 0 B 7Tendències inferiors: dins d'auqest grup hi havia quatre tendències.
- Tendències Reflexes: els moviments d'agitació i contracció muscular eren els primers de la vida psíquica front als estímuls del medi ambient. Després hi havia els reflexes d'apropament i evitació que donaven orige a
En resum, aquesta classificació de les tendències instintives, que intentava conciliar el positivisme i la filosofia espiritualista, va tenir menys ressò que la teoria de les neurosis, popular entre els psiquiatres.
(Gondra, 1997)
Influències sobre Janet.
Janet estagué influenciat, primer, per membres de la seua família que el van iniciar en els estudis. El sue tio Paul Janet, un filòsof molt conegut, fou una de les principals fonts del seu pensament.Encara que més tard, P. Janet passara de la psicologia filosòfica a la científica, la influència del pensament de Paul es veu en les seues obres. Janet citava a sovint molts filòsofs en les seues obres: F. Bacon, Malebranche, Condillac i sobre tot Maine de Brain, font directa i indirecta de la seua psicologia. Però el mestre de Janet, pel que fa a la psicologia, fou T. Ribot, cap a qui sentia un profund afecte i respete. També fou influenciat per un psicòleg alemà: Herbart. Pel que fa a la clínica, fou molt important Charcot, però no va ser l'únic, ja que tambñe l'influencià Gilbert i Powilewicz durant la seua estància en El Havre. Va ser ahí quan contactà amb la primera psiquiatria dinàmica, i on descobrñi els treballs del doctor Perrier i el del xicotet grup de magnetitzadors de Caen. També cal destacar que les teories sobre la energia psicològica tenien molt en comú amb les idees de W. James (Alonso, 1989).
Per últim, les idees d'aquest psiquiatra i psicòleg francés, van tenir una forta influència de l' escola sociològica francesa d' Emile Durkheim ( http://rehue.csociales.uchile.cl/, 10.04.2004).
La influència de la teoria de Janet.
Utilitzant com a referència la tesis d'Alonso (1989),l'influènciade Janet fou molt ampla i poc reconeguda. Entre els autors influenciats trobem a Freud, Adler i Jung. En la psiquiatria francesa també trobem a Baruk, Henry Ey i Jean Delay. Pel que fa als nord americans, també han sigut influenciats Bailey, E. Bleuler, qui reconeix que la paraula autisme designa el que Janet havia anomenat "pèrdua del sentit d'allò real" i qui s'interessà per la definició d'esquisofrènia de Janet.
Altres personatges que s'interessaren per la seua obra o per les seues idees foren C. G. Jung, qui va ser company seu entre 1902 i 1903, qui digué que Janet havia descobert l'inconscient abans que Freud, i va tenir molt presents les descripcions janetianes de la histèria i l'esquixofrènia en els seus tipus de personalitat extravertida i introvertida. També trobem la influència de P. Janet en Rússia, amb I. P. Pavlov, el qual el va prendre com a punt de referència de la seua teoria de la malaltia mental; també Vigotsky va quedar influenciat. I un gran admirador també va ser el neoconductista E. R. Guthrie (1886-1949), que va traduir a l'anglés un dels seus llibres (Gondra, 1997).
En l'actualitat hi ha a França una societat anomenada "La Societe P. Janet" presidida per Henry Faure (en 1989) i que realitza la reedició de les obres d'aquest gran científic francés (Alonso, 1989).
Per a acabar aquest punt, i agafant com a referència la tesi d'Alonso (1989) farem una comparació de l'obra de Pierre Janet amb la de Sigmund Freud.
·Creences i caracteristiques d'ambdos autors. Janet venia de la filosofia, mentre que Freud, encara que va expressar el seu despreci per aquest camp, i mai va acceptar la idea de fer una
filosofia del psicoanalisi, de la seua obra es desprén un fons filosòfic, i també va psicologitzar certs conceptes filosòfics.
Pel que fa a les creences religioses, Freud era ateu, influit pel positivisme, cientificisme i ateïsme. No obstant, Freud venia d'una familia jueva, encara que ell no ho deia. Per altra banda, Janet venia d'una famillia catòlica, i ell era creient. Però les connexions de Freud amb la filosofia s'observaben en les assistpencies d'aquest a les classes de Brentano. La principal influència filosòfica de Freud van ser els fiilòsofs de la natura Bachofen i Fechner i els de l'inconscient Carus, Von Hartmann, Schopenhauer i Nietzsche.
Per la seua part, Janet, pel que fa a la filosofia, té com a referent al seu tio Paul Janet. Encara que Perre Janet, baix la influència de l'esperit positivista, s'allunyà del punt de mira del seu tio, passant de la psicologia filosòfica a la psicologia científica, es nota en la seua obra la influència del pensament de Paul Janet.
Per altra banda, Freud s'ha mostrat des d'una perspectiva molt pesimista i que correspon a la seua persona i que s'expressa al llarg de tota la seua obra. Pel contrari, Janet respirava alegria de viure i optimisme mostrant-se sempre despert amb una curiositat mai adormida.
Freud tracta de concebre l'home dins d'un sistema, Postura plena de prejudicis. D'altra banda, Janet manté una postura més lliure, assistemática, rica en continguts però alhora, per ser tan assistemàtica és més difícil d'estudiar. Alonso cita ací a Baruk: "Sin Pierre Janet, Freud no habría podido hacer sus trabajos. Pero esto no quiere decir que P. Janet sea un simple precursor de Freud,la obra entera de Janet tiene otra esencia que la de Freud. La obra de P. Janet es una obra de ciencia que va de lo limitado a lo general y siempre con verificaciones".
Quant a la metodologia científica, era diferen per als dos la utilització del model científic: la preferència de Freud era construïr un model teòric i vore si els fets s'ajusten a ells, per a modificar-los si és necessari. Hi havia el mètode interpretatiu i finalista de Freud, i l'estudi dels transtorns del pensament en les neurones i en la psicosis, que utilitzava, entre altres, Janet.
Però simplement es tracta de dues obres d'una orientació diferent en aquest aspecte perquè a més a més a partir dels fets es pot passar al gran sistema i del gran sistema una altra vegada als fets, que era com treballava Freud. En canvi, també es pot permaneixer continuament en els fets sense passar a un sistema de conjunt, la qual cosa té la ventaja de que un no es deixa influïr per eixe sistema de conjunt, però té la desventaja de que un permaneix en els fets però sense donar-los la solidesa que hi ha dins d'una concepció sistemàtica.
Si ens centrem en els punts de vista sobre la salut mental i els tractaments, Janet s'aparta de Freud. Aquest últim pensa que el tractament deu consistir en lliurar els instints del control, la qual cosa resoldria el conflicte origen de les neurosis. Per a Freud la salut mental s'estimula amb la alliberació dels instints i de l'inconscient, i per altra banda, Janet creu que és necessari un cert control sobre aquestes forçes irracionals de l'inconscient.
Un altre conrtast és el mètode d'enfocar els tractaments, és a dir, la tècnica psicoteràpica. Janet parlava de psicoteràpies en plural, i adoptava diferents sistemes i de la influència que exercien sobre ell els
anàlisi psicològic). Aquests termes més tard serien anomenats per Freud de diferent manera per a distingir les dues teories (psicoanàlisi, 1896).
Janet ha tingut a la vista la interpretació dels símptomes psicastènics per la seua integració a una concepció general de la psicologia. Freud ha tingit com a meta el descobriment dels seus sentits, de la seua significació pròpia per a un individu concret. Janet reconstrueix els estats de l'evolució psicològica, considerada des del punt de vista de l'homa en general. Freud reconstruix en la seua investigació analítica els estudis de l'evolució del xiquet i el seu interés pel desenvolupament sexual. La psicoanàlisi cura l'abús de l'abstracció en el sistema explicatiu de Janet, i l'anàlisi psicològic d'aquest tempera la tendència pansexualista de Freud.
Janet utilitzava la hipnosi l'escriptura i la parla automàtica per a que les idees fixes que sorgiren pertanyeren a planols cada vegada més profunds. Per la seua part, Freud va començar a aplicar el seu mètode, abandonant la hipnosi. Va passar a utilitzar la suggestió però prompte vegué que no donava els fruits esperats. Per a assolir la curació era necessàri suprimir el rebuig del pacient contra les seues tendències censurades. Així va nàixer la tècnica psicoanalítica: assenyalar al pacient que abandonara tota actitut d'autocrítica, de censura pel que fa al material que anava aflorant. Freud, a la interpretació de l'expressió de l'associació llire d'idees, a la lliberació d'efectes reprimits i a la dels somnis, procediment terapèutic i d'investigació alhora, ho anomena psicoanàlisi.
Per últim, les similituts i discrepàncies eren que: els dos utilitzaven tant la parla automàtica com l'associació lliure per a facilitar que emergira el material ocult per a la consciència. La transferència, Freud la va utilitzar com a instrument de cura, encara que ja havia sigut estudiada a fons per Janet, en forma d'influència snambúlica i necessitat de direcció. I el tret més diferenciador, la diferència fonamental, és que mentre que el procediment de Janet era directiu (el terapèuta manava realitzar exercicis al pacient, etc.), la tècnica psicoanalítica destaca per no ser tant directiva, ja que el terapeuta es limita a assenyalar i interpretar el material que ve donat en la lliure associació així com en els somnis.
2.2 Context històric-polític des de 1870 fins la I Guerra
Mundial.
Durant els anys en els quals P. Janet va estudiar i va treballar, es produïa un canvi de pensament i hi hauria un gran desastre que descentraria a ell i als demés científics i pensadors. Parle de la I Guerra Mundial (1914-1918), com ja es vorà al llarg del text. Per a escriure aquest context extern del que passava durant aquests anys en els quals es va desenvolupar l'obra de Pierre Janet m'he remitit a una pàgina d'internet: www.artehitoria.com (13.05.2004).
Contra l'actitud positivista acrítica predominant des de mitjans de segle XIX, aproximadament, va sorgir una reacció que en els anys noranta va començar a adquirir pes en l'ambient intel·lectual europeu. Esta reacció va suposar un canvi tan radical en la forma de pensar sobre l'home i la societat que, per la seua profunditat i repercussions, ha sigut comparat amb la revolució mental que va tindre lloc a Europa en el segle XVI. H. Denominacions com a neoromanticisme, irracionalisme, o antiintel·lectualisme són només parcialment vàlides; expressen la tornada a la imaginació, o el menyspreu pel raonament abstracte, allunyat de la
realitat; però equivocades en la mesura que suggerixen un distanciament del pensament il·lustrat -del corrent racionalista del pensament europeu- molt major del que va ser en realitat. Al costat d'altres coses, el nou pensament tenia també una considerable dosi d'abstracció, al mateix temps que contenia abundants elements crítics; els seus impulsors, "lluny de ser " irracionalistes" s'esforçaven per reivindicar els drets de la investigació racional. Alarmats per l'amenaça d'un determinisme ferri, van buscar restituir a la ment lliurement especulativa la dignitat que havia gaudit un segle abans". Entre els elements afirmatius que caracteritzen la nova corrent, Hughes assenyala l'interés pels problemes de la consciència, i la motivació inconscient, junt amb el significat del temps i la duració en la vida humana, una nova teoria del coneixement en relació amb les ciències humanes o de l'esperit, i una forma més realista d'analitzar la política, interessada no en les formulacions teòriques, els mites i les aparences, sinó en l'exercici del poder, les elits i els partits. En definitiva, es va passar de l'estudi d'allò evidentment i objectivament observable, a altres esferes, íntimament relacionades amb allò subjectiu, que requerien nous instruments d'anàlisi. Són molts els protagonistes d'este viratge del pensament europeu, l'antecedent pròxim dels quals és el romanticisme de començaments del segle XIX. Entre ells, pel seu caràcter pioner, és necessari assenyalar a Nietzche, Durkheim i Freud. Els dos últims van continuar treballant i desenvolupant el seu pensament en les primeres dècades del segle XX, però en la seua obra de finals del segle XIX està ja el nucli del que serà la seua principal contribució a la història intel·lectual europea. La revisió critica de marxisme, duta a terme per Bernstein, és també profundament representativa de la nova orientació intel·lectual. Friedrich Nietzsche va ser el més important i influent crític de la racionalitat i de la modernitat. La realitat més profunda, va deprendre Nietzsche de Schopenhauer, era una força, un instint fosc i irracional, que impulsava a viure. La causa principal de la decadència tant de l'home com de la societat, de la "avorrida mediocritat" present, radicava, sobretot, segons Nietzsche, en el desenrotllament desmesurat de la raó a costa de la creativitat, que només té lloc amb l'espontaneïtat de l'instint o de la voluntat. L'origen de l'actitud racional predominant en la cultura occidental -afermaria en la seua primera obra, El naixement de la tragèdia (1872)- estava en Sòcrates, a qui cabia atribuir tots els mals i no tots els béns de la civilització europea, com habitualment s'afirmava. Les concessions que, al seu parer, Richar Wagner va fer en Bayreuth a la vulgaritat dels "filisteus", li van portar a criticar i apartar-se del compositor a qui abans havia venerat. Contrari a la igualtat, va criticar Rousseau per haver infós a la revolució "una moral i una doctrina d'igualtat", que era "el més tòxic dels verins". Amb estos supòsits, és lògic que es manifestara contra la democràcia, que representava el "absurd dels nombres i la superstició de les majories", i contra el socialisme que no tenia més virtut que la de mantindre als europeus virils i bel·licosos. La seua influència política va ser, intensa i, igual que va ocórrer amb Darwin, es va exercir en direccions oposades. El pas del "home racional" al "home psicològic", com Carl E. Schorske ha definit la conjuntura intel·lectual dels anys 1890, va trobar en la burgesia de la capital austríaca un perfecte caldo de cultiu. Allí la frustració política, el desplaçament social, i una adaptació de la cultura estètica i sensual aristocràtica als motles individualistes i seculars burgesos, van crear un ambient propici per a manifestacions artístiques peculiars i per a la introspecció psicològica,Arnold Schönberg, Sigmund Freud... La influència
3. Resum de l'obra de P. Janet "The Mental States of
Histericals" (1893). Anestèsies, amnèsies i abúlies.
Capítol 1 : Anestesies.
Calssificació i característiques generals:
L'anestèsia histèrica és una condició del pacient en la qual, en una situació on una persona normal experimenta una sensació més o menys forta, el pacient diu no sentir res, no reacciona i no es queixa si el pesiguen o el punxen. Aquesta anestèsia no existeix en tots els pacients, però no s'ha de rebutjar el diagnòstic d'histèria només perquè aquesta no es done en ningún grau. Hi ha altres símptomes subjectius els quals poden, en certs casos, ser substituïts per aquesta anestèsia histèrica. Aquest tipus d'anestèsia pot ser més o menys completa, i pot ser reduida a una disminució normal de sensibilitat. Tots els sentits poden veure's afectats de manera separada o de manera simultània. Un histèric pot perdre el sentit tàctil o sols la sensació de dolor. Qualsevol que siga el seu lloc, aquestes anestesies poden presentarse baix diverses formes:
- Anestesies sistematitzades.
- Anestesies localitzades.
- Anestesies generals.
F 0 B 7 Anestesies sistematitzades:
són més freqüents del que normalment es pensa, per això no sempre són anunciades. No fan referència a sensacions derivades de l'exitació de certa sensació o cert punt del cos, sinó a un grup de sensacions que formen un sistema, permetent el coneixement de tots els altres fenòmens que estimulen el matiex sentit o el mateix punt de la superfície cutània per a assolir la consciència. Aquest tipus d'insensibilitat ha sigut molt estudiada pels antics magnetistes. Es podia aconseguir mitjançant el somni hipnòtic. Per exemple, el pacient vorà objectes que li se presenten, però no vorà papers marcats amb una creu o un nombre irregular. L'anàlisi d'aquest fenòmen ha sigut el punt de partida per a les anestèsies hipnòtiques, que són paregudes a aquest model. L'anestèsia histèrica també està relacionada amb l'estat de sonambulisme, en el qual, els sonàmbuls, veuen i senten només un grup d'objectes relacionat amb el seu somni i pareixen insensibles als altres objectes. Igualment, l'hipnotitzat escolta l'hipnotitzador i no pareix escoltar ninguna altra persona. Un exemple és el d'una xica la qual tenia les mans totalment anestesiades, però reconeixia alguns objectes com les seues arracades o les pintes per als cabells. Una altra pacient, només tocant, sense espill, sabia si el monyo que portava era del seu gust.
En tots aquests casos la sensibilitat i la insensibilitat es distribueixen, no per modificacions d'eixe sentit en particular, sino per certes idees del pacient el qual determina escollir les seues impressions, si sentir o no sentir.
F 0 B 7 Anestèsies localitzades:
es dóna aquest nom a estats d'inconsciència complets que tenen lloc en una regió particular del cos; ninguna estimulació feta en aquesta regió produeix sensació en la consciència, mentre que el mateix estímul produït al costat, en una regió veïna és sentit perfectament. La més freqüent i curiosa d'aquestes localitzacions duu el nom d'hemianestèsia, ja que ocupa una de les dues meitats del cos i para exactament en la línia del mig. Quan és completa, no hi ha dolor tàctil, tèrmic o muscular que es senta en aquesta part. Generalment sol ser la part esquerra. Però la distribució de la inconsciència no sempre és tan simple. Existeix un tipus de creuament: l'anestèsia que té lloc en la part esquerra de la cara, braç i tronc passa cap a la cama dreta, mentre la cama esquerra permaneix sensible.
Entre aquestes anestèsies localitzades, la més curiosa va ser descrita pel Professor Charcot baix el nom "Anestèsies en segments geomètrics". Membres sencers o parts de membres (dit, mà...) es tornen anestesiats per damunt de tota la seua superficie, i la consciència és limitada per línies prou regulars i perpendiculars a l'eix del membre. A aquestes es pot connectar una altra distribució: certs pacients presentaven l'anestèsia clarament en una part sancera, però presentava anells de sensibilitat intacta al voltant de totes les articulacions. Pel contrari, un pacient mig curat d'una malaltia va recuperar la sensibilitat del braç bé al nivell del canell, el qual encara es trobava parcialment paralitzat. No és que la part inconscient corresponga a una àrea vascular, subministrada per una i la mateixa artèria, sinó que aquesta localització no és anatòmica, és psicològica. Pot paréixer que inclús en aquestes anestèsies les associacions habituals de les nostres sensacions, les idees que concebim dels nostres òrgans juguen una part important i determinen aquestes localitzacions.
F 0 B 7 Anestèsies generals:
invadixen la totalitat de la suprefície del cos i suprimixen més o menys completament un o altre sistema de sensacions. Cal afegir que aquesta anestèsia pot ser general sense produir cap transtorn notable, subjectiu o objectiu, en les emocions les quals el subjecte deu experimentar. Si analitzem els fets d'una manera subjectiva, passa de vegades que l'anestèsia histèrica es superposa sobre altres símptomes (espasmes, paràlisis, i inclús atrofies). També es trobà un altre fenòmen estudiant una pacient: li puxaren el front amb una agulla per a vore fins on arribava la seua anestèsia, i es sorprengueren quan trobaren, uns minuts després, que tota la part dreta estava coberta de punts roijos i la part esquerra estava blanca, l'anestesiada. També hi ha casos en els quals, els pacients no tenen transpiració en la part anestesiada o que, pel contrari, transpiren més del normal per eixa part. Però l'anestèsia pot donar-se sense portar amb ella ningun d'aquests transtorns fisiològics.
- amnèsies localitzades.
- amnèsies generals. Però cal afegir un altre tipus que no apareix en les anestèsies:
- amnèsies continues, separad de les altres.
Les tres primeres són pèrdues de records; les amnèsies tenen a vore amb records vertaders, els quals el pacient ha tingut i els quals ha sigut capaç de manifestar per un temps. Vorem que aquesta característica important no la trobarem en l'última classe.
F 0 B 7 Amnèsies sistematitzades:
són, pot ser, les més freqüents. Els pacients perden una certa categoria de records, un cert grup d'idees de la mateixa classe, constituint un sistema. D'aquesta manera, ells oblidaran el que es referix a la seua familia o totes les idees referents a una o altra persona. Al llibre posa Janet un exemple d'una pacient del Salpêtriere, qui estava seriosament malalta d'histèria. Tenia molt bona relació amb ell i altres que la tractaven. Però un dia ella s'oblidà de qui eren, i després d'estudiar-la s'adonaren que el dia anterior havia patit una crisi seria la qual havia transtornat la seua condició mental. Segons diu Janet, van provar si en el somni hipnòtic també s'havia oblidat d'ells. I trobaren que no, no s'havis oblidat, els reconiexia. Quan va despertar tot estava com devia, i la seuia amnesia sistematitzada, que seguix a un atac, havia desaparegut.
Aquesta pèrdua de memòria molt a sovint fa referència al llenguatge. Amb açò l'autor no es referix a la pèrdua total del llenguatge, sinó a l'oblit de certes paraules o certes categories de paraules. Una pacient va mostrar, després d'una emoció molt forta, sonabulismes espontanis per la nit, i atacs d'histèria. Aquesta dona va passar tres anys en Anglaterra i parlava l'anglés amb fluidesa, però després del que li passà, oblidà el que sabia d'anglés. Una altra pacient confundix noms pròpis i després els perd per complet, i sense voler crida a tothom "Maria".
Aquests exemples ens porten a la pèrdua de memòria que té a vore amb els moviments. Les paràlisis sistematitzades, com les anestèsies sistematitzades, poden ser produïdes artificialment mitjançant la suggestió. El mateix fet és produït naturalment: una pacient no sap cosir, o no sap com fer-se el llit. Aquesta pèrdua motora de memòria pot tenir a vore amb moviments molt especials. La més important d'aquestes paràlisis sistematitzades és la única que està relacionada amb caminar. Forma un vertader símptoma molt ben descrit per M. Paul Blocq baix el nom de "astasia-abasia": és una pèrdua d'energies musculars les quals asseguren l'equilibri en la posició vertical i al caminar.
Tots aquests fets, encara que pareguen diferents, deuen ser classificats baix el nom d'amnèsia sistematitzada.
F 0 B 7 Amnèsies localitzades :
són més conegudes que les anteriors. Els esdeveniments els records dels quals s'han perdut estan reunits en una característica comú. Tots ells pertanyen a una mateixa època, el mateix període de la vida del pacient. Generalment ocorre de la manera següent: després d'un accident o una
emoció, l'histèric, qui pareix estar bé, té un violent atac. Quan la crisi s'ha acabat, la pacient recupera la seua vida normal, però les persones del seu voltant noten comportaments i paraules extranys en ella. I preguntant-li descobriren que no recordava certs períodes de la seua vida.
En el cas més simple, però no el més freqüent, la pacient ha oblidat només els esdeveniments principals (l'emoció i l'atac). A sovint la pacient ha oblidat un cert període de la seua vida precedent a aquests esdeveniments. Posen un exemple d'una dona que, com a conseqüència d'un accident i d'un atac posterior en Novembre, es quedà paraplègica i va oblidar els fets ocorreguts en els tres mesos precedents. De vegades, el punt en el qual aquesta amnèsia para és perfectament clar. La sra. D. podia relatar amb exactitud el que va passar el 14 de juliol, però no sap res del que va passar el 15. En altres casos, els últims dies de l'amnèsia són confusos, i el subjecte els recorda però de manera imperfecta. Una altra pacient tenia períodes d'oblit d'aquest tipus i omplia el buit amb esdeveniments imaginàris. Aquests accidents es designen com a "amnèsia retrógrada". Però l'amnèsia no té a vore només amb els fets precedents a l'emoció o atac, sinó que també fan referència als fets que la seguixen. És l'"amnèsia anterògrada" aquella que té a vore amb esdeveniments que tenen lloc després de l'emoció principal. Però no hem d'oblidar que aquestes amnèsies no modifiquen l'adquisició de records presents.
Les amnèsies són a sovint menys importants i més curtes que les demés. Ens referirem ara a altres amnèsies les quals tenen a vore amb períodes aparentment normals. Per a aquest propòsit, l'autor cita unes poques linies d'un treball del Dr. Despine (d'Aix) el qual conté una de les primeres descripcions de l'estat mental dels histèrics: " De vegades-diu, parlant-li a la seua pacient- era observable un estat moral molt particular, notat per la mare d'Estelle, per al qual ella no ha sigut capaç d'adonar-se'n. Tenien l'hàbit de llegir juntes, la qual cosa interessava molt a la seua filla, però la xiqueta no retenia l'últim record d'això. Solien traure-la a passejar per a prendre l'aire (era paraplègica); ella veia tot el que passava al seu voltant, ho agafava i s'interessava molt per tot, parlava sobre el que veia, etc.; i, tornant, pareixia haver oblidat tot, o, si hi havia algun record d'això, la recolecta era fugaç i com un somni que desapareix".
Aquests són "attenuated second states", segons M. Sollier. Aquesta característica pareix a l'autor, i als col·laboradors, molt important, ja que mostra que l'histèric està general i naturalment predisposat a les amnèsies localitzades. Açò explica fenòmens que s'han produït en els pacients de forma artificial.
F 0 B 7 Amnèsies generals:
aquest tipus d'amnèsies són casos molt extranys. En elles el pacient, després de series d'atacs, pot, aparentment, haver perdut tots els records adquirits en la seua vida. És com si haguera tornat a néixer i haguera de tornar a aprendre tot el que havia aprés fins eixe moment. Però en aquest treball l'autor ha decidit no explaiar-se molt en aquest tipus d'amnèsia histèrica, perquè hi ha molts autors que han descrit aquest casos extranys i perquè no ha tingut l'oportunitat d'observar-ne un ell mateix. Certs pacients han sigut obligats a aprendre una altra vegada com llegir, escriure, pronunciar, inclús les paraules més simples. El cas més curiós, però no el més conegut, és el de Mary Reynolds. Als divuit anys va tenir uns atacs
Descripció i classificació:
Els histerics es presenten a ells mateix baix dos aspectes diferents. Uns són inquiets, nerviosos, alegres; altres són calmats, melancolics... aquests dos tipus necesiten ser diferenciats. Els histèrics dels dos tipus no són bons per a res, han perdut tota activitat seria i útil. El començament de la malaltia és sempre el mateix: la primera inidcació es que ells no poden fer el seu treball, han perdut les ganes de treballar. Una pacient, Renée, ha sigut incapaç de fer qualsevol treball en dos anys, cosir un botó en un traje o escriure una carta als seus pares.
Aquesta inactivitat exagerada de les pacients no deu ser considerada no més com un tret de la seua personalitat. Des de que estan malalts no poden treballar, i la seua condició d'histèriques es l'única causa de la seua inactivitat.
El treball, exceptuant casos extranys de treball automàtic, és la millor manifestació d'activitat voluntària, i si desapareix, la voluntat dels histèrics estarà molt decaiguda. Una pacient diu: "jo vaig, vinc, plore, però sense fer res, sense voluntat; soc com una màquina que no té ninguna espenta". Açò ho podem anomenar abulia, i és aquesta característica els detalls de la qual es deuen analitzar.
Hem d'adoptar una divisió i distingir abulies sistematitzade, localitzades i generals. Els dos primers grups no estan molt ben determinats i són difícils de diagnosticar; el tercer grup s important per ell mateix.
F 0 B 7 Abulies sistematitzades:
és una carència de força de voluntat, referint-se no a un conjunt d'accions, sinó a un acte particular o sistema especial d'actes. Per exemple, una pacient (Renée) pensa que no es capaç de parlar o escriure. No pot dir "com va?" a una persona en concret, però sí que és capaç de saludar a moltes altres. Quan la qüestió és sobre una acció determinada, esta acció pot ser suprimida per una idea fixa oposada a ella. Tota acció és un fenomen psicològic molt complexe i conté especialment dos parts principals: la voluntat per a fer una acció i la realització d'aquesta. Quan una acte aïllat se n'ha anat de la memòria, no és fàcil dir quina de les dues funcions és perjudicada. Açò és una lluita entre no tenir voluntat i no tindre força. Aquests fenòmens estan íntimament relacionats, i en l'home normal quasi es confundixen totalment. Aquesta confusió pot existir també en el pacient: el no saber, el no voler, el no ser capaç, són en realitat equivalents a les paràlisis físiques del moviment. Però en certs casos s'ha de fer una necessària distinció: un pacient el qual sap que ha de ser fet, qui es representa a ell mateix com a una persona hàbil, però que simplement a oblidat la manera de realitzar-ho, i l'altre no es dóna a ell mateix la posibilitat de intentar fer una acció i no s'esforça en aconseguir-ho. El primer és simplement amnesic, l'altre abulic. El no voler esta relaciont més freqüentment amb les abulies generalitzades i el no ser capaç en les sistematitzades.
F 0 B 7 Abulies localitzades:
Alguns subjectes experimenten estats de abulia momentània i periòdica durant el dia que precedix els atacs. Les seues idees es mesclen totes, no te voluntat per a res, ni presta atenció. Encara que la pacient és sempre abulica no ho és en el mateix grau. Es deuria dir que la abulia es de vegades localitzada, no en certes accions, si no en certs membres del subjecte. Però l'estudi de aquestes abulies localitzades no està encara suficientment avançat.
F 0 B 7 Abulies generals:
fan referència a totes les accions i pensaments i són molt més importants. Es presenten baix dos aspectes prou interrelacionats, els quals deuen ser separats per descripció: abulies motores i abulies intel·lecutals. Per a entendre aquesta malaltia es deu estudiar en la seua forma més típica i clara. Estudiem a continuació el cas de la pacient M. Falret, una pacient histèrica el símptoma principal de la qual era una extraordinària abulia. Pel que fa a les abúlies motores , el fet més aparent que s'ha d'establir primer que tot i el primer del que es queixa la pacient és una dificultat en la movilitat. Ella seu sense moure's de la seua cadira, permaneix quieta. Quan li és dit que estire el braç per a agafar alguna cosa que hi ha a la taula, ella es nega. Si se li insistix durant una bona estona, alça la mà espai, avança un poc, estira la mà i para de sobte. Llavors diu: " Efectivament, no puc". Però fa un nou esforç. Estira de nou la mà en direcció a la taula, i amb un moviment sobtat agafa i alça l'objecte, aleshores el torna a deixar a la taula, com si no fora capaç de mantenir-lo a la mà. El mateix passa amb altres membres del cos. Així, tots els moviments voluntaris dels braços, cames, llengua i llavis presenten la mateixa indecisió i manca de força.
Aquesta indecisió i falta de força, les quals no poden ser explicades per cap paràlisi, no poden ser atribuïdes a una idea fixa. Ara s'examinaran les raons les quals fan possible el diagnòstic de l'abulia motora. Posem com a exemple el cas de Marcelle. Se li va preguntar, en el seu pitjor moment d'indecisió, si experimentava un sentiment real de desagrado que li fa actuar d'eixa manera. Ella va contestar que no, no sabia quan venia la indecisió.
Tal és la forma de l'abulia motora, quan és completa. Els actes voluntàris només es tornen dolorosos, lents, de curta duració i interromputs amb innumerables retrassos. Els pacients es prenen amb molta calma vestir-se, menjar, cosir un botó o escriure la carta més simple. El fet d'haver de començar una nova tasca no els agrada gens als malalts d'aquest tipus d'abúlia general, i una de les característiques establertes és que aquests malalts mai acaben el que comencen.
Pel que fa a les abúlies intel·lectuals , cal dir que la voluntat no només té una acció motora, juga un gran paper en la intel·ligència. Aquesta funció intel·lectual és la primera, i els seus actes són només la seua manifestació exterior. Aquesta forma de la voluntat, com l'altra, és perturbada en el subjecte per l'abúlia, i les dues alteracions són normalment simultànies. Aquesta nova forma té a vore amb l'atenció. Un exemple és el de Marcelle. Quan li se demana que llegisca un paràgraf d'un periòdic, tant si ho llig per a ella com si ho fa en veu alta, encara que correctament, quan
