¡Descarga Platihelmints y más Apuntes en PDF de Zoología solo en Docsity!
FÍLUM PLATIHELMINTS
Els platihelmints són un grup parafilètic, no tenen relació filogenètica, no tenen un ancestre comú. Tal com
indica el nom, aquest fílum està format per cucs ( helmints) aplanats ( plati).
Els platihelmints són eumetazous (animals vertaders, E), presenten simetria bilateral ( bilateria, B), presenten
sistema excretor amb nefridis (N, nefrozoa), són protostomats (en el desenvolupament embrionari el
blastòpor dóna lloc a la boca, P), presenten segmentació espiral (S, spiralia) i són animals plans (Pl, platyzoa).
Els Platihelmints, en la fase adulta, comparteixen les següents característiques:
- Són triblàstics (primer grup d’organismes amb 3 fulls embrionaris), bilaterals i acelomats (l’organisme no presenta cavitats, l’única que té donarà lloc al tub digestiu, es formen per esquisocèlia).
- Cefalitzats. Es concentren estructures del SN en la zona anterior, el cap.
- Epidermis cel·lular (cèl·lules ciliades) o sincitial (falsament plurinuclear, cada cèl·lula presenta un nucli d’acció però aquest no està limitat per una membrana. El sinciti és una estructura falsament plurinucleada característic de paràsits).
- Aparell digestiu amb un sol orifici
- Excreció per protonefridis. És el primordi d’un ronyó, parlem d’òrgans ja.
- Sistema nerviós “en escala”.
- Generalment hermafrodites.
- Desenvolupament directe (absència de larves) o indirecte (mitjançant larves).
- Vida lliure (en llocs extremadament humits, no han colonitzat zones terrestres) o paràsits.
- Sense circulatori ni respiratori, en ser tant prims la difusió és el seu sistema de respiració. Però no són sinapomorfies perquè és un grup artificial, no és un grup monofilètic. Compromís superfície/volum (els permetrà realitzar funcions metabòliques mínimes):
- Limitació de la mida i la forma corporal o Petits i plans (facilita la difusió interna)
- Limitació de l’hàbitat o Aquàtics o Ambients terrestres molt humits o Paràsits (dins un altre individu) Trobem mides menors a 1mm i d’altres majors de 3m (tènies). La classificació tradicional és la següent: Però actualment la filogènia es basa en els gens ribosomals, i avui dia trobem dos possibles classificacions per als Platihelmints:
1. TURBEL·LARIS
Grup parafilètic. Paret del cos dels Platihelmints: La majoria dels platihelmints presenten un epiteli ciliat. Aquest descansa sobre la membrana basal. Conté rabdits en forma de varilla que, quan es descarreguen e a l’aigua, s’inflen i formen una profunda mucosa protectora al voltant del cos. A la superfície de l’epidermis s’obren cèl·lules mucoses glandulars. Per sota de la membrana basal de la paret del cos dels turbel·laris hi ha capes de fibres musculars que es disposen circular, longitudinal i diagonalment (obliqua). Una xarxa de cèl·lules parenquimàtiques, desenvolupades a partir del mesoderm, omplen els espais entre els músculs i els òrgans viscerals. Els rabdits són espais cel·lulars en els que es dóna una acumulació de substàncies que fabriquen les cèl·lules dels rabdits.
El parènquima dels Platihelmints està compost per:
- Cèl·lules fixes, que ocupen l’espai intern per aguantar els òrgans, són cèl·lules de suport.
- Cossos cel·lulars contràctils, cèl·lules amb elements contràctils a l’interior.
- Neoblasts, cèl·lules indiferenciades per tant, totipotents.
- Cèl·lules secretores de mucus (rabdits)
- Cèl·lules de rabdits
- Cromatòfors, cèl·lules amb pigments que donen coloració a l’individu. Les funcions del parènquima són les següents:
- Suport mecànic
- Difusió metabòlica, facilitar l’intercanvi de gasos Les cèl·lules són primes perquè els gasos puguin passar bé per difusió. Pel que fa a la locomoció varia segons l’hàbitat:
- En espècies aquàtiques trobem ondulacions del marge corporal
- En espècies terrestres trobem una reptació muco-ciliar i contraccions musculars que permeten un moviment de ziga-zaga.
- Succió intestinal (faringe suctora)
- Digestió intracel·lular, realitzada per cèl·lules fagocítiques. Per absència de tracte digestiu, els cestodes han de dependre de la digestió de l’hoste, i l’absorció es limita a petites molècules del tracte digestiu dels hostes. Excreció i osmoregulació El sistema osmorregulador dels platihelmints consta de protonefridis , és el primordi o precursor del ronyó. Presenta 3 models cel·lulars i la seva funció és la de filtrar productes d’excreció i metabòlits. És l’única estructura que es manté igual en les diferents espècies, la resta són molt variables. Els protonefridis són òrgans excretors i osmoreguladors amb el seu extrem intern tancat, amb cèl·lules flamígeres. La cèl·lula flamígera té forma de copa amb flagels que s’estenen des de la seva cara interna. Els protonefridis formen un entramat, la vora de la copa es continua en expansions en forma de dits que s’entrellacen amb prolongacions similars d’una cèl·lula tubular. La llum tancada per la cèl·lula tubular es continua en conductes col·lectors que filament s’obren a l’exterior mitjançant pors. La cèl·lula flamígera introdueix els seus flagels dins un embut. Té forma de flama, d’aquí el seu nom. La cèl·lula tubular abraça els flagels de la cèl·lula flamígera i es converteix en un tub. La cèl·lula porus elimina directament a l’exterior les substàncies de rebuig. Aquesta es troba en contacte amb altres tubs interns, els nefroductes. Conjunt de nefroductes que es posen en contacte per protonefridis.
Sistema nerviós El sistema nerviós més primitiu dels platihelmints, es troba en alguns turbel·laris, és un plex nerviós subepidèrmic semblant al plex nerviós dels cnidaris. Altres turbel·laris tenen, a més del plex nerviós, d’entre 1 fins a 5 cordons nerviosos longitudinals situats a sota la capa muscular. La planària d’aigua dolça en té dos de ventrals. Els nervis connectius formen un model de tipus d’escala de corda. El cervell és una massa bilobulada (engruiximent cordons nerviosos) de cèl·lules ganglionars que sorgeixen abans que el cordo nerviós ventral. Òrgans dels sentits La locomoció no es veu afavorida només per la cefalització del sistema nerviós, sinó també per l’avenç en el desenvolupament dels òrgans dels sentits.
- Fotoreceptors. Formats per cèl·lules pigmentàries, les cèl·lules retiniànes. Les ocel·les són taques oculars sensibles a la llum. Detecten intensitats de llums.
- Estatocists. Estímuls d’equilibri.
- Receptors tàctils. Estímuls de pressió, a l’exterior de l’organisme.
- Quimioreceptors
- Desenvolupament indirecte: de l’ou surt una larva ( larva de Müller ) i a partir d’aquesta sortirà un turbel·lari. Reproducció asexual
- Fissió. Voluntària, normalment asimètrica.
- Regeneració. 2. NEODERMATS Dins aquest grup trobem els Trematodes (amb forma de fulla), els Monogenis i els Cestodes. Adaptacions a la vida paràsita:
- Tegument: sinciti citoplasmàtic no ciliat (sinciti: estructura falsament plurinucleada on cada nucli té una zona d’acció però no és delimitada per parets)
- Estructures de fixació (ventoses, ganxos, espines)
- Reducció del digestiu (total en els cestodes)
- Sistema nerviós i òrgans sensorials reduïts
- Adaptació a ambients amb poc oxigen
- Aparell reproductor voluminós i complex
- Gran inversió d’energia en gàmetes
- Cicles vitals complexos Es forma una xarxa de cèl·lules les quals no tenen límits entre elles. La musculatura es troba per sobre els nuclis, els qual es troben en contacte a través de ponts citoplasmàtics formant una unitat. Són cèl·lules molt grans. 2.1. TREMATODES Tots són de vida paràsita i quan són adults es troben casi tots com a endoparàsits de vertebrats. Presenten forma de fulla amb una o més ventoses. Algunes adaptacions estructurals al parasitisme són evidents: diverses glàndules de penetració o glàndules que produeixen el material del quiste; òrgans de fixació com ventoses o ganxos i una capacitat reproductora incrementada. La major diferència la trobem en el tegument, ja que no tenen cilis en edat adulta. Tenen òrgans de fixació com ventoses o ganxos. Conserven característiques ancestrals com un tub digestiu ben desenvolupat però amb la boca a l’extrem anterior. A més a més de sistemes reproductor, excretor i nerviós similars. La musculatura i el parènquima es troba poc modificat i els òrgans dels sentis estan poc desenvolupats.
Cicle vital de Fasciola hep à tica
L’ou no embrionat es troba en les femtes, els quals aniran a parar a l’aigua, on l’ou es trobarà embrionat. La larva miracidia sortirà de l’ou i penetrarà en un cargol(3). Aquesta larva presenta cilis a la seva superfície. a més a més, aquesta presenta enzims que perforaran l’epidermis del cargol, la qual cosa li permetrà arribar a la musculatura i després perdrà els cilis. El cargol serà l’hoste intermediari abans de 8h (4). En el teixit del cargol es durà a terme un seguit de transformacions de la larva: en primer lloc trobem l’ esporocist (4a), és un model larvari que dins seu en produirà un altre, essent aquest l’estat larvari rèdia (4b). El mateix passarà amb aquesta, dins seu produirà un altre estadi larvari anomenat cercària (4c). La cercària de vida lliure nedadora (5) s’enquistarà en plantes aquàtiques. Posteriorment trobem la metacercària (6) en plantes aquàtiques ingerides per humans, ovelles o bestiar. Un cop ingerida, la fàscia aquàtica migra al fetge (7) provocant una inflamació d’aquest i una necrosi del teixit. Trobarem individus adults en els conductes hepàtics biliars (8). Nous organismes seran alliberats a través de les femtes.
Cicle vital de Clonorchis sinensis (clonorquiosi)
Trobem un cicle molt semblant a l’anterior però la principal diferència és que en aquest cas tindrem dos hostes intermediaris. L’habitat normal dels adults són els conductes hepàtics humans o d’altres mamífers que s’alimenten de peixos. Amb les femtes, és expulsada la primera generació de larves: miradici , una larva ciliada que no eclosionarà (es trobarà dins l’ou) fins a penetrar en un gasteròpode. Pot viure durant unes setmanes en
l’aigua. Miracidi a l’aigua, que posteriorment s’introduirà en el seu primer hoste intermediari, el cargol. Un cop dins els teixits d’aquest el miradici es transformarà dos estats larvaris, l’esporocist (estructura que té forma de bossa on hi trobem cèl·lules germinals embrionàries permetent-li reproduir-se asexualment formant les rèdies) i posteriorment la rèdia (allargades, amb un tub digestiu, un sistema nerviós, excretor i moltes cèl·lules germinals en fase de desenvolupament que acabaran formant cercàries). La cercària serà alliberada a l’aigua un altre cop i s’introduirà en un segon hoste intermediari, el peix. La cercària té forma de cap gros (té cua). En el peix hi trobarem metacercàries enquistades en els músculs o sota les escates (perden la cua) les quals arribaran a l’hoste definitiu (home, gat, gos, porc) a través de la ingesta, provocant una necrosi del fetge.
Clonorchis sinesis
“clonorquiosi” 30 milions de persones afectades
2.2 MONOGENIS
- Reproducció sexual
- Fecundació creuada
- Ovípars i ovovivípars
- Larva ciliada oncomiradici
- Un sol hoste
- Tenen dos punts d’ancoratge: proàpter i opistoàpter. Els cicles vitals dels monogenis són directes, amb un únic hoste. Dels ous eclosiona una larva ciliada, el oncomiradici , que es fixa a l’hoste. L’oncomiradici porta uns ganxos a la part posterior que en moltes espècies es transformen en un gran òrgan fixador posterior ( opistohaptor ) de l’adult. Donat que els monogenis poden adherir- se a l’hoste i resistir la força de l’aigua que flueix sobre les brànquies o la pell, la radiació adaptativa ha produït una àmplia col·lecció d’opistohaptors en diferents espècies. Els opistohaptors poden tenir ganxos grans i petits, ventoses i grapes, que amb freqüència es combinen entre si. Prohaptor regió anterior on pot tenir ventosa i òrgans de fixació. Faringe senzilla Opistohaptor regió típica de Monogenis on hi podem trobar òrgans i estructures de fixació: àncora i ganxos.
Gyrodactylus salaris. Ectoparàsit que produeix girodactilosi en el salmó atlàntic.
Qualsevol estadi del salmó és susceptible a ser infectat. Els juvenils moren, però els adults es rasquen intentant alliberar-se del paràsit, causant-se creus mutilacions.
2.3 CESTODES
Els cestodes o tènies són animals amb el cos llarg dividit estructuralment en tres parts: l’ escòlex és la part anterior, on trobem en els òrgans de fixació com ganxos i ventoses. Posteriorment trobem el coll que per gemmació donarà lloc a d’altres segments del cos (és un segment indiferenciat ). Finalment trobem l’ estròbil el qual es troba format per proglotis (cadascun dels segments). Els primers segments són els més petits i immadurs. Posteriorment trobem l’aparell reproductor masculí, ja són segments madurs. Després, apareix l’aparell reproductor femení que s’allarga fins als segments que emmagatzemen ous ( gràvides =úters) proglòtida gàvida. Primer masculins i després femenins, no temporalment sinó físicament.
La Taenia solium és un organisme segmentat que pot superar els 5m de longitud i arribar als 10. S’enganxa
a l’intestí o estómac a través de l’escòlex. Aparell reproductor L’aparell reproductor masculí està constituït per un gran nombre de testicles situats normalment al lateral de la proglòtida. De cada testicle surt un conducte, anomenat conducte deferent, i tots ells es reuneixen en un espermiducte. L’espermiducte desemboca en una vesícula seminal que es comunica amb els cirrus, que és un òrgan copulador musculós. Tots dos es troben introduïts en la bossa del cirrus. Aquest cirrus desemboca a l’atri genital comú i pot sortir a l’exterior a través del gonòporus, que sol ser també comú.
Posteriorment, l’ésser humà s’alimenta de carn de porc mal cuinada (no es maten les tènies) i s’infecta amb els cisticercs que es desenvolupen a l’intestí. Un cop la tènia sigui adulta, els ous seran expulsats a través de les femtes. La cisticercosi té lloc quan els cisticercs no només van a l’intestí sinó que migren a d’altres òrgans del cos. Els ulls i el cervell són llocs comuns d’infecció podent provocar fins i tot la mort.
Cicle vital d’ Echinococcus granulosus (equinococcosi)
- L’individu adult resideix en l’intestí prim dels hostes definitius, gossos o altres cànids. Les proglòtides gàvides alliberen ous.
- S’elimina en la femta. Després de la ingestió per un hoste intermediari adequat (ovelles, cabres, porcs, vaques, cavalls, camells) l’ou eclosiona en l’intestí prim i allibera una oncosfera.
- L’oncosfera penetra en la paret intestinal i migra a través del sistema circulatori en diversos òrgans, especialment el fetge i els pulmons. En aquests òrgans, l’oncosfera s’enquista.
- Va creixent, produint protoescòlexs dins els cists fills que omplen l’interior del cist hidatídic (l’estat juvenil és un cas especial de cisticerc). L’hoste definitiu s’infecta en ingerir els òrgans que contenen cists de l’hoste intermediari infectat.
- Després de la ingestió, els protoescòlexs es transformen en escòlexs que s’adhereixen a la mucosa intestinal on s’acabaran transformant en adults. Els éssers humans s’infecten en ingerir ous (2), amb el consegüent alliberament d’oncosferes (3) a l’intestí i el desenvolupament de cists en diversos òrgans (4). Cists hidatídics. Dins seu trobem una acumulació de tènies embrionàries, en estat latent.
