¡Descarga Plató Tema 1 2n batx y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
1. La vida i les influències de Plató
● Plató va néixer a Atenes l'any 427 aC i pertanyia a una família aristocràtica amb un llinatge il·lustre. ● Els seus pares tenien arrels nobles, amb el seu pare que descendia del darrer rei d'Atene s i la seva mare estant emparentada amb Soló , un legislador llegendari de la ciutat i membre dels set savis. També va tenir dos oncles per part de mare que van formar part dels trenta tirans pro espartans. ● Gràcies a la seva família i educació privilegiada, Plató va tenir l'oportunitat d'integrar-se ràpidament en els principals grups polítics d'Atenes. ● Plató va començar com a alumne del sofista Cràtil i va seguir les ensenyances d'Heràclit abans de ser influït per Sòcrates, el qual va tenir un impacte significatiu en la seva vida. Va abandonar la seva carrera inicial en la poesia i la política després de conèixer Sòcrates i va dedicar-se a la filosofia. ● Després de la mort de Sòcrates, Plató va emprendre viatges a diverses regions, incloent Mègara, Corint, Egipte i Tarent. Va entrar en contacte amb els pitagòrics , especialment Arquites, i va ser influït per les seves ensenyances, com la importància de les matemàtiques i la creença en dos nivells de realitat. ● Plató va intentar posar en pràctica el seu model ideal d'estat a Siracusa, governada pel tirà Dionís el Vell, però va fracassar i va ser fins i tot venut com a esclau. Va tornar a Atenes, on va fundar l'Acadèmia platònica el 387 aC. ● L'Acadèmia Platònica va ser un centre de culte a les muses i de recerca filosòfica i científica, especialment en matemàtiques, música, astronomia i classificació. Va tenir una llarga existència fins que va ser tancada pel decret de l'emperador Justinià el 529 dC. Plató va defensar la idea d'una aristocràcia filosòfica i va influir en la filosofia occidental amb les seves teories i ensenyances durant la seva vida i mitjançant l'Acadèmia que va fundar. 1
2. El Mite de la Caverna (Rep.VII,514a-518e)
Después de eso —proseguí— compara nuestra naturaleza respecto de su educación y de su falta de educación con una experiencia como ésta. Representante hombres en una morada subterránea en forma de caverna, que tiene la entrada abierta, en toda su extensión, a la luz. En ella están desde niños con las piernas y el cuello encadenados, de modo que deben permanecer allí y mirar sólo delante de ellos, porque las cadenas les impiden girar en derredor la cabeza. Más arriba y más lejos se halla la luz de un fuego que brilla detrás de ellos; y entre el fuego y los prisioneros hay un camino más alto, junto al cual imagínate un tabique construido de lado a lado, como el biombo que los titiriteros levantan delante del público para mostrar, por encima del biombo, los muñecos. —Me lo imagino. —Imagínate ahora que, del otro lado del tabique, pasan sombras que llevan toda clase de utensilios y figurillas de hombres y otros animales, hechos en piedra, madera y de diversas clases; y entre los que pasan unos hablan y otros callan. —Extraña comparación haces, y extraños son esos prisioneros. —Pero son como nosotros. Pues en primer lugar, ¿crees que han visto de sí mismos, o unos de los otros, otra cosa que las sombras proyectadas por el fuego en la parte de la caverna que tienen frente a sí? —Claro que no, si toda su vida están forzados a no mover las cabezas. —¿No sucede lo mismo con los objetos que llevan los que pasan del otro lado del tabique? —Indudablemente. —Pues entonces, si dialogarán entre sí, ¿no te parece que entenderían estar nombrando a los objetos que pasan y que ellos ven? —Necesariamente. —Y si la prisión contara con un eco desde la pared que tienen frente a sí, y alguno de los que pasan del otro lado del tabique hablara, ¿no piensas que creerían que lo que oyen proviene de la sombra que pasa delante de ellos? —¡Por Zeus que sí! —¿Y que los prisioneros no tendrían por real otra cosa que las sombras de los objetos artificiales transportados? —Es de toda necesidad. —Examina ahora el caso de una liberación de sus cadenas y de una curación de su ignorancia, qué pasaría si naturalmente les ocurriese esto: que uno de ellos fuera liberado y forzado a levantarse de repente, volver el cuello y marchar mirando a la luz y, al hacer todo esto, sufriera y a causa del encandilamiento fuera incapaz de percibir aquellas cosas cuyas sombras había visto antes. ¿Qué piensas que respondería si se le dijese que lo que había visto antes eran fruslerías y que ahora, en cambio, está más
hombre pobre» o soportar cualquier otra cosa, antes que volver a su anterior modo de opinar y a aquella vida? —Así creo también yo, que padecería cualquier cosa antes que soportar aquella vida. —Piensa ahora esto, si descendiera nuevamente y ocupara su propio asiento, ¿no tendría ofuscados los ojos por las tinieblas, al llegar repentinamente del Sol? —Sin duda. —Y si tuviera que discriminar de nuevo aquellas sombras, en ardua competencia con aquellos que han conservado en todo momento las cadenas, y viera confusamente hasta que sus ojos se reacomodaran a ese estado y se acostumbraran en un tiempo nada breve, ¿no se expondría al ridículo y a que se dijera de él que, por haber subido hasto lo alto, se había estropeado los ojos, y que ni siquiera valdría la pena intentar marchar hacia arriba? Y si intentase desatarlos y conducirlos hacia la luz, ¿no lo matarían, si pudieran tenerlo en sus manos y matarlo? —Seguramente. —Pues bien, querido Glaucón, debemos aplicar íntegra esta alegoría a lo que anteriormente ha sido dicho, comparando la región que se manifiesta por medio de la vista con la morada-prisión, y la luz del fuego que hay en ella con el poder del sol; compara, por otro lado, el ascenso y contemplación de las cosas de arriba con el camino del alma hacia el ámbito inteligible, y no te equivocarás en cuanto a lo que estoy esperando, y que es lo que deseas oír. Dios sabe si esto es realmente cierto; en todo caso, lo que a mí me parece es que lo que dentro de lo cognoscible se ve al final, y con dificultad, es la Idea del Bien. Una vez percibida, ha de concluirse que es la causa de todas las cosas rectas y bellas, que en el ámbito visible ha engendrado la luz y al señor de ésta, y que en el ámbito inteligible es señora y productora de la verdad y de la inteligencia, y que es necesario tenerla en vista para poder obrar con sabiduría tanto en lo privado como en lo público. —Comparto tu pensamiento, en la medida que me es posible. —Mira también si lo compartes en esto: no hay que asombrarse de que quienes han llegado allí no estén dispuestos a ocuparse de los asuntos humanos, sino que sus almas aspiran a pasar el tiempo arriba; lo cual es natural, si la alegoría descrita es correcta también en esto. —Muy natural. —Tampoco sería extraño que alguien que, de contemplar las cosas divinas, pasara a las humanas, se comportase desmañadamente y quedara en ridículo por ver de modo confuso y, no acostumbrado aún en forma suficiente a las tinieblas circundantes, se viera forzado, en los tribunales o en cualquier otra parte, a disputar sobre sombras de justicia o sobre las figurillas de las cuales hay sombras, y a reñir sobre esto del modo en que esto es discutido por quienes jamás han visto la Justicia en sí. —De ninguna manera sería extraño. —Pero si alguien tiene sentido común, recuerda que los ojos pueden ver confusamente
por dos tipos de perturbaciones: uno al trasladarse de la luz a la tiniebla, y otro de la tiniebla a la luz, y al considerar que esto es lo que le sucede al alma, en lugar de reírse irracionalmente cuando la ve perturbada e incapacitada de mirar algo, habrá de examinar cuál de los dos casos es: si es que al salir de una vida luminosa ve confusamente por falta de hábito, o si, viniendo de una mayor ignorancia hacia lo más luminoso, es obnubilada por el resplandor. Así, en un caso se felicitará de lo que le sucede y de la vida a que accede; mientras en el otro se apiadará, y, si se quiere reír de ella, su risa será menos absurda que si se descarga sobre el alma que desciende desde la luz. —Debemos considerar entonces, si esto es verdad, que la educación no es como la proclaman algunos. Afirman que, cuando la ciencia no está en el alma, ellos la ponen, como si se pusiera la vista en ojos ciegos. —Afirman eso, en efecto. —Pues bien, el presente argumento indica que en el alma de cada uno hay el poder de aprender y el órgano para ello, y que, así como el ojo no puede volverse hacia la luz y dejar las tinieblas si no gira todo el cuerpo, del mismo modo hay que volverse desde lo que tiene génesis con toda el alma, hasta que llegue a ser capaz de soportar la contemplación de lo que es, y lo más luminoso de lo que es, que es lo que llamamos el Bien. ¿No es así? —Sí. —Por consiguiente, la educación sería el arte de volver este órgano del alma del modo más fácil y eficaz en que puede ser vuelto, mas no como si le infundiera la vista, puesto que ya la posee, sino, en caso de que se lo haya girado incorrectamente y no mire adonde debe, posibilitando la corrección. —Así parece, en efecto.
3. Apunts de classe resumits
3.1 Plató (427 aC-347 aC)
L’objectiu de Plató és pràctic o polític,vol trobar l’organització justa i ideal de la vida social i política. Aquest objectiu demana l’anàlisi d’altres qüestions primeres. La filosofia de Plató és una reacció a la filosofia o l'ensenyament dels sofistes , un ensenyament on els costums i les normes morals es consideraven com un producte de pures convencions sense cap mena de fonament moral,que una cosa fos bona o dolenta depenia només del que considerés la majoria. Seguint Sòcrates, Plató vol lluitar contra l’escepticisme i el relativisme introduït pels sofistes. Preguntes bàsiques: -què és la virtut? -què és la valentia? -què és la justícia?
3.2 L’obra Platònica
Plató va voler fonamentar les doctrines socràtiques que no quedaven prou justificades: -per què creia Sòcrates que els valors eren absoluts? -per què creia que la veritat,el coneixement d’aquests valors era dins la nostra ànima? -per què la majoria de persones no eren conscients? -per què era millor ocupar-se de la veritat i veure com fer millor l’ànima i no els diners,la glòria o l’honor? Sòcrates no va formular cap teoria que donés resposta amb aquestes preguntes. Com es pot veure unes fan referència a:
1. La realitat : Problema ONTOLÒGIC o METAFÍSIC. Què són els VALORS? 2. Al coneixement : Problema GNOSEOLÒGIC o EPISTEMOLÒGIC. Com es poden CONÈIXER? 3. A l’acció : Problema ÈTIC I POLÍTIC. Com ens hem de COMPORTAR?
Per solucionar la primera pregunta va formular la Teoria de les Idees, per solucionar la segona pregunta la Teoria de la reminiscència o anamnesi i pel que fa a l’ètica va formular la tripartició de l'ànima i l’estat ideal. Plató va creure, però, que no totes les persones tenen la mateixa capacitat de reflexionar, ni es mouran només per raons, sinó també per emocions i per passions. És per això que es preocupa primordialment pel problema de l’organització política i de l'educació dels ciutadans, sobretot de qui ha d’ocupar els càrrecs públics.
3.3 Escrits
Plató escull com a gènere el diàleg. Els mites de Plató no s’han de prendre al peu de la lletra sinó de manera metafòrica. Serveixen per guiar la ment per tal d’accedir al coneixement superior. 1r Període. ESCRITS SOCRÀTICS: Influït pel seu mestre: Sòcrates. 2n Període. ESCRITS DE TRANSICIÓ : Dona pas a les pròpies teories. Perd influència Sòcrates. 3r Període. ESCRITS DE MADURESA: Literàriament són els millors, presenten les pròpies idees; es nota una clara evolució des del socratisme vers una filosofia original. 4t Període. ESCRITS DE VELLESA: El contingut dogmàtic anterior fa patent els seus problemes interns. Revisió i reflexió.
5. La Metafísica
Què és la realitat? (metafísica) Com podem accedir-hi? Plató formula la teoria de les idees basada en la síntesi de:
- L’afirmació d’Heràclit sobre el perpetu fluir de les coses.
- La concepció de Parmènides segons la qual l'autèntica realitat és eterna i inamovible. Així Plató ofereix amb la seva teoria de les idees una síntesi entre permanència i canvi. Així, afirma que realitat està formada per dos mons (DUALISME METAFÍSIC) ● El MÓN SENSIBLE (món de les coses) És el món imperfecte i fugisser de les coses. Quan observo el món que m’envolta veig temporalitat, veig coses que canvien i flueixen constament,coses que no perduren. ● EL MÓN INTEL·LIGIBLE ( món de les idees) És el món excels i perenne de les idees. Plató es pregunta: què passa si miro amb els ulls de la ment? És a dir, vull conèixer els models, les formes, les essències de les coses, allò que tenen en comú tots els objectes del mateix tipus: la seva IDEA. La teoria de les idees afirma l'existència d’unes entitats -immaterials -absolutes -immutables -perfectes -universals i -independents del món físic. Aquestes realitats són les idees del món intel·ligible. Els objectes i fenòmens que ens envolten són contingents i canviants: només són còpies o imitacions de la veritable realitat.
5.1. Aclariments sobre la metafísica
Per Plató la realitat queda dividida en dos mons:
- MÓN DE LES IDEES
- MÓN SENSIBLE.
- MÓN DE LES IDEES És el veritablement real, és a dir, és molt més real que no pas el món sensible. Està format per un conjunt d'Idees:
- IMMUTABLES: no canvien.
- IDÈNTIQUES A SI MATEIXES: són úniques, no estan repetides (per tant només són idèntiques a si mateixes i diferents a qualsevol altra Idea).
- IMMÒBILS: no es mouen.
- FORA DE L'ESPAI I DEL TEMPS és a dir, les característiques de l’ésser de Parmènides (al menys les tres primeres). És un món INTEL.LIGIBLE (=cognoscible, =que es pot captar per la intel.ligència). Les Idees són els objectes específics del CONEIXEMENT RACIONAL. Però no s'han de confondre amb continguts mentals, pensaments. Els pensaments són quelcom subjectiu: el que jo penso ara, potser demà ja no ho penso, i el que penses tu no ha de coincidir necessàriament amb el que penso jo. No parlem doncs de pensaments sinó de REALITATS COGNOSCIBLES que anomenem IDEES. Les Idees s'ordenen jeràrquicament en el món intel.ligible, amb una Idea suprema, superior a totes i que les engloba totes: la IDEA DE BÉ.
6. La teoria de les idees
La teoria de les Idees és l'eix fonamental de la filosofia de Plató, i el punt de referència bàsic de tots els temes tractats en ella. No es pot fer una separació de camps, en les Idees s'hi entrellacen el camp ontològic, el punt de vista epistemològic i el punt de vista ètic: Epistemològicament són els objectes del coneixement autèntic. Èticament són valors. Ontològicament constitueixen els únics objectes vertaderament reals, amb una existència pròpia i amb total independència del món físic. Contra el relativisme Plató afirma l’existència de valors absoluts. Segons Plató no podem tenir un coneixement absolut d’allò que canvia. Plató, va aprendre dels pitagòrics que els objectes matemàtics són d'aquesta mena. Característiques d’aquest tipus de saber:
- Estabilitat i eternitat: un cop demostrat un teoream ja no canvia mai més.
- La universalitat: aquest teorema és vàlid sempre.
- La immaterialitat dels seus objectes Com a conclusió les matemàtiques són entitats no materials i independents de la ment. Tenen una existència autònoma.Són immutables i eternes. Tot això que Plató agafa dels pitagòrics li servirà a Plató per esbrinar quin tipus d’entitats havien de tenir els conceptes que Sòcrates intentava definir com la virtut,la justícia,la bondat,la pietat,l’amistat...i totes les característiques que havia de tenir un bon ciutadà. Llavors Plató a equiparar aquests objectes a les matemàtiques(la justícia, la bondat, l’amistat...) va considerar que tenen una existència independent de les coses que qualifiquem com a tal.
Plató anomena aquesta mena d’entitats IDEES (Eidos). Podem dir que només hi ha una idea de justícia però aquesta es troba d’alguna manera en totes les accions justes. No tenen característiques físiques, les Idees no es poden captar pels sentits sinó només, com les entitats matemàtiques, per la intel·ligència, però encara són més difícils perquè els nombres i les figures geomètriques són representables d’alguna manera. La bondat o l’amistat només poden ser actes bons o actes d’amistat però aquests sempre són imperfectes. La matèria per definició és imperfecta, caduca i variable. 6.1. Com són les IDEES? Al món de les Idees es troben els models de totes les coses que existeixen. Són els millors models de les coses del món sensible. Les idees són essències immutables i eternes de les coses particulars. 6.2. Quina és la relació que hi ha entre les idees i les coses? La teoria de la participació: les coses imiten el model o la idea del món intel·ligible. Les coses s’esforcen per apropar-se igual que els amants, les coses tendeixen a aproximar-se cap a les seves idees. Les coses són còpies imperfectes de les Idees. 6.3. L'epistemologia: com coneixem? Plató formula la teoria de la reminiscència o anamnesi. Aquesta teoria afirma que conèixer és recordar. Nosaltres tenim en l’ànima des de sempre, adormida o en estat latent, l’únic que cal fer és fer emergir allò que és dins nostre. Per tant, aprendre, conèixer, no és res més evocar o recordar aquestes idees. A aquests moments o graus de coneixement hi correspon diferents nivells de realitat. Per Plató la dialèctica és el procés racional d’elevar-se progressivament cap el coneixement de les Idees superiors. Com arribem a les veritats? Un cop superats la ignorància,l’engany i la confusió,el coneixement s’eleva cap a la veritat. Per Plató la dialèctica és el procés racional d’elevar-se progressivame nt cap el coneixement de les Idees superiors.
- Que la Idea sigui tota sencera en cada cosa. Però aleshores la Idea deixa de ser una i passa a ser múltiple, ja que n'hi hauria tantes com coses.
- Que la Idea sigui repartida entre totes les coses múltiples. Però aleshores deixa de ser unitària i passa a ser múltiple per la seva divisió en tantes parts com coses (múltiples parts). Plató no va escriure, com era d'esperar, una defensa de la teoria de les idees.
7. Cosmologia
El Mite del Demiürg Mitjançant aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees. El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i l'harmonia pròpies d’allò que és intel·ligible. Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible. Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla intel·ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial. Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l'intel·ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel·lectual fa referència a la dialèctica, com a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.
9. Antropologia de Plató
El Mite del Carro Alat En el mite del carro alat, que apareix en el diàleg de maduresa Fedre , Plató ens mostra la divisió de l'ànima en tres parts. Aquestes parts tenen un sentit simbòlic de funcions o principis d'acció, i són: la part racional , la funció de la qual és entendre; la part irascible , que representa la força de voluntat; la part concupiscible , causa dels desigs corporals. El carro alat simbolitza l'ànima, l'auriga o conductor la part racional, el cavall blanc la part irascible i el cavall negre la part concupiscible. Si l'auriga controla els cavalls, es podrà enlairar i contemplar les Idees. Però de vegades els cavalls es revolten i el carro cau al món de les coses, en aquest cas el seu anhel és retornar al món de les Idees, cosa que pot aconseguir mitjançant l' amor o eros (desig del que no es té i és anhelat com el més sublim i bell). La psicologia platònica és l'estudi de l'ànima, i resta subordinada a l'ètica i la política. De la mateixa manera que el millor per a l'ànima és que la part racional governi les altres dues, la part racional de la societat -els filòsofs- ha de dirigir l'estat. L’ànima justa és aquella que governa la part racional, la qual coneix la idea del bé i per tant es comporta moralment bé, i a través de la fortalesa (la disciplina) de la part irascible, controla i conté els desigs de la part concupiscible (instints de gana, set, sexualitat). Tots els habitants de la ciutat tenen les tres parts de l’ànima: ● Les ànimes veritablement justes són les dels filòsofs i filòsofes governants, ja que han vist la idea del bé. ● Els guardians i guardianes no han vist la idea del bé, però com que obeeixen els governants, compensen la seva mancança de saviesa. ● Els productors compensen les seves mancances en temprança i fortalesa obeint els guardians i guardianes.
