Apuntes Plató 2º Batx | Apuntes de Historia de la Filosofía

LA TEORIA DE LES IDEES

Les coses del món físic i material les percebem pels sentits i canvien contínuament, és impossible obtindré un

coneixement vertader i objectiu. Segons Plató només pot haver coneixement veritable d’allò que no canvia, i per tant

han d’existir certes realitats immutables, eternes, estables i immaterials, per tal de obtindré un coneixement vertader

(les IDEES).

(Heràclit, els objectes del món físic estan en un permanent esdevenir; Parmènides, el coneixement que aporten els

sentits és enganyós; En contra del relativisme dels sofistes, ja que afirmen que no existeixen veritats absolutes, la

veritat per ells és relativa).

Les Idees són realitats úniques, eternes , immutables , transcendents, universals i immaterials; són l’autèntica

realitat , ja que allò real és allò immutable i etern.

Plató considera que les Idees són més reals que les coses sensibles, ja que són la causa i essència de la multiplicitat de

les coses materials; el model ideal i perfecte que imiten i copien mes o menys, però imperfectament. Les idees són les

essències de les coses, és allò que fa que una cosa siga el que és.

La definició de la idea de bellesa és més real que les coses belles perquè: és la causa de les coses belles; és eterna,

existirà per sempre al contrari que les coses sensibles; és immutable no canvia, per Plató allò immutable es el més

real.

Existeixen Idees de valors ètics i estètics (amistat, justícia); de magnituds i objectes dels quals s’ocupa la matemàtica

(grandesa, petitesa); dels éssers naturals que poblen el mon físic (ésser humà); i de coses artificials i fabricades. Però,

no existeixen Idees de coses imperfectes, ja que Plató interpreta aquestes coses imperfectes no com realitats, sinó

com a mancança de realitat. Les Idees només són realitats perfectes i models ideals que les coses del mon sensible

copien i imiten. Tampoc existeix Idea de la veritat, ja que la veritat consisteix en tindre la visió correcta de la realitat

la qual són les Idees.

DUALISME ONTOLÒGIC. Teoria de la realitat.

Món intel·ligible (MÓN DE LES IDEES).

Format per realitats accessibles per la Intel·ligència , que són immaterials, immutables, ingènites i imperibles (no naix

ni mor).

Un món transcendent, està més enllà del món sensible, ja que està format per models ideals; unitats, cada idea és

única; i subsistents, cada Idea pot existir per si mateixa.

Pertanyen les Idees, la realitat intel·ligible superior; i els objectes matemàtics, la realitat intel·ligible inferior, que no

es correspon amb les coses visibles, materials i imperfectes que utilitzà el matemàtic per comprendre millor els

objectes que investiga, que són conceptuals, invisibles i intel·ligibles, que només mitjançant la intel·ligència es podran

comprendre.

Món sensible.

El món de la multiplicitat, accessible per mitjà de la vista i del sentits. Món en l’esdevenir, és una realitat intermèdia

entre el Ser i el No-res; un nivell inferior de realitat, ja que és més inestable i inconscient que el món intel·ligible.

Món de coses que naixen i moren, són copies i imitacions, aparences.

Món de les coses que estan en continu procés de canvi, deixen de ser una cosa per tal de començar a ser un altra que

encara no són.

Pertanyen les imatges, que són les ombres o figures que són còpies dels objectes sensibles; i els objectes sensibles,

que són còpies de les Idees en si.

Relació entre les dues esferes de la realitat.

Mite de demiürg. El demiürg és una intel·ligència suprema de caràcter diví, que ha fabricat el món sensible prenent

com a model el mon de les Idees perfectes i eternes. El demiürg (artesà) plasma el model (món de les Idees) que

roman en la seua ment, en una matèria preexistent amorfa i mòbil, amb la intenció de fer el millor i el més bell, encara

que la imperfecció resideix en la matèria.

Dependència ontològica. L’essència d’una cosa és allò que permet que una cosa siga el que és, i que es troba en tots

els individus d’una mateixa classe o gènere. Existeix una dependència de la multiplicitat de les coses materials a les

Idees, ja que si la Idea no existirà, la essència d’una cosa material no seria el que és, i per tant eixa cosa com tal

desapareixeria. Dependència MODEL – CÒPIA, si no hi ha model (Idea) no hi ha còpia (els exemples materials que la

imiten).

Principi unificador. Cada Idea és única, i en canvi hi ha una multiplicitat de coses materials i visibles que la imiten. Per

allò el Món de les Idees és el fonament i principi unificador del món sensible (el mon visible resultaria més caòtic i

incomprensible si no participarà del Món de les Idees, aquest li dona una certa consistència ontològica).

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apuntes Plató 2º Batx y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!

LA TEORIA DE LES IDEES

Les coses del món físic i material les percebem pels sentits i canvien contínuament, és impossible obtindré un coneixement vertader i objectiu. Segons Plató només pot haver coneixement veritable d’allò que no canvia, i per tant han d’existir certes realitats immutables, eternes, estables i immaterials, per tal de obtindré un coneixement vertader (les IDEES). (Heràclit, els objectes del món físic estan en un permanent esdevenir; Parmènides, el coneixement que aporten els sentits és enganyós; En contra del relativisme dels sofistes, ja que afirmen que no existeixen veritats absolutes, la veritat per ells és relativa). Les Idees són realitats úniques, eternes , immutables , transcendents, universals i immaterials ; són l’autèntica realitat , ja que allò real és allò immutable i etern. Plató considera que les Idees són més reals que les coses sensibles, ja que són la causa i essència de la multiplicitat de les coses materials; el model ideal i perfecte que imiten i copien mes o menys, però imperfectament. Les idees són les essències de les coses, és allò que fa que una cosa siga el que és. La definició de la idea de bellesa és més real que les coses belles perquè: és la causa de les coses belles; és eterna, existirà per sempre al contrari que les coses sensibles; és immutable no canvia, per Plató allò immutable es el més real. Existeixen Idees de valors ètics i estètics (amistat, justícia); de magnituds i objectes dels quals s’ocupa la matemàtica (grandesa, petitesa); dels éssers naturals que poblen el mon físic (ésser humà); i de coses artificials i fabricades. Però, no existeixen Idees de coses imperfectes , ja que Plató interpreta aquestes coses imperfectes no com realitats, sinó com a mancança de realitat. Les Idees només són realitats perfectes i models ideals que les coses del mon sensible copien i imiten. Tampoc existeix Idea de la veritat , ja que la veritat consisteix en tindre la visió correcta de la realitat la qual són les Idees. DUALISME ONTOLÒGIC. Teoria de la realitat. Món intel·ligible (MÓN DE LES IDEES). Format per realitats accessibles per la Intel·ligència , que són immaterials, immutables, ingènites i imperibles (no naix ni mor). Un món transcendent, està més enllà del món sensible, ja que està format per models ideals ; unitats, cada idea és única; i subsistents, cada Idea pot existir per si mateixa. Pertanyen les Idees , la realitat intel·ligible superior; i els objectes matemàtics , la realitat intel·ligible inferior, que no es correspon amb les coses visibles, materials i imperfectes que utilitzà el matemàtic per comprendre millor els objectes que investiga, que són conceptuals, invisibles i intel·ligibles, que només mitjançant la intel·ligència es podran comprendre. Món sensible. El món de la multiplicitat , accessible per mitjà de la vista i del sentits. Món en l’esdevenir, és una realitat intermèdia entre el Ser i el No-res; un nivell inferior de realitat, ja que és més inestable i inconscient que el món intel·ligible. Món de coses que naixen i moren , són copies i imitacions, aparences. Món de les coses que estan en continu procés de canvi , deixen de ser una cosa per tal de començar a ser un altra que encara no són. Pertanyen les imatges , que són les ombres o figures que són còpies dels objectes sensibles; i els objectes sensibles , que són còpies de les Idees en si. Relació entre les dues esferes de la realitat. Mite de demiürg. El demiürg és una intel·ligència suprema de caràcter diví, que ha fabricat el món sensible prenent com a model el mon de les Idees perfectes i eternes. El demiürg (artesà) plasma el model (món de les Idees) que roman en la seua ment, en una matèria preexistent amorfa i mòbil, amb la intenció de fer el millor i el més bell, encara que la imperfecció resideix en la matèria. Dependència ontològica. L’essència d’una cosa és allò que permet que una cosa siga el que és, i que es troba en tots els individus d’una mateixa classe o gènere. Existeix una dependència de la multiplicitat de les coses materials a les Idees, ja que si la Idea no existirà, la essència d’una cosa material no seria el que és, i per tant eixa cosa com tal desapareixeria. Dependència MODEL – CÒPIA , si no hi ha model (Idea) no hi ha còpia (els exemples materials que la imiten). Principi unificador. Cada Idea és única , i en canvi hi ha una multiplicitat de coses materials i visibles que la imiten. Per allò el Món de les Idees és el fonament i principi unificador del món sensible (el mon visible resultaria més caòtic i incomprensible si no participarà del Món de les Idees, aquest li dona una certa consistència ontològica).

DUALISME EPISTEMOLÒGIC. Teoria del coneixement. Episteme (Coneixement científic). El saber sobre la realitat intel·ligible a traves de la intel·ligència; és vertader, clar, objectiu i no relatiu; no canvia i és universalment vàlid. Per tal de obtindré coneixement sobre allò real, hi ha que dirigir l’ànima cap a la contemplació de les Idees eternes i perfectes; apartant-nos de del sentits enganyosos. Doxa (Opinió). El saber sobre la realitat sensible i l’esdevenir a través dels sentits, és un saber poc fiable, fosc, confús, relatiu i canviant; son meres opinions. ( rebutja de l’escepticisme dels sofistes que la raó humana és incapaç d’oferir un coneixement objectiu i cert de la realitat, acceptant del relativisme que l’opinió és relativa, encara que no defensa que tot saber és opinió.) En la utilització dels sentits per saber sobre la realitat sensible obtindrem DOXA ; mentre que si s’emprà la intel·ligència per investigar la realitat intel·ligible s’obtindrà EPISTEME. A traves de la reflexió filosòfica i la familiarització amb el raonament abstracte, la ment arriba a captar l’essència eterna i immutable de les Idees, comprenent que la multiplicitat de les coses només són un reflex o copia de les Idees; arribant així al coneixement. L’individu que arriba a l’EPISTEME , té una opinió més valuosa que els altres individus que no. Teoria de la reminiscència. L’ànima Humana abans d’encarnar-se en un cos (existir en el mon sensible) ha preexistit en el Mon de les Idees , on té l’activitat pròpia, la de contemplar les Idees. Una vegada en el Món Sensible s’oblida de les Idees contemplades anteriorment quedant una imatge borrosa i confusa d’aquestes, i per tant no és aprendre o conèixer sinó recordar. (obtindré saber de les coses sensibles, les quals participen de les Idees és només una ocasió per recordar les Idees gravades en l’ànima) Innatisme del coneixement. Des del naixement, a l’ànima de cada persona hi ha uns certs coneixements obscurs i confusos; i nocions innates sobre les Idees. Aquests coneixements prenen claredat mitjançant una adequada educació que encamina a l’individu a la contemplació directa de les Idees (aquesta teoria s’aprova en el diàleg el Menó ). DUALISME ANTROPOLÒGIC. La unió ànima-cos és purament accidental , la presenta com un càstig (en el diàleg Fedre). (accepta de la teoria antropològica pitagòrica, que hi ha una naturalesa dual en l’ésser humà i la relació ànima – cos.) ÀNIMA. És eterna i immaterial ; té prioritat al cos, acceptant fins i tot que l’esser humà és la seua ànima, ja que aquesta constitueix el nostre “jo”, el jo veritable. L’ànima humana s’entén com el principi del coneixement , és a dir que la seua funció pròpia és el coneixement ; i el seu tret característic la racionalitat. COS. És material i mortal ; està subjecte al canvi i al deterioro; és concebut pejorativament , ja que aquest s’entén com la presó de l’ànima, una font d’apetits i desitjos i la causa de tots els mals. El cos és un obstacle que aparta i distrau a l’ànima del coneixement de la veritat (presó), l’arrossega cap allò sensible; i per allò l’ànima ha de dominar al cos per tal de encaminar-se al coneixement de la realitat intel·ligible, la veritat. Transmigració de l’ànima, una vegada el cos mor l’ànima s’alliberarà del cos on es trobava i formarà part d’un altre. És una realitat intermèdia entre el Món Intel·ligible i el Mon Sensible, encara que tendeix al Món de les Idees, on ha preexistit, fet que l’explica amb la teoria de la Reminiscència. La teoria tripartita de l’ànima (psicologia platònica). cada part es relaciona amb una funció de l’ànima. -Racional. És el seu de la intel·ligència i té naturalesa divina. -Irracional. Irascible. És la font de les passions i emocions humanes. Apetitiva. És la font dels apetits i els desitjos materials de l’Ésser humà. La part irracional de l’anima està estretament relacionada amb el cos. Finalitat de la teoria és explicar part de la psicologia humana, l’existència de conflictes interns en l’ésser humà, els quals són la lluita entre la raó , les passions i els desitjos materials ; i l’existència de diferents característiques psicològiques específiques en cada persona, en conseqüència a la preponderància d’una de les tres parts de l’ànima. Virtuts de l’ànima (ètica platònica). La virtut principal de l’ànima és la justícia , i aquesta consisteix en respectar l’equilibri natural de les tres parts de l’ànima, on la raó governa i domina la part irracional , arribant així a una certa harmonia. En arribar a una harmonia anímica cadascuna de les parts de l’ànima a desenvolupat plenament la virtut que li és pròpia, arribant així a la justícia. La virtut de la part racional és la Saviesa i Prudència ; de la part irascible és la Valentia ; i de la part apetitiva , la Moderació i Temprança. La injustícia de l’individu sorgeix de la ruptura de l’equilibri natural entre les parts de l’ànima, ja que les passions o els desitjos dominaran la raó i per tant hi haurà una disharmonia anímica.

L’EDUCACIÓ.

Mitjançant l’educació, la qual està al servei de l’organització social, aconsegueix formar una elit d’individus savis i justos , destinats al governament de la Polis. Aquesta encamina l’ànima d’individus seleccionats en direcció a l’intel·ligible fins ser conduïda a la contemplació de les Idees eternes , i del Bé en si, que fulmina el procés educatiu. L’educació del Governador-filòsof és un procés dur, costós i no exempt de resistències, ja que el cos arrossega a l’ànima cap al món de les coses materials, apartant-la de l’Episteme. La formació del filòsof es basa en el conreu de les matemàtiques , aquest resulta imprescindible per la familiarització amb el coneixement abstracte; i l’última etapa, la dialèctica , la qual és el saber referent a les Idees i es correspon amb la filosofia, que és la ciència de la justícia i el Bé, ja que es capaç de proporcionar coneixement de les Idees eternes de Justícia i Bé ; coneixement indispensable per governar sàviament la Polis. (Accepta de la teoria epistemològica pitagòrica, que concedeix importància al coneixement racional, els raonaments abstractes i al conreu de les matemàtiques, acceptant els nombres com a expressió de l’harmonia i ordre de l’univers. En contra dels sofistes, els quals defensen que no hi ha veritat ja que aquesta és relativa; i que el mateix és realitat que aparença i Episteme que Doxa. Segons aquests l’educació no es basava en conduir cap a la veritat sinó a aconseguir èxits, triomf i poder, es basaven en l’ensenyament de la retòrica i l’oratòria per tal d’aconseguir el suport popular.) VOCABULARI. Antropologia  la branca del saber que s’ocupa de l’estudi de l’ésser humà. Idea del Bé  Funció ontològica , l’idea del bé es la màxima perfecció és la causa del ser, de la perfecció i de l’existència d’altres idees; Funció epistemològica , la causa de la intel·ligibilitat de les restants idees, es a dir, si les idees son cognoscibles es gracies a que participen de la idea del bé; Funció ètica política , nomes el que hi haja aconseguit conèixer l’idea del bé podrà distingir el bo del dolent i orientar les seues accions i el governant que conega l’idea del bé serà capaç d’orientar l’estat cap a ella; principi unificador , la idea del bé està present en tota la resta d’idees ; i la causa final i causa de l’ordre del món, es la causa final ,es a dir, el model últim al que tendeixen totes les coses. Dialèctica  Ciència suprema sobre les idees i les relacions entre elles, i en especial la relació amb la idea del bé. També és el procés per arribar al coneixement de les idees , i concretament l’idea del bé. RELACIÓ ENTRE HERÀCLIT I PLATÓ. Heràclit és conegut per la seua afirmació “tot flueix”, que tot canvia i res roman. És a dir, comparant-ho amb el corrent d'un riu, es refereix al fet que “no es pot entrar dues vegades en el mateix riu, perquè els qui es fiquen en ell se submergeixen sempre en aigües diferents” i fins i tot el que es fica en l'aigua és, alhora, diferent també. Diu doncs, que tot en l'univers va canviant, mai és el mateix. Per a Heràclit l'univers és una lluita de contraris. Cada cosa tendeix a transformar-se en el seu oposat; el fred en calor, la calor en fred… és a dir, la qual cosa ara hi ha naix de la destrucció i mort del que abans hi havia. Heràclit sostenia que ho canvis continus en la naturalesa es produeixen sempre conforme a una Llei Universal fixa i eterna, que denomina Logos, del qual, el seu coneixement és accessible a la raó humana. Plató va entendre també que la realitat física és una cosa evanescent, no permanent, tot canvia i no hi ha res estable. Plató va extraure la conclusió que és impossible aconseguir un coneixement vertader i cert de la realitat, ja que del que canvia no pot haver-hi realitat certa. És a dir, Plató afirma que totes aquelles realitats del món físic i material que percebem pels sentits humans, és impossible tindre un coneixement totalment vertader, ja que com va afirmar Heràclit tot canvia permanentment. Plató accepta l'afirmació d'Heràclit, no obstant això discrepa pel motiu que estant tot en constants canvi, no puga haver-hi un coneixement vertader d'aqueixos objectes. Però com que quan els comencem a conèixer, canvien, s'obtindria la conclusió que la veritat canviaria a cada moment. Però si la veritat canviarà, no seria veritat. Plató per part seua, afirma que han d'existir certes realitats que no canvien i que romanguen eternament estables i idèntiques a si mateixes. D'ací, Plató comença a formular la teoria de les Idees, que afirma l'existència de certes realitats immaterials, úniques, immutables, eternes, absolutes, transcendents, separades del món físic, no accessibles als sentits però sí a la intel·ligència, i separats de les coses sensibles i de les opinions humanes.

Apuntes Plató 2º Batx, Apuntes de Historia de la Filosofía

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apuntes Plató 2º Batx y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!

LA TEORIA DE LES IDEES

L’EDUCACIÓ.