Plaute Treball, Guías, Proyectos, Investigaciones de Historia

¡Descarga Plaute Treball y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Historia solo en Docsity!

17-3-2017 Miles gloriosos

Titus Maccius Plautus

Ramon Audet Sanchez Fonts històriques Grup: C NIUB: 18109033

Índex

• Introducció
• El soldat fanfarró
  • Personatges principals
  • Desenvolupament de la trama
• El paper de la dona en la societat romana
• ¿D’on ve la misogínia de la societat romana?
  • Mite de Pandora
• Conclusions
• Bibliografía

El soldat fanfarró

Personatges principals

• Pirgopolínices; protagonista, és l’anomenat soldat fanfarró (o militar).
• Artotrogus o Artrotog; és l’esclau de Pirgopolínices i qui li fa la pilota. Abans de pertànyer al soldat, era l’esclau del jove atenès (Plèusicles).
• Periplectomen; home vell, veí de Pirgopolínices.
• Filocomàsia; la jove enamorada del jove atenès i segrestada pel militar.
• Plèusicles: enamorat de Filocomàsia i jove que ha de marxar a Naupacte.

Desenvolupament de la trama

L’argument de la comèdia gira al voltant de Pirgopolínices el qual és un soldat fanfarró. Geogràficament la situem a la ciutat d’Efes. És una comèdia basada en una obra grega titulada Alazon , que en llatí significa “fanfarró” (Plaute, 1949, pág. 84)”. En el primer acte (Plaute, 1949, pág. 79) l’obra comença així: Pirgopolínices.- Apa! Deixeu-me l’escut més lluent que els raigs del sol quan fa bon dia; així, quan sigui l’hora, la seva resplendor, al fort de la brega, deixarà els rengles contraris completament enlluernats. Mentrestant, vull consolar aquesta espasa meva, que no es queixi ni perdi el coratge, tant de temps com la porto sense fer res... Pobreta! Ja deu frisa per fer xixines l’enemic... Però, ¿on és aquest Artotrogus?

Aquest petit fragment mostra la personalitat del protagonista, un soldat ingenu que es creu que totes les dones li van darrere. El militar està acompanyat d’Artotrog^1 una espècie de paràsit que se n’aprofita de la seva ignorància. Del pobre soldat se’n en riuen fins i tot els esclaus. Artotrogus tenia un altre amo abans que ell i era un excel·lent minyó original d’Atenes, el qual tenia una xicota i els dos estaven molt enamorats. Però, un dia el jove atenès fou enviat de missió oficial a Naupacte, per realitzar un afer important. Pirgopolinices arribarà casualment a Atenes i començarà a treballar-se a la mare de la noia a base de vins, vestits i llepolies. Fins a tal punt que es convertirà en el seu home de confiança i li robà a la seva filla que serà raptada i emportada a Efes. Artotrogus en assabentar-se’n dels fets agafarà un vaixell amb direcció Naupacte, per explicar-li al seu

(^1) A la comèdia grega és el personatge golafre que viu al servei d’un amo a qui es dedica a elogiar per tenir- lo content i així guanyar-se el pa. Tal com succeeix en el Primer acte. En el cas d’aquesta obra és qui fa de narrador explicant el seu argument en el Segon acte.

amo atenès el què havia ocorregut. Però en alta mar uns pirates prendran el vaixell on l’esclau estava. I qui havia agafat el vaixell l’entregarà com a presoner a Pirgopolinices.

Un cop s’instal·là amb el seu nou amo, veu a la noia segrestada. En aquesta complexa situació ella li explica el que sent pel seu amo i que no suporta al soldat. Enviaran unes tauletes al seu amor per aconseguir que vingués a Efes. El jove atenès no dubtarà dues vegades i s’allotjarà en la casa del veí, anomenat Periplectomen. Era un vell molt amable i l’acollirà a casa seu. Fins i tot foradarà la paret d’una cambra perquè els dos enamorats es poguessin veure sense que ningú se’n dónes compte (Plaute, 1949, págs. 83-85).

Escèler, un dels criats del militar veu com Filocomàsia i Plèusicles es besaven, el guàrdia va disposat a dir-li el què a vist al seu amo. Però, ells i Palestrió ho neguen tot (a més a més, l’esclau li diu que si acusa a Filocomàsia falsament, es ficarà en un embolic) i s’inventaran que la noia estava a casa i no pas en la del veí. Faran creure a Escèler que havia arribat d’Atenes la germana bessona de Filocomàsia i que era ella qui s’estava besant amb el jove atenès. Amb la complicitat de Periplectomen, Plèusicles i Palestrió paren una trampa al soldat, faran creure-li que Acrotelèutia era la dona de Periplectomen (en realitat era una clienta) i que estava molt enamorada d’ell. Enviaran un anell com a prova del seu amor, a més a més, el militar li dirà a la jove Filocomàsia que ja no l’estima. L’esclau parlarà amb el seu amo de la noia que suposadament estava enamorada d’ell, comentant-li que; estava casada i que era viuda alhora (a causa que estava casada amb un home vell). Palestrió veient la situació intentarà convèncer al seu amo de què abandoni a Filocomàsia i que aquesta torni a Atenes amb la seva germana bessona. També proposarà que li rega-li les seves joies per aconseguir el perdó de la noia (Plaute, 1949, págs. 92- 100).

El jove Plèusicles es farà passar per un capità que ve a la recerca de Filocomàsia de part de la seva mare, que es trobava indisposada. Pirgopolínices alliberarà al seu esclau Palestrió com agraïment pels serveis concebuts. El llibert marxarà amb els dos joves enamorats. Filocomàsia fingirà una pena terrible per perdre al soldat. Quan Pirgopolínices entra a casa de Periplectomen, el vell li retreu i l’acusa de ser un adúlter, i farà que el seu cuiner el castigui. Quan surt de casa del vell, Escèler finalment informarà el seu amo de què va veure, i és aquí on el militar comprèn que ha sigut enganyat pel jove atenès i per la seva pròpia ignorància.

Les relacions matrimonials no eren per amor com l’entenem avui dia, sinó per les riqueses, béns i capital que tingués una família. Els matrimonis amb homes d’alt poder adquisitiu eren una estratègia dins de les famílies de l’elit de la societat romana. Servien per a segellar aliances o inclús per a tancar disputes. Els divorcis eren un tràmit fàcil a l’antiga Roma, eren freqüents els casaments segons i tercers 3. Era habitual que l’home es quedés vidu a causa de les complicacions del part i els problemes de la maternitat. Però, també podia ser a la inversa, que la dona es trobés vídua a causa que el marit estava arriscant la seva vida en la guerra, cosa característica dels romans (Dixon, 1988). La dona havia d’entregar-se per complet al seu home.

Hi havia diferents tipus d’esposes, assegura Juvenal^4 ; la dona de les classes més altes exigia al seu marit la màxima llibertat per divertir-se com una vídua. La dona culta que sabia utilitzar la retòrica, utilitzava tota classe de definicions com si fos un filòsof i preferia parlar en grec i ser estimada a la “manera grega”. Per tant, el rol de la dona era diferent en funció de la classe social a la qual pertanyés. La dona era considerada la materfamilias, títol per altre lloc honorífic, mancat de tot tipus de responsabilitats jurídiques que en canvi, sí que comportava el del paterfamilias. La materfamilias havia de ser un exemple pròxim a l’ideal de feminitat, allunyada de les debilitats pròpies del seu sexe.

Hi havia dones intruïdes, que eren artistes i d’altres que el seu únic atractiu era la seva gràcia, sobretot la manera en com caminaven era una de les coses que més s’apreciaven a Roma. Sobre una làpida mortuòria hi figuraven aquestes paraules; Era amable en el seu parlar i noble en el seu caminar. Per conèixer en profunditat els matisos individuals, és necessari recórrer als retrats romans on hi ha plasmada una font molt rica i inesgotable de peculiaritats de la persona representada (Poulsen, 1950, pág. 198).

(^3) Un exemple d’aquest fet seria Juli Cèsar qui va estar casat amb quatre dones. (^4) Poeta llatí de finals del S.I dC.

Retrat de Júlia , filla de l’emperador Tito. Finals del s. II dC. Obra realitzada a l’època Imperial flàvia. Actualment es troba en els Museus Capitolins, a Roma. Predomina una estètica hel·lenística amb la delicadesa i qualitat que desprèn el retrat. Mostra unes faccions fines, amb un coll llarg i prim. El pentinat deixa entreveure que ve d’una classe benestant, a més a més, la moda que hi havia. És un símbol de distinció i rang en l’època imperial. El realisme del retrat ve donat pels gustos artístics del moment. S’aprecia un clarobscur en els seus cabells i una superfície polida. Es veu un rictus inexpressiu, hieràtic i immòbil, sense sentiments trobats. Normalment aquest tipus de bustos estaven dissenyats per ser vistos des d’un únic punt. És molt probable que aquesta obra en la seva concepció estigués pintada però, a causa de la debilitat dels pigments de l’època i els desperfectes que ha pogut anar patint, no es conserva policromada. L’obra podria haver estat realitzada per un escultor grec, però l’estil és romà (Matt, 1951, pág. 139).

L’únic àmbit públic en el qual la dona tenia permesa la participació de manera habitual era en la religió. La qual fixava uns models de conducta femenina a seguir. Un exemple d’aquest cas el trobem en el culte a Tacita Muta , era una nimfa que el déu Júpiter va castigar per parlar massa. El 21 de febrer se celebra la seva festivitat. Va tallar-li la llengua i la va regalar al món subterrani. En el camí cap al món dels morts fou violada i fruit d’aquesta relació no consentida van aparèixer els Lares, dos bessons que es van convertir en els esperits guardians dels avantpassats morts, d’acord amb les tradicions romanes, observaven el bon funcionament de la família, béns o esdeveniments (Ovidio, 2011). Aquesta explicació mitològica, era una manera d’imposar el silenci femení. El que volia dir l’home amb aquest mite és que la dona que parlés quan no havia de fer-ho podria patir un càstig ferotge. Els mites sempre portaven dobles sentits i múltiples connotacions i servien com a models de conducta pels ciutadans, per tant, tenien una funció social. En aquest cas, el mite es mostra com una imposició d’una cultura (¿masclista?^5 ) on l’home

(^5) Ho poso entre parèntesis perquè el que avui en dia en es pot semblar masclista segurament per a ells no ho era. És més que probable que hi hagi societats actuals que tampoc ho considerarien masclista. Per tant, tot és relatiu.

explícita de Zeus amb aquesta finalitat. És una llegenda creada per Hesíode presentada en les seves dues obres principals (La Teogonia i Els Treballs i els Dies). Aquest relat té paral·lelismes amb altres religions i mites.

Zeus va ordenar a Hefest que barregés terra amb aigua, i que creés una bonica figura de donzella similar en el seu rostre a les deesses immortals i que li donés veu i vida humana. Després, va encarregar a Atenea que li ensenyés a teixir i cosir^6. Afrodita també tenia “deures” a fer en la creació de Pandora. Zeus va ordenar que envoltés el seu cap de gràcia, irresistible sensualitat i faccions captivadores^7. Hermes va dotar-la d’una ment cínica i un caràcter capriciós. Ell mateix fou l’encarregat de posar-li el nom amb què se la coneix. Pandora significa; “pan” (tot) i “dora” (regals), a causa que tots els habitants de l’Olimp van fer-li. Quan fou presentada en públic, va provocar l’entusiasme tant dels déus com dels mortals.

Per introduir a la noia entre els homes, el pare de tots els déus va escollir a Epimeteu (el seu nom significa literalment; el que pensa més tard ). Epimeteu vivia entre els mortals i era el germà de Prometeu. El mortal ingenu no va fer cas de les advertències del seu germà Tità contra els regals que procedien de l’Olimp. Però Epimeteu va fer cas omís i va acceptar a Pandora de mans d’Hermes i va provocar així la desgràcia de la humanitat. El regal venia en una gerra i no pas en una capsa com sempre s’havia pensat. Abans de rebre a Pandora vivien sobre la terra Homes exempts dels mals, fatigues i malalties. Hesíode va dir que l’estirp de les dones descendeix d’ella. Per tant, se li atribueix a Pandora ser la primera dona^8.

Tant Eva com Pandora són les culpables dels mals de la humanitat segons les seves respectives religions. El quadre en qüestió té influències de pintors com Leonardo Da Vinci (1452-1519) amb la tècnica de l’ Sfumato i també a Tiziano (Barba, Octubre 2013).

(^6) Es pot veure com les activitats de cosir i teixir estaven exclusivament reservades a la dona i a més a més es consideraven necessàries per atribuir-li ser una dona virtuosa. Mostra clara del masclisme grecollatí. 7 8 La dona és tractada com a un producte seguint un rígid cànon de bellesa. La pregunta que sorgeix aquí és: la humanitat anterior a Prometeu estava composta només d’homes?

Eva Prima Pandora (1550). Jean Cousin “el Vell”. Museu del Louvre.

Es pot observar una calavera, símbol de mort i també símbol de les desgràcies als homes. En el seu braç esquerre hi ha una serp, una clara al·legoria a la llegenda d’Adan i Eva. També hi ha dues gerres fent referència al mite de Pandora. L’obra constitueix una perfecta simbiosi entre la mitologia i la religió. En l’ambit personal crec que l’obra mostra que les religions al cap i a la fi no són tan diferents com aparentment podem pensar, sinó que tenen molts punts en comú.

Conclusions

Tot i que en un principi no tenia pensat parlar gaire del paper de la dona en la societat romana (a causa que volia enfocar el treball en l’aspecte de classes socials), després de la tutoria amb el professor, em va suggerir que podia parlar d’aquest tema. Filocomàsia va estimular la direcció de la tasca. Un cop he anat avançant en el treball i anava recopilant fonts, m’he adonat que podria tractar una part del meu tema a indagar mínimament d’on prové la misogínia o bé, el masclisme que caracteritzava als romans.

Com Plaute feia comèdia “a la grega” imitant els seus models i totes les seves obres les ubicava en espais geogràfics de Grècia, he pensat que podia relacionar el meu contingut amb els mateixos grecs, ja que els romans van rebre moltíssimes influències de la cultura hel·lènica. Una de les temàtiques que personalment susciten més interès en mi és la mitologia. He vist com a través del mite (parlo des d’un punt de vista personal i només són hipòtesis supèrflues que em provoquen alguns mites) la cultura grecollatina ha deixat en herència a la nostra cultura una espècie de masclisme que cada cop es va alleugerant més. Amb els mites podem arribar a veure les característiques psicològiques d’aquell període, per això, són tan importants. A més, constitueixen una clara mostra de la necessitat de l’home de trobar explicacions allò que l’envolta. En ells hi ha plasmats comportaments, ideals, valors socials i morals, entre d’altres. Per tant, el treball m’ha portat a buscar d’on prové el masclisme de la nostra societat. Considero que no vivim en un país masclista però sí injust i amb desigualtats socials que cal eradicar.

M’he deixat emportar pels romans (o pels meus sentiments) sense tenir un plànol ven estructurat de què volia fer i al final he acabat parlant d’una de les temàtiques que més m’agraden, l’art. Les obres d’art constitueixen una font primària inesgotable de la cultura grecoromana i en relacionar el treball amb la mitologia he introduït alguns exemples d’obres que ens donen pistes per a la reconstrucció del passat (una d’elles de l’època imperial romana i un altre del Renaixement francès). El meu modus operandi s’ha basat