¡Descarga Prehistòria del Ferro y más Apuntes en PDF de Prehistoria solo en Docsity!
PREHISTÒRIA DE L’EDAT DEL FERRO
Professorat:
- Laura Perelló (teoria): l.perelló@uib.cat - Alejandra Galmés (pràctica): [email protected] Tutoria: Dimecres 16-17h / BF Avaluació: - Classes teòriques (14 sessions): dimecres 17:00-19: - Classes pràctiques (15%):
- Tecnologia prehistòrica (metal·lúrgia): horabaixa de dijous (segurament) de Març. 2 lectures + memòria (2-3 pàgines).
- Paisatges prehistòrics (arquitectura): Abril, constarà de 3 sessions (2 d’aula i 1 sortida al camp) + memòria. - Seminaris (15%): temes específics. - Treball (20%): pòster en Dina 3 (exposar investigació sintetitzada en 3- minuts): 29 de Maig. - Examen (50%).
Tema 1: Introducció a l’Edat del Ferro.
Aquest període és el moment quan es comença a crear la tecnologia del ferro, hi ha una convergència de tres conceptes bàsics: la prehistòria (període abans de l’escriptura), la història antiga (primer moment de la història) i protohistòria (moment de convergència entre pobles que tenen escriptures i pobles que no tenen. L’aparició de l’escriptura a cada territori comença de manera diferent, no és una aparició homogènia. De la protohistòria s’han conservat textos de pobles que descriuen altres pobles des de la seva pròpia perspectiva, de la perspectiva que tenen escriptura. Per exemple, a l’època post- talaiòtica hi ha descripcions dels indígenes des de l’òptica dels romans, es descriu a l’estranger (que ells mateixos dominen) com a bàrbars, poble que no són civilitzats, ells eren els primitius, i d’aquesta manera contraposen la seva identitat amb l’altre. D’aquesta manera no podem confiar 100% en la fiabilitat de les fonts escrites i per això s’ha de contrastar amb les fonts arqueològiques. A nivell historiogràfic per entendre com es defineix l’Edat del Ferro ens hem de posar en el context en el qual es va crear el
concepte que va ser en el segle XIX. En aquella època cal destacar la industrialització i la colonització que són els dos fenòmens que influeixen en les teories dels historiadors. La industrialització canvia la manera d’entendre la vida, es varen construir grans obres i varen començar a trobar grans obres arqueològiques, amb les quals podien contrastar la informació extreta de les fonts bíbliques i dels textos clàssics. En el segle XIX es varen desenvolupar els principis de la geologia moderna (Charles Lyell) i les teories evolucionistes (Charles Darwin i Alfred Russell Wallace). Cal destacar dins el context del segle XIX la teoria proposada per Thomsen que treballava al museu d’història natural de Copenhage, és la del “Sistema de les tres edats”. Amb aquesta teoria intenta ordenar cronològicament basant-se en la tecnologia emprada en cada procés. Es va inspirar en les idees de l’evolucionisme social, evolució per anar cap a millor amb l’avenç tecnològic. També és l’era del colonialisme, quan es desenvolupa tant l’arqueologia com l’antropologia. L’arqueologia és una disciplina que estudia l’altre (el que no viu com l’home blanc europeu) del passat. I l’antropologia estudia l’altre però del seu present, és a dir, el que viu en el seu mateix context i són més primitius. Hi ha retroalimentació entre el poder polític i aquestes dues disciplines que justificaven les polítiques colonials, que alimentaven el racisme. El poder polític fomenta que les disciplines justifiquin a països com Anglaterra i França s’assimilin com Grècia i Roma, ja que estaven expandint més enllà, per Àfrica. En el cas d’Alemanya, ells veien en l’Europa bàrbara en un bressol originari de llibertat, alimentaven els mites nacionalistes i justificaven el seu expansionisme.
- Cronologia. Hi ha un consens generalitzat en situar aquesta època en el 1er mil·lenni a.C. aproximadament. Hi ha un focus que és Orient Mitjà i les tesis difusionistes en aquest cas funcionen, des del focus es va expandir i per tant, les cronologies varen variar. Així doncs, el ferro sembla que és una tecnologia que s’aprèn, les teories difusionistes ho expliquen d’aquesta manera, i un exemple és Egipte que consumien molt de ferro però no produïen gaire. En el cas de Balears, abans del segle VI a.C. ja hi ha evidència de metal·lúrgia indígena però és complicat el tema de les datacions.
Tema 2: Cultures de l’Edat del Ferro a Europa i la
Mediterrània.
D’on venim?
Durant el Bronze Final a Orient Pròxim i a la Mediterrània Oriental trobem el món micènic, així com els grans imperis com són Egipte i l’Imperi Hitita i diverses ciutats- estats independents com Ugarit, tot aquest conglomerat conforma el sistema de palaus. No podem parlar de sistemes estatals com a tal, els sistemes de palau tenien una economia centralitzada, un control estatal sobre l’economia i en concret sobre el comerç. Es va organitzar tot un sistema de mesures, cada regió o entitat cultural tenia el seu propi sistema però tenien equivalències i això ens fa referència a una certa koiné comercial. Això ho sabem per la informació arqueològica i per la informació dels arxius als palaus (informació burocràtica).
Col·lapse del sistema de palaus.
Sembla que va coincidir amb la desaparició de l’Imperi Hitita, el món micènic, destrucció i abandonaments de petites ciutats mercantils del Llevant, i debilitat d’Egipte que entra en decadència durant la dinastia XIX, aquest col·lapse ho han datat en la data “màgica” el 1200 a.C. A tot això s’hi suma tota una sèrie de representacions iconogràfiques a Egipte, de grups de persones estrangeres que per mar varen originar situacions conflictives i violentes. A partir d’aquí es va desenvolupar el mite dels Pobles del Mar, la crisi dels Pobles del Mar es va originar a partir del segle XIX, s’ha trobat iconografia en el temple funerari de Ramses III on es representa al faraó derrotant als Pobles del Mar i es parla de grups diferents d’estrangers. Les evidencies arqueològiques ens mostren una suposada simultaneïtat d’esdeveniments, “catàstrofes” el 1200 a.C. També es va descobrir els gravats en el temple de Medinet Habu i també la Pedra Rosseta analitzada per Champollion. En el segle XIX va sorgir la teoria basant-se en les fonts escrites, en un primer moment es parla d’una invasió dòria, del nord de Grècia, que desestabilitzarien el món micènic, basat en literatures i mites. Després tenim la literatura dels Nostoi (regressos) com la guerra de Troia. És quan Eduard Meyer parla de l’època obscura per definir el període posterior al món micènic. Aquestes teories avui estan desfasades, està clar que hi ha
períodes conflictius, el fenomen de la pirateria està present a la Mediterrània. L’autora de “Con el fenicio en los talones” afirma que segurament va haver factors interns que col·lapsaren el sistema, no tant els factors externs que causin la caiguda d’aquest món. Tenim grans extensions territorials controlades per un poder centralitzat, i quan més extensió es necessita més burocràcia, més intermediaris per arribar a totes les regions i es feien més difícils de controlar. Va haver intermediaris al servei del poder, una figura molt vinculada al món de la corrupció possiblement. També cal tenir present els mercenaris que provocaven que el poder depengui d’una força estrangera bèl·lica. Segons l’autora del llibre “Con el fenicio en los talones” el bronze ja era una tecnologia generalitzada i en aquell moment va perdre valor i va ser més difícil de controlar, fenomen que s’evidencia arqueològicament a Ugarit. Va sorgir la iniciativa privada i es va diversificar la producció, així els centres de producció estatals varen perdre el monopoli, varen perdre el sentit. En el cas del món micènic, mai havia estat una economia tan centralitzada com la dels imperis, aquesta era la principal diferencia entre els dos mons.
- Inici del Ferro. L’inici de l’Edat del Ferro està caracteritzat per la descentralització, l’augment del comerç independent i la diversificació dels productes.
- Fenomen dels dipòsits (Bronze Final): els dipòsits eren cúmuls d’objectes de metall i es diferencien dels aixovars funeraris. Eren objectes que no tenien un context clar però eren un conjunt de peces depositades allà, es pensa que poden estar relacionades amb rituals i en la Península Ibèrica destaca el Dipòsit de Ria Huelva on es varen trobar espasses i llances entre altres objectes. Hi ha interpretacions varies, no està clara la intenció, el bronze es seguia emprant molt així que no té molt sentit que fossin objectes abandonats perquè havien caigut en desús, i per tant no va haver una substitució. Possiblement varen canviar les maneres de veure les tradicions, això és una possibilitat per explicar aquest procés tan complex. Els dipòsits es solen situar a les zones de pas, però també s’han trobat a navetes o associats a poblats de navetes, això sembla que marca la fi de l’ús d’aquests habitatges.
- La siderúrgia del ferro: es va començar a generalitzar, primer eren objectes exòtics i en contextos de prestigi, però el primer lloc on es va convertir en un fenomen
- Grècia. Parlem de la primera edat del ferro, el que abans es coneixia com edat obscura i època arcaica, també conegut com període geomètric perquè les ceràmiques no estaven decorades amb representacions humanes, sinó que amb representacions geomètriques. Una època obscura? La tecnologia del ferro sembla que prové de manera directa, no hi havia escriptura, varen desaparèixer els palaus i va disminuir l’activitat comercial però no va desaparèixer del tot. En definitiva va canviar l’estructura política, no hi havia un poder polític fort sinó que estava més atomitzat, juguen un paper molt important les relacions de parentesc. L’època arcaica abasta des del 750-500, període quan comencen les colonitzacions gregues i així és com trobem assentaments grecs més enllà de Grècia. La moneda va aparèixer a Lidia, Turquia i Grècia va assumir el sistema d’intercanvi, una moneda que tenia un valor determinat, i això és un canvi important. En aquell moment es va adoptar l’alfabet fenici, el fenici presentava un alfabet senzill i fàcil, els mercaders l’empraven i això va suposar amb facilitat que altres pobles sense escriptura ho assumeixin per transcriure la seva llengua, a través dels noms. A partir del segle XI ja trobem grec en alfabet fenici. - Xipre. Durant el Bronze Final sembla que es va adoptar i produïa ferro de manera ràpida, s’ha evidenciat un nivell de destrucció a Enkomi que era un port important. Els arqueòlegs xipriotes es decantaven per les teories dràstiques d’abandonament i destrucció de ciutats, però hi ha arqueòlegs que afirmaven que no, actualment no hi ha consens. - Península Itàlica. Precedent de la cultura etrusca, a l’Edat del Ferro la cultura predominant és la Vil·lanovià. L’Edat del Ferro va començar al segle VIII, tenien una artesania del bronze molt bona i la informació que tenim és de les tombes, unes tombes riques que pertanyien a l’elit. Els primers objectes de ferro que es troben són espasses, això seguia l’esquema d’una metal·lúrgia emprada per l’elit i l’armament, i això donava un prestigi doble. Època orientalitzant (700-570): sembla que hi ha influència des d’Orient, influència sobretot en el món funerari, en concret, les tombes principesques, i túmuls on serien
enterrats els membres de la família, de l’elit. Sembla que hi havia una jerarquització social més marcada entre les tombes. El món etrusc prové de l’època orientalitzant, sembla que sorgeix a mitjans del segle VI a.C. quan parlem de cultura etrusca. Així com, moment en que es va assimilar l’escriptura, varen prendre l’alfabet grec propi que ja s’havia desenvolupat. Període arcaic (575-480): coincidint amb la monarquia de Roma i ja estava desenvolupada la cultura etrusca. Un exemple del desenvolupament cultural clàssic etrusc és el “Sarcòfag dels esposos”. Hi ha un desenvolupament de la jerarquització social, del món urbà així com la incorporació definitiva de la moneda i l’escriptura. Jerarquia i especialització entre diferents nuclis poblacionals. Ja podríem parlar del món etrusc quan els etruscos es varen expandir territorialment.
- Centre Europa. La cultura de Hallstatt, li dóna el nom el jaciment que hi havia a Àustria, aquesta cultura vindria a coincidir amb la Primera Edat del Ferro, i a partir del segle VI seria Segona Edat del Ferro (Ferro II). En el centre d’Europa classifiquem la cronologia de Hallstatt en A, B, C, D i La Temé (Ferro II). Aquest món s’identifica amb el món dels celtes. On hi ha la ciutat actual de Hallstatt no s’han documentat assentaments de cases però si unes mines de sal que s’han fet molt conegudes, un total de 4000 metres de galeries. Sembla que al final de la prehistòria es deixen d’emprar i s’utilitzen en el segle XIV fins que en el segle XVIII varen trobar un cadàver ben conservat en sal i que era un miner de l’època del ferro. Ja en el segle XIX es varen trobar més morts, fins i tot, una necròpolis propera. S’han conservat en sal molts objectes: tant sabates com vestimenta, bosses (transportar la sal), contenidors de fusta i cuir i també capells. Georg Ramsauer va ser un dels primers arqueòlegs en participar de les primeres excavacions i a partir d’aquestes les primeres investigacions suposaven que tots els que feien feina a la mina eren homes de mitjana edat i forts. Això últim és una qüestió de gènere perquè estudis recents afirmen que també varen fer feina dones i fins i tot nins. De Hallstatt cal destacar una necròpolis rellevant i l’enterrament de la Dona de Vix. Durant el Bronze Final i principis del Ferro trobem un tipus de poblats petits i senzills que es van desenvolupant amb el pas del temps en altura i fortificant. *La Temé (Ferro II), ho podem identificar amb els cultes clàssics, comencen a veure un estil artístic diferent, i altres tipus d’expressions culturals.
necròpolis per aportar dades sobre la mort. *Al sud-oest hi ha el fenomen de les “esteles decorades”.
- Meseta: Horitzó Cógatos I Cógatos I durant el Bronze Final i principis del Ferro. Sembla que ho havia un nucli originari i després hi ha una àrea de gran dispersió ceràmica, enlloc de jaciments trobem ceràmica dispersa i això ens informa sobre el model econòmic i de vida d’aquesta gent. Segons les teories predominaven els campaments temporals, era gent que es movia molt i trobem els “Silos” (clots enterra) que identifiquem amb els magatzems de menjar i en ocasions tombes. Segurament eren pastors o ramaders i això explica que es moguin tant, majoritàriament no eren sedentaris i sembla que els jaciments trobats serien centres estratègics on no hi viuria molta gent, seria una eina de control. - Nord-est (Catalunya principalment): Camps d’urnes. Grans moviments migracionals entorn el 1200 (data màgica), segons la literatura tradicional arqueològica parla de grans moviments de migració des del Centre d’Europa i portarien tradicions funeràries particulars. Aquesta tradició funerària era la incineració, serien enterraments col·lectius amb urnes de ceràmica amb un plat al damunt. Aquestes teories s’estaven revisant, com és que només adopten els ritus funeraris? Perquè les tradicions locals o la manera de viure no varen desaparèixer.
Els colonitzadors de la Península Ibèrica.
En el mapa apareixen els noms de les entitats culturals en la Segona Edat del Ferro perquè tenim informació gràcies als romans, el mapa ens serveix per saber on situarien les colònies gregues i fenícies.
- Els fenicis. Els fenicis de Tiro cap el segle X (etapa pre-colonial) varen començar l’expansió cap al Mediterrani Occidental, i cap al segle IX apareixen les primeres evidències de població estable en el nou territori, sobretot a la costa de Màlaga (Andalusia), però les evidències de que estan molt presents és a la zona del Llevant mediterrani en el segle VIII a.C. Els assentaments eren a llocs “neutrals” per interactuar amb poblacions locals sense mesclar-se ni ocupar territori aliè, com ara zones costaneres i també illots prop de les costes. Tant Marisa Ruiz-Gálvez com Maria Eugenia Aubet opinen que hi havia una
intencionalitat de fundar ciutats, va haver poblaments locals on hi havia comunitats estrangeres vivint a barris dels nuclis poblacionals. Destaca una fundació mítica que és Gadir, Veleyo Paterculo afirma que la fundació de Gadir és entorn el 1104 però les restes arqueològiques ens aporten altres dades cronològiques.
- Els grecs. Sembla que els grecs enlloc d’implantar colònies, tenien delegacions comercials, petits enclavaments per donar suport als comerciants de la Mediterrània. Es va fundar Massalia el 600 a.C. i des d’allà es va fundar Emporión i Rodes. L’enclavament d’Emporión sembla que va començar a un petit enclavament a l’illot front a la costa i Rodes es calcula que es va fundar entorn el segle V a.C. - Tartessos. Durant el Primer Ferro, Tartessos s’ha mitificat molt i s’ha parlat de que segurament aquesta identitat cultural començaria abans del proposat, es debatre sobre la influència fenícia en aquesta identitat cultural. Lingüísticament hi ha una evolució, esdevé un món propi. Relacionat amb Tartessos hem trobat el “Tresor de el Carambolo” o el jaciment de Cancho Roano. *Cancho Roano ens recorda als palaus orientals i l’arqueòleg principal el va vincular a aquesta cultura. A Cancho Roano s’han trobat objectes fruit d’importacions de tot tipus com les àmfores que transportaven aliments o líquids principalment. Que és Cancho Roano? Podria ser un palau, residència d’un líder o un cabdill vinculat al món rural, però es troben espais destinats a rituals, per això es va pensar en la idea d’un santuari. O un centre destinat al comerç, però actualment la idea del santuari pren més força, s’han trobat cavalls morts i es pensa que podia haver hagut hecatombes (grans sacrificis). S’ha xerrat de post-orientalista perquè les estructures són del segle VI, i l’etapa orientalitzant són del segle VIII. S’ha datat un incendi en el segle IV. Cancho Roano estava envoltat d’una fosa i també es debatre sobre la seva funcionalitat.
- Primeres evidències del Ferro a la Península Ibèrica: una cosa són les evidències de metal·lúrgia del ferro i un altre cosa són els primers objectes de ferro trobats, un dels primers es troben al “Tresor de Villena” composat principalment per objectes d’or i peces que recorden a tradicions atlàntiques i mediterrànies, i dos objectes de ferro (entre ells un braçalet). També hi ha evidència de ferro en el dipòsit de Ria de Huelva, on
La influència de la cultura cèltica es veu reflectida en el mapa de la diapositiva, es tracta de la zona verda. Cal dir que el terme “celta” no hi ha un únic significat, tradicionalment els trets culturals celtes s’han identificat a la zona centro-europea, i la presència celta a la Península Ibèrica vindria a ser fruit de les emigracions d’aquestes poblacions. En el segle XIX es va començar a parlar de llengües que podrien venir d’una llengua celta, hi ha pobles que provenen d’aquella branca i pobles que no, és un tema complex. La cultura celtibèrica seria l’àrea d’influència celta més antiga a la península ibèrica, hi ha una continuïtat cultural en concret en el món funerari des de 600-200 a.C. És una població bàsicament rural, la seva economia és principalment agropecuària, però cal fer referencia a les “Oppida”, una ciutat murallada. Els celtes varen adoptar l’escriptura per influència de l’Iber, també encunyaren moneda i varen fabricar ceràmica pintada gràcies a la difusió del torn. Un exemple dels “Oppida”: Numància, Segeda...És una economia bàsicament agrària segons els objectes trobats als jaciments, eines vinculades al camp i no casos excepcionals. Cal destacar que era una societat estratificada, dominada per una elit bàsicament guerrera, els enterraments principals segueixen els rituals d’incineració i les tombes riques on s’han trobat armes. Es demostra que hi havia una simbologia molt gran entorn al món del cavall, un exemple són les fíbules que s’han trobat amb formes de cavall. Sembla que, encara que majoritàriament s’utilitzi la incineració, un altre tipus de ritual consistia en exposar els cadàvers a l’aire per a que s’aprofitin els carronyaires (els voltors) i això ho sabem per imatges en la ceràmica. Els Vetons : fora de l’àrea més antiga del món celta tindríem una “perifèria” que és molt heterogènia. Una part són els Vetons es varen situar al nord del riu Tajo, una part de lingüistes pensen que no tenen una llengua celta però si mantenen trets culturals comuns. Al poblat d’Ulaca (Àvila) s’evidenciava que no hi havia un urbanisme planificat, cases en forma circular i el que destaquen són els “Verracos” (bous de pedra) que sembla que eren marcadors territorials però no es sap exactament que podien indicar. La cultura Castreña: situada a la zona atlàntica, no hi ha manifestacions dels “Verracos” i trobem evidències de “castros” com el cas de Viladonga que eren punts estratègics a la costa, aquesta cultura si que comparteix llengua celta. Hi ha una corrent que afirma que la cultura celta prové de l’Atlàntic i no va entrar a la península per els Pirineus.
Tema 3: Urbanisme, món urbà i món agrari a l’Edat
del Ferro.
Món urbà
Que és una ciutat? Definir una ciutat en la prehistòria no és fàcil, tendim a definir la ciutat des del nostre punt de vista., ens venen al cap conceptes com política, religió, activitat econòmica, poder, alta demografia, mida, “no rural”. La principal característica de la ciutat és que no és camp. Per als romans la ciutat té la mateixa arrel que civilitzat, per tant, els civilitzats viuen a la ciutat i els bàrbars (no concepte d’estranger) viuen a l’àmbit rural). Un dels arqueòlegs més rellevants en el camp de l’estudi de la ciutat a la prehistòria és Gordon Childe que en els anys 50 va publicar el seu llibre “Revolució Urbana” on feia un estudi sobre el desenvolupament de les ciutats a Orient Pròxim i ell va establir una sèrie de característiques per definir la ciutat, actualment encara hi ha autors que segueixen els preceptes de Childe per definir una ciutat. Per a Childe una ciutat per definir-se com a tal havia de tenir una sèrie de característiques:
- Concentració de gent.
- Estratificació social.
- Ocupacions no relacionades amb la producció agrícola.
- Apropiació de l’excedent econòmic per alguna autoritat central (política i religió).
- Escriptura.
- Ciències exactes i predictives.
- Arquitectura pública monumental.
- Art figuratiu.
- Intercanvis internacionals.
- MIRAR DIAPOSITIVA. Renfrew va considerar també la idea de la ciutat que tenia Childe i ell es va dedicar a comparar casos diferents, però es va adonar que l’estratègia de comparació, segons el que diu Childe presentava problemes: ens impedeix veure la varietat de casos que hi pot haver, desembocant en una terminologia complexa (pre-urbà, proto-urbà, urban-like, largely urban). Tampoc serveix per explicar i definir la diversitat que trobem
El camp estava marcat per cicles, percepció del temps cíclic, no hi havia percepció de temps lineal. El cicle agrari estava marcat per les estacions, principalment, però també per els dies, i solien marcar les planificacions i gestions de recursos. Es pensa que en l’àmbit rural la societat era més conservadora / tradicionalista en comparació amb la ciutat, visió més antropològica per analitzar els fenòmens que passen als camps influïts per la societat. Una font escrita per parlar del camp a la Primera Edat del Ferro és Hesiode en la seva obra “Treballs i els dies”. En aquesta obra ens fa referència a que no hi ha una definició nítida del que és natural i del que és humà, parlant també del món del camp com un món ple de ritus i celebracions per a cada canvi. CASOS D’ESTUDI
Península Itàlica: les ciutats etrusques
La cultura etrusca és hereva de la cultura vil·lanoviana que abasta aproximadament des del Bronze Final fins segle VIII a.C. Els etruscos varen dur a terme una política expansiva, varen desenvolupar l’Estat. Entorn el segle IX a.C. a Tarquinia l’evidència a arqueològica ens constaten l’existència de poblats dispersos, nuclis poblacionals petits i entorn el segle VIII a.C. es va produir una concentració de població en nuclis més grans, a la mateixa vegada que es va crear una necròpolis que va tenir un impacte molt gran sobre el paisatge agrari. El procés de transformació començaria en el Bronze Final acompanyat d’un procés d’estratificació social, a partir del segle VIII a.C. les evidències arqueològiques ens mostren que s’hi varen succeir una seria de canvis: alguns poblats vil·lanovians s’havien convertit en un centre d’atracció per altres poblacions, per tant, concentració poblacional que va generar una jerarquització territorial, de nuclis que depenen d’altres. En els nuclis es varen desenvolupar característiques representatives a través dels cultes, principalment. L’activitat econòmica, política i social es concentra en determinats nuclis. Tota l’ocupació del territori del voltant de la ciutat, hi ha una reorganització del territori i es concentren a espais estratègics de control de recursos. Entorn el segle VII a.C. un altre canvi que podem apreciar és que la topografia urbana ja estava definida, definides les àrees de producció bastant definides arqueològicament. Trobem zones a les ciutats destinades a activitats especifiques com la producció de ceràmica (barriada), inclús hi ha nuclis poblacionals que s’especialitzen en una activitat econòmica de manera hegemònica. Com es definien els espais privats i públics? A grosso modo sembla que les parets de les cases marquen un límit clar entre l’espai
privat (domèstic) i l’espai públic (carrer), depenent de com es plantegi l’espai públic determina com s’estructura la xarxa social i com es relaciona la gent. Entre els segles VIII-VI a.C. quasi totes les ciutats ja tenien un traçat irregular, segurament per l’ús de carrers antics, i cap el segle VI observem una organització més regular, carrers pavimentats i presència de canals de drenatge per als carrers, això suposa un indici de planificació. Entorn el segle V a.C. ja hi ha un traçat octogonal, presència d’angles rectes. En el segle VI a.C. observem els primers espais buits de l’espai públic que els concebem com a places públiques, i on no es documenten espais de culte. Un exemple és Veii on s’ha trobat un espai obert on hi havia una cisterna. A mesura que passa el temps, els temples passen de situar-se a la perifèria, món sub-urbà per situar-se en el centre de la ciutat, i a vegades eren edificis monumentals. El que és evident és la diversificació d’activitats distribuïdes per zones / àrees. *Acquarosa”: jaciment rellevant per aquest període.
- Espais domèstics com espais privats Els espais domèstics solen ser de planta rectangular, oberts cap a l’exterior i normalment presenten dues o tres cambres, i en alguns casos s’articulen entorn un passadís. A les cases més bàsiques es detecten zones d’activitat econòmica especialitzada com la fabricació de ceràmica o accés a la producció metal·lúrgica, en canvi en les cases més complexes conegudes com “Cases Prínceps” es detecta una estructura molt més complexa, evidències de pràctiques industrials a gran escala. - Límits urbans Hi ha fronteres molt clares, no només eren físiques sinó també la gent tenia la percepció. Un element que marca les fronteres són les murades, que no només són defensives, les primeres de pedra es documenten entorn el segle VII a.C. Aquestes murades podrien tenir una funció defensiva, però també eren un delimitador del perímetre urbà-espai no urbà. Un element important de les murades serien les portes, a través d’aquestes es pot controlar el que entra i el que surt, a més també condiciona a qui arribi (els que entrin que vegin el que interessa veure), segons com estiguin els carrers es pot condicionar cap on anirà la persona. Destaca “Mi tular” (pedra) que significaria “jo soc el límit” posicionada en els camins per marcar els límits. Espais religiosos: petits assentaments de cultes, santuaris i necròpolis.
presenta un sòcol de pedra que mesurava 3 metres d’ample i es calcula que podia tenir una altura de 5 metres. Presenta també una porta monumental, era l’única entrada que hi havia i presentava 16 metres de profunditat així com 10 metres d’ample. La murada també presentaria 17 torres a la zona nord, l’entrada no era per el costat que dóna al riu, un riu navegable. En aquest moment es varen documentar espais destinats a activitats econòmiques especialitzades, s’especula amb la idea de que seria un centre de producció i redistribució, no només de concentració de població. No s’han documentat vivendes que eren l’evidència de la residència de les elits, sembla que les elits o persones amb poder residien fora de la murada. Es comença a veure que es construïen túmuls, amb aixovars molt rics, és un tipus de necròpolis per les elits socials, això en principi, seguint els nostres esquemes.
- Fase III (segles VI-V a.C.): va haver un foc que va destruir-ho tot, va haver una reestructuració completa del poblat i no s’assemblava a res del que hi havia anteriorment. Hi ha qui pensa que l’incendi no va ser accidental, seria una forma d’alliberar-se del sistema, en principi podia haver hagut un canvi ideològic. La murada no es va reconstruir, a la ciutat baixa comença a haver un poblament més dens i uniforme, i a l’altiplà s’observen grans estructures que podrien ser residencies de les elits, per exemple. Cap el segle V a.C. es va abandonar completament i va passar el mateix en la mateixa cronologia amb altres nuclis de la zona com Mont Lossais, al mateix moment altres nuclis també agafen importància.
Tema 4: Comerç i colonialisme.
4.1. Colonialismes. Interpretar la interacció cultural en l’Edat del
Ferro.
El segle XIX és el context quan es desenvolupa l’arqueologia científica com a disciplina, passem del món de l’antiquarisme (col·lecció d’objectes) per intentar entendre com eren les societats del passat a través de l’anàlisi de les troballes. A nivell polític el segle XIX és un segle de l’auge del colonialisme i imperialisme des d’Europa per a dominar la resta del món. El desenvolupament del colonialisme va sorgir al mateix temps que el desenvolupament de l’arqueologia al Mediterrani. Els colonitzadors es varen apropiar d’un discurs de civilització, ells es varen atribuir ser els hereus de les
potencies civilitzadores del passat, que ocupaven altres territoris per portar la civilització a pobles bàrbars. El discurs dels historiadors no està molt enfora del polític, seguim la línia del discurs polític a favor del colonialisme. L’arquitectura vinculada al poder polític agafa l’estil greco-romà, ens indica que aquells llocs eren llums de civilització i nosaltres ara som els hereus espirituals per expandir la civilització. Això ens duu a l’espoli sistemàtic dels jaciments, es porten les manifestacions culturals cap Europa. Tesis evolucionistes: apart del discurs polític, a nivell científic apareixen les tesis evolucionistes que ajuden a comprendre el colonialisme. Cal parlar de l’arqueologia i de l’antropocentrisme, és el moment en que es fa referència a la construcció de “l’altre”, com construïm la nostra identitat basant-se en contraposar els fets que observem en els altres? Els “altres” són un grup homogeni que no som nosaltres, perquè no són civilitzats, no han evolucionat...Des del segle XV amb el descobriment d’Amèrica es construeix la teoria de “l’altre”. En el segle XIX assimilem a “l’altre” a un “jo” primitiu, és a dir, són com nosaltres però en el passat, per aquest motiu hem de portar la civilització ja que ells no han evolucionat i nosaltres si, els hem d’ajudar. A mitjans del segle XIX s’inventa el concepte de “Prehistòria” definit com el moment cronològic anterior a la història. Lubbock en la seva obra va introduir el terme de “primitius moderns” que dóna forma al mateix discurs. En el segle XIX va ser molt rellevant la frase “Àfrica comença als Pirineus”, dins la mateixa Europa hi ha dos blocs: el bloc del nord que és una Europa civilitzada i en continu progrés, i l’Europa Mediterrània que era retardada i pintoresca. L’arqueologia té una responsabilitat important sobre els abusos d’una societat sobre un altre més dèbil. Entre els segles XIX- XX l’arqueologia en realitat va estudiar a “l’altre” del passat i l’antropologia es va encarregar d’estudiar “l’altre” del present. Es varen desenvolupar les idees de “raça, ètnia i cultura”. On volem arribar? El pensament colonial és de dualitat, es basa en el nosaltres o ells (grup homogenis), entre orientals o africans, civilitzats o salvatges, inferior o superior, dominants o subordinats... Amb aquesta mentalitat es tradueix en la idea de que hi ha una part dominant, civilitzadora i colonitzadora, i uns altres que estan subordinats, per tant, hi ha una part activa i una part passiva.
