¡Descarga Primer Parcial y más Apuntes en PDF de Derecho Mercantil solo en Docsity!
TEMA 1: EL DRET MERCANTIL
Se’l pot definir com el dret privat dels empresaris. És aquella part del dret privat que regula les relacions dels empresaris amb altres particulars. Privat perquè regula la relació entre particulars, i especial perquè només regula les relacions d’un tipus de particulars, els empresaris.
El dret mercantil és una categoria històrica. Això vol dir que el dret mercantil va néixer en un particular moment per una necessitat concreta del moment, dels comerciants del moment. Ha anat existint per la necessitat de la economia. És possible que hi hagi un moment en que les relacions econòmiques tinguin prou amb el dret civil i el dret mercantil desaparegui. Es manté degut a una necessitat.
Neix a l’Edat Mitjana perquè el dret que hi havia aleshores no era suficient per atendre les necessitats dels comerciants que van haver de començar a crear les seves normes. Abans de l’edat mitjana no hi havia dret mercantil però si intercanvis econòmics, que se’ls aplicava el dret civil. Les normes del dret civil romà eren prou flexibles com per regular i satisfer les necessitats dels comerciants.
Els comerciants a l’Edat Mitjana es troben tres tipus de dret,
Dret Romà : que és molt formal i basat sobretot en l’explotació agrícola, era un dret molt formalista
Normes d’origen germànic , que arriben després de les invasions bàrbars. Eren normes pensades sobretot per l’economia que tenien els pobles germànics, que eren pobles agrícoles, per lo tant tampoc ens servia.
Normes del dret canònic. El problema que aquest tampoc pensava en el comerç, és més, era contrari al comerç doncs prohibia la usura, i el comerç es basa en la usura.
Els comerciants no estan còmodes en aquest dret i tenen que crear el seu propi dret, i és aquí on sorgeix, com a dret consuetudinari, es a dir, és un dret basat en la costum i en els usos. D’aquí la jerarquia de les normes que apliquen els comerciants:
Costum : ús social repetit habitualment que s’accepta i es considera norma. Són els més utilitzats pels comerciants.
Normes dels consolats : Tribunals formats per propis comerciants que resolen conflictes entre comerciants aplicant costums i que les decisions aporten nous costums.
Normes de les ciutats : de les ciutats estat
El dret mercantil neix a l’Alta Edat Mitjana amb té tres característiques principals:
Dret constitudinari
Dret de classe o professional: només s’aplicava als comerciants, ni als nobles ni eclesiàstics
Dret Anacional : no només pels d’una nació o un territori, tot i que entre territoris es copiaven normes per facilitat
Llibre del consolat de mar: Recull de les decisions del Consolat de Mar de Barcelona. Es recullen sentències i costums aplicats. Es va expandir per tot el Mediterrani pel bon funcionament que aportava, cosa que el va convertir en base per a moltes regulacions mercantils.
El dret mercantil en les monarquies absolutes s’adapta a la nova forma dels estats, basats en un monarca que té el poder absolut. El contingut del dret mercantil es manté invariable, però canvien les característiques, ja que els costums aplicats es recopilen i es posen per escrit. El dret mercantil deixa de ser un dret constitudinari per ser un dret legal (per escrit). És l’època de les ordenances, que són un recull de costums; com les famoses ordenances de comerç de 1673 i les Ordenances de la Marina Mercant 1681 fetes per Colbert1 o a Espanya les Ordenances de Bilbao de 1737, que es van aplicar a tota Hispanoamèrica. Passa a ser un dret nacional i territorial, però segueix sent un dret de classe o professional. És un dret eminentment subjectiu.
1 Ministre de comerç del rei Sol, Lluís XIV
Durant la revolució industrial, es van revolucionar els intercanvis econòmics, gràcies al desenvolupament la indústria i la màquina de vapor. Va suposar un gran canvi en el dret mercantil, ja que el comerç deixa de ser el motor de l’economia en benefici de la indústria. A més a més, la navegació a vapor i els grans descobriments (nous mons) van canviar per complet l’escenari del comerç. A banda d’això, també és el moment de la Il·lustració, on es qüestiona el model de la societat i el seu dret. Per això varia el dret mercantil, que fins aleshores era estamental o classista. En l’àmbit jurídic, també es qüestiona la copil·lació de normes de les ordenances. La ruptura de tot plegat es produeix amb la revolució francesa. Canvia la concepció del dret del comerç.
Amb Napoleó, apareix el primer Codi de Comerç de 1807. Hi ha diversos canvis, tot i la influència de les ordenance:
De contingut : S’hi afegeixen noves normes derivades de les necessitats econòmiques. Per exemple, es regula la Societat Anònima, figura creada feia poc per la necessitat de finançament per comerciar amb Àsia i els privilegis donats a aquests finançadors al no haver de respondre per tots els deutes.
Formal : ara són Codis, no només una copil·lació, que són normes escrites aprovades pel poder legislatiu, diferents de les ordenances al tenir dins seu un sentit d’ordre i sistema. Faciliten el seu coneixement, aprenentatge i aplicació.
Deixa de ser un dret de classe : vol una aplicació general, a tothom qui es dediqui al que regula, no només als comerciants. Es crea una nova institució que és l’acta de comerç, i el Codi de Comerç s’aplicarà a tothom que realitzi un acta de comerç i només en aquell aspecte concret de la seva vida, no a tots els àmbits. Es creen diversos Tribunals per jutjar i decidir sobre aquests aspectes.
A Espanya, el primer Codi de Comerç de 1829 fet per Sainz de Andino. Un Codi molt bo tècnicament i utilitzat a tot Europa com a inspiració. Va durar uns 60 anys, però sempre amb intents de reforma. El 1885, s’aprova un altre Codi de Comerç que encara segueix vigent. Es basa en l’acte de comerç i que recull tot el dret mercantil. Des del punt de vista teòric i tècnic, és molt criticat i considerat un fracàs perquè:
És posterior al Codi Civil de 1889 , cosa estranya ja que el dret mercantil és una part del dret privat especial. Per tant, els dos codis estan descoordinats.
Neix vell, desfasat. Molts consideren que empitjora el de 1829 i ja des dels inicis és obsolet.
La institució de l’acta de comerç no funciona perquè:
No es defineix , sinó que utilitza un criteri mixta (una llista i actes anàlegs), i l’analogia no funciona per l’heterogeneïtat dels actes de comerç.
No regula només actes de comerç sinó també els comerciants
No regula només actes de comerç sinó també regula altres activitats empresarials. Invalidant la denominació del Codi i l’acta de comerç.
Poc a poc el Codi Mercantil es va descodificant. Cada vegada es van creant més lleis especials, derogant el Codi de Comerç poc a poc.
La doctrina va abandonant la base en l’acta de comerç, fins que Heck a principis del segle XX conclou que el dret mercantil és el dret dels actes en massa, fixant-se en la realitat. La seva proposta no tira endavant, però és important pel canvi de mentalitat que suposa i el trencament que provoca.
Finalment, Wieland formula la doctrina del dret mercantil com el dret de l’empresa. Observant la realitat, busca l’essència i té en compte l’evolució històrica de les normes dels comerciants. Veu que l’empresa ha substituït els comerciants, i és el que s’ha de regular.
A Espanya, el dret mercantil com a dret de l’empresa l’aporta Garrigues. Aquesta nova concepció també rep crítiques:
L’empresa és una institució que té mala traducció jurídica i no hi ha acord en la seva definició, ja que evoluciona de l’economia
Constitució: conté la constitució econòmica, i distribueix les competències. Defineix conceptes clau per l’economia, com l’article 20 “Llibertat d’opinió”, 22 “Llibertat d’associació”, 33 “Propietat privada”, 38 “Llibertat d’empresa”, 51 “Protecció dels consumidors”, o el 128 i 129 que fonamenten les empreses de caràcter públic amb igualtat de condicions amb les empreses privades, o el 148 i 149 que distribueixen competències.
Apartats dels articles 148 i 149.1 que fan referència a aspectes del dret mercantil, per exemple en matèria de cooperatives.
148 permet a les CCAA assumir competències que el 149 no reserva a l’estat; i el 149 permet assumir a l’estat totes les competències que les CCAA no han assumit
L’article 2, unitat de l’estat, unitat del territori i per tant de mercat. Les CCAA no poden posar traves dins el mercat espanyol a la lliure circulació.
Legislació mercantil: legislació, segons el TC, són tant les normes com les seva aplicació i execució, i mercantil són les relacions jurídico-privades dels empresaris.
[Poden les CCAA regular el dret mercantil?]
Moltes normes mercantils actuals provenen de la UE.
El codi de comerç té rang de Llei, i el futur codi mercantil també.
Usos de comerç o costum mercantil: norma que sorgeix d’un repetició general i continuada d’actes o clàusules que les parts consideren com a vinculant. Característiques:
Es repeteix en el temps de forma homogènia
S’anomena convictio legis, les persones que els afecta les consideren llei
Classificació dels usos, segons el territori:
Usos internacionals: al món
Usos regionals: UE
Usos nacionals: a un país
Usos locals: a un lloc concret
Abans es considerava per la doctrina que eren només locals, actualment no.
Classificació:
Normatius: aquells que imposen una norma en defecte de llei; no hi ha pacte i no hi ha llei, i s’observa que és el que s’acostuma a fer.
Interpretatius: ens diuen que significa una determinada conducta o clàusula; per exemple en les vendes CIF, que l’ús del comerç interpreta que el venedor paga el transport, però la responsabilitat i risc és del comprador.
Qui ha de provar els usos? L’ús l’ha d’aprovar la part que l’al·lega perquè ho diu el Codi Civil. No es presumeixen coneguts pel jutge. Es pot utilitzar informes d’un expert, o de cambres de comerç...
Aplicació del dret comú, és a dir, dret Civil, pel principi d’especialitat. En defecte d’ús i legislació mercantil.
La STC 28 de Juny de 1968, en la que el TS diu que els drets forals també formen part del dret comú.
TEMA 2: L’EMPRESARI
La definició d’empresari segons l’economia és una figura provinent de l’economia que organitza els factors de producció, dirigeix i exerceix una activitat assumint les seves conseqüències econòmiques.
La definició d’empresari en el dret no hi és, però el codi de comerç defineix el comerciant. I en diu que n’hi ha de dos tipus: l’individual persona física que tenint capacitat legal per exercir el comerç s’hi dedica habitualment (a la definició de l’article 1, li falta un requisit que és exercir el comerç en nom propi), i el social companyies mercantils o industrials que es van constituir segons el codi.
Capacitat legal per exercir el comerç, plena disponibilitat dels béns i ser major d’edat. El problema dels menors emancipats, té l’equiparació a major d’edat però no plena disponibilitat dels béns, per tant no poden ser comerciants, excepte si segueixen l’activitat dels seus pares morts.
Com es prova l’habitualitat? Totes les persones que anunciïn una activitat al públic, es presumeix que exerceixen amb habitualitat.
L’article 2 del Codi de Comerç parla de societats i companyies mercantils o industrials, figura antiquada degut a que el codi està desfasat. Per tant, comerciant social, és tota persona jurídica que exercita una activitat econòmica en nom propi.
Associacions: poden ser empresaris? NO es veu perquè no. Estan regulades a la LO 1/2002 de 22 de Març reguladora del dret d’associació que permet que realitzin activitats econòmiques. La llei exigeix que els beneficis vagin destinats a aconseguir els fins de l’associació.
La fundació és un patrimoni dotat de personalitat jurídica que persegueix fins d’interès general, són considerades agents econòmics que han de destinar els seus beneficis als seus objectius socials. Les regula la llei 50/2002 de 26 de Desembre de Fundacions. La llei els permet ser socis d’altres societats amb la condició que aquests socis no hagin de respondre dels deutes de la societat. Les fundacions doncs, poden ser empresaris també.
Les comunitats de béns són quan varies persones físiques o jurídiques posen en comú determinats béns, drets, eines o instruments de manera que totes poden utilitzar-los segons el pacte establert. No es pot considerar un empresari, perquè la comunitat de béns no té personalitat jurídica.
En dret, l’Empresari és aquella persona física o jurídica que realitza una activitat constitutiva d’empresa en nom propi o bé a través d’auxiliars. Una activitat constitutiva d’empresa pot ser qualsevol activitat que consisteixi en oferir béns o serveis en un mercat. L’ànim de lucre no és rellevant jurídicament, per tant, és el mateix una multinacional que una ONG.
L’empresari ocult: aquell que realitza una activitat constitutiva de empresa en el mercat a través d’una altra persona que li fa de pantalla i actua en nom propi però per compte d’aquell empresari. Actua a través d’una altra persona que fa de pantalla. Hi ha una arma per atacar i demanar responsabilitat a l’empresari ocult, l’article 287 del Codi de comerç, que contempla aquesta figura i diu que se li podrà demanar responsabilitat a l’home de palla però també a l’empresari ocult.
L’empresari
El Codi de Comerç parla de comerciant, però la doctrina utilitza el terme empresari. Actualment però, el terme que
està de moda és emprenedor. El Codi de Comerç també fa referència a diverses qüestions sobre l’estatut jurídic de
l’empresari. Bàsicament, sobre l’exigència d’estar inscrit al Registre Mercantil i l’obligació a dur una comptabilitat.
També es diferencia entre:
Comerciant casat, art. 6-12 Codi de Comerç, que té una regulació especial a efectes de responsabilitat. Quan un empresari comet un il·lícit ha de respondre amb els seus béns propis, però quan està casat el CComerç regula amb quins béns respon l’empresari, separant els béns del cònjuge.
legal que l’empresari, per tant, majoria d’edat i plena disponibilitat dels seus béns. Pel sol fet de ser ,
el Codi li confereix uns poders generals per actuar. S’ha discutit si aquests poders generals es podrien
limitar o no. Es podrien imposar límits en àmbits interns però no externs, no podrien afectar a tercers.
El CComerç parla de dos tipus de gerents:
Inscrit: els poders estan inscrits al Registre Mercantil. Les seves facultats per actuar en el tràfic dependran de l’abast d’aquells poders inscrits i si hi ha límits s’han de presumir coneguts per tercers. Aquella inscripció és oposable a tothom.
Notori: no està inscrit en el Registre Mercantil, però els tercers coneixen que aquella persona actua com a gerent d’aquell empresari. Ho saben perquè aquell empresari s’ha encarregat de fer conèixer als tercers aquella actuació i persona que actuarà com a gerent.
La relació entre gerent i empresari acaba en tres casos:
La mort del gerent, si mor l’empresari, s’entén que l’activitat serà continuada pels hereus.
La revocació dels poders: si l’empresari revoca els poders
Que el contracte o relació estigués determinada en el temps i s’esgotés el període de vigència.
Actualment la figura de GERENT no és gaire reconeguda, tot i que un exemple que podem aplicar és
els dels directors d’oficina dels bancs ja que té poders per actuar com si ho fes en nom del banc (ex.
Col·locació de preferents o deute subordinat). Falsus procuratos, el fals representant que actua sense
poder respon personalment (cas d’aquell senyor que va contractar gas a Ucraïna en nom de Gas
Natural. A més a més, s’hi podria afegir falsedat documental, entre d’altres).
DEPENDENT o apoderat singular de l’empresari. L’empresari li atorga poder per actuar en un àmbit
concret. No cal inscriure els seus poders en el RM. Els poders es presumeixen de la seva activitat.
XICOT – MANCEBO : la doctrina considera que és equivalent al dependent perquè és un apoderat
singular de l’empresari. L’empresari encomana unes tasques i aquella persona mentre les realitza
representa a l’empresari, de manera que en el moment de fer aquelles tasques les conseqüències
recauen sobre l’empresari. Aquestes tasques poden ser de dos tipus:
Cobrament de les comandes o vendes. El xicot està autoritzat per acceptar pagaments al comptat quan es facin dins de l’establiment. Per tant, el CComerç diu que no es presumeix si els cobraments no són al comptat (a termini no es pot). Si els realitza el xicot fora de l’establiment no es considera que ha estat fet per l’empresari.
Quan rep mercaderies. En aquest cas el CComerç diu que tots aquells actes o declaracions de rebre mercaderies vinculen a l’empresari. Això és important perquè si no diu res sobre els defectes de les mercaderies, l’empresari no podria reclamar o li seria molt més difícil. Si el xicot no diu res al transportista es presumeix que han estat entregades en bon estat.
REPRESENTANT DE COMERÇ : el CComerç no parla d’ell i només hi ha una norma de Dret Laboral,
RD 1438/1985, d’1 d’agost. També rep el nom de viatjant de comerç, seria la figura del comercial. És
un auxiliar dependent que treballa fora de l’empresa, sotmès a la direcció i control de l’empresari (dret laboral, caràcter imperatiu). Cal diferenciar entre l’agent (auxiliar independent, per tant, empresari) i el viatjant de comerç. Si l’empresari diu a qui has d’anar a visitar (control i direcció) ets un viatjant de comerç, sinó seràs un agent (independent).
Independents : no estan sotmesos a la direcció i control de l’empresari. Tenen la condició d’empresaris i la seva relació amb l’empresari principal és una relació mercantil o civil. Hi ha de molts tipus: comissionista, agent, distribuïdor… El CComerç només regula als col·legiats, aquells agents independents que han de pertànyer a un col·legi professional. Per saber si és un auxiliar dependent o independent dependrà de com s’articuli la seva relació amb l’empresari principal (control i direcció).
Són aquells empresaris que posen els seus serveis en nom d’un altre empresari perquè aquest últim porti a terme la seva activitat. El Codi en regula alguns, sobretot els regula quan examina determinats contractes, com els de comissió. I també regula els auxiliars independents que són fedetaris públics, que són els col·legiats. Les normes generals estan als articles 88 i següents que fan referència a col·legiació. La major part d’aquests han estat derogats per altres normes més noves o de la UE. El CComerç es refereix als:
AGENTS DE CANVI I BORSA : Auxiliars independents que operaven en totes les accions de borsa fent d’intermediaris. Quan s’aprova la Ley del Mercado de Valores i regula el mercat de valors, primaris i secundaris. La Disposició Addicional Segona estableix que els agents de canvi i borsa queden substituïts per les societats i les agències de valors.
CORREDORS DE COMERÇ : Auxiliars que intervenien en la contractació mercantil. Havien d’estar col·legiats i quan ho estaven, els actes en el que ells intervenien tenien fe pública. Com els notaris, però els corredors de comerç es dedicaven a temes mercantils. A l’any 2000 es van unir els cossos de notaris i corredors, a través del RD 1643/2000 i es va integrar i com que els notaris tenien més nom i més prestigi social els corredors de comerç van passar a anomenar-se notaris.
CORREDOR INTÈRPRET DE VAIXELLS : Art 112-115 del CComerç. Segons el Codi, era un auxiliar independent que intervenia en els contractes que feia una naviliera quan el vaixell atracava en un port. Assistien als bucs en aquelles operacions on calgués fe pública. A la pràctica, mai calia aquesta necessitat de fe pública, només a l’hora de notificar un contracte.
La responsabilitat de l’empresari
El CComerç no estableix normes especials, i s’apliquen les normes generals del CCivil. Tractarem:
LA RESPONSABILITAT, tant contractual com extracontractual. La principal diferència entre ambdues és que la responsabilitat contractual és aquella que deriva de l’incompliment d’una obligació (contractes, llei o algun altre il·lícit, com el delicte) i la extracontractual no. Aquesta classificació és important perquè dóna lloc a normes diferents. La causa de la responsabilitat és un il·lícit, és a dir, fer mal a algú. Si és contractual, cada contracte té la seva regulació, i sinó s’acudeix al CCivil.
EL LEGITIMAT PASSIU és l’empresari però cal tenir en compte diverses coses. Quan l’empresari és una persona jurídica qui respon és la persona jurídica, no els socis, ja que són personalitats jurídiques diferents. No es pot anar contra l’accionista d’una societat però sí contra l’empresari (persona jurídica). Si la societat en qüestió no disposa de capital per fer front als deutes ni a la responsabilitat, entraria en concurs de creditors. Hi
La llei estableix un sistema de responsabilitat objectiva agreujada, és a dir, que el fabricant respon sempre que ha causat un dany tret de que pugui provar les causes d’exoneració de l’art. 140. Són causes objectives i bastant difícil que es donin en la realitat. És igual si el fabricant demostra que ha estat diligent o no negligent, tret que demostri alguna de les causes d’exoneració. Si la causa dels danys no està a l’art. 140 el fabricant respon.
La distribució de la càrrega de la prova. L’usuari ha de provar que ha rebut un dany derivat d’un producte. Si ell prova dany, producte i la relació de causalitat, aleshores l’empresari respon i és l’empresari qui ha de provar que la causa del dany és una de les causes de l’art. 140. si no pot provar-ho o no se sap la causa, respon.
Art. 140 Causes d’exoneració.
El fabricant no havia posat el producte en circulació, en el mercat.
Que ateses les circumstàncies del cas, no es podia pressumir que el defecte existis en el moment que es va posar el producte en circulació.
Que el producte no havia estat fabricat per la venta o distribució. Per exemple, un prototip que es fa servir per investigació.
Que el defecte es deu a que el producte va ser fabricat amb unes normes imperatives i que l’exigència de la llei és la causa del danys.
L’estat de la ciència, és a dir, que els coneixements tècnics i científics a l’hora de fabricar-lo no van permetre veure o saber que el producte era defectuós. Ara bé, aquesta causa d’exoneració no juga ni per medicaments ni per productes alimentaris.
En el procés d’indemnització trobem que la llei fixa una franquícia i un límit. Per sota de 390 euros no cal posar la demanda (franquícia) i el límit és de 63 milions d’euros. Això vol dir, que aquest límit és per tots els productes defectuosos, pel conjunt de gent que s’hagi vist perjudicada pel mateix producte i dany.
Legitimació activa per demandar: el perjudicat, la víctima. Si ha mort, els seus hereus. Ha de tenir la concepció d’usuari o consumidor, que la llei defineix com aquella persona física o jurídica que adquireix un bé o servei i no per destinar-lo a l’exercici de la seva activitat econòmica.
Legitimació passiva: es centra en el productor, la persona que fabrica el bé. La llei dedica un precepte a aquesta figura, l’article 138, on diu que és el fabricant o l’importador a la UE d’un producte acabat o de qualsevol part integrant d’un producte acabat; també es considera al proveïdor si no es pot identificar el fabricant. En un fallo dels pneumàtics, es pot reclamar al fabricant del cotxe i al dels pneumàtics. Quan hi hagi varis responsables, la responsabilitat serà solidària, no mancomunada; per afavorir al consumidor.
Termini per exercitar l’acció de responsabilitat3: Termini complex regulat en dos trams; 3 anys de prescripció per exercitar l’acció contra el responsable, començant a comptar des de que s’ha produït el dany i es coneix el
3 La prescripció es pot reprendre, la caducitat no; la prescripció s’ha d’al·legar i la caducitat és d’ofici
responsable. La responsabilitat s’extingeix als 10 anys de la posada en circulació del producte defectuós, essent un termini de caducitat.
TEMA 3: ESTABLIMENT MERCANTIL
Definició del concepte empresa, dues possibilitats:
Concepte econòmic que no té una fàcil precisió al dret, però s’acostuma a dir que és una unitat de producció. L’empresari és qui organitza tots els factors de producció
Concepte jurídic on hi ha un conflicte terminològic, ja que s’utilitza el terme empresa per tot. El definim com a subjecte de drets i obligacions i com a objecte de negocis jurídics (es pot vendre, comprar, llogar, hipotecar...), també com a activitat econòmica que ofereix béns i serveis en un mercat
Molts autors agafen el concepte econòmic i l’apliquen al dret. D’altres, han agafat una teoria organicista, consideren l’empresa un organisme viu integrat per l’activitat de l’empresari, els treballs dels auxiliars i els béns instrumentals necessaris per dur a terme l’activitat. D’altres, com a activitat econòmica que du a terme una persona que consisteix en produir béns o serveis i oferir-los al mercat. Finalment, alguns parlen d’empresa com a conjunt d’elements que fa servir un empresari per du a terme la seva activitat.
Aquestes teories ens porten a definir els 4 aspectes com a:
Empresari si ens referim a l’empresa com a subjecte
Empresa referida a l’activitat Conjunt de béns
Establiment mercantil o indústria que és el conjunt de béns
Local de negocis quan parlem de l’immoble
L’empresa està recollida com a llibertat a la CE, amb la llibertat d’empresa de l’article 38, que no és una llibertat absoluta. Cal comentar els 3 aspectes de la llibertat d’empresa: llibertat d’iniciativa (entrar en un mercat), llibertat d’organització (en diferents tipus de societat) i la llibertat de tancament (posar fi a l’activitat).
L’article 128 regula les empreses públiques; tot i que el 38 té preeminència, han de competir en igualtat dins el mercat.
Establiment mercantil
Entès com el conjunt de béns i serveis necessaris per dur a terme una activitat econòmica al mercat. Hi ha tota mena de béns i de drets de contingut patrimonial, així com les relacions jurídiques lligades entre sí. Cada establiment té uns drets i configuració diferents. Molts d’aquests béns tindran naturalesa jurídica diferent. Són una unitat tots els béns i drets de naturalesa diferent que calen per l’activitat, i s’engloben dins l’establiment.Com la legislació no ha tipificat aquests contractes, moltes vegades hem de tenir en compte cadascun d’aquells elements. Com a títol pot haver-n’hi només un, però calen diverses entregues. A més a més, cal tenir en compte els elements espirituals que varien la configuració de l’establiment, com el fons de comerç4, que tenen com a conseqüències que al transmetre’s el venedor ha d’assistir a l’adquirent per tal que aquest assoleixi les expectatives (donar llistat de clients) i prohibeix al venedor fer competència, s’explicita al contracte que cal fer-ho molt bé per evitar problemes de lliure competència o és implícita i de bona fe.
Cal tenir en compte els crèdits i deutes, que també es transmeten. Igual que et subrogues en els contractes laborals, també et subrogues en els crèdits i deutes (acord de voluntats i comunicació al deutor o creditor que en aquest cas cal l’acceptació).
Principi de mutabilitat: malgrat que l’establiment està format per un conjunt d’elements, es poden canviar, cap és essencial, sempre que es continuï amb la mateixa idea.
Tipus de compravenda:
4 Valor de l’empresa dins de l’establiment, que inclou la clientela, expectatives de guanys, honor, marca…
l’arrendament del local, de negocis, on només es lloga el local o immoble; i de l’aparceria industrial que és un arrendament d’establiment, on es paga un lloguer en forma de participació en beneficis.
La regulació ha estat polèmica per la Llei d’Arrendaments Urbans del 94, on no queda clar si s’inclou l’arrendament de la vivenda i del local conjuntament, o per separat. La jurisprudència ja ho ha diferenciat, l’article 3 només al local, no del tot l’establiment, per tant la Llei d’Arrendaments Urbans no s’aplica.
S’han d’aplicar les normes generals d’arrendaments, recollits als articles 1542 i ss del Codi Civil. No són adequades per l’arrendament d’indústria, però és una base dispositiva. Si s’inclou l’arrendament de l’immoble, a l’immoble sí que se li aplicaria la LAU.
Principals obligacions
Permet a l’arrendatari subarrentar o cedir la seva posició sense necessitat d’autorització i sí d’informació a l’arrendador, tret que en el contracte es pacti el contrari. En aquest cas, el preu puja.
El Codi reconeix acció directa a l’arrendador contra el subarrendatari exigint el lloguer que el subarrendatari havia de pagar al primer subarrendatari, tot i no haver-hi relació contractual entre ells.
L’arrendador ha d’entregar la cosa, mantenir la pacífica possessió i és qui es fa càrrec de les reparacions.
Obligacions de l’arrendatari ha de pagar el lloguer, cuidar l’immoble i destinar-lo a la seva finalitat, i tornar la cosa en el mateix estat. Es poden haver generat crèdits amb contingut real, i l’arrendador pot anar contra l’arrendatari perquè no li ha tornat la cosa com estava. L’article 1566 del Codi Civil regula la tàcita reconducció, si les parts no diuen res quan va a finalitzar el contracte, aquest termini es renova pel mateix temps.
Particularitats de la LAU en el local de negoci, prima l’autonomia de la voluntat. L’arrendatari té un dret d’adquisició preferent i de retracte. Es reconeix a l’arrendatari el dret a subarrendar o cedir el local, sense necessitat d’autorització però sí amb informació, podent-li augmentar el preu del lloguer. També es pot indemnitzar per clientela, que vol dir que al acabar-se el contracte si l’arrendatari vol prorrogar-lo i l’arrendador no, si l’arrendador treu profit de la clientela aconseguida per l’arrendatari, l’arrendatari té dret a una indemnització.
La Hipoteca d’establiment mercantil
Una hipoteca és un dret real de garantia sobre un immoble. S’ha de registrar al registre de la propietat. No es pot hipotecar un establiment mercantil, al ser un conjunt heterogeni de béns, entre els quals hi ha béns mobles. Per fer-ho, s’haurien d’aïllar els béns segons el seu tipus, al ser complicat, la Llei Hipotecària del 54, preveu una nova figura que és la hipoteca mobiliària.
D’aquesta manera s’hipoteca tot l’establiment mercantil com a una unitat, i estableix un sistema de publicitat que dóna confiança al creditor (podent oposar el seu dret de garantia davant a tercers). També es permet la penyora sense desplaçament, novetat per afavorir els empresaris perquè puguin mantenir la possessió. La llei determina els béns que se’ls pot aplicar hipoteca mobiliària (extensió de la hipoteca) i altres penyores sense desplaçament
Forma a la llei: escriptura pública i inscripció al registre de Propietat Mobiliària. Inscriure per publicitat i oposabilitat.
Extensió de la hipoteca
Inclou tots els béns immobles, així com totes les instal·lacions fixes o permanents.
Tret de pacte en contrari, inclouen els drets de propietat industrial i intel·lectual i les màquines.
Cal especificar si inclou les mercaderies i matèries primeres destinades a l’explotació pròpia de l’establiment.
A totes les indemnitzacions a les que tingui dret el deutor.
La llei obliga al deutor a conservar tots els béns i fer les conservacions necessàries. També prohibeix vendre els béns sense el consentiment del creditor, i atorga una prelació al creditor sobre tots els demés creditors, excepció del concurs de creditors que la llei concursal estipula.
TEMA 4: EL REGISTRE MERCANTIL
Oficina pública (integrada dins el Ministeri de Justícia) que dóna la publicitat oficial sobre les principals circumstàncies dels empresaris, i és d’accés públic. Dóna resposta a un dels conflictes del dret; la diferència entre la realitat material i la jurídica. Prima el registre Mercantil, és oficial i dóna seguretat jurídica i confiança.
S’hi inscriu la constitució d’empresari, l’atorgament de poders, el canvi d’administradors, quan hi ha una fusió o cessió, quan hi ha modificacions estructurals, temes de concursos de creditors...
Va començar a l’Edat Mitjana, sent una matrícula de comerciants 5. Al segle XIX, canvia el model i el registre serveix com a eficàcia contractual; calia inscriure perquè fos vàlid, en determinava la seva validesa i eficàcia. Amb el Codi de Comerç de 1885, es converteix en un instrument de publicitat i d’oponobilitat. El que està inscrit es presumeix conegut per tothom, i el que no està inscrit es presumeix que no existeix.
Es regula per duplicat, el Títol II del Codi de Comerç, articles 16 a 24; que estan desenvolupats pels decrets 1784/1996 de 19 de Juliol pel que s’aprova el reglament del Registre Mercantil. També cal tenir en compte el RD 1978/2008 pel que s’aprova la publicació electrònica del BORME.
S’articula en dues branques:
Territorials: Són a cada capital de província, en funció del tràfic jurídic se’n determina el nombre. Al front del qual hi ha un registrador, que és un entremig entre funcionari (està regit per un règim disciplinari) i professional liberal. Ha de qualificar els actes que se li presenten, és a dir, comprovar 3 coses:
Legalitat de la forma extrínseca dels documents
Capacitat i legitimació dels atorgants del document
Validesa del contingut (no pot investigar ni demanar informació o documentació complementària)
Central: es troba a Madrid i tramita i centralitza tota la informació. Publica el butlletí oficial del Registre Mercantil (BORME); i també gestiona la denominació de la societat i demés entitats jurídiques. Porta el registre de totes les societats que han traslladat el seu domicili a l’estranger, tot conservant la nacionalitat espanyola. Finalment, és l’òrgan de contacte amb la UE per tots els temes de les SA europees.
Principis registrals
Obligació de la inscripció, només per les persones jurídiques, l’emprenedor no està obligat. S’estableix una excepció, les empreses navilieres que siguin persona física sí que estan obligats.
Principi de titulació pública, només el documents públics 6 tenen accés als registres.
Principi de legalitat, tots els actes que s’inscriuen han de ser qualificats pel registrador, i controla els 3 requisits abans explicats (forma, capacitat i legitimació, i validesa del contingut)
Legitimació, el que conté es presumeix vàlid i exacte.
Fe Pública, la declaració de nul·litat o inexactitud no afecta als tercers de bona fe.
Oponobilitat, el que està inscrit es presumeix conegut per tothom, i el que no està inscrit es presumeix que no existeix. ÉS oposable des de que es publica al BORME. En cas de discordància entre el BORME i el contingut real, es permet triar.
De prioritat: el que està inscrit té prioritat davant el que no, tot i que el que no estigui inscrit sigui anterior en el temps.
Tracte Successiu: per inscriure un acte, s’ha de tenir com a causa un altre acte inscrit.
5 Calia estar-hi inscrit per poder ser considerat comerciant i podien exercir 6 Actes de fedataris públics (notaris i registradors), actes judicials i actes de l’administració
Calen el llibre diari on s’anoten totes les operacions realitzades; i el llibre d’inventaris i comptes anuals, que s’obra amb un balanç inicial, el balanç de comprovació trimestral, l’inventari de tancament d’exercici i els comptes anuals. Les societats han de portar un llibre d’actes.
Els llibres s’han de legalitzar al Registre Mercantil del domicili, on s’introdueix una senyal a cada full per evitar subtraccions. L’article 29 diu que s’han de portar amb claredat, cronologia, evitant espais en blanc, interpolacions, taxades i raspadures. Hi ha un deure de conservar tota la comptabilitat (durant 6 anys). La llei diu que la comptabilitat és secreta, però hi ha dues excepcions: tots els empresaris han de dipositar els comptes anuals al Registre Mercantil i el jutge pot ordenar que s’exhibeixi la comptabilitat en un procediment.
Material: essencialment són els comptes anuals, que estan formats per 5 elements:
Balanç de situació: serveix per veure la situació patrimonial d’una empresa.
Compte de Pèrdues i Guanys: on s’anoten tots els ingressos i les despeses. Permet saber els beneficis
Estat de Canvi de Patrimoni Net: serveix per veure les variacions del patrimoni en un exercici
Estat de Fluxos d’Efectiu: serveix per veure l’evolució de la tresoreria d’una empresa
Memòria: explica, complementa i amplia tots els documents bàsics.
La llei estipula els principis que regulen la comptabilitat, el més important dels quals és l’obligació a representar la imatge fidel de l’empresa. El Codi Civil permet incomplir parcialment la llei per mostrar la imatge fidel de l’empresa.
Per assegurar que els comptes donen aquesta imatge fidel, hi ha l’auditoria7. No tots els empresaris estan sotmesos a una auditoria de comptes, sobretot mitjanes i grans empreses. Els informes d’auditoria els fan els auditors, que són universitaris i han superat determinades proves que acreditin els seus coneixements i estar inscrit al registre oficial (Registre Oficial d’Auditors de Comptes, de l’Institut Nacional de Comptabilitat i Auditoria de Comptes).
Els dos principis bàsics de l’auditoria són:
La professionalitat: tenen uns coneixements i els apliquen a la revisió dels documents comptables d’una empresa.
Independència: no vinculats a l’empresa. Per garantir-ho, s’articulen una sèrie de mesures com la no tinença d’interessos (afectius, econòmics) amb l’empresa, i limitant l’estada a l’empresa (temps màxim i mínim). S’exigeixen diferents responsabilitats: civil (per part dels accionistes o creditors), administrativa (la CNMV o l’Institut Nacional de Comptabilitat i Auditoria de Comptes) i penal.
Els auditors han de revisar els comptes anuals presentats per l’empresa, i per fer l’informe poden demanar tota la informació necessària a l’empresa. Poden emetre quatre resultats: opinió favorable (tot correcte), opinió favorable amb salvats (hi ha algun matís), opinió desfavorable (no reflexa la imatge) o opinió denegada (no emet informe perquè no li han proposat la informació necessària). És important aquesta última, perquè d’aquesta manera s’exonera a l’auditor de responsabilitat quan l’empresari no col·labora. Els principis que regeixen l’informe de l’auditor: transparència (publicitar funcionament i estat), fiabilitat (segona opinió professional i independent de l’empresari) i fidelitat (els principis i interessos es posen per sobre de tot).
Els comptes anuals s’han de registrar al dipòsit del Registre Mercantil. D’aquesta manera se’ls dóna publicitat.
Sinó es dipositen els comptes anuals al Registre, hi ha dues conseqüències:
Tancament del registre: no es pot inscriure cap acte més d’aquella empresa. Es reobre al presentar-los.
Obertura d’expedients a l’Institut Nacional de Comptabilitat i Auditoria de Comptes que acabarà amb multa.
7 Tècnica de revisió i verificació dels documents comptables per determinar si reflecteixen la imatge fidel de l’empresa. Es regula a l’article 40 del Codi de Comerç i la Llei d’Auditoria de comptes (RD 1/2011 d’1 de Juliol).
TEMA 6: PROPIETAT INTEL·LECTUAL I INDUSTRIAL
Forma part del drets d’exclusiva8 sobre drets immaterials. La Propietat intel·lectual és un dret d’exclusiva sobre obres literàries, artístiques o científiques.
La distinció entre propietat industrial i intel·lectual és únicament espanyola, a la resta del món va tot junt. Això es deu a la tradició, ja que la propietat industrial era del Dret Mercantil mentre que la propietat intel·lectual era del Dret Civil.
Està regulada al RD 1/1996 d’1 d’abril pel que s’aprova el text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual. Aquesta norma comença dient què és la propietat intel·lectual i confereix al titular un dret d’exclusiva, conferint- li la facultat d’explotar aquell bé i prohibir a tercers que ho facin. El titular de l’obra té drets morals i drets patrimonials de l’obra, això no passa amb les patents i les marques. El requisit necessari és la originalitat, entesa en sentit objectiu, per tant és novetat amb alguna singularitat.
El fet que genera la protecció són: o la creació o el registre. El fet generador de la propietat intel·lectual realment és la creació, no la inscripció, però perquè es presumeix que qui ho registra n’és el creador. El registre es presumeix vàlid, cert i exacte; i en cas de conflicte serà el demandant qui haurà de trencar la presumpció que s’ha creat.
Pot ser:
Obra en col·laboració: Varies persones s’uneixen per crear una obra nova, de forma que l’obra és fruit de varies persones. El titular són totes elles
Obra col·lectiva: És aquella creada per varies persones indicació, iniciativa o sota la coordinació d’una altra. L’autoria és del coordinador, tret que s’acordi un altra cosa
Obra composta: És aquella que es crea a partir d’obres preexistents, essent l’autor la que la forma. El problema que no contempla la llei és si aquest autor pot utilitzar diverses obres preexistents, permetent-se només en cas que tingui autoritzacions.
Els drets morals corresponent a l’autor sempre, son irrenunciables, diu la llei, i intransmissibles. La llei fa referència als següents drets morals: dret a la divulgació, al reconeixement com a autor, dret a la integritat (a que no es modifiqui aquella obra), si l’autor vol pot retirar la seva obra de la societat dret a retirada, òbviament si això afecta a l’autor se l’ha d’indemnitzar, dret a excés a l’exemplar únic, això vol dir que si vaig fer vàries còpies i s’han cremat totes i només queda una que té un tercer li puc exigir que mel venguin. Son innegociables i els tenen tots els autors.
Els drets patrimonials son els drets d’explotació. La llei diu que corresponen a l’autor i son transmissibles, es poden transmetre durant tota la vida de l’autor i 60anys a partir de la seva mort. El primer és el dret de reproducció. Reproducció significa fixar la obra en un determinat suport. Distribució posar la obra al abast del públic. La comunicació publica, la llei la defineix com tot acte en que una pluralitat de persones tenen accés a la obra sense prèvia distribució d’exemplars. Dret de transformació. Compren la traducció, adaptació i qualsevol altre modificació de la seva forma de la que derivi una obra diferent. Estableix la llei alguns límits. També hi ha el dret de còpia privada que permet mantenir una copia privada a l’autor. Estableix la llei alguns límits. Cita i il·lustració per l’ensenyança però s’ha de citar la font. També és un límit la paròdia.
Per les obres cinematogràfiques o programes d’ordinador te unes lleis especials i també regula les entitats de gestió. Hi ha normes especials que fan referència a les meres fotografies. La jurisprudència separa les meres fotografies de les obres fotogràfiques. En funció de la qualitat artística de la foto hi ha més o menys protecció. Si es una foto es pot
8 Dret que només una persona pot explotar un bé
Duració d’aquests drets d’exclusiva. Han de tenir la mateixa duració? La marca ens interessa que el fabricant si vol la pugui mantenir tota la vida. Creacions industrials: la vacuna contra el sida. Ens interessa que una empresa la pugui tenir sempres? No. Li em de reconèixer un dret d’exclusiva perquè si no, no la investigarà, però passat un temps que sigui de domini públic.
Propietat industrial
Drets d’exclusiva sobre creacions intel·lectuals industrials aplicades al món empresarial. Els dos grans branques:
Creacions industrials (invents aplicats a l’àmbit empresarial). Sobretot són les patents.
Els signes distintius (signes que utilitzen els empresaris per identificar-se a ells i els seus productes i diferenciar-se dels seus competidors. Per exemple, el nom comercial, la marca o els noms de domini.
L’objecte a les dues branques és diferent, a les creacions industrials són els invents i als signes distintius són signes identificatius.
El fonament dels drets d’exclusiva és la protecció de les invencions i desenvolupament tecnològic. També perquè és fonamental per l’economia de mercat, ja que es diferencien productes i fabricants.
Duració dels drets d’exclusiva; La duració que tenen els signes distintius són de per vida ja que serveix per identificar els seus productes. I pel que fa a les creacions industrials si que es reconeixarà un dret d’exclusiva però és limitat en el temps, i acabat aquest temps passarà a domini públic. Tot i que la duració limitada en el temps caldrà veure quina és depenent del producte.
Tractats que regulen la propietat industrial:
Conveni de la Unió de París per la Protecció de la Propietat Industrial (1883). S’abreuja amb el terme CUP. Primer conveni que es va fer i va tenir molt èxit: regulava propietat industrial + propietat intel·lectual. La major part dels països del món han signat aquest conveni CUP. Estableix dos principis fonamentals:
Principi de prioritat. El primer que inscriu és el que guanya. Per obtenir un dret d’exclusiva en matèria de propietat industrial cal registrar-ho en cas de disputa, el primer que registra es el que guanya. A Espanya hi ha 3 registres:
Oficina espanyola de patentes i marques. (Espanya), el més rellevant
Oficina d’harmonització del mercat interior (Europa)
Organització mundial de la propietat intel·lectual (a nivell internacional)
Principi de tracte nacional: que estableix que tots els Estats membres de la CUP han d’aplicar el mateix règim als nacionals de tots els Estats signants. Espanya ha de dispensar el mateix tracte als seus nacionals que als nacionals d’un altre Estat membre
Conveni d’Estocolm: pel qual es crea una organització mundial de la propietat intel·lectual, l’OMPI. Serveix per estendre la propietat intel·lectual arreu del món. Promou la propietat intel·lectual i que tots els països reconegui la propietat intel·lectual.
Conveni: Acord de l’OMC pels aspectes dels Drets de la Propietat Intel·lectual relacionats amb el comerç. Amb la finalitat d’aplicar el desenvolupament tecnològic a la propietat intel·lectual a tots els països.
Competència de la propietat intel·lectual i industrial és de l’Estat, arrel de l’article 149.1 de la Constitució. Les CCAA poden assumir competències per executar la legislació que dicti l’Estat en la matèria.
PATENTS
La norma bàsica és la Llei 11/1986 de 29 de Març de Patents. Està desenvolupada pel RD 2245/1986 i un reglament 1257/2012, que crea la patent unitària (una única patent a tot Europa), que no s’aplica a Espanya perquè s’hi va negar per qüestions d’idioma. També hi ha convenis internacionals, el més important el CUP (Conveni Unió de París).
La definició de patent es troba a l’article 4 de la Llei i diu que són patentables les activitats noves que impliquin activitat inventiva i que siguin susceptibles d’aplicació industrial. Per tant, requisits: Nou i amb aplicació industrial. Un invent és un conjunt de regles o materials que solucionen un problema.
L’invent per ser nou, tenir activitat inventiva, no ha de trobar-se dins l’estat de la tècnica, un expert no el podia conèixer amb antel·lació. I amb aplicació industrial, la llei ho interpreta de forma àmplia, quan l’objecte pot ser utilitzat o fabricat en qualsevol tipus d’indústria, fins i tot la industria.
L’article 4.4 diu què no són invents; els descobriments, les teories científiques i els mètodes matemàtics. Tampoc els programes informàtics, tot i que als altres llocs sí. Sí que es poden patentar objectes que els incloguin. No ho són tampoc, els mètodes de presentació.
L’article 5 diu que són invents no patentables; incloent invencions l’explotació dels quals sigui contrària a l’ordre públic o les bones costums, els procediments de clonació d’éssers humans, les varietats vegetals i les races animals. Tampoc es pot patentar el cos humà, ni els seus descobriments.
La Llei presumeix que qui sol·licita el registre és l’inventor. Quan hi ha vàries persones per separat, el primer que registre és el que es considera. Només s’obté el dret d’exclusiva quan es registra a l’Oficina Espanyola de Patents i Marques.
La legitimació activa per registrar a Espanya ens la dóna l’article 2, Nacionalitat o Residència a Espanya, els beneficiaris del Conveni de la Unió de París, en virtut del principi de reciprocitat.
Les patents laborals, quan un treballador fa un invent per un empresari, es poden donar 3 casos:
El treballador contractat per inventar: l’empresari pot registrar l’invent.
El treballador no ha estat contractat per investigar, però ha fet l’invent gràcies als coneixements, instal·lacions o instruments de l’empresa: el titular és el treballador, però l’empresari si vol pot registrar l’invent (pagant una compensació justa al treballador).
Tots els altres casos ho registrarà el treballador.
Les regles s’apliquen durant tota la vida laboral i un any després. A més a més, el treballador té l’obligació d’informar dels seus avanços a l’empresari. El mateix règim s’aplica als treballadors públics i les universitats.
La propietat industrial i la propietat intel·lectual són drets d’exclusiva sobre béns immaterials, com les
marques, patents i drets d’autor. Un dret d’exclusiva és aquell dret que té una persona per explotar un bé
material dret que xoca amb la competència. Els drets d’exclusiva és distingeixen a Espanya entre la
propietat industrial i la propietat intel·lectual
TEMA 7: PATENTS
Les patents són invencions noves que impliquin activitat inventiva i que siguin susceptibles d’aplicació
industrial. Aquesta definició està a l’article 4.1 de la Llei de patents, i diu què és patentable. S’acostuma de
dir que hi ha tres elements bàsics:
Invent: conjunt de regles o materials que solucionen un problema.
