¡Descarga PROCESSOS I CONTEXTOS EDUCATIUS y más Apuntes en PDF de Procesos de Aprendizaje solo en Docsity!
ELS QUATRE PILARS DE L'EDUCACIÓ
El proper segle hi haurà mitjans sense precedent per a la circulació i l'emmagatzematge de les informacions i per a la comunicació. Aquest fet sotmetrà l'educació a una doble injunció que pot semblar, a primera vista, contradictòria. En efecte, l'educació ha de transmetre de forma massiva i eficient una quantitat creixent de coneixements i habilitats evolutives, adaptades a la civilització cognitiva, perquè són els fonaments de les capacitats de demà. Simultàniament, ha de trobar i senyalar referències que ens permetin no deixar-nos submergir pels fluxes d'informacions més o menys efímeres que envaeixen els espais públics i privats i mantenir el rumb dels projectes de desenvolupament tant individuals com col·lectius. D'alguna manera l'educació ha de proporcionar els mapes d'un món complex i contínuament agitat, així com la brúixola que permeti navegar-hi. En aquesta visió prospectiva, una resposta totalment quantitativa a la demanda insaciable d'educació, és a dir un bagatge escolar més i més feixuc, no és ni possible ni adequat. En efecte, ja no és suficient l’acumulació d'un estoc de coneixements a l'inici de la vida, d'on es pot anar pouant fins a l'infinit. Ara cal sobretot ser capaç de copsar i explotar al llarg de la vida totes les ocasions d'actualitzar, d'aprofundir i d'enriquir aquest coneixement inicial, i d’adaptar-se a un món canviant. Per tal de complir totes les seves missions, l'educació s'ha d'organitzar al voltant de quatre aprenentatges, que seran els pilars del coneixement al llarg de la vida de cada individu: aprendre a conèixer, és a dir adquirir les eines de la comprensió; aprendre a fer, per poder actuar sobre l'entorn; aprendre a viure junts, per participar i cooperar amb els altres en totes les activitats humanes; i finalment, aprendre a ser, progressió essencial que participa deis tres aprenentatges anteriors. És clar que aquestes vies del saber es confonen en una ja que entre elles hi ha molts punts de contacte, d’intersecció i d'intercanvi. Però, per regla general, l'ensenyament formal s'orienta principalment, o exclusivament, cap a aprendre a conèixer, i en menor grau a aprendre a fer. Els altres dos aprenentatges depenen mes aviat de circumstàncies aleatòries, i sovint se les considera com una prolongació natural dels dos primers. Però la Comissió creu que, en un ensenyament estructurat, cada un dels quatre "pilars del coneixement" mereix la mateixa consideració perquè l'educació aparegui per al subjecte, en tant que persona i membre de la societat, com una experiència global i continuada al llarg de la vida. Ja des del començament de les seves activitats, els membres de la Comissió van entendre que per fer front ais desafiaments del proper segle seria imprescindible assignar nous objectius a l'educació, i per tant modificar la idea que tenim de la seva utilitat. Una nova concepció ampliada de l'educació hauria de permetre que qualsevol individu pogués descobrir, despertar i enfortir el seu potencial creador, que tothom pogués revelar el tresor que hi ha amagat dins de cadascú de nosaltres. Això suposa transcendir la visió purament instrumental de l'educació, considerada com la via necessària per a tenir alguns resultats (habilitat, adquisició de capacitats diverses, finalitats econòmiques), i per considerar-ne la funció en la seva globalitat: la realització de la persona que, tota sencera, aprèn a ser.
Aprendre a conèixer
Aquest tipus d'aprenentatge, mes orientat cap al domini deis instruments del coneixement que no cap a l'adquisició de sabers classificats, es pot considerar com un mitjà i alhora una finalitat de la
vida humana. Com a mitjà, es tracta que cada individu aprengui a comprendre el món que l'envolta, com a mínim en la mesura en què li calgui per viure amb dignitat, per desenvolupar les seves capacitats professionals, per comunicar. Com a finalitat, el seu fonament és el plaer de comprendre, de conèixer, de descobrir. Tot i que l'estudi sense utilitat immediata tendeix a rarificar-se, pel lloc que arriba a ocupar l'aprenentatge deis coneixements útils en la vida actual, la tendència a l'allargament de l'escolaritat i del temps lliure hauria d'incitar mes i mes adults a poder apreciar els plaers del coneixement i de la recerca individual. L'ampliació dels sabers, que permet una millor comprensió de l'entorn, sota diferents aspectes, afavoreix el desvetllament de la curiositat intel·lectual, estimula el sentit crític i permet desxifrar la realitat en adquirir una capacitat de judici autònom. Des d'aquest punt de vista, repetim-ho, és essencial que cada criatura, sigui on sigui, pugui accedir per la via més adequada a l'enfocament científic i esdevenir, per sempre més, un "amic de la ciència". En l'ensenyament secundari i superior, la formació inicial ha de de donar a tots els alumnes i estudiants les eines, els conceptes i els models de referencia que resulten del progrés de les ciències i dels paradigmes de l'època. Tanmateix, com que el coneixement és múltiple i infinitament evolutiu, és cada vegada més inútil intentar conèixer-ho tot i, mes enllà de l'ensenyament bàsic l'omnidisciplinarietat és una enganyifa. Però l'especialització, fins i tot en el cas dels futurs investigadors, no ha d'excloure una cultura general. "Ara, un esperit realment format requereix una cultura general extensa i la possibilitat de treballar en profunditat un petit nombre de matèries. En tot el ventall de l'ensenyament s'ha d'afavorir la simultaneïtat de les dues tendències". La cultura general, obertura a altres llenguatges i altres coneixements, permet, en primer lloc, comunicar. Tancats en la seva pròpia ciència, els especialistes poden perdre l'interès pel que fan els altres. Siguin quines siguin les circumstancies, els costarà cooperar. Per altra banda, la formació cultural, fonament de les societats en el temps i en l'espai, comporta l'obertura a altres camps del coneixement, i així poden produir-se sinèrgies fecundes entre les disciplines. Sobretot en la recerca, alguns avenços del coneixement es produeixen en la cruïlla deis camps disciplinars. Aprendre per a conèixer suposa primer aprendre a aprendre, per l'exercici de l'atenció, de la memòria i del pensament. Des de petit, sobretot en les societats dominades per la imatge televisiva, l'infant ha d'aprendre a concentrar la seva atenció en les coses i en les persones. En efecte, la successió molt ràpida d'informacions mediatitzades, el "zapping" tan freqüent, perjudica el procés de descobriment que implica la durada i l'aprofundiment de l'adquisició. Aquest aprenentatge de l'atenció pot prendre formes diverses i treure partit de motes ocasions en la vida (jocs, practiques en les empreses, viatges, treballs pràctics de ciències...). L'exercici de la memòria, per altra banda, és un antídot necessari contra la submersió per les informacions instantànies que difonen els mitjans de comunicació. Seria perillós imaginar que la memòria ha esdevingut inútil degut a la formidable capacitat d'emmagatzematge i de difusió d'informacions de què disposem ara. Certament, cal ser selectiu en la tria de les dades que s'han d'aprendre "de cor", però la facultat pròpiament humana de memorització associativa, que no es pot reduir a un automatisme, s'ha de cultivar amb cura. Tots els especialistes coincideixen que la memòria s'ha d'entrenar des de la infància i que no s'haurien de suprimir de la pràctica escolar alguns exercicis tradicionals considerats com avorrits. Finalment, l'exercici de pensar, al qual l’infant és iniciat primer pels seus pares i després pels mestres, ha d'incloure anades i tornades entre el concret i l'abstracte. Per això convé combinar, tant en l'ensenyament com en la recerca, el mètode deductiu i el mètode inductiu, sovint qualificats d’antagonistes. Segons les disciplines ensenyades, un mètode pot ser mes pertinent
professional, el comportament social, l'aptitud a treballar en equip, la facultat d'iniciativa i el gust pel risc. Si afegim a aquestes noves exigències la demanda d'un compromís personal del treballador considerat com un actor del canvi, queda clar que les qualitats molt subjectives, innates o adquirides, sovint anomenades pels empresaris "saber-ser", es barregen amb els sabers i les habilitats per a constituir la competència requerida, la qual il·lustra clarament el lligam que l'educació ha de mantenir, tal com va subratllar la Comissió, entre les diverses facetes de l'aprenentatge. Entre aquestes qualitats, la capacitat de comunicar, de treballar amb els altres, de dirigir i de resoldre conflictes, esdevé cada vegada més important. Aquesta tendència resulta accentuada pel desenvolupament de les activitats de serveis. La "desmaterialització" del treball i les activitats de serveis en el sector assalariat Les conseqüències de la "desmaterialització" de les economies avançades en l'aprenentatge són particularment impressionants si observem l'evolució quantitativa i qualitativa dels serveis. Aquesta categoria tan diversificada es defineix més fàcilment pel que no és: els serveis no són activitats ni industries ni agrícoles i, malgrat la seva diversitat, tenen en comú el fet de no produir cap bé material. Molts serveis es defineixen sobretot en funció de la relació interpersonal que provoquen. Se'n troben exemples tant en el sector mercantil, que prolifera nodrint-se de la creixent complexitat de les economies (peritatges de tota mena, serveis de control o d'assessorament tecnològics, serveis financers, comptables o de gestió), com en el sector no mercantil mes tradicional (serveis socials, d'ensenyament, de salut, etc.). En ambdós casos, l'activitat d'informació i de comunicació és primordial; es posa l'accent en la recollida i el tractament personalitzat d'informacions especifiques per a un projecte concret. En aquest tipus de serveis, la qualitat de la relació entre el prestatari i l'usuari també depèn molt d'aquest darrer. Llavors s'entén que el treball ja no es pot preparar de la mateixa manera que si es tractés de llaurar la terra o fabricar xapes de ferro. La relació amb la matèria i amb la tècnica s'ha de completar amb la aptitud per les relacions interpersonals. El desenvolupament dels serveis implica doncs treballar unes qualitats humanes que les formacions tradicionals no inculquen necessàriament, i que corresponen a la capacitat d'establir relacions estables i eficients entre els individus. Finalment, podem imaginar que en les organitzacions ultra-tècniques del futur, els dèficits relacionals podran crear greus disfuncionaments, que demanaran qualificacions noves de base més comportamental que intel·lectual. Això pot ser una oportunitat per la gent poc o gens diplomada. La intuïció, l'olfacte, el criteri, la capacitat de cohesionar un equip no son forçosament qualitats exclusives dels alts diplomats. Com i on ensenyar aquestes qualitats més o menys innates? No es poden deduir de manera simple els continguts de formació de les capacitats o aptituds necessàries. Aquest problema també es planteja a propòsit de la formació professional en els països en vies de desenvolupament. El treball en l'economia informal En les economies en vies de desenvolupament on l'activitat assalariada no és la dominant, la naturalesa del treball és molt diferent. En molts països de l'Africa Subsahariana i en alguns països d’Amèrica Llatina i d'Àsia, només una petita part de la població té una feina assalariada, mentre que la gran majoria pertany a l'economia tradicional de subsistència. No hi ha cap referencial de treball pròpiament dit; les habilitats son sovint de tipus tradicional. A més, la funció
de l'aprenentatge no es limita únicament al treball, però ha de respondre a l'objectiu més ampli d'una participació formal o informal en el desenvolupament. Sovint, es tracta tant de qualificació social com de qualificació professional. En altres països en vies de desenvolupament existeix, a banda de l'agricultura, un sector formal reduït, d'economia alhora moderna i informal, a vegades bastant dinàmic, basat en l'artesania, el comerç i les finances, que denota l'existència d'un potencial empresarial ben adaptat a les condicions locals. En ambdós casos, les nombroses consultes realitzades en els països en vies de desenvolupament revelen que veuen el seu futur estretament lligat a l'adquisició de la cultura científica que els donarà l’accés a la tecnologia moderna, però sense negligir les capacitats especifiques d'innovació i de creació que es poden trobar en el context local. Això ens porta a una qüestió comuna ens els països industrialitzats i en vies de desenvolupament: com aprendre a actuar de forma eficient en una situació incerta, com participar en la creació del futur?
Aprendre a viure junts, aprendre a viure amb els altres
Aquest aprenentatge representa sens dubte un dels principals reptes de l'educació en l'actualitat. El món d'ara és massa sovint un món de violència que contradiu l'esperança que alguns havien posat en el progrés de la humanitat. La historia humana sempre fou conflictiva, però hi ha elements nous que accentuen el risc, sobretot l'extraordinari potencial d'autodestrucció creat per la humanitat durant el segle XX. L'opinió pública, a través dels mitjans de comunicació, esdevé un observador impotent, fins i tot ostatge, dels qui creen o mantenen els conflictes. Fins ara, l'educació no ha pogut fer gran cosa per modificar aquesta situació de fet. És possible concebre una educació que permeti evitar els conflicte o resoldre'ls de manera pacífica tot desenvolupant el coneixement dels altres, de les seves cultures i espiritualitats? La idea d'ensenyar la no- violència a l'escola és molt lloable, encara que sigui només un instrument suplementari per a lluitar contra els prejudicis que porten als conflictes. La tasca és molt àrdua perquè, molt naturalment, els éssers humans tendeixen a sobrevalorar les seves qualitats i les del seu grup de pertinença, i a nodrir prejudicis desfavorables envers els altres. A més, el clima general de competència que actualment caracteritza l'activitat econòmica a l'interior de les nacions, i sobretot en l'àmbit internacional, tendeix a donar la prioritat a l'esperit de competició i a l'èxit individual. De fet, aquesta competició acaba amb l’actual guerra econòmica desapiadada i la tensió entre rics i pobres que fractura les nacions i el món, i exacerba les rivalitats històriques. És lamentable que l'educació contribueixi a vegades a mantenir aquest clima, a causa d'una mala interpretació de la idea d'emulació. Què es pot fer per millorar-ho? L'experiència demostra que no és suficient, per a disminuir el risc, d'organitzar la relació i la comunicació entre els membres de grups diferents (a les escoles on conviuen diverses ètnies o religions, per exemple). Si aquests grups diferenciats estan en competició, o si el seu estatut és desigual en l'espai que comparteixen, el contacte pot enverinar les tensions latents i degenerar en conflictes. En canvi, si aquest contacte es fa en un marc igualitari, i hi ha objectius i projectes comuns, els prejudicis i la hostilitat latents poden esborrar- se i deixar el lloc a una cooperació més serena, fins i tot a la amistat.
Aprendre a ser
Des de la primera reunió, la Comissió va reafirmar amb força un principi fonamental: l'educació ha de contribuir al desenvolupament total de cada individu, és a dir, esperit i cos, intel·ligència, sensibilitat, sentit estètic, responsabilitat personal, espiritualitat. Tot ésser humà ha d'estar en condicions, gràcies sobretot a l'educació que rep durant la infància, de fer-se un pensament autònom i crític i de forjar el seu criteri propi, per tal de determinar ell mateix el que considera que ha de fer en les diverses circumstàncies de la vida. El preàmbul de l'Informe Apprendre à être (1972) expressava el temor d'una deshumanització del món com a conseqüència de l'evolució tècnica. Des de llavors qualsevol evolució de les societats, i sobretot el formidable desenvolupament del poder mediàtic, ha accentuat aquesta por i legitimat la comminació que en resulta. És possible que el segle XXI amplifiqui aquests fenòmens. Llavors el problema ja no serà tant de preparar els infants per a una societat determinada sinó de donar-los de forma constant les forces i les referències intel·lectuals que els permetin comprendre el món que els envolta i comportar-se corn a actors responsables i justos. Mes que mai, l’educació sembla que té el paper essencial de conferir a tots els humans la llibertat de pensament, de criteri, de sentiment i d'imaginació que necessiten per a desenvolupar els seus talents i controlar tant corn puguin el seu destí. Aquest imperatiu no és simplement de naturalesa individualista: l'experiència recent demostra que el que podria semblar simplement un mitjà de defensa de l'individu envers un sistema alienant o percebut corn hostil també pot ser la millor oportunitat de progrés de les societats. La diversitat de les personalitats, l'autonomia i l'esperit d'iniciativa, fins i tot el gust per la provocació, són garanties de creativitat i d'innovació. Hi ha uns mètodes inèdits, sorgits de les experiències concretes, que han demostrat la seva eficàcia per reduir la violència o lluitar contra diferents flagells que afecten la societat. En un món extraordinàriament canviant, que té en la innovació social i econòmica un dels motors principals, s'hauria de donar importància a la imaginació i a la creativitat. Com que són les manifestacions més clares de la llibertat humana, poden veure's amenaçades per una certa estandardització de les conductes individuals. El segle XXI necessita aquesta diversitat de talents i de personalitats, com també necessita individus excepcionals, essencials en qualsevol civilització. Per tant, convé donar als infants i als joves totes les ocasions possibles de descoberta i experimentació (estètica, artística, esportiva, científica, cultural i social) que completaran la presentació atractiva del que han sabut crear en aquests camps les generacions anteriors o els seus contemporanis. A l’escola, l'art i la poesia haurien de recuperar un lloc més important que el que se'ls atorga en molts països a causa d'un sistema educatiu més utilitarista que cultural. El desig d'estimular la imaginació i la creativitat també hauria de revalorar la cultura oral i els coneixements extrets de l'experiència de l'infant o de l'adult. Així, la Comissió s'adhereix plenament al principi de l'informe Apprendre à être: "L’objectiu del desenvolupament és la realització completa de l’ésser humà en tota la seva riquesa i en la complexitat de les seves expressions i compromisos, com a individu, membre d'una família i d'una col·lectivitat, ciutadà i productor, inventor de tècniques i productor de somnis. Aquest desenvolupament de l’ésser humà, que s’extén des del naixement fins al final de la vida, és un procés dialèctic que comença pel coneixement de si mateix i després s'obre a la relació amb l'altre. En aquest sentit, l'educació és en primer lloc un viatge interior, en el qual les etapes corresponen a les de la maduració continuada de la personalitat. L'educació com a mitjà per
assolir una experiència professional reeixida és un procés alhora molt individualitzat i una construcció social interactiva. És obvi que els quatre pilars de l'educació que acabem de descriure no s'han d'ancorar definitivament en una fase de la vida o en un sol lloc. Com veurem en el proper capítol, els moments i els camps de l'educació s'han de repensar, completar i interpretar de manera que cada individu, al llarg de la vida, pugui treure el millor profit d'un entorn educatiu cada cop mes ampli. Pistes i recomanacions
- L’educació al llarg de la vida es basa en quatre pilars: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure, aprendre a ser.
- Aprendre a conèixer, tot combinant una cultura general prou àmplia amb la possibilitat de treballar a fons un petit nombre de matèries. Aixà també vol dir aprendre a aprendre, per aprofitar les oportunitats que ofereix l’educació al llarg de la vida.
- Aprendre per tal d'adquirir una qualificació professional, perd sobretot una competència que permeti fer front a nombroses situacions i a treballar en equip. I aprendre també a fer, en el marc de les diverses experiències socials o de treball que s'ofereixen als joves i als adolescents, ja sigui de forma espontània d'acord amb el context local o nacional, ja sigui formalment gràcies al desenvolupament de l'ensenyament per alternança. • Aprendre a viure junts desenvolupant la comprensió de l'altre i la percepció de les interdependències (realitzar projectes comuns i preparar-se a controlar conflictes) tot respectant els valors del pluralisme, de la comprensió mútua i de la pau.
- Aprendre a ser per tal de desenvolupar la personalitat i poder actuar amb una capacitat reforçada d'autonomia, de criteri i de responsabilitat personal. Per això no s'ha de negligir cap de les potencialitats de l'individu: memòria, raonament, sentit estètic, capacitats físiques, aptituds per comunicar...
- Mentre que els sistemes formals tendeixen a privilegiar l’accés al coneixement, en detriment de les altres formes d'aprenentatge, és important concebre l'educació com un tot. En el futur, aquesta visió haurà d'inspirar i orientar les reformes educatives tant en l’elaboració dels programes com en la definició de noves polítiques pedagògiques.
