¡Descarga Recensión libro Beccaria y más Apuntes en PDF de Teoría del Derecho solo en Docsity!
RESUM DEL LLIBRE
Dei delitti e delle pene , escrit per Cesare Beccaria, tracta sobre diferents temes envers el Dret Penal que estaven en el punt de mira en l’època de la Il·lustració.
El llibre comença amb una introducció on ja s’exposen les idees que més tard, en el desenvolupament de l’obra, s’explicaran i es contradirà amb les mesures que fins aleshores s’aplicaven com ara la crueltat de les penes i la irregularitat dels procediments criminals.
Els temes dels que Cesare Beccaria parla son els següents: origen de les penes, el dret a castigar, les conseqüències, l’ interpretació i l’obscuritat de les lleis, la proporció entre els delictes i les penes, els errors en la graduació de les penes, la divisió dels delictes, l’ honor, els duels, la tranquil·litat pública, la finalitat de les penes, els testimonis, els indicis i les formes de judicis, les acusacions secretes, el turment, l’esperit de fisc, els juraments, la promptitud de la pena, les violències, les penes dels nobles, els furts, l’ infàmia, els ociosos, els desterraments i les confiscacions, l’esperit de família, la dolçor de les penes, la pena de mort, la presó, els processos i les prescripcions, els delictes de prova difícil, el suïcidi, els contrabans, els deutors, els asils, la talla, els atemptats, els còmplices i l’impunitat, les interrogacions suggestives i les deposicions, el gènere particular dels delictes, les falses idees d’utilitat, com evitar els delictes, les ciències, els magistrats, les recompenses, l’educació i el perdó.
L’origen de les penes, que ocupa el primer capítol de l’obra, ens diu que homes, per evitar caure en guerres una vegada i una altra, van decidir crear les lleis, que havien de ser complides per tothom, amb la finalitat d’aconseguir una millor convivència encara que s’hagués de sacrificar una mica de llibertat, però per tal de garantir la bona convivència entre tots els ciutadans s’havien d’establir unes penes.
Del següent capítol, el que fa referència al dret a castigar, Beccaria, remarca que la pena només es pot aplicar sempre i quan sigui d’absoluta necessitat, contra aquells subjectes que atemptin contra la seguretat pública, que van haver de sacrificar una mica de la seva llibertat, i aquestes petites parts formen el dret a castigar.
Seguidament, hi trobem les conseqüències, i en aquest tercer capítol n’hi ha tres:
i. Les penes només poden ser establides en les lleis i aquesta potestat li correspon al legislador. ii. El sobirà pot dictar lleis generals obligatòries per tots, però si algú les incompleix el sobirà no els pot jutjar, sinó que ha de ser un magistrat. iii. Si existís alguna prova atroç de les penes, seria contraria a la justícia.
En el quart, Interpretación de las leyes , s’hi presenta la quarta; els jutges criminals no poden interpretar les lleis penals ja que no son legisladors, de fet, Beccaria, considera que no poden interpretar la llei de forma perfecte, però han de ser imparcials, donat el cas que els jutges nomes es dediquen a examinar si tal persona ha actuat en contra de la llei, en canvi, el sobirà és el depositari de les voluntats actuals de tots.
Acte seguit, es parla de l’obscuritat de les penes, on s’expressa clarament l’idea de que les lleis han d’estar escrites d’una manera clara i entenedora per tal de que tothom les entengui i d’aquesta manera prevenir els delictes.
El següent tema del que se’n parla és el referent a la proporció entre els delictes i les penes; hauria d’existir una proporció perquè no tots els delictes danyen de la mateixa manera a la societat, hauria d’haver una escala on el primer lloc seria ocupat pels que destrueixen immediatament la societat.
En el capítol desé es parla dels duels. Comença explicant l’origen dels mateixos; en l’anarquia de les lleis. Antiguament, no es coneixien els duels, pot ser que fós perquè no es reunien amb armes o perquè era una acte tan ordinari en els gladiadors que els homes lliures no volien ser nombrats com a tals.
Al final del capítol, Beccaria, remarca que la millor manera per prevenir el delicte és castigant a l’agressor, que en aquest cas és el que ha donat peu al duel.
El capítol que ve a continuació és fa referència a la tranquil·litat pública, on ens diu que en els delictes del tercer tipus s’hi troben aquells que atempten contra la tranquil·litat pública, i les penes corresponents a aquests delictes no tindrien que ser ni la pena de mort ni les tortures.
Després, tracta el tema sobre la finalitat de les penes, ens diu que no es pot torturar al delinqüent, ja que el fereix físicament i mentalment, i l’objectiu es que no torni a cometre actes delictius, i després s’haurà d’escollir una pena proporcional al delicte causat.
Al tretzè tema es referent als testimonis, diu que es una part molt important de la legislació, ho podrà ser tot home racional i amb vincles sentimentals amb l’acusat. També, parla de que n’hi ha d’haver més d’un, per tal d’arribar a la veritat ja que tothom té dret a declarar-se culpable.
El capítol XIV, els dels indicis i formes de judicis, on explica que les probes es troben en la comprovació del delicte i aquest fet ajuda a descobrir la probabilitat de si l’acte delictiu s’ha comés. Beccaria estableix dos tipus de probes:
i. Les probes perfectes, es tracta d’aquelles que amb tan sols una mostra ja serveix per veure si el subjecte és culpable.
Aquestes probes poden venir de la mà de testimonis, d’un perit o per part d’una confessió. ii. Les probes imperfectes, fan referència a aquelles que no mostren del tot que l’acusat és culpable. Per tal de penar-lo és necessària la suma de totes les probes imperfectes per aconseguir-ne una de perfecte.
Les acusacions secretes ocupen el capítol que ve a continuació, les denomina com evidents però consagrats desordres, però a vegades son necessàries per les llacunes que deixa la constitució.
Després, es parla del turment, on el tema principal és la tortura. És aquí on denuncia que un individu només pot ser culpable quan es mostri que ho és, i per arribar a aquest punt s’ha d’haver demostrat mitjançant les probes, però no totes les probes són vàlides; les que han estat sota tortura queden excloses
El capítol XVI parla sobre l’esperit de fisc, capítol on es comença parlant de que en èpoques anteriors totes les penes eren pecuniàries, ja que es tractava més d’un assumpte privat que públic. El jutge era una figura que procurava que no es produïssin fiscos, no buscava la veritat del delicte.
Seguidament, es parla dels juraments. Beccaria defensa que és una contradicció ja que se li demana a l’acusat que digui la veritat, i quan la diu es declarat culpable, però el seu interès és no dir-la per tal de que sigui declarat culpable.
La promptitud de la pena és el tema que ocupa el capítol XIX, Aquí ens parla que contra més propera sigui la pena al delicte comés, més justa serà. Al·lega que la pena de presó només s’hauria d’aplicar mentre l’acusat espera ser jutjat i ha de durar poc temps i no ser dura amb l’objectiu d’evitar la fuga o per evitar la destrucció de proves. També
omís a les lleis, ha de ser exclòs de la societat. Les lleis han de decidir quin oci és delicte, però l’oci polític que sí que seria delicte ja que no contribueix ni amb el treball ni amb la riquesa cap a la societat.
El següent capítol està centrat en els desterraments i les confiscacions. Els desterrats seran exclosos de la societat perquè han atemptat contra la seguretat pública, i podran perdre els seus béns, o si més no, part d’ells segons el grau del delicte.
L’esperit de la família s’exposa en el capítol vint-i-sis i parla de que si una associació està formada per famílies, els homes seran els pares de la família i els esclaus seran les dones i els fills i qui no compleixi això serà penat.
El capítol que ve a continuació tracta sobre la dolçor de les penes i l’autor de l’obra defensa l’idea que la finalitat de les penes no és torturar a l’individu que ha comés el delicte, ja que és una pena ineficaç y poc duradora, sinó que l’objectiu és impedir que cometi nous delictes i prevenir que algun altre ciutadà ho faci.
La pena de mort és el següent tema i aquí s’explica que la pena de mort no és un dret i ho compara amb una guerra perquè es busca la destrucció.
La mort de qualsevol persona només pot ser per dos motius:
i. Quan l’individu, encara que estigui privat de llibertat, tingui relacions o el suficient poder per tal d’atemptar contra la nació ii. Quan la mort de l’individu fos l’única manera de detenir a la resta d’individus que cometin delictes.
En el capítol vint-i-nou es parla de la presó. Beccaria defensa que la pena de presó ha de ser abans de que declari el delicte, però només la llei dictamina els casos que un home es mereix tal condemna.
També, ens parla de les proves que porten a un culpable a ser empresonat entre elles hi trobem la fuga i la confessió extrajudicial.
El trentè capítol fa referència als processos i a les prescripcions i aquí és on diu que un cop es conegui el delicte i les proves es convenient deixar-li un temps al condemnat per justificar-se, però no gaire temps, i son les lleis les encarregades d’establir-ho. Ens diu que cada tipus de delicte ha d’estar tractat d’una manera diferent. Els delictes atroços s’ha de disminuir el temps de la investigació i augmentar el de la prescripció, en canvi, en els delictes menors, el temps d’investigació ha d’ augmentar-se i el de la prescripció disminuir-se
Els delictes de prova difícil és el tema principal del XXXI capítol, i al·lega que els delictes més atroços sembla que tinguessin més interès, per part de les lleis i els jutges, en provar el delicte. Existeixen delictes que es produeixen més freqüentment i son de prova difícil, com per exemple; l’adulteri.
El següent tema de l’obra és el suïcidi, acte que no es condemnat amb una pena perquè l’individu ja es mort i no pot recaure sobre persones innocents. Considera que la pena per suïcidi és inútil i injusta.
El contraban, capítol trenta-tres, segons l’idea de Beccaria, és un delicte que va en contra del sobirà i a tota la nació. Es tracta d’un delicte que neix de la mateixa llei donat el cas que en veure’s els impostos augmentats, la temptació de realitzar contraban és més alta, tot i que no existeix justificació alguna.
En el capítol següent es parla de les interrogacions suggestives i les deposicions. S’entén com a interrogacions suggestives un procés on els doctors pregunten a l’acusat i aquest ha de pronunciar-se amb una resposta immediata i les formalitats i les cerimònies son d’extrema necessitat per l’administració de la justícia.
El gènere particular dels delictes pertany al capítol trenta-nou de l’obra estudiada. L’autor ens explica que antiguament, el gènere del delicte més freqüent era aquell que tenia a veure amb la sang, és a dir, del pecat, però ell parla d’aquells delictes que provenen de la naturalesa humana i del pacte social.
El tema que seguidament se’n parla és de les falses idees d’utilitat fornades pels legisladors a causa dels errors i les injustícies.
El capítol quaranta-u fa referència a com evitar els delictes. Beccaria declara que la finalitat de la legislació no és castigar, sinó evitar els delictes, i s’ha de fer que els homes els hi temin a la llei però no d’una forma dolenta.
Desprès ens parla de les ciències on al·lega que les ciències no sempre danyen la humanitat i si en ocasions ho han estat es tractava d’un mal inevitable.
El tema que ocupa el capítol quaranta- tres és el referent als magistrats. Aquí exposa un altre mètode per evitar els delictes; fer que el consell s’interessi més en observar les lleis que en la corrupció, per tal d’evitar l’ usurpació de les lleis s’han d’incorporar més magistrats al consell per que entre tots es vigilin.
Les recompensen pertanyen el capítol XLIV i Beccaria diu d’elles que una altra manera d’evitar els delictes és recompensant la virtut.
El penúltim tema que tracta el llibre és el referent a l’educació. Per l’autor, l’educació és la manera més segura, a la vegada la més difícil, d’evitar els delictes.
Finalment, l’últim tema és el perdó. Sobre el perdó afirma que la suavitat de les penes fa rebaixa el perdó i la clemència. Aquesta clemència no hauria d’existir si hi hagués una perfecta legislació, una perfecta legislació que es basa en la suavitat de les penes i un sistema per jutjar corrent.
OPINIÓ PERSONAL
El que he pensat just en acabar l’obra és el patiment de la societat de l’època de l’I lustració. L’atrocitat de les penes i el dany corporal, que conduïa al dany mental, provocaren que fos una època obscura envers el dret penal i al govern, ja que se li escapaven bastant coses de les mans, una d’elles; la absència de compassió cap als seus ciutadans.
Aquesta obra va marcar un abans i un després en l’historia perquè actualment la tortura està prohibida ja que ningú té la potestat per acabar amb la vida d’un individu i ara per ara, si es cometen aquests actes se’ls sanciona, fet molt positiu per anar progressant i per arribar a una societat millor.
El llibre és un llibre interessant, sap captar el lector i immergir-lo en les idees de l’autor, i a la vegada ajuda a reflexionar sobre com canvia el temps i sobretot en pensar en tots aquells que van morir de les maneres que Beccaria descriu per tal de que això canviés i avui dia es pugui parlar de sancions en cas de que es produís.
