Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Organització del Centre Escolar, Profesor: , Carrera: Educació Primària, Universidad: UVic
Tipo: Resúmenes
1 / 36
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
Imatge extreta de https://psidesarrollo3equipo16.wikispaces.com/
Educació i cultura: Socialització i agents implicats
Núria Vallès, Santiago Eizaguierre, Xavier Martínez, Marina Elias, Fernando López, Josefina Recasens
GIDASRES, Grup d’Innovació Docent
Educació i cultura: Socialització i agents implicats
Autors:
Núria Vallès, Santiago Eizaguierre, Xavier Martínez, Elias Marina, Fernando López, Josefina Recasens
Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials
Facultat de Formació del Professorat
Universitat de Barcelona
Juliol 2014
Paraules clau:
Socialització, cultura, normes, família, grup d’iguals, mitjans de comunicació.
Resum:
Aquest document presenta una aproximació a la cultura i procés de socialització, tot fent un repàs als agents, àmbits de socialització i les seves funcions. Es tracten aspectes com les normes, els rols i el control social com a elements claus en l'educació i la construcció de la identitat. D’aquesta manera s'explica el procés de socialització primària dins la família, les seves etapes i les diferents visions que tenen alguns autors S. Freud i G. H. Mead. S’expliquen els canvis sociodemogràcfics, econòmics i estructurals han causat canvis en les famílies, tant funcionals com estructurals, posant en entredit la seva pròpia definició. S’aborden les desigualtats familiars i el com i perquè la família d’on un provingui incideix el rendiment escolar dels infants i joves. També es tracta el paper d’altres agents de socialització com són el grup d’iguals, els mitjans de comunicació i l'escola.
social. Plató considerava que la natura havia fet l’ésser humà com el més dèbil dels animals i per això necessita necessàriament dels altres per subsistir. Aristòtil, en la mateixa línia, va ser el primer en parlar de l’home com a zoon politikon , és a dir, com un “animal polític”. Per Aristòtil la societat és una exigència de la naturalesa humana.
Des dels seus inicis la nostra tradició filosòfica ha distingit entre cultura i natura, alhora que la relació entre ambdós conceptes ha propiciat nombrosos debats en diverses disciplines i des de diferents perspectives. L’expressió “ nature or nurture ”^2 encunyada per Francis Galton durant l’era victoriana representa l’antic (i encara vigent) debat respecte si les característiques físiques, les malalties, els transtorns del comportament, el rendiment escolar, etc. tenen un menor o major component d’orígen innat (genètics, de naixament) o social-ambiental (segons el tipus d’educació, la classe social, la criança familiar, etc.). Curiosament, enlloc d’inclinar la balança cap a una o altra banda, sembla ser que alguns dels últims avenços científics realitzats des de la biologia genètica, concretament l’epigenèntica, s’estan introduint nocions sobre com les nostres experiències poden marcar el nostre material genètic heredable d’una manera fins ara desconeguda, qüestionant la clàssica distinció entre natura i cultura.
Així, què és la cultura?
«La cultura, en sentido etnográfico amplio, es aquel todo complejo que incluye el conocimiento, las creencias, el arte, la moral, el derecho, las costumbres y cualesquiera otros hábitos y capacidades por el hombre en cuanto miembro de la sociedad». (Edward Tylor, 1891)
Els components que formen part de la cultura es poden subdividir en tres grans àmbits: món de les coses (integrat pels productes i els estris que s'usen en una determinada societat), món dels significats (conjunt de llenguatges i signes que s'utilitzen) i món de les normes (està constituït pels usos, les costums i les normes jurídiques que són acordades en una col·lectivitat).
Segons Berger i Luckmann (1972: 164-174), tal com expressen en el seu llibre “La construcció social de la realitat” , la relació individu societat es basa en un triple procés:
les dones estaven molt més condicionades que els homes per la seva biologia femenina i els seus “fluïds”, la qual cosa les convertia en éssers inferiors als homes, menys racionals que ells i, per tant, menys humanes. (^2) La traducció literal en català seria:“innat o adquirit”
La socialització, segons la defineixen Berger i Luckmann, és el procés ontogenètic (desenvolupament d'un individu d'una espècie) pel qual l'individu interioritza la societat, el món social entorn seu. Alhora que també es produeix un procés de filogènesi (desenvolupament corresponent d'una espècie). En aquest sentit, el procés de socialització comporta la interiorització de la cultura del grup social on viuen les persones, alhora que la societat i la cultura mateixa es van transformant.
Per a un infant la socialització és doncs el procés a través del qual aprèn com funciona el món i alhora construeix la seva pròpia identitat. Consisteix en reforços i influències incomptables que van configurant la personalitat dels individus a partir de la seva base biològica i genètica. Així, la socialització és el llarg i complicat procés, que dura tota la vida i mai es completa, d’aprendre a viure en societat. El procés dels humans d’esdevenir éssers socials pressuposa una sèrie de característiques humanes que la fan possible: plasticitat de la ment; capacitat d’aprenentatge social (imitació, comunicació i reforç); habilitat de comprendre la ment dels altres i el desig ineludible de pertànyer a un grup, aquest és el premi més gran que s’obté mitjançant el procés de socialització.
2.Fases i agències de socialització
En el procés de desenvolupament humà es donen dos fases en la socialització: la socialització primària i la secundària^3.
La socialització primària es desenvolupa bàsicament a la família, aquesta institució marcarà fortament l'estructura de la personalitat, la ideologia i les formes de relació social dels individus segons Berger i Luckmann (1972: 164-174) té les següents característiques:
-Els infants accepten els rols i actituds dels altres significants (els interioritzen). Amb la interiorització és capaç d'identificar-se a si mateix. El jo és una entitat reflectida perquè reflecteix les actituds que primerament es veuen en els altres. No és un procés mecànic sinó dialèctic entre l'auto-identificació i la identificació que fan els altres.
En els primers anys de la socialització primària l’infant aprèn el seu propi rol i d’altres rols socials a través del joc i la relació amb els altres significatius. Així a partir del joc simbòlic^5 , que té un paper clau en el seu desenvolupament i, que els infants experimenten entre els 2 i els 6 anys aprenen a
(^3) Altres autors també inclouen la socialització terciària o resocialització, que consisteix en transformacions en les experiències que són subjetivament percebudes com a ruptures totals. Institucions totals, en paraules de Goffman (1972), aquestes serien les presons, els manicomis, o els exèrcits, les sectes, totes elles són institucions que resocialitzen. Altres exemples d’agències de resocialització són aquells centres que amb alta disciplina reeduquen als nois i les noies enganxats a internet. (^4) Persones de l’entorn que són significatives pels infants (pares, avis, tutors, germans…). (^5) Definició: aprenentatge que l’infant fa en el moment d’imitar els rols dels adults mentre juga.
socialització secundària on es produeix aquest procés són: l'escola, el grup d'iguals, la feina, els mitjans de comunicació, les associacions, els grups religiosos, etc.
Freqüentment al llarg de la vida es produeixen contradiccions en els processos de socialització, és a dir que allò que s’apren a la família pot entrar en contradicció amb el què es diu a l’escola o al grup d’iguals. En societats complexes com la nostra aquestes situacions cada vegada són més freqüents, en diferents àmbits es poden transmetre idees, codis i conductes diferents que poden conviure i s’interelacionen, situacions que enriqueixen la vida dels infants i alhora poden crear dificultats tant en el procés de socialització, com en els mateixos infants que intenten captar com funciona el món i reben versions diverses (Coloma, 1993).
En les societats tradicionals, la tradició constitueix una mena de consens normatiu. En la socialització dels nostres avis, en general no hi havia gaire debat sobre com havia de ser la “bona educació”. En generacions passades el monopoli tradicional de l’església catòlica legitimava bona part de les normes que eren majoritàriament compartides per tots. En aquest sentit podem parlar de certa uniformitat de les normes, que són també inculcades i controlades per tots antigament era més freqüent que no pas ara que un avi en un parc renyés un nen que no s’estés comportant bé, per exemple. En canvi, avui dia és més difícil que això passi (Meil, 2006, 2011).
A lguns matisos... Heu pogut llegir un resum sobre la visió més acceptada del què és la socialització (en base a les idees de G.H. Mead, traslladades a la sociologia per A. Giddens (1991) i Berger i Luckmman, sense extendre més el text cal dir que altres autors i corrents han desenvolupat el concepte de socialització des d’un punt de vista diferent.
Seguint Cardús (2000) com que ja no vivim en una societat tradicional, es produeix un trencament de les formes unitàries de socialització. Procés que pot ser explicat per la major circulació freqüent i intensa de la població; per contactes amb d’altres cultures i models de vida (mitjans de comunicació de masses, viatges i migracions) i pel procés laïcització de la societat.
La conseqüència de la diversificació dels agents i dels missatges socialitzadors és que les normes tenen versions diferents, arribem així a la diversitat de la norma. És a dir, que la socialització se’ns complica encara més ja que no només hi ha divergències en el qui i com s’educa a un infant sinó també en el què ha d’aprendre. Així, davant de la multiplicitat de versions de la norma, sorgeix el dubte de quina és la bona, i en moltes ocasions és discutible qui té la raó. Pediatres, mestres, amics, familiars... diferents agents de socialització expressaran davant del mateix cas opinions sovint contradictòries. Des de l’alletament infantil fins a l’edat que un nen ha de tenir un móvil poden ser fonts de debat i també de conflicte entre tots els agents socialitzadors. I més encara quan l’infant capta aquesta diversitat i és capaç de donar la seva pròpia opinió o de confrontar les diverses visions sobre una norma. El risc rau en caure en el relativisme i pensar que qualsevol opinió és justificable i argumentable. Aquesta podría ser una de les explicacions clau per entendre perquè avui dia sembla tan complicat educar a un infant, o del perquè de la pèrdua d’autoritat de pares i mestres.
D’aquí podria sorgir una de les raons possibles que permeten explicar perquè tenim tots la sensació que educar als infants avui dia es tan complicat. Altres autors desenvolupen idees que es poden complementar a aquesta. Per exemple, Collet (2011) comenta que algunes famílies tendeixen a desenvolupar la socialització terciària (trencament de les normes establertes i desenvolupament del propi jo sense coaccions socials) i s’obliden de la primària, en aquest sentit és com si es centressin en l’autonomia dels infants tot oblidant els fonaments inicials.
Canvis en el procés de socialització
Societats tradicionals
Societats modernes
Exemple:
Què es transmet als infants
Uniformitat normes
Diversitat de la norma
Tan sols fa un parell de generacions estava clar que les infants de 6 anys no podien menjar amb les mans, avui dia n’hi ha alguns que defensen el mateix, altres que pensen que pot ser una manera d’experimentar, que ell mateix ja trobarà el moment per canviar a menjar amb coberts... Com es transmet als infants
Unidireccionalit at de les normes
Trencament formes unitàries de socialització
Tan sols fa un parell de generacions estava clar que eren els adults (sobretot pares i mestres) que ensenyaven, avui dia la incidència de mitjans de comunicació i grup d’iguals sovint té més pes que els propis pares.
coercitiva), i per l’ autoritat moral (el seu funcionament i els patrons de comportament que se’n deriven es convierteixen en fets carregats d’autoritat i valor moral: «han de ser així»).
La construcció social de les institucions prova de solucionar els problemes que poden comportar els nostres instints i mira d’organitzar la societat tot canalitzant les accions humanes. Cal dir que sovint és diferent la forma que pren una institució en una societat o en una altra, i a més evoluciona al llarg del temps. Per exemple el matrimoni, és una institució que organitza socialment les necessitats naturals de mantenir relacions sexuals i l’impuls de reproducció (tot evitant el problema de l’incest). Aquesta oragnització cristal·litza en un costum, on a més s’hi construeixen creences i tabús. I finalment s’hi codifiquen lleis al voltant arribant així al desenvolupament total de la institució. Finalment l’individu pensa que són inevitables, els únics possibles, impensables alternatives per ell mateix. Així, el matrimoni poligàmic genera rebuig en societats que no el practiquen.
Com a conclusió podem dir que el procés de institucionalització és el procés històric acumulatiu de creació de restriccions normatives, morals, socials i legals, que obliguen a actuar d’una determinada manera i alhora faciliten la vida col.lectiva als membres d’una societat ja que resolen situacions conflictives. Aquestes normes poden ser explícites , és a dir, que estan regulades (normalment per escrit) i el seu incompliment suposa un procés d’enfrontament o sanció sovint formal. Les normes implícites , en canvi, formen part de la cultura d’una comunitat. El seu compliment acostuma a produir-se d’una manera inconscient i en ocasions, fins i tot, imposada.
Les institucions tenen una estructura i, així, posicions. Cada posició porta associada un rol, que implica una determinada manera de comportar-se, pensar i sentir adient per a aquell rol. Per tant el concepte de rol explica clarament el procés d’interiorització de les normes, el procés de socialització.
Es defineix el rol com la resposta tipificada a una situació igualment tipificada (Goffman, 1974), seria, doncs la resposta tipificada a unes expectatives dels altres. Expectatives que són diferents segons el rol, la posició o status, que un individu exerceix en una institució. Paral.lament a l’evolució de les institucions, el rols també són dinàmics i es construeixen i es modifiquen històricament, els rols de gènere són un cas clar.
La paraula rol ve del teatre i de la metàfora clàssica, seria similar al sentit de màscara que en grec clàssic vol dir teatre. Un rol és un paper que s’interpreta. Un menú de comportaments en resposta a una determinada posició en una situació social. El rol regula (encara que no determina, som “actors” vius!) el comportament, però també les emocions. Encara que la llarga, normalment, la representació d’aquest rol no ens genera incomoditat, ja que ens acabem convertint en allò que representem. Fer de mestre que el primer dia pot crear certa incomoditat perquè un no s’ho acaba de creure del tot, pel reconeixement que alumnes i comunitat ofereixen, finalment un desenvolupa el paper sense sensació d’impostació, amb naturalitat, i s’acaba sentint mestre, passant de fer de mestre a ser mestre i sentint que ho és.
4.1.Què és la família avui?
La socialització primària es desenvolupa bàsicament a la família, aquesta institució marcarà fortament l'estructura de la personalitat, la ideologia i les formes de relació social dels individus.
És molt difícil la definició ja que la família com qualsevol altra institució humana, ha sigut construïda socialment i està subjecta a canvi. Com que la nostra situació actual és dinàmica i canviant és molt difícil la definició. Alguns (Alberdi, 1999) defineixen la família com “dos o més persones unides per l’afecte, el matrimoni o la filiació, que viuen juntes, posen en comú els recursos econòmics i consumeixen conjuntament una sèrie de béns en la seva vida quotidiana”. Però, aquesta definició no exclou que un infant pugui considerar la seva família el pare i la mare, malgrat que visquin separats, com tampoc inclou les famílies reconstituïdes. Així, a mesura que la diversitat familiar augmenta se’ns plantegen almenys dues evidències. Per una banda, que «fer família» avui és una acció molt més reflexiva que en el passat, quan els camins que calia seguir estaven molt més definits. Per altra banda, que ens cal una visió més pragmàtica i oberta quan pensem sobre què és família. De fet, la praxi i la reflexió sobre els vincles i compromisos afectius i familiars que anem establint ens porten a considerar cada vegada més com a família aquelles persones que l’infant, o l’adult, anomena i considera com a tals (Brullet, 2012).
El sistema familiar occidental basat en relacions de tipus patriarcal mostra una crisi en profunditat. Aquest sistema ha estat construït sobre tres idees normatives bàsiques que procedeixen de la nostra tradició judeocristiana. La primera norma és que la família comença amb una aliança matrimonial i és després que vénen els fills; la segona és que la màxima autoritat dins la família és la del marit i pare; i la tercera és que homes i dones han de tenir papers diferents dins el grup domèstic per la divisió sexual del treball (Brullet i Torrabadella, 2004).
La crisi del sistema occidental de família no implica que hagin desaparegut els estereotips sobre ‘la bona família’, sinó que contràriament estem constatant respostes molt reactives i negatives davant dels canvis.
Fins fa ben poc en el món occidental les relacions d’aliança, de filiació i d’afinitat estaven ben definides des d’un codi de família obertament patriarcal. Per exemple, un infant fora del matrimoni era un infant il·legítim a qui la mare no podia transmetre el seu nom de família; les mares solteres eren fortament estigmatitzades; les dones i els infants no eren subjectes de drets propis. Tenir un pare significava tenir un lloc a la societat. Però el dret de família a Espanya i Catalunya va començar a canviar de manera substantiva a partir de la Constitució de 1978 i la subsegüent modificació del Codi civil per la llei 11/1981 (de modificació del codi civil en matèria de filiació, patria potestat i règim econòmic del matrimoni). Amb la democràcia, es va incorporar la defensa de la igualtat entre home i dona i la idea d’igualtat de drets entre tots els fills, amb independència de les situacions civils o les relacions personals entre els seus progenitors. En canvi, avui una mare sola pot tenir un fill (reproducció assistida), posar-li un nom i incloure’l a la genealogia. A més, a Espanya des de fa pocs anys s’han legalitzat les parelles homoparentals i poden tenir fills.^7
(^7) Famílies amb una parella d’adults del mateix sexe també anomenades famílies homo-parentals. Aquestes
Tot i que el discurs de la igualtat augmenta, segons l’estudi de la Fundació Bofill sobre el Panel de Desigualtats socials de Catalunya (PaD 2001-2011), el temps de treball remunerat és bàsicament masculí: el 71% d’homes treballa a jornada completa mentre que només ho fan un 46% de dones. Encara avui el treball domèstic i familiar és escencialment femení: el 19% de les dones renuncia al treball remunerat per tenir cura de la família. Les llars on hi ha un repartiment de rols igualitari, el 10% de les llars catalanes, hi ha una dona amb estudis universitaris.
4.2.Canvis relacionats amb la família
Les famílies evolucionen al llarg del temps i cada membre té una posició pròpia dins la família, de manera que els fills grans viuen una configuració diferent que els petits, o les nenes dels nens.
En les famílies actuals hi han una sèrie de canvis estructurals, funcionals i sociodemogràfics (Brullet, 2012). A nivell dels funcionals si abans la majoria de responsabilitats eren exclusives de la família, ara hi ha una pèrdua de competències en l’educació dels infants i intervenen altres agents enculturadors. Les funcions bàsiques que queden a les famílies són el consum i la criança.
La principal funció de la família és la socialització dels infants i joves però en la nostra societat, a més, té altres funcions com la regulació a l’accés sexual, la cooperació econòmica, l’afectivitat, l’organització de la residència i el control social, entre d’altres. Tanmateix, l’estructura de la família és diferent en cada societat i és canviant al llarg del temps. De fet, la família és una comunitat social en constant moviment d’adaptació als nous temps i a les noves circumstàncies que marquen els canvis econòmics, polítics, legislatius, etc. L’actual allargament de l’esperança de vida comporta, ara més que mai, que un mateix individu transcorri per diferents models familiars durant el seu cicle vital.
El mal sentiment de les famílies per no passar prou hores unida, per separar-se, per a no poder donar als fills tot el què volen pot ser un discurs d’enyorança a la família patriarcal, la família que es mantenia unida a qualsevol preu. La família tradicional projectava la felicitat en un model de vida en comú, de vegades oblidant la pròpia individualitat. De la parella per a sempre s’ha passat a un seguit de monogàmies successives.
Famílies Monoparentals Cal assenyalar que aquestes famílies tenen més risc de viure situacions de pobresa i exclusió social. Les anàlisis de les dades europees suggereixen que el benestar dels infants i adults que viuen en llars monoparentals depèn en gran manera de com els governs de cada país enfoquen aquesta problemàtica i de com i fins a quin punt es pretenen salvar les bretxes entre les estructures socials emergents i les disposicions en vigor dels Estats de benestar. El desajust entre els canvis en el camp de l’organització familiar i una reforma molt limitada dels sistemes de benestar com a resposta a aquest desafiament és una de les principals raons de l’increment i de la persistència de la pobresa infantil. L’escàs nivell de prestacions i serveis destinats a les famílies perjudica més les famílies vulnerables –com és el cas de les monoparentals– que altres unitats familiars i constitueix un dels factors que es troben associats als elevats nivells de pobresa infantil. Aquesta estratègia de lluita contra la pobresa als països mediterranis té uns resultats limitats i insatisfactoris, ja que els països on hi ha uns percentatges més grans d’estructures familiars complexes són aquells en què es donen nivells superiors de pobresa. Una de les raons que vinculen famílies monoparentals amb risc d’exlusió social i probresa és que el fet de ser un sol membre augmenta la probabilitat que hi hagi menys oportunitats pels fills, tant pel fet de dependre d’un sol sou com perquè el capital social i cultural familiar només depèn d’un dels membres.
Qualsevol interacció amb les famílies ha de concebre que la concepció de família i parella és totalment canviant. Per exemple, per un infant el seu pare biològic no és en ocasions el que ell concep com a pare, pot ser la parella actual de la mare o la exparella. Això no vol dir que els llaços familiars hagin perdut força sinó que simplement són diferents.
També en poques dècades hi han hagut canvis sociodemogràfics. Alguns lligats als nous espais de relació que porta el desenvolupament de la urbanització, amb conseqüències destacables en la disminució dels espais de relació informals (el joc al carrer es substitueix per extraescolars o pantalles –televisió, videojocs i internet-). Paral·lelament s’ha donat una transformació del rol de la dona i cada vegada més la seva autonomia augmenta. També el fet de l’emancipació tardana dels joves per les dificultats en accedir al mercat de treball i la vivenda, ha provocat que la mitjana de sortida gairebé arribi a prop dels trenta anys d’edat. La interrelació d’aquests canvis socials ha portat a un allargament de l’edat de la primera maternitat (edat mitjana 32 anys) i un clar descens de la natalitat, que ha fet que de les antigues famílies extenses, en la qual convivien més de dues generacions amb un elevat nombre de membres s’hagi passat a les famílies nuclears amb molt pocs individus (taxa de fecunditat femenina a Catalunya al voltant de 1.4 fills per dona).
Les estructures familiars, cada vegada més, estan evolucionant a una diversitat de tipologies. Si fins fa poc la familia nuclear constituïda per una mare i un pare amb fills era molt dominant, ara les altres famílies ocupen un lloc significatiu. Les principals famílies que s’afegeixen a la família nuclear típica són: les famílies reconstituïdes, aquelles formades per grups familiars d’anteriors unions; les famílies monoparentals; les famílies formades arran de la cohabitació (parelles de fet); famílies amb una parella d’adults del mateix sexe també anomenades famílies homo-parentals.
Però no totes les llars són famíliars ja que hi poden haver llars unipersonals, amb persones sense relació de parentesc (pis d’estudiants, per exemple), llar amb persones amb relació (parella sense fills o amb fills que s’hagin emancipat) etc.
Taula 1. Resum definició i efectes dels estils de socialització familiar Permissiu : (+ suport af. i - control)
Proteccionista: (+ suport af. i - control)
Contractual: (+ suport af. i - control)
Autoritari : (-baix suport af. i + control)
Anòmic (- suport af. i - control)
Distància pares/fills reduïda. Freqüent comunicació amb l’infant. Foment del diàleg íntim i de la seva expressivitat. Ús freqüent de reforços positius. Paper clau de l’autoregulació i motivació del nen.
Elevada distància entre pares i fills. Poca comunicació pares/fills. Poc diàleg i poca importància atribuïda a l’expressivitat de l’infant.
Poc control de les normes establertes. S’avantposa la pau familiar al conflicte de compliment de la norma.
Control fort dels altres agents de socialització. Malgrat que es raona l’establiment de normes, es concedeix molta importància a la conformitat del nen a aquestes normes i se’n controla el seu compliment. L’exercici dels rols en aquestes famílies és molt posicional.
Es controla l’acompliment de les normes establertes, però, si es considera que cal, es renegocien aquestes normes amb l’infant. Els rols dels progenitors es troben relativament desdibuixats.
Imposició de normes. Importància atribuïda a l’obediència i la disciplina. Alt control del compliment de les normes establertes. Rols posicionals.
Poca implicació amb el fill.
Acaten les normes.
Riscos: Petits ‘tirans moderns’. Nens centrats en les seves pròpies necessitats, escaqueig de normes, poca
Riscos: No surten de l’ou. Els costa entendre les normes en altres contextos.
Riscos:Tot es pot pactar?
Riscos: Submissió o rebel·lia, ressentiment.
Riscos: Desorientació i problemes psicològics (baixa autoconfiança, poques habilitats
responsabilitat, autocontrol i disciplina.
socials i capacitat de resolució de conflictes, etc.).
Suport afectiu: distància pares/fills, quantitat i qualitat de la comunicació, foment de l’expressivitat de l’infant (desigs, necessitats, pròpia personalitat), i l’ús de més o menys reforços positius. Control: control de les normes establertes i també com s’estableixen i renegocien.
4.3. Desigualtats socials en les famílies
En dècades passades, quan es preguntava de què depenia l’èxit escolar als mestres i la població en general, pensaven majoritàriament, que tot era una qüestió d’intel·ligència. A l’actualitat quan es pregunta la mateixa qüestió, en la seva major part es pensa que és una qüestió on influeix molt la família i l’entorn. El rendiment escolar és un tema complex on influeixen moltes variables i simplificar afirmant que és un problema de “família” desdibuixa i impedeix conèixer les raons de fons de les diferències en l’adaptació de l’alumnat a l’escola.
L’argument que s’utilitza des de la sociologia de l’educació és que determinades característiques de l’escola, de la família i del propi l’infant poden augmentar o rebaixar les probabilitats d’èxit escolar. Evidentment, algunes d’aquestes característiques estan relacionades amb la classe social a la qual pertany la família.
Recollim les aportacions d’alguns autors sobre la influència de la família en relació al rendiment escolar. Segons J. Taberner (2003) les principals característiques de les famílies que incideixen en el rendiment i en la continuació d’estudis són: la classe social, el grup professional i el capital cultural. Aquests factors estan determinats pels recursos econòmics, els recursos culturals, l’orientació en el sistema educatiu i el nivell d’aspiracions.
Els estils de socialització influeixen també en el rendiment escolar, els factors més significatius serien: la valoració positiva de la relació acadèmia-cultura; la capacitat d’esforç; la disciplina i la motivació interioritzada. E. Martín Criado i altres (2000) van realitzar un estudi sobre la educació a les classes més desfavorides, i van identificar una sèrie de factors que, relacionats amb estils de socialització familiar, afectaven el rendiment escolar dels fills. Al quadre de la dreta en trobem un resum:
En referència a les famílies, segons Bernstein (1988, 1989) els grups socials marcarien la tendència de les tipologies familiars. El sociòleg britànic distingeix entre les famílies posicionals i les personalitzades, les primeres tindrien més incidència dins de les classes baixes i es distingirien per un control explícit i un marcat signe de les formes jeràrquiques. Les famílies personalitzades respondrien en major mesura als sectors de la classe mitjana, les formes de control en aquestes famílies seria més implícit, les normes més flexibles i la jerarquia escassament marcada. La posició pare, mare, fill, filla no seria el principal referent de les relacions de poder en la família, per contra seria la "persona" el punt d'inici de la interacció social familiar.
La relació entre les pedagogia visible/invisible del sistema educatiu i les famílies posicionals i les centrades en l’individu seria la següent: si una família segueix una socialització centrada en l’individu porta el seu fill en una centre on predomina la pedagogia invisible, cada vegada més freqüent, el seu assoliment familiar tindrà altes probabilitats d’èxit, això és el què passa en la majoria de famílies de classes mitjanes (major capital cultural) que es troben en avantatge davant de famílies, més probablement de classes treballadores (menor capital cultural) que acostumen a desenvolupar relacions més posicionals amb el seus fills. La invisibilitat de les normes en el sistema educatiu, fa que els fills que estan acostumats a casa a normes clares i explícites es perdin i tinguin més dificultat per entendre el sistema educatiu.
Per tant, unint les dues teories dins el marc de la reproducció, la de Bourdieu i la de Bernstein, es pot resumir que les classes treballadores degut a un habitus de classe llunyà a la cultura escolar, les dificultats per adquirir el codi elaborat i la llunyania entre la pedagogia invisible desenvolupada cada vegada més a les escoles respecte a les famílies posicionals típiques d'aquest col.lectiu, tenen clares dificultats per tenir èxit en el sistema escolar.
Una altra perspectiva teòrica que busca explicacions a aquesta desigultat entre alumnat provinent de diferents famílies, aquesta des d’un punt de vista més microsociològic, proper a l’individu, prové de la Teoria de l'elecció Racional aplicada a l'àmbit sociològic bàsicament per Boudon (1983; 2003). Aquesta perspectiva posa a la llum la diferència entre els efectes primaris i els efectes secundaris. Els primaris expliquen la influència de la família (a través de la socialització, aspiracions...) en el rendiment acadèmic i els efectes secundaris expliquen les diferents eleccions que prenen els joves en cada una de les cruïlles educatives que es troben en l'itinerari escolar. Així els joves provinents de classes traballadores tenen una aversió al risc més elevada que els condciona a prendre decicions menys arriscades i que pot explicar l'abandonament prematur més freqüent en aquest col.lectiu.
En resum, en relació a les desigualtats la família, des d’un punt de vista macrosociològic es veu com una institució reproductora de les desigualtats, des d’un punt de vista més micro pot ser vista com un espai social on cada membre que en forma part lluita o negocia per conservar o transformar les relacions de força — física, emocional, econòmica o simbòlica— que operen en el seu si. Són relacions que determinen l’accés que cada membre pot tenir als molts o pocs recursos de què es disposa dins del grup. El gènere i l’edat són els principals eixos de desigualtat dins les famílies, desigualtat que es pot donar amb independència de la forma que aquestes famílies adoptin.
5.5. Polítiques d’atenció a la infància i a les famílies
El foment d’incentius laborals per a la reincorporació al món laboral de dones que han estat mares i la creació de serveis per a l’atenció de la petita infància, forma part del Pla d’acció contra l’exclusió social, en compliment dels acords de l’Agenda Social Europea aprovada pel Consell d’Europa, reunit a Niça, el desembre de 2000. A Catalunya existeix la Llei 18/2003, de suport a les famílies (DOGC núm. 3926 - 16.07.2003) que indica una sèrie de comportaments dins l'Administració Pública de la Generalitat de Catalunya que poden ser un referent quant a les negociacions laborals i com a eina de millora dels drets reconeguts a la normativa estatal aplicable.
L’informe sobre l’escolarització de la primera infància esmenta que la Convenció sobre els drets dels infants (adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989 i ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990) evidencia la responsabilitat de l’Administració pública de vetllar pel dret dels infants a l’educació. La Convenció reconeix en l’article 28 el dret a l’educació en igualtat d’oportunitats, i en l’article 3 estableix que els estats han de donar ajuts als progenitors perquè puguin complir les responsabilitats d’educar la seva descendència. És per això que han d’assegurar la creació d’institucions, equipaments i serveis per a l’atenció dels infants.
L’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat el juliol de 2006, atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en l’educació infantil de primer cicle. El Consell Europeu ha establert l’objectiu per al 2010 d’assolir el 33 % de cobertura en l’etapa de zero a dos anys, i Catalunya se situa justament al voltant d’aquest llindar.
D’una banda, a escala europea Catalunya havia ocupat una bona posició, similar a la de països capdavanters en polítiques socials, com ara França i Finlàndia, i clarament per sobre dels països del seu entorn immediat del sud d’Europa, com ara Espanya o Portugal. Ara bé, també és cert que alguns d’aquests països, com Finlàndia, tenen polítiques de llicències parentals més extensives des del punt de vista temporal i econòmic, la qual cosa incrementa les possibilitats de conciliació laboral de les famílies. I de l’altra, cal advertir que Catalunya mostra importants dèficits de cobertura en comparació amb els països capdavanters en polítiques d’atenció a la primera infància, com pot ser Dinamarca. A més aquestes cobertures s’han reduït considerablement durant els darrers anys. La taxa d’escolarització (pública i privada) dels infants de zero a dos anys a Catalunya (31 %) dobla pràcticament la del conjunt de l’Estat espanyol (16 %).
6. Socialització secundària i grup d'iguals
El procés de socialització que es desenvolupa dins del grup d'iguals té una importància clau. Dins de la família només és possible adquirir la cultura que es genera en el seu si, per contra, a partir del grup d'iguals les possibilitats d'apropiar-se d'elements culturals diversos és major. Es pot definir el grup d’iguals com un grup social, d’edat semblant amb qui s’estableixen relacions freqüents (Fernández Palomares, 2003). Sovint la socialització no és explícita ja que s’aprèn bàsicament a través de la imitació, el model de referència per un infant acostuma a ser un altre infant. Tal i com esmenta Giddens (1991: 109-111) les relacions entre iguals són més "democràtiques" que entre la
Per trobar més informació sobre polítiques de família i infància comparativa a nivell europeu es pot accedir a http://www.redmadre.es/web/images/Informe_Pol%C3%A Dticas_de_apoyo_a_la_maternidad.pdf
