¡Descarga Resum Ilerda per selectivitat y más Apuntes en PDF de Latín solo en Docsity!
ILERDA
ANY FUNDACIÓ, FUNDADOR, CONTEXT I NOM COMPLET DE LA CIUTAT
Al segle III aC la plana de Lleida era habitada per la tribu ibèrica dels ilergets, la principal ciutat dels quals era Iltirda.
L'arribada romana Els ilergets van lluitar al costat dels romans contra les tropes cartagineses a la segona guerra púnica, però quan la guerra va haver acabat els romans van romandre a Hispània amb intenció de sotmetre al seu domini. Aquesta situació va provocar el rebuig dels ilergets que es van revoltar diverses vegades a les ordres dels cabdills Indíbil i Mandoni fins que van ser derrotats (206); Indíbil va morir en batalla i Mandoni va ser executat pels romans.
Aquest moment, el podem considerar l'inici de la Ilerda romana.
Tanmateix, la manca de restes ibèriques, fan dubtar de l'origen ibèric de la ciutat.
Les restes més antigues daten del s.II a.C, però la seva fundació probablement s'ha de situar al segle I a.C prop de l'antiga Iltirta o Ildirda.
Situació estratègica La seva situació estratègica, a mig camí de la costa i de l'interior de la península, i a la vora del riu Segre que era travessat per un pont de pedra, va servir de base de defensa d'Hispània.
Està situada en un encreuament de camins, amb el riu Segre com a via de comunicació, i dalt del turó de la Seu vella, on es domina tota la plana del segrià.
En època d'August la ciutat va assolir l'estatus de municipium i la monumentalitza.
El bronze d'Ascoli
El bronze d’Àscoli és una placa inscrita de bronze de l’any 89 aC. Trobada el 1908 a Asculum, a Roma, i que avui es pot veure al Museu Capitolí. Bàsicament, fa referència a les recompenses donades per Gn. Pompeu Estrabó a la Turma Salluitana durant la presa d’Àscoli durant la Guerra Social (cap al 90 aC). La seva importància resideix en el fet que el noms de la llista són tots ibèrics i han permès conèixer l’estructura interna dels antropònims ibers. S’ha de destacar que els genets que van participar en aquesta batalla procedien d’Hispània, concretament de la vall mitjana de l’Ebre. Està dividida en tres blocs: Encapçalament: les tres primeres línies, on s’expliquen les recompenses que foren entregades a l’esquadró de cavalleria, ressaltant la de la ciutadania romana. Part central: en ella s’esmenta els membres del concilium. En el nom dels oficials romans constava el nomen, el praenomen, la filiació i la tribu. Entre aquests noms es trobaven Pompeu Magne i Luci Sergi Catilina. Part inferior: es concreta a qui se li atorga la ciutadania romana, i apareix una llista dels seus genets ibers de Saragossa, Lleida, Ejea de los Cavalleros i altres ciutats.
ESTRUCTURA I CARRERS PRINCIPALS
El Sícoris modela la ciutat. La presència d'un pont romà, pràcticament al mateix lloc des de fa més de dos mil anys. El pont de pedra romà s'hauria construït sobre la meitat del segle II a.n.e., sobre la base d'alguna passera de fusta més o menys destacada d'època ilergeta.
La topografia característica de la ciutat, amb el gran turó que la dominava, feia complicada la distribució tradicional de la ciutat romana, però sí que s'hi fa evident el Decumanus Maximus, o llarg carrer que la creuava d'est a oest, i que temps a vindre esdevindria el nostre gran Carrer Major. La població de la ciutat deuria rondar els cinc o sis mil habitant
Les excavacions arqueològiques dutes a terme les últimes dècades han fet sortir a la llum la ciutat romana.
De tota manera les estructures descobertes fins ara a diferents punts de la ciutat encara no permeten arribar a unes conclusions segures sobre el traçat urbà. La posició privilegiada de Lleida i la identificació amb el topònim llatí d'Ilerda han dut persistentment els historiadors a situar la Iltirta, que apareix com a capital dels ilergets en les monedes ibèriques en el turó de la Seu Vella. Tanmateix, constatada la manca d'estructures ibèriques al llarg de totes les recerques arqueològiques al turó de la Seu, s'ha de posar en dubte aquesta identificació, i cal pensar, al contrari, que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo.
EDIFICIS QUE S'HI CONSERVEN
La muralla La muralla abastaria tot el Turó de la Seu Vella i la part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola, amb una extensió total de 23 hectàrees. La difícil topografia del nucli urbà, amb una part alta escarpada -molt poc coneguda- i una part baixa enclavada en el marge entre el promontori i els dos rius, va condicionar en gran mesura la seva estructura, allunyada per força dels cànons de les fundacions romanes.
L'encreuament del cardo i el decumanus. El sector més dinàmic de la ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat, on s'eixamplava el terreny pla. Allà era on hi devia haver la cruïlla del cardo maximus i el decumanus maximus, en la qual s'alçaven unes grans termes públiques bastides al segle II dC, l'edifici més notable descobert fins a aquest moment i que, tal vegada, va mantenir la seva funció, d'una manera o altra, fins a la Lleida musulmana.
EL FÒRUM
El fòrum no s'ha trobat encara, però estaria situat, segons les hipòtesis formulades fins ara, cap a l'altre extrem de la ciutat, a prop del pont antic (potser a l'actual plaça de Sant Joan).
Altres restes corresponen parcialment a algunes domus i a un possible tram del Cardo Maximus i d'algun altre carrer, mentre que per altres estructures excavades no se n'ha pogut determinar amb certesa la seva naturalesa.
construït al riu Segre dos ponts amb una distància entre ells de quatre mil passos. Per aquests ponts enviava a fer el farratge, perquè els dies anteriors havia consumit tot el que hi havia en aquesta banda d’aquí del riu. Gairebé el mateix i pel mateix motiu feien els caps de l’exèrcit pompeià i es produïen entre ells sovint combats de cavalleria. Una vegada en què dues legions de Fabi, segons el costum quotidià, havien sortit com a guarnició dels soldats que feien el farratge i havien passat el riu pel pont més proper, i els seguia el bagatge i tota la cavalleria, de sobte, la violència del vent i la gran quantitat d’aigua va tallar el pont i va deixar barrat el pas a la resta de la cavalleria.
Fracassa el pla inicial de Cèsar (43) Hi havia entre la ciutat de Lleida i el turó proper, on tenien el seu campament Petreu i Afrani, una planúria de tres-cents passos aproximadament i quasi en mig d’ella un puig d’una certa alçada; Cèsar confiava que, si l’ocupava i el fortificava, aïllaria els enemics del pont de la ciutat i de l’abastiment que havien reunit en ella. Amb aquesta esperança, treu tres legions del campament i, havent format la línia de combat en un lloc convenient, ordena els soldats que precedien als estendards avançar a la carrera i ocupar el puig.
DECADÈNCIA DE LA CIUTAT
Durant el segle III dC Ilerda degué patir una forta crisi, atès que, segons demostra l'arqueologia, s'abandonaren molts edificis. El 449 els sueus i bagaudes van atacar la ciutat, que, tanmateix, es va refer.
L’historiador que narra la batalla d’Ilerda és Juli Cèsar i, tot i que ho fa en tercera persona, va participar directament en els fets que relata, comandant les tropes del bàndol cesarià contra les del bàndol pompeià, comandades pels lloctinents Petreu i Afrani. Aquesta batalla forma part de la guerra civil que es desenvolupà al segle I aC (49-45 aC), en diferents escenaris fora de Roma, entre ells Hispània, i que enfrontà a Cèsar i Pompeu. Concretament en la batalla d’Ilerda, després d’uns combats duríssims, els partidaris de Pompeu van acabar rendint-se a Cèsar, victòria que esdevingué decisiva per al resultat final de la guerra, favorable a Cèsar.
Cèsar explica aquests fets en la seva obra De bello ciuili, que pertany al gènere literari dels comentaris historiogràfics, una mena d’informes de campanya, carregats de propaganda política, però de gran interès històric i literari.
Val a dir que els orígens de la ciutat de Lleida es remunten a l’època ibèrica, ja que s’identifica amb la Iltirta que apareix com a capital de la tribu ibera dels ilergets en monedes ibèriques trobades al turó de la Seu Vella.
El nom llatí de la ciutat era Ilerda. La inscripció romana del bronze d’Ascoli, de l’any 89 aC, conté el registre més antic de la denominació llatina Ilerdenses.
Tot i que les restes romanes més antigues són de finals del segle II aC, la ciutat va ser fundada, probablement, a l’inici del segle I aC. August li atorgà el títol de municipium i va ser monumentalitzada. La seva situació era especialment estratègica, ja que se situava en un encreuament de camins, i constituïa un lloc de pas i connexió entre la costa i l’interior de la península. Tenia el riu Sícoris com una important via de comunicació i des del Turó de la Seu Vella es dominava tota la plana del Segrià.
L’estructura urbanística d’Ilerda no segueix l’habitual d’una ciutat romana, perquè va haver adaptar-se a les peculiaritats del relleu, encaixada entre el Turó de la Seu Vella i els rius Segre i Noguerola, de manera que la cruïlla del cardo i del decumanus estava desplaçada a l’extrem EST de la ciutat. Ilerda era una construcció ex novo, és a dir, una ciutat de nova planta, d’una mida relativament gran (23 Ha), amb muralles que l’envoltaven i amb unes grans termes públiques del segle II dC.
El fòrum de la ciutat no estava situat, com seria l’habitual, a la cruïlla entre el cardo i el decumanus, sinó a l’altre extrem (a l’oest), a l’actual plaça Sant Joan. També gaudia d’un pont sobre el riu Sícoris i una important necròpolis a l’extrem est. D’època romana tenim restes diverses, entre les que destaca un petit tram de la muralla, elements constructius del fòrum, abundants estructures del complex termal, algun tram del cardo, diverses domus urbanes i algunes villae rusticae extramurs.
