¡Descarga resum llenguatge y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
TEMA 1. Estudi psicològic de la comunicació i el llenguatge
És específic de l’espècie?
- El llenguatge humà és únic?
- Podem parlar de llenguatge en les altres espècies?
- Què té de diferent el llenguatge humà?
- Llenguatge de les abelles
- Sistema de codis morse
- Senyals de trànsit
- (^) Notació musical
La simbolització és la clau (o una de les claus) de la diferència (diferència amb els animals)
Una definició semiòtica “Es parla de llenguatge sempre que hi ha una pluralitat de signes de la mateixa naturalesa la funció primària dels quals és la comunicació entre organismes” (Hierro Pescador, 1986).
En la definició anterior, s’utilitza el terme signe en el sentit d’unitats que proporcionen informació als individus d’una determinada comunitat. Cal, però, diferenciar entre proporcionar informació, és a dir, usar senyals o símptomes , i significar, o usar símbols o signes. El senyal provoca una reacció, però no implica una relació de significació. Simbolitzar o significar implica usar mitjans que són el resultat d’una abstracció, d’una generalització i, per tant, requereixen un codi.
En les especies animals l’ús d’aquest mitjans respon al desenvolupament de les seves capacitats biològiques, es tracta d’un fenomen natural. En els humans, el fenomen de la significació es convencional, es a dir, les unitats comunicatives del llenguatge humà remeten a objectes o a aspectes de la realitat que són diferents d’ells mateixos. Els elements del llenguatge humà representen una realitat física o mental (codis de representació el signe).
Elements del signe
= sentit d’unitat que proporciona informació als individus d’una determinada comunitat.
Proposta de Saussure (lingüística) Diferencia entre Signe lingüístic vs. Símbol Signe lingüístic: Relació arbitraria i convencional entre el concepte i la imatge que representa. No vincle intern ni necessari.
- (^) Significat (el concepte). Arbre, baum, tree, etc.
- Significant (la imatge acústica). Dibuix arrel, tronc, branques... Símbol: no totalment arbitrari, mantenen una relació entre el significat i el significant.
Proposta de Peirce (semiòtica). Per definir signe es base en tres elements:
- Semàntica objecte (= significat)
- Sintaxis Representamen (= significant)
- Pragmàtica Interpretamen. Seria l’usuari del signe, qui introdueix arbitrarietat
Per fer referència a la relació entre el signe i l’objecte representat, diferencia entre tres classe de signes:
- Icones (signes icónics): existeix una relació per semblança. No arbitraris (ex. Tassa-cafeteria, avió-aeroport = icona de naturalesa cultural. Vroom, vrooom = onomatopeia, natural).
- Índexs: estableixen una relació per contigüitat (ex. Fum-foc, paella-dinar)
- Símbols: la relació entre l’objecte i el signe es convencional, per convecció. (ex. Símbol femení, masculí; representació del dol (negre o blanc). Es arbitrari. Inclosos els signes lingüístics.
Una definició innatista
“El llenguatge és un conjunt finit o infinit d’oracions, cadascuna d’elles de llargada finita i construïda a partir d’un conjunt finit d’elements” (Chomsky, 1957).
- Facultat per al llenguatge = Competència innata
- El llenguatge és un instint (Pinker) = òrgan mental
Fins on arriba la dotació biològica? (diferencies aparell fonétic ximpance-humà) Naixem amb coneixements lingüístics o s’aprenen amb l’experiència?
A l’altre extrem, per Sapir, el llenguatge va lligat a la cultura. “Parla” es una funció no instntiva, és adquirida i cultural.
Connexionisme i emergentisme
“Capacitat humana de comunicació, parlada o escrita, que es basa en l’ús de paraules [signes] d’una forma convencional” (Enciclopèdia Temàtica Oxford).
- Innata o adquirida?
- sistema neurològic que és capaç d’abstraure regles
- Teories conexionistes investiguen com mecanismes d’aprenentatge simples (xarxes neuronals) poden aprendre associacions, com formes i significats, i fer-les servir per produir respostes noves a partir de la generalització. Sistemes que actuen sobre una base de regles, però no governada per elles.
- Teories emergentistes (neurobiológiques). Es produeixen interaccions a tots els nivells (des de gens fins a l’entorn), que possibiliten que emergeixin noves formes i noves conductes. es podria entendre que al llarg del desenvolupament el còrtex s’especialitza, els aprenentatges s’automatitzen i modularitzen.
Característiques distintives del lleng. Humà (Hocket, 1960)
Reflexivitat: Capacitat d’utilitzar el llenguatge per reflexionar sobre el llenguatge.
Estructura, funció i procés
El llenguatge es pot estudiar cognitivament des de varis punts de vista:
- Estructura: Ordre, categoria, agrupament, funció, dependència. De què està composat i què s’ha de processar?
- Funció: Per què serveix. Funcions del llenguatge
- (^) Expressiva (referent al emissor, expressar emocions), regulativa (influencia en el receptor), declarativa (informar, modificar els coneixements).
- Competència lingüística (gramàtica: estructura, organització, significats) vs. Competència Comunicativa (saber utilitzar el llenguatge segons els contexts adequats. Implica habilitats cognitives i habilitats socials).
- Procés: Com s’aprèn, es comprèn i es produeix? (processos cognitius). Alteracions i trastorns. Processem el llenguatge a través de representacions mentals que els subjectes construeixen de la realitat (operacions mentals força complexes).
- Competència comunicativa (som competents quan tenim uns coneixements i habilitats que permeten un aprenentatge i un us del comportament) vs competència lingüística (coneixements lingüístics, saber regles del llenguatge)
Processos del llenguatge i coneixement lingüístic
- Coneixement tàcit: Saber fer diferents accions (i.e. saber parlar). Requereix una capacitat determinada. Coneixement declaratiu
- Coneixement explícit: Denota el coneixement dels processos o mecanismes que hi estan implicats (saber com). Si posseeix informació. Habilitat
Es pot saber sense saber fer.
Tema 2. Cognició, llenguatge i cultura
Conceptes i categories
- Totes les activitats de comportament, les intel·lectuals i les lingüístiques suposen imposar patrons recurrents, és a dir fer categoritzacions.
- Classificar en base a un criteri suposa manipular símbols mentalment.
- La manipulació mental de símbols ( conceptes ) és una part important del pensament.
- No treballem mentalment amb la realitat, sinó amb representacions d’aquesta realitat. Els ítems lexicals formen un conjunt limitat, mentre que els conceptes que podem expressar lingüísticament són infinits. Per això s’ha dit que la gramàtica existeix precisament perquè les llengües no tenen unitats lexicals per simbolitzar tots i cadascun dels conceptes possibles. Però allà on no arriben els ítems lexicals, s’hi pot arribar mitjançant “estructures d’ítems lexicals”, és a dir, amb la gramàtica. Per tant, podem entendre “la gramàtica com un fenomen simbòlic , que consisteix en patrons que imposen esquemes particulars d’estructuració conceptual” (Langacker). Així doncs, les llengües incorporen en el lèxic i en la gramàtica diferents maneres de segmentar la realitat; és a dir, presenten diferents patrons convencionals de codificar el significat.
Distincions gramaticals entre llengües:
- Individualitat i pluralitat Diferenciacions semàntiques que algunes llengües incorporen. Diferenciació morfològica de singular (1) i plural (+ d’1) català, castellà, anglès. Altres llengües poden presentar una categorització semàntica més complexa. “Per a un”, “per a dos”, “per a uns quants junts”, etc.
- Verbs SER o ESTAR. El català lexicalitza. Ser estat permanent / Estar estat transitori
- CATEGORIES DE PERSONES Diferències en com les llengües categoritzen les referències personals. Anderson (1985) assenyala que universalment es diferencia entre parlant (primera persona), oient (segona persona) i no participant (tercera persona).
- Categories d’objectes Moltes llengües diferencien entre forma i substància. Noms comptables (concebuts com a formes, singular o plural) i incomptables (concebuts com a substancies, necesiten una unitat de mesura per comptabilitzar) : Les coses es compten
- una rosa / dues roses
- una taula / dues taules Les substàncies es mesuren
- un got d’aigua / dos gots d’aigua / molta aigua
- un terròs de sucre / dos terrossos de sucre / ...
Les llengües codifiquen diferents conceptes, però els conceptes lingüístics específics de cada llengua correlacionen amb els conceptes del pensament no lingüístic?
“Les persones es relacionen amb el món en funció de com les seves categories lingüístiques els predisposen” El pensament es configura de manera que les expressions metafòriques ens guien en la interpretació de l’experiència.
Hipòtesi del Relativisme Lingüístic La llengua determina la manera com pensem. Hipòtesi Whorf-Sapir : Comprèn dues idees centrals;
- La relativitat lingüística. És una teoría sobre la naturalesa del significat. Diferents llengües utilitzen sistemes de representació semàntica que no son equivalents pel que fa la informació. Els Conceptes no son universals. Diferencies trasnlingüístiques quant a les categories lingüístiques (lèxic, estructures gramaticals).
- El determinisme lingüístic. Segons aquesta hipòtesi, els conceptes no existeixen independentment del llenguatge (visió més extremista). La llengua determina el pensament. Percebem la realitat i la organitzem segons la nostra llengua. Les representacions semàntiques determinen aspectes de la representació conceptual. Cada llengua veu el món de manera diferent (molt crítiques).
- Concepte de forma/ sustancia
- Concepte de temps
- Concepte d’espai
- La llengua NO DETERMINA , però si que INFLUEIX en la manera de percebre la realitat.
Alternativa: però només quan parlem H del Pensar per Parlar La llengua té efectes en la conceptualització. L’ensinistrament en una llengua ens acostuma a veure el món d’una manera.
Com es relacionen el llenguatge i el pensament?
I- El pensament és anterior/independent del llenguatge El pensament és anterior al llenguatge: les llengües tenen les propietats que tenen per expressar el tipus de pensaments que la gent té. Llenguatge i pensament són sistemes independents. El llenguatge és un “òrgan” mental: El sistema de processament del llenguatge és independent dels altres subsistemes cognitius. Les categories ling. Són projeccions de conceptes universals.
II- Llenguatge i pensament interactuen. La conceptualització està mediatitzada pel llenguatge
L’ús del llenguatge afecta la resolució de tasques cognitives?
- Identificar una diferencia entre dues llengües.
- Identificar una diferencia entre els processos de pensament corresponents.
- Demostrar una causalitat: Llenguatge<-->Pensament
Evitar la circularitat en l’argumentació: “Els esquimals parlen de manera diferent, per tant, pensen de manera diferent. Com sabem que pensen de manera diferent? Només cal escoltar com parlen!” Pinker
Exemples en l’efecte cognitiu dels patrons lingüístics:
- Concepte de forma i substancia
- Concepte del temps. Llengües indoeuropees axis horitzontal / Altres, xinès axis vertical. Passat (avall), esdeveniments recents (amunt).
- Concepte d’espai: Marcs de referència (Levinson). Aquests diferents marcs de referència es poden entendre com a estratègies diferents que permeten especificar les relacions espacials entre l’objecte a ubicar (referent o figura) i l’entorn (objecte de referència).
- Relatiu: Sistema de coordinació egocèntric o díctic. Davant/darrera; dreta/ esquerra (Anglès, Holandès).
- Intrínsec
- Absolut: Sistemes basats en les direccions cardinals. La descripció no canvia si el parlant canvia d’orientació.
Cognició i tipus de tasques Memòria de la configuració espacial Memòria del moviment i la direcció
Les distincions específiques d’una llengua tenen efectes en el processament cognitiu.
- Les categoritzacions lingüístiques, de manera implícita o explícita, influencien el pensament (categorització no lingüística, memòria, percepció).
- Hi ha una influència dels patrons lingüístics en la conceptualització El llenguatge actua de filtre de l’experiència.
Hipòtesi del Pensar per Parlar “ Quan parlem, la llengua ens porta a parar atenció a aquelles dimensions de l’experiència que estan incorporades en les categories gramaticals ” (Slobin 1996:71) I.e. en la referència a una situació: si la llengua que farem servir ens obliga a codificar si l’esdeveniment del passat el vam experimentar (en vam ser testimonis) o si no, és més probable que parem atenció al concepte de “en tinc evidència versus no en tinc evidència” Slobin defensa que el llenguatge actua de filtre de l’experiència, que hi ha un tipus de pensament que està íntimament lligat al llenguatge: el pensament que es fa en el procés de parlar. Quan hem d’usar llenguatge, accedim als continguts de la ment de determinada manera. Així, Slobin (1996) ha proposat substituir pensament per pensar i llenguatge per parlar, perquè d’aquesta manera s’enfoca com una relació entre dues entitats dinàmiques. L’activitat de pensar és qualitativament diferent quan es tracta de “pensar per parlar”.
- Pensament que s’expressarà lingüísticament.
- Els conceptes que la llengua codifica es fan més accessibles, són més fàcils de recordar; es veuran facilitats
Els parlants de llengües diferents acaben per tenir una visió del món diferent. No és una qüestió de capacitat, sinó de preferència
Tema 3. Orígens de la comunicació i el llenguatge
3.1. L’herència biològica i cultural
Teoria de la doble herència. L’enigma de l’ Homo Sapiens: què ens ha fet diferents? Herència biològica Herència Cultural. Construir eines demana les mateixes capacitats intel·lectuals simbòliques que per al llenguatge: planificar, cercar i seleccionar,…. Efecte trinquet = transmissió cultural de coneixements.
Els orígens. Quan sorgeix el llenguatge I per què? Aparició del llenguatge i algunes fites:
Es considera que l’espècie humana “parla” des de fa més o menys uns dos-cents mil anys (Home de Cromanyó, no el Neandertal).
Continuant l’evolució del llenguatge amb certa estructuració simbòlica es situa fa uns 50.000 anys. (presència de la seva aparició a tots els mites religiosos – per exemple el Gènesis).
Migracions. Tradicions orals (Homo florensis).
Els primers rastres escrits apareixen 4.000 anys abans de Crist amb l’escriptura lopogràfica, a Mesopotàmia.
El primer alfabet data d’uns 2.000 anys abans de la nostra era.
Els Inicis del llenguatge els obtenim del registre fòssil, més significatiu. Ens indiquen l’evolució humana. No evolució lineal (tenim un trencaclosques amb només algunes peces).
Hipòtesi continuista Selecció natural (Darwin). Les adaptacions provenen de mutacions que s’han imposat afavorides per l’entorn. Adaptacions successives Evolució a partir de sistemes de comunicació primaris (vocalitzacions o gestos)
Hipòtesi discontinuista El llenguatge va evolucionar molt ràpidament Com un sistema de comunicació tan potent podria haver evolucionat gradualment a partir de sistemes més simples? No hi ha mitges gramàtiques (o n’hi ha o no n’hi ha) Salt per macromutació
Factors biològics Posició erecta i bipedalisme Tracte bucal Els neandertals encara no tenien el tracte bucal preparat? Ampliació i organització del cervell
- El cervell ja havia augmentat de tamany fa 2 o 3 milions d’anys ( Homo habilis )
- Les àrees de Broca i de Wernike existeixen de fa uns 2 milions d’anys
- Lateralitat cerebral
- L’augment del còrtex frontal augmenta el processament simbòlic.
- Per tant, les regions cerebrals que controlen el llenguatge són anteriors a la capacitat per parlar
- (^) Neurones mirall: relacionades amb la capacitat per imitar i sintonitzar amb els altres. Aquestes han estat considerades precursores de l’evolució del llenguatge, en quant són a la base de la imitació, l’empatia i la Teoria de la Ment.
Gen FOXP2 “gen del llenguatge”. Afecta al llenguatge, alteracions i família KE.
Factors culturals
- Eines: Construir eines demana les mateixes capacitats intel·lectuals simbòliques que per al llenguatge: planificar, cercar i seleccionar, escollir els millors exemplars, memòria ….
- Domesticació del foc i enterrament de morts: Increment de la complexitat social, Compartir i cooperar, Aprendre col·lectivament, Ensenyament i acumulació de coneixement La necessitat de cooperació (i.e. en la caça) demana un sistema de comunicació eficient
Organitzacions socials complexes La necessitat més clara per al sorgiment del llenguatge és la de compartir i cooperar com a forma de garantir la supervivència: El llenguatge és útil per a: informar sobre la utilització d'eines de caça o de recol·lecció de menjar, informar sobre com construir una eina, planificar una estratègia per a caçar.
Tenir un llenguatge permet intercanviar idees amb els altres, i això permet noves maneres de fer les coses, noves maneres de viure.
El llenguatge permet l’” aprenentatge col·lectiu”: magatzems de coneixement de construcció d’habilitats humanes.
Increment de la complexitat social Què va fer augmentar la mida del cervell? Té beneficis, però també costos: més dificultat per escapar dels depredadors.
Hipòtesi: la mida del cervell pot haver augmentat de forma paral·lela a l’augment de la mida dels grups (Dunbar 1998): El fet que els grups augmentin comporta:
- Mecanismes de cohesió i de relació grupal
- Pot haver influït en l’origen de noves formes de comunicació? El llenguatge ajudaria en la cohesió social i permetria a un membre comunicar- se amb altres membres del grup simultàniament. Un augment del grup comporta més necesitat de cognició social Cognició social: necessitat de comprendre les altres persones; és a dir, inferir quines són les seves intencions. “Aquests cervells més grans haurien originat, en darrer terme, el llenguatge” (Dunbar, 1998).
infraestructura cognitiva prèvia que va permetre inicialment formes de comunicació elementals.
Perspectiva estructural (trans. d’informació): Emissor Codificació Missatge descodificació Receptor
Perspectiva funcional (procés): Intenció d’E Comportament codificador del pensament Comportament descodificador de l’Oient Interpretació de l’Oient.
Espècie mentalista Conèixer, Creure, Pensar, Confiar, Desitjar, Endevinar, Dubtar, Pretendre, Enganyar, Dissimula, Sospitar, Inferir, Opinar, Imaginar, Semblar, Voler, Simular, Suposar, Considerar, Presagiar…
El concepte de comunicació implica els d’ intencionalitat i d’ intersubjectivitat A) Intencionalitat El concepte d’ intenció comporta tenir un objectiu final, un propòsit; i implica buscar uns mitjans per aconseguir aquest objectiu. Tenir una intenció i desenvolupar una estratègia de mitjans-fi permet anticipar i preveure les conseqüències. “Estirar la mà per agafar”; “plorar per aconseguir” són conductes orientades a un objectiu. Així definida la intencionalitat, tant podem aplicar-la a l’acció individual d’estirar el braç i la mà per agafar un objecte, com a l’acció de parlar per modificar, influenciar la conducta o el pensament de l’altre.
B) Intersubjectivitat Suposar , creure , imaginar , inferir , pensar , simular , opinar , fan referència a estats mentals que no es poden observar i, així i tot, es fan servir per inferir, predir i explicar la conducta dels altres. Amb aquests verbs atribuïm una ment als altres, una ment amb unes característiques idèntiques a les nostres. S’ha dit que la capacitat per atribuir ment és una de les propietats essencials del sistema cognitiu humà. I aquest sistema mental ens porta a fer inferències “mentalistes” en relació amb les seves ments i les seves accions, que s’entenen com a intencionals. Així, intersubjectivitat implica un cert grau de consciència de l’altre.
Per a Trevarthen (1982), els humans estem dotats d’una capacitat intersubjectiva innata que és el fonament de la comunicació social. Aquesta capacitat evoluciona d’una “intersubjectivitat primària”(cap els 3 mesos de vida) en què bàsicament es comparteixen emocions i sentiments a una “intersubjectivitat secundària”(els 8-9 mesos) que marca l’inici de la consciència social. La capacitat de compartir el significat amb els altres i aquest és el fonament de la comunicació. Perquè aquest és un concepte que implica intercanvi cognitiu, social i emocional. I la comunicació és essencialment un intercanvi, o una negociació, entre dos (o més) estats mentals.
El concepte d’ intersubjectivitat remet a la percepció que els altres també tenen una ment, una subjectivitat, una intencionalitat, diferent de la pròpia. Aquesta mateixa idea ha estat referida des de la psicologia cognitiva amb el constructe de “teoria de la ment”
COMUNICACIÓ HUMANA Intencionalitat:
- representació anticipada d'una finalitat;
- diferenciar entre l'objectiu i mitjans;
- existència de mitjans alternatius;
- intent persistent d'aconseguir el fi;
- previsió de les conseq. Intersubjectivitat: _ Atribuïm creences als altres, que diferenciem de les pròpies _ “Grau de consciència”
Com es desenvolupa Intersubjectivitat? Trevarthen Intersubjectivitat primària
- 3 mesos
- Actituds afectives i expressions emocionals Intersubjectivitat secundària
- 8-9 mesos
- Relació triàdica, activitats coordinades La indicació com a procediment per regular i controlar els intercanvis ( requeriment d’objecte )
Intersubjectivitat i TdM
- Intersubjectivitat: “participació dels estats subjectius per part de dues o més persones” (Thomas Scheff)
- TdM : Habilitat per comprendre que els altres tenen creences, desitjos i intencions que són diferents dels nostres (D. Premack i G.Woodruff, 1978)
Com es desenvolupa? Tenir un pensament Pensar el pensament Pensar en el pensament pensat
Teoria de la ment, falses creences (de primer ordre) i l’engany (Prueba Sally-Anne) Autisme. Algunes incapacitats per utilitzar funcionalment el llenguatge, algunes alteracions en els aspectes pragmàtics del llenguatge, són degudes a trastorns importants en la capacitat d’atribució d’intencions. Els autistes tindrien un dèficit per entendre el món intern dels altres. Quines característiques té el llenguatge dels autistes
- Competència pragmàtica molt disminuïda. No es tracta tant, doncs, de dèficits en la competència lingüística, sinó de dèficits de competència comunicativa.
- Tenen una incapacitat per entendre la ironia, les bromes o les metàfores.
Falses creences de segon ordre (EP, AL CAS!)
- El ximpanzé Figan, en diverses ocasions, s'aixecava i se n'anava, aconseguia que els altres el seguissin. Llavors tornava i agafava el menjar que anteriorment no havia pogut aconseguir. És a dir, es lliurava de la competència per obtenir un benefici (J. Goodall)
- Però els humans som molt millors enganyant.
La capacitat per a enganyar s’atribueix al fet de viure en societat. Viure en societat demana haver-se de coordinar i cooperar (H de Tomasello) o de desenvolupar estratègies socials complexes mitjançant les quals un individu intenta maximitzar el seu èxit (o poder) recorrent, segons li convingui, a conductes cooperatives o a conductes competitives (H de la intel·ligència maquiavèl·lica). INFRAESTRUCTURA COGNITIVA DESENVOLUPAMENT D’UN MECANISME SIMBÒLIC (EL LLENGUATGE)
Enganyar significa manipular una situació per tal d’induir l’altre a creure una realitat diferent. Per tant, un organisme que enganya deliberadament per aconseguir un benefici pretén modificar l’estat de creença de l’altre.
Per enganyar i mentir, cal un tenir un cert grau de consciència de l’altre. Així doncs, els organismes que tenen una teoria de la ment : 1) són capaços d’enganyar (és a dir, de crear intencionadament en els altres estats de creença que no es corresponen amb els propis estats de creença vertaders, amb l’objectiu d’obtenir beneficis); 2) són capaços de reconèixer quan un altre organisme és enganyat; 3) són capaços de reconèixer quan un altre organisme enganya o intenta enganyar.
SABER vs CREURE, estats mentals _ La Marta es va comprar el llibre Contingut proposicional que es pot contrastar (cert o fals) _ Crec que la Marta es va comprar el llibre (Actitud proposicional, mostra una creença respecte a aquest contingut)
Tema 4. COMUNICACIÓ I EL LLENGUATGE EN CONTEXT
4.1. cOOPERACIÓ I FUNCIONS DEL LLENGUATGE
Principis reguladors de la conversa i del discurs Habilitats cognitives : atribuir intencions i representar-se la ment dels altres Habilitats lingüístiques : dominar l’instrument des del punt de vista formal (sintaxi) i semàntic. Habilitats socials : _ utilitzar el llenguatge en els contextos adequats (pragmàtica) _ El que fem amb el llenguatge té repercussions en els pensaments, les accions i els sentiments dels altres. _ S’aprenen amb l’experiència, en les relacions amb els altres _ Saber usa el llenguatge significa conèixer normes apropiades de conducta.
Compartir intencions Col·laborar Coordinar estats psicològics
Interlocutors cooperatius Grice: el Principi de cooperació Va ser preguntar-se com ens ho fem per comunicar molt més del que comuniquem. És a dir, s’interessa per explicar el que no es diu, però que sí que es pretén comunicar, i, per tant, explicar com es fan determinades inferències tenint en compte tant mecanismes convencionals com mecanismes no convencionals.
A. Comunicar és essencialment una activitat intencional i una activitat cooperativa. La nostra espècie té la tendència natural de conceptualitzar qualsevol comportament en termes d’intencions, és a dir, d’atribuir-li un caràcter intencional. Així, el principi de cooperació es defineix: "Fes que la teva contribució a la conversa s'ajusti al que es demana, en el moment en que es demana, d'acord amb l'objectiu o la direcció de l'intercanvi en què prens part".
B) Les màximes de Grice (estàndars de conducta, principis regulatius del discurs). Son principis raonables o racionals indispensables perquè la comunicació funcioni. Tenen un caràcter sistemàtic (o es compleixen o es transgredeixen).
- Màxima de quantitat: fes la teva actuació tan informativa com sigui necessari, no la facis ni més ni menys informativa del que calgui. Transgressions: excés exemplificació. …No calen tots els detalls…
- Màxima de qualitat: fes que la teva actuació sigui veritable; no diguis el que creguis que és fals; ii) no diguis res que no puguis provar. Transgressions: Mentides Deu estar malalt Deu estar plovent però no m’ho crec
- Màxima de relació: Sigues pertinent. (S’inclouen les dues anteriors). Qualsevol intervenció que fem (pertinent)
- Implicatures no conversacionals, que depenen de principis estètics, morals, socials.
- Implicatures conversacionals, que depenen dels principis generals que regulen les converses. Aquestes se subdivideixen en generals i particulars, en funció de si depenen o no del context enunciatiu. M’he quedat sense pa. / Hi ha un forn al carrer Major. En l’ús del llenguatge, les implicatures actuen conjuntament amb les pressuposicions.
Les pressuposicions o proposició tàcita recuperable a partir dels coneixements emmagatzemats en memòria i que se suposen compartits. Són el coneixement subjacent contextualitzat i compartit entre els qui participen en un acte comunicatiu. Per tant, es pot entendre com aquell coneixement que recuperem per tal de poder fer una implicatura. A- Vols cafè? (la metabolització del cafè no deixa dormir) B- Vull dormir.
El diàleg és una acció conjunta (H. Clark) Els interlocutors fan pressuposicions metarepresentacionals Reciprocitat Adaptació Coordinació _ Avaluar com es reben les pròpies intervencions _ Solucionar les incomprensions _ Coordinar perspectives Fonts del coneixement compartit: _ Copresència física _ Copresència lingüística _ Compartir comunitat
Isaacs i Clark (1987) Hipòtesi: Els subjectes ajusten les seves produccions al nivell de coneixements dels seus interlocutors. Predicció: Les instruccions que els parlants donen als seus interlocutors varien de contingut i d'estructura en funció de si es produeixen discrepàncies en els nivells de coneixement comú dels interlocutors i en funció de si són capaços de detectar i solucionar les possibles discrepàncies.
Teoria col·laborativa de la referència. Dissenys de comunicació referencial (per estudiar les habilitats comunicatives dels infants). ✓ Els interlocutors comencen pressuposant només aquell grau de coneixement que pensen que serà compartit per l’interlocutor. ✓ Fan servir les intervencions de l’altre interlocutor per detectar les diferències en el grau de coneixement. ✓ S’ajusten al seu grau de coneixement, mitjançant un procés de construcció d’un coneixement comú mínim.
Comprensió mútua i coneixements compartits (Clark i Wilkes- Gibbs, 86)
Conclusions Des del punt de vista pragmàtic, l’ús del llenguatge s’entén com una activitat essencialment cooperativa (Grice, 1975/1991). Des del punt de vista de la psicolingüística, tot parlant cooperatiu ha de tenir en compte necessàriament l’activitat mental de l’oient (Clark i Wilkes-Gibbs, 1986). Fer servir el llenguatge per comunicar-se és una forma d’acció conjunta, i per tant social. I, en aquesta activitat social, tot parlant que inicia una activitat enunciativa ha d’adequar els seus propis objectius, els seus coneixements, als del receptor, i a la inversa.
Comunicar amb llenguatge no és merament transmetre informació; l’acte comunicatiu implica una relació dinàmica, un procés de negociació entre dos interlocutors.
L’ús de llenguatge comporta la interpretació del significat intencional de l’altre en un marc de col·laboració entre dues persones o, el que és el mateix, entre dos estats mentals. La forma lingüística que tindrà una producció i la manera com la interpretarà el receptor difícilment es poden comprendre al marge del context enunciatiu.
Així doncs, la recerca en psicolingüística no només confirma que les contribucions dels parlants en les converses s’ajusten als principis formulats per Grice, sinó que es va més enllà. Per proporcionar la informació necessària i no més de la necessària, per ser pertinent, cal avaluar què sap l’oient i quin és el grau de coneixements compartits.
- El disseny per a l’audiència significa tenir una representació no només del que sabem, creiem i suposem, sinó també del que creuen, suposen i pensen els interlocutors.
- L’activitat compartida sobre la base d’uns coneixements comuns, i d’un centre d’atenció també comú, és la base de la noció d’ intersubjectivitat. És el fonament de la comunicació. Col·laborar és adaptar-se, és modificar la pròpia perspectiva per incloure la de l’altre. Per això, la intersubjectivitat condueix a trobar noves solucions. El procés de col·laboració porta a un nivell de comprensió més enllà del nivell de comprensió individual o de formes d’interacció no cooperatives.
El coneixement comú inclou, informació que els interlocutors comparteixen (com l’escena visual), pressuposicions metarepresentacionals en relació amb les creences i les expectatives que els interlocutors s’atribueixen i que serveixen de fonaments per
