¡Descarga El Conocimiento Científico: Mágia y Ciencia - Prof. 1683 y más Resúmenes en PDF de Psicología solo en Docsity!
EL CONEIXEMENT CIENTÍFIC
Màgia i ciència:
Una característica central del pensament màgic, que figura en la principal literatura clàssica sobre aquest tema del segle XX, és la que treballa sobre relacions relatives a:
1) Analogia o semblança: així, per exemple, si el fruit d’una planta té una forma que recorda la d’una orella humana, aleshores servirà per a curar el mal d’oïda; com l’arc de Sant Martí té la forma d’un immens arc de caçador o guerrer, aleshores serà interpretat (o explicat) com l’exhibició de l’arc del déu dels caçadors o dels guerrers.
El coneixement, doncs, en aquest context recolza sobre metàfores.
2) Contigüitat espacial i temporal: així, si en el moment que algú s’ha torçat un turmell un gat l’estava mirant, aquest gat tindrà una implicació casual en el dissortat esdeveniment; i si de la terra on és enterrat el bruixot de la tribu brota un matoll, els seus poders sobrenaturals seran transferits a aquesta planta.
El coneixement, doncs, en aquest context recolza sobre alguna mena de contacte o proximitat, sobre metonímies que relacionen la part amb el tot o que inclouen relacions clarament casuals.
Les relacions de semblança com les de contigüitat també són utilitzades per la ciència. Les semblances són imprescindibles en la construcció de qualsevol classificació i la contigüitat temporal és el cor de tota relació casual, en la qual un antecedent (causa) precedeix un consegüent (efecte) sistemàticament i en determinada esala de temps.
L’èmfasi di la diferència entre la ciència i màgia s’ha de posar, doncs, en altres punts:
El coneixement científic no solament creix sobre la base de relacions de semblança i contigüitat, sinó que també ho fa sobre el terreny de relacions d’identitat i diferència o, el que és el mateix, para especial atenció a la conservació i permanència de propietats i objectes i als canvis entre ells.
A diferència de la màgia, que es fonamenta, directa o indirectament, sobre l’autoritat d’algunes persones, la ciència cerca l’acord a través del contrast d’arguments dintre del col.lectiu científic i –sobretot-, en la possibilitat de comprovació.
La ciència, contra el que se sol pensar, admet no solament el determinisme i la causalitat, sinó també l’atzar. La màgia, en canvi, és paradoxalment determinista, com la superstició: quan ha de passar una coa, passa. La ciència tolera un marge variable d’incertesa (reconegut tant en física quàntica com en les ciències socials), que es tradueix en lleis de caire probabilístic.
El pensament màgic és totalitari: en el seu pla classificatori i explicatiu no queda res a fora, per bé que, a voltes, hi apareixen elements amb connotacions de tabú o de misteri que, precisament, contribueixen a tancar la classificació o a completar-la. A més, en la representació màgica del món tot tendeix a estar interrelacionat. En contrast, la ciència (l’autèntica ciència conscient de les seves limitacions) reconeix els seus límits i les seves llacunes de coneixement. De fet, defensa explícitament un principi de parsimònia o de relacions limitades que l’impedeix de lligar coses heterogènies (segons les seves classificions) com, posem per cas, la posició d’un planeta i la relació en el si d’una parella. Així la ciència crea coneixement sobre una parcel.la de la realitat, però no sobre tota ella.
Dintre d’aquesta representació totalitària el pensament màgic no distingeix nivells de la realitat; la ciència sí: no és el mateix una estrella que un galàxia que un àtom; no és el mateix una societat, que un individu o que una cèl.lula.
El coneixement cientìfic presenta, en general, un nivell d’abstracció superior al pensament màgic, el qual resta enganxat al concret. No és que la màgia no trobi relacions entre coses, fets o fenòmens, sinó que, un cop trobades, no es remunta sobre aquestes treballant sobre les relacions de relaciones, ets. La ciència sí, que ho fa: la ciència fa servir “metallenguatges”.
La ciència es distingueix de la màgia perquè posa el focus en la identitat i en la diferència, exigeix proves empíriques, accepta l’atzar, analitza la realitat en parcel.les i nivells i, en conseqüència, s’especialitza, i pel seu alt nivell d’abstracció, el seu metallenguatge.
La ciència té un component ideològic, el qual orienta, però també la fena enfrontant-la amb ostables epistemològics, els quals ha de superar gràcies a una vigilància i a un debat dialèctic constant.
[…]
Els trets distintius de la ciència
La ciència comparteix amb màgia, ideologia, filosofia i tecnologia trets com:
- La sistematicitat, rigor i coherència del discurs.
- L’acomulació del coneixement adquirit al llarg del temps.
- L’objectiu de cercar l’ordre en el món i en la societat.
- El fet de ser una construcció social.
- El fet de tenir un cert angle (parcial) de visió sobre la realitat.
- La voluntat d’intervenir sobre el món, o de canviar-lo.
Es diferència en el fet que:
- Admet i cerca l’especificació.
- Analitza i diferencia la realitat en nivells i parcel.les disciplinàries.
- Les seves generalitzacions o globalitzacions tenen límits.
- Les seves lleis poden incorporar un component d’incertesa.
- A més de canviar el món vol entendre’l o explicar-lo.
- Exigeix que allò de què parla sigui observable o comprovable.
- Exigeix que els seus arguments i proves siguin públics i discutibles o objectables.
Funcions extrínseques:
1. Predicció: El que dóna opció a distingir la predicció genuïnament científica
de la resta de prediccións és que és una conseqüènci de l’aplicació del mètode científic dintre d’un marc teòric; per tant, una vegada més, la sev peculiaritat neix de l’ús d’unes regles en comptes d’unes altres en el camí que duu a una predicció.
Certament la ciència fa prediccions, però aquestes també es poden fer i es fan en l’àmbit de la màgia, en el sentit més ampli d’aquest terme (mitologia, religió, supertició, etc), i en el de tecnologia. L’astròleg realitza prediccions des d’una concepció de l’univers que posseeix elements de pensament màgic. I en un context totalment tecnològic les civilitzacions antigues tenien prou competència per a predir eclipsis i fases de la lluna, o crescuda de rius.
2. Control i transformació el món: Qualsevol tipus de coneixement i
activitat generadora de coneixement cerca, entre altres coses, canviar el món, la societat, l’existència quotidiana.
La ciència aconsegueix canvis a través de l’assimilació social de les teories o bé, en el terreny material, a traves de la tecnologia. Aquests canvis pode esdevenir- se en el pla de la realitat empírica o en el pla de les representacions individuals i col.lecties o, de fet, en tots dos.
Les funcions de control i transformació del món i la natura que acompleix la ciència no s’aparten, en la seva intenció general, de les que inspiren altres sabers. El que les marca és la base sobre la qual s’executa la intervenció i s’assoleix el canvi. Aquesta base la proporciona l’estructura del quefer científic, en la mesura que segueix, una vegada mes, certes regles inseparables de la construcció de teoria i de l’aplicació del mètode.
La ciència és capaç de descriure, classificar, interpretar i explicar; de predir i canviar el món; però capt d’aquestes capacitats la diferencia d’altres sabers si no considerem les condicions lògiques en què les exerceix i el mètode o les regles que aplica a fer-ho.
Criteris de cientificitat estructurals:
Constitueixen les regles del joc i enuncien quin és l’estatut lògic i metodològic de la ciència, precisant quins són els seus camins i les seves condicions, per quines normes s’ha de regular, quines operacions mentals o conductuals són les correctes en l’activitat de l’investigador. Aquests seran els decisius a l’hora de fixar un perfil recognoscible de la ciència.
L’estructura o arquitectura del coneixement científic, que inclou les regles que serveixen per assolir-lo, satisfà certes condicions lògiques i epistemològiques (relatives a l’adquisició o construcció del coneixement), les quals es poden traduir en criteris de correcció o qualitat.
Com a criteris dèbils considere¡arem el compliment dels principis de determinisme, de generalitzabilitat, de relacions limitades i d’empiricitat.
Com a criteris forts considerarem el compliments dels principis de la univocitat del llenguatge, de la unicitat del mètode i de la reducció a la física. (Són criteris sobre els quals no hi ha total acord dintre del col.lectiu de les ciències socials i del comportament.
ESTRUCTURALS DÈBILS:
Determinisme: Actualment el determinisme s’associa més amb la multicausalitat i les interrelacions entre fenòmens, que no pas amb la causalitat pura. El científic
modern sap que el determinisme no equival al descobriment i ús de lleis infal.libles, sinó de lleis probabilístiques que admeten un marge d’error.
La generalitzabilitat: La capacitat de generalització d’uns resultats depèn de la variabilitat de les entitats o individus que componen la població de referència, tant de la variabilitat de cada una d’aquestes al llarg del temps, com de la variabilitat entre aquestes.
En les ciències socials i la psicologia, les generalitzacions poden resultar més problemàtiques i difícilment són completes respecte a una població donada.
Les relacions limitades: El nucli d’aquest principi ordena que el nombre de fenòmens amb el qual es pot relacionar un objecte d’estudi és limitat i ha de restar dintre del camp d’interessos i objectes d’estudi dibuixat en la història d’una disciplina.
Un aspecte particular d’aquest principi és la regla de la “parsimònia” o “cirscumspecció”, regla que ha d’aplicar una ciència quan, en cercar explicacions, estableis relacions entre fets o fenòmens.
L’empiricitat: Un corol.lari ben conegut d’aquest principi és que tota afirmació (particularment, tota explicació) ha de poder ser sotmesa a prova , ha de poder ser verificada o falsada en el si dels diferents fòrums organitzats dintre dels col.lectius de científics. Aquesta vessant del criteri d’empiricitat apunta, doncs, al caràcter públic i obert de l’activitat científica , més enllà de l’exigència bàsica que els continguts dels quals parteix siguin tangibles i observables.
ESTRUCTURALS FORTS:
La unicitat del mètode: En una ciència autèntica només pot haver-hi un mètode, el mètode científico-natural. Aquest mètode pot admetre variants o un estret ventall de direccions de desenvolupament o aplicació, com es constata en comparar la fase de descobriment i exploració amb la de justificació i ratificació de coneixement, o la fase inductiva o deductiva.
Les ciències naturals, al voltant de la física, compleixen aquest criteri amb aparent comoditat. Un criteri com aquest és de difícil assimilació per part de les ciències socials i del comportament, inclosa la psicologia.
La univocitat del llenguatge: La ciència no pot ser polisèmica, no pot servir-se d’homònims o de sinònims. La ciència ha de tenir un vocabulari unificat, resultat d’un procés de convergència i consens, de depuració progressiva, dels termes i del seu significat, al llarg del temps.
La reducció a la física: La teoria i la metodologia de qualsevol ciència podra ser substituides per les de la fisica. Reduccionisme
Ciència bàsica, ciència aplicada i ciència inspirada per l’ús
(Vannevar Bush)
Ciència bàsica: La ciència bàsica també anomenada teòrica, acadèmica o fonamental, és aquella compromesa en la construcció o reconstrucció de teoria, sense un objectiu immediat o a curt termini d’utilitat o servei a la societat. La principal meta és la cerca de coneixement verificable i generalitzable, sigui per la
NO SI
Investigació bàsica pura (Bohr)
Investigació inspirada per l’ús (Pasteur)
Investigació aplicada pura (Edison)
Ciència bàsica; a la cerca de comprensió i sense consideracions d’utilitat, que Stokes il.lustra amb l’exemple de Bohr, un dels pares de la física de l’àtom, orientada en una primera etapa només al coneixement de l’estructura de la matèria.
Ciència aplicada: Aplicada, incentivada i orientada per consideracions d’utilitat o ús, que Stokes exemplifica amb el cas emblemàtic d’Edison, un inventor gairebé mític, força despreocupat del valor teòric dels seus descobriments, des de la bombeta elèctrica fins al fonògraf, i molt depenent del seu valor pràctic i econòmic.
Ciència inspirada per l’ús: De la teoria a la pràctica i de la pràctica a la teoria de manera fluida, tenint presents tant els valor d’utilitat de la ciència com els de coneixement abstracte, en què no concentrava el seu treball en el saber pur ni en la tecnologia o la pràctica aplicada. Pasteur, biòleg i químic francés, fundador de la teoria microbiana de les infeccions, va desenvolupar vacunes contra la ràbia….
PSICOLOGIA COM A CIÈNCIA
La resposta de la psicologia a les exigències de cientificitat (falta)
Variabilitat interindividual: Canvis impulsats tant per la combinatòria genètica com, sobetot, pel desenvolupament dels hemisferis i les oportunitats d’aprenentatge que hi ha pràcticament al llarg de tot el cicle vital. Els factors variabilitat interindividual en les societats humanes són nombrosos: a banda de la idiosincràsia de cadascú, obren el ventall de conductes possibles factors com el sexe, l’edat, la biografia i especialment la formació rebuda, la professió, la classe socioeconòmica, la ideologia i la religió, la geografia i el clima, la cultura amb totes les seves influències amb les quals ens deixa emprenta.
Variabilitat intraindividual: Els canvis que mostra una entitat sota estudi al llarg de la seva existència. Entre els factors de variabilitat intraindividual hi trobem sobretot l’edat, tot i que aquesta és un marc tant per als aprenentatges possibles com per a la maduració i el deteriorament senil. Ultra això, també cal tenir en compte les circumstàncies indeterminades que sorgeixen en la història de cadascú. (exemple: canvi en la seva resposta a la fustració, elevació de la seva tolerància…)
L’investigador en psicologia es troba davant d’una gran variabilitat interindividual i intraindividual, que posa entrebancs a la seva capacitat de generalització, malgrat que les conductes menys obedients al control voluntari trenquen aquesta regla.
Generalitzabilitat i direccions de generalització
La generalitzabilitat:
En les ciències socials les distribucions dels valors mesurats del comportament, en una població donada de subjectes o conductes, solen ajustar-se a una distribució probabilísitca, la famosa corba de Gauss o altres.
És fàcil d’entenre que com és variabilitat hi hagi, més incerta serà la generalització o més difícil de justificar l’establiment d’una llei universal.
La pregunta de la generalització és: podem garantir que allò que afirmem de la població pot afirmar-se igualment de cada un dels individus? En aquest cas el concepte de generalització és deductiu, ja que anem d’allò general a allò particular, i es barreja amb el de predicció individual.
La pregunat de la generalització és: podem garantir que allò que afirmem de la mostra (un subconjunt de la població) pot afirmar-se igualment de la població a la qual pertany aquesta mostra? En aquest cas el concepte de generalització és inductiu, ja que anem d’allò més particualr-la mostra- a allò més general – la població-, i es barreja amb el d’universalització d’una llei o d’uns resultats.
Direccions de generalització:
- La direcció de la replicabilitat: Té com a principal valor el fet de garantir definitivament els resultats que es repeteixen, que permet incorporar-los a la teoria sense recança. (revalidar, reproduir o repetir uns resultats, obtinguts inicialment en unes condicions E, en una ocació posterior i en aquestes mateixes condicions E)
- La direcció de l’aplicabilitat: Té com a principal valor el de garantir definitivament la validesa dels resultats en el món real, i no solament en el que construeix l’investiador per tal de poder recollir-los. (podem generalitzar amb la finalitat d’estendre uns resultats, obtinguts en unes condicions E, en una ocasió posterior i en unes altres condicions diferents N).
Direccions d’aplicabilitat:
- Aplicabilitat en l’eix nomotètic-idiogràfic: L’investigador pot pretendre generalitzar més enllà dels subjectes utilitzats en la investigació de partida, a tota la població de referència. (la més coneguda). Es tracta de traslladar uns resultats des de la mostra d’individus participants en una investigació a qualsevol individu de la població que ens interessa, per tal que allò que hem descobert sigui efectiu i vertader també en la societat real. Es denomina generalització nomotètica o pròpia d’un enfocament de la recerca que rep també aquest nom.
Quan s’orienti més al cas individual que no pas a generalitzacions poblacionals, empra un enfocament idiogràfic de la recerca, i persegueix més l’objectiu d’estudiar casos en profunditat o caracteritzar la singularitat, que o pas el de generalitzar a poblacions grans de subjectes. (un psicòleg clínic li pot interessar limitar-se a garantir uns resultats en un grup terapèutic – el seu- que no en tots els grups terapèutics…)
- Aplicabilitat en l’eix artificial natural: L’investigador pot pretendre generalitzar més enllà de les condicions ambientals en les quals es va realitzar la investigació de partida, a qualsevol altra condició.
Es tracta de traslladar els resultats des de les circumstàncies ambientals (particularment, les d’un laboratori), més o menys artificials, en les que es van obtenir els resultats, a qualsevol circumstància ambiental natural en la qual es pot manifestar la conducta estudiada o, en altes paraules, a circumstàncies ecològicament i/o socialment autèntiques i no marcades per l’existència d’una investigació. (certificar el realisme – un àmbit psicològic on l’aplicabilitat és fonamental és en la clínica terapèutica ) (no s’aludeix a subjectes sinó a les
La visible manca d’unitat en el conjunt del saber psicològic és un dels efectes que els problemes de la psicologia han tingut sobre el seu estatut com a ciència, en tant que diferents direccions de resolució han generat posicions essencialment diferents dins d’aquesta.
EL PROCÉS D’INVESTIGACIÓ
Preguntes i respostes en la investigació: el mètode com a camí o pla.
Classificació de les preguntes d’investigació: Julian Meltzoff ha
proposat una classificació de les preguntes d’investigació que són:
Preguntes d’existència: del tipus “Existeix x?”. Per exemple, “els nadons, poden percebre el color?
Preguntes de descripció i classificació, del tipus “Com és x?”, “Quines són les seves característiques?, A quina classe pertany?, A què s’assembla?, “En què es diferencia x dels membres de la classe y?. Per exemple, “quins són els trets de personalitat o de comportament dels/les adolescents anorèxics/ques?, “quines són les pràctiques d’una mare drogoaddictiva en la cura dels seus fills?.
En aquesta categoría s’inclouen les preguntes de diagnòstic. També les que anomena pregunta de components (quins són els principals factors que componen l’autoestima/la intel.ligènca) i aquelles que considera descriptivocomparatives , vinculades a comparacions entre grups mostrals (“les nenes parlen abans que els nens”; “els joves tenen més memòria que la gent de la tercera edat”).
Preguntes de relació del tipus “existeix associació o relació entre x i y?”. Per exemple, “hi ha relació entre les notes obtingudes a la universitat i el temps dedicat a l’estudi?, “estan relacionats certs trets de personalitat amb el nivell socioeconòmic?”. També les preguntes causals, que constitueixen la raó de ser de la recerca experimental i representen un tipus particular de preguntes de relació: “x provoca/impedeix y?. Per exemple, “veure programes amb violència explícita a la televisió fa que els nen/es siguin més violents?
De vegades, aquestes preguntes tenen components comparatius: “per tal d’eliminar una fòbia, què és millor, una teràpia conductual o una de centrada en el client?, “és possible que cert medicament sigui més efectiu que la psicoteràpia en el tractament de la depressió endògena, però menys efectiu en el cas de la depressió reactiva?.
El mètode científic seria un instrument conceptual i conductual que permet al científic respondre preguntes i solucionar problemes, i consisteix en un procés ordenat i seqüencial a través del qual aquest científic pot arribar a assolir els seus objectius.
El mètode és un pla, en termes lògics, un operador, que permet passar de manera ordenada i planificada d’un estat de desconeixement a un estat de coneixement respecte a una determinada pregunta, problema o objecte d’estudi.
Emprant simbologia lògica:
M
0 - F 0 E 01 On M és l’operador, el “mètode” utilitzat
Els moments del mètode:
L’execució d’un pla metodològic comporta sempre:
1. Una definició lògicament acceptable i empíricament demostrable de l'objecte
d'estudi que es vol abordar.
2. Algun tipus d'observació i preparació prèvies, en una direcció assenyalada
per l'esmentat objecte d'estudi, les quals poden suggerir o concretar hipòtesis o expectatives a l'investigador;
3. Observació i preparació que desemboquen en la recollida de la informació
necessària per a investigar l'objecte d'estudi (informació que ha de venir indicada en la mateixa definició d'aquest), en unes condicions determinades, i, eventualment, en quantificacions o mesures.
4. Finalment, una interpretació d'aquesta informació, en el marc del mètode
utilitzat i de les garanties que ofereix i, si és el cas, en el de les hipòtesis o teories de partida.
El 1 i 2 context de descobriment d’una recerca, la seva fase creativa o inventiva dins del clima de circumstàncies històriques, socials i psicològiques que han dut a una troballa científica.
El 3 i 4 context de justificació, la fase comprovadora d’una ciència, defensada i armada pels metodòlegs i els epistemòlegs.
El mètode científic és el cami, pla o operador que permet passar del desconeixement al coneixement en un determinat camp d’estudi, i ofereix diversos itineraris segons l’objecte investigat i la ciència dins de la qual actua.
Estratègies metodològiques i mètodes
Saber “metodologia” és, fonamentalment, saber seleccionar l’itinerari d’operacions més adequat per a investigar un objecte d’estudi, per a arribar als objectius pretesos, És saber quin tipus de mètode correspon a cada tipus de problema o d’objecte d’estudi.
Mètodes i tècniques
Denominem tècniques als diferents protocoals que cal utilitzar en els diferents moments de l’aplicació d’un mètode concret. L’investigador no solament selecciona
L’itinerari deductiu i l’itinerari inductiu: (El mètode actua en dos nivells diferents) – la ruta que recorre un mètode pot anar des de l’abstracte al concret, o des del concreta a l’abstracte, de la teoria als fets o dels fets a la teoria.
Itinerari deductiu: Territori de la lògica i del llenguatge, en el qual es desplega el pensament dels científics i es diposita el saber cultural, on la informació científica es pot acumular i explicitar en articles, llibres o memòria d’ordinadors; és el nivell de la teoria , entesa com un sistema de coneixements incrementats al llarg del temps de manera autocorrectiva i organitzats com un codi lingüístic.
Quan una investigació progressa des de la teoria als fets , aplica coneixements ja existents, i que solen tenir la forma d’una llei amb enunciat condicional (tenen la forma d’un “Si…. Llavors….”), a una pregunta o problema nous.
L’objectiu és resoldre directament aquests problemes o preguntes assignant-los solucions ja trobades abans en estudiar altres problemes iguals o semblants; o bé, si l’anterior no és possible, generar hipòtesis que orientin la cerca de resposta.
Itinerari inductiu: Més concret, el món d’allò que (potser ingènuament) podem anomenar realitat, allò material que es percep, toca, sent, veu i que, en conseqüència, es pot descriure, classificar, quantificar o mesurar; el nivell dels fets o fenòmens.
Quan una investigació progressa des del fets a la teoria , busca o confegeix lleis que, un cop validades, es puguin incorporar a la teoria, sigui perquè aquesta no existeix encara, perquè es precària o incipient o, simplement, perquè, a pesar d’existir i, àdhuc, de tenir cos, cal completar-la.
Es pot acudir a parts de teories que, malgrat no estar directament relacionades amb l’objecte d’estiu, sí que hi serven una vinculació indirecta; o es poden aprofitar, amb vista de trobar inspiració, coneixements existents en altres disciplines afins.
Els itineraris deductiu i inductiu formen un camí d’anada i un de tornada. Si partim d’una teoria general, de la conceptualització abstracta dels enunciats lingüístics, la següent estació en la ruta cap als fenòmens empírics és el model , una mica més restringit i concret que la teoria i, a continuació, ens trobem amb els objectes model o conceps teòrics, ja molt delimitat. A partir d’aquí, travessem una frontera, la que separa el món pensat o de la lògica i el món percebut o empíric, i és llavors quan toca aïllar i defenir objectes d’estudi observables, mesurables i verificables. Aquest pas crucial s’assoleix per mitjà d’una definició operacional que transforma l’objecte model en estructures construïdes mitjançant variables i, és a través d’aquestes que palpem els fets.
Quadre pàg. 20 procés d’investigació
El procés d’una investigació pot anar de la teoria als fets, en l’itinerari deductiu, o dels fets a la teoria, en l’inductiu; o bé s’orienta a partir de la teoria existent, aplicant aquesta, o bé mira de crear teoria a partir dels fets.
Serendipity : en l’itinerari inductiu hi caben les descobertes per casualitat. El científic està buscant una cosa i en troba una altra, que no esperava. És l’anomenada serendipity que ha donat com a fruit la descoberta de la penicil.lina, per exemple. El terme prové d’un conte italià parafrasejat per Horace Walpole el 1754, en el qual tres prínceps de Serendip (l’antic nom de Sri Lanka) viatgen pel món cercant quelcom que no arriben a trobar, però, en recabalament, troben altres coses d’igual o més valor.
La teoria
En la fase abstracta del procés d’investigació l’estació principal és la teoria, un dipòsit organitzat de coneixement acumulat al llarg del temps i en perpètiu construcció, punt de partida o d’arribada de la investigació segons l’estadi de desenvolupament d’una ciència.
D’una teoria podem declarar:
Una teoria científica és un dipòsit de coneixements obtinguts mitjançant l'aplicació d'un mètode científic, formulables com a enunciats lingüístics o lògics i articulats entre si fins a generar una estructura (o com en una xarxa, una gramàtica o un codi).
La teoria té una extensió variable, segons l'àmbit de coneixement al qual es refereix i segons el grau de desenvolupament que ha assolit.
Els coneixements s'hi han anat acumulant i integrant al llarg d'anys o segles d'investigació.
Els continguts de la teoria són de diferents tipus i es distribueixen en distints nivells segons el seu grau de complexitat. Dins d'una teoria trobarem: Conceptes o objectes model, definicions de conceptes, classificacions de conceptes, unitats de mesura, sistemes de mesura, regles d’organització interna, relacions en format de lleis (sovint condicionals), definicions o formulacions de lleis, classificacions de relacions i lleis, etc…
Regles de la teoria: sintàctiques, semàntiques, pragmàtiques (són les regles d’ús que especifiquen les condicions o restriccions d’apliació d’una regla semàntica).
El desenvolupament ple d’una teoria l’hauria de convertir en un sistema o codi explicatiu i predictiu per mitjà de les lleis que ha anat bastint. La teoria ha d’explicar. Les lleis poden ser qualitatives (“quan el llum s’encén, el gos segrega saliva” ) o quantitatives (“a una distància fixa de l’estímul lluminós, en augmentar la intensitat de la llum en un factor i la pul.lila es contraurà en un factor y ”).
