APUNTS NIETZSCHE:
APOL·LO I DIONÍS:
En la seva primera obra “l’origen de la tragèdia”, Nietzsche deia que els grecs presocràtics sabien que la
vida era pur canvi, terrible inexplicable i tràgica, però, tot i això, no van caure en el pessimisme ni tampoc
la van rebutjar → per fer la vida suportable van utilitzar representacions artístiques. Tenien dos actituds
contraposades Apol·lo i Dionís
Déu Apol·lo: divinitat de la llum, la bellesa, la mesura, l’equilibri (la raó: ordre i forma)
Déu Dionís: representa desmesura, caos, plaer i irracionalitat. Era el símbol de la vida mateixa.
(les dues maneres d’interpretar artísticament la realitat)
actitud apol·línia: és la manera de fer suportable la vida mitjançant la bellesa, a través d’ella crea un món
ideal. S’expressava amb escultures…
actitud dionisíaca: acceptar la vida tal com és, amb el seu dolor i patiment. S'expressava amb música…
Segons Nietzsche, la grandesa de la cultura grega presocràtica consistia en l’equilibri d’aquests dos
principis, però aquesta harmonia es trenca amb l'aparició de Sòcrates i Plató, ja que donen prioritat a
l'Apol·lo (raó) i menyspreen el dionisíac. ELS VALORS APOL·LINIS ESTAN PER SOBRE DELS
DIONISÍACS. → la separació d’aquests dos és un error per Nietzsche.
Aquests el que fan és separar la realitat en dos mons: un món vertader i immutable i un món aparent i
sensible. Aquí comença la decadència de la cultura occidental. Per amagar el dolor que pot provocar la
vida s’inventen la separació entre aparença i realitat.
Nietzsche és el gran defensor de l’actitud dionisíaca, acceptant la vida tal com és i critica i rebutja la vida
que havien iniciat Sòcrates i Plató i que va continuar amb el cristianisme.
PERSPECTIVISME:
Nietzsche critica durament la metafísica occidental perquè defensa l’existència d’un món vertader,
superior al món sensible. (Plató afirma que el món real és el de les idees, mentre que el món que
percebem amb els sentits és només aparença.) → per Nietzsche és un invent per negar la vida real.
Nietzsche rebutja aquesta distinció. Per ell no existeixen dos mons, sinó només aquest món, el del canvi
constant. Pensa igual que Heràclit: no existeix la ruptura entre aparença i realitat → tot és aparença. La
realitat del món consisteix en la seva aparença (en el que veiem)
Nietzsche diu que aquestes teories dels filòsofs les han elaborat:
→per instint de supervivència: els humans s’han hagut d’imaginar un altre món per no assumir que la vida
és caòtica. Són dèbils físicament i tenen por.
