¡Descarga Resum patologies y más Ejercicios en PDF de Logopedia solo en Docsity!
Contenido
- Sordesa:..........................................................................................................................................
- Afàsies............................................................................................................................................
- Disàrtria..........................................................................................................................................
- Disfàgia:.........................................................................................................................................
- Trastorns de la fluència.................................................................................................................
- Disfonies.......................................................................................................................................
- Dislàlia.........................................................................................................................................
- Alteracions del llenguatge infantil...............................................................................................
- Disglòssies....................................................................................................................................
PATOLOGIES
Sordesa:
Com sentim? Les pressions acústiques o ones sonores es transmeten pel medi aeri de l’oïda mitjana cap a l’interna. En el cargol hi ha un conducte amb líquid que passa l’energia a través de cilis. Al principi del cargol és on escoltem els sons aguts i al final, els greus.
Screening neonatal És molt important fer una detecció precoç, és per això que s’utilitza la tècnica de les otoemisions acústiques (OEA), una tècnica breu, fàcil de fer i no lesiva. No és del tot fiable però detecta la majoria de les sordeses, moderades, severes i pregones.
Definició La hipoacúsia (que vol dir poc so) o sordesa, és una disminució de la capacitat del nivell d’audició que es troba per sota del normal. Quan la pèrdua és total, s’anomena cofosi.
Classificació
- Segons la intensitat:
- Hipoacúsia lleu: pèrdua d’entre 20 i 40 dB.
- Hipoacúsia mitjana: pèrdua d’entre 40 i 70 dB.
- Hipoacúsia severa: pèrdua d’entre 70 i 90 dB.
- Hipoacúsia profunda: pèrdua de més de 90 dB.
- Segons el moment d’aparició:
- Hipoacúsia prelocutives: es produeix abans del desenvolupament del llenguatge.
- Hipoacúsia postlocutives: s’adquireix després que el llenguatge s’hagi manifestat en el pacient.
- Segons la zona de l’oïda afectada:
- Hipoacúsia de transmissió: la zona alterada és l’encarregada de la transmissió de l’ona sonora.
- Hipoacúsia perceptiva o neurosensorial: és quan hi ha una lesió a nivell del cargol, nervi auditiu o vies nervioses centrals. Aquí el so és conduït fins l’oïda interna, però falla la percepció.
- Hipoacúsia mixta: es produeix quan hi ha una afectació tant transmissora com perceptiva.
Conseqüències
Causes
- Congènites: poden determinar la pèrdua d’audició en el moment del naixement o poc després. Aquesta pot obeir factors hereditaris i no hereditaris, o a complicacions durant el part i l’embaràs, entre elles:
- Rubèola materna, sífilis o altres infeccions durant l’embaràs.
- Baix pes al néixer.
- Asfixia al part (falta de oxigen en el moment del part).
- Ús inadequat de certs medicaments com aminoglicòsids, medicaments citotòxics, antipalúdics y diürètics;
- Icterícia greu durant el període neonatal, que pot lesionar el nervi auditiu del nen.
- Causes adquirides: pot provocar la pèrdua d’audició a qualsevol edat.
- Algunes malalties infeccioses, como la meningitis, el xarampió i la parotiditis.
- La infecció crònica de la oïda.
- La presència de líquid en la oïda (otitis mitja).
- L’ús d’alguns medicaments, como els empleats per tractar les infeccions neonatals, el paludisme, la tuberculosis farmacorresistenti y diferents tipus de càncer.
- Els traumatismes cranioencefàlics o de la oïda.
- L’exposició al soroll excessiu, per exemple en entorns laborals en els que es treballa amb maquinària sorollosa o es produeixen explosions.
- L’exposició a sons molt elevats durant activitats recreatives, com l’ús d’aparells d’àudio personals amb un volum elevat durant períodes prolongats de temps, o en bars, discoteques, concerts i esdeveniments esportius;
- L’envelliment, en concret la degeneració de les cèl·lules sensorials.
- L’obstrucció del conducte auditiu produïda per cerumen o cossos estranys. En els nens, la otitis mitja crònica és una causa comú de pèrdua d’audició.
Paper del logopeda El principal objectiu és aconseguir que el nen amb hipoacúsia accedeixi a la parla oral. Per a una completa estimulació lingüística, la intervenció logopeda ha d’incidir també en totes les àrees que composen el llenguatge, treballant a nivell fonètic - fonològic, potenciant el desenvolupament lèxic i morfosintàctic i reforçant aspectes pragmàtics.
Afàsies
Definició Afàsia és el deteriorament o pèrdua del llenguatge, en qualsevol de les seves modalitats (oral, escrit, signat, etc...) per causa neurològica. Com a conseqüència d’una lesió en les àrees cerebrals que controlen la emissió i comprensió del llenguatge, així com els seus components (el coneixement semàntic, fonològic, morfològic i sintàctic). Depenent de la localització o localitzacions de la lesió i de les formes diferents d’afàsia, aquests components poden estar alterats o preservats de forma diferenciada. Algunes formes d’afàsia s’acompanyen de disàrtria però l’afàsia no és un trastorn articulatori com a resultat de lesions en les àrees i vies motores de la parla. Tampoc no és un trastorn de la memòria ni una alteració del pensament. Les persones afàsiques utilitzen les paràfrasis, que és explicar la paraula a la que no poden accedir. Ho poden fer per ruta semàntica com quan li dius una paraula de la família semàntica per a que se’n recordi o per ruta fonètica quan li dones el primer fonema. A més, poden ser anosognòsics, és a dir, no saben que estan malalts.
Patologies que poden produir afàsia
- L’accident vascular cerebral (AVC) poden produir el 50% dels casos d’afàsia i aproximadament el 20% de les persones que tenen un ictus pateixen afàsia.
- Els traumatismes cranioencefàlics (TCE) són la segona causa més comú d’afàsia (després de l’AVC). Aproximadament una tercera part dels TCE presenten un trastorn del llenguatge o de la parla.
- Els tumors cerebrals on els símptomes d’una afàsia apareixeran en diferents formes segons el tipus de tumor, la seva localització, el percentatge de creixement...
- Trastorns neurodegeneratius
- Malaltia d’Alzheimer: és la forma més freqüent de demència i en la seva variant més comú apareixen els primers símptomes amb trastorns de memòria seguits de disfuncions verbals (anòmia 1 i alteració de la comprensió auditiva)
- Demència frontotemporal i vascular o multiinfart
- Afàsia progressiva primària
Paper del logopeda La tasca del logopeda anirà orientada a avaluar els trastorns, dissenyar i portar a terme les teràpies adients per a cada patologia i cada cas concret. No podem oblidar que el fenomen de l’afàsia desestructura a la persona que la pateix fins a les seves arrels més profundes. No podem subestimar la seva gravetat. Això té a veure amb el rol privilegiat del llenguatge en la nostra societat i amb la importància que té el llenguatge en la definició de la personalitat i de la identitat de l’ésser humà. La intervenció logopeda se centra en una rehabilitació global que inclou aspectes mèdics, neuropsicològics y socials. Comença amb una avaluació per establir el diagnòstic i determinar quins components del llenguatge estan afectats i quins estan preservats. A continuació, s’inicia la rehabilitació, amb dos objectius paral·lelament: proporcionar medis per comunicar-se més eficaçment i aconseguir la màxima recuperació possible de las capacitats lingüístiques. Al mateix temps s’estableix una
1 Anòmia: símptoma de la paraula a la punta de la llengua, és una manca d’accés al lèxic. Molt freqüent a les persones grans, menys en els adults i molt poc als joves.
Comunicació i llenguatge en la vellesa En la vellesa es redueixen les possibilitats de comunicació per diverses raons: -Canvis socioculturals: jubilació, viure sols, pocs amics, interlocutors poc motivats... -Canvis biològics: sensorials (audició, visió), veu, cognitius (memòria, velocitat de processament, funcions prefrontals)...
Característiques
- Dificultats en la fluència verbal : fenomen de “la punta de la llengua”
- Dificultats sintàctiques : dificultats en la comprensió, la repetició i l’ús espontani d'estructures complexes.
- Dificultats en la organització del discurs : dificultats per entendre històries o notícies complexes, textos o narracions. Per construir històries estructurades coherentment i amb gaire contingut informatiu. I pèrdua del fil conductor mentre expliquen.
- Canvis en la veu : presbifonia
- Canvis en l’audició: presbiacúsia
Paper del logopeda L’envelliment cerebral fisiològic pot comportar un procés degeneratiu concloent en demència. Hi ha nombrosos estudis que demostren que fins a un grau mig de deteriorament, l’estimulació de funcions superiors és, no només possible, sinó també beneficiosa per als qui la reben. L’estimulació cognitiva provoca efectes de manteniment i, fins i tot, de superació que contribueixen a l’allargament d’una vida personal i social més activa i satisfactòria.
- Llenguatge :
- Pal·liar i compensar el deteriorament dels processos atencionals i inhibitoris implicats en la memòria operativa.
- Possibilitar i desenvolupar l'ús d'estructures sintàctiques complexes.
- Possibilitar l'ús de narracions i textos
- Parla i veu:
- Evitar l'anquilosament i atròfia per desús.
- Adaptació i compensació d’estructures sanes.
- Adequació de la veu segons les possibilitats anatomo-fisiològiques individuals.
- Audició (Presbiacúsia): treball d’acord amb l’audioprotetista.
- No incidim en la fisiologia sinó en millorar la funcionalitat.
- Conscienciar que el problema és la intel·ligibilitat (poden aprendre a inhibir sorolls irrellevants) per això es fa entrenament amb sorolls (acomodació)
- Cal fer seguiment, acompanyament i repetir les consignes tant com calgui.
Idealment aquests programes terapèutics serien compatibles amb el disseny de programes d’atenció més global a les persones d’edat que haurien de contemplar aspectes com: l’estat emocional (depressió i ansietat, patologies molt freqüents), l’atenció al manteniment de les activitats de la vida diària i suports d’ajudes tècniques que facilitin aspectes de control de l’entorn.
Disàrtria
Definició La disàrtria és una alteració de la parla que té com a base un trastorn neurològic. Generalment s'acompanya de dificultats en alguns atributs de la veu (disfonies
neurològiques), d'alteracions dels moviments biològics dels òrgans buco-faringis (incloent masticació i deglució), i en ocasions de incoordinació fono-respiratòria. El deteriorament d'un sector del sistema nerviós responsable de l'emissió de la parla pot ocórrer en qualsevol part de les vies que van des del cervell fins al propi múscul. Els desajustos en la innervació d'aquests músculs (trastorns neurogènics), en la funció del múscul mateix (trastorns miopàtics) o de la coordinació motora (trastorns apràxics), donen defectes de la parla i de la veu per disminució de la força muscular dels òrgans Fonoarticulatoris i respiratoris, per trastorns del to muscular (flacciditat, espasticitat o rigidesa) o per moviments involuntaris
Classificació
Lloc de la lesió Simptomatologia Disàrtria per trastorns de la moto neurona superior Disàrtria espàstica Disàrtria per trastorns de la moto neurona inferior Disàrtria flàccida Disàrtria per trastorns cerebel·losos Disàrtria atàxica Disàrtria per trastorns extrapiramidals Disàrtria discinètica Disàrtria per trastorns de múltiples sistemes motors Disàrtria mixta
Causes Són molt diverses: accidents vasculars cerebrals, tumors, paràlisis cerebral, traumes cranials, arteriosclerosis, infeccions, alcoholisme, intoxicacions, poliomielitis, distròfies musculars, miastènia gravis, Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA), Esclerosis Múltiple, Polineuropaties perifèriques, Síndrome de Guillain Barrè, Atàxia de Friedrich, Parkinson, distonies deformants i focals, Corea, Atetosis, Malaltia de Wilson, Malaltia de Pick, Malaltia d’Alzheimer.
Graus Les disàrtries poden ser lleus, moderades o severes. El grau extrem es coneix per anàrtria. L'evolució i el pronòstic depenen de la patologia de base, del grau d'afectació fono-articulatòria, de la característica personal i l'entorn social del pacient. Les disàrtries lleus i moderades tenen bon pronòstic. Les severes o les causades per malalties progressives tenen mal pronòstic.
Paper del logopeda Per portar a terme la intervenció logopeda i la seva posterior rehabilitació, primer s’haurà de realitzar l’avaluació de les àrees següents: praxis fono-articulatòries, òrgans articulatoris (llavis, llengua, maxil·lar, paladar), cos-tronc (cap, coll), veu, respiració i bufo, llenguatge. Un cop realitzada l’avaluació logopeda i a través dels resultats es portarà a terme la rehabilitació logopeda; les àrees a treballar són: respiració i bufo, articulació, prosòdia, fonació, mobilitat i control dels òrgans implicats a la parla, veu i deglució.
Causes
- (^) Trastorns neurològics: alguns trastorns, com l’esclerosis múltiple, la distròfia muscular i el Parkinson.
- Danys neurològics: un dany neurològic sobtat, com per un accident cerebrovascular o una lesió del cervell o de la medul·la espinal, pot afectar la capacitat de tragar.
- Diverticles faringis: una bossa petita que es forma i recull partícules de menjar a la gola, en general just sobre l’esòfag, genera dificultat per tragar, alè olorós i la necessitat d’aclarir la gola o tossir.
- Càncer: alguns tipus de càncer i alguns tractaments oncològics, com la radioteràpia, poden causar dificultat per tragar.
Trastorns de la fluència
Definició Disfèmia seria la paraula tècnica per aquests trastorns de la fluència. Per a això no existeixen tractaments curatius sinó pal·liatius. El 80% són homes. Les alteracions de fluència són tres vegades més present en fills de famílies en les que els pares són disfluents i òbviament implica un factor psicològic però, què va primer?
Criteris de diagnòstic (DSM IV)
- Alteració de la fluència i de l’organització temporal normals de la parla en la que es donen amb freqüència un o més dels fenòmens següents: - repeticions de sons i síl·labes - (^) allargament de sons - interjeccions - paraules fragmentades (per exemple pauses dins d’una paraula) - bloqueigs audibles o silenciosos - circumloquis - paraules produïdes amb un excés de tensió física - repeticions de paraules monosíl·labes
- L’alteració de la fluència interfereix el rendiment acadèmic o laboral o la comunicació social
- Si hi ha un dèficit sensorial o motor de la parla, les deficiències de la parla són superiors a les habitualment associades a aquests problemes
Classificació
- Clònics: símptomes de repetició, normalment, de síl·labes i paraules curtes.
- Tònics: augment de tensió muscular que arriben al bloqueig.
- Mixtos
Epidemiologia Podem situar en un 2,3% la incidència d’aquesta patologia en la població general. La prevalença de la quequesa en la població escolar és aproximadament del 4% però el trastorn evoluciona cap a la remissió en la majoria de casos. Cal tenir en compte que entre els nens, més que les nenes, que presenten alteracions de la fluència durant la fase d'adquisició de la parla hi ha un risc de quequesa entre els 3 i 4 anys del 50%, i baixa fins al 25% en els nens de 5 a 6 anys. Un cop instaurada la quequesa, els pacients acostumen a passar períodes d'empitjorament al llarg de la vida
Etiologia
- Teories neurofisiològiques: quan les persones disfèmiques no s’escolten ells mateixos o cantant, parlen fluid.
- Teories psicològiques: “sóc tartamut perquè tinc ansietat o tinc ansietat perquè són tartamut”.
- Teories lingüístiques
Graus de discapacitat
- Grau I: Limitació mínima per expressar-se
Causes
- (^) Genètiques: en bessons monozigòtics, si un dels germans pateix disfèmia, l’altre té un 77% de probabilitats de desenvolupar-la. Entre los dizigòtics la probabilitat és del 32%. De pares a fills, les probabilitats se situen entre el 30% i el 40%.
- Psicolingüístiques: problemes d’articulació derivats d’un dèficit al pensament linguoespecular (associació de significat i paraula escrita) davant un ràpid processament sensoactorial (associació de significat i imatge).
- Traumàtiques: estats de tensió prolongats.
Disfonies
Definició Entenem la disfonia com una alteració de la veu parlada o cantada, que està produïda per una anormalitat en les estructures o en les funcions del sistema de producció vocal i que pot causar dolor físic, una discapacitat en la comunicació personal i una limitació professional o social.
Causes
- Lesions orgàniques laríngies.
- Causes neurològiques.
- Alteracions funcionals
- (^) Relacionades amb l’envelliment
- Per pèrdua auditiva
- Causes psicològiques: potser que les cordes vocals serveixin per fer altra cosa com tossir, fer força, riure però per parlar no.
Paper del logopeda El logopeda treballa la postura, el moviment i el gest. A més de l’acústica de la veu, la fisiologia de la laringe i l’ús comunicatiu de la veu.
Classificacions
- Disfonia amb cordes morfològicament normals
- Defecte de tancament de les cordes vocals.
- Hiperquinèsia laríngia.
- Alteració funcional de la muda o falsa muda.
- Afonia pitiàtica.
- Disfonia espasmòdica.
- Lesions adquirides de les cordes vocals
- Lesiones nodulars.
- Pòlips.
- Edema de Reinke.
- Quist de retenció mucosa.
- Ectàsies capil·lars i mini-angiomes.
- (^) Lesions congènites
- Quists epidèrmics i solcs laringis.
- “Vergetures” (estries).
- Laringitis crònica i càncer
entretallades i amb esforç. El temps de fonació, limitat o un o dos segons, amb prou feines permet l'emissió fins i tot fonació de paraules aïllades.
- Grau V: total limitació per a l’emissió vocal
No pot emetre la seva veu amb una intensitat i un temps de fonació suficients per solucionar cap de les necessitats comunicatives de cada dia.
Dislàlia
Definició Presència d’errors en l’articulació dels sons de la parla en persones que no presenten afectacions en el SNC ni en l’estructura dels òrgans de l’articulació. No s’hi inclouen els errors en l’adquisició d’una segona llengua ni els trets dialectals. Podem distingir errors per substitució, omissió i distorsió.
Causes
- Principalment per un dèficit auditiu on podem deixar de diferenciar sons similars.
- Mobilitat deficient de la llengua (precisió, força, velocitat).
- Deglució atípica.
- Incidència psicosocial, per exemple, el pare parla malament i per imitació, el nen aprèn el mateix.
- Permanència d’esquemes d’articulació infantils.
- Dèficits en l’orientació de l’acte motor lingual.
- Predisposició genètica.
Classificació simple
- Fonètica: es presenta en el pla motriu i es tracta d'errors estables per incapacitat de generar un cert so o per la seva producció distorsionada o poc precisa. Poden presentar-se amb diferents formes (d'omissió, de substitució o de distorsió). Les dislàlies fonètiques poden tenir l'origen en dèficit cognitius, sensorials, afectius o en l'evolució de les funcions primàries del sistema estomatognàtic (succió, masticació, respiració, ...).
- Fonològica: es presenta en el pla de l'organització i percepció dels sons de la parla. Els errors són fluctuants i no es deuen a la incapacitat motriu de produir el so sinó a la desorganització interna del sistema fonològic. Es presenten de diversa manera, sigui com a processos substitutoris, assimilatoris o com a processos d'alteració de l'estructura sil·làbica de la paraula; potser que tingui omissions de les síl·labes (la primera o l’última); si és l’última, no passa tant però si és la primera, pot presentar deficiència mental o problemes auditius greus. Pot repetir els sons bé però si l’ha de construir ell, no pot.
Paper del logopeda Normalment està basada en la realització d’exercicis per perfeccionar la musculatura utilitzada en la producció de sons. D’aquesta manera, s’intenta millorar l’articulació de les paraules, la utilització de la respiració, el ritme en la pronunciació, l’expressió... Se li sol plantejar al nen en forma de jocs, per a que sigui més senzill i amè adquirir aquestes noves habilitats. Per que la teràpia sigui eficaç és important que els pares s’impliquin i ajudin al nen també a casa.
Disglòssies
Definició Són els trastorns de l'articulació dels fonemes per alteracions orgàniques dels òrgans de la parla i d'origen no neurològic central. Determinats autors també l'anomenen dislàlies orgàniques, ja que es produeix una alteració de l'articulació a causa de determinades anomalies o malformacions dels òrgans de la parla: llavis, llengua, paladar, etc. Les disglòssies solen presentar-se associades entre si (diversos òrgans perifèrics afectats), associats a rinofonies i/o a trastorns psicològics conseqüents a la problemàtica de la parla. Al costat del trastorn disglòssic pot aparèixer associat un rebuig a parlar, de vegades, en ser conscients de les seves dificultats articulatòries. També poden presentar altres trastorns associats.
Causes Les causes de les disglòssies poden ser molt variades, ubicades en diferents òrgans de la parla, úniques o associades. Com a causes poden citar les malformacions congènites, els trastorns del creixement, paràlisis perifèriques, processos tumorals, traumatismes i les seves conseqüències, com són les cicatrius, estenosi, etc.
Paper del logopeda La intervenció haurà d'estar orientada cap al restabliment de la funcionalitat dels òrgans alterats. S'hauran de treballar hàbits d'alimentació, respiració, percepció auditiva, estimulació del llenguatge i la comunicació, etc.
Classificació Seguint la divisió anatòmica de los òrgans perifèrics de la parla podem distingir:
- Disglòssies labials: la dificultat articulatòria es produeix com a conseqüència d'una alteració en la forma, mobilitat, força o consistència dels llavis per llavi leporí, fre labial superior curt, fissures del llavi inferior curt, paràlisi facial, ferides labials o neuràlgia del Trigemin
- Disglòssies mandibulars: es tracta d'un trastorn en l'articulació dels fonemes a causa d'una alteració en la forma dels maxil·lars per resecció de maxil·lars, atrèsia (manca de creixement) mandibular, disostosi maxil·lofacial o progènie.
- Disglòssies linguals : la llengua, òrgan actiu de l'articulació dels fonemes, precisa d'una extraordinària sincronia dels seus moviments durant la parla. Pot ser per anquiloglòssia o fre curt, glossectomia, macroglòssia i microglòssia, malformacions congènites o paràlisi.
- Disglòssies palatines: Són alteracions en l'articulació dels fonemes a causa de malformacions orgàniques del paladar ossi i del vel del paladar per fissura palatina, fissura submucosa del paladar o paladar ogiva
- Disglòssies dentals: conseqüència d'una alteració en la forma o posició de les peces dentàries.
Alteracions funcionals orofacials Disfuncions del sistema estomatognàtic: respiració oral, deglució disfuncional o atípica, alteracions masticatòries, bruxisme (cruixir les dents, associat a l’estrès), disfuncions de l’ATM i articulacions de compensació.
Grau de discapacitats en les alteracions
- Grau I : Disfuncions orofacials lleus que no impedeixen la comunicació oral però repercuteixen sobre el funcionament del sistema estomatognàtic.
- Grau II : Alteració moderada per comunicar-se oralment per disfuncions de les estructures compromeses.
- Grau III : Limitació moderada per alimentar-se oralment i limitació severa per comunicar-se oralment, per disfuncions de les estructures compromeses.
- (^) Grau IV : Limitació greu per alimentar-se oralment i per comunicar-se, per disfuncions de les estructures compromeses. Severes dificultats articulatòries.
- Grau V : Limitació molt greu per alimentar-se oralment i per comunicar-se, per disfuncions severes de les estructures compromeses (Ex: manca de mobilitat mandibular, reducció de mobilitat lingual, etc.). Llenguatge pràcticament inintel·ligible.
