¡Descarga Resumen lecturas y más Resúmenes en PDF de Sociología solo en Docsity!
TEMA 1: INTRODUCCIÓ Y TEMA 2: L’ESTRUCTURA SOCIAL EN
L’ERA DE LA INDUSTRIALIZACIÓ CAPITALISTA
LECTURA 1: Miguélez, F. et al. (1997): Desigualtat i canvi. L'estructura social contemporània****. Barcelona, Proa-UAB.
Capítol 2: La desigualtat a la base de l’estructura social
El concepte de desigualtat ens remet a l’accés diferencial de les persones als recursos, tant en tipus com en quantitat i el seu estudi es fonamental per un triple motiu:
- L’accés a recursos relacionat en les condicions de vida de la gent. La vida quotidiana de les persones està fortament marcada per la qualitat i la quantitat dels recursos que disposem. La vida pot ser impossible per aquells que no disposen dels mínims vitals en termes de d’alimentació, habitatge, salut, vestit, educació, protecció social, seguretat en la feina, informació, ...
- L’anàlisi de les desigualtat en base a la relació entre recursos i poder. L’apropiació i el control d’aquells recursos que porten associat el poder, és a dir, permet que les persones i els grups que els controlen (els dominats) fer valer la seva voluntat i els seus interessos fins i tot en contra de la voluntat i els interessos dels desposseïts de recursos (els dominants). Dominació en la vida dels dominats ja que la realitat depèn menys de la seua voluntat i desitjos que de la voluntat i desitjos d’altres.
- L’accés desigual als recursos i al poder, donant lloc a la identificació col·lectiva en base a condicions de vida similars o d’interessos propers.
La desigualtat social apareix com la base de la xarxa de relacions socials que constitueixen l’estructura social.
Tres fases de les línies que marquen les desigualtats: la fase d’industrialització, la de la societat de benestar i la fase marcada per la crisi de benestar.
2.1. Origen i característiques de la desigualtat
2.1.1. Origen social de la desigualtat
L’origen de la desigualtat es troba en els processos socials no naturals. En les societats pre-modernes s’atribuïa la desigualtat a raons naturals i sobrenaturals.
En totes les societats conegudes ha existit sempre algun grau de desigualtat social, no es coneix cap societat en la qual tots els membres tinguessin els mateixos recursos, el mateix prestigi i la mateixa capacitat de decisió i influència sobre els assumptes de la comunitat.
Quan les societats es doten d’una organització i una tecnologia que els permet produir i acumular excedents, la desigualtat es fa més evident i s’associa més als recursos materials. L’acumulació ens demostra que l’origen de la desigualtat es troba en la divisió social del treball.
El treball es el conjunt de tasques i activitats que una determinada societat assumeix com socialment necessàries i que varien d’una societat a una altra. La desigualtat té un origen comú en totes les societats perquè es basa en com aquestes tasques socialment necessàries es distribueixen entre la gent i en la càrrega de poder, prestigi i recursos que
s’associa a cada una d’aquestes tasques. Per tant, la desigualtat és el resultat de la diversa accessibilitat als recursos que una determinada divisió del treball ofereix. La divisió social del treball és desigualtat de poder.
Les organitzacions capitalistes organitzen la divisió social del treball en dos grans àmbits: el mercat laboral i la família.
- El mercat laboral és el treball productiu realitzat a canvi d’un salari i pot tenir una càrrega de prestigi, encara que no necessàriament. El treball rep el nom productiu perquè suposa una integració en la societat i està destinat a la producció de mercaderies i serveis. En el mercat laboral les desigualtats les troben en les ocupacions que tenen més prestigi que unes altres, més ben remunerades, més estables i més garanties.
- El familiar és treball reproductiu es un treball ocult, que no és reconegut ni remunerat. La família rep el nom de la reproducció perquè està destinat a la reproducció de la força de treball present i futura. En la família les desigualtats les trobem en la forma en que es distribueix el treball segons els papers familiars.
També altres processos socials tenen incidència directa sobre la forma en què es reparteixen els recursos com l’Estat i la societat civil.
Per part de la societat civil mitjançant mobilitzacions i lluites per aconseguir uns mínims de condicions de vida. I per part de l’Estat amb la capacitat redistribuïdora amb la política fiscal d’impostos per tal de recaptar impostos utilitzant-los per atendre les demandes socials dels més necessitats.
També la pròpia desigualtat genera desigualtat, el desequilibri que genera en les relacions socials dóna més poder a uns que a d’altres, per tant, aquells qui tenen més recursos tenen més poder, poden defensar amb més èxit les seves posicions privilegiades, poden accedir amb més facilitat a altres recursos i hi poden també limitar l’accés a d’altres.
2.1.2. La legitimació de la desigualtat
El corrent funcionalista ha plantejat que l’existència de desigualtats és necessària per al desenvolupament del sistema social. En un món sense recompenses desiguals s’inhibiria la iniciativa de les persones ja que aquestes no trobarien al·licient per al seu esforç.
La ideologia dominant en el sistema capitalista ha trobat en el discurs funcionalista la font per a la legitimació de les desigualtats que genera i es comú entre la gent reconèixer el dret que tenen algunes persones, atesa la posició que ocupen en la societat o en els processos productius.
L’existència de la desigualtat es legitima per una doble via: perquè aquesta es mostra com el resultat necessari del funcionament del sistema capitalista i perquè és també el resultat de les aspiracions legítimes de superació i enriquiment de la gent.
Els corrents crítics amb el pensament funcionalista qüestionen la validesa d’un model de desenvolupament que deixa amplis col·lectius socials en situacions de pobresa i marginació. La desigualtat com un simple incentiu, legitima la possessió i acumulació de béns, estigmatitza i culpabilitza els qui no tenen i els fa responsables del seu fracàs.
- Els grans consumidors ja no només són les capes altes de la societat sinó també els treballadors consumeixen en massa gràcies a la plena ocupació , vehicle d’integració que permet disminuir les desigualtats socials.
- Una altra característica que flueix del mercat és la disminució de la desigualtat en els ingressos que produeix un augment de les posicions ocupacionals de classe mitjana i, en conseqüència, una mobilitat social ascendent.
A més de la cohesió de la societat civil, sindicats i partits d’esquerra adquireixen reconeixement institucional i una capacitat d’influència en la vida pública.
La tendència cap a la igualació social va ser gracies al nou paper de l’Estat, en molts països l’Estat es converteix en la garantia de la igualtat: es l’època de l’Estat de Benestar.
L’Estat de Benestar implica una responsabilitat estatal per assegurar uns mínims bàsics de protecció socials als ciutadans. La idea central de l’Estat del benestar és la ciutadania social, és a dir, el dret de tots el ciutadans, que l’Estat garanteixi els recursos mínims que els han de permetre la supervivència.
Per comprendre la dinàmica interna de la igualtat o de la disminució de la desigualtat:
- Les quotes més grans d’igualtat no s’aconsegueixen únicament com a resultat de l’Estat de benestar també influeix les dinàmiques de mercat (com la plena ocupació, la millora en les retribucions dels treballadors, la mobilitat social ascendent a causa de l’increment de posicions de nivell mitjà, etc.).
- Quina mesura l’Estat de Benestar té un paper decisiu en aquest procés: l’Estat de Benestar millora les condicions de vida en els grups socials més necessitats.
El debilitament de l’efecte redistribuïdor de l’Estat de Benestar, de la seva tendència igualadora és deu al mateix creixement del fet en el qual, aquells que perceben ingressos menors han patit una important pressió fiscal. A més, són les capes mitjanes les que s’han beneficiat més de les prestacions. Per exemple, la universitat rep un finançament públic, un servei que es beneficien principalment les capes mitjanes.
2.4. La desigualtat avui
L’enfortiment del mercat ha comportat un major poder i privilegis que en les relacions socials de producció i distribució. Per contra, les relacions i les institucions socials que s’han debilitat són les constituïdes per l’Estat i la societat civil.
L’Estat, fins ara Estat de Benestar, pateix una doble crisis:
- Les dinàmiques del mercat que l’asfixien fiscalment al mercat (incapacitat per controlar el moviment internacional de capitals, augment de la despesa social a causa de l’atur i les jubilacions, augment dels ajuts financers a les empreses, etc.)
- La debilitat de la societat civil, que perd la capacitat per defensar les conquestes social.
La societat civil s’afebleix en aquells fronts de identificació col·lectiva, els sindicats perden afiliació i capacitat de pressió.
El resultat de la crisi de l’Estat de Benestar i de les organitzacions de classe de la societat civil es tradueix en una major llibertat perquè el mercat operi amb una major llibertat en base a la seva lògica, caracteritzada per la mobilitat internacional del capital
i una nova divisió internacional del treball. A més de la incapacitat de l’Estat per controlar l’especulació financera a gran escala.
En els països capitalistes més avançats s’observa com les ocupacions manual menys qualificades decreixen en la indústria com a resultat de la innovació tecnològica, el increment de l’atur assoleix nivells estructurals molt alts i augmenta cada cop més la contractació precària. S’evidencia una tendència dualitzadora.
2.4.1. Les desigualtats laborals com a base
L’accés als recursos econòmics passa pel treball, aquest és font d’altres recursos. Estem en una societat productivista i materialista en la qual es vincula l’obtenció plena de garanties i drets al disposar d’un lloc de treball remunerat.
Així, l’ atur apareix com a font principal de desigualtat i està estretament relacionat amb la pobresa i marginació.
Un segon eix de desigualtat en relació al treball productiu és l’ estabilitat. Aquelles “millors” feines són les qual tenen més ingressos, seguretat, sent feines fixes. Mentre les “pitjor” estan més mal pagades, perilloses, insegures, desprotegides socialment sent les inestables, temporals, submergides o a temps parcial.
Aquells perfils o grups socials més proclius a patir l’atur i a la inestabilitat són: els joves, els vells, les dones, els immigrants, els mal qualificats i els que tenen un origen familiar desprotegit.
No solament tenim un atur elevat, sinó també un mercat laboral marcat per l’edat, el sexe, l’origen social i geogràfic.
2.4.2. Velles i noves cares de desigualtat
El fenomen de nova pobresa: aquest concepte vol recollir dos aspectes nous en les dinàmiques de la desigualtat social:
- Es parla de nova pobresa per a referir-se a col·lectius en situació de precarietat, no en termes de pobresa clàssica, sinó en termes culturals i econòmicament estables. Els nous pobres són els empleats o obrers que han perdut el seu lloc de treball massa prompte/jove per a jubilar-se però massa tard/vell per a trobar-ne un altre, els joves que no troben la seua primera feina, els aturats de llarga durada, les dones amb fills a càrrec seu i sense recursos per mantenir la família i l’habitatge.
- La base d’aquesta pobresa són els recursos no directament econòmics que resulten indispensables per a la integració social. Com per exemple, l’educació. Encara que continuem en un món de poder i privilegis lligats a les possessions materials.
2.4.3. Dualització social
La dualització social assenyala l’escissió de l’estructura social en dues parts relativament separades, una forta i una feble.
- La societat forta conserva desigualtats al seu interior, no tots els seus membres són iguals, però si que tenen uns recursos garantits i un fort sistema d’oportunitats i de mobilitat. A més, participen en l’àmbit polític exigint resultats i compensacions de l’Estat i participen en associacions per a defensar
LECTURA 2: Requena, M.; Salazar, L. Y Radl, J. (2013), Estratificación social, Madrid, McGraw Hill.
Capítol 1: Estructura social, desigualtat I estratificació social
- introducció Tipus de desigualtats principals:
- Desigualtats econòmiques.
- Desigualtats de classe.
- Desigualtats de gènere.
- Desigualtats ètniques.
- Estructures i estructures socials Els elements clau de les estructures son:
- Les unitats que les integren: la seva quantitat i les seves característiques distintives.
- Relacions que mantenen entre sí: els vincles que les uneixen i les proporcionen una determinada estabilitat i permanència.
2.1. Estructures socials Els fenòmens socials que no obeeixen a cap pauta sinó que resulten processos aleatoris, es diu que no tenen estructura definida. Entre el nivell macro i micro, trobem el nivell meso-social (constituït bàsicament per institucions i organitzacions, és a dir, entitats socials en un pla intermedi entre els grans agregats i individus.)
2.2. Dos visions de l’estructura social Podem distingir dos grans visions de l’estructura social que corresponen amb dos importants corrents del pensament sociològic:
- Visió cultural: element bàsic de l’estructura social les normes i valors que regulen l’acció social. El autor de referencia per aquesta visió de l’estructura social es Talcott Parsons.
- Visió relacional: els elements de què es composa bàsicament l’estructura social són relacions socials – es basa en el teixit de les relacions socials que connecta als individus, grups, institucions organitzacions, comunitats i societat. El autor de referencia per aquesta visió és l’anàlisi de Karl Marx i tradició marxista. Ambdues visions comparteixen algunes característiques generals: Tracten de respondre a la pregunta de l’estructura social.
Una variant importat d’aquesta segona visió, relacional, de l’estructura social es la perspectiva distributiva. Un representat destacat d’aquesta perspectiva es Peter Blau. Segons Blau, l’estructura social es defineix per la distribució de les persones que componen una població en posicions socials diferents.
Els paràmetres estructurals identifiquen els tipus distintius de les estructures socials. Els paràmetres estructures es divideixen en dos categories elementals:
a. Els paràmetres nominals: que divideixen una societat en categories socio-demogràfiques, és a dir, en grups reconeguts que no estan inherentment jerarquitzats (com el sexe, la ètnia o la raça, l’ocupació i la confessió religiosa) b. Els paràmetres graduats: situa a la gent en un rang ordenat de posicions (com l’edat, l’educació, la renta, el poder, la classe social o el prestigi).
2.3. Estructura social, recursos i desigualtat Si els paràmetres (edat, sexe, raça, classe social o el estatus socioeconòmic) són la base de les distincions socials és perquè estan associats a quantitats desiguals de recursos socialment valorats. En el món real els paràmetres nominals i els graduats es creuen entre sí de manera que la gent pertany simultàniament a mes d’una categoria social.
Aquesta possible associació entre paràmetres estructurals de diferent tipus (nominal i graduats) té conseqüències de gran importància. Per exemple noves divisions estructurals entre grups social jeràrquicament ordenades. Segons Blau, el grau de consolidació d’una estructura social depèn del grau de correspondència entre els seus paràmetres: una estructura més consolidada quan més gran és la correlació entre paràmetres. Si definim des de un punt de vista relacional (distributiu), les estructures socials son estructures desiguals.
- Desigualtats socials Les estructures socials produeixen en major o menor mesura desigualtats socials, és a dir, distribucions desiguals de recursos entre les diferents posicions estructurals que les caracteritzen. El solapament de diferents formes de desigualtat reforça les estructures socials desiguals.
3.1. Quatre tipus de desigualtats socialment rellevants Les desigualats socials son diversos que situa a la gent en diferents posicions que faciliten o dificulten l’accés a recursos socialment valorats. La tradició sociològica ha vingut reconeguda per quatre tipus de desigualtats socials amb gran rellevància en les societats modernes:
- Desigualtats econòmiques: Importància de la renta en les desigualtats econòmiques.
- Desigualtats de classe:
- Classes socials (grans agregats de persones que comparteixen una mateixa posició social derivada del tipus de treball que fan, és a dir, de la seva ocupació).
- Desigualtats de gènere:
- Gènere (construcció social i cultural del sexe). Les desigualtats que es produeixen en el món laboral:
- La sociologia davant la desigualtat: l’estratificació social L’estratificació social apunta a la divisió institucionalitzada d’una societat en capes, o estrats d’individus que disposen de quantitats desiguals de recursos valorats, desiguals en oportunitats vitals i desigual en influència social.
TEMA 3: L’ESTRUCTURA SOCIAL DE LES SOCIETATS
CAPITALISTES CONTEMPORÀNIES
LECTURA 3: Feito R. (1995 ): Estructura social contemporánea, Madrid. Siglo XXI. Págs. 87-136.
I. PRINCIPALS ENFOCAMENT NEOMARXISTES
I.2. Les classes socials en Wright I.2.1. Les posicions contradictòries (Proletariat/Petita Burgesia/ Burgesia) + posicions contradictòries de classe.
Wright distingeix les situacions contradictòries:
- Hi ha dos situacions contradictòries en el si de la manera de producció capitalista en la classe obrera:
- Posició contradictòria de directius (els capatàs)
- Posició contradictòria de supervisors de la cadena
- Hi ha dos situacions contradictòries en el si de la manera de producció mercantil simple i la capitalista entre la petita burgesia i la classe polars:
- Posició contradictòria de petits patrons (propietaris que empren un numero reduït de treballadors, menys de cinquanta)
- La posició contradictòria d’assalariats semiautònoms (semiautonomia és tenir cert grau de control sobre la producció)
Wright destaca tres canvis estructurals en el curs del desenvolupament capitalista:
- Pèrdua de control sobre el procés de treball per part dels obrers, procés accentuat pel taylorisme.
- La diferenciació e les funcions del capital. La separació parcial de la propietat econòmica i la possessió Conseqüència de la concentració i la centralització del capital en el procés d’acumulació.
- El desenvolupament de jerarquies complexes.
Wright distingeix quatre graus de control (ple, parcial, mínim i nul) i tres tipus de control (mitjans de producció, inversió i força de treball) Quatre situacions contradictòries entre el proletariat i la burgesia:
- Alts directius (exerceixen un control mínim sobre la inversió)
- Directius intermedis (exerceixen un control parcial sobre la inversió, els mitjans de producció i la força de treball)
- Tecnòcrates (exerceixen un control mínim sobre la producció i el treball)
- Capatassos (exerceixen un control mínim sobre la força de treball)
L’esquema es el següent:
- Burgesia: Capitalista tradicional.
- Situació quasi-contradictòria: alts executius.
- Situació contradictòria: alts directius.
- Situació contradictòria: directius intermedis.
- Situació contradictòria: tecnòcrates.
- Situació contradictòria: capatassos.
- Proletariat.
- Situació contradictòria: treballadors semiautonoms.
- Petita burgesia.
- Petits treballadors.
Wright proposa definir la posició de classe dels estudiants a partir dels seus interessos de classe. Diferència entre:
- Els interessos fonamentals: qüestionen l’estructura de les relacions socials (per exemple: la lluita per el socialisme)
- Els interessos immediats: son de caràcter reformista (per exemple: les lluites salarials)
Amb això, Wright explica la posició de classe de:
- Les mestresses de casa: Les dones que es dediquen només a cuidar de la llar, els seus interessos de classe fonamentals son idèntics als del seu marit.
- Els estudiants: en funció de la posició que ocuparà una vegada que acabin els seus estudis, es tracta d’una situació preclassista.
- Els pensionistes: es barallen per la situació oposada als estudiants, es tracta d’una situació posclassistes. La seva classe esta en funció de la seva trajectòria prèvia a la jubilació.
- Els aturats: distinció entre els aturats permanents i temporals.
- Els empleats dels aparells polítics e ideològics: per exemple els policies, els sacerdots, els professors, etc.
- El pas de la dominació a l’explotació: el concepte dominació no implica que els actors tinguin interessos objectius.
Les dos estratègies de Roemer per tornar al concepte de l’explotació:
- El enfocament de la transferència de treball: l’explotació a través del mercat i el capital contracta treballadors i els treballadors alquilen capital.
- El enfocament de la teoria dels jocs: la estratègia consisteix a preguntar-se si determinats col·lectius estarien millor o pitjor si es retiressin del joc amb els seus actius productius i organitzessin un joc diferent.
Roemer utilitza aquests criteris per definir quatre tipus d’explotació:
- L’explotació feudal: es basa en la subjecció del treballar per mitja de vincles feudals, i obliga al treballador a treballar gratuïtament en les terres del senyor.
- L’explotació capitalista: es funda en la distribució desigual dels mitjans de producció.
- L’explotació socialista: es funda en la distribució desigual de les qualificacions i talent.
- L’explotació de estatus: pròpia del socialisme realment existent, es basa en la distribució desigual del poder i la autoritat.
Wright corregeix les aportacions de Roemer. Wright senyala tres:
- La diferencia entre l’explotació econòmica i opressió econòmica: Roemer rebutja la transferència de treball, ja que podia conduir a que els rics exploten als pobres.
- La reformulació del concepte d’explotació feudal: Roemer distingeix dos tipus d’actius: els físics (actius alienables) i els actius de destreses (actius no alienables). Wright introdueix la matització que la força de treball és un actiu, on els camperols posseeixen cada un menys d’una força de treball i li entrega una part del seu treball al senyor feudal.
- La substitució de l’explotació basada en actius d’organització: Roemer caracteritza l’explotació de les societats socialistes en explotació d’estatus. Wright considera millor parlar d’explotació basada en els actius d’organització.
Tipologia de les posicions de classe en la societat capitalista
Wright ha detectat problemes en la nova categorització o situacions de classe:
- Situacions múltiples: hi ha persones amb més d’una feina o tenen mes d’una font d’ingressos.
- Situacions de classes mediades: hi ha persones no directament vinculades als processos de producció. Per exemple: la posició de classe dels nens, les ames de casa, etc.
- Situacions temporals: una objecció als anàlisi marxistes: tracten d’un mode estàtic les classes.
II. PRINCIPALS ENFOCAMENTS NEOWEBERIANS.
II.1. Les classes socials en Dahrendorf. Segons aquest autor, la societat actual, tot i sent industrial ha deixat de ser capitalista. Els canvis mes significatius són:
- La descomposició del capital: la figura del capitalista es divideix en dos: el accionista i el directiu Dahrendorf anomena el desenvolupament del racionalisme econòmic.
- La descomposició del treball: sosté que la classe obrera s’ha diversificat cada cop més. A finals dels XIX, es pot donar com a conclosa la tendència a la desqualificació del treball. Dahrendorf diferencia tres nivells de destresa entre els treballadors:
- Els treballadors qualificats: son cada vegada mes nombrosos.
- Els treballadors especialistes: les seves qualificacions tecnicofuncionals son mes modestes, constitueixen la major part de la classe treballadora.
- Els treballadors no qualificats: han anat reduint la seva participació percentual en la classe obrera.
- El creixement de la nova classe mitja:
- Amb un criteri horitzontal la divisió de tres esferes:
- L’administració pública: als treballs administratius dels municipis, les regions i l’Estat.
- La indústria: les empreses privades, les empreses públiques de transport, etc.
- Comerç: el propi comerç, la banca i les assegurances.
- Amb un criteri vertical:
- Els “puros buròcrates”: un empleat al que se confessen comesos administratius en sentit ampli. Per exemple: les secretaries, els comptables i els caps de secció.
- Els experts: es diferencia del buròcrata perquè la seva activitat no es administrativa i dels “meros empleats” per la seva qualificació. Per exemple: els metges d’empresa, els jutges i els enginyers.
- Els “meros empleats”: no te assignats comesos preferentment administratius. Per exemple: els venedors, els repartidors de cartes i els caps de tallers.
- El augment dels índexs de mobilitat social: el conflicte de classes esdevé un conflicte entre individus.
d’autoritat (recursos que impliquen el control sobre les interaccions socials de diversos tipus). Les societats poden ser classificades en funció:
- Del tipus de dominació, dels recursos, de l’autoritat o d’assignació
- De la magnitud del control sobre cada un dels recursos en el temps i en l’espai.
Giddens dona importància transcendental del control sobre els recursos d’assignació en el capitalisme. Giddens vincula el concepte classe a les formes sectorials de dominació creades per la propietat privada. Dos maneres d’analitzar processos d’estructuració de les relacions de classes:
- L’estructuració mediat: es refereix als vincles globals que connecten certes capacitats de mercat i la formació de grups identificables. Aquest procés està governat per la distribució de les possibilitats de mobilitat social, quant més tancada és una societat, major és l’estructuració de classes. Giddens toma en consideració tres tipus de capacitat de mercat rellevants: la propietat dels mitjans de producció, la possessió de credencials educatives i tècniques i la possessió de la força de treball.
- L’estructuració immediata: consisteix en diversos factors que modelen la formació de classes, la assignació de tasques ocupacionals dins de l’empresa, les relacions d’autoritat dins de l’empresa i la influència dels grups distributius en els que la segregació de comunitat o de veïnat dan lloc a patrons comuns de consum de bens econòmics i estils de vida compartits. Com resultats de tots dos fenòmens d’estructuració tenim tres classes socials: alta, mitjana i obrera. Giddens diferència el reconeixement de classe i la consciència de classe. El reconeixement de classe no significa que aquestes actituds i creences no impliquen a una afiliació de classe.
Per Giddens, la diferencia marxista de classes en sí i classe per a sí resulta insuficient. Distingeix tres tipus de consciència de classe:
- La identitat de classe: estadi en la qual existeix una idea de cert grau de diferenciació social.
- La consciència de conflicte: la percepció d’una oposició d’interessos entre una o més classes.
- La consciència revolucionària: la qual implica la creença de que és possible, mitjançant l’acció de classe, la transformació radical de les estructures socioeconòmiques existents. Classe social: grups a gran escala, agregats d’individus en grups socials, nominalment obertes, ningú pot pretendre afiliar-se a una classe, definides per les relacions de mercat.
II.4. Classes en Goldthorpe. Goldthorpe importància de la mobilitat social. Les classes deriven de l’agrupació de persones a partir de les seves ocupacions que són
categoritzades en funció de, per una banda, les seves fonts i nivells de renta, pel seu grau de seguretat econòmica i possibilitats d’ascens i, per l’altra, la seva localització en les jerarquies de control i autoritat en els llocs de treball.
Classe de servei: I. Professionals superior, directius de grans establiment i grans empleats (mes de 25 treballadors) II. Professionals de nivells mitja i inferior, tècnics superiors, directius de petits establiments (menys de 25 treballadors), supervisors de treballadors no manuals.
Classes intermitges: IIIa. Treballadors no manuals de rutina en l’administració i el comerç. IIIb. Treballadors de serveis personals i de seguretat. IVa. Petits propietaris, artesans, camperols, etc., amb treballadors (menys de 25) IVb. Petits propietaris, artesans, camperols, etc., sense treballadors. IVc. Agricultors, pescadors, etc. (La resta) V. Supervisors de treballadors manuals, treballadors tècnics de nivell inferior, etc.
Classe obrera: VI. Treballadors manuals qualificats. VIIa. Treballadors semiqualificats i sense qualificar no agraris. VIIb. Treballadors agraris.
Posteriorment, Goldthorpe modificar aquest esquema:
- Classes I i II: Tots els professionals i directius (incloent grans propietaris), tècnics d’alt nivell i supervisors de treballadors no manuals.
- Classe III: Treballadors no manuals de rutina de l’administració i del comerç, personal de ventes i altres treballadors de serveis.
- Classe IVab: Petits propietaris, artesans autònoms i altres treballadors per compte pròpia amb i sense treballadors (que no pertanyen al sector primari)
- Classe IVc: Camperols i petits propietaris i altres treballadors autònoms del sector primari.
- Classe V i VI: Tècnics de grau mitjà, supervisors de treballadors manuals i treballadors manuals qualificats.
- Classe VIIa: Treballadors manuals semiqualificats i no qualificats (que no pertanyen al sector primari)
- Classe VIIb: Camperols i altres treballadors del sector primari.
Té varies crítiques el model de Goldthorpe:
- Es tracta d’un model on sembla ponderar allò jeràrquic.
- Ús de la classe de servei.
- Agrupa en una mateixa classe els treballadors de coll blanc de rutina junt amb els petits propietaris.
LECTURA 4: Lacalle, D. (2006), La clase obrera en Espanya. Continuidades, transformaciones, cambios, Madrid, FIM-El Viejo Topo
Capítol 1: El umbral del siglo XXI
I. L’estructura de classes Tres variacions respecte l’estructura existent:
- La relació empleadors-autònom/ el conjunt salarial, o si es prefereix burgesia/ la petita burgesia i els assalariats ha passat de 25/75 a 20/80, és a dir, el conjunt salarial, la taxa de salarització en la població activa és cada cop major. Espanya és una societat en la que cada vegada depenen més d’un salari.
- Propietaris de mitjans de producció. Per exemple: els propietaris amb franquícia (amb o sense assalariats), seudo-autonoma i seudo-professionals liberals.
- Dins del conjunt salarial, està cada vegada un major pes dels grups que conformen les tècniques, professionals i quadres. A part d’aquestes tres característiques relatives la evolució, hi ha un tipus general, que afecta a totes les classes i grups, bàsica per la comprensió de l’estructura social i de gran importància per l’estructura de classes, es l’evolució sectorial de la població activa i les taxes de salarització sectorials. Dos qüestions relacionades amb les imperfeccions e incorreccions que es deriven d’una aproximació a l’estructura de classe, a partir de:
- Les situacions en el mercat de treball (actiu assalariats o no): per comprendre les classes son de capital importància altres elements que no sorgeixen d’aquestes situacions, com el mode i estils de vida, els orígens socials, la participació en el conflicte polític i social, etc.
- Les situacions ocupacionals: existeixen importants diferencies per sexe, que impliquen la necessitat d’un anàlisi mes detallat en la perspectiva de gènere i la classe.
II. La burgesia i petita burgesia La petita burgesia disminueix, però no es pot preveure que desaparegui. Divisió entre burgesia i petita burgesia, basada en indicadors que defineixen la classe, com la procedència social, educació, estils de vida, ingressos i altres. Dependència de la petita burgesia respecte la classe dominant.
El 80% de la burgesia, esta composat per petits empleats i propietaris, autònoms, professionals liberals de tipus mitjà i baix, artesans, cooperativistes i similars. La petita burgesia té un component tradicional de comerciants, camperols i artesans. El que esta perfectament clar es que a pesar de la seva permanent disminució, de la seva continua mobilitat ascendent (mínima) i descendent (majoritària), es una classe o fracció de classe consolidada en el capitalisme, en una posició secundaria en tots els aspectes.
III. El conjunt salarial El total dels assalariats ha augmentat el seu pes dins de l’estructura de classes en Espanya en l’última dècada. L’evolució en cadascun dels sectors ha sigut diferent, les taxes de salarització per sectors d’activitat: el total d’assalariats en agricultura ha disminuït en un 27%, els de la industria i construcció es mantenen amb un augment de mes del 5% i els de serveis es disparen amb un increment del 37%.
- La fragmentació del mercat de treball El mercat de treball, i per tant els assalariats, es fragmenta, i es trenca en dos:
- La primera mostra d’aquesta fragmentació es l’atur, que en la última dècada es mou entre el 16% i el 24% de la PA.
- La segona mostra d’aquesta fragmentació es la precarització del treball assalariat. Aquestes dos característiques, atur i precarietat, fa que el mecanisme del exèrcit de reserva (els sense treball) hagi variat en el seu funcionament. El salt del treball precari al regulat és molt difícil.
- La classe obrera tradicional Com a classe obrera tradicional es poden considerar els treballadors manuals, homes de la indústria, construcció, mineria i alguns serveis com ferrocarrils o transport urbà en grans empreses i contracte fix. Aquest nucli central està en regressió.
- Parats, precaris, submergits, marginals Els indicadors de precarietat son la contractació temporal i l’atur de llarga duració.
IV. Gènere i classe Importància del treball reproductiu de les dones. La mà d’obra femenina desenvolupa bàsicament la seva activitat en el sector dels serveis. Las dones assalariades estan molt més precaritzades que els homes.
V. Treballadors intel·lectuals Els treballadors intel·lectuals els seus estaments son més alts. Els assalariats privilegiats, tenen nivells educatius més alts i de procedència social mitja-alta.
