Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


resumen modulos tean, Resúmenes de Técnicas de la Comunicación

resumen modulos tecnicas de argumentation expresionismos y negociaron

Tipo: Resúmenes

2018/2019

Subido el 02/10/2019

melmed
melmed 🇪🇸

2 documentos

1 / 9

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
TÈCNIQUES D’EXPRESSIÓ, ARGUMENTACIÓ I NEGOCIACIÓ
M1
Argumentar Oferir raons per a la justificació o fonamentació de cert punt de vista, acció o creença.
Més estrictament Conjunt d’afirmacions (premisses) utilitzades com a raons per a donar suport o justificar una afirmació (conclusió).
Les premisses són afirmacions que s’utilitzen com a raons per a recolzar una conclusió, que és l’opinió, creença o decisió a justificar.
La justificació requereix almenys dos elements:
- Un vincle entre premisses i conclusió adequat i estructurat correctament
- Premisses sòlides, correctes o justificables per sí mateixes
Justificació interna Quan hi ha un vincle lògic correcte entre la premissa i la conclusió. Poden sorgir entimemes (premissa assumida
com a correcta per considerar-la pressuposada o evident. Poden ser arguments fal·laços.
Justificació externa Quan les premisses del raonament són sòlides, vàlides i correctes per sí mateixes. No hi ha simplement
premisses correctes o incorrectes, sinó justificades en major o menor mesura, més o menys sòlides.
ÚS DEL LLENGUATGE
Ús assertiu o descriptiu Descriuen/informen sobre determinat fet, persono, objecte,…
Ús prescriptiu o directiu La finalitat és dirigir la conducta d’algú. Pot ser eficaç o ineficaç.
Ús expressiu Expressa, exterioritza emocions o sentiments, alhora intenta influir en els demés creant adhesió.
Ús realitzatiu o operatiu Accions, activitats o comportaments que depenen del llenguatge, el qual els configura (prometre,
condemnar, nomenar,…)
Cal distingir entre expressions lingüístiques i els seus significats.
Sinonímia Més d’una paraula que expressen el mateix concepte
Ambigüitat Quan una paraula expressa diferents conceptes
Les oracions són expressions lingüístiques gramaticalment correctes i amb un sentit complet. Tenen regles gramaticals.
Les proposicions són el significat expressat per una oració assertiva. Pot ser vertader o fals.
Les normes són els significats de les oracions prescriptives. Poden ser eficaces o ineficaces, útils o inútils però no vertaderes o falses.
Les definicions són enunciats que determinen el significat d’una certa expressió. Poden ser lexicogràfiques (significat que una
comunitat lingüística concreta li atribueix a certa expressió: diccionari) o estipulatives (significat d’una paraula o expressió lliurement
atribuït per qui la defineix: neologismes, arcaismes).
PROBLEMES DEL LLENGUATGE
Vaguetat Indeterminació dels límits d’un concepte que ens impedeix determinar amb precisió si un objecte cau a dins o a fora de la
seva denotació.
Ambigüitat Quan un mateix enunciar (paraula o oració) és susceptible d’expressar varis significats diferents.
Càrrega emotiva Expressions que compten també amb una dimensió avaluativa o valorativa (positiva o negativa) i resulta
inseparable del significat de l’expressió. Font de fal·làcies argumentatives.
Les fal·làcies argumentatives són qualsevol error en l’argumentació (mal argument).
Les fal·làcies formals no són lògicament correctes:
- Fal·làcia de negació de l’antecedentDerivar, a partir de d’un condicional i la negació de l’antecedent, la negació del
conseqüent (si estudio aprovaré, per tant si no estudio no aprovaré.
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9

Vista previa parcial del texto

¡Descarga resumen modulos tean y más Resúmenes en PDF de Técnicas de la Comunicación solo en Docsity!

TÈCNIQUES D’EXPRESSIÓ, ARGUMENTACIÓ I NEGOCIACIÓ

M

Argumentar→ Oferir raons per a la justificació o fonamentació de cert punt de vista, acció o creença. Més estrictament→ Conjunt d’afirmacions (premisses) utilitzades com a raons per a donar suport o justificar una afirmació (conclusió). Les premisses són afirmacions que s’utilitzen com a raons per a recolzar una conclusió, que és l’opinió, creença o decisió a justificar. La justificació requereix almenys dos elements:

  • Un vincle entre premisses i conclusió adequat i estructurat correctament
  • Premisses sòlides, correctes o justificables per sí mateixes Justificació interna→ Quan hi ha un vincle lògic correcte entre la premissa i la conclusió. Poden sorgir entimemes (premissa assumida com a correcta per considerar-la pressuposada o evident. Poden ser arguments fal·laços. Justificació externa→ Quan les premisses del raonament són sòlides, vàlides i correctes per sí mateixes. No hi ha simplement premisses correctes o incorrectes, sinó justificades en major o menor mesura, més o menys sòlides. ÚS DEL LLENGUATGE Ús assertiu o descriptiu→ Descriuen/informen sobre determinat fet, persono, objecte,… Ús prescriptiu o directiu→ La finalitat és dirigir la conducta d’algú. Pot ser eficaç o ineficaç. Ús expressiu→ Expressa, exterioritza emocions o sentiments, alhora intenta influir en els demés creant adhesió. Ús realitzatiu o operatiu→ Accions, activitats o comportaments que depenen del llenguatge, el qual els configura (prometre, condemnar, nomenar,…) Cal distingir entre expressions lingüístiques i els seus significats. Sinonímia→ Més d’una paraula que expressen el mateix concepte Ambigüitat→ Quan una paraula expressa diferents conceptes Les oracions són expressions lingüístiques gramaticalment correctes i amb un sentit complet. Tenen regles gramaticals. Les proposicions són el significat expressat per una oració assertiva. Pot ser vertader o fals. Les normes són els significats de les oracions prescriptives. Poden ser eficaces o ineficaces, útils o inútils però no vertaderes o falses. Les definicions són enunciats que determinen el significat d’una certa expressió. Poden ser lexicogràfiques (significat que una comunitat lingüística concreta li atribueix a certa expressió: diccionari) o estipulatives (significat d’una paraula o expressió lliurement atribuït per qui la defineix: neologismes, arcaismes). PROBLEMES DEL LLENGUATGE Vaguetat→ Indeterminació dels límits d’un concepte que ens impedeix determinar amb precisió si un objecte cau a dins o a fora de la seva denotació. Ambigüitat→ Quan un mateix enunciar (paraula o oració) és susceptible d’expressar varis significats diferents. Càrrega emotiva→ Expressions que compten també amb una dimensió avaluativa o valorativa (positiva o negativa) i resulta inseparable del significat de l’expressió. Font de fal·làcies argumentatives. Les fal·làcies argumentatives són qualsevol error en l’argumentació (mal argument). Les fal·làcies formals no són lògicament correctes:
  • Fal·làcia de negació de l’antecedent→Derivar, a partir de d’un condicional i la negació de l’antecedent, la negació del conseqüent (si estudio aprovaré, per tant si no estudio no aprovaré.
  • Fal·làcia d’afirmació del consegüent → Derivar, a partir d’un condicional i l’afirmació del seu conseqüent, l’afirmació de l’antecedent (si la grip provoca febre i tinc febre llavors és que tinc grip).
  • Fal·làcia del non sequitur (no se segueix)→ Raonament en el qual la conclusió no es deriva lògicament de la premissa (o plou o fa sol. Plou, per tant, no fa sol – pot ploure fent sol-) Les fal·làcies materials tenen un problema en el contingut i, per tant, error en la qualitat o justificació de la premissa:
  • Argument ad hominem → Consisteix en atacar la persona que formula l’argument en lloc del propi argument
  • El fals dilema→ Presentar una situació com si tan sols hi hagués dues alternatives possibles quan n’hi ha més
  • Argument ad ignoratiam → Argumentar a partir de la no existència d’una prova en contra d’una afirmació
  • Argument ad misericordian → Apel·lar a la pietat per a acceptar o recolzar certa decisió o proposta
  • Argument ad populum → Apel·lar a la compassió de l’oient en lloc de bons arguments per a aconseguir adhesió
  • Fal·làcia de l’ambigüitat→ Utilitzar diferent significats d’una expressió ambigua en el context d’un mateix argument
  • Fal·làcia de la causa falsa→ Afirmar que si A precedeix a B, llavors A és la causa de B
  • Fal·làcia de composició i de divisió→ Atribuir les mateixes característiques a les part que al total
  • Definició persuasiva→ Definir quelcom de forma aparentment neutra però realment conté una càrrega emotiva (+ o - )
  • Enemic de palla→ Ridiculitzar o simplificar fins l’extrem un argument per a poder-lo rebatre fàcilment
  • Argument circular→ Argument que pressuposa precisament allò que es vol provar
  • Fal·làcia de la pregunta complexa→ Fer una pregunta de forma que, sigui quina sigui la resposta, assumeixi l’afirmació
  • Fal·làcia de l’autoritat→ Ús erroni o abusiu d’una autoritat (l’autoritat no ho és, ho és però d’un altre àmbit,…)
  • Argument de les conseqüències adverses→ Assenyalar les conseqüències o resultats negatius de certa afirmació com a raó per a rebutjar la seva veritat o justificació
  • Fal·làcia de l’accident o argument especial→ Esquivar obstacles en contra de la teoria amb explicacions (ad hoc) que expliquen aquest cas concret i deixen intacte la regla general
  • L’error de disponibilitat→ Considerar fets excepcionals com si fossin habituals
  • La incomprensió de la naturalesa de l’estadística→ Formar-se creences per desconèixer el funcionament de l’estadística
  • El pendent relliscós→ Assumir que un cop s’assumeix una decisió en un sentit, no es podrà fer marxa enrere ni es podrà aturar, sense entendre que es poden posar límits clars.

M

ELS CONFLICTES

Són relacions entre dos o més actors que perceben la incompatibilitat dels seus objectius dins d’un escenari concret. No sempre són violents. Per a evitar la violència podem:

  • Explicar l'estadi previ al conflicte i, per tant, a la situació de no-violència mitjançant una altra noció
  • Presentar una noció de conflicte que no estigui relacionada amb aquesta propietat El vincle entre conflicte i norma ha tingut una gran transcendència: Tot conflicte és una confrontació entre drets i deures dels subjectes sotmesos a les normes jurídiques. Davant un conflicte podem:
  • Prevenir→ Abans del conflicte: s’intervé per a corregir elements que causarien el conflicte o encarrilar tals elements per a que el conflicte sorgeixi d’una manera controlada.
  • Gestionar→ Intervenció per a conduir certs aspectes del conflicte cap a un estadi en el que sigui possible iniciar una resolució
  • Finalitzar i resoldre→ Només possible quan desapareix la percepció d’incompatibilitat. Pot ser per dissolució o per resolució.

PLANIFICACIÓ DE LA NEGOCIACIÓ

Tota negociació exigeix que el negociador confeccioni un conjunt d’estratègies i tàctiques encaminades a la consecució d’un objectiu determinat. Cal reflexió i cerca d’informació. Info necessària→ actors, objectius, atributs, tercers, ratificacions, repeticions i amenaces. 1 - Actors: Els interessats i els actes dels quals condicionen el resultat. Poden ser actors individuals i actors col·lectius. La monoliticitat és el grau de cohesió que hi ha entre els diversos objectius individuals en relació amb l'objectiu col·lectiu que defineix l'actor col·lectiu. 2 - Objectius i atributs: És el desig dels actors, sobre el que es negocia. Poden ser tangibles o tenir caràcter ocult 3 - Tercers: Poden aparèixer juntament amb els actors. Poden ser tercers que participen (amb interès pel resultat però sense capacitat d’obtenir el resultat) o tercers que intervenen (no tenen interès en el resultat però tenen poder per a canviar-lo). 4 - Ratificacions: Cal que algú (no actor ni tercer) es ratifiqui per a que la proposta de negociació funcioni 5 - Repeticions: Conèixer les nostres possibilitats per a mantenir la interacció amb els altres negociadors és fonamental 6 - Amenaces i promeses: Recursos compulsius. És fonamental saber amb quins comptem i quan estem disposats a usar-los. Les amenaces tenen com a atributs: han de ser creïbles , públiques i irreversibles. Per a planificar la negociació cal prendre un conjunt de decisions de manera que fonamentin un pla d’acció estratègic. Ens hem de fer les preguntes adequades i tenir informació i claredat per a poder contestar-les. Hi ha 3 grups de preguntes: 1 - Les preguntes del què: poden estar referides a “mi” com a negociador o al client 2 - Les preguntes del qui: són sobre qui està a la relació i què pot fer-nos 3 - Les preguntes del com: sobre com explicar a l’altra part, com comprovar que m’entén,… MARCS DE REFERÈNCIA Els marcs de referència i la personalitat dels negociadors són dos qüestions que poden portar al negociador a errades durant el procés. Són aquelles pressuposicions, prejudicis, punts de vista,… que influeixen en les nostres decisions d’una manera inconscient. Funcionen sempre en el pla de la inconsciència i condicionen totes les nostres decisions en el procés negocial. Les característiques:

  • Són errors en el procés d’informació
  • Són categories de l’experiència o màxim de l’experiència
  • Són temes a desenvolupar El procés de la presa de decisions és complex i l’ésser humà ha generat unes regles per a simplificar-lo. Això pot portar a prendre males decisions o decisions irracionals. Per a que els marcs de referència no ens influeixin, cal tenir en compte la distinció entre:
  • El valor d’un dels atributs / - El valor de l’acord mateix / - El valor comparatiu entre aquests conceptes Els marcs de referència són experiències de les parts que estan en una negociació. Aquestes experiències formen les màximes d’experiència que funcionen en nosaltres com a pautes interpretatives. Existeixen 7 tipus diferents de marcs de referència: 1 - MR substantius→ Relacionats amb allò de què tracta el conflicte 2 - MR perdedor-guanyador→ Relacionats amb el risc que les parts assignen a cada element 3 - MR de caracterització→ Relacionats amb com veuen les parts a l’altre o altres parts del conflicte 4 - MR de resultat→ Relacionats quina és la predisposició de les parts per a aconseguir un determinat resultat 5 - MR d’aspiracions→ relacionats amb la predisposició de les parts per prendre en consideració determinades necessitats o interessos 6 - MR de procés→ relacionats amb la rellevància que les parts assignen al procés 7 - MR probatoris→ Relacionats amb la rellevància que les parts assignen a les proves durant el procés de negociació

Hi ha factors que condiciones les converses i determinen el sorgiment de marcs de referència, com:

  1. Els temes recurrents→ En aquests casos escoltem el que esperem que ens diguin i no el que ens diuen, sense buscar alternatives ni reflexionar sobre els arguments de l’altra part.
  2. El millor cas possible→ Tot negociador presenta el millor cas possible per als seus interessos i això desemboca en la forma en la que nosaltres percebem el conflicte.
  3. Agendes múltiples→ Solen haver-hi diferents temes en un conflicte, un o dos de principals i altres secundaris. Aquests últims afecten la conversa modificant el marc de referència del conflicte. PERSONALITATS DIFICILS EN LA NEGOCIACIÓ Entre allò negociable i allò innegociable trobem problemes vinculats a les dificultats per a obtenir un acord. Aquests problemes poden ser restriccions temporals, problemes per a interactuar (barrera idiomàtica) o les personalitats dels negociadors. N’hi ha dos especialment difícils: 1 - Els exigents → Personatge que destaca per la incomunicació durant el procés de negociació. No és una estratègia sinó que és una forma de menyspreu cap a la resta d’actors. Concep la resolució del conflicte en termes excloents: o tot o res. Tenen una sola forma de veure les coses, pensament absolutista (sense terme mig), ignoren o menysvaloren els demés, no escolten. Segons com reacionen poden ser:
  • El fanfarró: Utilitza l’atac i és agressiu; l’amenaça i l’ofensa són les seves eines. Sensació de maltractament
  • El demandant: Busquen intimidar i impactar usant ultimàtums i ofertes desorbitades. Sensació de sorpresa per després deixar pas a la impotència
  • L’intransigent: Radical i absolutista fent ús d’ultimàtums i ofertes desorbitades. Sensació d’impotència ***** Per a fer front als exigents ens hem de convertir en exigents. Aquest és el seu pensament:
  • Pensament projectiu (projecten el conflicte i llur resolució en l’altre actor. Tenen problemes d’empatia)
  • Pensament episòdic (veuen el conflicte com una successió d’episodis que comencen i acaben quan ells volen o els interessa)
  • Pensament immediat (impossibilitat de projectar en el futur per a analitzar conseqüències dels seus actes)
  • Pensament inconscient (conceben la relació entre conflicte i resolució com una reacció)
  • Pensament màgic (confonen realitat i fantasia doncs construeixen allò que no té sentit i després no saben separar-ho del real)
  • Pensament emocional (estan controlats i aclaparats per les seves emocions. No tenen paciència i reaccionen exageradament)
  • Pensament egocèntric (conceben el conflicte i llur resolució a partir de les seves necessitats, interessos i drets) Com negociar amb ells? Obtenir la seva atenció fent-los saber que som allà, ajudar-los a sentir-se segurs, convidar-los a que s’expliquin, utilitzar silencis, no posar-nos a la defensiva, ignorar els seus atacs, negar-se a ser castigats parlant i discutint el problema; assenyalar les conseqüències afirmant que són per part d’acord. 2 - Els temptejadors→ Destaquen per manipular i enganyar per tal d’aconseguir acords. Són egocèntrics, desconfiats, tenen visió instrumental perquè perceben asl demés actors com a mitjans per a la seva finalitat. Competitius, cordials i escolten amb atenció per a aconseguir el que desitgen. Perceben la negociació com un joc de manipulació, com la única eina possible. N’hi ha de diferents estils:
  • L’enviat: Desvaloren i s’irresponsabilitzen fent ús d’excuses i jugant amb la llàstima .Sensació de llàstima i superioritat
  • L’ignorant: Estan confusos i ignoren del tema; usen la simulació de desconeixement i l’excusa. Sensació de partir amb avantatge
  • L’aprofitat: L’oblit i la sorpresa el caracteritzen; usen reclams d’última hora i excuses. Sensació de desgast i desànim
  • El culpós: Busquen culpables i excuses. Usen el feedback útil (mostrant que ells no tenen res a veure amb el conflicte). Sensació de culpabilitat si tenim èxit, d’engany si no és així.

TÀCTIQUES NEGOCIALS

Una tàctica negocial és un conjunt de moviments que, coordinats, produeixen un resultat determinat. Sol ser vist com un instrument per a aconseguir els objectius 1 - Allò no negociable i la galleda d’aigua freda→ Tàctica que consisteix a deixar un tema transcendent fora de la taula per a que no es converteixi en un reclam futur o en una qüestió valorativa que pugui afectar la moralitat de l’acord. El problema és que pot deixar la negociació sense res per a negociar o només temes intranscendents. En aquests casos hi ha la galleda d’aigua freda: establir concessions però sense limitar l’avenç del procés negocial, només es restringeix l’agenda 2 - El paradís→ Tàctica negocial construïda des de la promesa de beneficis un cop finalitzat dit procés. La clau per a sortejar els problemes que pugui comportar rau en establir el que s’està disposat a negociar independentment de les promeses. 3 - Divideix i venceràs→ A major grau de coincidència entre objectius individuals i col·lectius, major monoliticitat del col·lectiu. Aquesta tàctica transforma l’estructura bipartida del conflicte en un tríada. Apareix la possibilitat de coalicions, cosa que no sempre és avantatjós per al negociador, doncs poden tornar-se-li en contra. 4 - La mala fama→ L’objectiu de qui usa aquesta tàctica és evitar que l’altre negociador faci, o desfaci, alguna cosa en raó de la mala fama o prestigi que pugui ocasionar-li. Aquesta tàctica té un fort ús de la càrrega emotiva. 5 - El front rus→ Es tracta de construir un parell d’alternatives en termes excloents i exhaustius de forma tal que l’altre negociador cregui que no hi ha més marge. Aquesta tàctica tendeix a produir acords que no són òptim de Pareto perquè les alternatives intermèdies de resolució són ignorades directament. Un acord òptim de Pareto és aquell que recull i resol tots els elements que constitueixen el conflicte. 6 - L’òptic de Brooklyn→ Consisteix en fixar un preu base de venda i després establir un conjunt d’accessoris com a complements del producte, que són vistos com a guanys per part del comprador. Funciona a partir dels marcs de referència. PROPOSTA CONSTRUCTIVA PER A L’ACTITUD DEL NEGOCIADOR (MAYER) Mayer aposta perquè els negociadors incorporin uns principis a efectes de d’esdevenir en bons negociadors: 1 - Ser congruents amb els nostres valors 2 - Tenir i atorgar un espai per a l’autenticitat de les opinions (sense màscares) 3 - Tractar el tema correcte (de vegades ni es posen d’acord amb el tema de conflicte) 4 - Obtenir un nivell correcte de profunditat (tot procés de negociació té dos paràmetres de mesura: l’abast i la profunditat. El primer és la quantitat de temes i el segon el nivell al que portarem el debat, discussió o la comprensió del conflicte) 5 - Involucrar la gent correcta 6 - Establir un marc de temps apropiat 7 - Permetre el canvi 8 - Atendre la dimensió distributiva i la dimensió integrativa del conflicte (cal dominar-les les dues. Sense la primera deixem d’explorar el potencial per a la cooperació i sense la segona deixem de ser realistes sobre les eleccions dures que s’han de fer i la necessitat que tenen les persones de donar passos difícils per a protegir els seus interessos) 9 - Generar un àmbit segur 10 - Propugnar un optimisme motivat 11 - Assumir el rol de la incertesa (tot i estar segurs de què passarà cal assumir que hi ha cert grau d’incertesa)

M

Un axioma és una proposició tan clara i evident que s’admet sense demostració. Elements de la comunicació: Missatge, emissor, receptor, canal, feedback, codificació i descodificació (atribueix significat) entre les parts. També influeix el soroll (poden afectar qualsevol apartat de la comunicació). Segons Paul Watzlawik, els axiomes de la comunicació són: 1 - No és possible no comunicar-se: Tota acció o omissió és comunicació (fins i tot el silenci). Les respostes al reclam de comunicació poden ser: acceptar, rebutjar, desqualificar o mostrar símptomes d’impossibilitat en la comunicació. 2 - La comunicació té dos aspectes: El contingut i la relació entre les persones 3 - La puntuació en la comunicació: Els actors poden puntuar diferentment el procés i, per tant, interpretar-ho distintament. 4 - Dos tipus de comunicació: analògica (el que observem) i digital (el que diem) 5 - Simetria o complementarietat: l’intercanvi comunicacional és simètric quan la reacció entre interlocutors és idèntica, és complementària quan la reacció és oposada (un vol comunicar-se i l’altre no) L’ESCOLTA. PROBLEMES Alguns dels problemes que dificulten el desenvolupament adequat de l’escolta és que escoltem més ràpid del que parlem. De vegades assumim que ja sabem el que l’altre dirà i no prestem atenció (problema de les pistes paral·leles). L’expressió a vegades no esgota la transmissió d’informació sinó que l’emissor pot aportar una càrrega emotiva en el missatge que pot condicionar el procés d’escolta, positivament o negativa (problema de la càrrega emotiva del llenguatge). Quan un diàleg/negociació deriven cap a un tema recurrent , aquest es torna més complex i els actors es deixen d’escoltar perquè ja “saben” què dirà l’altre (problema dels temes distorsionadors d ‘estoc). ESCOLTA ACTIVA Tècnica que millora l’escolta. En una interacció comunicacional hi ha un munt de significats entremesclats. Gestionar un conflicte requereix identificar i concretar la multiplicitat de significats. L’escolta activa és aquella lliure de prejudicis, feta amb curiositat, sense jutjar ni fer valoracions, col·locant-nos en el lloc de l’altre i discriminant fets, sentiments i emocions de qui parla. Això fa sentir a qui parla (o a les parts) ben escoltades. L’escolta activa serveix per a promoure la possibilitat de comprensió mútua, generar un canvi en l’ambient, entendre’s millor entre les parts, que les persones se sentin legitimades i generar confiança en la cerca de solucions a un problema. Elements que conformen l’escolta activa: 1 - En criticar a una altra persona, parlar del que fa, no del que és 5 - Ser específic 2 - Discutir els tems d’un en un 6 - Evitar generalitzacions 3 - No anar acumulant emocions negatives sense comunicar-les 7 - Ser breu 4 - No parlar del passat 8 - Cuidar la comunicació no verbal (acord amb la verbal i amb contacte visual) PREGUNTES Les preguntes representen la modalitat interrogativa de participació en una conversa. Dificultats que pot plantejar la tècnica de la pregunta: 1 - Des d’on preguntem? / 2- Com preguntem? / 3- Quan preguntem? Des d’on preguntem permet identificar dos nivells: 1 - Nivell jeràrquic→ Conversem a l’altre des del nostre saber i això col·loca a l’altre en una posició d’inferioritat