¡Descarga Resumen Tema 1 - 8 y más Resúmenes en PDF de Arquitectura solo en Docsity!
Lliçó 1 : Grècia en el món antic
La cultura occidental és una barreja del cristianisme i la cultura grega, aquesta té els seus orígens en la cultura de mesopotàmia, la de creta, i la egípcia. Quan apareix l’home, 600000 anys abans de crist, es pot començar a pensar de PREHISTÒRIA, i quan apareix el 1r document escrit es pot parlar de HISTÒRIA. La prehistòria es pot dividir en el paleolític i el neolític: -Paleolític: l’home s’expressa artísticament. Nomadisme. (600000 – 5000 aC) -Neolític: a l’occident comenta més tard que a l’orient, aquest sempre anava més avançat. Neix la vida urbana, es passa de la tribu a la ciutat; inicia el conreu de la terra i la cria d’animals; per això les primeres ciutat són a la vora dels rius, on la terra és fèrtil. (5000 – 2500 aC) La primera escriptura es va realitzar amb un punxó al 3000 aC, es considera el final del neolític.
*** Mesopotàmia:** la seva terra era fangosa, no hi havien roques, per això les ciutats s’aixecaven sobre el terreny, es realitzaven damunt d’una plataforma; i es feien amb maons vidriats. Ziggurats: grans muntanyes de maons on a dalt hi havia un temple; en queden poques o no estan completes ja que la gent va anar agafant els maons per construir les seves pròpies cases. El govern del poble va imposar que el palau reial es construís dintre del recinte sagrat, però amb el pas del temps els palaus van anar assolint un major prestigi i van arribar a ser vint vegades més gran que el ziggurat. La planta del palau es desenvolupava entorn a molts patis, separant les funciones públiques de les privades, i dels serveis. Aquest desenvolupament al voltant del pati també va ser assolit per les cases senyorials o modestes, van passar d ela planta rodona a la quadrada. *** Egipte:** les cases eren de fang; però als deserts, fora de la ciutat, es van construir les piràmides amb pedres, que eren pels faraons. El fet de que donessin més importància als morts que als vius, fa que ens sapiguem ven poc de la ciutat dels vius; en canvi de la ciutat dels morts en sabem força. Les piràmides estaven fetes de blocs de pedres que sovint imitaven formes vegetals i posaven de manifest una evolució tècnica, també destaquen les columnes acanalades, que són un precedent de la cultura grega. El fet de que no tinguessin cap eina d’elevació, fa sorprenent el fet de que construïssin les piràmides només amb cordes, rampes, arrossegalls i eines de bronze. El el Regne Mitjà les dimensions de les piràmides van anar reduint-se mentre que creixia la importància del temple funerari; i ja en el Regne Nou les piràmides van desaparèixer del tot i van ser substituïdes pels temples. Els temples del Regne Mitjà foren construïts excavant una àmplia terrassa en la pedra de la muntanya i, per tant, tenen una part encastada en el pendent escarpat de la roca; rampes o escalinates condueixen a un conjunt de sales, avantcambres de les tombes reials i dels sagraris. Les àrees templàries eren unides per una avinguda de prop de 2 km vorejada d’esfinxs. En el Regne Nou, troben els tipus més característics de l’arquitectura egípcia : a través d’un passeig d’esfinxs s’arriba a l’entrada, flanquejada per obeliscs, la qual entre dos pilons coronats amb una gola, dóna accés a un pati que té un peristil (entorn columna) des del que s’accedeix a la sala hipòstila (sota columna); a partir d’aquest saló es van succeint les estances dels sacerdots, les cel·les sagrades i les zones més recòndites del temple. *** Creta:** cultura oberta, hedonista i de comerciants. També se li deia Minoica, de Minos (rei). 2500 aC Les ciutats es van desenvolupar sota la influència de l’Àsia occidental, paral·lelisme dels seus traçats, distribució zonal de les diverses funciones urbanes. Els seus palaus es desenvolupaven tanmateix entorn d’un pari central, assignant els diversos ambients varies funcions. Les construccions eren de dues o tres plantes, ben airejades per finestres i lluernes, els murs eren de tova i de pedra, mentre que la fusta s’utilitzava per columnes i bigues. Al 1400-1500 aC la illa de Creta va desaparèixer a causa de terratrèmols i sismes marins. Murs ciclopis: format per enormes i rústics blocs irregular assentats amb pedres més petites; minimitzaven la carència defensiva del terreny.
Mégaron: estança quadrangular, orientada al nord, amb una llar de foc al centre i quatre columnes que sostenen un sostre pla.
- Món antic: dins el qual trobem el Món clàssic que acaba amb la caiguda de l’imperi Romà. En el món clàssic, hi ha tres coses principals : l’home és el centre del món, la mimesi (imitació naturalesa) i els ordres, és a dir, la manera de construir els edificis sagrats, la relació entre les parts i el tot.
Grèc ia té 3 etap es difer enci ade s: la GRÈ CIA ARC AIC A (mo nàrq uica ) que es caracteritza per les invasions dòries, la difusió del ferro, l’època d’Homer, colonitzacions, desenvolupament de la Polis i el naixement dels ordres arquitectònics; considerem que acaba amb la invasió dels perses i la destrucció d’Atenes. Amb aquesta tragèdia, Grècia, va respondre ràpidament i enèrgicament i va donar victòria sobre els perses, així comença la GRÈCIA CLÀSSICA (democràtica) caracteritzada per la batalla de Marató, el segle de Pèricles, l’acròpolis d’Atenes, Hipòdam de Milet, guerres del Peloponès i les guerres contra Macedònia. La GRÈCIA HEL·LENÍSTICA s’inicia quan apareix Alexandre el Gran que va construir en 4 anys un imperi que anava des de Àsia Menor, Egipte, Mesopotàmia i Pèrsia fins al riu Indus. En aquesta època es va produir una gran difusió de la cultura grega. Al 146 aC amb l’incendi de Corint, els territoris de l’antiga Grècia passen poc a poc a ser domini Romà. Roma en el mateix segle V aC, era monàrquica igual que Grècia en els seus orígens, després de la conquesta del Lazio, es va dirigir cap a una nova forma de govern anomenada república, que durà 5 segles. Roma hagué d’augmentar contínuament el seu territori i va anar conquerint la Mediterrània, convertida en Mare Nostrum. Fou una gran part d’aquesta extensió la que ocasionà la crisi de la República i va donar pas a l’Imperi; que va permetre governar eficaçment durant els2 primers segle. L confiança en ells mateixos, la riquesa i el progrés assolit per Roma, van fer que els bàrbars ataquessin amb més freqüència i van ser una causa de la decadència de l’Imperi. La manca de nous territoris i la crisi econòmica, també la dificultat de gestionar un territori tan extens, va ser la causa de la subdivisió d’un bloc Occidental i un d’Oriental,; i tot acaba amb la caiguda de l’Imperi Romà. Va ser a Orient, on Constantí va crear una segona Roma, a Bizanci, amb Constantinoble com la seva capital. El govern, els costums i l’art bizanci acabaren per assumir connotacions allunyades del classicisme i per tant al segle VI aC van arribar al Occident. Va acabar amb la invasió de Otomana, el qual inicià l’era moderna.
l’alfabet, els nòrdics dorin van aportar el cavall, els híties varen introduir la siderúrgia, i Mesopotàmia, Egipte i Pèrsia deutes formals i tecnològics. El mimetisme marca el passatge de l’època arcaica a la clàssica. A Grècia hi va haver la MIMESI, imitació de la naturalesa que va portar a la revolució artística; no s’ha d’entendre simplement com la reproducció de les formes naturals, sinó que tracta de conèixer i interpretar els principis generadors de la naturalesa. Es busca una aproximació a la realitat, això significa una sensibilitat per la naturalesa però alhora han d’entendre les proporcions, ombres, etc. La diferència aparent entre dues grandàries iguals, cistes des de distàncies diferents, no depèn d’aquestes sinó que ve determinada per la relació entre els angles visuals corresponents; ens permet representar sobre un pla bidimensional la projecció de formes reals, que són, en canvi, tridimensionals (havien descobert la perspectiva). Els grecs projectaven sobre una superfície corba, però per tal de que l’engany funcioni és necessari imitar la llum que evidencia els volums, fer brillar els relleus o ombrejar els entrant. Els temples grecs tenien les proporcions humanes; mai farien una columna de 40 m d’alçada com els temples d’Egipte. Edificaven els temples amb petites estructures perquè a l’hora de mirar-lo no semblés que se’ns tirés a sobre ja que l’ull té una curvatura. S’utilitzava el marbre.
La evolució de l’art i el mite d’interrelacionen contínuament amb les transformacions sociopolítiques, tècniques i econòmiques. Recordant que hi ha tres èpoques diferents : arcaica, clàssica i hel·lenística veurem com es posa de manifest les variacions d’ordres iguals en diferents moments de temps successius, ordres distints en moments coincidents, i ordres iguals i moments coincidents. Els ordres arquitectònics són les diferents regles que s’utilitzaven per construir els temples.
El Dòric i el Jònic son del Perío de arcai c i clàss ic; i el Corin ti del període hel·lenístic. DÒRIC: la columna no té base, el fust descansa dire ctament sobre el podi del temple, a més les estries del temple són estries en punxa. Els altres dos ordres el seu acabat no és en punxa. * Capitell: equí i àbac. * Arquitrau: en massa, llis. * Fris: dividit en Tríglifs i Mètopes. JÒNIC: la columna té base, les estries es fan amb llistons o llistells (acaben planes), és també de l’època arcaica com el dòric però més tardá (és declinat amb llibertat). * Capitell: volutes, òvuls y àbac. * Arquitrau: amb plataformes. * Fris: relleu continu CORINTI: eternització de les fulles d’acant, el fust també està realitzat amb estries amb llistell. * Capitell: fulles d’acant, caulícoles, àbac curvilini.
Lliço 3 : Arquitectura i ciutat en la Grècia Clàssica
La situació dels temples era en llocs estratègics, màgics on els déus a vegades poden ser oracles (que parlaven); estaven col·locats molt sutilment en aquells llocs on reclamaven la presència de un déu, per aquest motiu no era escollit per la facilitat de la seva construcció, podia estar en una cota alta, lluny de les pedreres, forts desnivells, etc. Es col·locaven com una joia mirant el lloc adequat, col·locat en funció de com s’arribava al camí, com es movia el sol, etc. Inicialment en els pobles de la ciutat hi havia petits temples de fusta, on es col·locaven als morts amb els seus objectes. També es trobaren petites estàtues de fusta (xoàna), amb el temps es van convertir en estàtues de perfecte factura, a vegades de materials preciosos. Per tal de que el material del temple fos etern, es va canviar la fusta per marbre. El temple era dedicat a un sol déu, el protector de lloc o de la polis, es exempt, és a dir, que té els seus voltants lliures. El temple té una conformació simètrica tan en planta com en alçat, per això si ja has vist dos de les cares del temple ja et pots imaginar com són les altres dues; la planta és rectangular i els ambients interns estan envoltats de fileres de columnes. Generalment el més comú és el temple perípter, envoltat per columnes; que presenta un interior tripartit en náos (cel·la, al centre d’aquesta hi ha l’estàtua del déu), pro-náos (part davantera) i opisthódomos (part de darrera), i és cobert amb una doble vessant; per a recolzar els faldons de la teulada hi trobem 4 fileres de columnes, el nombre de columnes disposades en els costats menor determinaran la denominació de tetràstil (4), hexàstil (6) o octàstil (8), etc. Les columnes deriven dels egípcies, i arriben a Grècia gràcies a Micenes, a través de Creta. Quan el lloc era adequat perquè el déu parlés, es formava un lloc anomenat santuari, on anaven els peregrins. Eren un conjunt d’edificacions on es feien ofrenes i peregrinatge. El més important era el de Dèlfos. , també hi havia el Santuari de Zeus a Olimpia.
- Els grecs corregien els defectes òptics, com per exemple fer una mica més elevada la part central; van aplicar refinades curvatures a les línies rectes dels seus temples per tal de compensar les deformacions degudes a la natura curvatura de la retina de l’ull humà.
- Èntasi: correcció òptica de les columnes. A 1/3 de la seva alçada la percepció de la columna és que s’estreny i per corregir-lo la bombaven.
- Per evitar la sensació que l’edifici ve cap a nosaltres, tancaven els angles ( F 0 B 5< 90º), i tiraven el temple endarrere.
- Anastilosi: procés que s’agafa les pedres i es reconstrueix com eren els temples.
Moltes ciutats de la Grècia clàssica tenien origen Micènic. Són ciutats organitzades, és a dir, que va creixent i es van organitzant segons les necessitats. Les ciutats són d’un màxim de 7000 habitants, i són independents; cada una té el seu tipus de govern diferent. La gent de Grècia treballa al camp (la ramaderia, vinya, olives, etc.) però també a la pesca. Les primeres ciutats no tenien cap mena de planificació i es van anar construint a mesura que van anar creixent, per això les cases eres irregulars, tenien un pati interior, i estaven
Lliçó 4 : La construcció del temple Grec
A partir del segle VII aC la pedra es va anar convertint en el material de la construcció dels edificis monumentals a Grècia. El coneixement de la tecnologia del ferro, va fer que poguessin treballar millor la pedra; d’una banda podien perfeccionar les eines, i per l’altre el transport i l’elevació juntament amb els coneixements que tenien de les arts del mar. Els tipus de pedra que extreien eren el marbre, la pedra calcària, i porosa. Els marbres utilitzats procedien de diversos llocs, fins i tot llunyans, si la economia hel·lenística ho permetia; bàsicament provenien de l’illa de Paros, el marbre blanc (per fer escultures); i del mont Pentèlic. Qui extreia el marbre era el picapedrer; que estava vinculat a un tipus de pedra; que el que feia a la pedrera era trencar i desbastar; a l’obra es picava al fi. La primera tasca; trencar o extreure el dau, es realitzava amb una tasconera (per mitjà de tascons i falques de fusta o ferro). Després venia el desbast , que consistia en l’escairada del bloc en les dimensions aproximades, però deixant la bastantesa (escreix perimetral) per protegir la peça del seu transport. I per últim el picat al fi, que es convertia en bloc en carreu. L’escoda era l’eina que utilitzaven per les tres fases; també feien servir el tallant, la martellina. La pedrera lo podia estar molt lluny de l’obra, aj que el transport era un dels processos més cars. Si la pedrera estava a dalt d’una muntanya, es col·locaven rampes de lliscament, i en el pla el transport es feia amb animals, i al mar amb barques. A l’obra els carreus es col·locaven amb l’ajut de màquines d’elevació basades en la politja. ( corriola , d’una sola politja; i ternal , de dues o tres; o el polispat , format per dos jocs de politges ternals, un fix a dalt i un altre de mòbil a baix) Els cost total d’una columna era del 35% extreure la pedra, del 33% el transport, el 6% col·locar-la i del 26% l’acabat. Els carreus del temple grec eren assentats sense cap tipus de morter, per això els terratrèmols van tombar la majoria dels edifici s de l’antiga Grècia. Per tal de solucionar això, els grec van optar per unir els carreus dels murs i les columnes, i també els de l’entaulament, per mitjà de grapes de ferro ataconades amb plom fos per garantir la eficàcia i duració de la unió.
Fonaments i la krepís: a vegades es sanejava el terreny, compactant-lo o preparant-lo. Ens podem trobar amb fonamentacions en pou, en rasa o constituint una plataforma; sovint són lloses apilades les que connecten els elements visibles amb el ferm. Són recoberts d’un basament (krepís) del temple tot ell de pedra de fil, damunt del qual recolzen els carreus de murs i columnes. La seva plataforma superior seria el estilòbat. Però entre la fonamentació i la krepís hi ha un altre estrat anivellat i escairat que constitueix el punt de partença de l’obra de fil, l’eutintèria (transició).
Les columnes i els murs: Primer els columnes van ser d’una sola peça, però a partir del segle VI aC, ja van ser conformades a base de tambors superposats. Els murs podien presentar diferents aparells; els més comuns eren l’isòdom (filades iguals) i el pseudoisòdom (una filada estreta i una ample); també poden ser de 1 fulla o de 2, si es feia de dues es posaven perpanys (carreus transversals per solidaritzar el mur). S’hi pot apreciar el sòcol, la cornisa, la llinda i els brancals de les obertures, a vegades amb plafons i filets. *Anastilosi: per nomenar el procés pel qual es tornen a aixecar les columnes.
L’entaulament i el sostre: tots són de pedra. L’arquitrau es format per dues jàsseres (platabandes). El sostre, està entre la cel·la i el peristil, està disposat sobre els arquitraus i es componen de bigues i entrebigats. En algun cas són reforçats amb peces de ferro. Els frontons són murs triangulars, emmarcats per la cornisa que serveixen de teló de fons a conjunts escultòrics de grans dimensions, les peces dels quals van recolzades en la cornisa de base, a vegades són ancorades al mur del frontó mitjançant perns de ferro.
La coberta: tot allò que era disposat damunt del sostre era molt lleuger, es feia servir fusta i terracota; com que són menys perdurables que la pedra amb el temps han fet que no romangui avui la coberta original. La carcassa de la coberta era feta de peces de fusta, cavalls, cabirons, llates i peudrets. Damunt d’aquest tramat hi podem trobar una solera a base de canyissos i morter de calç. De teules n’hi ha de diferents, però sempre amb canals
constructius com el teatre i l’estadi. Les cases estaven organitzades al voltant d’un pati peristil i cada vegada s’intenta regularitzar més les cases i els patis; tenien una habitació més un frontó (triclini : romà). En els temples també trobem diferents canvis com los que les escales de la krepis ja no són iguals en els 4 costats, s’intenta crear una façana i només unes escales d’entrada el temple, per tant només s’hi podrà entrar per davant. Es passa a estructures terrassades del temple. La ciutat de Milet és una ciutat model per l’hel·lenisme; Hipòdam de Milet va plantejar de construir la ciutat quadricularment. En quan a la construcció es deixa d’utilitzar l’ordre dòric, per la problemàtica de les cantonades. El tríglifs presentava un conflicte al no coincidir amb els eixos de les columnes i aquest problema no es podia consentir a l’època hel·lenística per la cura que tenien amb la simetria. Un altre problema que va sorgir van ser les volutes del capitell, que van ser girades 45º per tal de que es veiessin iguals per tots els costats, fins que finalment es van substituir per la fulla d’acant. Al final s’assoleix un punt on fins i tot alguns elements només tenen la funció decorativa i no estructural, com per exemple les columnes. En l’època hel·lenística el què es vol és potenciar l’ordre corinti, també aparegueren altres ordres murals, en el qual la columna prengué el nom de lesena. A més es va abandonar les costoses construccions de carreus de marbre, i es va utilitzar més l’estuc i la pintura com a element d’imitació de l’obra feta a la manera antiga. També van aparèixer els primers mosaics de tessel·la, ja que els anteriors eren de palets i pedres irregulars. Van començar a utilitzar l’arc i la volta, que tot i que eren coneguts s’utilitzaven poc a causa de la prevalença de l’ordre. Temple d’Apolo Bassae (Peloponès): pilastres, esperons, d’ordre jònic + 1 columna coríntia (al centre), Forat a la paret per il·luminar a Déu. Fris dintre la cel·la, ordre diferent, es pretén crear espectacle. Temple d’Apolo Dídima: sorpresa , monumentalitat; temple dins d’un altre, la cel·la estava excavada i hi havia una altre cel·la. Santuari de Lindos: el temple s’acoblava al paisatge, es composa amb el paisatge. El santuari és el paisatge (visió de lluny) impacte per sobre del detall.
Lliçó 6 : Territori i ciutat al món romà
En els seus inicis està molt a prop de Grècia. Situada a prop del riu Tiber. Al damunt de Roma hi havia Etrúria, que era una civilització com Grècia però més retrasada; eren pobles indoeuropeus que s’havien anat establint al voltant del riu Ario. Es diu que roma neix com un mercat dins de la Tiberina, que era una illa que es trobava dins del riu; al 750 aC. Es divideix en 3 etapes:
- 1ª etapa: del 750 fins al 500 aC; època Monàrquica , té una influència dels etruscs.
- 2ª etapa: del 500 fins al 27 sC; República Romana , època important per la seva expansió; conquereix el sud de la península i la illa (Grècia cau al 141 aC a les mans de Roma) de Sicília, després intervé a Hispania (lluita contra cartaginesos en les guerres púniques), també guanya el nord d’Àfrica; Cèsar travessa els Alps i conquereix la Galia; Marc Antoni amb les campanyes conquereix Egipte i després també es faran altres campanyes cap a l’Orient. Arriba fins al límit amb Pèrsia; límit natural del Danubi (encara que hi ha un moment que l’ultrapassa) i el Rin. Totes aquestes conquestes és gràcies al legionari pagès ; són pagesos del sud de la península itàlica que són enrolats a l’exèrcit; ja que totes les terres que conquistaven eren repartides entre ells i les seves famílies. Aquest procés servia per permeabilitzar el territori, obrir víes d’accés per tal de garantir el control del territori; tot el que tenia el poble, els tresors, es portava a Roma, d’aquesta
manera Roma es va anar enriquint. A part es van romanitzar les ciutats existents i se’n van formar de noves.
- 3ª etapa: del 27 fins al 200 aC, Alt Imperi , com que el territori era molt extens, i garantir- ne el seu control era molt difícil, quan Cèsar va ser assassinat, es va crear un triumvirat; on al final August va apartar al altres i es va convertir en emperador. Aquest divideix l’Imperi en penínsules, on a cada una hi ha un cònsol; estableix el correu que va ser el sistema de comunicació entre províncies , les vies de penetració per l’exèrcit que havien de tenir molt manteniment, i unes naus (per mar) que permetien el trànsit de les coses.
- 4ª etapa: del 200 fins al 476 aC, Baix Imperi , l’Imperi comença a tenir problemes quan augmenten les dificultats per a contenir la pressió dels bàrbars en les fronteres, i quan es trencà la dinàmica de conquestes que permetien incrementar els recursos i per tant els legionaris ja no obtenien terres noves. L’Imperi a d’enviar tot els diners a l’exèrcit, perquè haurà de crear fronteres per evitar que els bàrbars penetrin i fortalitzar les ciutats, la economia no anirà bé; la gent deixarà de pagar els impostos i marxarà de la ciutat ja que no hi haurà menjar, ni materials per a al construcció, etc. Roma passarà de tenir 100. habitants a l’Alt Imperi a tenir-ne 10.000 al Baix Imperi. El cristianisme era la esperança per molta gent, i com que era diferent de la cultura romana, va ser perseguit ja que deia que l’home no era el centre del món sinó que ho era Déu, però tot i això a mesura que l’Imperi va entrar en decadència, va jugar un paper molt important ja que Constantí a l’any 300 dC, va fer la religió cristiana oficial, de manera que tots els seguidors d’aquesta es van aliar a roma una altre vegada. Teodosi a l’any 400 dC, va dividir l’Imperi en dos parts, en Occident que la seva capital era Roma i va donar a Orori; i en Orient amb capital Constantinoble que va donar a Arcari. Els bàrbars van aconseguir entrar a l’Occident, però l’Orient va durar encara a l’època medieval. Al 476 dC cau l’Imperi Romà amb al caiguda de Roma, i l’entrada del bàrbars cristians. El diner romà deixa d’existir i s’estableix el trueque: bescanvi de coses.
Com que era important que tot el territori de Roma estigués comunicat es va construir una important xarxa de comunicacions i infraestructures (ponts, ports, aqüeductes). Les vies romanes només eren enllosades en alguns indrets especials o de paviments poc consistents, amb molta pendent, en trams molt transitats o al seu pas per les ciutats; generalment són formades per terra i grava i de vegades amb morter. Per salvar barrancs i rius van construir ponts, primer amb el tauler de fusta i després els van anar fent amb pedra. Al llarg de la via romana hi havia alguns llocs de parada i fonda, on s’hi disposaven les estacions de correus. Aquesta comunicació per terra va ser complementada amb el transport per la Mare Nostrum; això va fer que les ciutats costaneres tinguessin un port, sovint il·luminat per fars. La contínua conquesta de territoris exigia la romanització d’aquests i l’establiment de noves ciutats. On la topografia i la qualitat del sòl ho propiciava, s’arribaren a sanejar regions senceres a força d’efectuar drenatges i es construïren llacs artificials, preses i canals. A més, aquells llocs que tenien bones condicions per l’agricultura, s’hi implantava un procés de divisió del territori, anomenat centuriació que també afectava ala planificació de les noves ciutats. També es va realitzar la captació de l’aigua dels rius, del subsòl o de la pluja mitjançant aqüeductes, per salvar-la dels desnivells. La xarxa d’abastament interior a les ciutats cosntaba de cisternes i filtres, departidors i canonades de ceràmica, de fusta o de plom, que portaven l’aigua a les fonts, als banys, a les termes, a les cases i a altres edificis. L’evacuació de les aigües exigia la construcció d’embornals als carrers. Complementàriament es desenvolupa l’enginyeria militar, la defensa de les ciutats es fa mitjançant muralles, amb les seves portes d’accés, i també se’n realitzen com a reforç a les fronteres de l’Imperi que no són naturals. La centuriació: mesura agrària que equival a cent heredia (que s’hereta), petites parcel·les que equivalien a deu iugera (javada, superfície susceptible de ser llaurada amb un parell de bous en una jornada, 25 àrees); així doncs 1 centúria són 50 hectàrees; aquesta mesura equival a una vintena d’actus, sent aquest la mesura bàsica de l’agrimensura romana, 35m. La centuriació significa la quadriculació del territori mitjançant limites, separades uns 709,2 m; els decumani perpendiculars i els cardini. Estava a càrrec del gromatici, que utilitzaven la groma, una escaire d’agrimensor, també servia per crear l’estructura viària i reguladora del sòl.
Lliçó 7 : L’Arquitectura Romana
En quan a la cronologia hem de diferenciar en dues etapes molt important, la arquitectura de la República, on també tenim un diferències entre la primera etapa i la final, en la final
Cèsar i August es van inspirar en la arquitectura de la cultura grega; i l’arquitectura de l’Imperi, on també haurem de diferenciar entre la de l’alt Imperi i la del baix Imperi. En quan a la geografia, hem de diferenciar entre la part Occidental i la part Oriental, tant en la República com en el Imperi. La cultura romana era quantitativament més important allà on arribava a Occident, que aquella que trobava. A l’Orient en canvi, la cultura que trobaven en el procés de colonització eren més riques i antigues que la seva pròpia. També hi havia una diferencia important entre la ciutat de Roma i la resta del territori. La construcció romana, menys els temples, es feia amb maons i argamassa; primer es feia la carcassa i després el folre, es folrava amb marbre. Segons Vitruvi l’arquitectura tenia 3 característiques: BELLESA (Occident i Orient es diferencien encara que s’assemblen, a Orient és més refinada); UTILITAT (l’arquitectura d’Orient és més sòlida, més perfecte, més comprovada, més ben feta que la d’Occident; les dues eren de pedra); i FERMESA. L’etapa de formació de l’arquitectura romana arrenca sobre les bases etrusques i és molt influenciada per l’arquitectura de les ciutats properes a la Magna Grècia; però cap al final mostrarà la seva personalitat. A la República estarà influencia per la cultura grega i hel·lenística. Al final de la República i principis de l’Imperi es caracteritza per un augment qualitatiu i quantitatiu de la capacitat tècnica i organitzativa. Després amb l’Alt Imperi és el moment en que neixen i es difonen les obres genuïnes romanes amb característiques inèdites. En el Baix imperi serà una continuïtat de l’anterior amb canvis poc significatius.
Arquitectura a la República: És una arquitectura d’arrel hel·lenística, però en els temples encara seguia la tendència etrusca.
- Variacions dels temples: tenia el podi més alt, s’entrava només pel davant, la pronaos era molt profunda, les columnes del peristil es confonen amb les parets de la cel·la.
- Basílica: contenidor, magatzem polifuncional, servia tant per fer una festa, com per fer una reunió, un mercat, un judici,etc. És allargat i a dins sol tenir un peristil de columnes, amb una part més ampla, i la part de davant il·luminada. Prové del món hel·lenístic.
- Teatre: era igual que el grec però amb una diferència, a la part de darrera l’escena on en els grec no hi havia res, només el paisatge, els romans van construir-hi un mur que conformava un edifici tancat. Inicialment era de fusta i provisionalment perquè no era permesa la seva construcció amb pedra. A partir d’August, es va comença a construir amb pedra i de caràcter permanent. Si ajuntaven dos teatres donava un amfiteatre., que s’utilitzava per la celebració d’espectacles massius de lluita amb gladiadors i feres. L’ús de l’arc i de la volta havia començat a la Grècia hel·lenística, i durant la República aquestes tècniques seran desenvolupades. Aquesta tècnica estava basada en el mur, i s’allunyava de la manera arquitravada grega. El procés d’expansió fa possible que s’adoptin noves tècniques com l’ús del morter i dels maons; i també tècniques pròpies van donar pas a nous procediments i maneres més útil de treballar, com el opus caementicium. Quan Roma va invadir Grècia, queden tan fascinats de la seva arquitectura que la comencen a imitar; utilitzen les seves tècniques, als seus picapedrers, traslladen les seves escultures a Roma, etc. August fa 3 coses fonamental per l’arquitectura que començarà en l’Imperi: obrirà les pedreres de Lunis, centralitza els pous de putzolanes de Lazio i Campània; i desenvolupa la indústria dels maons.
Arquitectura a l’Imperi: Es basa en el maó, el mur de 3 fulles, els murs i les voltes. (homogènia i monolítica) Els edificacions estan fetes a base de la carcassa i el folre, el revestiment. Els canvis constructius van jugar un paper molt important; els maons i l’opus caementicium. El predomini de la corba, l’ús de la volta, propiciava la consecució d’un espai interior cada vegada més gran. La monumentalitat exigia parament grossíssims, que en el intradós de les voltes s’alleugeria per mitjà de cassetons, mentre que els murs presentaven excavats en els seu gruix, nínxols, exedres o fornícules, aquestes cavitats a l’estar per la part interior emfatitzaven l’espai central. Tant a l’interior com a l’exterior els paraments anaven revestits, amb estucs o aplacats. En el Baix Imperi l’arquitectura arribà a dominar encara més l’articulació de l’espai.
Lliçó 8 : Materials i tècniques a l’Imperi
La majoria dels materials que es van utilitzar durant l’Imperi ja s’utilitzaven en la República, però aquells que vans er conformats de la nova arquitectura van experimentar una evolució durant l’Imperi que va permetre augmentar la seva producció i millorar la seva qualitat; parlem dels maons, del tufelli , del morter de calç o dels marbres. Les pedres F 0 E 0el subsòl de Làzio i Campània estava format per una capa de tufo , que es tractava de lava refredada i que tenia un gruix de 8 a 10 metres. Era una pedra porosa, esponjosa i lleugera. Permet foradar-se amb facilitat i era de fàcil manipulació. Es treballa igual que el marès, amb una serra o xerrac. Quan està al subsòl és més treballable que quan porta uns anys a l’obra, ja que amb la intempèrie ha anat agafant més consistència i duresa. També hi havia el travertí , que era una pedra tova, i sedimentària (tenia forats que es produïen duran el procés de sedimentació, en el qual al fons dels llacs, els vegetals passaven entre la pedra i deixaven aquest forats), es feia servir en els temples, obra vista. També s’utilitzava el marbre , que és carbonat de calci pràcticament pur, conformaren el comerç a gran escala, recorrent distàncies molt grans; August va obrir la pedrera de Lunis, que va proporcionar gran part dels carreus i plaques que revestiren l’arquitectura imperial romana. També hi havia la pedra calcària que a part de ser utilitzada per extreure’n la calç també es feia servir com a pedra. La ceràmica F 0 E 0probablement els maons van ser conegut pels romans pels seus contactes amb Orient. Tot i que els maons requerien un gran nivell d’especialització i una inversió econòmica important, la qualitat, quantitat i diversitat que es van produir durant l’Imperi van ser extraordinàries. Tenien poc gruix i existien de diferents formes (rectangulars, quadrats o triangulars). Dels maons poc cuits, les toves, en deien latere , i dels maons cuits en deien latere cocti o testae , mentre que de les teules en deien tegulae.
Els conglomerats F 0 E 0usaren el fang, el guix i la calç, però en obres monumentals, la calç es va convertir en el conglomerant per excel·lència, base del morter i del formigó. La calç s’obtenia mitjançant un forn de volta (a la base del forn s’hi construïa la caldera amb una porta per a introduir-hi el combustible; a l’interior de l’olla, damunt la caldera, s’ hi construïa mitjançant pedres grosses, la volta que havia d’aguantar la càrrega i la porta per a carregar el forn; la càrrega era un munt de pedres ordenades de més grosses a més petites, que culminava amb el caramull, un tronc de con que era tapat amb unes lloses que servien per dirigir el foc a conveniència. Quan tot estava a punt s’encenia el foc i aquest no podia ser apagat durant 3 dies i 3 nits, fins que la volta presentava un particular to vermell que indicava el final de la cuita, aleshores s’apagava i es deixava refredar unes 30h. Després es desmuntava, i les pedres de la càrrega i de la mateixa volta havien disminuït de volum i havien quedat convertides en terrossos de calç viva, a punt de ser amarats en basses per obtenir la calç apagada i utilitzar-la en la construcció).
El conglomerat de calç no tenia cap propietat especial, no era hidràulic, és a dir, que no s’enduria en indrets humits o en l’aigua mateixa; allò que era hidràulic era el morter de calç, ja que s’hi posaven putzolanes, que en reaccionar amb l’hidròxid de cal, formava silicats i aluminats càlcic, que no són solubles ena igual i poden endurir-se en la seva presencia, Aixa el morter esdevenia hidràulic. Aquest morter barrejat amb pedres, és el que els romans anomenaven opus caementicium , el qual era hidràulic i tenia molta resistència tan a tracció com a compressió.
Les màquines F 0 E 0a part d’utilitzar els sistemes grecs d’elevació, a causa de la quantitat d’obres públiques construïdes, es va produir una evolució dels sistemes d’elevació, basats en el polispast, i que constitueixen les primeres grues de la història. Aquestes resultaven d’aplicar la cabra ja existent, una estructura espacial a mode de tambor, una roda buida dins la qual hi havia uns homes que en caminar movien l’eix al qual s’enrotllava la soga que accionava el polispast. (GRUA DE CAIXA D’ESQUIROL)
La estructura o carcassa era monolítica, i estava basada en murs i voltes. També era homogènia perquè tant els murs com les voltes esdevingueren part d’un mateix parament. Aquesta homogeneïtat la donava l’opus caementicium , ja que feia que els edificis no desmuntables.
Els murs F 0 E 0es realitzaven murs de 3 fulles en els quals, l’opus caementicium (que tenia 3 o 4 pams de grix) es disposava al mig de dues fulles de maons, que es deien opus testaceum.
Opus incertum: parets fetes amb pedres concertades; molt usat en temples de Làzio. Opus vittatum: si eren pedres o tufelli escairats disposats per filades, a mode d’un mur de callossos. Opus reticulatum: si es tractava de tufelli troncopiramidals disposats en retícula, amb el vèrtex cap a l’interior per tal de facilitar l’adhesió del formigó. Opus mixtum: si les fulles de l’opus reticulatum presentaven les arestes i cantonades dels forats del mur a base de maó o si l’aparell de trufelli era interromput per filades de maons horitzontals en al seva altura. Combinació de opus reticulatum i opus testaceum. Opus testaceum: quan les cares externes dels murs eren completament de maó. Opus latericum: només quan el mur era tot de maó, sense ànima de argamassa.
La més utilitzada era l’opus mixtum, i majoritàriament amb els maons triangulars i amb el vèrtex a la part interna per tal d’oferir una major adherència a l’opus caementicium.
Les voltes F 0 E 0per construir-les l’argamassa s’abocava en capes horitzontals damunt d’un encofrat de fusta; altres vegades abans de l’abocament es construïa un costellam de maó que apareixia després com una ossamenta embeguda en la massa de l’opus camenticium. Els romans van passar de la volta de canó a iniciar la volta d’aresta. L’empenta de les voltes era absorbida per murs de molt gruix.
El folre era el revestiment que utilitzaven damunt de la carcassa de l’edifici. Les tècniques més utilitzades durant l’Imperi van ser l’aplacat de marbre o l’estuc de marbre, que se’n deia marbre fals.
El mosaic F 0 E 0es va difondre cap a Orient i després cap el món grec. Es realitzaven amb tessel·les que eren peces cúbiques regulars d’un centímetre de costat. El mosaic romà es format per fragments de diferents materials, com pedra, marbre, ceràmica esmaltada o pasta vítria.
Opus signínium: a base de petits trossos de material, de la mida d’una tessel·la però de forma irregular, que són disposats formant composicions geomètriques sobre un paviment continu de morter de calç i picadís (maons i teules trencades)
