¡Descarga Resumen Tema 32 - 40 y más Resúmenes en PDF de Arquitectura solo en Docsity!
Lliçó 32 i 33 : Els inicis de la Contemporaneïtat, l’arquitectura
neoclàssica
i la renovació de la tècnica
Van haver-hi diversos motius pels quals durant la segona meitat del segle XVIII es va posar en qüestió l’arquitectura que s’havia fet fins aleshores. Un d’aquests motius va ser el pensament que estava vinculat a la racionalitat, Descartes recolza el pensament cartesià que entén la racionalitat i això xoca amb el barroc. La gent creia que s’havia de fugir d’aquella visió de l’obra com un tot per tal d’anar cap a una descomposició en aparts que permetés un millor coneixement; l’arquitectura passa a entendres conformada per elements. Un altre concepte és la claredat de planta, en el conjunt material, etc. Es comença a considerar la bellesa no com una qualitat objectiva sinó subjectiva, factor depenent de les mateixes condicions de l’observador i del seu entorn. També tingué molta importància la nova manera de concebre la història, la qual considera el present com part del passat, propiciant la mirada vers civilitzacions antigues i oblidades. En aquest moment es comencen a viatjar i fer aixecament d’edifici grecs i romans, i es veu que era una arquitectura molt diferent. Així tant l’arquitectura medieval com la grega van ser preses en consideració. *L’arquitectura grega i romana acantonava els partidaris de l’una i l’altra, els quals n’exhalaven la funcionalitat estructural i la contenció l la grandiloqüència i la capacitat de transmetre entusiasme. L’arquitectura gòtica era valorada per l’espectacularitat i ardides de les solucions estructurals; i les arquitectures orientals, egípcia, xinesa o mesopotàmica, perquè propiciaven unes formes i uns colors mai vistos. En aquells temps les Acadèmies van ser l’instrument per acabar amb l’arquitectura del barroc i estendre el neoclassicisme arreu d’Europa. Aquestes Acadèmies van anar acompanyades per les modernes Escoles d’enginyers, que eren defensors d’aquestes idees crítiques vers l’arquitectura barroca i donaren suport a l’arquitectura neoclàssica.
No es pot parlar d’una sola arquitectura neoclàssica; la tradició de cada país i l’estat del debat en la seva cultura, així com les influències que rebia cada generació d’arquitectes van configurar diferents arquitectures. L’arquitectura neoclàssica es defineix com una imitació dels models clàssics, és de les columnes exemptes, grandiositat i planor de les superfícies, claredat de la planta, reducció a l’essencial, predomini dels angles rectes, interdependència entre forma i estructura, ús contingut dels ornaments, contenció en les tonalitats de color, etc., tot al servei d’una plàstica que emfatitza la geometria i el clarobscur.
La irrupció dels enginyers militars en el món de l’arquitectura a França i la conseqüent divisió de l’arquitectura en militar, civil i hidràulica serà un model per a altres països. Tanmateix, a la segona meitat del segle XVIII, l’hegemonia de l’enginyer militar fou desplaçada de manera progressiva per l’enginyer civil, que tenia al seu càrrec l’arquitectura hidràulica, però que també construïa edifici públics i privats. Ecole de Ponts et Chaussées F 0 E 0creada al 1756, on es formaven els enginyers civils; plantejava un ensenyament en règim de tallers, i es preocupava de la definició del projecte amb l’objectiu d’assolir d’una manera efectiva el control de la construcció i garantir-ne el cost. Aquests, tot i que tenien una formació menys científica que la dels enginyers militars (Ecole de Meizères) tractaven de fer de la tècnica una veritable ciència; així es van convertir en l’alternativa als arquitectes. Amb la Revolució Francesa es va proposar la unificació de pesos i mesures; es mesurar el meridià de la terra i el s’implantà el sistema mètric decimal.
L’arribada de Napoleó al poder va suposar el tancament de l’Acadèmia de les Belles arts, i la reorientació de totes les escoles d’enginyers de França. Va establir que les ensenyances d’enginyeria havien de passar un primer curs d’un any per assolir un nivell tècnic i científic general suficient; que s’impartiria en l’Ecole Polytechnique. Es basava com l’Ecole de Meizères; cada estudiant seguia distints cursos alhora que li permetessin fer la pròpia síntesi després.
El maó, el ferro i el ciment serien els materials fonamentals de la construcció a partir del segle XIX; tots tres existien des de feia milers d’anys, però els seu ús en la construcció no era preferent. La seva posada a punt en pressuposava la producció a baix preu amb unes condicions de qualitat suficients per a la seva extensió massiva i per a la seva popularització. La modernització de la producció de maons, no arribaria fins al segle XIX; però allò que canvia en el segle XVIII són els criteris metodològics de la seva producció manual; s’adonen que té molts avantatges sobre la pedra. El ferro provenia de les fargues, un mètode de producció basat en un forn que obtenia una massa pastosa, i en un martinet que servia per donar-li forma tot traient-ne les impureses. En el món preindustrial l’únic conglomerant, a més del fang i del guix, era la calç.
Lliçó 34 : Manufactura, indústria i ciutat
La ciutat, durant el món preindustrial, va experimentar un canvi biològic. En pocs anys, l’any brutal de la població va crear una situació caòtica que exigiria una resposta urbanística. Amb la industrialització, l’habitatge també presenta noves exigències.
La revolució industrial va començar al 1750 a Anglaterra. Els canvis més aparents esdevingueren en l’ocupació i en l’explotació de les terres comunals, en la disminució del coeficient de mortalitat infantil i en la nova manera en què fou organitzada la producció. Aquesta passà de l’artesania a la manufactura, i després a la indústria. Els canvis suposaven la divisió de treball i la seva racionalització aplicant mètodes i temps en la seva parcel·lació i de traslladar l’activitat a la fàbrica. La industria va arribar en el moment que la màquina va substituir l’home. Això va comporta un gran desequilibri entre el camp i la ciutat, de manera que la mateixa ciutat creava crisi en la mesura en què estava sotmesa a un creixement descontrolat, quan es destruïa el teixit existent del nucli habitat o quan es construïa directament en terreny agrícola. Les desastroses condicions higièniques en què havien de viure els nouvinguts, eren l’origen de malalties i pestes. La densitat de població en la majoria del teixit existent, la manca de serveis bàsics adequats per a tanta gent, l’absència d’equipaments en els nous focus urbans que creixien de qualsevol manera, feien aparèixer el problema de l’habitatge.
Davant d’aquest problema van aparèixer unes propostes utòpiques i unes altres reformistes. Intel·lectuals, polítics, industrials i filantrops, teoritzaven sobre comunitats reduïdes que visquessin una experiència solidària de comunisme primitiu. En canvi, els reformistes miraven de resoldre els problemes a partit d ela mateixa realitat impulsant organismes de control i tota una legislació sanitària que fou el precedent de la posterior legislació urbanística. Els higienistes, qui tractaven d’incidir en la millora de les condicions sanitàries de la població, advocaven per la construcció de xarxes de sanejament, per l’extensió dels subministrament d’aigua potable, per la sistematització dels escorxadors, per la construcció de nous cementiris llunys de l’àrea de residència i per la millora de l’habitatge. Les noves necessitats exigien al reforma i l’ampliació de la xarxa de comunicacions. Mc Adam va perfeccionar el sistema de construcció de paviments ferms enquitranats; Thomas Telford va enginyar la xarxa de canals que va permetre el transport de ferro i després de carbó cap a les ciutats industrials; i George Stephensons va inventar el ferrocarril. Carreteres, canals i vies de ferrocarrils, necessitaven la construcció de ponts i túnels. A part, la ciutat exigia edificis fins ara desconeguts: els cementiris, els mercats, els hospitals, les estacions de ferrocarril, etc. A partir del segle XIX es produeixen les primeres actuacions urbanístiques, en entendre la ciutat com un tot i no la simple operació d’obrir carrers. A França es produí una reestructuració molt important de París, descobrint sector amagats, canejant-la, modificant antics traçats o construint-ne de nous, etc. A l’època de Napoleó, l’Estat va promoure moltes infraestructures urbanes que es recolzaven en una política d’expropiacions, demolicions i reconstruccions; que es va tractar d’un model de creixement capil·lar; acabaria fonent la ciutat antiga dins de la nova. En canvi, la reforma de Viena, fou planificada basant-se en una connexió entre la ciutat vella i la nova com un model de creixement anul·lar, en forma de corona.
Els canvis que van suposar el procés d’industrialització també van afectar en la família. La família patriarcal, era substituïda per la família nuclear (només pares i fills) del treballador industrial; per això les necessitats de l’habitatge eren distintes. En lloc de la casa artesana, la majoria de planta baixa amb una eixida posterior, que havia constituït de residencia, treball i assistència social, ara es feia necessària la casa de veïns, que ocupava intensivament la parcel·la i que es desenvolupa entre mitgeres i en alçaria amb una escala única que permetés l’accés a cada un dels pisos, el qual era sempre independent de la resta. L’aparició de l’escaleta , que era una escala de dalt a baix que permetia l’accés individual a cada pis; la substitució de la teulada pel terrat, l’ús del sostre de revoltó, i la substitució progressiva dels murs de pedra per murs de maó eren algunes de les característiques d’una casa. També amb l’ampliació de la parcel·la es podrà construir una cada de veïns de major estàndard social, per a la burgesia i classes
John Ruskin escriptor i crític de l’arqutiectura, defensor dels valors de l’arquitectura gòtica, però pel que fa ala restauració el seu pensament era contundentment oposat al de Viollet; ja que ell parlava de la necessitat de conservació dels edificis i deia que l’home no tenia cap dret a posar-hi la mà al damunt, ja que pertanyen a aquells que els van construir i a les generacions futures; l’edifici s’havia de venerar i resguardar fins a la mort i després enterrar-lo. Camilo Boito , es va encarregar del patrimoni d’Itàlia, i va tractar d’alternar les dues posicions proposant la conservació com a alternativa de restauració, però intentant recompondre alguna cosa de manera que quedés clara la diferència entre allò que era antic i el que és nou, a base de canviar d’estil, de material i les particularitats del detalls.
Lliçó 37 : Tècnica i art en l’arquitectura del segle XIX
La versalitat de formes i llenguatges anava encaminant l’arquitectura del segle XIX amb independència de la tècnica amb què era construïda. Però aquest procés d’allunyament de la tècnica de l’arquitectura, té també la contrapartida en l’amplia reflexió que les tècniques havien de tenir en el debat de l’arquitectura del segle XIX.
El sistema d’ensenyament de l’Ecòle Polytechnique és el que els països europeus varen prendre com a model. Això va tenir lloc a Espanya quan es va endegar de nou l’administració i l’economia. A Barcelona, l’acadèmia no va tenir la seva seu fins que al 1817 va ser inaugurada la Classe d’arquitectura de Llotja. En aquesta classe es podien començar a formar els futurs arquitectes acadèmics que després haurien d’anar a revalidar el títol a Madrid. L’any 1844, cent anys després de que es fundés l’Acadèmia de Bellles Arts, va arribar a Madrid l’escola d’arquitectura de caire politècnic, una manera d’ensenyar no en règim de tallers sinó d’assignatures. Al 1850 es crea la Escola de Mestres d’obres de Barcelona, de tal manera que hi havia uns estudis d’arquitectura que formaven uns mestres de cases universitaris a diferència d’aquells que fins aleshores havien estat homologats pels gremis; basats en el coneixement empíric. Els estudis d’aparellador foren iniciats a partir de 1855, fins que al 1871 va ser suprimit provisionalment i restaurat al 1895. La substitució de l’antic ordre gremial pels nous professionals va suposar la supressió del títol de Maestro de Obras. Al 1788 es crea el Gabinete de Màquines de Madrid; i al 1802 es funda la Escola de Enginyers de Camins, Canals i Ports, que es dissol a causa de la Guerra del Francès. Al 1851 es creà l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona que aplica un coneixement científic pel avançament industrial.
A Anglaterra des dels anys 30 ja s’havia donat la necessitat estratègica de vincular l’art i la indústria estimulant l’ensenyament del dibuix i de l’art per augmentar la competivitat en la producció anglesa de les anomenades arts aplicades. Viollet-le-Duc F 0 E 0l’arquitectura era fonamentalment la construcció, la forma no era més que l’expressió del contingut. Presenta l’arquitectura gòtica com a síntesi d’un procés en què des de un punt de vista tècnic, s’havien anat configurant uns elements sustentadors i uns altres de sustentats. Té un coneixement exhaustiu de l’arquitectura medieval i entén l’arquitectura gòtica com el moment mes elevat del món medieval, on hi ha una correspondència entre tècnica i construcció, aquesta estructura fa arquitectura, per això defensa que l’arquitectura es construcció. Aquesta mentalitat li permet introduir el ferro. Ruskin F 0 E 0la seva consideració de la naturalesa com a expressió divina, exaltant els conceptes de bellesa natural contra bellesa artificial i el sentiment enfront de l’ordre i de la simetria, són característiques fonamentals de la cultura contemporània.. La construcció no era arquitectura, l’arquitectura era allò que se li afegeix a la construcció i era inútil. Es un pensament desvinculat de la part formal. Aquesta visió al llarg del s. XIX serà molt habitual, s’utilitza el ferro però desprès es tapa fent arquitectura, sense cap utilitat d’aguantar. Gottfried Semper F 0 E 0es va interessar pel valor simbòlic del revestiment i del color, els quals segons ell eren dipositaris dels canvis tècnics operats al llarg de la història i es construïen el seu testimoni. Va creure en l’arquitectura tèxtil com la primera arquitectura de la història i en el revestiment i en l’ornamentació com a essència del seu desenvolupament posterior.
La tècnica que neix i creix de manera autònoma ho fa al fil de la revolució industrial i no de l’arquitectura. La paraula construcció significa la tècnica de l’arquitectura. El ferro i el formigó armat ni evolucionen ni s’usen per a la construcció sinó que neixen allunyats d’aquesta i per a convertir-los en construcció es necessari un llarg procés, que només es pot accelerar des de l’arquitectura i que només poden impulsar els arquitectes. Viollet suggereix utilitzar el ferro com a material de construcció, i Ruskin subratlla que el ferro pot tenir distintes formes i textures a cada ocasió. El s. XIX es un moment d’impàs a la recerca d’una nova construcció, en els aspectes tècnics, l’estructura, els materials, la tectònica, i l’arquitectura (com a element formal i decoratiu). O en la unió de l’arquitecte i l’enginyer per unificar la obra d’arquitectura. Això no vol negar la necessitat d’uns coneixements especialitzats, només vol posar el dit a la llaga en la seva incapacitat d’integració.
Lliçó 38 : El maó, la volta i l’arquitectura del maó
Els canvis en el procés de producció: la producció del maó fins al s.XVIII es feia de forma manual, encara que amb les manufactures organitzaven el procés de producció i augmentaven la producció. Les dues operacions més innovadores van aparèixer en la primera meitat del s.XIX, per una banda la mecanització de l’emmotllat, gràcies a la galetera que permetia una producció continua en l’amassat, i per altre banda, la millora substancial del procés d’assecat i de la cuita, gràcies a la implantació d’un nou tipus de forn que donà pas a la industrialització del material. La mecanització de l’emmotllat es produí primerament cap als anys trenta o quaranta, amb premses mecàniques. Cap als anys cinquanta, arribà el descobriment de la filera, que permetia l’obtenció, per extrusió, d’un flux continu d’argila emmotllada que només havia de ser tallada al gruix adequat. La filera permetia, a més, incorporar els forats als maons cosa que feia alleugerir el pes mantenint la capacitat portant. En la cocció, fins ara s’havia utilitzat el forn àrab, fins la invenció del forn Hofman, el 1858, que permetia la cocció continua de les peces. Era una instal·lació senzilla composta d’un túnel circular de cuita que girava entorn d’una cambra de fums, del centre de la qual sortia la xemeneia. El foc girava entorn d’una cambra amb recorregut d’aire calent i fred que permetia l’assecat, escalfat i refredament graduals. Tots aquest processos de mecanització varen garantir una major homogeneïtat del producte i facilitaren el control de la seva qualitat.
A finals del s.XVIII ja s’havien posat de manifest els avantatges d’aquest material: la constància de les dimensions, la facilitat de col·locació, la regularitat en la producció, l’ocupació de poc espai, el màxim rendiment estàtic, etc.. tots útils per a una disminució del temps de construcció i per preveure les dimensions, i sobretot el cost, que feien del maó un material idoni per a la construcció de les noves ciutats del s.XIX. Ara caldria afegir-hi l’esperança de poder aconseguir maons més resistents, més bells i, sobretot, més barats. Paral·lelament, van anar-se posant de manifest altres avantatges que feien del maó un material ornamental i expressiu, a part de les seves avantatges funcionals i de producció se li afegia a més una funció formal. El prestigi del maó com a material de l’arquitectura, sense revestir, va arribar per distints conceptes: perquè havia assolit el prestigi d’un material nou, d’un material industrial, en un moment en què la indústria era la modernitat, i també pel fet que el maó formava part de construccions en sèrie, que tendien a la industrialització; i perquè a mesura que avança el segle hom tendia a veure la policromia com una de les característiques més desitjables de l’arquitectura, el maó podia adquirir diversos tons, testimoni de la bellesa natural de la terra cuita, que ben combinats produïen efectes extraordinaris. En l’àmbit català, al s.XIX, aquest maó presentarà una aportació d’especial rellevància, la volta de maó de pla, formada per diferents gruixos de volta feta a partir de maons plans, fent-la molt més lleugera. Aquesta tècnica es va millorar quan a mitjans de segle s’incorporà el ciment substituint la calç i guix, fent augmentar la resistència i disminuint el temps.
El ferro laminat s’obté a partir del ferro negre. En el s.XVIII no hi havia encara la capacitat de fer del ferro negre un element constructiu. L’ús massiu del ferro pur o negre es produeix a partir de la seva laminació. El sistema de pudelatge rebaixa el contingut de carboni del ferro fos, obtenint ferro negre que proporciona un material amb millors propietats per la construcció, i amb el sistema laminar se li dóna forma. No fou fins al 1830 que es posà a punt aquest sistema. Consistia en tractar d’estirar el ferro per obtenir un perfil laminat, amb millors resistències a tracció i a flexió. Amb els trens de laminació s’obtindran inicialment, els perfils L, T, passamans i rails de ferrocarril. Caldrà esperar fins a l’any 1845 per obtenir la bigueta I. La construcció amb ferro laminat serà auxiliada per la planxa de palastre i les peces s’uniran mecànicament amb reblons o cargols. La pefileria dóna una estructura de barres triangulades. Aquesta estructura té la característica de ser lleugera i amb molt poca resistència al vent, ja que on no hi ha massa no hi ha resistència. Amb els ponts de perfileria a base de barres triangulars, s’inicià la tipologia de la l’arc pla que propiciarà tota una altra sèrie de ponts. Amb la perfileria es fan tot tipus de construccions, i el ferro pren un protagonisme evident durant la segona part del segle, com ho mostren edificis com el mercat de Les Halles de París, del qual pren exemple el mercat del Born de Barcelona; i les estacions de ferrocarril, les quals plantegen cobrir les andanes amb estructures de gran llum. Allà on es posarà a punt la construcció amb ferro laminat serà en l’àmbit de l’enginyeria, i poc a poc s’anirà introduint en l’arquitectura. Aquesta utilització del ferro la trobem en edificis nous de les ciutats, com per exemple, les estacions de tren, un tipus edificatòria que exigirà espais diàfans. Un exemple és l’estació de tren de Budapest de l’arquitecte Eiffel. Altre tipus edificatoris característics seran els mercats, com el mercat de les Halles a París o el mercat del Born de Barcelona, que segeuix l’esquema del mercat de les Halles.
Lliçó 40 : Renovació de l’arquitectura en els anys del tombant de
segle
En els anys que van des de 1880 fins a la Primera Guerra Mundial, podem veure com es presenten propostes molt distintes ancorades en el passat, d’una banda, i amb la mirada posada en el futur, de l’altra, que fan del final i del començament de segle una etapa frontissa entre l’arquitectura eclèctica i historicista del segle XIX, i aquella que després ha esdevingut l’arquitectura del s.XX.
Cal tenir una sèrie d’elements en compte per entendre aquest canvi que es donarà en l’arquitectura: en pimer lloc, la influència que encara tenien les idees de Viollet-le-Duc i dels seus deixebles amb el racionalisme estructural; la importància de la construcció com a element generador de l’arquitectura i la concepció d’estructura separada del tancament. El paper de William Morris, seguidor de les idees de Ruskin i del moviment anglès medievalista, va fundar, el 1880, l’Arts and Crafts Exhibition Society, amb la idea de demostrar que el treball manual garantia un autèntic art, en comparació amb el treball de la màquina. Les exposicions Arts and Crafts de la fi del segle desencadenaren arreu entusiasme per les noves formes i colors. En l’arquitectura, grans possibilitats a l’ornamentació i a l’atenció per la pell de l’edifici, en la línia havia teoritzat G.Semper al parlar de l’arquitectura tèxtil. Des de la segona meitat de segle, en l’àmbit anglès, s’havia començat a considerar l’arquitectura tradicional, amb uns valors vinculats a la funcionalitat dels espais Aquesta idea permet l’aparició de les primeres arquitectures domèstiques. Hi havia encara, en l’arquitectura de fi de segle, un altre tipus d’influència que també provenia d’Anglaterra; la persistent atenció a l’arquitectura popular i al cottage , una arquitectura que busca aquesta funcionalitat de la casa tradicional i una certa confortabilitat; una notable reflexió entorn de l’habitatge unifamiliar modern. L’arquitectura popular mostra dos aspectes distints: d’una banda, la frescor i el poder d’evocació de l’arquitectura que no és monumental, que no està enquadrada en cap estil i, per tant, gens acadèmica; de l’altra, la bellesa d’allò estrictament que és funcional, sense ornament. En línies generals aquestes són les bases d’una renovació de l’arquitectura, aspiració que ja prové de mitjan segle, però que s’accelera en els darrers anys del XIX i primers del XX, que és quan es produeix l’anomenada arquitectura Art Nouveau i s’inicia el que després
en direm Moviment Modern. Són dos moviments successiu, pero que de vegades arriben encara a superposar-se. Altres moviments, com ara l’Expressionisme, neixen també durant aquests anys i també continua la presència de l’historicisme i l’eclecticisme, sobretot en la seva variant classicista.
El corrent principal que emergeix en aquest fi de segle, molt vistós i identificable per la seva expressió formal, és l’arquitectura anomenada Art Nouveau , que és un terme genèric que engloba una arquitectura de nou plantejament: abandó de les referències historicistes, absència de simetria tant en planta com en alçat o secció, ús de línies oscil·lants i corbes que li confereixen una imatge de tensió dinàmica, tendència a una aparença elegant i luxosa de les superfícies basada en l’expressionisme dels materials i de la seva factura, recreació de motius orgànics, etc. Les obres d’aquesta adscripció són molt diferents en aspectes de la seva materialització i que entre els arquitectes modernistes hi ha diferències substancials en les motivacions i en les aspiracions que persegueixen. L’Art Nouveau tractava de sortir de l’eclecticisme, però en la mesura en què eclecticisme significa barreja, no fou de vegades més que una reedició de l’anterior. Aquesta arquitectura perseguia l’art total, tot era objecte d’atenció per part de l’arquitecte. A l’acabament de la Primera Guerra Mundial, aquesta arquitectura està de baixa, i alguns dels arquitectes opten per retornar cap a l’historicisme, altres inicien un corrent expressionista i altres s’encaminen cap al racionalisme.
Simultàniament o a continuació de l’arquitectura Art Nouveau es va produir un corrent que ha estat qualificat de racionalista i s’hi troben compresos els arquitectes que constitueixen el que després s’ha anomenat la primera generació del Moviment Modern, és a dir, del moviment que va generar l’arquitectura del s.XX. El racionalisme proposà una manera compacta d’entendre l’arquitectura. Allò que distingeix les seves obres és la preocupació per la racionalitat estructural i material, l’ús acurat dels materials, la preferència per la línia recta i els plans ortogonals, el rebuig de l’ornamentació i de la monumentalitat i, sobretot, una profunda convicció de que la forma ha de seguir estrictament la funció. Aquesta arquitectura moderna naixia així, tractant de trencar amb tot l’anterior, però, a la vegada, connectada amb el pensament i la reflexió del segle XIX que romandran com una espècie de rerefons permanent.
