¡Descarga La creación del derecho a la Edad Media: La influencia del derecho musulmán - Prof. Joshi y más Resúmenes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!
1. La creació del dret a l’alta edat mitjana
La invasió musulmana de la peninsula ibèrica entre els anys 711 i 716 va comportar la desaparició de l’organització política visigoda. Amb l’assentament musulmà va desaparèixer el regne visigot i la monarquia visigoda, però no va passar el mateix amb l’ordenament jurídic llegat pels visigots. Els musulmans, que identifiquen religió i dret en un mateix text, el Corà, van permetre que els cristians – els quals, com ells, tenien un llibre sagrat, que era la Bíblia- mantinguessin la seva pròpia religió i , doncs, seguissin també amb el seu propi dret. El dret d’aquests cristians peninsulars era, com hem vist en la lliçó anterior, el Liber iudiciorum.
En aquells moments, la península va estar ocupada per berèbers i aràbs -que van controlar la major part de l’antic regne visigot- i per cristians, als quals podem trobar en tres situacions diferents: a) aquells cristians que vivien sota domini musulmà –a Al-Andalus-, dits mossàrabs; b) aquells que vivien al nord de la península, en territoris no controlats pels musulmans; i, en fi, c) aquells altres que vivien a l’est de l’eix Llobregat –Cardener-serra de Boumort i que serien incorporats a l’imperi carolingi sota el nom de Marca Hispánica. Tots ells vivien, independentment de la situació política en la que es trobessin, d’acord amb la tradició jurídica visigoda heretada en el Liber.
A partir de mitjan s. IX en endavant es va accelar l’emigracio de mossàrabs cap al nord, cap a territoris cristians,i poc a poc Al-Andalus acabarien vivint-hi només musulmans i al nord només cristians.
El dret musulmà no va ser aplicat entre els cristians a l’edat mitjana, i a més tampoc no va influir-lo de manera significativa; l’actual dret espanyol clos dins de les codificacions no és hereu, en res, del dret musulmà. I com que el nostre objecte d’estudi en aquest curs no és el dels drets que un dia o altre van ser aplicats en territori peninsular, sino que pretenem comprendre la fomació de l’actual ordenament jurídic, és per això que el dret musulmà no serà objecte d’estudi per nosaltres.
A banda de la situació política creada a la península ibèrica amb la desaparició del regne visigot i la invasió musulmana, durant aquesta època que qualifiquem d’alta edat mitjana es va anar obrint pas, a tot occident, una nova concepció del dret que, hereva del baiximperi romà a occident, s’hi anava allunyant paulatinament. Ens referirem primer a les noves idees polítiques i jurídiques que es van anar obrint pas per Europa i després a les característiques i l’evolució de l’ordenament jurídic peninsular.
1.1. La Res Publica Christiana
Amb la cristianització de l’imperi romà a finals del s. IV i amb la conversió al catolicisme dels regnes germànics, s’havia iniciat el camí cap a la confusió dels objectius propis del poder politic amb els de l’església.
1.1.1. La formació de la res publica christiana
El primer pas d’aquesta doctrina política, la qual seria coneguda com agustinime politic, el va donar Agustí d’Hipona. Plantejava que el món natural, terrenal o temporal havia d’estar sotmés al món sobrenatural, ja que aquesta era l’única realitat i l’única veritat. En conseqüència, qualsevol poder dels homes procedia, en última instància, de Deu. Però mentre l’imperi romà subsistia com organització política, la doctrina d’Agustí d’Hipona no tingué efectes pràctics perquè l’imperi mantenia uns objetius específics diferenciables dels de l’església. La situació va començar a canviar quan l’imperi romà va adoptar el cristianisme com religió oficial i encara més quan, més tard, van ser batejats els reis germànics. Aleshores, igual com l’església, la seva funció i el seu objectiu no era cap altre que fer efectiva a la terra la justícia divina de l’església.
A finals del segle V, i desaparegut ja l’imperi occidental, el Papa Gelasi (pontifex els anys 492-496) va reiterar la doctrina d’Agustí d’Hipona però va donar el primer pas per reconéixer la supremacía de l’església. Gelasi afirmava que al món hi havia dos grans poders: el Pontífex, que disposava d’ auctoritas , i els reis, de potestas , però deia que la càrrega que suportava el Papa era molt més pesada que la de reis o emperadors perquè ell havia de donar comptes a Deu de l’actuació de tots els cristians, inclosos els reis. No afirmava la superioritat de cap dels dos poders –els quals també eren diferents per si mateixos-, però explicitava que no tots dos es trobaven en una mateixa situació davant de Deu.
Gelasio, VIII carta al emperador Anastasio (= c. 10 D. 96): “Dos son ciertamente los poderes, ¡oh emperador augusto!, por los cuales principalmente se rige aquí y ahora el mundo: la autoridad sagrada de los pontifices y la potestad real. En las cuales tanto más pesada es la carga de los sacerdotes, cuanto también en el divino examen han de dar razón a Dios por los mismos reyes. Conoce en efecto, ¡oh hijo clementísimo!, que aunque presidas al humano género en dignidad, sin embargo te sometes devoto a los que guían (=obispos) las cosas divinas; y pides las causas de tu salvación a ellos y, tomando los sacramentos celestes y éstos (como compete) distribuyéndolos, reconoces que debes someterte al orden de la religión más que estar al frente”.
Isidor de Sevilla, del qual n’hem parlat quan explicàvem el Liber en el regne visigot, va avançar en aquesta mateixa línia de pensament. Ell es referia al caràcter ministerial del rei visigot. Per Isidor de Sevilla el poder polític –el poder temporal- no existia per si sol i, doncs, no tenia naturalesa política. Existia´un poder temporal, això era evident, però només existia per acomplir els objectius divins. El poder politic no s’autojustificava sinó que era un instrument en mans de l’església que havia de servir, per mitjà del terror, per apartar els homes del mal i conduir-los cap al bé. Però si bé aquest poder temporal dels reis tenia una finalitat purament instrumental al servei de l’església, i si bé els objectius del poder temporal i els de l’espiritual s’havien confós en un de sol, en canvi la submissió d’un a l’altre encara no era total. En el pensament d’Isidor de Sevilla no hi ha deposició dels reis visigots per part de l’església, el que hi ha és que quan els reis no actuaven rectament perdien, com hem vist, la seva condició de reis. Hi havia, en tot cas, autoprivació de la funció règia, i l’església es reservava el paper de constatar en quins moments i en quines ocasions el rei no havia actuat d’acord amb la justícia divina.
Amb Carlemany, que va ser coronat emperador del restaurat imperi romà d’occident la nit de Nadal de l’any 800, es va aturar la tendència cap a una submissió total del poder temporal respecte de l’espiritual, però en canvi es va perpetuar i es va consolidar definitivament la confusiò d’objectius. Els objetius del Papa, que era el titular del poder espiritual, i els de l’emperador, titular del principal poder temporal, eren els mateixos. Carlemany va assumir com a objectius propis de l’imperi que ell
manera, havien manat sempre sobre l’església visigoda i, a més a més, havien rebut un poder temporal directament de Déu, no amb la mediació del Papa. Com afirmaria Alfons X el sabi, rei de Castella, els reis peninsulars eren viciaris de Déu cadascun d’ells en el seu regne. Si bé a partir del pontificat de Gregori VII el Papa va exercir un control més estret sobre totes les esglésies “nacionals”, incloses les dels regnes peninsulars, separant més clarament el temporal de l’espiritual, això no va afectar la vinculació directa d’aquests reis amb Déu i no amb el Papa.
Des de la realitat peninsular, el bateig era la porta d’entrada a la res publica christiana, però amb ell no s’accedia a l’imperi. Tots aquests regnes hispànics eren comunitats polìtiques desenvolupades dins de l’església però al marge de l’imperi. No vol dir tot això que el pensament politic expresat fins ara no fos tingut en compte aquí. El caràcter ministerial dels reis hispànics que havien d’instaurar en el seu regne la justícia cristiana, juntament amb el seu afebliment en el context de la societat feudal i, encara més, en una situació de feblesa per l’ocupació musulmana, tot plegat va conduir que, tampoc a la península, es pogués parlar de creació del dret sinó només de descobriment i restauració de l’antic i bon dret, i això tant des d’un punt de vista teòric com també pràctic.
1.1.3. L’enfrontament entre Papa i Emperador
La construcció ideològica de la res publica christiana acollia, en el terreny real i malgrat el seu discurs, possibilitats d’enfrontaments per la supremacía en última instància entre els titulars dels diferents poders temporals i el titular del poder espiritual. L’enfrontament va esclatar amb virulència a la segona meitat del segle XI entre l’emperador Enric IV i el Papa Gregori VII en l’anomenada lluita de les investidures.
Els fets històrics, sense entrar ara en els detalls, van començar l’any 1075, quan un concil.li romà presidit per Gregori VII va prohibir que els clergues rebessin càrrecs dels laics, o sigui, investidures. El Papa, en aquest context, va amenaçar l’emperador amb l’excomunió. El gener de l’any 1076, en un sínode reunit a Worms, l’emperador Enric IV i els bisbes germànics van declarar que desposaven el Papa. La reacció papal va ser immediata i el mateix any, en el concil.li lateranense va dictar la primera excomunió de l’emperador, alliberant els súbdits del jurament de fidelitat. L’octubre del mateix any 1076, els prínceps germànics van acordar, en presència dels llegats pontificis, deposar el seu emperador si no li era suspesa l’excomunió en el termini d’un any. A finals de gener de 1077, a Canosa, Enric IV va obtenir de Gregori VII l’aixecament de l’excomunió, però la recuperació de la dignitat imperial el papa la va condicionat, entre d’altres coses, a que els prínceps germànics hi estessin d’acord. Aquests s’hi van oposar per les armes i es va produir una guerra civil que va guanyar Enric IV. L’any 1080 va tenir lloc una segona excomunió, en el decurs de la qual l’emperador excomunicat es va fer coronar de nou per l’antipapa Climent III. Per la seva banda, Gregori VII va ser assediat per les tropes imperials i només fou alliberat amb la intervenció dels normands que van aprofitar per saquejar Roma.Mort Gregori VII el 1085, el seu successor, Urbà II, tot i que més moderat, va seguir la línia de confrontació amb l’emperador.
Gregori VII es movia en la línia de pensament iniciada per Gelasi, quan aquest Papa va plantejar les dues espases que regien el món, la del poder temporal investit de potestas , i la del poder espiritual, amb auctoritas. Però ara Gregori VII havia introduit una important modificació en aquest plantejament. Afirmava que, certament tot poder tenia origen diví, però que Déu havia dipositat els dos poders, el temporal i l’espiritual, en mans del Papa, el qual s’havia reservat l’espiritual i havia concedit el temporal als titulars –emperador i reis- respectius. La conseqüència lògica d’aquest plantejament era que si el Papa havia cedit el poder temporal a reis i emperador, també era ell el que podia retirar-los-el si els titulars no regien rectament. El Papa era el vicari suprem de Déu a la
terra, i tots els altres poders, mers instruments del govern de Déu, només eren legítims si havien estat instituïts o aprovats pel Papa, que era el representant de Déu més alt a la terra.
En aquest clima de confrontació extrema hi trobem els dos plantejaments límits entre els quals s’hi poden veure, tanmateix, posicions més matisades. D’una banda hi hauria la doctrina de la teocracia pontifìcia , que postula la submissió de l’emperador al Papa, i d’una altra la doctrina del césaropapisme , que postula la submissió del Papa a l’emperador, tal com havia dut a la pràctica Justinià a orient.
Aquestes dues tendències expressaven l’enfrontament que hi havia per dilucidar, més en un plànol teòric i conceptual que no pas pràctic, quin dels dos poders era el jutge suprem d’aquella res publica christiana , qui, en definitiva, podia jutjar tothom sense ser jutjat per ningú, tal com afirmaria Gregori VII en el seu Dictatus Papae.
La dicotomia teòrica i ideològica que hem plantejat per a aquests moments no es va acabar resolent a favor de cap dels dos pretendents. De fet, tot aquest arsenal teòric servia per justificar i per legitimar, en casos concrets i puntuals, les posicions de cada part. Els conflictes es resolien no a través de la controvèrsia ideològica, sinó en virtut de l’equilibri fàctic de forces en cada cas. Com hem vist, es van adoptar solucions teòriques extremes en cada part que no van aconseguir traduir-se a la pràctica política. Per la resta d’humans, seguia viva aquella construcció ideològica segons la qual el dret era aquella voluntat divina que calia identificar en les coses i en les situacions viscudes de cada dia.
1.2. El concepte altomedieval de dret
Durant l’alta edat mitjana es va anar obrint pas una nova concepció del dret que, nascuda en temps de l’imperi romà, s’hi anava allunyant paulatinament i va acabar per diferenciar-se’n considerablement.
1.2.1. El concepte de dret
Contràriament a la tradició romana en que la justícia consistia en la voluntat perpètua i constant de donar a cadascú el seu dret, a l’alta edat mitjana es va identificar justícia i dret. La justícia, ara, s’identifica amb la volunta divina, per la qual s’atribueix a cadascuna de les persones el seu dret; però són aquestes persones les que identifiquen el seu dret quan consideren com a propi allò que els convé o que els útil. És la divinitat la que permet als homes, segons la seva condició, demanar,
tenir i usar les coses que els manquen. a
Aquesta concepció, originària del pensament cristià, anava més enllà de la concepció visigoda. Si el monarca visigot havia d’actuar la justícia cristiana a través de la llei que ell mateix creava, amb el suport de l’església, a l’alta edat mitjana, en canvi, aquell dret diví es troba immers en les mateixes
s’adecuen a la voluntat divina sinó que la violen. És per això que tot el dret és necessàriament antic, però no totes les conductes antigues són dret.
La segona característica del dret altomedieval és la bondat. El dret és bo perque forma part del dret diví, de l’ordre de la creació. És així i no pot ser d’una altra manera, perquè no existeix separació entre un dret humà –susceptible de no ser bo- i un dret diví. Tot el dret, per ser dret, ha de ser d’inspiració divina, i per tant no hi ha la possibilitat que no sigui bo. Si una conducta no és bona, aleshores no és dret, sinó abusos o mals usos que momentàniament oculten el veritable bon dret. I aquella conducta bona que sembla nova, recent, no ho és perquè el dret només pot ser antic, tal com hem dit. Pot esdevenir, però, que, per motius diversos, una antiga conducta hagués estat oblidada i amagada i ara, apartats als abusos, resorgís de nou des de la seva antiguitat; es tractaria, per tant, de la recuperació d’un antic costum oblidat, no pas d’una nova conducta.
Si el dret altomedieval és antic perquè ve des de la creació i és bo perquè és diví, aleshores, per aquests dos motius, el dret altomedieval no està ni escrit –perquè prové de la creació- ni establert – perquè no és fet per l’homé sinó disposat per Déu-. Però si el dret altomedieval és un dret que originàriament no està escrit ni establert, sinò que és connatural i inherent a les mateixes coses i a la vida en si mateixa, això no obstant els homes poden arribar a plasmar-lo per escrit. La societat altomedieval ha rebut textos, com el Liber, que recullen dret antic i en la redacció del qual es considerava hi havien intervingut els Sants Pares. El prestigi del Liber, la intervenció dels concilis de Toledo i la seva sacralització durant l’alta edat mitjana, van facilitar que encaixés en els paràmetres que venim exposant. Però a banda d’això, els homes altomedievals no van deixar de manifestar de forma escrita els actes jurídics que protagonitzaven, i que esdevenen un testimoni del dret viscut. I, encara, aquells homes interessats en el dret, poden procedir a la redacció del dret viscut a la societat altomedieval i que, per ser dret, és un dret diví.
Segons la mentalitat altomedieval, el dret antic deroga el dret nou. Aquesta afirmació, naturalment, s’ha d’entendre en el seu context. De fet, no és que el “dret” antic derogui el “dret” nou, sinó que l’antic dret –recordem que el dret només pot ser antic- deroga un mal ús o un abús injustificadament qualificat de dret. Allò qualificat de dret nou de fet no és dret, perquè no existeix dret nou, sinó simplement ocultació de l’autèntic dret, que és antic..És per això que es pot afirmar que la tasca dels reis és defensar l’església, dins de la qual defensa s’hi inclou la defensa de l’antic i bon dret.
Donación de la vizcondesa Almodis en 1154. “Yo (...) por remedio del alma de mi marido (...) abandono (...) aquellas medidas de cereales las cuales había recibido de cada finca en cada año en la predicha parroquia cierto vizconde de Bas por mal uso y por mala aprehensión. Por tal motivo en verdad hago este abandono, porque ya mi mencionado marido (...) en su último testamento renunció por temor de Dios a los malos usos los cuales él mismo o sus antecesores habían impuesto en la ya mencionada parroquia o en otros lugares; de todos los cuales conocí que la aceptación del mencionado cereal era mucho peor uso que los otros, por lo tanto sin retención alguna renuncié y además por esta renuncia recibí de los hombres de la mencionada parroquia 300 sueldos de óptima moneda de Besalú”.
En definitiva, doncs, a l’alta edat mitjana no hi ha renovació del dret, sinó simplement restauració de
l’antic i bon dret. a
Vol dir tot aixo que a l’alta edat mitjana no es va produir cap conducta objectivament nova? Que totes les noves conductes van ser, efectivament, abusos i mals usos? Convé que sapigueu discernir exactament i amb claredat allò que va ser un discurs ideològic per part dels sectors hegemònics i que va ser assumit per tota la societat, d’allò altre que deuria succeir realment. O, si voleu, diferenciar la ficció jurídica de la realitat. Qualsevol discurs, i molt més el del poder, ha de ser interpretat i criticat per tal de comprendre què va passar realment. Pel que fa al nostre discurs, qualsevol innovació, per tant, havia de passar, en tot cas, com una restauració de l’antic i bon dret.
1.3. L’ordenament jurídic altomedieval a la península ibèrica
Hem vist fins ara el context ideològic i polític en el que es desenvolupava l’ordenament juridic a l’occident altomedieval, i hem vist també el concepte i les carácterístiques del dret en aquest periode. Ara enfocarem la nostra exposició, en allò que va succeir a la península ibèrica durant aquest perióde.
1.3.1. Algunes precisions conceptuals
Ja Gai, el jurista romà del s. II, autor de les Institucions , afirmava que tots els homes es regien en part pel seu dret propi i en part per un dret comú a tots els homes. El dret propi era el que cada poble establia per a ell mateix –entre els romans era el ius civile -, mentre que el que era establert per la raó natural -i que entre els romans era qualificat com ius gentium -, servia per a tots els homes. Aquest esquema conceptual de Gai serveix per introduir els conceptes que ens serviran per comprendre al realitat altomedieval.
Aquest primer binomi que ens interessa és, doncs, el format pels conceptes “dret comú” i “dret propi”, el qual s’estableix en base a l’origen del dret.
Avui, però, quan ens movem en paràmetres d’Estat nacional, no podríem parlar de la mateixa manera, sinó que ho faríem contraposant un dret comú usat per tots els membres de la comunitat política i per a totes les qüestions, i uns drets especials que no són usats per tots els membres de la comunitat política ni per a totes les qüestions. El dret comú procedeix de l’Estat i és exclussiu d’un Estat, no pas estés ni comú a d’altres comunitats estatals. Però el binomi dret comú versus dret propi sí que ens serveix per comprendre la realitat medieval.
Convé adonar-se, no obstant, de la relativitat d’aquests dos conceptes. Si bé l’ordenament jurídic d’un poble està integrat per un dret comú i per un dret propi com a categories abstractes, el dret, en concret, que ocupi l’espai de dret comú i el que ocupi l’espai de dret propi, podrà variar en el temps. El Liber iudiciorum, per exemple, va ser el dret comú dels cristians peninsulars de l’alta edat mitjana, al costat del qual van anar sorgint uns drets propis de cada centre de convivència. En canvi, a partir del s. XIII, el conglomerat format pel dret roma-justinianeu, pel dret canònic i pel dret feudal, va ser el dret comú de tot occident, al costat del qual hi havia el conjunt heterogeni de drets propis de cada regne.
gaudien d’una certa capacitat que els permetia d’organitzar-se autònomament dins de l’àmbit del regne.
El dret, sobre tot de caràcter consuetudinari, que es generava en el senyoriu, inclosos els mals usos o abusos que perpetraven els poderosos, formava el que hem qualificat genèricament de dret senyorial, mentre que el també genèric dret municipal fora el conjunt d’usos, costums i normes emanades des del mateix municipi, com veurem més endavant.
Quan ens referim a dret municipal i a dret senyorial, de fet estem efectuant una abstracció o una generalització, ja que no existia ni “un dret municipal” ni “un dret senyorial”, sinó que de fet hi havia tants drets municipals i senyorials com municipis i senyorius existien. Cada municipi i cada senyoriu tenia el propi, exclussiu, particular i específic dret municipal o senyorial que convivia amb el dret general del Liber. Poc importa que dos municipis proprers visquessin d’acord a un mateix text municipal; això no voldria dir res més que hi havia la possibilitat que diversos municipis o senyorius tinguessin drets iguals, però no afectaria en res el seu caràcter estrictament particular.
Aquest és l’esquema comú aplicable a tots regnes, que fa innecessari referir-se a cadascun d’ells i d’anar enumerant els diferents, però en el fons molt semblants, textos de dret senyorial i de dret municipal. En no existir un dret general de cada regne, ni tampoc un dret regi –sigui del rei o sigui del regne-, podem estalviar-nos una divisió del dret altomedieval per regnes que seria artificial i sense contingut. La situació començarà a canviar amb la recepció del ius commune i, sobre tot, amb la formació d’un dret regi diferent i particular per a cada regne, però això va succeir a la baixa edat mitjana i serà objecte d’estudi en una altra lliçó.
1.3.2. El dret comú hispànic. La pervivència del Liber a l’alta edat mitjana
Desapareguda la monarquia visigoda, l’herència jurídica visigoda que van rebre els cristians peninsulars a l’alta edat mitjana va ser el Liber.
El dret contingut en el Liber va perviure a la desaparició del regne visigot i seria, en endavant, la llei per antonomàsia d’aquells cristians peninsulars; seria, endemés, l’única llei.
Però aquest Liber no es va mantenir immutable al llarg dels anys. Si bé el Liber era un dret creat per l’home –pel rei visigot-, durant l’alta edat mitjana va sofrir un lent procés de sacralització explicable per la religiositat de la societat d’aquell moment, perquè el poder del rei visigot estava investit d’un caràcter ministerial –estava al servei de l’ideal de justícia cristiana- i perquè l’església, per mitjà dels concilis de Toledo, havia participat, de la manera que hem vist en la lliçó anterior, en la realització del Liber. Aquesta sacralització del Liber va fer que fos invocat constantment quan calia reforçar determinades conductes. A més a més de concentrar-se en el Liber l’herència jurídica visigoda i del seu caràcter sacre, el Liber era, a banda de la llei canònica, l’única llei existent per als cristians en un moment que no existia creació del dret.
Carta de Privilegio concedida por el conde Borrell a Cardona (23-IV-986): Y estareis en el amor de Dios de acuerdo con la ley recta y la justicia recta en cuanto podais según canon y leyes de los godos.
El Liber era, com hem dit, la llei per antonomàsia. Però ho era no pas perquè hi hagués cap poder polític o cap estructura institucional o administrativa que ho imposés –les quals havien desaparegut amb la fi de la monarquia visigoda-, sinó que ho era perquè el dret del Liber era un dret viscut, que estava omnipresent en la vida de la societat altomedieval. Els homes d’aquella societat mostraven unes determinades conductes jurídiques no pas perquè el Liber com a text les regulés d’aquella manera, sinó perquè era la manera com sempre havien actuat. Això no exclou, però, que existís un reduït nucli de persones sobre qui havia recaigut la responsabilitat de controlar el Liber.
Documento de la catedral de Oviedo de 1075. Juzgaron los mencionados jueces así como está escrito en el Libro Juzgo (espacio en blanco) en el título (espacio en blanco) por las Leyes Góticas, donde dice (reproducen el texto de la ley).
Tot i que deuria haver-hi una tradició textual del Liber, la llei visigoda era invocada de forma imprecisa i indefiniada: “la llei diu...”, “la llei mana...”, “la llei disposa...”; això era així a causa de l’extrema pobresa intel·lectual de l’època, sense jutges lletrats capaços d’entendre i de llegir el text, i perquè, tot i ser la llei per antonomàsia, ningú no obligava al compliment de la llei escrita. Aquesta circumstància va permetre atribuir a la llei –al Liber- preceptes que originàriament no li pertanyien i fer dir a la llei coses que realment no deia. I és que ni entre els mossàrabs ni entre els altres cristians del nord no hi havia un poder polític ni una administració judicial capaç de controlar el contingut del Liber i l’aplicació de la llei, tal com ho havien intentat fer els últims reis visigots. Certament, el poder del rei visigot era l’última barrera que contenia els abusos dels poderosos, desapareguda la qual la voluntat i els abusos de la noblesa senyorial va poder desenvolupar-se lliurement.
Però, el Liber, tot i ser la llei al voltant de la qual girava la major part de la vida de la gent, no va ser l’únic dret amb el que van viure els cristians peninsulars. A banda d’aquestes noves pràctiques imposades pels poderosos que implicaran, també, noves pautes de conducta, la desaparició de l’estructura politicoinstitucional visigoda va provocar que la gent busqués solucions en d’altres àmbits fora de la protecció d’un rei i d’una organització que ja no existia. La família i la comunitat veïnal van ser els centres de convivència en els quals va trobar acollida la gent i en els quals es van fixar nous mitjans per garantir la seguretat jurídica que permetés seguir vivint en el dret,.
Els llogarets, i més tard les viles i ciutats, van assumir algunes de les feines i competències de l’antic poder polític visigot. La desaparició d’antigues solidaritats va fer que s’intensifiquessin els vincles d’unió entre la gent d’un llogaret i que la cohesió social fos més sòlida, amb la qual cosa van ser generats nous drets i obligacions recíprocs.
A partir de l’any 1000, aproximadament, i coindint amb el despartar cultural que es viu a occident, va augmentar el nombre de citacions i de reproduccions exactes de lleis del Liber; aixo era testimoni, en fi, que s’utilitzava el Liber amb major precisió. No es tractava, però d’un major recurs al Liber, sinó d’un major recurs al text del Liber. Els jutges aplicaven segons la llei i algunes escriptures eren redactades conforme el text literal de la llei. Però al mateix temps es va posar d’evidència que al
L’origen dels drets particulars -municipal i senyorial- s’ha de comprendre en el seu context històric, que a la península consistia en l’expansió del feudalisme –general a tot occident en aquest mateix periode- i en les particulars circumstàncies creades per la invasió musulmana del 711 i el posterior procés de reconquesta i repoblació.
1.3.3.1. Reconquesta i repoblació
No entrarem ara a descriure els contorns socials i econòmics de la societat feudal o senyorial, però ens acontentarem amb recordar que la societat feudal es caracteritza per una extraordinària atomització del poder polític i per uns vincles de dependència personal entre vassalls i senyors. Aquella tendència que ja s’havia observat al final del Dominat –qualificada de colonatge- i també al final de la monarquia visigoda –quan les forces centrífugues amenaçaven el poder regi-, va prendre major vigor amb la desaparició de la monarquia visigoda el 711 i amb la influència de les noves pràctiques socials i econòmiques que venien del regne de França. En un principi, una immunitat, o bé un feu, era un bé públic concedit a un oficial del poder públic a canvi de serveis públics.
En paraules de Sánchez Albornoz, “la inmunidad suponía en el propietario los siguientes derechos: percibir y requerir los tributos y servicios que los habitantes estaban obligados a pagar y a prestar al rey; administrar justica dentro de sus dominios; cobrar las calumnias o penas pecuniarias atribuidas al monarca; recibir fiadores o prendar para garantía de la composición judicial; encargarse de la policía en sus tierras inmunes; exigir el servicio militar a los moradores del coto y nombrar funcionarios que sustituyesen a los del rey en las variadas misiones que les competían” (citat per Iglesia, La creación... I, 324-325). D’aquesta manera els senyors exercien en els seus senyorius aquelles regalies, que podien variar d’un cas a un altre, que els rei els havia concedit, a més a més d’aquelles que van usurpar quan el poder regi va ser feble.
Era, per tant, una manera descentralitzada d’administrar el territori. Quan el rei conservava poder efectiu i controlava les concessions i les seves renovacions, no hi havia cap problema, però el sistema estava cridat a que triomfessin les forces centrífugues, o sigui, la posició dels destinataris de les concessions, en detriment del poder central de l’atorgant. Aquestes immunitats els reis les concedien a membres de la noblesa laica o eclesiàstica que, transferint-se hereditàriament i afeblit el poder regi, acabaven configurant zones pràcticament immunes a la influència del monarca i que escapaven del seu control. Quan les immunitats es van generalitzar, el poder central dels reis va esdevenir precari –i més encara en el context penínsular-, mentre que, paral·lelament, havia crescut el poder i la incidència de la noblesa feudal. El sistema s’anava reproduint verticalment, de manera que el senyor perdia el control del vassall i l’atomització es doblava. Després de diverses sotsinfeudacions entre nobles de diferent rang, al final de la piràmide hi havia els camperols que podien explotar una parcel·la o tinença a canvi del pagament d’un cens i de realitzar certes feines en l’explotació del senyor.
El debat sobre el concepte i l’abast del feudalisme és amplíssim. Per F.-L. Ganshof, un dels defensors de la concepció jurídica, el feudalisme és el conjunt d’institucions que creen i regeixen obligacions d’obediència i de servei –principalment militar- per part d’un home lliure “vassall”, amb un home lliure “senyor”, i obligacions de protecció i manteniment per part del senyor respecte del vassall, donant-se el cas que l’obligació de manteniment tenia en la majoria de les ocasions com a efecte, la concessió del senyor al vassall d’un bé anomenat feu. R. Boutruche afirmava que si no hi havia contracte vassallàtic no es podia parlar de feudalisme, i que una cosa era el règim feudal, confomat com el conjunt de llaços i vincles dintre de la classe nobiliària, entre senyors i vassalls, i una altra cosa era el règim senyorial, com el conjunt de relacions entre senyors i camperols. Des d’una concepció socioeconòmica més àmplia i des de posicions marxistes, Ch. Parain considerava feudal “qualsevol sistema on el treballador agrìcola, que ja no és esclau, està, no obstant, sotmés a tota mena d’obstacles extraeconòmics, que limiten la seva llibertat i la seva propietat personal, de manera que ni la seva força de treball, ni tampoc el producte del seu treball, s’han convertit en objectes susceptibles d’intercanvi lliure; no són ni tan sols mercaderies”. I en una mateixa línia, G. Bois senyala que “el feudalisme és l’hegemonia de la petita producció individual (amb el nivell de
desenvolupament de forces productives que això implica), a més a mes de l’extracció senyorial, obtinguda per mitjà d’una coerció política (o extraeconòmica)”
En pla històric peninsular, els primers temps del que ha estat majoritàriament qualificat, per la historiografia, de “reconquesta”, no era res més que l’avanç dels originaris nuclis de resistència del nord cap al sud, però no pas per un ideal de creuada ni amb motivacions religioses, sinó més aviat per incrementar les propietats individuals i nobiliàries, per consolidar i expansionar els naixents regnes del nord i, en fi, per escapar de l’opressió senyorial.
Durant l’alta edat mitjana i fins mitjanl segle XII, aproximadament, la reconquesta va estendre’s per la vall del Duero –zona desèrtica i força erma- i per la part alta de la de l’Ebre –més poblada i fèrtil-. Ambdues zones va ser conquerides sense massa problemes, però en canvi la repoblació va ser més dificultosa. D’una banda, la perillositat i la inestabilitat d’una zona fronterera amb el poder musulmà va fer que calgués oferir condicions atractives i avantatjoses per als nous pobladors. D’una altra banda, la repoblació de zones poc habitades va mobilitzar homes lliures i va instaurar la petita propietat. A partir de mitjan s. XII els conqueridors trobaren territoris més poblats, amb nuclis urbans que van sotmetre’s al nou poder cristià per mitjà de capitulacions que permetien el manteniment de la població musulmana.
En qualsevol cas, el dret del Liber va transmetre un principi de dret romà vulgar que atribuia al rei la propietat de les terres abandonades. D’aquesta manera els monarques esdevenien propietaris de grans extensions ermes que calia repoblar.
1.3.3.2. Autonomia municipal
Durant el periode altomedieval la repoblació va tenir un caràcter sobre tot oficial. Van sorgir nous centres de convivència que o bé podien caure sotmesos als poders senyorials o bé podien configurar-se com a centres autònoms que podien gaudir d’una immunitat semblant a la que gaudien els senyorius, laics o eclesiàstics.
D’aquesta manera introduim el criteri instrumental d’autonomia, que és el que ens servirà per diferenciar conceptualment els dos centres de convivència possibles en aquests moments: municipis –en terminologia moderna- i senyorius.
Durant l’edat mitjana municipìs i senyors, fossin aquests laics o eclesiàstics, eren dos poders autònoms limitats pel rei, bé fos perquè l’origen dels seus poders es trobés en el rei, bé fos perquè el rei limitava la seva actuació. Si bé les jurisdiccions senyorials i municipals originàriament havien estat cedides pels reis a municipis i senyorius, amb el temps es va consolidar la seva posició i van esdevenir un límit a l’actuació del rei. Per tant, durant l’edat mitjana la gent vivia en llocs, viles i ciutats sotmeses a un senyor feudal o en llocs, viles i ciutats autònomes no sotmeses a cap senyor feudal.
trobessin tots els veïns del lloc, o sigui, es tandia cap a formar un dret municipal general –des de l’òptica municipal- i complet.
Aquesta tendència, portada a l’extrem, implicava que l’ordenament jurídic del lloc estaria format exclussivament pel seu dret propi que permetria prescindir de qualsevol dret comú. Per això calia que entrés en crisi l’antic dret comú dels cristians peninsulars altomedievals –el Liber-, fenomen que esdevindria cap al s. XII, quan el Liber es mostrava incapaç per resoldre els problemes d’aquella nova societat. D’altra banda, la recepció del ius commune , tal com ho veureu en la propera lliçó, facilitaria la conversió del dret municipal en un dret complet aportant materials jurídics nous, eficaços i adaptats a la realitat social i econòmica de la baixa edat mitjana. Però precisament aquesta extrema idoneitat del ius commune per aquell moment històric va fer que resultés més fàcil aplicar-lo directament que no adaptar-lo dins del motlles municipals. Per aquesta raó els “Libros de fuero” o els “Llibres de costums” no van esdevenir, tret d’algun cas excepcional, un dret general i complet pels seus recpectius municipis. En canvi, de manera general, sí que van relegar l’antic dret del Liber a un lloc secundari i van recórrer, en els respectius ordres de prelació, al propi dret municipal en primer lloc.
1.3.4. L’activitat règia a l’alta edat mitjana
Tal i com hem vingut senyalant, el Liber va ser l’únic dret general dels diferents regnes durant l’alta edat mitjana. La societat altomedieval estava caracteritzada pel particularisme, per la fragmentació i per l’atomització en tots els àmbits de la vida. Això és correspon amb una mentalitat que identificava el dret viscut amb el dret diví a través del descobriment i la identificació del dret per tots i cadascun dels membres de la societat en totes les situacions concretes i particulars. En aquest context, ni era possible pensar amb lleis donades pel rei amb caràcter general per a tots els seus sotmesos, ni era possible, atesa la feblesa dels monarques altomedievals, des d’un punt de vista històric o fàctic.
Només a partir de finals del s. XII i durant el s. XIII, quan s’estenen les noves idees del dret de la recepció –el dret romà-justinianeu i el dret canònic elaborats pels juristes bolonyesos-, serà possible retornar la creació del dret als homes, segons la tradició romana, i establir un dret general per a tots els habitants d’un regne.
1.3.5. Les relacions entre el dret general i els drets particulars Recopilant el que hem dit fins ara, podem afirmar que a l’alta edat mitjana al costat del Liber va sorgir un nou dret per resoldre els nous problemes que el Liber no resolia i per adaptar el Liber a les noves situacions; era un nou dret que, d’aquesta manera, s’apartava del Liber i es configurava com un dret especial que s’apliaria preferentment. Després d’aplicar aquest dret especial es recorreria al dret general i complet del Liber. Aquesta és l’herència que l’alta edat mitjana, amb característiques semblants a tots els regnes peninsulars, va deixar a la baixa edat mitjana i que seria ajustada, a partir d’aquest moment, de forma diferent a cada regne en funció de les seves característiques polítiques i jurídiques.
El Liber , desapareguda la monarquia visigoda, va convertir-se aviat en un text cristal·litzat el dret del qual, però, s’havia traduït en les conductes diàries dels cristians peninsulars altomedievals. Paradoxalment, es feia innecessari el recurs al text escrit del Liber en la mesura que el dret que contenia s’identificava amb el dret viscut i que com a tal s’havia convertit en costum. Aquests costums són els que, a partir de cert moment, són redactats com a nous i són incorporats a les cartes de privilegis i en els “Libros de fuero” i “Llibres de costums”. A més a més, a partir del final del s. XII també va resultar innecessari recórrer al Liber com a tresor de principis jurídics –no oblidem que el Liber és, en definitiva, hereu de la tradició romana-teodosiana- ja que aquesta funció la compliria, i molt millor, el nou dret que arribava amb la recepció del ius commune.
Per la seva banda, com hem dit, s’havia desenvolupat un dret especial, que identifiquem amb els drets particulars senyorials i municipals. El dret senyorial no va tendir, tret d’algun cas excepcional, a convertir-se en un dret complet. En aquest sentit, només algunes ciutats sotmeses a jurisdicció senyorial van acabar tenint el seu “Libro de fuero”. Els senyors feudals, a fi de comptes, en tenien prou amb que el dret del seu senyoriu recollís allò que més els interessava: mantenir les seves prerrogatives econòmiques i socials.
L’evolució del dret municipal, en canvi, va ser diferent. Des de la perspectiva municipal va acabar convertint-se en un dret general –però era un dret particular des de la perspectiva d’un regne- que tendia a esdevenir complet. Enmig d’aquest procés d’enfortiment del dret municipal, cap al s. XIII es va produir el fenomen de la recepció del ius commune –un dret comú i complet per a tot occident- i un important enfortiment del poder regi que es va traduir en la paulatina formació d’un dret creat pel rei amb caràcter general per a tots els seus naturals.
En aquells regnes on van existir “Llibres de costums”, aquests textos només recollien el seu dret propi i reenviaven a d’altres drets amb caràcter supletori mitjançant l’especificació d’un ordre de prelació de fonts. En canvi, allí on va haver-hi “Libros de fuero” normalment van incloure-hi dret comú amb l’objectiu de formar un ordenament jurídic complet. Però a partir del s. XIV, tant en uns territoris com en uns altres, i davant de la penetració del dret de la recepció i del nou dret regi –bé fos creta pel rei directament, bé fos esblert amb la col·laboració de les corts-, el dret municipal va perviure a la defensiva i sempre amb un caràcter incomplet.
D’aquesta manera, en el trànsit de l’alta a la baixa edat mitjana, que podem situar al s. XIII, havien entrat en escena tots els components que, a partir de les peculiaritats i particularitats pròpies de cada regne, conformarien els diversos ordenaments jurídics que hi hauria a la península en endavant.
