¡Descarga Retorica tema 2 y más Ejercicios en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Tema 2
Les fases de l’elaboració del discurs:
des de la cerca d’idees fins a la redacció final
I. Planificació
**1. L’anàlisi de la situació
- La cerca d’idees** 2.1. La pluja d’idees 2.2. L’escriptura lliure 2.3. Les relacions lògiques 2.4. El mapa d’idees 2.5. L’estrella 2.6. El cub 2.7. La bibliografia 3. L’organització d’idees 3.1. L’esquema 3.2. La classificació 3.3. La comparació i el contrast 3.4. La jerarquització 3.5. La relació causa-efecte
II. Textualització
4. L’estructuració del text 4.1. Paràgrafs 4.2_. L’estructura de la frase_ 4.3. La prosa disminuïda 4.4. Regles per triar mots 4.5. Marcadors textuals 5. La cohesió 5.1. La puntuació 5.2. Nivells de formalitat 6. Recursos retòrics de la prosa 6.1. Punt de vista 6.2. Concreció 6.3. Personalització 6.4. Prosa acolorida 6.5. Dir i mostrar 6.6. La imatge impresa
III. Revisió
7. Correcció de textos 7.1. Aprenents i experts 7.2. Guia de revisió 8. Decàleg de la redacció
Autor (emissor) Quina relació espere establir amb l’audiència? Com vull presentar-me? Quina imatge meva vull projectar en l’escrit? Quin to vull adoptar? Què saben de mi els lectors i les lectores? Escrit (missatge) Com serà aquest escrit que faré? Serà gaire llarg/curt? Quin llenguatge faré servir? Quantes parts tindrà? Com me l’imagine?
Com més concreta siga la reflexió, més fàcil serà posar-se a escriure i aconseguir un text eficaç i adequat a la situació. Massa vegades escrivim amb una imatge desenfocada del problema, pobra i vaga, que ens fa perdre temps i pot generar escrits inapropiats o fins i tot incongruents.
2. L A CERCA D ’IDEES^3
L’escriptura no solament serveix per a guardar informació. És també una eina per a desenrotllar les idees. Escriure consisteix a aclarir i ordenar informació, fer-la més entene- dora per a la lectura, però també per a nosaltres. Tècniques per trobar idees són la pluja d’idees, l’escriptura lliure, relacions lògiques, mapa d’idees, l’estrella, el cub i, naturalment, l’obtenció d’idees de la bibliografia.
2.1. La pluja d’idees
El primer que faig és concentrar-me en el tema i apuntar tot el que se m’acut en un paper. Ja havia tingut alguna idea abans, però és la primera vegada que em dedique exclu- sivament a aquesta qüestió. Faig una pluja d’idees inicial ( brainstorming o tempesta cerebral). La pluja d’idees dura pocs minuts, durant els quals l’autor es dedica només a recollir informació: es capbussa en la piscina de la memòria i del coneixement, per buscar-hi tot el que li pot ser útil per al text. Per aprofitar el potencial d’aquesta tècnica convé evitar alguns dels errors més co- muns: confondre aquesta pluja amb una redacció, preocupar-se de la forma, valorar les idees. Cal tenir en compte els següents consells:
- Apunta-ho tot, fins i tot el que semble obvi, absurd o ridícul. No prescindeixis de res! Com més idees tingues de sortida, més ric serà el text. Potser podràs aprofitar més endavant una idea aparentment pobra o folla.
- No valores les idees ara. Després podràs retallar el que no t’agrade. Concentra tota la teva energia en el procés creatiu de buscar idees.
(^3) La retòrica clàssica en parlava a la primera de les partes artis , la inventio (< INVENIRE ), l’art de trobar elements o continguts per al tema que cal tractar; amb aquesta finalitat es disposava, p.e., d’un seguit de llocs de l’argumentació ( loci o topoi ) que ajuden a trobar material per a desenvolupar el tema del discurs: quis , quid , ubi , quibus auxiliis , cur , quomodo i quando.
- Apunta mots solts i frases per recordar la idea. No perdes el temps escrivint oracions com- pletes i detallades. Has d’apuntar ràpid per poder seguir el pensament. Ara, el paper és no- més la prolongació de la teua ment.
- No et preocupes per la gramàtica, la caŀligrafia o la presentació. Ningú més que tu llegirà aquest paper. És igual si se t’escapen faltes, taques o ratlles tortes.
- Juga amb l’espai del paper. Fes fletxes, rodones, ratlles, dibuixos. Marca gràficament les idees. Agrupa-les. Dibuixa-les.
- Quan no se t’acuden més idees, rellegeix el que has escrit o utilitza una de les tècniques se- güents per a buscar-ne més.
2.2. L’escriptura lliure
També anomenada automàtica, consisteix a posar-se a escriure de forma ràpida i constant, a raig, apuntant tot el que ens passe pel cap en aquell moment sobre el tema de què escrivim o altres punts que s’hi relacionen. Cal concentrar-se en el contingut, i no en la forma; valorar la quantitat de text, més que la qualitat; i, sobretot, no aturar-se en cap mo- ment. Es recomana començar amb sessions de deu minuts, que poden allargar-se fins a vint o trenta amb experiència. És molt útil per a generar idees i superar bloquejos. L’autor explora el tema, busca in- formació en la seua memòria; hi apareix llenguatge i experiències personals que no com- parteixen els futurs lectors del text; hi ha frases inconnexes, anacoluts, un grau baix de co- hesió i correcció gramatical, etc. Però malgrat aquestes deficiències, es tracta d’una matèria primera exceŀlent per desenvolupar i reescriure una versió final.
2.3. Les relacions lògiques
- Què són? Són associacions coherents, raonades, entre dues o més idees. Constitueixen el fonament de la construcció dels mapes conceptuals, de la pluja d’idees o de l’escriptura lliure.
- Per a què serveixen? És un bon mètode per generar idees, semblant als altres, però les idees en lloc de figurar poc relacionades, s’associen entre si. Aquestes relacions permeten introduir situacions noves que amplien el discurs i el fan més complex. En definitiva, constitu- eix una tècnica exceŀlent que ofereix suggeriments per generar idees de forma siste- màtica.
- Com es fan? A partir d’un tema o d’una idea relacionada al tema, es busquen relacions lògi- ques que puguen presentar amb altres idees. Entre elles:
- L’analogia 7. La successió
- El contrast 8. La generalització
- La causa 9. L’experiència personal
- La conseqüència 10. L’experiència d’autoritats
- La precedència 11. La classificació
- L’exemplificació 12. La contextualització
- Com es fa? El procediment és ben simple. Es tria una paraula nuclear relativa al tema sobre el que s’ha d’escriure i s’apunta al mig del full dins d’un cercle. Apunta totes les pa- raules que s’hi associen, encercla-les també i enganxa-les amb una ratlla a la paraula amb què es relacione de manera més estreta. L’operació dura escassament segons o pocs minuts. El paper es converteix en la prolongació de la ment i en un bon material per engegar la redacció.
- Escull una paraula clau sobre el tema.
- Apunta-la al mig del full tot rodejant-la amb un cercle o amb un rectangle.
- En un primer nivell, apunta totes les paraules amb què associes la paraula clau.
- En un segon nivell, busca altres elements que s’associen amb les paraules apuntades al voltant de la paraula clau.
- Vés expandint el mapa a mesura que uneixes idees, és a dir, ramificant el tema.
- Busca altres paraules que es puguen relacionar amb els temes ja vinculats amb la pa- raula clau.
Els mapes ( d’idees , mentals , o també anomenats arbres o ideogrames ) són una forma visual de representar el nostre pensament. Consisteix a dibuixar damunt del paper les associacions mentals de paraules i idees que ocorren en la nostra ment. El resultat té la divertida aparença de teranyina, raïm o xarxa de pescar:
fig. 1 Mapa mental
Els mapes incrementen la creativitat. El cervell humà consta de dos hemisferis: l’esquerre, que processa la informació de forma seqüencial, lineal, lògica, analítica, i el dret, que actua de forma simultània, global, visual, analògica, holística. Mentre que les funcions bàsiques del llenguatge estan situades sobretot en l’esquerre, el dret té les capacitats més creatives i imaginatives de la persona. L’espontaneïtat i el caràcter visual dels mapes permeten utilitzar el potencial amagat de l’hemisferi dret per a l’escriptura.
2.5. L’estrella
L’estrella deriva de la fórmula periodística de notícies (procedent dels loci de la retò- rica clàssica), segons la qual per informar d’un fet se n’ha de dir el qui ( quis ), el què ( quid ), el quan ( quando ), l’on ( ubi ), el com ( quomodo ) i el perquè ( cur ). Aquests punts són els essencials
per a qualsevol tema, tot i que es poden ampliar amb altres interrogatius:
fig. 2 l’estrella
2.6. El cub
El cub és una altra guia per explorar temes. Consisteix a estudiar les sis cares possi- bles d’un fet a partir dels sis punts de vista següents^4 :
fig. 3 El cub
- Per a què serveix? Permet analitzar el tema del teu escrit des de diferents punts de vista en relació amb d’altres temes, des de l’aplicació, l’argumentació, etc.
- Com es fa?
- Formula’t preguntes sobre el tema a partir del cub. Això sí, busca’n de rellevants. Pots fer-ho de la manera següent:
- Descriu-ho : Com ho veus, sents, olores, toques o tastes?
- Compara-ho : A què s’assembla o es diferencia?
- Relaciona-ho : Amb què es relaciona?
- Analitza-ho : Quantes parts té? Quines? Com funcionen?
- Aplica-ho : Com s’utilitza? Per què serveix?
- Argumenta-ho : Què es pot dir a favor i en contra?
- Respon-les Com a exemple, aquest seria el resultat d’aplicar la tècnica del “cub” al tema Les drogues.
Descriu-ho : És un problema que ha d’afrontar la societat, ja que moltíssims joves són drogoaddictes. Els drogodependents pertanyen a la classe mitjana o baixa i no tenen diners per pagar les des- peses que suposa el consum diari. Per això, es produeixen robatoris i atracaments.
(^4) Tant l’estrella com el cub són més guiats que la pluja d’idees, i el cub ho és més que l’estrella. Qui tinga pràctica a elabo- rar informació sabrà utilitzar-les totes força bé, però qui se senta més desorientat trobarà més còmode el cub. A l’estrella, cal saber formular-se les preguntes rellevants per tirar endavant, i al cub no.
- Valorar la informació. Recollir molta informació només té sentit si fa que desenvolupem el sentit crític; llegir totes les dades i pensar-hi és útil si ens ajuda a percebre quines da- des són realment valuoses, quines són útils i quines cal deixar de banda.
- Buscar un títol per a l’escrit, si és que no en té cap assignat. Aquesta operació ajuda a emmarcar el camp del treball.
- Buscar altres fonts (llibres, articles, revistes, etc.) i fer-ne una llista a partir dels textos con- sultats fins al moment.
- Llegir els textos i prendre apunts sintètics.
- Reunir les idees pròpies i reorganitzar-les tenint en compte els materials obtinguts i con- sultats. Prèviament, cal haver relacionat entre si aquesta informació. Conèixer en pro- funditat un tema significa ser capaç d’integrar totes les dades en una explicació general, en una gran xarxa que les relacione, aconseguir una visió global del problema que s’intenta estudiar. Les relacions entre les dades no acostumen a ser evidents: trobar-les és fruit d’un treball inteŀlectual complex.
Com més llarg i complex és el text que es vol crear, més rica haurà de ser la documen- tació, fet que exigirà desenvolupar diverses vegades i en ordres diferents les operacions assenyalades en els tres últims punts.
3. L’ORGANITZACIÓ D ’IDEES^5
El torrent de les idees brolla de forma natural de la ment, sense l’ordre ni la lògica que requereix la comunicació escrita. Tan les llistes, com la prosa automàtica, els primers esborranys o les notes solen ser anàrquiques, desorganitzades, brutes de fons i de forma. Hi ha repeticions, barreges, idees inacabades, mots solts, llacunes, etc. L’escriptora i l’escriptor han de netejar tota aquesta matèria primera: cal seleccionar les idees pertinents, ordenar- les, tapar forats i elaborar una estructura per al text. Es pot fer la feina al començament, a partir de notes o idees soltes; més endavant, sobre el primer esborrany; o al final, en una revisió global. Les idees reunides per mitjà d’una llista, d’un mapa conceptual o de l’escriptura lliure s’han de coŀlocar “en ordre” per poder construir un discurs. Es tracta de reunir i de subdi- vidir les idees en grups, de manera que cada grup d’idees correspongui a una part unitària del nostre escrit. Cadascun d’aquests grups ha d’estar organitzat i subdividit en subgrups: per mitjà d’aquest procediment es construeix un mapa d’idees, en el qual els elements es presenten en ordre jeràrquic. Un cop reunides les idees en grups i subgrups, el contingut del nostre escrit és més clar i podem elaborar un esquema, que ens en guiarà la redacció.
Hi ha diverses tècniques per organitzar les idees.
- L’esquema 4. La jerarquització
- La classificació 5. La relació causa-efecte
- La comparació i el contrast
(^5) A la retòrica clàssica, la segona de les partes artis , la dispositio s’encarrega de la disposició i ordenació del material acumu- lat de la manera més coherent i persuasiva possible; es tracta de l’organització i estructuració dels arguments.
3.1. L’esquema
- Què és? L’esquema és una llista d’idees organitzades jeràrquicament, de manera que tots els elements del mateix nivell s’alineen verticalment al llarg de tota la pàgina. Si es- cau, s’identifiquen amb lletres i xifres, com veiem a continuació:
Títol: I. Idea principal
- … a) … b) … c) …
- … II. Segona idea principal
- … a) … b) … c) …
- …
Cada element de l’esquema és un tema que s’haurà de desenvolupar en la com- posició; no ha d’adoptar la forma d’oració, només cal enunciar-lo amb una paraula, amb un sintagma o amb una frase.
- Per a què serveix? Un esquema serveix per posar en relleu les idees principals, les idees secundàries i les relacions que s’estableixen entre elles. És un bon recurs per estructurar les in- formacions recollides en la “Generació d’idees” i alhora és útil per generar idees no- ves.
- Com es fa? Per la confecció de l’esquema has de tenir en compte aquestes regles: 1. Escriu el títol al principi de l’esquema, sense precedir-lo de xifres o de lletres. 2. En l’esquema només han d’aparèixer temes que es discuteixin en el text. Per tant, termes com Introducció , Cos i Conclusió , unitats estructurals pensades per l’autor, no han d’aparèixer en l’esquema. 3. Utilitza xifres romanes per a les idees o els temes principals. Les idees secundàri- es o subtemes s’indicaran amb lletres majúscules, xifres aràbigues, lletres minús- cules, xifres aràbigues entre parèntesis i lletres minúscules entre parèntesis. 4. Tots els elements del mateix nivell o importància hauran de ser alineats verti- calment sobre el paper i marcats de manera ordenada per xifres i per lletres. 5. Com a mínim, hi haurà d’aparèixer un parell de subtemes per a cada tema, ja que són divisions del tema. [no sempre] 6. Ha d’existir un paraŀlelisme entre l’enunciat de temes i subtemes. Si el primer tema, en una llista de temes, s’enuncia mitjançant un nom, els enunciats dels se- güents temes hauran de ser noms. Per tant, no s’han de barrejar categories (noms amb adjectius, frases amb noms...) en els enunciats de temes del mateix nivell. 7. En finalitzar el treball, s’ha de valorar si l’esquema generat és equilibrat, és a dir, si cada bloc del mateix nivell té més o menys la mateixa complexitat (nombre de subblocs). Els blocs poc ramificats corresponen a idees poc desenvolupades i contribueixen a crear un text massa esquemàtic.
- Inclusió. Aquesta relació es dóna quan tots els elements de la classe A són elements de la classe B. Per exemple, la classe dels gossos queda inclosa en la dels mamífers; tots els gossos són mamífers.
- Exclusió. Aquesta relació es produeix quan cap element de la classe A no forma part de la classe B. Per exemple, els mamífers i les plantes es troben en relació d’exclusió.
- Intersecció. Aquesta relació apareix quan hi ha elements comuns a totes dues clas- ses. Per exemple, els mamífers i els animals aquàtics comparteixen elements comuns amb totes les balenes.
3.3. La comparació i el contrast
- Què és? És una tècnica que serveix per classificar i ordenar totes les idees obtingudes per mitjà de la pluja d’idees, l’escriptura lliure, l’estrella o el cub. La comparació mostrarà la semblança o la dissemblança entre idees, objectes, persones o animals; el contrast en mostrarà l’oposició.
- Per a què serveix? Aquesta tècnica t’ajudarà a agrupar les idees per comparació i contrast. Així po- dràs classificar i ordenar tota la informació de què disposes i podràs construir un dis- curs amb les idees que hages obtingut.
- Com es fa? En utilitzar aquesta tècnica de classificació, és fonamental saber abstreure, és a dir, saber eliminar detalls superflus de manera que es puguen reconèixer caracterís- tiques comunes a les idees que s’han reunit. Per agrupar les idees mostrant compara- ció o contrast, pots utilitzar els nexes que et presentem a continuació:
Comparació Contrast com d’una banda de la mateixa manera mentre que igual que al contrari major que a diferència de menor que d’altra banda de manera similar en canvi
A continuació, presentem un text organitzat per comparació i contrast:
Enfront d’aquesta diferència fonamental, teatre i cinema presenten trets comuns importants. El més important de tots és que, aprofitant llur desenvolupament temporal, teatre i cinema obliguen a una lectura orde- nada. Segons un pla previst, a l’espectador, li cal un hàbitat de contempla- ció teatral o cinematogràfic, car allò que pot contemplar o escoltar durant un instant li serà ràpidament substituït a l’instant següent. D’una banda , doncs, teatre i cinema obliguen a una lectura visual o tàctil ràpida de cada una de les seqüències del contínuum temporal. Si ai- xò no s’aconsegueix, la lectura serà fragmentària i insuficient, com va ocórrer a la gent que només va veure la gallina allà on hom els proposava unes normes de profilaxi. De l’altra , la lectura és forçosament tàctil i a un ritme que ve imposat per l’espectacle, ja que cada signe o conjunt de signes en una escena o un enquadrament té un temps determinat d’antuvi i ocupa un lloc precís din- tre la successió de signes que, disposats en un ordre també determinat, formen el conjunt unitari de l’espectacle, representació teatral o projecció cinematogràfica.
FÀBREGAS, X. El fons ritual de la vida quotidiana
3.4. La jerarquització
- Què és? És una tècnica que serveix per classificar i ordenar segons la seua importància to- tes les idees obtingudes per mitjà de la pluja d’idees, l’escriptura lliure, l’estrella o el cub.
- Per a què serveix? Aquesta tècnica t’ajudarà a prioritzar les idees. Així podràs classificar i ordenar tota la informació de què disposes i podràs construir un discurs amb les idees que ha- ges obtingut. En els escrits la finalitat del quals és expositiva o argumentativa , és important saber que algunes idees són més importants que d’altres perquè iŀlustren millor la idea central o poden ser més convincents per als destinataris. En aquestes composicions, les idees es poden ordenar segons la importància que se’ls atorgue.
- Com es fa? Per agrupar idees segons la seua importància pots utilitzar els nexes que et pre- sentem a continuació:
primerament a més en primer lloc el més important és en segon lloc la idea central és finalment sobretot per un costat així doncs per l’altre també d’una banda d’altra banda/ de l’altra
Molts tipus de text tenen una estructura estandarditzada. Així, una carta té encapça- lament, introducció, cos i cloenda; una instància, la identificació, l’expose i el demane ; i un conte, plantejament, nus i desenllaç. Aquestes convencions faciliten notablement la feina de l’escriptor, perquè l’orienten a l’hora d’elaborar el contingut. Si has d’escriure una carta formal, doncs no cal trencar-se les banyes buscant una estructura: pots recórrer a un model o a un formulari estàndard i endavant! I si has d’escriure un article, un informe, una redacció o un comentari, o qualsevol al- tre escrit que no té convencions estrictes? Com pots estructurar el missatge? En els manuals de redacció també trobaríem tota mena de models, més o menys genèrics, més o menys adaptables a totes les situacions: tesi-antítesi-síntesi, tesi-arguments, introducció-exposició- comentaris-opinió. Però, al marge d’aquestes estructures tipificades, l’escriptura disposa de la seua prò- pia organització jeràrquica (mira el quadre següent), que permet articular qualsevol mis- satge de forma entenedora. És com un joc de nines russes que es fiquen l’una dins l’altra, de més grosses a més petites:
fig. 4 Estructura del text
Cada unitat de l’esquema té identitat de fons i forma. El text és el missatge complet, que es marca amb títol inicial i punt final. Cada capítol o apartat tracta d’un subtema del conjunt i s’introdueix amb un subtítol. Els paràgrafs també tenen unitat significativa i se separen en el text. Les frases comencen amb majúscula inicial i acaben amb punt i seguit. Per exemple, una argumentació en contra de la pena de mort podria constar de diver- sos apartats: dret penal, dades estadístiques, legalitat en els estats moderns, història, ètica, etc. En aquest darrer apartat d’ètica, hi podria haver un paràgraf o una frase, entre d’altres, que mencionés el dret universal a la vida. En canvi, en un altre escrit sobre la declaració dels drets humans, aquesta mateixa idea ocuparia segurament una posició més rellevant, en extensió i jerarquia: un apartat sencer, un capítol o potser més de la meitat del text. La correlació entre les idees i les dades de l’escrit s’estableix a partir d’aquesta jerarquia es- tructural. Qualsevol escrit, siga més llarg o més curt, i de l’àmbit que siga, té una forma jeràr- quica com la de l’esquema, amb un grau variable de complexitat i, doncs, amb més o menys nines. Com més llarg i complex és un escrit, més detallada n’ha de ser l’estructura perquè no s’hi perda el lector. Però els textos relativament curts també han de tenir la seua orga- nització, encara que siga més modesta. I com que només hi intervenen paràgrafs i frases, convé que aquests siguen ben clars.
4.1. Paràgrafs
Pompeu Fabra, al Diccionari General de la Llengua Catalana , ofereix aquesta definició:
Secció o subdivisió d’un discurs, d’un capítol, etc., generalment numerada, que forma una unitat pel fet de tractar d’un punt particular, etc.; el seu símbol és § o ||. Vegeu, sobre
aquest punt, el § 9. | Cadascun dels fragments d’un escrit entre els quals s’estableix una se- paració deixant on acaba l’un la resta de la ratlla en blanc i començant el que segueix a la ratlla següent precedit generalment d’un petit espai blanc.
Pocs manuals de redacció en parlen del paràgraf, descrivint què és, de què es compon i per a què serveix aquesta unitat significativa supraoracional. Si observem les pàgines de la següent imatge, ens adonem de la transcendència que arriba a tenir aquesta unitat en l’escrit:
fig. 5 Imatge de pàgines
Quina pàgina sembla més ben escrita, millor ordenada? Quina sembla més fàcil de llegir? La resposta més habitual sol ser la B , ja que presenta un nombre de paràgrafs més adequat respecte a la pàgina, i de mida semblant. El full A provoca mandra de llegir fins i tot abans de poder veure cap lletra: aquests paràgrafs tan llargs fan la sensació d’atapeïment. Però la situació contrària, C , no és gaire millor: tants paràgrafs i tan curts semblen una llista deslligada d’idees on no pugui haver-hi arguments elaborats. I potser el full D és el que causa més desconfiança, per la variació desmesurada de mida dels parà- grafs, que insinua una possible anarquia estructural. Si la impressió visual ja genera sensacions controvertides, pensem el que pot passar en començar a llegir! El paràgraf serveix per estructurar el contingut de l’escrit i per mos- trar formalment aquesta organització. Usat amb encert facilita la feina de comprendre; però si s’utilitza incorrectament o gratuïta, fins i tot pot arribar a entorpir la lectura. Inten- tarem aquí explicar els secrets més importants d’aquesta unitat bàsica de la redacció.
ral, que els actuals, als quals s’observa una mitjana de 100-150 paraules.
Recomanació
En general, l’aspecte visual sembla imposar-se sobre les necessitats internes d’exten- sió. Importa sobretot que pàgina i paràgraf tinguen bona imatge i conviden a llegir, com hem vist abans. Per això, la recomanació és que cada plana incloga entre tres i vuit parà- grafs, i que cadascun continga entre tres i quatre frases, acceptant sempre totes les excep- cions justificades que calga. És difícil i perillós reduir una recomanació a xifres absolutes.
Faltes principals
- Desequilibris. Barreja anàrquica de paràgrafs llargs i curts sense raó aparent (exemple D an- terior). No hi ha cap ordre estructurat: l’autor els ha marcat de forma atzarosa.
- Repeticions i desordres. Es trenca la unitat significativa per causes diverses: idees que haurien d’anar juntes apareixen en paràgrafs diferents, es repeteix la mateixa idea en dos o més pa- ràgrafs, dues unitats veïnes tracten el mateix tema sense raó perquè no puguen constituir un sol paràgraf, etc.
- Paràgrafs-frase. L’escrit no té punts i seguit; cada paràgraf consta d’una sola frase, més o menys llarga. El significat es descompon en una llista inconnexa d’idees. El lector ha de fer la feina de relacionar-les i construir unitats superiors (exemple C anterior).
- Paràgrafs-totxo. Paràgrafs excessivament llargs que ocupen gairebé tota una pàgina (exem- ple A anterior). Adquireixen l’aparença de bloc (o totxo) espés de prosa i solen contenir di- verses subunitats a l’interior. El lector ha de capbussar-s’hi per separar-ne totes les parts.
- Paràgrafs amagats. L’escrit està ben ordenat a un nivell profund, però resulta poc evident al lector, que ha de fixar-s’hi molt per descobrir-ne l’estructura. El text guanyaria claredat si fera més evident l’ordre o, per exemple, si l’explicara al principi.
Truc
Un truc per controlar els paràgrafs d’un text, tant si són els que escrivim nosaltres com els que llegim, és posar-los títol, resumir-ne el tema o la informació en dos o tres mots –tal com s’ha fet en aquest apartat. Si els títols resultants no es trepitgen i guarden una bo- na relació de veïnatge els uns amb els altres, és a dir, si no hi ha forats en el desenvolupa- ment del tema, ni repeticions, ni desordres, això significa que els paràgrafs tenen unitat significativa i que estan ben construïts. A més a més, el truquet serveix per identificar amb facilitat el tema de cada unitat i ajuda a llegir^7.
4.2. L’estructura de la frase
Arribem al rovell de l’ou de l’escriptura: la frase. És la part que més s’ha investigat, la que més s’ensenya a l’escola. Tanmateix, encara planteja moltes dificultats.
(^7) Possible exercici. Analitzar un text periodístic d’acord amb l’estructura general i justificar l’ús dels paràgrafs. Diversos gèneres. Mirar si s’acompleix l’esquelet retòric proposat: frase inicial d’introducció, frase final de cloenda i marcadors textuals per recolzar el desenvolupament del contingut.
La mida i els incisos
Els manuals de redacció recomanen brevetat: el llibre d’estil de l’ Avui posa un límit màxim de 25 mots per frase; el d’ El 9 Nou el redueix a 20 (comptant només els mots plens); el del Diari de Barcelona evita les xifres i demana sols que siga “breu”; el de “la Caixa” desa- consella la frase que abaste més de tres ratlles. En general, les frases llargues costen més de llegir que les curtes. Compareu aquests dos primers paràgrafs de dues crítiques de cine:
“HERMANO SOL, HERMANA LUNA”, GERMANASTRE FRANCO ZEFIRELLI Si controvertida, especial i retorçada va ser l’adaptació de Liliana Cavani sobre la vida i els miracles de Sant Francesc d’Assís, film en què a Mickey Rourke li suaven sang les mans, premonició de la seva futura tasca de boxejador, on li sagnarà el nas si l’hi toquen, aquesta barreja i compendi de la vida de Sant Francesc d’Assís recitant el manual de les formes de vi- da hippies és un pastís de maduixa amb sucre de canya d’aquells a què ens té acostumats el mestre Zefirelli, home conflictiu i insultat per gran part de la crítica mundial.
CASSAVETES TRANSCENDEIX ELS LÍMITS DEL “THRILLER” AMB “GLÒRIA” John Cassavetes representa el cine underground nord-americà amb peŀlícules com Faces o Shadows ; mai s’havia acostat al cine de gènere, potser perquè significava limitar a uns mar- ges massa establerts el seu gust per l’experimentació. Tot i així, al 1980 va realitzar Glòria , una peŀlícula que aparentment pot considerar-se un thriller típic. Cal destacar, però, que es tracta d’una apreciació superficial: Cassavetes respecta les convencions del gènere, però les utilitza al seu gust, les converteix en vehicles per expressar-se personalment i, finalment, les acaba transformant i transcendint.
És obvi que el segon fragment resulta més llegible. Llegim les frases breus i directes sense aturar-nos; en comprenem les idees principals amb una passada ràpida, sense esfor- ços especials. En canvi, llegint el primer text, es perd el fil de la prosa, i hom ha de tornar enrere a rellegir. L’oració és tan llarga i té tants incisos que ens hi perdem; no recordem algun dels referents inicials i ens cal rellegir de nou el text per repescar el que hem perdut i copsar-ne el sentit. Podem millorar aquesta mena de frases retallant-les en fragments més petits i posant-hi punts i seguit.
Per a comprovar-ho, segmentem en línies cada frase; una frase acaba bé en «;» o en «.» (els «:» també poden ser una marca, no sempre, però).
Tornem així a la recomanació sobre l’extensió mitjana de la frase: convé usar perío- des sintàctics breus. Des d’una perspectiva psicolingüística, la cabuda mitjana a curt termi- ni és de 15 mots. És a dir, la nostra capacitat per recordar paraules mentre llegim, durant uns pocs segons, és limitada. Això vol dir que quan ens trobem amb un període llarg, amb incisos també extensos, la nostra memòria se sobrecarrega, no pot retenir totes les paraules i perdem el fil de la prosa. Ara bé, les frases molt curtes i de lectura fàcil són més difícils de recordar si s’encadenen l’una darrere l’altra sense connexions lògiques. El lector llegeix sense esforç, però ha de recordar les idees una per una. És a dir que tampoc cal caure en l’extrem oposat de redactar períodes telegràfics. Els manuals de redacció donen algunes idees per evitar frases com les anteriors, o per reduir al màxim l’efecte perniciós que causen:
1. Limitar els incisos Convé fer-ne un ús moderat, tant en quantitat com en qualitat. Dos consells: a) Escurçar els incisos a menys dels 15 mots (el que pot retenir la memòria).
